Recull de llegendes i tradicions (X): Pedrenyals, bandolers i danses intrigants

Pedrenyal del segle XVII

Segona part del recull de llegendes i tradicions d’agost, 2019. Per veure la primera part, podeu seguir aquest enllaç:

Recull de llegendes i tradicions (IX): Fetillers, llebres i potarrojos

En aquesta segona part parlaré de:

Els dotze lladres. Una de les cançons més violentes del cançoner popular català, concretament ripollès. Recuperada a inicis del segle XX. Narra l’assalt de dotze bandolers a una masia aïllada i el seu final sangonós.

Els pedrenyals. Breu nota de les armes ripolleses a la Catalunya del segle XVII. 70.000 armes per una població de 350.000 persones el 1650.

Sota cambra. Intrigant joc-dansa infantil que jugaven les nenes catalanes fins fa no gaire i que, potser, guarda possibles restes de ritus arcaics .

Els cossiers d’Alaró. Antiga festa celebrada arreu de Mallorca, avui a viles com Alaró, on dimonis i música prenen el protagonisme.

La cançó del lladre. Cançó tradicional catalana del segle XVIII, sobre la vida i el tràgic final d’un bandoler, versionada al llarg dels segles.

Assalt d’un bandoler, en una auca catalana

Els dotze lladres

Una de les cançons més sanguinàries que el cançoner popular català conserva –i en té moltes– és la que s’anomena «Els dotze lladres». N’hi ha diverses variants i ara en parlaré d’algunes.

La més coneguda és, potser, l’anomenada «Els lladres de la Cerdanya», recollida el 1913 per Serra i Vilaró al Cançoner del Calic. Altres versions són «Els dotze lladres de Puigcerdà» o, simplement, «Els dotze lladres», que situa l’acció a l’Empordà.

En Pep dels salms o Pep ceguet, de Sant Jaume de Frontanyà, de nom Josep Altarriba, va cantar-la a Josep Maideu, qui recollí el 1919 una versió que canten els Randellaires del Ripollès en el seu disc, «Entamarrats», del 2013, i que trobem al Cançoner del Ripollès.

En ella s’explica com dotze criminals assedegats de sang i violència arriben a les portes d’un mas, podem suposar que ben aïllat al bosc, i degollen i esquarteren sense escrúpols els seus habitants, començant per l’amo.

«N’han pujat a la muntanya
allí a prop de Puigcerdà,
ja n’han trucat a la porta,
ja n’han trucat a la porta:
– Hola, hola, aquí qui hi ha?

– Dieu a l’amo que baixo,
que amb ell hem d’enraonar.
I a l’entrada de la porta,
i a l’entrada de la porta
ja el varen degollar.»

Imagino que aquesta cançó s’inspirà en cruels fets de bandolerisme de la terra esquerpa i salvatge que hi ha entre la Cerdanya i el Ripollès, amb topònims com la Tossa del Pas dels Lladres, sota el Puigmal, o el Pla de les Forques, a redós de Queixans.

«La mestressa de la casa
la varen esquarterar
i una noia que hi havia,
i una noia que hi havia,
també la varen matar.

El mosso i la criada
se n’han posat a cridar:
via fora via fora lladres,
via fora via fora lladres,
que ens acaben de matar!»

També trobem una versió de La Cellera de Ter, recollida a «Cançons de bandolers i lladres de camí ral» d’en Josep Gibert, de 1948. Mossèn Julià Pascual i Pagès, nascut a Camprodon i rector de Vilallonga de Ter, se la cantà i podem escoltar la seva veu al Disc 6 d'”A peus pel camí del Cançoner: Rosa vermella, rosa galant”, d’Artur Blasco.

«Somsa dotze amics de l’amo,
que hi volem enraonar…

Ja en venten cops a la porta,
ja la varen desbotar…

Ja me’n troben en a l’amo,
i allà dalt en un replà…

A la primera punyalada,
ja l’en varen travessar…

A la segona punyalada,
ja l’en acaben de matar…»

N’han fet versions, per exemple, Fermí Reixach a «Cançons de Lladre», el 1976, o Belda i Sanjosex pel Càntut, el 2016.

Com podem suposar, els dotze criminals finalment són executats per la justícia.

«Ben prompte n’ha sortida
la tropa de Puigcerdà,
de dotze lladres que hi havia,
de dotze lladres que hi havia,
els sis en varen agafar.

De dotze lladres qui hi havia,
els sis en varen agafar,
els altres sis s’escaparen,
i també els varen matar!»

Desconec el fet real que inspirà aquest recull de cançons, però veient la quantitat de versions i com va sobreviure fins ben entrat el segle XX, suposo que seria un crim molt famós del Pirineu recordat en el temps per cecs, vagabunds i músics ambulants.

Aquells personatges que, ells mateixos, eren llegenda. Cantaven amb auques o acompanyaven les seves cançons i històries amb instruments que aprenien els uns dels altres, vagarejant per l’alta muntanya, les tavernes i les festes de poble a canvi de menjar, vi i moneda petita.

Versió dels Randellaires del Ripollès. La qualitat de so no és gaire, perquè és un directe gravat amb mòbil, però és la meva versió preferida, en directe impressiona:

Versió de Belda i Sanjosex:

Versió d’en Julià Pascual:

Versió d’en Fermí Reixach:

Pedrenyal ripollès del segle XVII, al Museu etnogràfic de Ripoll

Pedrenyals

Mots pedrenyals catalans del segle XVII, amb clau de miquelet, sobretot eren fets a Ripoll i Olot, ciutats amb tradició fargaire. D’aquestes pistoles se suposa que hi havia unes 70.000 per tota Catalunya, que el 1655 solament tenia una població d’uns 350.000 habitants. Estem parlant d’un poble totalment armat.

El pany de miquelet és un mecanisme que va fer-se famós arreu d’Europa. I així l’anomenaven a Anglaterra, “miquelet lock”, o a Itàlia “a la micheletta”.

La seva mortalitat era tanta que, el mateix Lluís XIV el Rei Sol, va demanar la creació d’un regiment reial armat amb “gispes de Miquelet”, després de veure les destrosses que causaren els catalans a les files dels espanyols durant la Guerra dels Segadors del 1640.

Els miquelets catalans sota les ordres de Wellington, començat el segle XIX, causaren autèntic terror als napoleònics en els seus actes de guerrilla despietada de la Guerra del Francès.

Els pedrenyals i els punyals eren les armes per excel·lència dels catalans del segle XVI fins a principis del segle XIX, quan començaren a abandonar-se a favor de mecanismes més moderns. Eren relativament fàcils d’amagar i mortals a distàncies mitjanes, causant ferides terribles. A distàncies curtes es preferia el punyal.

Després de la Guerra de Successió acabada el 1714, quan els monarques espanyols prohibiren als catalans tenir armes i, fins i tot, els barcelonins havien de tenir els ganivets de tallar carn lligats a la taula amb cadenes, els pedrenyals passaren a la clandestinitat i s’associaren encara més al món del crim.

Camps de blat

Sota cambra

Un enigmàtic i intrigant joc-dansa que ballaven les nenes catalanes fa no tant de temps era aquell que anomenaven “la llanterna sota terra”, “la lluerna enterrada”, “la Vella sorda” o, senzillament, “Sota cambra”.

I en què consistia?

Hi havia una nena, que jugava el paper principal, que s’agenollava amb el rostre baix. Al seu voltant s’estenia el seu vestit, fent una gran rodona, com un sol. Les altres nenes l’envoltaven, també agenollades i agafades de la vora del seu vestit amb una mà.

Les nenes, protegides a l’esguard del cercle, restaven en silenci i esperant el seu moment de retornar, de creuar el cercle i entrar a l’altre costat.

Una segona nena, que jugava el paper antagonista, era dreta per fora de la rodona. Aquesta nena ballava, giravoltava sobre si mateixa i cantava i cantava. Hi havia diverses variants de cançons, però una ben estesa, la recullen en lletra i melodia Joan Tomàs i Joan Amades:

“La llanterna sota en terra,
la llantera sota està!
Alça’t, alça’t, filla meva,
que ton pare et vol casar!
Ai, mare, la meva mare,
quin marit me voleu dar?
Un pagès de la muntanya
que te’n guarda’l bestiar.
Te’n farà un vestit de seda
i un altre de tafetà,
i un altre de campanetes
per anar-te a passejar.
Grill, mano grill,
trepitgeu-lo, trepitgeu-lo!
Grill, mano grill,
trepitgeu-lo, com un grill!”

La nena cantava i ballava sense aturar-se i, quan feia tota una volta, agafava una de les agenollades i se l’emportava amb ella a l’altre costat, més enllà del cercle. Aleshores totes dues cantaven i giraven a cor. I així ho feien amb totes les nenes agenollades, fins que totes eren dempeus i solament quedava la soterrada del centre.

La nena del centre, la llavor, era la lluerna, la lluminària, la morta. Com les parques grecoromanes o nornes nòrdiques, hi ha versions on es diu que la nena fila i res la torba, broda seda i teles cares. Les teles i el fet de filar apareixen en gairebé totes les versions.

Hi ha altres versions on, les nenes que van aixecant-se i unint-se al seguici de ballarines, deixen les seves sabates allà on agafaven el llarg vestit. I, acabada la dansa, la nena del centre s’aixeca i les empaita llençant-los les sabates.

Aquest joc-dansa remarca constantment els mots “sota”, “sota terra” o “sota cambra”. I sobretot es jugava en moments assenyalats de pas de l’hivern, com la Matança del Porc quan arriba o la Vella Quaresma, quan se’n va.

El fet de descalçar-se, com quan se sembrava lli o cànem, la relació solar-pas de les estacions, de la mort i la vida, de la llavor i la sembra com a treball col·lectiu, d’aquella senyora que hi ha sota terra i la que hi ha al voltant nostre, dempeus i sobre el cel cavalcant amb un seguici de ballarines, podrien portar-nos a un record d’un ritu agrari o màgic arcaic?

O és un simple joc infantil?

Aquest joc-dansa no solament se celebrava a Catalunya. També a altres indrets d’Europa, amb variants molt properes.

Ball dels Cossiers d’Alaró. Costumari Català de Joan Amades

Els cossiers d’Alaró

La vila d’Alaró, Mallorca, celebra per Sant Roc la seva festa. I un dels balls més tradicionals d’arreu de Mallorca i, particularment de la vila i molt proper al de Montuïri, és el ball-processó dels cossiers, que ara us descriuré.

Antigament la comparsa dels cossiers d’Alaró estava formada per nou personatges. Sis d’ells eren els cossiers, un altre anava transvestit de dona, la Dama o la Senyora. Finalment hi havia dos Diables, encarregats de la disbauxa i de crear conflicte, humor i farsa.

Les notícies més antigues de les que disposem, doncs és un ball realment arcaic, diuen que per la vigília de la festa a Alaró es passejava un bou pels seus carrers, amb uns arreus de corda i flors a les banyes. Una corda era més curta i l’altra més llarga. Els fadrins i la mainada el feien emprenyar i l’escometien per divertir-se, amb crueltat.

Els qui menaven el bou estiraven de les cordes, la llarga o la curta, perquè pogués empaitar i tornar-s’hi als fadrins i als joves que el colpejaven o el burxaven. Finalment, la bèstia era sacrificada amb gran alegria i se’l menjava tota la comunitat en un àpat popular.

El ball dels cossiers, que es feia després de la vigília quan es passejava el bou, era i és una comparsa festiva. Però el seu significat i ritu més antic, segurament era molt diferent. Amb el temps va tornar-se una farsa mig religiosa i amb ressons pagans.

Els cossiers portaven un barret cilíndric daurat i coronat de llorer. Amb gonella i els genolls de cascavells. La Dama vestia de musselina blanca i amb barret daurat, com una corona d’or. El poble creia que era una pastora rica i formosa, bella i tímida, i així es comportava el noi que l’interpretava, rodejada dels cossiers i els Diables, que l’assetjaven, intentant distreure-la i emprenyar-la.

Finalment, els Diables vestien amb sacs i grotesques caretes coronades de banyes, pel darrere els hi penjava una llarga i peluda cua negra, d’on penjava un cascavell. Del cos els hi penjaven picarols i campanetes. A les mans els Diables d’Alaró portaven llargs bastons d’atzavara, que feien anar mostrant la seva autoritat, mentre feien maleses, entremaliadures i provocaven al públic, que s’ho prenia amb alegria i gatzara. Sempre els acompanya un músic amb tamborí i flauta.

Els balls que fan els cossiers d’Alaró durant la processó pel poble, avui són: L’Oferta, la Gentil Senyora, la Cadena, la Processó, S’embui i L’acompanyament. Mentre que els cossiers i la Dama fan processó i entren a l’església, els Diables mai entren dins de l’espai sagrat, doncs són derrotats molt abans.

Cap el 1840 sabem que, en lloc de mocadors com avui, els cossiers portaven escut i vares. I, si ho comparem amb els Diables, podríem estar parlant d’una mena de representació ritualitzada d’un enfrontament? No ho sabem pas.

El nom, “cossiers”, el prenen dels barrets. Cossiers són també anomenats a Algemesí, al País Valencià, aquestes còfies. Hi ha qui diu que ve de “Ball d’Escòcia”, com s’anomenava a Menorca. A Pollença en deien “Ball d’es Còssil”. Però el que està clar és que té a veure amb un grup de guerrers que s’enfronten a les forces malignes.

Antigament se celebrava per tota l’illa de Mallorca, a Ciutat, Inca, Valldemossa, Sóller, Alaró, Pollença, Sineu, Algaida, Montuïri, Manacor, Porreres, Felanitx, Llucmajor i Santa María, entre d’altres llocs. Però a inicis del segle XX havia desaparegut d’arreu de Mallorca, excepte a Montuïri i Algaida. Més tard els cossiers van recuperar-se a Manacor, Pollença i Alaró.

Desconeixem el seu significat, però tots els acadèmics que han estudiat els cossiers coincideixen en atribuir-los un significat de ritu agrari, on s’enfronten les forces diabòliques i les humanes, els bons bruixots de la comunitat que propicien la fertilitat i el creixement de les collites, que lluiten amb intrigants i violentes figures vingudes per desfer el territori.

La Cançó del Lladre

La Cançó del Lladre és una cançó tradicional catalana. El seu origen és incert, però se suposa que podem trobar-lo al segle XVIII, obra d’un autor anònim. Forma part de les “cançons de bandolers” que es cantaven entre el poble i, certament, té un fort component popular.

La cançó, que comença d’una manera aparentment alegre, té un final ben fosc i tràgic, com en una moderna cançó de criminals. I diu així:

“Quan jo n’era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.

Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!

I ara, que ne sóc grandet,
m’he posat a mala vida.
Me só posat a robar,
ofici de cada dia.

Vaig robar un traginer
que venia de la fira,
li prenguí tots els diners
i la mostra que duia.

Quan he tingut prou diners,
he robat també una nina,
l’he robada amb falsedat,
dient que m’hi casaria.

La justícia m’ha pres
i en presó fosca en duia.
La justícia m’ha pres
i em farà pagar amb la vida.”

Malgrat que gaudeix d’aquella versatilitat de les cançons populars, que la fan molt adaptable, no ho ha sigut gaire.

Al principi de l’article podeu escoltar una versió “clàssica”, amb arranjaments setcentistes, de na Montserrat Figueras amb la Capella Reial de Catalunya, dirigida per Jordi Savall. Molt allunyada de la cançó d’arrel popular, però molt propera a l’esperit de l’època.

Una de les versions més conegudes és la de Joan Manuel Serrat, de 1972, en el seu disc “Cançons tradicionals”.

Una de les gravacions més modernes va fer-la La Troba Kung-Fú que, mitjançant la rumba, d’alguna manera recupera aquell esperit murri i popular que de ben segur la cançó tindria en origen.

Una altra versió molt coneguda és la que va fer-ne Marina Rossell el 1977, amb influències del jazz i amb uns tons realment foscos d’inici, com correspon a la cançó i a l’època: Plena Transició. En ella podeu copsar la tensió.

Per acabar, us deixo aquest arranjament vuitcentista d’en Miquel Llobet i les seves imprescindibles cançons catalanes, molt en la línia romàntica de la Renaixença. Interpretada excel·lentment per Isabel Martínez a la guitarra. Veureu que fa posar els pèls de gallina.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada