Recull de llegendes i tradicions (VI): El fred i la màgia de Novembre

Il·lustració d'Arthur Rackham per a Peer Gynt. 1936

Aquí us presento el recull de rondalles i tradicions d’aquest mes de novembre, on hi ha hagut més de les primeres que de les segones. Les històries que hi podreu trobar són:

El Salt del Sastre de la Vall de Núria

Sant Cabrit i altres sants governats per Saturn

La llegenda de l’Estiuet de Sant Martí i Sant Martí de Provençals

El cavaller Bou

El fosc fill de les fades

La bruixa de la Barceloneta

El Salt del Sastre de la Vall de Núria

Avui us porto una llegenda de les valls de Núria que va ser fixada en segles recents, però que té un subtext molt més antic i uns motius simbòlics que es perden en el passat més remot, un temps on els sacrificis, les relacions amb els esperits i amb aquells que mai van ser, eren molt més presents que enguany.

*

A les valls de Núria, dins el terme de Queralbs, a gran alçada trobareu un pont sobre una gorga del riu Freser que va fer volar la imaginació dels nostres avis i àvies. El seu nom és el Salt del Sastre i aquesta és una de les llegendes que se li atribueixen.

Es diu que, cap allà al segle XVIII, hi havia un sastre que baixava de Núria a peu. Si era per treballar arreglant i confeccionant els hàbits dels monjos o si era com peregrí, ningú ho sap. Però la Senyora de la muntanya no estava pas contenta amb ell, alguna cosa malament hauria fet, perquè va fer-lo caure de dalt a baix del pont.

Al límit de la vida i la mort, enfonsat a les negres i glaçades aigües de la gorga, el sastre es donà per perdut. Però, per algun motiu que desconeixia, la Senyora va perdonar-lo i aquell dia no morí, sortint del Freser com si hagués tornat a néixer. Va ser un avís? Va ser perquè no hi tornés? O simplement era el capritx de la muntanya?

Quan arribà a vila ho explicà a un amic seu, barber-cirurgià i company infatigable de taverna i jocs de cartes. I, sense creure-s’ho, el desafià a tornar-ho a intentar.

– Si ho tornes a fer et donaré una “lluenta” d’or, de les que es posen els cavallers a les perruques -va dir-li.

Com el nostre sastre s’estimava més l’or que qualsevol altre cosa i, sense adonar-se que la Verge l’havia volgut dir molt més del que semblava, tornà al salt l’endemà i creient-se invencible tornà a llençar-s’hi. Però ara per la seva pròpia voluntat… Per que va ser per la seva pròpia voluntat, oi? A mesura que anava caient els seus llavis es torçaven en un somriure de bat a bat, pensant en la lluenta d’or i amb tot el que es compraria amb ella.

Com podeu imaginar-vos, l’endemà uns pastors de Queralbs van trobar el seu cadàver surant riu avall.

I és que si una cosa funciona, per molt miraculosa que sembli, no té perquè funcionar dues vegades…

 

Sant Cabrit i altres sants governats per Saturn

Novembre és un mes en el qual, si observem atentament el santoral català, trobarem personatges molt curiosos. La majoria d’ells l’Església catòlica els ha relegat a la categoria de sants apòcrifs o llegendaris. Durant segles van estar presents en la litúrgia popular, romanents o translacions literals de les creences anteriors a l’establiment del cristianisme com a religió “oficial” d’Europa occidental.

El gran nombre de sants i santes apòcrifs de la tradició popular ens dóna una idea de la importància del novembre pels antics. Un d’aquests sants populars és Sant Cabrit, que celebrava la seva festivitat el primer diumenge de novembre. Si la seva festivitat coincidia amb Tots Sants o el Dia dels Difunts, es traslladava al segon diumenge de mes.

Sant Cabrit celebrava juntament amb un altre sant popular, Sant Bassa, tampoc reconegut “oficialment” per l’Església. Ambdós eren molt estimats i celebrats per la pagesia mallorquina i eren la translació de dues figures paganes relacionades amb el món rural, exactament quines ha sigut objecte d’estudi i especulació en diversos llibres, com el molt interessant “Sant Cabrit i Sant Bassa, com es construí un mite a la Mallorca medieval”.

Però probablement estaven relacionats amb Saturn, com podeu observar en la imatge de Saturn que us he posat més avall, va acompanyat d’un cabrit i un aiguader. Capricorn i Aquari, els dos signes que el Rei Saturn governava en l’astrologia antiga. El mateix bastó amb que es representa a un dels sants porta el símbol de Saturn, podeu veure-ho en la portada del llibre, que també us he deixat més a baix.

Un altre sant popular de novembre era Sant Guri, patró dels traginers i dels caminants. Se l’anomenava també “senyor de les cruïlles” i protegia tots aquells que havien de creuar boscos i fer llargs viatges, temut sobretot pels grans cucs que habiten l’interior de la terra. Sant Guri celebrava la seva onomàstica el 5 de novembre i era una data especialment estimada pels romeus i traginers per confeccionar amulets del sant, que contenien medalles beneïdes i rocs determinats. Es deia que els amulets de Sant Guri protegien del llop, el basilisc i la picadura de l’escorpí o l’escurçó.

Però entre tots els sants populars de novembre, que n’hi ha un bon grapat, el més important és i era Sant Sadurní. Però el seu cas no és tan senzill com els anteriors, perquè efectivament hi ha un Sant Sadurní, bisbe i màrtir de Tolosa, patró de viles com Sant Sadurní d’Anoia. La versió més estesa del martirologi o llegenda de Sant Sadurní bisbe, un d’aquells sants paleocristians, la vida del qual no es recull fins molts segles després de la seva suposada mort, té molt a veure amb el Sant Sadurní o Saturnià popular, com veurem més endavant.

La “Passio Saturnini”, del segle V, ens explica que el bisbe tolosà Saturní va arribar a Roma per predicar la Paraula de Crist, però els romans van acusar-lo de boicotejar els seus sacrificis a Zeus capitolí. La multitud l’engrapà i el lligà a un toro, animal consagrat a Zeus. Situada en un hipotètic segle III, els romans volgueren que Saturní sacrifiqués el toro a Zeus, però com es negà feren que la bèstia corregués per les escales del Capitoli, pels carrers de Roma i pels camps. El cos de Saturní es desmembrà, regant els camps amb la seva sang i les seves entranyes.

Aquesta llegenda, que probablement amaga un ritu de fertilitat molt antic, té molt a veure amb les dates on és situada la festivitat del sant: El novembre. Època on les llaurades donen pas a la sembra i, amb ella, els ritus de fertilitat i propiciació de la terra i les llavors. És ben fàcil veure en la imatge del sant lligat a un bou la imatge de la llaurada amb aquests animals. I ja vaig parlar en el darrer article d’octubre de com eren d’habituals els sacrificis d’animals, ossos, olles i fins i tot, humans, en èpoques antigues.

Però, a més a més del Sant Sadurní bisbe, la seva imatge es barreja amb un sant popular, el Sant Sadurní o Saturnià que fa referència al déu Saturn. Per començar, segons tradició popular, tots els nascuts el 29 de novembre podien ser bons bruixots i fetillers. Saturn era un dels déus que dominava la sembrada i els cultius. Pels antics, els darrers dies de novembre començava el temps de Saturn, que culminava els dies 17 a 19 de desembre amb les festes Saturnàlies i l’arribada del poderós hivern. D’elles en parlaré més durant el desembre. Com és natural, amb Saturn i els seus ritus associats l’Església i el pas del temps va fer el mateix que amb moltes altres litúrgies anteriors al cristianisme, sincretitzar-les, tapar-les amb altres festivitats i anar-les relegant a l’oblit i la superstició.

Enguany, a Catalunya hi ha moltes poblacions que porten el nom i el culte del Sant (Sadurní o Serni). Com Sant Sadurní d’Osormort, Sant Sadurní d’Anoia, Sant Sadurní de Sovelles, Sant Sadurní de l’Heura o Sant Serni de Torà. N’hi ha més, escampades per totes les terres de parla catalana. L’extensió de pobles amb el seu nom, hipotèticament també ens podria indicar l’extensió del culte als déus de la sembra, al gran Rei Saturn i al respecte que se l’hi guardava a l’hivern i, amb ell, als seus esperits.

 

La llegenda de l’Estiuet de Sant Martí i Sant Martí de Provençals

Pels països de tradició catòlica cap a l’11 de novembre se celebra Sant Martí, temps d’importància cabdal per la gent del camp. A mig camí entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern, es coneix per ser el temps de la Matança del porc o pel famós Estiuet de Sant Martí.

Sant Martí de Tours, l’existència del qual està ben documentada, té una història rodejada de llegendes. Va ser un oficial i legionari romà que es convertí al cristianisme i fundà el Monasterium Maius de Tours (avui abadia de Marmoutier), a França, país on d’ençà d’època merovíngia se li tenia gran devoció, sobretot entre els soldats i el poble, que el barrejaren amb llegendes preexistents.

Una de les seves llegendes explica l’origen del nom de “l’Estiuet”: Un glaçat dia de novembre Sant Martí anava cap a la guerra, quan va trobar-se amb un captaire tremolant i afamat, llençat a una vorera del camí. Martí es tallà la capa i li donà al captaire, en nom de Crist. Havent pronunciat el nom de Jesús el dia canvià i el Sol va sortir, retornant per un dia a la calor i la vida de l’estiu. Un Arc de Sant Martí espectacular es formà al cel, fonent la neu i foragitant el fred. D’aquí que, també, es conegui aquest altre fenomen amb el seu nom. Com a mínim, aquesta és una de les versions.

També hi ha una versió popular catalana de la llegenda: Sant Martí, quan ja era abat de Tours, vingué a predicar a Catalunya una nit molt freda de novembre. En el seu viatge va ser acollit per un masover en algun lloc dels afores de Barcelona. El masover i la seva família tractaren l’abat a cor que vols, tot i que no sabien qui era. I xerrant, xerrant, Martí va veure com estaven molt entristits per les primeres glaçades, que eren especialment dures i desfeien els camps, matant les llavors i portant fam i pobresa. Aleshores Sant Martí va decidir convertir aquells dies, just després de les primeres topades del fred, en un temps de bonança que ajudés les collites, fent que les llavors agafessin força i poguessin resistir millor l’arribada de l’hivern.

El mas on fou acollit, amb el temps, fou convertit en església per la devoció popular. Avui és l’església de Sant Martí vell, més coneguda com a Sant Martí de Provençals, centre d’un poble que va ser absorbit per Barcelona el 1897, avui barri del districte de Sant Martí.

És probable, com diu Amades, que la llegenda, l’església i el nom del poble, que cap al segle X era solament “Provençals” (de la Provença), vinguessin de la conquesta franca dels segles VIII i IX, doncs sant Martí gaudia de gran devoció entre els soldats francs, conversos al cristianisme no feia gaire temps. També es diu, popularment, que Sant Martí del Canigó fou erigida pels francs, que a mesura que anaven conquerint terreny als musulmans anaven aixecant capelles a Sant Martí, que en aquells temps era el primer patró de la cavalleria i dels soldats, molt abans que ho fos Sant Jordi, que ve de la tradició oriental.

No és pas casualitat que una de les espases màgiques o de virtut de nobles i reis catalans fos l’espasa de Sant Martí, avui conservada al Musée de l’Armée de Paris, o que fora Sant Martí qui va ajudar a Soler de Vilardell a matar el Drac.

El cavaller Bou

A vegades les llegendes eren escrites com a mètodes de propaganda. Són les llegendes cortesanes, que a l’edat mitjana tenien diverses funcions: Justificar una acció nobiliària, presentar un matrimoni, amagar un crim o un acte impopular, intentar fer amable algú que no ho era… Com veieu, no hem canviat gaire. També podien explicar l’origen d’un llinatge. Com aquesta que us explicaré avui, que parla del naixement del cognom Bou.

*

Quan el rei En Jaume acabà de conquerir Mallorca va trobar que els cofres de palau eren buits i pelats. Volia emprendre la conquesta de València, però necessitava una fortuna i no sabia d’on treure-la. Els prestadors no li volien prestar més. I els cavallers havien donat tot el que tenien a la Corona. No quedaven més joies per vendre i les dames s’havien venut tots els vestits. En tot el reialme no quedava una unça d’or.

El bon rei va convocar els seus cavallers més estimats i va demanar-los consell. Tots ells havien perdut el que tenien en la conquesta de Mallorca i no podien fer-hi més. Jaume va sentir-se corprès, pensant que mai podria conquerir València. Però aleshores un cavaller vallesà li parlà d’un pagès estrafolari, que mai portava sabates però que era el més ric del país. Es deia que tenia tots els seus camps sembrats de gerres d’or i que els seus ramats de bous no es podien comptar en un sol dia.

El rei, veient una resposta de Déu en les paraules del vallesà, va fer-lo cridar de pressa. Nou dies va trigar en aparèixer. Era un home gran i fort, similar a un bou en tot, com si estigués fet de la mateixa terra. I va ser tractat com un ric cabaler, en llits de bona seda amb nou llençols i amb viandes i vins per omplir nou panxes. En ser rebut pel rei el pagès va alegrar-se molt i, honrat i cofoi, va jurar solemnement que ajudaria la Corona i la Terra com al seu Senyor li plagués, que ell n’era content.

Però, com era tan astut com el mateix Jaume, va idear un pla sibil·lí. Va portar del Vallès, que és d’on era, cent una carretes de bous carregades amb gerres plenes d’or antic. Al capdavant hi anaven els seus fills, vuit nois i una noia, tots ells alts i cepats com gegantons, i va oferir-los al rei com soldats per defensar les primeres línies de batalla.

Però el rei no sabia que fer-ne d’aquells nois, perquè no coneixien l’ofici de les armes, no eren infants de guerra, ni cavallers. No eren res més que humils llauradors i… una xicota! El pagès va contestar-li que cap problema, ells menarien les carretes, amb tot l’or i l’utillatge de guerra, protegint-les amb la seva vida. Solament volia una cosa a canvi.

– Per cadascun dels bous que tornin vius de la guerra, rebré a canvi mil i una vares de bona terra vallesana per llaurar -va proposar-li al rei

En Jaume, que no podia esperar més perquè venia l’hivern i amb ell la fi de les campanyes de guerra, va acceptar per començar ràpidament la conquesta de Castelló, València i la resta de contrades meridionals que eren en mans dels musulmans.

Un cop a València, enmig dels combats el rei comprovà que els fills del pagès no solament eren alts i forts, sinó que feien anar la llança i l’escut com el millor dels seus cavallers, no deixant que cap enemic s’acostés als queviures. Fins i tot la filla anava armada amb coltell i rodella, lluitant com una ferotge almogàver. El mateix pagès, al bell mig dels seus fills, brandava l’aixada com el llamp.

Cap musulmà, fins i tot els més valents d’entre ells, podia apropar-se als bous sense que fos rebut per una pluja de cops mortífers.

El rei s’adonà que havia sigut entabanat pel pagès, que havia jugat amb els seus prejudicis. Però, en lloc d’emprenyar-se, va quedar molt content d’aquell astut homenàs i el tractà en tot com a bon súbdit. Perquè de súbdits fidels el rei Jaume en tenia a cabassos, però d’intel·ligents, pocs. I sempre deia que gràcies als seus fills, al seu or i sobretot pels seus bous, guanyà València.

Quan tornaren al palau reial de Barcelona En Jaume va fer-lo cridar i va preguntar-li què era el que més s’estimava de tot el món, més enllà de la seva família. I el pagès, sense dubtar-ho, va contestar:

– Els meus bous, bon Senyor.

En Jaume, rient per l’ocurrència, va fer-lo cavaller. I li donà un bou per escut. I d’ençà d’aleshores tothom l’anomenà “el cavaller Bou”, originant un cognom avui molt estès arreu de les terres catalanes.

Ell i els seus fills foren uns dels súbdits més fidels i valents del rei Jaume, que no dubtava en barrejar-se amb el poble i cantar i beure amb ells, com si fos un fill més de la Terra catalana.

I és que no ho era?

*

Com heu llegit, les llegendes cortesanes no sempre eren del tot publicitat sinó que amagaven entre les seves línies alguns costums antics o fets de cultura popular, tot sovint reinventats durant els segles i especialment pel romanticisme vuitcentista, que idealitzà l’edat mitjana.

Per exemple, el rei Jaume sempre se’l tenia per algú proper al poble, intel·ligent i noble. El que a l’edat mitjana en deien “un mirall de prínceps”. Com és lògic, no va ser exactament així, però ell és el rei rodejat de més llegendes i fets heroics de tota la nostra història.

Aquesta que us he explicat avui n’és una.

El fosc fill de les fades

Jacint Verdaguer, a les seves Rondalles, explica aquesta llegenda d’un mas indeterminat al voltant del Canigó a la Catalunya del Nord, que recorda aquell mite cèltic del Changeling on les fades o bruixes canvien un infant humà per un del món feèric. Aquí us la presento reescrita per mi, mantenint la trama i els diàlegs intactes pel seu valor etnogràfic i lingüístic.

*

Era un temps no gaire llunyà, quan encara les mares donaven a llum dins el mas. Una jove masovera havia parit el seu primer fill, que era un infant eixerit i rabassut, molt xerraire i de cara rodona i alegre. Fins que va passar un any i un dia…

El seu fillet no es movia mai del bressol de faig, ni xerrava, ni plorava. Solament l’observava amb ulls com taronges. I sempre era afamat, tant que la deixava seca i dolorida fins a sagnar. Malgrat era igual en tot al seu nadó, la mare va sospitar que alguna cosa estranya passava, potser les bruixes eren darrere d’aquell canvi sobtat del seu nounat.

Així que va anar a veure una veïna que vivia en una cabana al bosc i que tothom tenia per una dona sàvia. L’anciana va escoltar-la atentament i li digué, pàl·lida com la fel, que estava en una situació molt perillosa i que per salvar-se a l’hora justa de l’albada deixés tot de closques d’ou al voltant del foc.

La mare així ho va fer i, amagant-se darrere d’un armari, va esperar i esperar… Fins que va veure que el nounat, caminant com un adult, escorcollava per tot arreu, remugant amb una veuassa d’ancià. I veient les closques d’ou al voltant de la llar, exclamà:

– Jo he vist Perpinyà un lloc i Leca ciutat, i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat! – I tenia una veu greu, com la del mateix Mestre.

La mare, esfereïda, arreplegà ben fort una gaiata i a bastonades va treure del mas aquella criatura, que se n’anà esperitada fent greus udols.

En aquell precís moment, quan sortia el sol, va veure arribar gatejant el seu fill i, de fons, va sentir una veu fina i estripada que flotava en l’aire:

– No vos hem pas tan maltractat el vostre fill com ho feu vós amb el nostre!

*

Verdaguer, endemés de poeta i capellà, també va ser un gran viatger i recollí llegendes d’arreu de Catalunya, de la mateixa veu popular que començava a oblidar-les. Convertint-se en un etnògraf avançat al seu temps: El costum de les closques d’ou com a protecció contra les fades és ben documentat arreu d’Europa, així com el mite del fill bescanviat.

 

La bruixa de la Barceloneta

La Barceloneta obrera del segle XIX potser no us sembla un lloc adient per rondalles, però res més allunyat de la realitat. A vegades la llegenda, els costums populars i la història real es barregen i no sabem escatir quina és quina. I potser importa?

*

Aquesta història la va recollir, com un fet real succeït el 1877, el folklorista Cels Gomis. Parla d’una Barceloneta que encara podem reconèixer en els seus carrerons i la relació amb el mar, el tracte entre les persones i uns costums que en plena època industrial pervivien soterrats entre nosaltres.

Els protagonistes són un matrimoni obrer d’uns 40 anys, que Gomis no anomena perquè prefereix preservar-ne l’anonimat. Un matrimoni d’aquells idíl·lics, que tothom veia com molt ben avinguts. Però un dia ell va encaterinar-se bojament d’una dona que tenia fama de bruixa i metzinera. La seva amant, no contenta amb les atencions del marit, que era un xaiet al seu davant, va demanar-li un rosegó de pa que hagués tastat la seva muller. El marit va voler complaure-la però sospitant que potser era per alguna metzineria de les seves, va donar-li un rosegó mossegat per ella mateixa, no per la seva dona.

En uns dies la bruixa va caure malalta. No podia dormir, ni descansar, com si un foc intens la cremés per dins. Udolava, cridant que li abrusaven els peus i el cap. I el marit, espantat, no va voler tornar-s’hi a acostar mai més. Però ella va manar que el cerquessin i l’home va anar-la a veure, tement que li donés el mal si no ho feia.

– Lladre, tu m’has enganyat! El pa que vas donar-me era rosegat meu i no per la teva dona. Si vols salvar-me, et diré la cosa que has de fer.

– Prou que vull salvar-te. Parla.

– Vés a tal lloc, hi trobaràs una pedra, aixeca-la. A sota hi ha un canó de canya i a dins un dragó. A la boca del dragó hi trobaràs un bocí de pa; treu-l’hi, i si l’animal encara és viu, mata’l! Perquè si arriba a menjar-se el pa o bé es mor i es corseca sota la pedra, jo no tindré cura i moriré aviat.

El marit va anar al lloc indicat, que Gomis no esmenta. I allà va trobar-hi la pedra, el canonet de canya i en el seu interior, el dragó. Però no va treure-li el bocí. Va colgar el dragó amb més pedres, perquè morís allà mateix.

I, segons diu Gomis, no havia passat ni un dia que la bruixa morí entre patiments. Ningú va saber com havia passat, però tots van sospitar d’aquell home, que mai més va poder viure tranquil i sense mala fama.

*

Gomis no ho diu però aquest fet o rondalla, enfilat en un context costumista vuitcentista, amaga molts elements simbòlics interessants.

El dragó normalment és símbol de foc, un parent de la salamandra alquímica, i el pa (el blat o la llavor del blat, el bocí), símbol de vida. El fet que el foc devori la vida és una imatge de maledicció ancestral que trobem en altres rondalles i costums. Per això, en la meva reescriptura del fet, he afegit el foc que abrusa a la bruixa assassina.

El canonet de canya també és un estri habitual en moltes rondalles i costums d’arreu de les terres de parla catalana, essent un lloc habitual on es guarden esperits familiars, dimonis i servidors, com heu vist en els articles que vaig dedicar als minairons, però també en altres llegendes.