Rondalles de la metal·lúrgia (I): El ferrer i el Diable

Imatge de la pel·lícula basca Errementari, d'en Paul Urkijo, on ens narren la història d'un mític ferrer alabès que enganya el dimoni

Esmoleu ben bé les vostres falçs, segadors, perquè en els propers articles parlaré de metal·lúrgia, del valor simbòlic de diferents metalls, de la relació d’aquests amb herbes, animals i sang, de l’ús d’eines tradicionals catalanes i d’oficis com els esmolets o els ferrers, que són protagonistes de mites i cultes arreu dels Països Catalans. Farem un recorregut per la història i la llegenda, on coneixerem la relació dels metalls amb la tradició alquímica i societats discretes com la maçoneria. Tradicions que han tingut molta influència a casa nostra, com per exemple amb els textos apòcrifs falsament atribuïts a l’edat mitjana al metge valencià Arnau de Vilanova o al savi mallorquí Ramon Llull.

Falçs i ganivets, espases i destrals, calders i cadenes, les eines que avui coneixem les valorem per la seva qualitat i precisió, pel que duren i pel seu preu, però no sempre va ser així. D’os, de fusta, de bronze o d’estany, de plata i pedra, els nostres avantpassats van fer servir tot un seguit de materials per a realitzar les seves eines i la seva elecció, més enllà de motius utilitaris, tenia a veure amb un substrat ritual i simbòlic ple de correspondències, diàlegs i relacions subtils, tot sovint acompanyades d’històries, llegendes i personatges com déus i esperits.

Els homes i dones que les forjaven coneixien el llenguatge del foc i el metall, eren oficiants capaços de donar forma sota la seva voluntat a allò que naixia de la terra. Coneixedor dels secrets que s’amagaven en el plom i el ferro, aquests artistes van ser tractats com bruixots a l’antiguitat o com valuoses peces en el tauler d’escacs feudal. D’ells en parlaré en aquest article. En el següent parlaré de diferents eines –especialment del camp– i, en el tercer i últim, tractaré el marc conceptual i les relacions entre eines, artesans i materials, com les herbes collides o els metalls.

El déu ferrer finès, Ilmarinen, bufa el foc durant la forja de l’artefacte màgic Sampo, en un quadre d’Akseli Gallen-Kallela, 1893

Els ferrers i els déus

Per entendre el valor de mites i llegendes nostrades on apareixen ferrers, primer haurem de parlar amb els déus d’algunes cultures que ens rodegen, d’Europa i el Mediterrani. Els pobles de l’antiguitat era habitual que tinguessin déus que exercien l’ofici de la metal·lúrgia. Un dels més antics dels que tenim notícia és Kothar-wa-Khasis, mag, endeví, artesà i ferrer, de l’arcaica cultura ugarítica-sumèria a l’Orient Mitjà. Ell és «l’obridor» de la realitat, com el déu egipci Ptah, un demiürg que per la seva voluntat pensa el món i el fa existir. Com Kothar, Ptah és el patró dels ferrers egipcis i d’altres artesans que transformen la matèria, com fusters i escultors.

Els nòrdics i germànics tenien l’heroi Völundr, anomenat Wayland a Anglaterra. En ell ens aturarem una mica més. Völundr és un semidéu transversal a totes les cultures del nord d’Europa, apareix a l’Edda poètica dels islandesos, als poemes anglosaxons Deor i Beowulf i a altres textos germànics, també gravat a pedres rúniques més antigues que qualsevol poema medieval. Völundr forjà, entre altres armes, l’espasa màgica Gram, amb la que Sigmund matà el drac Fafnir, o la cota de malla amb què Beowulf s’enfrontà a la mare de Grendel, un monstre que simbolitza el Caos Primitiu. Völundr, juntament amb el déu finès Ilmarinen, és el forjador en què s’inspirà J.R.R. Tolkien per crear el seu personatge Celebrimbor, l’elf noldor que forjà els anells de poder.

Wayland el Ferrer gravat en el Cofre dels Francs, a la dreta. Cofre anglosaxó del segle VIII

En una de les històries que protagonitza Wayland, la meva preferida, el rei Nidhag el fa presoner mentre somia. Dins del seu somni el rei nigromant el paralitza i li talla un tendó del peu, deixant-lo coix –guardeu aquest motiu, és important–. Nidhag se l’emporta a la seva illa i allà l’obliga a forjar diverses eines i armes màgiques, per a ell i la seva família, maltractant-lo cruelment, sense poder veure ni parlar mai amb ningú. Aleshores els fills del rei el visiten en secret, contravenint les ordres del seu pare, doncs la cobdícia els menja per dins i volen la riquesa que el ferrer els hi pot oferir. Völundr els enganya i aconsegueix matar-los. Dels seus cranis en va fer calzes, dels seus ulls, joies, i de les seves dents un collar. Aquests macabres regals els envià al rei bruixot i a la reina. Quan la reina bruixa va a veure Völundr per saber d’on han sortit els presents, aquest la deixa embarassada i escapa volant amb unes ales que construeix, com l’inventor grec Dèdal.

Barbat i coix també era el déu ferrer dels grecs, Hefest –Vulcà pels romans–. Els mites sobre Hefest són nombrosos i complexos. El seu culte és molt antic i es troba centrat al voltant de l’illa de Creta, en una època anterior a la cultura grega. Els dominis d’Hefest eren el foc i la tekné, l’habilitat manual, és a dir, de fer la seva voluntat sobre la matèria. La seva contrapartida al mirall és la deessa Atenea, de qui és una mena de «germà espiritual». Malgrat era estrafet, alguns diuen que geperut i molt lleig, fins i tot impotent, va gaudir de la companyia de les deesses i humanes més formoses, com Caris, la deessa de la bellesa i la gràcia. O fins i tot la deessa de l’amor i el sexe, Afrodita. Tot sigui dit, elles acostumen a posar-li les banyes després…

Forja de Vulcà, museu del Bardo, Tunisia. Mosaic romà del segle III dC

El que ens importa d’aquest fet és el valor simbòlic d’aquestes unions entre bellesa i lletjor mitjançant la tekné i de la unió de les parelles –el Déu i la Deessa– que expressen allò que significa «fer la voluntat», «modificar», doncs el que fa el ferrer sobre la matèria ho pot fer l’amor i el sexe sobre els esperits. I, comprenent que no existia dicotomia entre matèria i esperit per als antics, el ferrer transforma amb la seva operativitat els esperits i la bellesa transforma la matèria. Un déu molt interessant en aquest sentit és Ilmarinen, que malgrat que podia forjar qualsevol cosa era sempre desgraciat en l’amor. El déu finès pot transformar la realitat física però no els esperits –si això és possible–, la seva coixera no és física, és interior.

La Bíblia també parla dels ferrers, el primer dels quals era Tubal-caín. Segons tradicions jueves apòcrifes és qui matà al mateix Caín, maleït per Déu en matar al seu germà Abel. La seva etimologia segons el lingüista Wellford, ve de la unió de «Baal» –senyor– i Cain o kayn –ferrer–, Tubal-caín significaria aleshores “el senyor dels ferrers”.1

Els ferrers i el Mestre

L’art de la metal·lúrgia, així com altres oficis com podien ser cuiners, alquimistes, cervesers, tintorers o fusters, en el millor dels casos estaven vistos amb suspicàcia durant l’edat mitjana i a l’Europa de la Contrareforma, doncs els ferrers canviaven allò que Déu havia deixat fet i acabat. Com ens explica Mircea Eliade, ells eren els que canviaven l’ordre establert, que desafiaven l’obra del Déu únic, per això van pesar sobre els seus caps mites i supersticions diverses, així com certes restriccions socials, enraonies que avui titllaríem de llegendes urbanes i, per descomptat, impostos especials, doncs qualsevol ocasió era bona pels senyors feudals per omplir-se les butxaques.

Damunt els ferrers la càrrega de supersticions i mites va ser especialment llarga i densa. Feien eines sense les quals l’home no podria haver creat la seva civilització. Eines que mataven, sí, però també que servien per segar, curar, menjar i protegir-se. El seu caràcter ambivalent, ambigu, els va dotar de trets diabòlics i, en certs territoris, les restriccions sobre ells eren clares. A molts llocs d’Europa durant l’edat mitjana, i fins ben entrada l’edat moderna, cap ferrer podia forjar armes sense un permís especial –gravat amb impostos–, fins i tot se’ls va obligar en certs moments i territoris a romandre sota l’ombra dels castells, considerant-se el ferrer una «propietat» del senyor feudal, com ho podia ser un molí o una mina, i els nobles s’intercanviaven els serveis dels millors ferrers –com ho feien també amb pintors i altres artesans– com un regal extraordinari. Les penes per forjar armes sense aquest permís feudal eren tractades com greus crims.

Més endavant, durant els anys posteriors a la desfeta de 1714, l’historiador Dani Cortijo ens explica que «Una de les primeres notícies que he tingut dels esmolets ambulants era que després de la desfeta de 1714 es va prohibir als barcelonins per precaució davant possibles revoltes, tenir més d’un ganivet de cuina a casa i que aquest havia d’estar sempre lligat amb una cadena a la pota de la taula. Si es trobava algú amb el ganivet deslligat durant aquells anys immediats a la guerra de successió el càstig no era altre que el de la pena de mort. Els esmolets eren a la força ambulants aleshores, i anaven de casa en casa esmolant els estris de cuina que estaven encadenats a la taula», també ens indica que en aquelles èpoques reculades la majoria d’esmolets eren occitans de la Provença i que, després, l’ofici d’esmolet ambulant a la ciutat de Barcelona el van recollir els immigrants gallecs.

Il·lustració de “The Smith and the Devil” (El ferrer i el Diable), 1916, una de les rondalles més antigues d’Europa

La relació de ferrers i mestres maçons és molt antiga i es perd en els orígens de l’edat mitjana. Els gremis de ferrers i metal·lúrgics eren els que a Barcelona i arreu d’Europa, durant la Setmana Santa, s’encarregaven d’interpretar els passos i escenes més brutals i sanguinàries: L’assotament de Crist, la mort de Judes, la juguesca de la túnica… fins i tot algunes escenes apòcrifes com diàlegs entre Llucifer i Crist. El gremi dels ferrers va ser uns dels gremis més poderosos i un dels seus patrons era Sant Eloi, que la tradició diu que era un gran ferrer i orfebre. Una llegenda curiosa i de divertit simbolisme és aquella en què el sant havia de ferrar un cavall que ningú podia subjectar per la brida, perquè era molt salvatge. Sant Eloi li arrancà les cames una a una, les ferrà i després els hi tornà a col·locar, com si res hagués passat. Però l’element amb què es relaciona més a Sant Eloi és l’or, l’or físic i espiritual. Es diu que als seus deixebles ensenyava a treballar aquest material, transmetent el seu coneixement. Curiosament el mateix dia de Sant Eloi se celebra el dia de Sant Ós, sant apòcrif que mai existí, essent l’ós un motiu de gran força d’ençà de l’antiguitat fins a societats discretes modernes. L’oració a Sant Eloi era la que es considerava més efectiva per espantar óssos famolencs.

Hi havia ferrers i esmolets més humils que vagarejaven pel territori oferint els seus serveis, amb el seu sarró i davantal cobert amb els seus estris: Afilaven les eines del camp, treien el rovell i retornaven la seva brillantor i, també, venien eines noves. La seva arribada era vista pels pagesos com una bona nova. Si tenien sort, s’unien a les quadrilles de maçons i artesans quan hi havia la construcció d’una ermita, un pont o un pou. Un tret molt important d’aquest ofici és que tots aquells que realitzaven feines ambulants, fins ben entrat el segle XX en alguns territoris, eren vistos amb una barreja d’atracció i repulsió. Ho he comentat en anteriors articles que el foraster podia ser algú nou i excitant, però també podia alterar l’ordre de les coses, és a dir, ser malvat.

Tots els oficis i cultures nòmades compartiren aquesta característica: Còmics –actors–, joglars, quincallers, gitanos, doctors ambulants, bruixes… A més s’ha d’entendre en el context de la mentalitat antiga, on, seguint a Dumézil, «eres» perquè pertanyies a una comunitat –la família, la tribu, el poble–, i tot allò que quedava fora de la comunitat «no era». Un dels caràcters sagrats amb què es revestia el matrimoni, com diu Lévi-Strauss, era l’adopció d’un foraster o forastera dins el si de la comunitat, quan una família no solament eren els membres més immediats –pare, mare, fills, avis–, sinó tota la resta de relacions. Dins la comunitat i les seves fronteres tothom es coneixia, tothom sabia què feia l’altre, l’havien vist néixer i el veurien morir, i coneixien els seus avis i besavis diverses generacions enrere.

El ferrer Sant Dunstan, enganyant el Diable

Un foraster era una altra cosa. Fins i tot podia ser un esperit, un Déu o el mateix Diable… Les rondalles del país recullen aquest caràcter dual del ferrer, entre el Cel i l’Infern, a sota us deixo una recollida a la localitat d’Ador, a la Safor, País Valencià, on un ferrer que enganya a Déu i el Diable acaba perdut entre ambdós mons.2 I una similar que Sylvia Lagarda-Mata localitza a Catalunya, però que també es troba a l’Argentina i d’altres països –atenció a motius com figueres, nogueres i altres variants–.3 Aquestes dues llegendes estan relacionades amb moltes d’altres en què hi ha homes atrapats a la terra, sense ser acceptats per uns o altres, com el Jueu Errant. Un d’aquests personatges és Jack O’Lantern, el clàssic personatge de Halloween que abans de caure-li a sobre la maledicció era un ferrer irlandès anomenat Stingy Jack.

El nombre d’aquests personatges i les seves llegendes tenen moltes variacions arreu d’Europa. El conte del “Ferrer i el Diable” es considera patrimoni paneuropeu, apareix en els reculls dels Germans Grimm, hi ha versions russes i versions dels Estats Units que portaren els colons europeus amb ells. No hem d’oblidar que la imatge de l’infern medieval és similar a la d’una forja antiga i el ferrer, com ja he apuntat, sempre anava associat a idees d’astúcia bandarra, quan no de perversitat. Com Martin Txiki robà la tècnica de la forja del Basajaun, els ferrers mítics de les rondalles europees també roben el foc i la forja del Mestre, rondalla que té el seu ressò en el mite grec de Prometeu. Segons els folkloristes Sara Graça da Silva i Jamie Tehrani, El ferrer i el Diable pot ser un dels contes més antics de tota Europa, segons les tècniques filogenètiques i antropològiques amb les que estudiaren la rondalla, l’estructura del relat es mantingué estable de l’Índia fins a Escandinàvia per tot el món indoeuropeu i, potser, es començà a narrar fa 6000 anys, durant l’edat del bronze.

Els ferrers, el territori i els esperits

No sé si heu vist mai una forja i un ferrer treballant-hi. Si no ho heu fet, us ho recomano. Hi ha alguna cosa de secret i misteri en el seu ofici, en l’ús que fa d’elements com el foc i l’aigua, el ferro que doblega i dóna una nova forma ara amb cops, ara amb delicadesa, plegant-lo a la seva voluntat. Fins i tot les forges actuals, que utilitzen torns elèctrics i altres estris moderns, conserven aquest misteri en la seva olor aspre, semblant a l’olor de la sang acabada de vessar o d’un cos nu i jove ofert sobre la terra molla, en les espurnes del metall abraçant la pedra que canten un encanteri inhumà, en el ball del ferro roig i en el seu crit en ser ofegat sota l’aigua, fum que es desfà com un malson.

Ramon Violant i Simorra, en una de les seves obres mestres, El Pirineo Español i a Tradicions del Pallars i la Ribagorça, ens parla d’antigues tradicions i mites relacionats amb ferrers. Un d’ells és el del Basajaun i la Basandere, dos dels esperits més antics que poblaren les terres catalanes. El Basajaun era el primer ferrer, agricultor i moliner, un ésser tot cobert de pèl i amb una llarga barba, a ell li roba l’heroi basc Martin Txiki els secrets tecnològics. Com un Prometeu de l’edat de pedra, el Basajaun forma part de tradicions arcaiques del Pirineu català i és una figura ambivalent, senyor del bosc i la salvatgia, però alhora posseïdor de secrets relacionats amb la tekné.

El Basajaun basc

El sacerdot i folklorista basc José Miguel de Barandiarán escriu que el Basajaun formava part de les creences d’antics pobles primitius que quedaren conceptualitzats dintre del poble dels gentilak, poble a mig camí entre la realitat i els somnis. L’esperit que poblà el Pirineu català no era, lògicament, el Basajaun basc actual però sí una figura molt propera. No podem veure aquesta ambigüitat entre tecnologia i salvatgia d’una manera antitètica, perquè pel marc mental dels nostres avantpassats era natural que la tecnologia sorgís dels secrets d’allò salvatge i del caos original. Així, el déu egipci Set o el grec Tifó, també eren representants d’aquest caràcter ambigu i complementari. Un altre rondalla basca ens mostra un ferrer que enganya al mateix Diable, Patxi Errementaria –Patxi el Ferrer– , que ha sigut portada fa poc als cinemes amb la pel·lícula «El ferrer i el diable».

Una figura llegendària, possiblement basada en una persona real, és el Mansuet, que amb la seva dona Marta es refugià a les coves del Salnitre de Montserrat i, allà, forjava armes per als guerrillers que lluitaven contra els francesos durant la Guerra de la Independència. Quan aquests el descobreixen, el Mansuet s’hi enfronta amb ells i els amenaça de fer caure roques i esclafar-los. Per demostrar-ho fa caure una caldera que fa un terrabastall horrible, això fa que els francesos sortin esperitats i alguns d’ells cauen per un barranc. El Mansuet va ser, segons diversos historiadors, un home real anomenat Mansuet Boxó i Xalabia, del que en algun article en parlaré en detall. El que ens importa ara remarcar és la potència del ferrer treballant a l’interior de Montserrat, amb la seva contrapartida femenina, forjant armes pels defensors de la terra.

La geografia catalana està sembrada de topònims i llocs que fan referència a l’ofici. Per citar-ne tres, ens n’anirem primer a Osona, on trobem una antiga família catalana de ferrers medievals, els Ferrer de Santa Maria de Besora. Encara existeixen plenament funcionals dues masies que porten el seu nom: Can Ferrers Vell i Nou. També van donar nom a una font i a una espectacular balma de la Serra de Milany, habitada fins al segle XX com tantes altres, i que segons el recull Llegendes d’aigua dolça és protagonista de llegendes i mites. La primera vegada que la família apareix citada és el 1326, en el seu escut podem veure dos ferrers i una enclusa, doncs eren ferrers dels senyors de Besora. La casa pairal és, com a mínim, del segle XIII. La relació dels Ferrer amb els esperits de l’aigua ens torna a recordar aquella entre les tradicions del foc i l’aigua.

Bauma dels Ferrers, a Santa Maria de Besora, a la Serra de Milany

Al sud del país, hi ha el poble de La Febró, al Baix Camp, que deriva el seu nom del llatí «Villa Fabrorum», vila de ferrers i fusters. El seu origen és molt antic, puix la primera vegada que se l’anomena és el 1163 al Llibre Blanc de Santes Creus. Una altra llegenda, molt interessant, indica que en el moment de la fundació del poble tothom va quedar infectat d’unes febres provocades pel diable i d’aquí el seu nom, «La Febrosa». El llogarret, situat entre el riu Siurana i la Serra de la Mussara, està poblat com a mínim d’ençà del neolític, amb restes trobades a coves properes.

Per acabar, tornarem a parlar de Violant i Simorra quan visitem la Vall Ferrera, al Pallars Sobirà. Allà s’hi celebra la Fira del Ferro, on podem veure les tècniques i maneres dels ferrers des de l’antiguitat fins avui, doncs com indica el seu nom era una terra de frontera relacionada amb la producció siderúrgica, amb més de dos mil anys d’antiguitat documentada. Pep Coll i Xavier Sudrià han recollit un bon grapat d’històries i llegendes de Vall Ferrera. Però és Violant i Simorra un dels primers que documentaren els oficis, tradicions i maneres de fer d’aquesta part del país.

Els ferrers i les barbes

Per acabar amb una nota d’humor i especulacions diverses, avui ens pot semblar graciós el fet que, quan imaginem un ferrer, sempre ho fem amb barba. Per què? Els déus que abans he citat eren barbats, molts d’ells lletjos com ells sols i, alguns, també coixos. Barbat també era el déu eslau Svarog, senyor del foc celestial i la forja, o l’irlandès Goibniu, el ferrer dels Tuatha Dé Danann, que amb les seves armes van poder derrotar la cultura monstruosa dels fomorians que sorgien del mar. I gràcies a les sagues de fantasia com El Senyor dels Anells tots sabem que els nans són grans ferrers… barbats, malcarats i lletjos, doncs Tolkien adoptà característiques dels seus nans dels esperits de la terra dels mites nòrdics i germànics. Però per què coixos? I les barbes? I per què sempre amargats? És una casualitat?

Els nans, en Bilbo i en Gandalf al còmic d’El Hòbbit. Il·lustrat i escrit per Chuck Dixon i David Wenzel

La ciència moderna ha volgut explicar que els déus de la forja eren coixos i estrafets perquè patien d’una malaltia anomenada arsenicòsi, puix els ferrers del bronze, per endurir-lo, afegien arsènic a la barreja entre coure i estany. Això resultava en enverinament, càncer de pell i coixera. Però Jung i Eliade ens expliquen que, també, aquesta coixera té un valor simbòlic, doncs el ferrer en transformar la matèria mostra en les seves característiques físiques la transgressió a la qual està sotmetent l’ordre còsmic. Un personatge que també se’l caracteritza com a coix és el mateix Diable, ho veiem en relats populars com el castellà «el Diablo Cojuelo», el nostre Banyetes o Pere Boter, com també l’anomenem els catalans, sol ser un home barbat i tot sovint geperut o malfet. I coixos o deformats, amb extremitats curtes o estranyes, són algunes característiques mostrades per aquells que tornen del món de les fades, que mengen el seu menjar o que tenen alguna mena de contacte amb l’Altre Món. Qui està tocat pel món de l’altre costat mostra la transformació interior en la seva aparença.

I la barba? També la barba?! No ho sabem, perquè l’anàlisi dels motius mítics i llegendaris sempre és especulatiu –en el millor dels casos– i, en intentar explicar-lo, a la força se’ns escapen matisos i conceptes importants que no es poden aprehendre amb la part racional. El que podem limitar-nos a fer és a comparar i fer hipòtesis, sense necessitat de generar un discurs postís. En els mites trobem que la lletjor, el fet que siguin en general molt esquerps i, també, la barba, podrien ser motius relacionats amb una quintaessencia o dissolució d’un pol masculí de transformació de la matèria. Per exemple, tenim aquells duergar germànics, gnoms, elfs foscos dels turons o nans, éssers que viuen sota terra i que també alteren la matèria i et poden oferir or i armes màgiques si hi tens tracte, són foscos, deformats i estranys. I solen ser malcarats, si poden t’enganyen i, com bé va encertar-ho Tolkien, no tenen contrapartida femenina, no hi ha «gnomes» o «nanes» o són molt estranyes perquè probablement l’essència d’aquests éssers de la terra, a vegades confosos amb dimonis o daimons, és masculina i terrestre.

Aquests aspectes més «masculins», a un nivell simbòlic de la transformació de la matèria, és on cremen el thymós i la psyché –la força vital i l’alè primigeni de l’esperit, el fòsfor i el mercuri alquímics–. Recordeu a la deessa Atenea, la «germana» d’Hefest? Atenea és la deessa de l’artesania i també de la forja, però ella no doblega la matèria, la porta en si mateixa. Com la sumèria Inanna, amb qui té certa relació, Atenea és una deessa de la creació mitjançant el noûs –l’esperit, l’ànima– i el seu nom ho indica, doncs significa: «Jo he donat». Ella i Hefest són les dues cares complementàries de la moneda que transforma el món. Atenea, lògicament, no té barba. Què sapiguem.


  1. Dins de l’operativitat simbòlica d’algunes variants de la maçoneria irregular, l’Art de Tubal-caín és la forja, i alguns corrents l’emparellen amb Vulcà. Altres escriptors maçònics, tanmateix, han escrit que Caín és una paraula que significa «possessió» o «esperit inspirat». El Cochrane’s Craft, una interessant variant de la Wicca dels anys 60, més tard empeltada amb la bruixeria «tradicional», identifica la parella de la Deessa, el Déu Cornut, amb ferrers mítics com Tubal-caín o Wayland del que ja he parlat. Més tard Evan John Jones i altres iniciats per Robert Cochrane fundaren el Clan de Tubal Cain, encara en actiu. Per altre banda i sense entrar en tecnicismes i subtileses, els aspectes «vulcanians» o relacionats amb el fòsfor, sense un caràcter celestial i molt apegats a la terra i a les aigües dissolvents, són corrents molt recurrents en els treballs dalquimistes de l’actualitat. Com van escriure René Guénon i Eliphas Lévi, la diferència entre la Via Humida i la Via Seca és que la primera treballa amb el Mercuri vulgar a través de l’emoció, el sentiment i la il·luminació –l’ascesi dels eremites i els místics, l’operativitat del sufisme–, mentre que la segona treballa amb el Mercuri doble o Filosòfic, a través de diferents etapes intel·lectuals en que l’esperit va superant diferents proves –per alguns, el budisme seria una mena de via molt seca i molt directe–. Julius Evola parlava del «ferrer interior» quan deia que «en una es quema amb Aigua i en l’altra es renta amb Foc; en una se’ns allibera de la servitud en alliberar el principi de vida –el Mercuri–; en l’altre s’allibera el principi de vida mitjançant l’alliberament de la servitud de les pròpies forces».
  2. Fa molts anys, molts anys, quan les granotes encara tenien pèl, vivia a Ador un humil ferrer. Un bon dia, va aparéixer pel carrer un home que demanava almoina. El ferrer, generós com el que més, en vore’l desvalgut, el va cridar i li va dir a la seua dona:

    – Leonoreta, para taula que hui tenim un convidat a dinar.

    Després de menjar, el rodamón va pregar al ferrer i a la seua dona que l’acolliren durant dos dies, perquè estava fluix i necessitava recuperar-se. El matrimoni acceptà gustosament donar-li recer.

    Quan al cap de dos dies el pobre decidí anar-se’n, desvelà la seua vertadera identitat.

    – Mira ferrer, sóc Sant Pau, i com has sigut tan hospitalari amb mi, vull concedir-te un desig.

    Desconcertat, el ferrer digué:

    – Vull que qui sega en aquesta cadira de boga no es puga alçar fins que jo ho diga.

    – Però com se t’ocorre demanar això? Demana el cel, home!

    – El cel? Per a què vull jo el cel? -digué el ferrer.

    Tal dit, tal fet. Sant Pau per bé que li va concedir el desig se’n va anar una mica emmorronat.

    Passaren un anys i les coses no li anaven bé al ferrer. Tant es complicaren que decidí anar al cel a demanar una bossa de diners a Sant Pau. Quan el va vore, Sant Pau li va dir:

    – Jo vaig complir la meua paraula, però tu vas rebutjar el cel. Això va ser una ofensa per a mi, així que no et done el diners.

    El ferrer va tornar a casa apesarat i quimerós perquè no sabia com apanyar-ho quan, de sobte, va vore un diable més lleig que el cul d’una mona. I aquest li va dir:

    -He escoltat la petició que li has fet a Sant Pau. Jo podria donar-te eixa bossa de diners plena, pleneta, que ja no li’n cabrien més. A canvi sols hauràs de fer una cosa: lliurar-me la teua ànima d’ací a dos anys.

    El ferrer va acceptar i amb la bossa de diners va solucionar els seus problemes. Era més ric que un grill, encara que no per això deixà de treballar. Però els anys passen prompte i va arribar el dia pactat. I es va presentar el diable.

    – Ferrer, la paraula fa l’home! Han passat els dos anys i vinc a per tu.

    I ell li va contestar:

    – Sí, ho recorde. Seu en eixa cadira de boga que vull acomiadar-me de la meua dona.

    I, quan el diable va seure, el ferrer tragué un ferro calent que tenia en la farga i va començar a cremar-lo. Aquest va començar a cridar i, com no podia alçar-se, li va dir que per favor el deixara i li perdonaria el deute.

    Des d’aleshores no va saber res més del diable.

    Però el ferrer ja era major i sabia que la mort el visitaria prompte. Així que li va dir a la dona:

    – Leonoreta, quan en muira vull que em fiques un ferro en la caixa.

    I així va ser. El ferrer va faltar i primer va anar al cel. Sant Pau, en vore’l, li va recordar que com en el seu moment no havia volgut el cel, ara no li obria les portes.

    Com no l’acceptaren, el ferrer se n’anà a l’infern amb el ferro a la mà. Quan el diable el va vore va dir:

    -Tanqueu les portes que eixe és el maleït ferrer que em va cremar!

    Així és que no va poder entrar ni al cel ni a l’infern.

    I així acaba la història d’un ferrer que encara busca un lloc on passar l’eternitat.

    I conte contat, conte acabat.

    Recollida per Sergi Gilabert  
    Narrada per  Remedios Garcia de Rugat (65 anys)
    Adaptada per Pep Estornell FONT

  3. Tres versions i variants d’El Herrero Miseria a la Biblioteca Virtual Cervantes
  4. El ferrer que ferra, conte tradicional belga
  5. Conte d’en Patxi Errementaria (en castellà)
  6. Tràiler de la pel·lícula Errementari, basada en el conte anterior

Lectures

Mircea ELIADE (2016), Herreros y alquimistas, Alianza

Ramon VIOLANT I SIMORRA (1997), El Pirineo Español, Alta Fulla

Ramon VIOLANT I SIMORRA (2016), Tradicions del Pallars i la Ribagorça, Tremp editorial

Sylvia LAGARDA-MATA (2014), El Diable és català, Angle

DIVERSOS AUTORS (2016), Llegendes d’aigua dolça, Sidillà

Xavier SUDRIÀ (2012), La Vall Ferrera, Pagès

Pep COLL (2015), Guia dels indrets mítics del Pallars Sobirà, Mosaics Llibres

Pep COLL (2012), Llegendes d’arreu de Catalunya, La Galera