Recull de llegendes i tradicions (VII): Dins la cambra prohibida

Fotograma de la pel·lícula Hereditary. (2018, Ari Aster)

Aquí teniu el recull de llegendes, tradicions i altres escrits que he anat publicant aquest mes de maig.

La cambra prohibida

Un dels elements més freqüents en el rondallari europeu i català és el de la cambra prohibida. Aquell espai iniciàtic que pot ser un temple, unes ruïnes, un llac, una clariana, una cova o simplement una senzilla cabana. Fins i tot un pis urbà, les clavegueres o un carreró sense sortida, en les rondalles i llegendes urbanes de la modernitat.

Dins la cambra prohibida hi ha l’element sagrat de la rondalla. Que pot ser, per exemple, les despulles dels avantpassats, el talismà, el portal entremons, el tabú. Els esperits del lloc i de la comunitat els serven, protegint l’ordre de forasters i sacrílegs. A vegades aquesta protecció corre a càrrec dels morts, que representen les veus ocultes de l’interior del protagonista o del llegat de la seva tribu, sovint ambdues coses. Amb ells pot pactar-se o establir un deute, pots derrotar-los en enginy i astúcia, o portar amb tu aquell element mistèric que desitgen més que res en el món: en general, part de la teva ànima.

Altres, davant les portes de la cambra prohibida hi ha aquells que han establert la seva existència al voltant de l’element sacre que conté, assolint un estat a mig camí entre una i altra realitat, addictes a la màgia que els oferta però sense arribar a un estat veritablement transcendent i unificat. Són com versions esquinçades o fragmentàries del protagonista, tot sovint fallides. A voltes aquesta fragmentació s’expressa literalment, amb visions grotesques de cossos esquarterats, caps tallats, formes infrahumanes o ombrívoles.

A l’interior de la cambra se celebren els ritus de mort i renaixement, on el protagonista assoleix una nova condició, més que humana a vegades… o menys que humana, altres. Tot depèn del tracte correcte que estableixi amb els esperits i l’element sagrat. És un lloc vedat als no iniciats, als hipòcrites, als lladres o a aquells que no compleixen els requisits sagrats de la comunitat. En altres rondalles, que van més enllà de l’element comunitari de restauració de l’ordre, el protagonista pot ser un veritable transgressor, un aliat del diable o d’alguna figura daimònica dins de l’àmbit dels déus i els esperits de l’engany, els anomenats “trickster gods” en anglès. Aquests protagonistes transgressors formen part de rondalles arcaiques, com la que ja vaig analitzar en el relat del Ferrer i el Diable, una de les més antigues de la tradició europea.

En les rondalles europees i catalanes abunden les protagonistes que tenen prohibit obrir una cambra, solament una, d’entre totes les d’una inabastable mansió. Una de les rondalles més clàssiques que l’expliquen és el sinistre conte de Barbablava, inspirat per Gilles de Rais, el mariscal de França que després de servir sota les ordres de Joana d’Arc va convertir-se en un assassí i torturador despietat d’infants. A l’interior de la cambra l’heroïna pot trobar-se amb animals màgics, com serps o cavalls, nois i noies encantades, ungüents i elixirs com els que troba Alícia al País de les Meravelles, anells de poder, caps tallats que mormolen paraules secretes, pedres tallades amb perfecció sobrehumana, el darrer raig del sol o de l’estrella de l’albada… però sempre és un element que la canvia per sempre, per bé o per mal. Tot sovint aquests canvis sobre la protagonista mostren com tot allò que la comunitat o l’ésser humà “comú” té per important, en realitat no tenen gens d’importància i, quan retorna al seu món “real” després del viatge somiat, sembla que res hagi canviat quan en realitat tot està capgirat i transgredit: És l’última de les perversions narratives.

Una altra rondalla clàssica és aquella que explica la història d’una donzella o un donzell encantats, que viuen presoners d’un poderós bruixot en un estat inestable entre la vida i la mort, i han de ser alliberats per l’heroi o grup d’herois. Curiosament, és l’estructura en que va basar-se el famós escriptor nord-americà Stephen King per la seva novel·la IT.

Per alliberar-los, l’heroi ha d’entrar a la cambra prohibida, fixant el bruixot amb l’ajut d’un talismà o arma màgica i assolint ell mateix un estat mòbil, entremons. Al final, l’alliberat o alliberada no és sinó un reflex d’ell mateix. Per trobar aquest reflex en les profunditats i l’Abisme de la seva psique, el que fa l’heroi és robar la màgia del seu enemic, devorar-li l’essència i transformar-se en una versió, millorada, d’aquell qui ha derrotat.

Un altre model habitual és aquell en el que trobem un jardí, una clariana o una cova que solament s’obre en el precís punt del migdia o de la mitjanit. El protagonista ha d’entrar-hi a cuitacorrents, perquè la porta es tanca i si t’hi atrapa, mai més pots tornar enrere. Aquest model forma part de l’estructura dramàtica d’una de les nostres rondalles més importants: El castell d’iràs i no tornaràs. Rondalla que troba les seves arrels en el passat paneuropeu, en plena edat del ferro. Recollida per mossèn Alcover i encara ben famosa a Mallorca.

Les variacions sobre l’element de la cambra prohibida són infinites. Així, podem parlar d’aquella casa vetada que troba una jove al mig del bosc, on hi viu un llop canviaformes amb pell d’àvia o un grup de follets-nans. Finalment, en aquests subterranis fabulosos, en aquestes cabanes iniciàtiques, podeu trobar-vos amb el banquet dels morts, ben parat amb viandes i beuratges de tota mena i del qual, per molta gana que tingueu, no podeu tocar-ne ni un bocí, a no ser que sigueu un iniciat…

 

Torre de Bulaternera. Font

La bruixa de Bulaternera

 

La vila medieval i fortificada de Bulaternera, a la Catalunya del Nord, està custodiada per torres i muralles que encara sotgen desafiants a l’enemic invisible que mai arriba. I a la carretera que va de Bulaternera als Banys d’Arles trobem una d’aquestes torres, separada de la muralla i amb els seus ulls oberts al pas dels segles.

El poble, d’ençà de temps molt antics, diu que és un lloc maleït. Si és que algú, avui, recorda velles malediccions. La carretera dels Banys, que passa pel mig de la vila i davant la torre, era el camí que prenien passavolants i venedors ambulants, que evitaven com fos apropar-s’hi. La mainada no volia jugar-hi al seu voltant i els homes i dones, quan la remiraven de cua d’ull es persignaven delerosament. Per què? Si el dissortat viatger no podia arribar abans del capvespre, quan les muralles es tancaven, evitava fer-hi nit al seu recer i, diuen, que fins i tot evitaven mirar-la, no fos cas que per l’ull borni de les seves cavitats hi tragués el rostre la Mala Dona. I qui era ella? Ningú sap quan va passar la seva història. Qui sap quan s’obren les ferides en el territori? Alguns diuen que en temps antics, quan no es coneixia l’asfalt i ni tan sols hi havia muralles. Solament el poble i la torre. Les gents i els esperits. D’altres diuen, rient-se a cor què vols, que no va passar mai, que són històries d’àvies i gent sense cultura.

El fet és que tothom l’odiava, però encara era la Bona Dona. Era un odi d’aquells rancis i arrelats. Covats per la xerrameca i les enveges. L’odiaven a ella, que procurava que la mainada o, com diuen a la Catalunya del Nord, els mainatges, gaudissin de salut i a qui acudien les mares i les adolescents quan calia enamorar i desenamorar, fer i desfer en la vida i en la mort, enterrar errors i amagar violències; perquè ella coneixia els secrets transmesos, el Segell del Silenci i la companyonia de les ombres.

Els homes li giraven la cara i les dones que anaven a suplicar-li, l’endemà escopien al seu pas. Però ja era massa vella, tan vella com la torre on vivia. I s’estimava massa els seus llibres. I als companys que vivien allí amb ella, de qui solament ella coneixia els noms. Perquè eren seus, per sang i claus rovellats, per os i herba de foc.

Fins que un dia els vilatans van decidir que ja n’hi havia prou. Que no desapareixerien més nens, que les embarassades no moririen dins dels seus llits i que les pedregades i els gotirlons havien fet massa mal. Ningú més va anar-la a veure a la torre. I aleshores va començar la fam i la misèria. Tanta fam va passar la Bona Dona que, amb un fil de vida, va acomiadar-se de torre, llibres i ombres. Va deixar la seva pinta d’or sobre la tauleta, al costat d’ossos i miralls. I sortí fora, a la roca i al torrent, al vent i la flama, pel camí als Banys, boscam amunt per trobar la Fosca. I allí, fent bugada vora la torrentera, veié una noia a qui havia ajudat a donar a llum amb el seu mainatge embolicat al damunt.

– Deixa’m prendre un poc aquest bell mainatge -li demanà la Bona Dona, la dona sàvia, tremolant.

La noia s’aixecà com si hagués vist al mateix Diable i, llençant-li una pedra al bell mig del front, sortí corrents sense mirar enrere. L’àvia caigué a terra, boca amunt, sense esma, sagnant sense poder respirar. Es creia morta. Rematada per la xerrameca i les mentides, per la por dels altres i l’infern de l’Absurd.

A poc a poc, com s’apropa un caçador a la seva pressa, amb paciència, la Fosca s’anà apropant a l’àvia per prendre els seus ulls. I tot el que veia la Bona Dona era somort. I va cloure els ulls, esperant la mà freda del Mestre, que se l’emportés amb ell, allà, molt enrere, més enrere de la banya i la riallada, més enrere de la flauta i el llop, al Principi on no hi ha principi. I entre aquest món i el dels morts sentí, posant-se sobre el seu front vessat, una arna. O, com diuen al Nord, un parpallol nocturn. Grossa com un puny, les seves potes li recorrien frenètiques la ferida i amb la llarga trompa va fer servir el seu cap d’abeurador. Les ales, xopades de sang de la dona sàvia, de la Mala Dona, van alçar el vol. I ella pronuncià frases de dolor i venjança com mai havia escoltat aquella terra de Bulaternera.

Aquella mateixa nit, l’insecte es posà sobre el pit de l’infant de la bugadera, ofegant-lo amb els seus ulls foscos, més foscos que la desídia i l’ansietat, més que el narcisisme o l’egoisme. Perquè ells eren el Buit i el que hi ha després. “Ha sigut la Mala Dona”, cridà la bugadera, “Això, males gents ho han fet”, murmuraren els vilatans.

I quan la torba airada trobà el seu cos, estès vers el riu, el trobaren amb un somriure als llavis.

La història, segueix: Els vilatans van encadenar el seu cadàver perquè no pogués aixecar-se i l’arrossegaren fins a una foguera que feren als peus de la torre, on van cremar el cos de la dona sàvia, ara la Mala Dona, amb els seus llibres, herbes i instruments. I, és clar, en aquell moment retornà a viure a la torre. Amb els seus únics amics, aquells de qui solament ella coneixia el nom.

Perquè eren seus i ella era d’ells.

*

Aquesta història va ser recollida de la veu oral per Vaenessia Schepmans en el seu estudi “Magie et sorcellerie à Bulaternera”, el 1986, a la revista d’estudis històrics i arqueològics “D’Ille et d’ailleurs”, en el número 1 “Spécial Bulaternera”, publicat per Illa de Tet.

Jo l’he reescrit i adaptat, mantenint tots els seus trets, símbols i estructura narrativa originals.

 

Retrat atribuït a Pere el Cerimoniós. Jaume Mateu (1382-1452)

El rei Pere contra els fetillers

Un dels reis d’Aragó que va ser més dur amb la fetilleria, la màgia i la nigromància va ser Pere III, el Cerimoniós, que les considerava una superstició perniciosa. D’ell conservem diversos documents que ens mostren com va perseguir els practicants de les Arts Negres, que a mitjans del segle XIV patien una veritable febre arreu d’Europa, principalment per la venda de llibres i grimoris, la majoria d’ells falsificacions o atribucions apòcrifes a autors de renom, sense cap mena de valor.

El rei Pere va condemnar la venda de grimoris com a frau, va governar quan l’ inquisidor Nicolau Aymerich va ser cap de la Inquisició del regne, i va adherir-se a la butlla “Super illus specula”, on el papa Joan XXII el 1326 va promulgar la persecució de la fetilleria i, el que era pitjor, que mags i fetillers fossin equiparats i jutjats com a heretges. Llei que va seguir el seu successor, Benet XII.

Cap al 1330, per exemple, Pere, aleshores encara un infant del regne, va estar implicat en el judici d’un curiós fet, que la veu popular va assegurar que es tractava d’un tortuós assassinat utilitzant la nigromància i el tracte amb els mals esperits. Com si es tractés d’una rondalla, el judici era a un home que havia regalat un ram de resedes (conegudes popularment com a “pebrots de ruc”) a una núvia el dia del seu casament. La núvia poc després va embogir i morir, probablement suïcidant-se enmig de greus deliris, fet relativament habitual en aquells temps d’epidèmies per ergotisme o Foc de Sant Antoni.

No sabem els detalls exactes, ni per què la núvia va morir. Si va intoxicar-se amb banya del sègol que provocava el Foc de Sant Antoni, si tenia alguna malaltia psicològica o si realment va ser emmetzinada… però la gent va fer córrer que aquell home, antic amant despitat, havia utilitzat la nigromància i maleït la dona amb el ram de resedes.

L’infant Pere popularment era tingut per un home cruel i pragmàtic, i així va absoldre el presumpte assassí. Suaument podríem dir que era un rei que no s’estava per hòsties, per alguna cosa li deien “el del Punyalet”, quan va voler destrossar el privilegi de la Unió amb Aragó o quan va fer beure coure d’una campana fosa als seus enemics… Però també era contradictori. Per exemple, quan va posar-se el ratpenat a l’escut quan la Guerra dels dos Peres. La profecia deia que tots els reis de la península Ibèrica, també el de Granada, s’enfrontarien els uns amb els altres, estil Joc de Trons, fins que solament en quedés un. I que un ratpenat volaria per sobre de l’escut del guanyador del tron. També va encimbellar el seu elm amb un drac.

En Pere no va guanyar, però així va quedar l’escut. Sempre i encara més en temps de crisi i enfrontaments, els símbols i la propaganda són molt importants. El fet és que Pere mai va creure en fetilleries. I més tard, quan ja va ser rei, va seguir atacant a fetillers, endevinadors i nigromàntics, que exercien les seves arts, per un preu, a Barcelona i arreu del regne.

Molt diferent, però, va ser el seu fill Joan, el futur rei conegut com a Joan el Caçador… obsessionat amb malediccions, amb l’alquímia, amb la cerca de la banya de l’unicorn, les relíquies i el codi cavalleresc. Però d’ell i de les altres històries del rei Pere i la fetilleria, de la curiosa correspondència entre pare i fill… en parlaré més en un altre moment.

Estàtua del Pescallunes a Sant Feliu de Pallerols. Font

Pescallunes

“Pescallunes” és com s’anomena la gent de Torelló, Sant Feliu de Pallerols i Ventalló. Però d’on ve aquest apel·latiu tan curiós? Doncs hi ha explicacions per tothom: Històriques, llegendàries i misterioses… La llegenda diu que els de Sant Feliu de Pallerols i Ventalló, de tan somiadors que eren, volien pescar la lluna per guardar-la en un cove. Una frase aquesta “la lluna en un cove”, que s’aplica a la gent massa somiatruites i innocent, que viuen en un altre món.

Fascinat pel seu reflex a l’aigua fosca del riu, un noi de Sant Feliu passava hores i hores sense dormir. Bojament enamorat d’allò que mai podia tenir, passaven els anys i, malgrat que la gent se’n fotia d’ell, cada nit anava vora el riu amb la seva canya, esperant poder estimar la lluna. Va fer-se gran i seguia pescant, fins que va ser un avi no va deixar mai la canya. I mai va casar-se, tot esperant pescar la lluna i poder parlar amb ella.

Els torellonencs, molt més pràctics, expliquen la llegenda d’una manera més humorística i burleta: Van veure el reflex de la lluna al riu i, volent-la guardar en un cove van llençar l’ham i, quan aquest s’agafà al fons del riu, van començar a estirar i estirar amb força. Però aquesta “lluna a l’aigua” no va deixar-se agafar i quan el fil de la canya va trencar-se els de Torelló van caure de cul tot fent oioioi aiaiai, que dirien els Txarango. El sentit de la llegenda és el mateix que la de Ventalló i Sant Feliu: Ser massa somiatruites.

Però també hi ha una altra explicació, històrica, que ens parla de les nostres arrels com a poble: La forta influència de l’Occitània i de la gran quantitat d’immigrants occitans que van venir a viure a Catalunya entre els segles XVI i XVII.

A l’Occitània, a l’Erau, hi ha la vila de Lunel. I dels lunelesos se’n diu la mateixa llegenda que dels vilatans catalans: Volien pescar la lluna per tenir la seva llum. Així, “pescaluna” és un malnom occità per a una persona, mai millor dit, llunàtica, sense seny.

La Catalunya de principis de l’edat moderna era una terra devastada per la guerra civil, la fam, males collites i malalties. Els documents parlen de “masos rònecs”, abandonats, de camps sense llaurar i de moltes malures. Per això la nostra terra va perdre molta població. Però molta gent de l’Occitània, especialment de les terres de frontera amb els Pirineus com el Bearn o més amunt, a l’Aude, van venir a viure entre nosaltres, fugint de les guerres religioses i civils de França. Amb ells van portar la seva llengua, cultura i idioma.

No pot entendre’s la configuració de la cultura catalana moderna sense la influència occitana. Els estudis demogràfics que s’han fet determinen que en algunes poblacions els occitans van arribar a ser dos terços, i a ciutats com Barcelona van viure-hi per centenars i milers.

I amb ells, com és lògic, van portar la lluna en un cove.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada