Ruta de ponts medievals II (i final). Per la Vall de Cardós a peu

Mirador dels gorgs de Lladrós i Benante
Mirador dels gorgs de Lladrós i Benante. Fotografia d'Arnau Folch. 2017

Segueix des del primer article, que podeu llegir aquí: Ruta de ponts medievals I


Tornant enrere em reincorporo a la ruta i em desvio de la ribera del riu a la dreta, pujant per una zona d’obaga a recer del torrent d’Esterri fins a Arrós de Cardós. Aquí teniu l’oportunitat d’eixamplar la ruta per visitar els pobles d’Esterri de Cardós i Ginestarre. En el meu cas vaig desviar-me per visitar-los però després vaig tornar enrere per seguir la ruta principal. Pujant l’estreta vall del Torrent d’Esterri anireu albirant una panoràmica impressionant de la zona. Ambdós pobles són costeruts i hi ha força desnivell entre les cases. Però si volia arribar-me fins aquí no era per les vistes, si no per les seves ermites, probablement de les més interessants de la Vall. Sant Pau i Sant Pere a Esterri i Santa Maria a Ginestarre, una d’aquelles esglésies que els americans van saquejar al segle passat, ja que el seu frontal d’altar descansa ara al Metropolitan de Nova York. Les seves notables pintures murals, però, estan al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Creuant el llogaret d’Arrós, un exemple encisador de poble pallarès, em trobo amb una font que m’alegra el camí. Sobre una de les cases que hi ha pel mig dels estrets carrers, davant un balcó de fusta vella amb gruixuts reblons de ferro, veig penjat el crani sec d’una vaca de llargues banyes, mentre em remullo em debato internament entre si allà hi viu un heavy clàssic o un moter amant del far west, però no trobo a ningú a qui preguntar i el misteri segueix ben viu. Deixant el riu a l’esquerra us desviareu per pujar per la cinglera fins a arribar a un dels punts àlgids de la caminada, el Mirador dels gorgs de Lladrós i Benante, un mirador dominant sobre tota la vall on podreu gaudir d’unes vistes d’aquelles que tallen l’alè, amb els gorgs que li donen nom als vostres peus, talls profunds a la roca viva per la força del riu. Des d’allà podreu veure els gegants que habiten els cims pelats i encara amb neu esgargamellant-se amb el vostre nom, i escoltar l’udol del desaparegut llop, corejat pels voltors i les àguiles que ronden el cel.

A partir d’aquí manca la meitat de la ruta, en general planera a excepció d’una baixada pronunciada entre la Mare de Déu del Pont i el Càmping Serra. Durant tot aquest tram escoltareu el ventijol que s’escola entre la fronda fins arribar a uns petits gorgs on aprofito per gaudir de les vistes i de la fressa del vent entre les roques. Hi ha un parell de famílies amb canalla amb qui comparteixo anècdotes i una mica de xolís amb pa.

Donant-los les gràcies per la bona estona, m’encamino amunt de nou i observo el fosc i tancat santuari de la Mare de Déu del Pont, en una cruïlla de camins tot just davant d’un pont medieval. L’interior de la capella està coberta de flors i espelmes que semblen recents, així que suposo que és una verge a la qual encara se li té molta devoció. El fet que estigui construïda davant d’un pont en un encreuament i que la tradició l’encomani com a protectora de les parteres just al costat d’uns gorgs, em desperta la intuïció de què darrere aquella Mare de Déu ha d’haver-hi un bon grapat d’històries i llegendes, qui sap si una devoció anterior. He de dir que, un any després, encara no ho he investigat, però la segueixo recordant. Quan ho faci en tindreu notícies per aquí.

Santa Eulàlia de Can Serra
Santa Eulàlia de Can Serra. Fotografia d’Arnau Folch. 2017

Abans d’arribar a Lladorre em trobo amb una nova església romànica, Santa Eulàlia de Can Serra. Queda a la dreta del camí, després de passar pel costat del càmping, i no hi puc accedir, ja que està darrere d’un tancat, però segueix sent una ermita en molt bon estat de conservació i amb mostres de què ha mantingut una devoció popular viva fins fa poc. Una parella de cabirols encuriosits m’acompanyen un tram llarg abans d’arribar al camí ample de Lladorre, vorejant camps i un càmping gairebé buit. Em fa gràcia que em segueixin enjogassats durant uns trams. Aquests animals normalment tenen una por terrible de l’home, com tots els animals salvatges i bé que fan. Uns trenta metres dins la fronda un d’ells se’m queda observant una llarga estona, els grans ulls negres reflectint el dubte i la curiositat, i jo li torno la mirada fins que faig una passa i ja no els torno a veure més.

El final de la ruta el marca el pont de Borito. Obro la motxilla i em felicito per la fita amb el darrer entrepà. Em miro la carretera que puja a Tavascan preguntant-me si podria arribar asfalt amunt, però molt em temo que ja se’m faria fosc a la tornada, que també faré peu. Tinc ganes de tornar a Rialp i sopar en un restaurant que he vist que tenen bon gènere, l’endemà m’espera una ruta a cavall de tot un dia. M’assec al pont de Borito, el darrer dels ponts medievals, amb Lladorre enfilant-se sobre un turó a la dreta i molt ben acompanyat per un grup de gallines que em festegen amb aire afamat per veure si cau alguna engruna. De sobte me n’adono que, excepte les simpàtiques famílies que he trobat als gorgs i un parell de senderistes, no he vist a ningú pel camí, ni tan sols quan he creuat pobles i m’he xopat sota les fonts. Acompanyat pel fraseig de la cançó del riu i el vent no he trobat a faltar les veus humanes.

Gallines de la Vall de Cardós
Ens observen molt atentament. Lladorre, des del pont de Borito. Fotografia d’Arnau Folch. 2017

Si us animeu a fer aquesta ruta per la Vall de Cardós, saludeu ben fort als gegants de part meva, no deixeu passar el xolís, refresqueu-vos amb les seves aigües fresques i porteu engrunes de pa.


Aquest és un itinerari de descoberta del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Podeu consultar més activitats i rutes al facebook del Parc Natural de l’Alt Pirineu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada