Recull de llegendes i tradicions (VIII): A l’ombra de l’Hostal Cremat

Aquí teniu el recull de llegendes que he anat publicant aquest mes a les xarxes socials. Quines hi trobareu?

L’Hostal Cremat de Bagà, obscura llegenda possiblement inspirada en crims reals, uns tràgics i terribles esdeveniments del Berguedà que podem trobar, també, a molts altres pobles i barris.

El cavaller de Milany, antiga llegenda inspirada en unes ruïnes reals, les del castell de Milany, amb ressons fàustics i de velles tradicions, avui perdudes.

El ramat maleït, fet bruixat que va recollir Joan Guillamet a Vilacolum, l’Empordà, d’uns esdeveniments que amaguen creences de temps no tan llunyans com ens pensem.

El Fill de la Terra, llegenda heràldica i romàntica, al voltant de Guillem Ramon de Montcada, heroi medieval català conegut amb el renom d’El Gran Senescal.

La prova de la princesa Violant, reescriptura i posada al dia de la llegenda clàssica El rei Jaume i l’argenter jueu, amb elements nous i subtileses que he manllevat d’altres tradicions simbòliques europees.

La bruixa penedida, llegenda romàntica i gòtica que s’inspira en uns fets reals, les persecucions de les bruixes que es reunien a l’estany del Diable, del Capcir a la Catalunya del Nord, durant el segle XVII.

Els cavallers que mataren el rei Pere, narració ficcionada i amb motius fantàstics de la desfeta de Muret, des del punt de vista dels desconeguts cavallers que mataren al rei Pere el Catòlic. Un record de tots aquells sense nom.

Si voleu llegir més llegendes i rondalles curtes… seguiu aquest enllaç: Reculls mensuals


L’Hostal Cremat

L’Hostal Cremat, avui enrunat i perdut per la fressa dels termes de Bagà i Gisclareny, al Berguedà, amaga una d’aquelles històries sinistres i misterioses que van conservar-se en la memòria popular, lluny de les pàgines impreses i les recreacions dels escriptors.

*

A mitjans del segle XIX, l’antic hostal era una d’aquelles fondes de parada obligada per traginers, pastors, venedors ambulants, còmics i viatgers que anaven pel camí ral vers el coll de Jou, cap a Urús, a la Cerdanya. Un mas humil d’una família senzilla, que mai havia donat problemes a ningú i que eren ben coneguts per la contrada.

I va arribar el dia que la vella mare de la nissaga morí i del mas va fer-se’n càrrec la seva única filla, una pubilla anomenada Maria, cassada amb un homenot foraster a qui les gents del poble no tenien per bo. Era massa simpàtic, massa rialler i amable. Deien que tenia un dimoni sobre l’espatlla que el seguia allà on anava i li xiuxiuejava frases fondes a cau d’orella. Els vilatans de Gisclareny i altres viles properes li posaren el malnom de “Falaguer”, perquè sempre sabia què dir a tothom i feia amics ràpidament, sobretot entre gent de bona classe i adinerada. Però amb qui no l’interessava era fred i concís, fins i tot violent.

La gent de Peguera, d’on era la vella senyora, van fer córrer que la filla i el gendre, el Falaguer, la maltractaren fins a matar-la, per quedar-se amb els seus migrats estalvis i l’hostal. Oficialment va morir caient per les escales. Ningú va dir res. Eren altres temps. Esbrinar-ho hauria sigut quelcom impossible. L’Hostal Cremat estava allunyat d’altres masos i viles, com podien afirmar-ho? Així que van deixar-ho i ningú va dir-ne res més.

D’ençà d’aleshores, quan Maria i el Falaguer van fer-se’n càrrec, l’hostal va començar a gaudir d’un gran èxit. La veu va córrer. Cada divendres tenien més i més viatgers a les seves portes. Entre els viatgers va fer fama l’escudella i la botifarra de l’hostal. I ells deien que era perquè Maria era una gran cuinera. Van comprar més bestiar. I robes noves i fines, fetes a Manresa. Fins i tot un llampant carruatge tirat per una tirallonga de mules, per anar a Barcelona alguns diumenges a fer gasto a cor que vols. I els vilatans dels voltants no se’n sabien avenir: com podien gastar tant? D’on sortien tants duros?

Entre tirades de dòmino i xarrups de ratafia i conyac, els vilatans van fer els comptes. I no sortien de cap manera: no hi havia tanta carn per tant viatger. Fins i tot en temporades lluny de la matança del porc, en tenien a dojo. Ningú va gosar preguntar-ho, perquè temien el Falaguer i els seus ulls buits, però la pregunta va començar a pesar entre els vilatans: d’on sortia tota aquella carn?

I quan van començar a desaparèixer algunes persones del poble, especialment aquells solitaris i abandonats per tothom, ningú va dir res perquè no tenien família i no importaven a ningú. “Històries per fer la Por, res més”, deien. Però quan van passar els anys i, amb comptagotes, desapareixia algú estimat pel poble, algú amb família i amics, algú que, ara sí, importava a algú, les xafarderies van fer-se insuportables i els vilatans van començar a acusar-se els uns als altres. Velles enveges i raons van renéixer arreu i les batusses i les males paraules van fer-se comuns entre aquelles viles, abans tranquil·les i pacífiques.

Fent el cor fort, la Jana Bosch, la xicota més murri i valenta de la contrada, que no temia la fosca que rau sota les pedres ni a cap bèstia que corri pels camps o els turons, va decidir-se a seguir el Falaguer una nit de banyuda lluna minvant. Va esperar-lo fora l’hostal. Amb ell portava un sac carregat d’alguna cosa que dringava fent un clac-clac sec, com si portés trossos de fusta buida o joies. L’homenot, baixet, però fort i ample, va caminar i caminar, vall amunt, incansable, fins a arribar a un antic pou dels Rasos, fet servir en temps molt reculats per pastors i ara cegat. I en ell hi buidà tot el que portava dins el sac, que en vessar-se va fer aquell clac-clac de dents seques, com si el mateix bosc s’enfotés d’algun acudit.

Aleshores l’hostaler va treure un caliquenyo del porta cigarretes i, tot fumant recolzat en el pou, va esclatar a xerrar com si tingués un vell company al costat esquerre. La Jana, amagada entre la fronda, no arribava a sentir tot el que deia l’homenàs, però va distingir algunes paraules: “bullir… afamats… cops… desgraciats… cops… bullir”.

La seva barba fosca i densa remugava com un boc. I es fumava el caliquenyo sense pressa, sota la llum de les estrelles i la lluna minvant, xerra que xerraràs. Com si ell mateix fos un mort i l’únic que l’animés fos la densa fumera blanca del caliquenyo. I de tant en tant es quedava mut. Un silenci sobtat on observava la fronda amb aquells ulls blaus, completament absents, passant per sobre de l’ombra que era na Jana.

La valenta xicota va voler marxar esperitada d’allà, sentia el rau-rau dels pixats al ventre i les cames tremoloses. Però era com si desenes de mans fredes i fermes l’estiguessin agafant per tot arreu, sense deixar-la moure. Ella ho hauria fet de bon grat, però li era impossible. Era l’esglai qui l’engrapava… o alguna cosa més?

Finalment, el Falaguer va marxar del pou. La Jana va esperar un temps que va semblar una eternitat sota les estrelles i, quan començava a fer-se de dia, la noia va sentir com les mans invisibles afluixaven la seva grapa i va apropar-se, pas a pas, a poc a poc, a la vora del pou. Una fortor a carn podrida l’assaltà a mesura que s’hi apropava. I quan va veure el que jeia allí al fons, entre la penombra del sol naixent, va contenir un sanglot i el vòmit li pujà a la gola com una bola àcida de febre.

Panteixant, va córrer fins a Bagà i ho explicà amb un fil de veu… Els prohoms de la vila, juntament amb algunes dones valentes, s’aproparen al pou. Allí al fons hi eren. Tots. Paquets i maletes, quincalla sense valor, però sobretot ossos i cranis sorneguers. Alguns encara amb restes de tendrums i carn adherida, però sobretot pelats i bullits fins al moll. No van tenir cap dubte: en aquell pou cegat era on la Maria i el Falaguer hi llençaven les restes dels viatgers que mataven. Amb ells feien carn i botifarres que després servien en el seu hostal.

Aquella famosa carn que tothom deia que era tan i tan bona!

Irats, sense por, van reunir-se. De Bagà i Gisclareny, de Peguera i Urús. La nit següent van encendre teies i van arreplegar forques i falçs. Van baixar de nit pels viaranys de les altes muntanyes: rius de foc venjatius. Home i dona, jove i vell. Tota la comunitat, la dels vius… i la dels morts, que caminaren amb ells aquella nit com feia segles que no ho feien. I al capdavant de tots la Jana Bosch, empentada per les mans d’aquells sense família, aquells que no importaven a ningú, els oblidats.

L’hostal va ser cremat fins als fonaments i el matrimoni d’assassins va ser arrossegat fins a la part més alta dels Rasos. Allà els penjaren d’una forca que van aixecar en aquell moment, perquè tothom ho pogués veure des del camí ral. Havent confessat els seus atroços crims davant la venjança popular, na Maria feia ganyotes estranyes i tics impossibles amb la boca i els ulls durant tot el trajecte. Del que deia ningú n’entenia un borrall.

Però en Falaguer guardava silenci. En silenci, excepte al final, quan ja li feien el nus al coll. Aleshores es girà a la seva esquerra i va mormolar rialler, com si no hi hagués ningú allí, més que ell:

“Però que bona era la carn!”

*

Aquesta història, que he reescrit i adaptat, va explicar-la l’anciana Maria Saboret, de Bagà, a Ester Cayuela i Cristina Liria. Podeu trobar-la al llibre “Pedraforca Màgic”, de Farell. També, el viatger i pioner de l’excursionisme Cèsar August Torras, a qui vaig citar fa poc en el primer article dels ritus de maig, en els seus llibres de viatges pels Pirineus del 1905, va deixar recollida la història així, quan va ser davant les runes:

“Hostal Cremat, en la vora dreta. Ne queden sols les runes. Fa ja mes de cent anys que es a terra. Es tradicio admesa en el pais que’l tal hostal era un cau de bandolers y que’ls vianants que s’esqueyen a passar-hi la nit eren assessinats y robats, y que llur carn era servida despres cuita en els menjars. N’hagué esment la justicia, diuen, y l’hostal fou cremat y penjats els hostalers.”

Sobre la veu oral, transmesa per Maria Saboret, i la descripció del viatger Torras, he escrit aquesta història. Un fet que, malgrat ens pugui semblar exagerat, guarda un bocí de certesa. Històries com aquesta tenim moltes més pel territori: L’Hostal del Lliri, al Born, o l’Hostal del Diable, a Hostafrancs, entre d’altres. Per alguna cosa serà…

Castell de Milany

El cavaller de Milany

Moltes llegendes populars catalanes troben la seva forma fixada en època romàntica. Però, d’entre aquestes llegendes del segle XIX, n’hi ha algunes que tenen símbols intrigants i una estructura dramàtica que sembla remetre a un passat remot. Qui ho pot saber?

Una d’aquestes històries enigmàtiques és que la que us narraré avui: La llegenda del cavaller de Milany, que no volia morir mai.

*

La serra de Milany, al Vidranès, dominant la plana de Vic, entre la Garrotxa i el Ripollès, és un territori trencat per valls enfonsades i cims feréstecs. Molt poc poblat d’ençà de temps antics, les altes balmes que s’abracen als seus precipicis van ser llocs on van viure ermitans i bosquerols fins a mitjans del segle XX.

Al cim de la serra hi podeu trobar el castell de Milany, on fa més de mil anys vivia un fort cavaller, que deien era de l’esperit de l’ós. El cavaller, que havia viscut una llarga vida i servint al rei en moltes batalles va fer fortuna, es vantava de la seva bona salut i de ser invencible en combat. Mai l’havien ferit, mai es posava malalt, ni tan sols una lleugera indigestió per menjar massa. Res.

Però malgrat la seva riquesa i la seva salut d’acer, el cavaller vivia completament sol. La seva única companyia eren una família de servents, que deixaven l’aïllat castell a l’horabaixa per anar a viure a la plana. I això a ell no l’importava, ni volia prendre muller, ni engendrar fills. “Això rai, mentre tingui salut i peles!”, reia.

Un capvespre, a boca de nit, quan la família ja havia deixat el solitari castell i solament s’escoltava el crit del mussol, algú trucà a la porta. Un, dos, tres cops secs, que retrunyiren en la pedra i l’aigua. El cavaller de Milany no esperava ningú, així que obrí la gran portalada amb recança, solament un pam i agafant-se fort a la daga.

A l’altre costat hi havia una anciana peregrina demanant hospitalitat. I, com el cavaller era bon cristià, la convidà a la seva taula i al seu foc. Menjant junts compartiren noves de terres llunyanes, que el cavaller havia conegut quan era jove. Xerraren tota la nit fins que, quan va estar esgotat de la bona companyia, s’anà a retirar. L’anciana li féu que esperés amb la mà esquerra.

El cavaller s’aturà. El mussol deixà de cridar. Es féu un silenci buit i fred. La conversa que seguí va anar així:

“Diguem què és el que més desitges i t’ho concediré”, va dir-li la vella senyora.

“Vull saber quan moriré”, contestà el cavaller, sense dubtar-ho.

L’anciana es girà i observà el foc de fit a fit, amb les flames reflectides als ulls cansats. “Moriràs ben aviat, d’una mort absurda. Ah, però quina mort humana no ho és?” Li contestà, amb un bocí d’avorriment. “És que tots pregunteu el mateix”, seguí.

El cavaller de Milany estava molt indignat perquè, com és lògic, ell, el poderós cavaller, no podia morir. Però malgrat tot en el fons estava atemorit. I li contestà:

“Però jo vull viure per sempre!”

Aleshores l’anciana, fent una ganyota burleta amb la llengua, assenyalà un tronc que començava a cremar dins la majestuosa llar de foc.

“Com has compartit el teu menjar i el teu foc amb mi, si vols, et faré un regal. Aquest tronc estarà lligat a la teva vida per sempre més. Mentre estigui sencer, viuràs. Tenim un pacte?”

El cavaller es llençà a agafar el tronc, cremant-se les mans i, fent uns xisclets ridículs, l’apagà vessant-hi per sobre el porró de vi.

“Pacte, pacte!”, exclamà, ferits els palmells.

La vella senyora s’aixecà i, atansant-se al tronc, hi bufà lleument.

“Fet”, conclogué la dona. “Ara aniràs cap avall”.

El cavaller de Milany, que no va escoltar aquesta última frase, va córrer al cementiri de la capella del castell i enterrà el tronc en el racó més ocult, sota les pedres més pesades, que remogué sense cap esforç.

Quan tornà, l’anciana ja no hi era.

Passaren els anys i tot fou normal. Moltes vegades pensà que allò no va ser res. Una broma, potser d’una vella boja. Les ximpleries d’un home avorrit i solitari. Fins i tot va arribar a pensar que tot allò ho havia somiat.

I als anys els seguiren les dècades. La família morí i el cavaller contractà als seus descendents. A les dècades les seguiren els segles. I ben aviat ningú el coneixia. Solament sabien que hi havia un home gran i tronat que vivia sol, al capdamunt de la serra de Milany, en un castell mig enrunat on ningú volia apropar-s’hi.

Arribà a viure tants anys que el seu cos s’esquinçà per les hores. Un dia va aixecar-se i gairebé ni s’hi veia ni escoltava. Més tard va descobrir que la seva força l’havia abandonat i que ara caminava a batzegades, arrossegant un corcat bastó de roure. I no tenia ni una dent: tan fort que era i ara gairebé no podia aixecar la cullera!

Cada minut li pesava com un roc. S’havia convertit en una rampoina com el seu castell. Embolicat en tristesa, va intentar aixecar les pedres del cementiri que cobrien el tronc, per cremar-lo. Però no li quedava ni un pam de braó i no va poder moure-les. Desesperat, va llençar-se pel cingle i va llevar-se sense ferides. Va deixar de menjar i solament s’afeblí.

Res podia fer per acabar amb aquella agonia, solament tornar-se boig i esperar que, amb la pèrdua de la raó, arribés una mica de pau en el seu cor.

Per allí hi passaven molt poques persones, però si pel camí es trobava algun passavolant perdut, el cavaller assenyalava el cementiri fent gestos frenètics. Però com parlava un català tan antic i estrany, ningú l’entenia i el prenien per boig. Finalment i no per casualitat, per allí passà una guineu que encara recordava les velles maneres de parlar i el pacte que el cavaller havia fet amb el territori. La guineu, cruel i encuriosida per aquell espectre tot os i pell, va anar a buscar l’anciana i li explicà la desgràcia del cavaller.

La vella sàvia, que feia molt que s’havia oblidat del cavaller de Milany, deixà de remoure l’olla que solia estar removent cada capvespre i volà fins al castell, eixugant-se les mans al davantal. Quan va veure l’esquelet miserable amb el qual s’havia convertit aquell home, que havia sigut tan ben plantat i fort, va preguntar-li: “Què, encara vols viure per sempre?”

El cavaller negà amb llàgrimes coents.

“Ara aniràs cap avall”, seguí l’anciana.

El cavaller assentí.

La vella sàvia, divertida, volà fins al cementiri xerra que xerraràs amb la guineu, sense pressa. N’aixecà les pedres com si fossin paper i, davant la mirada agraïda del cavaller de Milany, el llençà a l’enrunada i encara majestuosa llar de foc, allà on el tronc feia mil anys que hauria d’haver cremat.

L’anciana s’ajupí i bufant-lo amb afecte l’encengué.

I així, el fort i astut cavaller de Milany va morir dolçament, convertint-se en pols que s’emportà el vent, serra avall, cantant l’antiga cançó del territori.

“Porta’m cap avall”.

El ramat maleït

Avui us explicaré una rondalla de bruixeria. O és un fet real?

A Llegendàrium us he parlat de molts llibres, assajos i estudis de bruixeria catalana… i alguns d’altres contrades. Però (encara) no us he parlat d’aquesta joia oblidada: “Bruixeria a Catalunya”, llibre escrit pel catedràtic de la llengua empordanès, Joan Guillamet.

Publicat el 1976 per edicions La Paraula Viva, l’assaig ficcionat és una obra pionera en català, després de l’estudi d’Antoni Pladevall de 1974, “Persecució de bruixes a les comarques de Vic”. En l’obra de Guillamet trobem un recull de fets de bruixeria i fetilleria de l’Empordà i més enllà, alguns viscuts en primera persona, d’altres hereus de velles rondalles o protagonitzats per persones reals, amb noms i cognoms, amb carrers i masos que encara existeixen.

L’intrigant fet que ara us narraré va explicar-li a Guillamet un amic seu, el pagès Josep Maria Ripoll, conegut com “el Sopa”, perquè era del mas can Sopa de Vilacolum, a Torroella de Fluvià, l’Empordà. És una història ben situada, sota unes coordenades concretes.

Com sempre, el fet l’he reescrit i posat al dia, però he mantingut intacte tota l’estructura, situacions, llocs, idees i personatges que va explicar el Sopa a Guillamet. Vosaltres decidiu si és rondalla… o què hi ha al darrere.

*

Aquesta història no sabem quan va passar, però probablement fora poc després o poc abans de la Guerra Civil espanyola. En ella trobem una casa de Vilacolum, a l’Empordà, que tenia alguns caps de bestiar bruixats. Com ho sabien? Les cabres no anaven bé, no tiraven, no es movien. I la família sospitava que males gents ho havien fet.

Així que la família, desesperada perquè arribava la tardor i els animals morien, van preguntar arreu fins que algú els hi va dir que a Besalú hi vivia un “contrabruixot” o “cosidor de metzineries”, que podia ajudar-los a guarir el ramat maleït. Hi ha qui els va dir que ell mateix era bruixot i mala gent, però estaven desesperats.

Així que van arreplegar tot el ramat malalt i van fer via cap a Besalú. Era un camí llarg per fer a peu des de l’Empordà, per camins que abans eren de fang i ben costeruts. Algunes cabres van pujar-les al carro i les altres van lligar-les al darrere, fermades. I cap a la Garrotxa, Fluvià amunt.

Temien perquè alguna de les bèsties morís, perquè estaven afeblides i sense esma. Però semblava que tiraven. Fins que, quan eren a pocs quilòmetres de Besalú, van arribar a una cruïlla feréstega. Rodejats de bosc i a l’horabaixa, el bestiar no volia seguir de cap manera.

Van provar de fer-los fer marrada pel bosc i el camp. Van intentar-ho amb bones paraules, amb esquers de menjar i, quan no podien més, a garrotades; però les cabres no es movien, tremoloses de por. Palplantades allà al mig, entre els quatre camins, amb els ulls plorosos i esbatanats. Com si davant seu veiessin alguna cosa que els pagesos no podien veure.

Finalment, com el capvespre els hi queia al capdamunt i les bèsties, cada vegada més corpreses, podien morir allà mateix, la mare va manar a l’hereu jove que corregués fins a Besalú amb totes les seves forces i preguntés al teixidor de bruixeries què podien fer.

El jove hereu va córrer com perseguit pel Diable i, en arribar panteixant a Besalú, a la casa d’aquell home estrany i solitari, li va dir què passava. L’home, veloç i molt preocupat, va agafar un plec d’herbes relligades que va treure d’un sarró i va donar-li al jove. Feien una ferum aspra i podrida.

“Vés, corre tot el que puguis! Fregueu les bèsties amb aquestes herbes i reciteu les paraules que ara et diré, sense aturar-vos ni un instant. Perquè si arriba la mitjanit i sou a la cruïlla, les bèsties moriran i potser vosaltres també. Va, vés! Per la teva vida! Corre!”.

Ningú sap com el xicot va córrer aquell capvespre, però arribà a la cruïlla poc abans de la mitjanit. Les bèsties eren a terra, la llengua fora, els ulls clucs. La mare plorava i el pare s’agafava a la gorra, sense saber què fer, desesperat. Frenètics, van fer allò que els hi havia manat l’home estrany.

Recitaren i fregaren, fregaren i recitaren. No s’aturaren ni un segon. Les paraules no tenien sentit, no un que ells entenguessin. La banyuda lluna creixent era al centre de la nit. La pudor sofrenca i llefiscosa de les herbes era insuportable. I quan ja semblava que no hi havia res a fer, que aquelles pobres bèsties deixaven de respirar, s’aixecaren com suspeses per fils invisibles, belant amb desconsol.

I així, suspeses a un pam de terra, amb les gargamelles obertes fent una ganyota, caps endavant, potes balandrejant penjades, suraren per l’aire fins a l’altra vora de la cruïlla, davant l’horror i la meravella de la família de Vilacolum, que pensaren que allò era feina del Diable, a qui alguns anomenen el Mestre.

Aquella matinada arribaren a Besalú i l’home estrany els atengué, guarint el bestiar i ajudant-los amb tots els seus coneixements, a canvi d’un bon preu… és clar. Així, tornaren a Vilacolum i mai més tornaren a ser tocats per les “males gents”. O això pensaren ells.

Si més no, aquella nit no l’oblidaren mai.

*

Ferir o matar el bestiar ha estat, fins fa no gaire, una constant en les rivalitats i enfrontaments a pagès. Era una forma de venjança particularment cruel.

En altres temps, com recullen folkloristes i historiadors, com en Daniel Rangil al Montnegre, també s’havia fet servir la fetilleria o la bruixeria. Ho he trobat repetit, una vegada darrere l’altre, en els judicis dels segles XVI i XVII: una de les acusacions populars era la d’emmetzinar bestiar de granja.

Això s’ha d’entendre en el context de l’època. En el passat perdre els animals podia portar-te, directament, a morir de fam durant l’hivern. Així que matar els animals d’una família, si no era benestant, era equivalent a matar-los de fam.

Una manera molt comuna d’embruixar bestiar, estesa arreu de Catalunya, era anant de nit i clavar a l’animal una llarga i fina agulla a la templa. Agulla que prèviament s’havia untat amb metzines i sobre la que s’hi havien recitat eixarms i sortilegis. Com l’agulla no deixava rastre, l’amo no sabia què havia passat. L’animal embogia i moria al cap de poc temps.

En alguns casos també podia utilitzar-se contra persones, especialment contra la mainada.

Ruïnes del Castell de Montcada, a Montcada i Reixac

El Fill de la Terra

El Llibre del rei en Pere, també conegut com a Crònica de Bernat Desclot, és una de les obres que formen part de les quatre grans Cròniques medievals catalanes.

Escrit el 1288, Desclot hi inclou fets heroics i llegendaris del seu moment, alguns reals com el Desafiament de Bordeus o altres ficticis, elaborats amb intencionalitat política, com la llegenda de l’Engendrament del rei en Jaume, que vaig publicar reescrita l’any passat, perquè fos interpretada al Festival de llegendes de Catalunya, que aquest any se celebra el 6 i 7 de juliol a Sant Martí de Tous. En els capítols inicials, Desclot prosifica una sèrie de cançons de gesta i, gràcies a això, sabem que també la llengua catalana va gaudir-ne. N’he parlat al pròleg del llibre Arcana, d’Edicions SECC.

Una d’aquestes llegendes és la de Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal, que visqué durant el segle XII. Dels Montcada n’he parlat algunes vegades. El setembre vaig publicar una de les llegendes que rodegen a la reina Elisenda de Montcada, fundadora del monestir de Pedralbes. I és que els Montcada van ser un dels llinatges més poderosos de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó.

Avui narraré una de les llegendes heroiques del Gran Senescal, que en època romàntica va ser molt coneguda. Una divertida fantasia anacrònica, farcida d’errors històrics, que he anomenat “El Fill de la Terra”.

*

Realment, el càrrec de Senescal de Barcelona va ser instituit per la comtessa Ermessenda a principis del segle XI; però diu la llegenda que ningú va ostentar, ni abans ni després, el nom popular de Gran Senescal, qui serveix just per sota del rei i pot governar en el seu nom, que comanda les seves tropes i que, fins i tot, coneix les finances del regne.

Guillem Ramon de Montcada va assolir-ho per mèrits propis, participant com el principal home del rei en la conquesta de la ciutat de Tortosa. Diuen que tan gran va ser la seva gesta i el seu coratge, que el rei va cedir-li una tercera part de la ciutat. Era el més gran dels magnats catalans, al capdavant de tots els nobles i cavallers de la terra.

Tants èxits va assolir, tant poder va acumular a les seves mans, tant se l’estimava el poble, que va anar-se tornant vanitós, barallant-se amb els altres nobles per qualsevol fotesa i no suportant que ningú, ni el rei, el contrariessin.

Envejosos de les seves terres i poder, enutjats per la seva actitud, els set nobles catalans més importants van decidir conjurar-se en secret contra ell, malparlant-ne a l’esquena i mirant de perjudicar-lo en tot, en els negocis, en l’amor, en la guerra. Però la seva empresa no els hi serví per res, perquè el de Montcada era massa murri per ells i perquè el poble se l’estimava amb delit: tots els seus plans resultaven frustrats per confidents que avisaven l’heroi. I el seu caràcter excessiu anava creixent cada dia, creient-se invencible i totpoderós.

No suportant més l’ombra que els hi feia i com això els impedia prosperar en la cort, els set nobles van reunir les seves hosts. No ho podien suportar, no podien veure l’èxit d’aquell home que era algú com ells. No, no era algú com ells, havia de ser inferior! Així era la seva enveja, que els corcava com un niu de cucs dins un cadàver. Eren els comtes d’Empúries, Rocabertí, Rosselló, Besalú, Cabrera, Prades i el més fort de tots ells, el que envejava més al de Montcada, el comte d’Urgell.

No us imagineu un gran exèrcit, eren els millors guerrers dels comtes, els justos per treure al de Montcada del seu castell i executar-lo. Una banda de cruels i severs soldats, tots ells veterans de les incursions contra el musulmà, de les guerres contra el francès i el pisà.

Van caminar sense descans i de nit per viaranys boscans, i van acampar de dia allunyats dels pobles i camins rals, evitant que els homes del rei s’assabentessin, perquè allò anava contra la pau del regne. Fins que, aprofitant el vespre i sota el comandament del d’Urgell, els conjurats van portar les seves hosts als peus del castell de Montcada.

Però una jove pastora de cabres va veure arribar la banda d’assassins i, com el llamp, va avisar al seu senyor. Quan s’assabentà no tenia temps de preparar les defenses, però com a mínim no l’enxamparien amb els pixats al ventre. El Montcada va decidir fer una última sortida a l’esbojarrada. Sobre un corser negre, al capdavant dels seus cavallers, va descendir com una fúria demoníaca sense deixar arribar al castell als desprevinguts enemics.

El xoc de les dues forces va ser sangonós i terrible. Va ser el temps del llop i la tempesta. Malgrat que per cada home del de Montcada n’hi havia cinc dels contraris, els rugits i la ràbia dels de Montcada eren tant salvatges que semblava que eren el doble que ells. I al mig de tots el Gran Senescal, amb els ulls brillants i sorneguers, aixecant la seva espasa assedegada de nit, enfonsant escuts, trencant ossos, rient i gaudint de la batalla com si fos una festa on solament se servien cranis esberlats i s’obrien ferides com somriures.

Fins que van trobar-se el d’Urgell i el de Montcada. El primer portava la força dels esperits del Pirineu i la ràbia de tot allò que ens devora per dins. El segon no hi era en aquest món, no era un home, era una bèstia enfurida que gaudia de matar i devorar els enemics.

Qui quedava amb vida va deixar la lluita, fascinat i atemorit pel que estava passant. Van rodejar-los i guardaren silenci. Van trencar-se les llances, l’acer va cridar el seu secret als quatre vents, tots els avantpassats van fer-se presents, aixecant les seves armes, aplaudint, cridant, animant. Gaudint.

El d’Urgell va caure malferit per l’espasa del Gran Senescal, obligant-lo a rendir-se, fet que era més vergonyant que morir. Va cridar-li que el matés, implorant per una mort ràpida, però solament va rebre una escopinada a la cara com a resposta.

Els set nobles arreplegaren als seus cavallers i marxaren del castell de Montcada, humiliats. I a les seves esquenes, els crits d’alegria dels homes de Montcada i les riallades del Gran Senescal.

Diuen que d’ençà d’aquell dia es mostrà molt amable amb el poble, però mai amb aquells que van voler-lo assassinar a traïció. Aquest enfrontament s’anomenà la Batalla dels set Comtes i el Gran Senescal, per recordar-los sempre qui era el guanyador, va posar al seu escut els set vessants d’or, que són els set enemics derrotats aquella gloriosa nit.

Però, aleshores, em preguntareu: “Per què té vuit vessants d’or i no set?” Bé, potser perquè el vuitè noble era algú massa poderós perquè la llegenda el recordés…, algú a qui el Gran Senescal feia que servia…

…malgrat que no l’havia cridat el territori, que no era el Fill de la Terra.

Violant d’Hongria

La prova de la reina Violant (o El rei Jaume i l’argenter jueu)

De vegades tot comença amb una senzilla pregunta.

Aquesta va llençar-li la múrria princesa, Violant d’Hongria, al rei en Jaume: “Quina és la joia més preuada de la teva terra catalana? Si me la dónes, seré la teva reina. Si no, no”.

El rei va recórrer tota la terra, però cap joia li semblava la millor. Ni de precisa filigrana d’or, ni de poderós tall de bronze. Cap maragda per molt fosca que fos, ni els robis de sang tèrbola com sangtraïts o el corall vingut de terres exòtiques. Cap d’elles era digne de la princesa.

Quan ja no sabia què fer, perquè cap joia li complaïa, el rei va fer cridar els seus consellers i aquests li van parlar d’un argenter jueu, que era el millor de tots els regnes cristians o musulmans. Ningú tenia la seva tècnica, ni la seva saviesa i delicadesa en l’art. Deien que era un autèntic mag.

El rei Jaume, que segons creença popular era amic i protector del poble hebreu, va fer cridar aquell argenter a palau i va manar-li fer la millor joia de totes, digne de la més bella i intel·ligent de les reines.

L’argenter jueu, aquell savi i artista, va treballar-hi dia rere dia, nit rere nit, durant tres vegades set dies. Gairebé no va aturar-se, solament per beure una mica d’aigua i menjar uns rosegons de pa, tan dedicat estava a la seva tasca.

Quan tingué la seva obra acabada va fer cridar al rei, que va presentar-se al seu humil taller acompanyat de la princesa Violant i els seus tres millors cavallers. El que allí els hi mostrà els deixà a tots bocabadats… Era un senzill anell d’argent, sense filigrana, sense joia. Però la seva precisió era quimèrica i la seva finor era d’una delicadesa sobrehumana. Aquell anell era el recull d’una vida sencera de treball, impossible de definir, una porta oberta al somni. La més perfecta de totes les joies.

El rei va sostenir l’anell a la llum de les espelmes. El temps s’aturà davant l’art. I després, com un núvol que passa per sobre del Sol, el cedí a la resta de convidats. En Jaume prometé a l’argenter jueu un immens tresor a canvi de l’anell. Però la princesa Violant no deia res.

Quan l’anell hauria d’haver retornat a mans de l’argenter, ningú va donar-li. A la fosca del taller, el rei preguntà qui el tenia, però ningú va dir res. Creient que algun dels tres cavallers l’havia robat i s’estaven fent els innocents, ho demanà una última vegada, amb to d’amenaça.

Enfurismat davant la negativa d’aquells tres cavallers, el rei gairebé va treure l’espasa. Però, contenint-se, Jaume va enginyar un pla per salvaguardar l’honor de tots. Va demanar a l’argenter si podia portar una olla ben grossa, plena de serradures. I així ho va fer.

Davant l’olla, el rei proposà que tots hi posessin els punys tancats a dins, començant per ell mateix. Així ningú sabria qui havia sigut el lladre i l’honor de tots quedaria perdonat. Ho feren. I quan l’argenter hi cercà l’anell, allà el trobà, tal com l’havia tret de les terres del somni.

El rei va voler regalar l’anell a la princesa Violant, però aquesta esclafí a riure, rebutjant-lo.

“No el vull pas aquest anellot!” li digué, abraçant-lo. “Que la millor joia del regne just me l’heu regalat, ara mateix!”

I sense dubtar-ho, la princesa Violant es casà amb el feliç rei, en Jaume…

…això sí, mai va esbrinar la prova que la múrria donzella li havia parat.

*

La versió original de la llegenda és “El rei en Jaume i l’argenter jueu”, que he reescrit i adaptat. La trobareu a Les millors llegendes populars de Joan Amades.

En ella no hi apareix ni la reina Violant, ni l’anell, ni la prova.

L’estany del Diable, del Capcir

La bruixa penedida

Aquesta història de bruixes va ocórrer a mitjan segle XIX a la parròquia de Santa Maria de Formiguera, al Capcir, la Catalunya del Nord. En aquell moment l’església era atesa per un jove capellà de Perpinyà que acabava d’arribar i encara no coneixia ningú dels llogarrets propers, Formiguera va ser la seva primera destinació.

Al capvespre d’una nit d’estiu, tot just quan el sacerdot estava a punt de tancar l’església, entrà per la portalada una anciana escanyolida i ferotge que no havia vist mai pel poble. Molt atabalada i nerviosa la dona demanava en veu alta i amb gran força: “redempció!, confessió! confessió per l’amor de Déu!”.

El bon capellanet, veient que la senyora estava realment alterada, va agafar a cuitacorrents l’estola i l’acompanyà al confessionari. A través de la reixa de fusta el jove va veure els seus ulls foscos, cristal·lins i amb la pupil·la dilatada, del tot negres com pous ombrívols.

La dona en parlar bavejava, entortolligant una paraula amb la següent: “Pare, pare, necessito… necessito confessió! Salvi’m l’ànima! Per l’amor de Déu! Vull canviar de vida! Ara! Visc en un poblet a la vall de Galba i d’ençà que era mainatge que sóc bruixa! Ho entén? La meva ànima és d’Ell!” Assenyalà la porta de la parròquia que havia quedat mig oberta, per on es filtraven els darrers rajos rogencs del Sol d’estiu.

El capellà va aguantar-se el riure. “Una bruixa?! Què de supersticiosos i ignorants que són aquesta gent de pagès!” Va pensar. Però l’anciana no afluixava. La seva cara era rodona i la seva boca petita i de llavis fins, els cabells emblanquinats, esvalotats, li cobrien el front suat.

“Absolgui’m pare! Absolgui’m! Perdoni’m!” De sobte, abaixà la veu fins a convertir-la en un xiuxiueig confident, girant compulsivament el cap de tant en tant, com si tingués un tic nerviós, cap a la porta mig oberta:

“Escoltim… Pare… jo he anat amb les germanes i els bocarrots, amb tots ells, també els que no tenen nom, amb les que volen de nit i amb els que esclafen mainatges, sap? Hem anat a l’estany del Diable de Galba i, allí enfonsada, els cabells xops, les mans…” Va deixar anar una rialleta. “…les mans tacades de negre i vaig renunciar amb cor i ànima al Salvador! Ma mare m’hi portava quan era xicona, què podia fer-hi? Jo no vaig decidir pas res! Són ells, ells, les males gents… són arreu, sap? A tot arreu, sap?”

I tornà a aixecar la veu, com si parlés per algú altre: “No, Senyor! Absolgui’m!, perquè desitjo de tot cor tornar a l’Església catòlica i adorar només el Déu veritable! Al seu Fill Jesucrist i la seva mare, la Verge Maria!”

El jove capellà, creient que la gent del poble l’estaven prenent per ximple i que tot allò no era res més que una broma de mal gust perquè acabava d’arribar, va mostrar-se sec i una mica emprenyat, perquè el sagrament de confessió era quelcom seriós. Així que va demanar-li, siusplau, que marxés i tornés un altre dia, quan es trobés millor i poguessin parlar.

Però la dona es mesava els cabells, es fregava les calloses mans sense aturar-se, vermelles i inflades. No atenia a les paraules del jove, era com si ell no hi fos i solament fos part d’un decorat. Com si tiressin d’uns fils invisibles que penjaven de la seva esquena, l’anciana s’aixecà i es posà de genolls varies vegades, fins que es quedà en silenci, somorta, mirant-lo fixament entre les reixes amb aquells ullasos negres i brillants, inhumans.

El capellà no podia apartar la mirada d’ells.

I aleshores, com si hagués passat una eternitat, ella parlà amb un filet de veu, implorant. El bon sacerdot no podia escoltar què deia, així que va apropar-se i posà l’orella a la reixa de fusta, enxampant per la meitat una lletania ronca i balbucejant: “…i ella estarà esperant i no vull tornar mai més a l’estany del Diable, no, perquè em faran beure del fons del calder, on tot és dens… i no vull servir al Mestre, no vull tornar a ser bruixa perquè no ho sóc i fer els seus desitjos m’està menjant, com ella, la que mira i mira als peus i menja sang dins l’ermita on tot començà… sang… dormir sense que me n’adoni…”

“Mai més!”, cridà, donant un cop de puny a la fusta.

El capellà es feu enrere de cop, espantat. La dona s’agafà la cara entre les mans, somiquejant.

Com si s’obrís un raig de llum en la seva memòria, el jove de Perpinyà recordà quelcom que havia llegit al seminari feia molts anys, quan era solament un adolescent. Era un vell document abacial del segle XVII, que parlava d’una perillosa secta de bruixes que es reunien els dissabtes a la nit a la vall de Galba, a la vora de l’estany del Diable.

Homes i dones venien de tot el Capcir, fins i tot de més enllà, de més al nord, de l’Aude i l’Arieja. Els documents deien com tenien tota la vall atemorida, sotmesa a tempestes que feien malbé els camps; i conjuraven malalties com els gotirlons, a més a més d’estranyes febres que mataven animals i infants, sense que cap doctor pogués trobar-li raó.

Per clam popular, que pràcticament amenaçava revolta, el senyor de la terra empresonà totes les bruixes i bruixots que va poder capturar. Però, com queia sota la jurisdicció d’heretgia religiosa, el bisbe d’Alet les processà i perdonà, tenint-les per meres gents ignorants.

El jove capellà, malgrat la història i els records, no cregué que tot allò fos possible. I, encara menys, en una època moderna i d’indústria com la seva. Però veient el gest dolorós de contrició i penediment autèntic de l’anciana decidí absoldre-la, imposant-li una penitència molt lleu, insignificant. Li va fer el senyal de la creu i li va demanar, molt amablement, que tornés l’endemà per combregar.

L’anciana aixecà el cap d’entre les ossudes mans i, amb un somriure desencaixat de dents tenyides amb una estrafolària substància negra, cridà, ressonant per tota l’església: “Gràcies! Gràcies a Déu! La meva ànima és salvada, ara solament he de témer les meves germanes!”

El jove va voler-li dir que combregués i s’oblidés de bruixes, que allò no eren més que contes per ignorants. Però quan va voler dir-li res la dona no hi era. El capellà sortí de pressa del confessionari, però dins l’església no hi havia ningú. Era com si talment se l’hagués empassat la terra.

L’endemà l’anciana mai va arribar a combregar. Van trobar-la aquella nit, esclafada al damunt d’un camí no gaire lluny de l’església i amb tot el cos calcinat. Al seu voltant no hi havia foc, era com si hagués caigut des d’un terrat i les flames l’haguessin consumit des de dins, tornant-la carbó i ossos. Tothom en el poble va quedar horroritzat i, com ningú volia tocar-la, van cridar al sacerdot perquè ajudés a treure-la d’allí.

El religiós, en veure com havia quedat la dona, consumida i devorada per unes flames que ningú va saber-se explicar, va sentir com un calfred li recorria l’espinada i les mans tremoloses agafaven amb dificultat el llençol amb què la transportaren fins al cementiri.

Abans de la fi de l’estiu va demanar un canvi de parròquia, anant a viure a prop de París. I amb el temps gairebé s’oblidà d’aquella anècdota. Però tota la vida va portar al damunt el dubte de si allò que li havia confessat aquella dona era cert o solament una bogeria. Mai va poder-ho esbrinar.

Mai va tornar a posar els peus al Capcir.

*

Aquesta llegenda (o fet estrany, com vulgueu), la podeu trobar a diverses fonts. La que he utilitzat com a base és a “Les bruixes catalanes, història i llegendes”, de llibres del Cuentamiedos. L’he reescrit a fons, però en estructura no l’he variat pràcticament en res.

Hi ha més estanys i gorgs del Diable per tota la geografia catalana. La cacera de bruixes del Capcir, els samaniats a l’estany del Diable, el perdó del bisbe d’Alet. Tot això és documentat.

Batalla de Muret

Els cavallers que mataren el rei Pere

Hi ha vegades que la realitat la canvien homes i dones que no apareixen als llibres, que no tenen relat, que no tenen nom. Homes que són notes a peu de pàgina, que s’han oblidat, però que viuran per sempre per la seva fama i el seu coratge.

Aquesta és la història de dos d’aquests homes, dos amics que van néixer i morir per la guerra, amb l’espasa a la mà i el cavall als peus, cavalcant ferotge, tocant l’antiga melodia de la sang vessada i els crits de dolor. Tots haureu sentit a parlar de la desfeta de Muret, la batalla que va fer recular catalans i occitans.

Però, segurament, no haureu sentit a parlar d’ells dos.

*

L’objectiu principal de Simó de Montfort, capità de l’exèrcit “croat”, era matar o capturar com fos al rei Pere, així ho encarregà als seus dos millors homes. Els dos cavallers que van enfrontar-se al rei Pere a la batalla de Muret van ser Alain de Roucy i Florent de Ville.

Segons El Llibre dels Fets, ells dos eren qui comandaven el primer destacament de cavallers que va escometre furiós sobre el campament aliat catalano-occità. La seva missió era tan arriscada com suïcida, si no sortia bé, les tropes catalanes els podrien rodejar fàcilment i la seva mort era segura. Allò era matar o morir, la glòria de la victòria o l’abraçada de l’acer i la ferida somrient.

El rei Pere era un líder de fama internacional, considerat un autèntic heroi de la cristiandat arreu d’Europa per la seva participació en la batalla de Les Navas de Tolosa contra el musulmà, per ser un protector de trobadors i joglars i, segons sembla, per seguir ell mateix el codi cavalleresc.

El Llibre dels Fets, que es mostra crític amb el regnat d’en Pere, per motius polítics però també perquè Jaume va ser educat com a ostatge de Simó de Montfort, diu que Pere va rebutjar el pla defensiu del comte Ramon de Tolosa, molt més conservador i previsor. El motiu? No era pas cavalleresc, ni honorable! Així no guanyaria la Fama, que ens fa eterns.

Malgrat tot, la tasca dels dos cavallers no era pas fàcil. S’havien d’enfrontar a un dels majors herois de la cristiandat i derrotar-lo. Què podien esperar d’aquell vespre? La seva vida era la guerra: Roucy morí poc després defensant el castell de Mont-real contra els occitans. Ville morí abans, a la batalla de Bouvines, defensant pam a pam el terreny, sempre amb el seu amic al costat.

Nascuts guerrers, del cavall als camps ensangonats i a l’infern d’acer, els dos amics van emprendre l’arriscada escomesa contra l’exèrcit catalano-occità sabent que probablement moririen aquella tarda, quan l’exèrcit del rei es retirà del setge de Muret per descansar.

Van sortir d’amagat per una porta que donava al riu Loja i van emergir sense que ningú els veiés, per sobre de la llera del riu. El xoc amb les tropes de Ramon Roger de Foix va ser terrible i cruel, tant que van obligar-los a emprendre una precipitada retirada per replegar-se. Era un combat on no hi hauria segones oportunitats, recordada és la fúria amb què els cavallers van escometre els exèrcits de Foix.

Dos cossos de cavallers francesos van girar a l’esquerra a la velocitat del llamp, rodejant el desorientat exèrcit. El primer cos va penetrar del tot en el seu cor i allà van trobar-hi una resistència a ultrança.

Fins a tres vegades van escometre contra l’exèrcit reial, les baixes cada vegada més nombroses però disposats a morir, van resistir i van mossegar, van aguantar el terreny i van tornar-hi fins que el cor s’elevés al cel o baixés a l’abisme, la llança trencada, els elms enfonsats als cranis, els cavalls agonitzant, el petó espantós entre carn i ferro.

El rei Pere, volent demostrar el seu honor, va vestir-se de simple cavaller i ordenà a un dels seus homes que portés l’armadura i el penó reial. Volia enfrontar-se a Roucy i Ville frec a frec, sense que el capturessin per ser qui era, sota l’única llei de l’espasa i la violència.

Els dos valents amics, en veure entre el caos vermell i brut de la batalla qui creien era el rei van llençar-s’hi a sobre com llops afamats, malgrat els trets de ballesta i les alabardes afilades, perquè havien fet jurament de matar-lo davant Simó, els seus homes i el mateix Déu. Era per honor, per honor i set de sang, per la glòria i la mort que tot ho encega!

Havent-lo abatut, Roucy exclamà amb menyspreu, encara amb l’espasa tacada d’entranyes: “pensava que el rei era millor que un cavaller!” En Pere que era allí, no podent-ho suportar, es descobrí i li respongué amb una frase que s’ha fet famosa: “És que aquest no és el rei. EL REI HEUS-EL AQUÍ!”

El combat va ser brutal i despietat. El rei va matar alguns dels enemics, aguantant l’escomesa fins al final, quan molts dels seus millors cavallers l’havien abandonat. Però els dos cavallers van rodejar-lo i delmar-lo cop a cop. Diuen que va ser Alain de Roucy qui el matà, travessant-lo amb la seva espasa i donant-li la mort en batalla que el rei esperava.

La mort del rei Pere va ser el senyal. Montfort va atacar pel flanc amb el que quedava dels seus cavallers. L’exèrcit català va fugir i els tolosans, en veure la retirada, fugiren espaordits i sense participar-hi. Van morir entre quinze i vint mil homes aquell fosc dia per Catalunya i l’Occitània.

L’heroisme i el coratge dels dos amics no va ser oblidat per Montfort i el rei francès, qui els recompensà amb terres i castells. Però no eren d’ells els plaers de la cort, sinó de la guerra. Uns anys després moriren en combat.

Sens dubte, uns dignes enemics del rei.

I, qui sap? Potser aquests dos desconeguts cavallers, gairebé una nota al peu de la història, van ser els encarregats de l’educació d’un infant.

Un nen per qui ningú donava res, ni tan sols els seus nobles.

Aquest nen, que tothom creia que no arribaria a adult…

…es deia Jaume.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada