Remembrança, d’Helena Aguilar Mayans

Emily Brontë

She burned too bright for this world.
Emily Brontë, Wuthering Heights

Aquest és un article diferent dels que acostumo a escriure per Llegendàrium. És la primera vegada que faig una crònica d’una exposició fotogràfica –i no serà l’última–, però l’ocasió s’ho ha valgut. L’exposició que avui us porto entra de ple en el món que, amb els qui soleu llegir la pàgina, estem creant pàgina a pàgina, paraula a paraula. Una exposició feta d’erms i folklore, d’un paisatge interior íntim, que alhora és exterior i, finalment, és art, fotografia i literatura, arbres i dones, boira i bruguerar, ombres i llum. És Remembrança, d’Helena Aguilar Mayans i les germanes Brontë.

Dins de la celebració del bicentenari Brontë, que recupera la memòria de les tres germanes escriptores, la fotògrafa olotina ha presentat «Remembrança» a la Casa de Cultura de Sant Cugat. Un recull de fotografies que ens conviden a conèixer a cada una de les tres i a les heroïnes de les seves respectives novel·les. Si en les històries de les Brontë es barrejava la seva vida amb la de les seves protagonistes, Helena Aguilar ho ha llegit molt bé. Ella mescla amb delicadesa la vida de les escriptores, les protagonistes de les seves obres i el paisatge mateix, que s’erigeix com una extensió espiritual i emocional d’elles i, també, de la mateixa fotògrafa. Es nota que coneix molt bé i estima l’obra de les germanes, que la viu i que «hi viu» en ella.

En les seves fotografies un pot copsar com s’ha abraçat del tot amb les autores, per crear quelcom conjunt, com un record fugisser d’aquella frase que pronuncia Emily/Catherine a Heathcliff: «He’s more myself than I am. Whatever our souls are made of, his and mine are the same». I els textos que les acompanyen són molt clarificadors, explicant-nos les tràgiques vides que van patir les tres germanes, heroïnes romàntiques i gòtiques per excel·lència, totes elles trobant la soledat, el desamor i la mort prematura. En aquest sentit, l’elecció de les cites també és força encertada, mostrant-nos la força de les seves paraules i vides des d’una vessant apassionada i espiritual.

A un nivell formal és molt destacable la intel·ligent utilització de la composició, tant pel que fa a l’enquadrament com de la posició dels elements, incloent-hi la figura femenina, que molt sovint gira l’esquena a l’espectador, o té la cara tapada per les mans, el cabell o està tallada per l’enquadrament. Per un costat la negació de la cara ens transporta a l’estat emocional de les protagonistes i per un altre ens «transforma» en elles: Estan en la mateixa posició en què estem nosaltres, la fotògrafa i l’espectador. Quan ens donen la cara tot sovint baixen l’expressió, mostrant-nos el seu dolor; també és una opció subtil, al cobrir la seva cara o negar-la el seu estat emocional es fon amb allò que les rodeja, el bromós i fred paisatge de la Garrotxa, sigui en un pla central amb un punt de fuga horitzontal –alliberador però incert– o amb un espai completament trencat per branques i pedres, com en algunes de les fotografies de la Charlotte/Jane Eyre, que ens mostren el seu estat emocional.

De la utilització de la resta d’elements visuals cal destacar també el paisatge. El paisatge vertical, tens, trencat, de l’Emily, perdent-se entre tots aquells arbres, amb el mateix vestit que Catherine; el vestuari, l’íntim camisó blanc de l’Anne, atrapada en una «presó» per la que observa el que hi ha més enllà, potser malalta, contrastada amb la mirada valenta de l’Agnes Grey i la seva capa de viatge; el treballat recollit victorià de la Jane i el seu espectacular vestit blau trencat per desenes de línies, com el seu paisatge. Però no trobareu cartells que us diguin: «Aquesta és l’Emily» o «aquesta és la Catherine». No cal, perquè tampoc es tracta d’això, sinó d’assolir allò que solament es pot assolir amb la imatge: La unió dels impossibles, la llambregada, el llamp de reconeixement de la memòria, de la fantasia, de l’art i la màgia, d’allò que és més real que la realitat.

En l’elecció de marcs i de paper texturat, d’un cert revelatge concret sota una llum tènue d’exposició lenta, ens transporten a una fotografia que ja pocs utilitzen, l’analògica, i al món de les novel·les de les Brontë, que qui hagi llegit reconeixerà sense problemes escenes i passatges concrets. Amb la disposició dels quadres Helena Aguilar ens està explicant històries vives: El dolor de la Charlotte –o de la Jane Eyre, què importa en realitat?– sobre el pont ens transporta a un paisatge de fugida molt més gran i central. Un paisatge alliberador, potser el literari, el de l’art, un paisatge emocional intern entremig de dues fotografies «doloroses», més petites; donant més rellevància al centre, a la línia horitzontal, generant un violent contrast en l’estil romàntic, però també dient: La vida imita a l’art. L’art, el somni, la fantasia, és més real.

I això, en l’ús narratiu de l’ampliació també hi ha una declaració d’intencions. Com l’Emily mirant desafiant a la dreta en un estil gairebé prerafaelita, com l’atenció als detalls de les mans –que em recorden a l’obra de Francesca Woodman–, com el descans sobre l’herba de la fotografia que encapçala l’exposició, una trobada amb la terra i el territori. Remembrança ha sigut una exposició de format íntim i petit, però de molta profunditat, especialment per algú que senti afinitat i «connexió» pel que la fotògrafa i les escriptores ens estan convidant a contemplar i, com elles, a «viure».

No és això la màgia?


Podeu gaudir d’aquestes fotografies i moltes d’altres de l’artista, en la seva pàgina personal i en el seu instagram:

Pàgina personal d’Helena Aguilar

Instagram