Ritus i tradicions de maig (II): El rei i la reina de maig

Ginebra, Reina de Maig, 1900. John Collier

El ritu del qual parlaré avui és un d’aquells que, encara que mai n’hàgim sentit a parlar, el coneixem de sobres. Té molts noms depenent del poble, la cultura, l’època. Alguns d’ells, aparentment contradictoris. Hi ha acadèmics que diuen que, amb aquest nom i sota aquesta aparença simbòlica, realment mai va existir. Però hagi existit o no, tots l’hem conegut desenes, centenars de vegades. L’hem llegit, l’hem vist a les pel·lícules, l’hem escoltat d’ençà que som infants en rondalles i velles cançons de rock. És als nostres contes i en l’estructura del nostre llenguatge.

És el ritu tradicional que aquí anomenaré «el rei i la reina de maig».

El maig i la maia

Hem vist, en l’article dedicat als maiets, com el maig i la maia era una tradició antiga que, com esmenta Joan Soler i Amigó, arrela en un passat remot. Precisament, el captiri dels maiets acabava tot just quan es requeria l’aparició de la contrapartida del maiet, la núvia que uneix a la comunitat humana amb els esperits boscans. Més avall parlaré de la seva versió romana, amb la presència del déu Pan, i la influència proto-basca pirinenca en les nostres tradicions i creences.

Explicat d’una manera molt senzilla: el geni boscà, representant d’una part lluny de la racionalitat humana, el numen de la fecundació, s’uneix a la núvia de maig, la deessa del coneixement secret, en un matrimoni que alhora que renova la vida, també mata a la bèstia. Mort i renascut el geni del bosc, com en la rondalla de Joan de l’Ós i que està molt relacionada amb aquestes noces simbòliques, la vida segueix el seu cicle. És un sacrifici d’amor i de mort necessari per a la comunitat, on a vegades la víctima és la Reina –sobretot en versions més tardanes o les més influenciades pel pensament grec clàssic–, però gairebé sempre ho és el Rei.

A més a més del captiri dels maiets, trobem restes d’aquest ritu en moltes altres tradicions, més o menys fragmentades. Un exemple clàssic és el dels Jocs Florals, on s’escull a la Reina de les Flors, a qui es corona de flors i s’asseu en un tron amb una cort d’honor. Aquesta figura va recuperar-se idealitzada durant el romanticisme del segle XIX i. d’una manera molt banalitzada, aquesta tradició és el fons de les noies que donen un ram de flors a esportistes. A Catalunya, la figura més propera és la de la pubilla. No és casual que les eleccions de pubilles i hereus es donin, majoritàriament, en temps de maig o del Roser.

A Euskal Herria el donzell i la donzella de maig són anomenats «Salze i Reina»; al País de Gal·les són anomenats el Rei i la Reina durant el Calan Mai, el seu Primer de Maig, essent la nit de vigília un temps d’Ysbrydnos, «Nit d’Esperits», on el Rei i la Reina s’asseuen sota l’Arbre de Maig; a Cornualla celebren el Hal-an-Tow; els pobles germànics tenen la famosa Nit de Walpurgis. A les terres de parla catalana alguns erudits, com Coromines, han escrit que l’etimologia de «maca» podria venir de la paraula Maia, precisament fent referència a la reina donzella coronada de flors.

En les festes de l’Arbre de Maig, de les que parlaré més en detall en el proper article i que són omnipresents arreu del territori català, també solen o solien anar acompanyades d’un hereu i una pubilla, les figures modernes del Rei i la Reina de maig a Catalunya. El cançoner popular català ens ho diu: «…n’hi ha una galant nina, / polida com el sol; / serà la mare reina / si el fill del rei ho vol…» Com sempre, amb el pas del temps i sobretot després de la influència transformadora del segle XIX i el pensament il·lustrat, aquestes tradicions van anar «domesticant-se» i folkloritzant-se.

També pel que fa a les figures del Rei i la Reina que, com veurem, en el passat guardaven un sentit ben diferent d’aquestes amables figures coronades amb garlandes florals. Comencem per veure-ho en la influència dels mites d’Euskal Herria, el País Basc. Els acadèmics teoritzen que fins al segle X, als nostres Pirineus, s’hi parlaven dialectes proto-bascos. No podem afirmar del tot que la moderna mitologia i creences recollides per Barandiarán i d’altres sigui la mateixa que la d’aquells pobles pirinencs, però ens servirà per rastrejar-ne les arrels.

El sol negre de Sugaar, la serp. La meitat masculina de Mari. Font

La donzella i la serp

Segons el més clàssic dels estudiosos dels mites bascos, José Miguel de Barandiarán, un dels genis o déus principals de les terres basques és la deessa Mari. El seu nom significa, en algunes iurraldeak –províncies d’Euskal Herria, la «Senyora». Txindoki’ko Mari’e, «la Senyora de la muntanya de Txindoki» l’anomenen a la Serra d’Aralar; Marimunduku, «la Senyora de Mundu», a Ataun, Gipuzkoa, on va néixer el mateix Barandiarán.

Mari és senyora d’aigües subterrànies i coves, com la situada al prat de Zabalaundia, al peu de la poderosa muntanya d’Anboto; és senyora del magma informe de somnis que rau sota els nostres peus i batega invisible a la nostra gola quan sentim el subtil calfred del retorn a la terra. A la cavorca d’Arrobibeltz, a Azkaine, al Lapurdi, l’anomenen directament Lezeko andrea, «la Senyora de la Caverna» on, segons la tradició, seu envoltada de flames en un tro daurat robat a les entranyes de roca humida, allà on mai arriba el sol. La Senyora aguaita sobre la font, observant-nos enjogassada, pentinant-se els llargs cabells amb la seva pinta d’or.

Mari és una figura ambivalent, com qualsevol numen o déu del lloc les categories morals humanes no serveixen per definir-la: poderosa, misteriosa, coneixedora de la màgia més antiga. Pot presentar-se amb forma de falç de foc, pot cavalcar el cel amb un carruatge igni que alguns confonen amb els seus cabells i la seva cova és adornada de riques joies: metàfora dels secrets, de tot allò que no es diu perquè no cal, perquè les paraules són malaptesa i barroeria. Ella va donar als homes l’Eguzkilore, la Carlina que porta amb ella la llum del sol, per protegir les seves llars del Gaueko, el mastí de les tenebres, o la Pesanta de qui ja vaig parlar.

Un altre numen amb qui es relaciona a Mari és Sugaar, la Gran Serp que es caragola silenciosa i densa de mercuri sobre el cos ters de la Senyora sobre el prat, doncs això significa Sugaar: Serp. La gran serp que, segons la tradició, devora el llop i cobreix a la Senyora quan aquesta dorm nua i desitjosa sobre el camp nocturn, embolcallada amb la pell del llop, esperant el seu consort ombrívol i sense rostre. Sugaar o Sugoi, com l’anomenen a Dima, Bizkaia, també és conegut amb el nom de Maju –o Mayu–.

La cova de Mari a Durangaldea. Bizkaia. Font

Figura omnipresent en mites europeus, la Gran Serp és un Rei de temps remots, quan el verdader rei de la mitologia era el vell Saturn, destronat pel nen, el Sol. Es considera que aquesta denominació és tan antiga com un altre nom de Mari: Maya. Com molt bé intueix mossèn Barandiarán, Mari podria ser un nom tardà, sincretitzat amb Maria, la senyora dels cristians. Probablement el seu únic nom, anterior i posterior a tots els altres, sigui Senyora. No cal res més.

Aquesta parella formada per Maya i Mayu, la donzella i la serp, ens recorda a tot un gran ventall de celebracions que trobem escampades per tota Europa. La llegenda d’Ataun, recollida el 1340 pel comte Pere Alfons de Portugal en el seu Llibre dels llinatges d’Hispània, parla del matrimoni de Mari amb el senyor Didako Lopitz Harokoa, que realment va viure a cavall dels segles IX i X i era nét d’Eneko Lopitz, fundador del llinatge dels Haro. El matrimoni entre un senyor i un geni del lloc és un motiu arcaic que trobem en mites de fundació de tot el món i totes les èpoques. A l’edat mitjana va gaudir d’un gran èxit popular, en ser una eina de propaganda i justificació ideològica que prestigiava una família. Si a l’antiguitat els homes i dones savis casaven al senyor de la terra amb un geni representant de la terra mateixa, durant el segle XIV eren els trobadors i els poetes els encarregats de glossar aquesta trobada.

Malgrat que és una reforja medieval d’una rondalla universal, la llegenda ens regala pistes sobre com era vista Mari durant el segle XIV, en ambients cultes afrancesats. Diu així: el senyor d’Haro, gran caçador, va avançar-se a la seva partida perseguint enfervorit un senglar. Solament amb la sang de la bèstia en ment, el jove va escoltar una veu femenina que cantava una melodia fascinadora en un idioma que no coneixia. Corprès, el caçador va creuar el bosc i sobre un turó de roca va veure una dona d’increïble bellesa i riques vestidures.

El caçador va enamorar-se d’ella immediatament i, en preguntar-li qui era, atemorit i amb un fil de veu, ella respongué que era d’un alt llinatge, el més alt d’aquella terra. Ell va proposar-li matrimoni i ella va dir que acceptaria. Amb una condició: No persignar-se mai. Malgrat era la més bella de totes les dones, de llargs cabells daurats, tenia una cama en forma de pota de cabra, com les sorginak –les bruixes, en euskera, les «creadores»–, doncs ella n’era la reina de totes. La senyora Mari s’uneix amb el d’Haro, tenen fills i tot va bé, però com era d’esperar ell descobreix la seva verdadera naturalesa amb el signe de la creu i ella retorna a la terra.

Trobem la mateixa estructura que en la rondalla de la «Pinta d’or» que encara conservem a Catalunya, com en el relat francès de la fada Melusina –amb qui Mari guarda molts punts de contacte, com vaig escriure a l’article de la Víbria–, on el senyor de la terra no podia veure la seva verdadera naturalesa monstruosa, mig dona mig serp; el fet de «persignar-se» no és tant una rèmora de l’antiga religió precristiana que vol sobreviure, sinó un símbol del «tabú», del segell del silenci, el secret necessari en el tracte amb algú que ja no és del món humà, sinó que guarda una naturalesa misteriosa, secreta i solament comprensible més enllà de les paraules.

Si amb Joan de l’Ós, relat pirinenc català per excel·lència, era la noia qui casava amb la bèstia, aquí és l’home qui casa amb la canviaformes. Com és lògic, no vol dir que totes les tradicions siguin hereves de la dels bascos, però sí que hi ha un fons remot amb vasos comunicants entre pobles, fons que ens retorna a les nostres arrels.

I per seguir coneixent-lo viatjarem a un lloc ben diferent: L’antiga Roma.

La Diana de Versailles. Estàtua idealitzada de la deessa Àrtemis, d’època Imperial. Segles I-II dC. Avui al Louvre. Font

Caçadora de bèsties i homes

Els germànics i els celtes poden formar part del nostre substrat, però una cultura que va transformar totalment la nostra història va ser la romana. Per parlar dels romans també hem de tenir en compte que la seva història, entre la monarquia, la República i l’Imperi, és una història de segles i les seves tradicions, costums i ritus també van anar canviant i adaptant-se a la seva realitat.

El poeta romà Ovidi –segle I aC– escriu que entre finals d’abril i principis de maig la República Romana celebrava la Floràlia –el festival de la deessa Flora–, on la parella formada per Dionís i Afrodita presidien la Consagració de la primavera. Una adaptació «urbana» i tardana del ritu que unia els déus Pan, senyor de la bogeria que esquinça l’ego i el reforma, i Àrtemis, la lluna creixent, la salvatge dels llargs cabells vermells, senyora de bèsties i caçadora despietada d’homes, companya d’Àrctos, el ferotge déu-ós, l’estrella polar, el canviaformes del nord.

Com hem vist en l’anterior article, tenim molts indicis que el calendari litúrgic cèltic es dividia entre el primer de maig –el Dia dels Vius i el Foc– i el primer de novembre –el Dia dels Morts i el Fred–, i era aquest temps de maig l’època preferida de Pan, el déu de la riallada desfermada i terrible, el déu de la massa fosca que queda al fons de l’olla després de batre-la durant hores, de l’erisíaca dansa d’un sol ull i d’infinites mirades.

Potser per això, ja en temps de l’Imperi, les bodes de maig eren tingudes per malaventurades i els «lemurs», els mals esperits, rondaven les cases si no es feien els tributs adequats als avantpassats. El clima inestable de la primavera s’imprimia en el matrimoni i podia acabar en mort prematura. El refranyer català en diu: «bodes maials, bodes mortals». És possible que per aquesta obertura i per tradició romana, el temps entre l’hivern i la primavera, entre el març i l’abril, per Quaresma, l’Església prohibís durant segles la celebració de matrimonis.

Si parlem de la Roma republicana central, els romans començaven les festes de Consagració de la primavera amb les ja citades FloràliaLudi Florales–, els jocs i rituals en honor de la deessa Flora que succeeixen a les Vinàlia, les festes del vi i la vinya. Les Floràlia inicialment eren festes del camp que s’introduïren cap al segle III aC a les ciutats. En la seva forma urbana suavitzaren les formes i s’adaptaren fins a perdre, ja en temps baiximperials, tot el seu sentit sacre, com així van fer-ho molts altres ritus, com les Lupercals que, com vam veure en el seu article, van acabar convertides en un circ perquè els joves patricis poguessin riure’s dels ciutadans respectables.

Flora és una deessa que autors com Varró –segle I aC– citen com a anterior a la romanitat, pertanyent al poble sabí. És una deessa d’aparença jove però d’atributs arcaics, relacionada amb la fertilitat, les flors, l’arç blanc i la vegetació. Encotillar una deïtat en uns trets concrets o intentar descriure-la mitjançant un gènere, una aparença o unes capacitats, sempre és erroni i massa limitador. Per exemple, els déus gals no tenien aparença i, quan van descobrir que els grecs dotaven d’aparença als seus déus, se’n fotien d’ells. Els grecs clàssics s’ho prenien com un tret bàrbar, però el cert és que els déus grecs anteriors a l’època arcaica tampoc en tenien d’aparença i, si en tenien, era molt vague.

Durant les Floràlia, inicialment hi havia excursions al camp amb les robes cobertes de flors, fulles i garlandes florals al cap en forma de corona, on es menjava i bevia vi i hi havia relacions sexuals. Amb el temps i la introducció de les Floràlia a les ciutats romanes, les excursions prengueren un caràcter més «comercial» i es començaren a substituir per orgies, grans banquets, obres de teatre, jocs i gladiadors, on prostituts i prostitutes ballaven nus i feien paròdies grotesques de combats on s’enfrontava el vell hivern i el jove estiu per l’amor de la donzella primavera, a més de sacrificar-se llebres i cabres, que eren símbols de fertilitat boscana.

Ceres amb atributs de la Bona Dea, la serp i els cereals
Ceres amb atributs de la Bona Dea, la serp i els cereals

La Bona Dea: Els homes no són ben rebuts

Avui dia no plou gaire i el nostre clima cada vegada és més sec, però durant abril i maig, fins fa relativament poc, hi havia tempestes i pluges abundants arreu d’Europa. Si anem més enrere de l’època republicana, ens trobarem amb les festivitats de la Bona Dea, divinitat del panteó arcaic romà. La Bona Dea era la «Feminea Dea», la deessa de les dones, i no tenia forma definida ni trets, en ser una deessa arcaica la seva essència era el Misteri. Durant els seus ritus es netejava de presència masculina tots els racons de la casa, també d’animals mascle.

Després, la dona del magistrat –el cap de la comunitat– feia trenats amb fulles de parra i decorava tota la casa amb flors i tot allò que creix i neix, excepte per la murta (Myrtus communis), que era prohibida per considerar-se masculina. Es preparava un gran banquet on solament s’hi convidaven dones, sota l’auspici de la Bona Dea. Es bevia abundant vi i hi havia música i actuacions d’artistes femenines. Durant aquest banquet ritual estava prohibit fer referència a qualsevol atribut o característica masculina i, segons Ciceró, si un home era enxampat espiant el banquet, se’l castigava amb la ceguera. Aquesta ceguera, que altres autors argumentaven simbòlica, està molt relacionada amb la rondalla que ja hem vist quan he parlat de Mari, la reina de les muntanyes basques, on qui es casa amb la Senyora no pot veure la seva verdadera naturalesa.

La festivitat de la Bona Dea i la celebració del seu Misteri era un moment en què les diferències de classes entre dones eren suspeses, teòricament, i patrícies es mesclaven amb plebees –excepte les esclaves–, perquè totes eren dins del mos maiorum, la Tradició dels avantpassats romans. Aquí també cal fer referència a un altre mot: maiores, els avantpassats.

En temps romans, el primer de maig era quan els Lares Praestites, els genis protectors de la ciutat, i els maiores, els «ancestres», eren honrats amb un sacrifici d’un bou a la titànida Maia per part dels flamen, els «sacerdots de la flama» del déu Vulcà. Aquest costum del sacrifici a una deessa de la terra i el nexe amb Vulcà, el ferrer, ens remet a altres costums i mites arcaics, com aquell que relaciona la serp –el Diable– amb el ferrer en una de les més antigues rondalles d’Europa.

La Reina del Festival de Maig. 1699. Richard Brakenburgh

Kalenda Maia

Amb el temps la Bona Dea va mantenir el seu culte i les seves vestals, però també s’assimilà a altres deesses com Demèter, Ceres o Maia, deesses totes elles de la terra. Durant aquestes festivitats de la vigília i el primer de maig, també hi havia les kalenda maia, les festivitats a la deessa Maia, a qui també trobem en aquest marasme de connexions avui perdudes.

Segons el poeta grec Hesíode –segles VIII o VII aC–, forma part de la partida d’esperits femenins que acompanyen a Àrtemis en la seva caça, les Plèiades. És Maia, doncs, una caçadora. Filla d’un tità, Atlas, el gegant de la terra, i Pleione, l’obscura nimfa oceànida, la coneixem en una forma tardana, citada pel poeta grec clàssic, però en realitat els seus orígens és probable que siguin molt més antics, com ens mostra l’arqueologia o la mitologia comparada. Hesíode, en emparentar-la amb un tità de la terra i una nimfa aquàtica ens parla de la seva naturalesa dual i titànica, és a dir, és filla del magma primordial, de tot allò desendreçat i incomprensible per als homes.

Fent un salt en el temps, les festes de maig acabaven el 29 amb les Ambarvalia, ritu en honor a la deessa de l’agricultura i el cereal, Ceres, on es passejaven un toro, una ovella i una truja, al voltant dels camps –d’aquí el seu nom Ambarvalia, «al voltant dels camps»–, per després ser sacrificats en honor a Ceres i consumits en un banquet. Aquest costum, així estructurat, era urbà. A les zones més rurals hi havia rituals de purificació dels camps dels quals en sabem molt poc, però que podem intuir com una manera més primària i ritualitzada de les Ambarvalia.

Maia estava doncs emparentada, originalment, amb Hermes –Mercuri–, Vulcà, la Bona Dea i Terra –l’equivalent romà de Gaia–. Durant les seves festivitats, els sacerdots –flamen– de Vulcà sacrificaven una truja –animal relacionat amb la terra– en el seu honor i el dels Lares Praestites, els genis protectors de la ciutat. El seu nom, Maia, és una de les hipòtesis que diuen va donar nom al mes, que també fa referència a les dones ancianes i, per extensió, a tota la gent gran. Maia era invocada per protegir a les mares i els nounats i, amb el temps, s’assimilà a la Bona Dea i els cultes de la terra. Més tard és probable que s’associés a la Verge Maria en diversos territoris romanitzats, especialment costaners.

I d’aquí sorgeixen les celebracions del Roser.

Alice Liddell, la nena que inspirà Alícia al País de les Meravelles, vestida com a Reina de Maig

Roser de maig

En la versió «infantilitzada» dels ritus de maig, en un estat últim, el maiet i la maieta són aquells nens vestits de fonoll i romaní, que canten cançons d’amor ben innocents i que entren al «llit nupcial» simbòlic, cobert de vegetació. En elles, com trobem a altres contrades, el maiet fa un petó a la galta a la maieta i es feia ball i un banquet. Un dels molts exemples el podem trobar amb els Dansaires del Tramusser, a Almussafes, al País Valencià. Aquesta versió, que trobem a la Commedia dell’Arte i que encantava als nobles de l’edat moderna, dels segles XVI al XVIII, i que avui és àmpliament representada a les «Renaissance Fairs» –fires del renaixement– americanes, també es troba al rerefons de les celebracions de les primeres comunions amb els nens vestits de nuvi i núvia, que en realitat escauria fer-les per Pasqua o Corpus.

Una altra cristianització de la celebració, ben popular a les terres de parla catalana, són les Festes del Roser. On aquella noia escollida com a Rosa o Roseta de maig –la pubilla– és la «Reina» de la primavera. I, com ja hem vist, les abundants festivitats del primer de maig dedicades a la «Maria» formen part d’un corpus de versions cristianitzades de Maia, la deessa de la terra i els seus misteris. A l’Alsàcia, a França, la Roseta de Maig porta un arbret guarnit amb flors i cintes de colors, com els caramellaires i ella i les seves majorales van de porta en porta, com els maiets cerdans, cantant a les bones collites de qui els hi regala quelcom o maleint a aquells que no els hi donen res.

Els balls i celebracions relacionats amb el Roser són molt abundants, de Perpinyà a Alacant. Una de les cançons populars catalanes recorda a aquest retorn del Rei pel Roser: «Plantarem un maig al fons de la vila… / No ploris Marieta, que el rei ja serà aquí; / et portarà unes robes de seda carmesí, / joia sobre joia, coral sobre coral, / pel cap de la Marieta, una corona reial, / enmig de la corona, un ramellet de flors / per fer una abraçada al seu marit espòs». En els balls i la música trobem abundants representacions de bodes i amors –beneïts o desgraciats– de maig, com en el ball del Rogle, a l’Areny, la Ribagorça; o «L’hermosa Antònia» al santuari de Montgrony, sempre ballant al voltant d’un arbre sagrat, un alzina en el cas del Montgrony.

Per trobar-nos amb un estat gairebé primigeni d’unes velles deesses, esperits respectats i temuts arreu d’Europa, haurem de tornar al Berguedà.

Ull de Bentanetan, a Anboto. Bizkaia. Font

La cruïlla dels tres camins

A l’Alt Berguedà, a Brocà i els Rasos de Peguera, els bosquerols ballaven coberts de fulles i branques, tot cantant a tres noies, tres fetilleres o fades, com els bosquerols de la Vall d’en Bas de qui vaig parlar en l’anterior article. Aquestes tres noies, que apareixen en altres cançons i rondalles catalanes, són un record d’aquella Tria Fata, Trip Reial o les «tres bruixes», les reines de la cruïlla dels tres camins, que apareixen arreu del folklore europeu i que s’ensenyoreixen del temps de pas entre estacions. Tant les tres xicotes que els bosquerols d’en Bas anomenaven directament «dimonis» i que volien fascinar al carboner perdut, com aquestes tres, no són exactament «dones», sinó quelcom més. En aquest cas berguedà el carboner balla amb les tres noies, però enmig del ball s’aixeca una forta ventada sobrenatural i el carboner, espantat, queda immòbil i garratibat de por.

Com intueix Amades, és probable que aquesta dansa-cançó tingui a veure amb una rondalla moralitzant, on el carboner no fa el tribut adequat i no estableix la relació adequada –expressada pel ball– amb les Tres Donzelles. I així és castigat, com ho és aquell geperut de la rondalla nostrada, «I dissabte, sis», que troba a les bruixes i és castigat amb un nou gep, en lloc d’aquell altre geperut que balla amb elles «a la bona manera» i és beneït sense el gep.

Aquesta intrigant dansa «adequada» al Berguedà l’anomenen el ball del taús, és a dir, «la dansa del babau». Perquè també podria ser que aquest ball Amades se’l trobés en un estat final, fragmentat, on el carboner, figura que per la rondallística catalana sempre ha sigut algú molt murri i intel·ligent, doncs pot assolir el foc i transmutar la matèria com el ferrer, assoleix el paper del jan, l’esperit del bosc –com Jan de l’Ós–, d’aquí la seva disfressa boscana.

El ball del taús o ball del jan del bosc és el que compleix la unió entre l’esperit boscà i les Tres Reines. Podria ser que aquí trobéssim la lletra partida, amb la mort del jan, i faltaria la seva resurrecció. Un ball que també es feia a altres llocs de Catalunya i de França, on el trobem recompost en totes les seves parts i variants. Habitualment en els mites i rondalles, en cas que l’esperit silvà o Pan, no acompleixi amb el seu tracte amb les Tres Senyores, el resultat és acabar fragmentat, embogit, mort… o pitjor, convertit en un espectre buit, en un marginat monstruós, oblidat i maleït per sempre més.

Un d’aquests casos el narraré a continuació.

La pinta maleïda

A Vilaverd, a la Conca de Barberà, després de plantar el maig ballaven al seu voltant la dansa de la Caterina, un ball rodó frenètic, ballat molt fort, amb salts i gatzara, xiscles i riallades. En ella la Caterina, pentinant-se sense parar, acció habitual en les accions màgiques de les rondalles, maleeix al seu marit: «Caterina se’n pentina, / tim-tan, amorosa / amb una pinta d’argent». Recordem la Pinta d’or de la rondalla del Castell de Burriac i de la Senyora dels bascos. Caterina és un nom que, també, apareix associat en diverses rondalles de mort i bruixeria. A cada cabell que li queia, a un ritme agonitzant, Caterina maleeix als seus parents, als seus pares, al seu marit. La forma de la cançó és moderna, vuitcentista, però conté diversos elements que recorden a velles rondalles.

Hi ha un altre ball de maig català protagonitzat per una Caterina, més en l’estil de la Ventafocs, que assumeix el paper de la noia maleïda, en lloc de ser la que maleeix. La «mala madrastra», figura habitual en les rondalles, obliga a la xicota a deixar el ball de maig i anar a prendre aigua de la font. Ella s’hi nega, però finalment accedeix, pressionada per la madrastra. Allà es troba amb un misteriós galant, figura demoníaca simbòlica, present a moltes rondalles sigui en forma de llop o d’assassí com a Barbablava. La noia queda embarassada del galant i hi ha una tornada moralitzant, en l’estil vuitcentista.

Aquesta trobada es troba en la línia de la unió entre l’esperit boscà i la donzella, auspiciats sota l’ombra de la font màgica, element cabdal dels amors de maig i amb el que acabo l’article d’avui.

Font-rúbia, al barri del Coll, abans de ser restaurada totalment. Font.

Aigua de maig

L’aigua recollida a la vigília del primer maig arreu d’Europa s’ha tingut per màgica. També a Catalunya. En pous i fonts que la tradició té per miraculosos, en alguns torrents marcats per les rondalles, de la mateixa rosada del matí o de la gebrada del capvespre. Els pous màgics del Calan Mai gal·lès endevinen el futur: les noies llençaven peces de roba o peces personals, com petites monedes, per veure en el fons el rostre del seu futur enamorat. Com la rosada de Sant Joan o d’altres moments de cruïlla de l’any, aquesta aigua pot guarir o pot maleir però, sobretot, segons ens diuen les rondalles i les tradicions, l’aigua de maig és per enamorar i fertilitzar els camps. A Catalunya aquest ritu derivà en l’aigua beneïda per la Santa Creu, el 3 de maig. Però de la Santa Creu i dels ritus al seu voltant en parlaré en l’article de l’Arbre de Maig.

Les tradicions i ritus de l’aigua de maig a casa nostra són molt nombroses i aquí solament en citaré algunes. Al voltant de la Senyora, els esperits o numens s’apleguen a redós de les fonts boscanes. Els nostres avantpassats deien que qui escup o s’hi pixa resta condemnat i l’aigua de la font serà beneïda pel dimoni, doncs l’ordre s’ha subvertit. També hi havia fonts on ningú s’hi podia banyar –i encara menys, els genitals–, perquè es deia que eren remeieres. Per tornar a l’ordre s’havia de fer un sacrifici, una ofrena. Els vells catalans deien que s’hi havia de llençar un rosegó de pa o vessar-hi un bon glop de vi. Els nostres avantpassats, cristianitzats, no deien que allò feia enfadar a cap esperit, com és lògic, sinó a la Verge o al sant sota qui tingués l’advocació la font. Però compte, perquè si dos promesos es feien un petó davant una font, especialment en temps de maig, es creia que mai es casarien i acabarien per odiar-se.

Una d’aquestes fonts-pou de la nostra tradició és la Font-rúbia a la muntanya del Coll, al barri del Coll del districte de Gràcia. Antigament era en un lloc rural de difícil accés, al seu costat s’hi aixeca una ermita romànica destruïda durant la Guerra Civil espanyola i reconstruïda el 1948, que és una de les més antigues de la ciutat de Barcelona. La Mare de Déu de la Font-rúbia, que es guardava dins l’ermita, guaria el mal de gola, les possessions i tenia atributs d’oracle. Les aigües de la font, vermelloses o groguenques per la quantitat de ferro, d’ençà de temps remots es creia que eren molt especials. D’aquí li ve el nom, doncs «rúbia» volia dir daurada, perquè es creia que sota l’ermita i la font hi havia vetes d’un misteriós or –com el del palau de Mari, la deessa basca– que la tenyia. Si en bevies per Cap d’any o pel primer de maig, tindries sort, especialment en amors.

A canvi, els peregrins que hi anaven hi deixaven rosegons en ofrena. Hi llençaven el crostó de pa i, si bullia, volia dir que un familiar o ells mateixos tindrien bona salut, si s’enterbolia era desventura i malaltia. També hi havia que hi lligava el seu mocador, penjat al voltant o dins l’ermita com a exvot, en general de color vermell o groc. I els mariners en bevien tres vegades en nou glops cadascuna, repetint quan feien tres glops: «Perquè pugui ben marxar. Perquè pugui ben anar. Perquè pugui ben tornar.»

Hi ha moltes més fonts i pous sagrats en el nostre territori, cadascuna amb les seves tradicions, els seus esperits, sants i ritus. Però això ho deixaré per un article propi.


Enllaços relacionats

Ritus i tradicions de maig (I): Beltane, Walpurgis i ritus catalans propers

Els maiets: Heralds del foc de maig

Joan de l’Ós: El cor salvatge

La Víbria: Melusina i la dansa dels enigmes


Bibliografia

Mites bascos

BARANDIARÁN, José Miguel de (2007). Mitos del pueblo vasco. Heritar Berri. Astero. Colección Erroak

BARANDIARÁN, José Miguel de (1996). Mitologia vasca. Donosti: Txertoa

BARANDIARÁN, José Miguel de (2002). Brujería y brujas en los relatos populares vascos: Testimonios recogidos en el País Vasco. Donosti: Txertoa

CARO BAROJA, Julio (1980). Brujería vasca. Estella: Txertoa

CARO BAROJA, Julio (1987). Magia y brujería. Estella: Txertoa

Mites grecs  i romans

BRAUND, David. GILL, Christopher (2003). Myth, History, and Culture in Republican Rome. Exeter: University of Exeter Press

DUMÉZIL, Georges (1996). Archaic Roman Religion. Baltimore: John Hopkins University Press

WISEMAN, T. P. (2004). The Myths of Rome. Exeter: University of Exeter Press

Altres fonts utilitzades

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 8: Maig, l’esclat de les flors. Barcelona. Edicions 62

CLIMENT, Laia. LÓPEZ, Marina (2009). Bruixes, histèriques i assassines. Una passejada per la maldat femenina. València: 3 i 4. Dones d’Avui

GARI LACRUZ, Ángel (2007). Brujería e inquisición en Aragón. Zaragoza: Delsan

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova

TAUSIET, María (2004). Ponzoña en los ojos: Brujería y superstición en Aragón en el siglo XVI. Madrid: Turner

VIOLANT RIBERA, Ramona (2002). El món màgic de les fades. Sant Vicenç de Castellet: Farell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada