Recull de llegendes i tradicions (V): Octubre, la cançó dels oblidats

Arriba el cinquè recull de tradicions i llegendes que he anat publicant a les xarxes socials, que podeu llegir reunides en aquesta entrada.

Sea Shanties, les cançons del mar

Enguany, normalment quan es pensa en cançons marineres en què es pensa? En les havaneres. Però sabíeu que les havaneres són solament un estil del segle XIX? I que hi ha un estil de cançons populars marineres que tenen molts segles d’antiguitat? Les cançons de voga o feinejar. En anglès són les Sea Shanties. A França “chants de marins” o “de travail”. Als països de parla anglesa i a França s’han conservat centenars. Són cançons de transmissió oral que els mariners cantaven per treballar al vaixell, com Drunken Sailor:

Hi ha diferents estils que varien segons quan es cantaven, perquè segons la feina canviaven el ritme. Hi ha cançons de remar, per recollir l’àncora, per tirar de la drissa o, simplement, cantar amb llibertat quan es descansa, com Spanish Ladies. En català hem conservat ben poques o no tantes com els anglesos i francesos. Un dels grups que recuperen cançons marineres tradicionals són els valencians Urbàlia Rurana.

Una altra banda catalana que interpreta shanties i cançons tradicionals marineres (també composicions pròpies) són El Pony Pisador, aquí els podeu escoltar interpretant Northwest Passage d’Stan Rogers amb el grup de Bristol The Longest Johns. Versió que personalment m’ha semblat magistral i parla de l’intent de descobrir el mític Pas del Nord per Nootka Sound, entre el Canadà i els Estats Units, aventura d’inicis del segle XIX en la que van intervindre aventurers catalans dels que avui gairebé ningú se’n recorda. Avui part d’aquesta història la podem trobar a la sèrie Taboo.

Algunes tenen influències dels cants dels esclaus, d’altres, la majoria, són tradicionals europees, pensades per cantar en grup i passar la duresa del treball a la mar, transmeses de mariner en mariner al llarg de segles. Moltes d’elles ni tan sols se sap quan s’originaren!

Temps de magranes

L’arribada de la tardor és temps de magranes. Els pagesos de l’Urgell deien que aquesta fruita donava força i braó per llaurar. En menjaven a cabassos i escampaven els grans vermells pels solcs, creient que això ajudaria la terra a ser fèrtil i pròspera.

La magrana, a l’antiguitat, era símbol de fertilitat i sensualitat. Hi ha qui diu que és l’autèntica fruita de l’Arbre de l’Edèn, no la poma. I així ho testifica el mite grec del déu Attis, déu pastor de la Natura que mor i reneix.

Una versió del mite, recollida pel viatger grec Pausànies, explica que Zeus va voler destruir-ho tot amb el Diluvi, però la Gran Mare Terra va repoblar el món de nou amb vida. Zeus, gelós i frustrat perquè volia la vida natural solament per ell, escampà la seva esperma per les muntanyes. I de l’esperma del pare dels déus nasqué el déu hermafrodita Agdistis, un daimon que conté en ell mateix l’esperit del Cel i la Terra. Agdistis fou posat sota la tutela del déu salvatge Dionís, que tornà en vi l’aigua de la font on bevia el déu hermafrodita i l’hi parà una trampa per ocells. Agdistis, totalment emborratxat, es tallà sense voler els genitals amb els fils de la trampa i de la seva sang en naixé un mangraner.

Attis, déu dels pastors i les magranes

La nimfa Nana, filla del déu del riu Sangarius, fascinada per la magrana, en menjar-la quedà embarassada al moment. Sangarius volia que la seva filla avortés, així que li prohibí tot el menjar. Però la nimfa era alimentada per la Mare Terra (Demèter/Cibeles) i així la donzella donà a llum a Attis. Sangarius va fer que Nana abandonés el nen perquè morís, però el nadó fou acollit per un pastor en una establia. Quan Attis fou gran, el rei de Frígia volia que es casés amb la seva filla, perquè era un jove molt atractiu, valent i de gran intel·ligència. Però Demèter i Agdistis, que el protegien, sabien que aquell matrimoni el faria molt desgraciat.

Per això enviaren el Deliri entre els convidats, convertint les noces en una orgia de sang i bogeria. Fins i tot una de les convidades es tallà els pits. I Attis, corprès i amb la raó perduda, s’autocastrà, oferint en retorn els seus genitals a Agdistis i la Mare Terra. Mort dessagnat, la Mare Terra s’emportà el cos del Déu Pastor a una cova sagrada. Suplicà a Zeus que el ressuscités i aquest es negà. El cos d’Attis, però, mostrava lleugers senyals de vida i en arribar la primavera tornà a ressuscitar, convertit en un nou individu, tocat per la glòria de la terra i el sol, com mostra la seva corona solar.

El culte a Attis era representat pel mangraner, arbre sota el qual es castrà. Pels romans els seus fruits simbolitzaven els testicles del déu, la seva mort era l’equinocci de tardor i el seu naixement els romans el celebraven al març, per l’equinocci de primavera. Com ha recollit l’arqueologia, el culte del Déu Pastor també va ser present a Barcelona, on l’any 2000 va trobar-s’hi un relleu romà que el mostra.

Part del culte a Attis i a la Mare Terra, Cibeles, era celebrat a Grècia per ballarins castrats, els Korybantes, guerrers semi-mitològics que entraven en trànsit en les seves danses extàtiques. A Roma “l’equivalent” eren els Galli, sacerdots eunucs que vestien com sacerdotesses i molt extravagants per les costums romanes, convertint-se simbòlicament en hermafrodites.

El naixement, mort i resurrecció del Déu Pastor, Attis, així com el seu culte mistèric, molt estès per Àsia Menor/Orient Mitjà, va influenciar a noves religions que dominaren Europa després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i el seu fruit, la magrana, va perdurar pel poble com a símbol de fertilitat. Com encara recordaven els pagesos de l’Urgell.

Joan Forner, el Griset de Cabra

Joan Forner va ser un bandoler i carlí del segle XIX, molt astut i sense por de res, que va robar i assassinar per la Conca de Barberà, l’Alt Camp i el Penedès. Era fill de Cabra i per això se’l coneixia com “el Griset de Cabra”.

La seva xicota era una noia de cal Canela, una casa bona de Cabra del Camp. I com els pares no el volien ni veure, una nit la noia s’escapà amb ell. El pare els perseguí i, en trobar el Griset a la taverna de ca la Ramona, la taverna del poble, bevent i fent-se el milhòmens sobre com havia “segrestat” la noia, volgué matar-lo. Es dispararen i el que caigué mort va ser el pare. La mare de la noia va anar a correcuita a cal Gregori, una altra família del poble amb qui eren amics, cercant ajut. Però els Gregori feia poc que havien viscut com un dels seus fills, Joan Oliva, havia intentat assassinar al rei Alfons XII a Madrid i no van voler implicar-se en cap violència.

D’aleshores ençà, el Griset va començar la part dura de la seva vida com a bandoler i carlí, empentat per la situació a una vida fora de la llei. A la façana de l’ajuntament de Cabra diuen que hi havia una fusta on per cadascuna de les seves víctimes deixava una marca, coberta de la sang del mort.

Els seus companys més fidels eren dues dones de Vallespinosa a prop de Pontils, de les que no he trobat el nom, i que es diu eren les seves dues amants. Els altres membres destacats de la colla eren la seva mà dreta, Antoni Aguilera, el Fregaire, i Pere Alegre, el Gallina. Un dels crims més espantosos va ser el que ell i la seva banda van perpetrar contra els germans Escuder de can Ros, mas aïllat de Subirats. Van cremar-los vius, lligats en una cadira sense cul.

Una cova entre Cabra del Camp i Sarral era el seu amagatall. I per això se la coneix com “la cova del Forneret”. Van viure-hi fins que un membre de la seva colla va trair-lo a canvi d’una bona recompensa, disparant i matant-lo dins mateix de la cova quan era dormint. Portaren el seu cadàver a Sarral i, recordant el crim dels Escuder, va ser lligat en una cadira sense cul. Exposat durant més d’un dia a la plaça major, a cadascuna de les seves cames hi lligaren les seves amants, que el protegiren i encobriren fins al final. Els seus companys de malifetes també van ser executats pels mossos d’esquadra.

Els nens de la contrada li tenien tanta por que, fins ben entrat el segle XX, el seu nom era utilitzat com espantacriatures.

 

El Noguer de Segueró

Una de les cases pairals més riques de tot el país era la del Noguer de Segueró, a Beuda, l’Alta Garrotxa. La seva nissaga es remunta al 1203 amb Jaume Noguer i la seguiren els Olivas i els Vayreda d’Olot. Sempre relacionats amb la terra, el llinatge és envoltat de llegendes. Es diu que, cap al segle XVII, l’hereu del Noguer de Segueró volgué casar-se. Però com era pastor d’un gran ramat i no tenia temps per festejar, va fer el que feien molts homes d’aquella època: Anar a un hospici de dones desemparades, que vivien recloses entre les seves parets.

Les noies, filles de famílies problemàtiques, delinqüents, òrfenes o abandonades pels seus pares, vivien esperant el moment en què algú els donés feina fixa o un home volgués casar-se amb elles. Doncs era l’única manera de sortir de l’hospici, on no sempre eren ben tractades. Però quan l’hereu del Noguer es presentà a l’hospici de Girona ho feu vestit de pastor, com anava cada dia, brut, amb la gaiata, el sarró i la barretina. Feia pudor de bestiar i les seves mans eren negres de terra. Així que cap d’aquelles noies volgué saber-ne res d’ell… Totes deien que per casar-se amb un pastor miserable millor estaven a l’hospici de Girona o servint en un mas. Com l’hereu no sabia que fer, va llençar el mocador que portava al coll davant les noies i digué que si alguna el volia per marit, que l’agafés.

Solament una d’elles, una noia bruna, baixeta i esprimatxada, s’apropà i el recollí, ben decidida malgrat que creia que era pobre. L’hereu li revelà qui era i segons el poble digué: “Tu seràs la mestressa del Noguer de Segueró / tu sabràs quantes unces caben dins un mesuró.” El que vol dir que sabrà quantes monedes d’or caben dins d’un mesuró, antiga unitat i objecte per comptar, utilitzat d’ençà de l’edat mitjana.

En acabat la portà a Barcelona a comprar-li joies per les noces. Però l’argenter, veient que un anava de pastor brut i l’altra de noia òrfena, fent pudor i esparracats, solament els hi mostrava quincalla feta malbé, tractant-los amb el més sarcàstic dels menyspreus. Aleshores l’hereu del Noguer buidà el sarró sobre el taulell, mentre deia en veu baixa: “Sarró, sarró, fes fermança al Noguer de Segueró”, i d’ell sorgiren tot de monedes d’or. La fermança és, segons costum antic, la fiança, el pacte intrínsec que existeix amb els diners i amb el geni de la riquesa, com a esperit amb voluntat pròpia.

La riquesa del Noguer es deia que venia d’haver trobat un tresor a l’arc de Sant Martí, on aquest toca terra. I n’hi ha moltes dites al seu voltant, com: “Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra són el Vilar de Sant Boi, el Noguer de Segueró i l’Espona de Saderra.” O també: “Com a Can Noguer de Segueró, que d’una escombra en van sortir set bales.”

I pel que fa a la història de l’hereu del Noguer i la noia òrfena… encara que us pugui semblar una rondalla moral, està ben documentada. La veu popular l’ha decorat amb fantasia simbòlica, però els fets van anar més o menys així com us he narrat.

La cova del mas de Belljoc

Les llegendes no sempre giren al voltant d’elements fantàstics i de la imaginació. A vegades la rondalla entra en el territori de la història negra i criminal. D’altres ens parla, mitjançant símbols i metàfores, de pràctiques dels nostres avantpassats. Però presteu atenció, perquè en ambdós casos expliquen molt més del que sembla a simple vista.

Aquestes dues rondalles que us porto avui, molt arrelades en els seus respectius territoris, són exemples d’aquests casos. La primera, de la rondalla de sang i crims. La segona és una rondalla que parla d’un temps perdut, amb un profund subtext. Ambdues són situades en llocs reals, amb noms que recorden fets oblidats. Històries de la vora del foc, per explicar-se en aquesta època de l’any que tant ens agrada.

*

A Llorac, vora del riu Corb a la Conca de Barberà, hi ha el pont d’Albió. Allí, ben proper al pont i colgades entre el bosc trobareu les runes del mas de Belljoc, que antigament era esplendorós i posseïa un molí.

La gent de Llorac i de la vall del riu Corb fins fa poc feia córrer que a tocar del mas enrunat hi havia una cova profunda que comunicava amb el seu soterrani. En ella s’hi amagava un grup de lladres, que assaltaven i assassinaven traginers i comerciants que anaven a mercat. A punta de pistola i ganivet, els sis lladres tenien atemorida tota la contrada. Apareixien i desapareixien sense deixar rastre, com si sorgissin de dins el ventre de la mateixa terra. Alguns fins i tot deien que no eren homes, sinó diables coberts de sutge, sang i ira.

Trobar-los era impossible, perquè comptaven amb l’ajut dels masovers de Belljoc, que s’emportaven una part dels robatoris i enterraven els cadàvers de moltes de les seves víctimes en cal viva sota el soterrani. Fins que un dels lladres, esgotat d’aquella vida violenta o qui sap perquè, va trair els seus companys i va delatar-los al sometent, que eren els grups armats de vilatans que, voluntaris, posaven ordre allà on els mossos d’esquadra i la Guàrdia Civil no hi arribava.

El sometent va assetjar-los dins la cova i els cinc lladres van rebre’ls amb crits, burles i riallades. La ferrenya resistència que van mostrar va fer caure ferit a més d’un sometent. I com la cova era endimoniadament estreta i laberíntica era molt difícil treure’ls d’allí. Així que el sometent va decidir introduir en el seu interior feixos i feixos de llenya encesa.

Quatre d’ells van morir ofegats i el cinquè en sortir va ser abatut per les bales dels vilatans enfurismats. Va ser la fi d’un dels terrors més grans que ha vist mai la vall del Corb. Per què els masovers de Belljoc no van ajudar-los? Malgrat mai va poder-se demostrar la seva estreta col·laboració amb els lladres es diu que la mala fama va portar a l’aïllament i la ruïna al mas, que seria abandonat.

Avui solament en queda el seu esquelet, una ruïna que parla d’uns temps molt més sincers.

El gorg de les Cent Donzelles

En el vell castell de Montbui hi vivia un poderós bruixot moro que era senyor de tota la contrada. Però en arribar els comtes i barons cristians van foragitar-lo, a ell i la seva tropa. El despietat nigromant va refugiar-se a la Cova del Moro, a Vallderròs, Riells del Fai. Allí s’ensenyorí de la contrada i, com era impossible assetjar-lo en aquell paratge feréstec i inaccessible, els senyors decidiren no intentar res.

Els pobres pagesos que quedaren sota el seu domini veien com invocava grans pedregades i pestilències, convertint les muntanyes en un lloc salvatge i perillós; les feres el servien i podia convertir-se en ós, llop i guilla. Entrava a les cases pel pany de les portes i sabia el que pensava qualsevol abans que parlés. Tanta era la por que li tenien que perquè no portés la terra a la devastació acceptaren el seu tracte: Cent donzelles cada any a canvi de no congriar la tempesta i el llop.

Desconeixien què en feia de les donzelles, però ningú les tornava a veure. No hi havia crits, no hi havia sang, no hi havia plors. Fins que un any les cent donzelles, que anaven amb el cor trencat cap al cim de la Cova del Moro, van ser engolides per una misteriosa llum blanca que emergí d’un gorg quan caminaven davant seu. Hi ha versions que diuen que van llençar-s’hi per la seva voluntat. Hi ha qui diu que somreien ofegant-se.

El poder del bruixot s’esvaní. Alguna versió diu que, sense el tribut, es llençà del penya-segat per alguna raó que una persona normal i corrent no pot comprendre. Una altra que ell i els seus servidors van enlluernar-se per la llum blanca i van caure daltabaix del cingle. Una tercera versió, la més estesa, explica que simplement va desaparèixer…

El gorg que s’empassà el sacrifici porta el nom del Gorg de les Cent Donzelles Encara al segle XIX, les nits de tempesta, els masovers i vilatans propers s’explicaven que al Gorg de les Cent Donzelles s’escoltaven els crits i udols de les noies dins l’aigua. I tothom l’evitava perquè era maleït.

I avui?

Llegendes i mites de Flandes

A la localitat de Dendermonde, a la província de Flandes Oriental, se celebra una de les festivitats flamenques més curioses i antigues, la del cavall Ros Beiaard, una figura gegant que munten 4 cavallers armats amb arnès blanc. Solament surt una vegada cada deu anys. Els 4 cavallers i el cavall rememoren i reviuen una antiquíssima llegenda medieval, la dels “4 fills d’Aymond” (De Vier Heemskinderen), i de com aquests valents amb el seu cavall màgic Beiaard es revoltaren contra l’Emperador Carlemany i visqueren aventures arreu d’Europa.

Però encara més intrigant és la litúrgia de la celebració. Solament poden cavalcar el Ros Beiaard 4 germans consecutius, sense noies entremig. Han de tenir entre 7 i 21 anys. I han de viure a Dendermonde. I han de ser fills de la vila. I els seus pares. I els seus avis. El gremi que porta el cavall s’origina al segle XIV, els Pijnders, solament ells poden portar-lo, tot acompanyat de gegants. La celebració, considerada una de les Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat per la UNESCO, es tornarà a celebrar el 2020.

El folklore flamenc, com el nostre i tot l’europeu, també té gegants. Un dels seus gegants més famosos és el Druon Antigoon, gegant d’Anvers. El Druon guardava el pont del riu Scheldt i demanava un peatge a qui passava per ell. Qui no volia pagar, el gegant li tallava una mà i la llençava al riu. Fins que va ser derrotat per un jove romà anomenat Brabo. Es diu que l’etimologia de la ciutat d’Anvers (Antwerp) ve d’aquesta llegenda: Antwerpen – hand werpen (mà tallada).

En Lange Wapper (el Gran Wapper) és un dels personatges més fascinants dels mites flamencs i és protagonista de diferents rondalles. Som davant una llegenda que ha arrossegat en el seu corrent moltes d’altres, sigui per la seva fama, sigui per la força del seu mite. La llegenda original es situa al llogarret de Wilrijk (enguany a les afores d’Anvers), al segle XVI. Un pobre pagès que vivia sol, preocupat perquè ningú el volia, una nit té un estrany somni i, en despertar, troba un grapat de julivert i una col llombarda al costat del llit.

En tocar-los, els vegetals es transformen en un nen eixerit. Però, com el pagès és molt pobre, no pot cuidar d’ell i el porta a una família d’Anvers que l’adopta. El nen creix i creix, fins a tornar-se un jove fort i bondadós. I molt astut. Un capvespre el xicot ajuda a una anciana que, acusant-la de bruixa i metzinera, es llençada al riu Scheldt per una colla enfurismada d’homes i dones. Salvant-la de la mort, la vella bruixa li agraeix donant-li tres dons màgics… Canviar la seva forma en qualsevol cosa. Fer-se tan gran com una catedral i viatjar d’un salt a tot arreu. I, finalment, poder llegir el pensament de les persones. D’ençà d’aleshores en Lange Wapper és convertí en l’esperit del gran riu Scheldt.

Moltes són les llegendes que s’atribueixen a aquest astut i enginyós esperit, que protegeix els desemparats, com els ancians, els pobres i els nounats, tot sovint fent servir trucs i venjances especialment cruels i burlesques. Es diu que gaudeix de beure de la llet de les dones que han donat a llum, que riu com el mateix Diable, que enganya sense maldat als nens quan juga amb ells i que fa veure al·lucinacions o acompanya als borratxos, que sovint el serveixen.

Una de les moltes històries que protagonitza diu que eren temps de dificultats i misèria, i de guerra contra els espanyols. En aquells dies a Anvers hi havia un lloc, a prop del riu Scheldt, on anaven les dones a abandonar els nounats o els infants que no podien mantenir. La dona que s’encarregava del lloc es deia Stans van’t Gansken, una dona cruel i despietada, que extorsionava a les xicotes a canvi de quatre quartos. Si li pagaven no esbombaria que havien abandonat als seus fillets. Una mala mirada i els hi demanava el doble.

Un matí, acabat de sortir el sol, Stans va sentir tres forts cops a la porta de la casa. Mirant de no despertar a tots els nens que cuidava, que tenia mal nodrits i descuidats i que, quan eren una mica grans els obligava a pidolar i a robar, va obrir la porta… Als seus peus hi havia un nadó embolicat en un llençol vermell. La dona va mirar a dreta i esquerra del carrer, però no va veure ningú. I com ningú li pagaria per aquell nounat, va agafar-lo i va portar-lo fins al riu Scheldt, on el llençà.

Però tan bon punt el nen va tocar aigua, aquest es transformà. Va créixer i va créixer, fent-se tan gran com la catedral d’Anvers. Stans, esfereïda pel gegant, intentà fugir, però en Lange Wapper l’agafà amb una manassa i l’elevà fins tenir-la cara a cara.

– Si segueixes maltractant els nens, et menjaré -li digué en Lange Wapper, tot rient com el Diable-. Si segueixes extorsionant noies, et menjaré -li picà l’ullàs-. I si mates a un altre infant, t’esclafaré.

I aleshores la deixà caure dins el riu.

No se sap que va ser d’Stans, però no se la tornà a veure mai més. Del lloc se’n féu càrrec una dona que tractava amb amor els nens i nenes, mirant de trobar-los feines i col·locant-los en bones famílies, allunyades de la guerra contra els espanyols i la fam.

El griu, esperit del cel i la terra

Un griu és una fera mitològica estesa arreu de les terres de parla catalana. El cap i les ales són d’àliga, el seu cos de lleó. El seu origen és molt antic, el podem trobar en mites grecs i d’Orient Mitjà. Però va ser a l’edat mitjana quan realment va fer-se més conegut. La composició del griu, com la d’altres feres que barregen animals, és simbòlica: La noblesa emparellada al terror i a l’acció d’una violència “justa”. Així va ser adoptat per l’heràldica dels llinatges feudals. L’àliga era qui regnava al cel i el lleó el rei de les bèsties.

Guardià de tresors relacionats amb l’esperit i amb la lluita dels guerrers, el grifó, com també era conegut, és representat en capitells i portals romànics i gòtics, com a la Catedral de Barcelona. I en el bestiari popular, com a Artesa de Lleida, Tarragona i Barcelona. Com era el rei del cel i la terra, el griu a l’edat mitjana a voltes va ser identificat amb Crist, tal com deixà escrit el Dant. D’altres, però, era vist com un diable o un ésser sorgit de l’Infern.

Es deia que el griu s’emparellava de per vida. Els seus nius eren d’or o guardaven tresors. Les seves plomes curaven la ceguera. I les seves urpes et feien invencible en combat. I per aquest motiu els nobles medievals pagaven grans sumes per urpes, plomes i ous, llàstima que eren falsificacions. Els ous a vegades eren ostres i les urpes banyes d’antílop. Els nobles se’n feien calzes per beure, perquè creien que així prenien la rapidesa i la força del grifó. O, com a mínim, estafes són les que han arribat fins a la nostra època…

El pou del Diable de Veciana

La rondalla diu que un traginer de Veciana, a l’Anoia, va ser contractat per un bruixot de Cervera a dur un canut de canya fins a Calaf. “Però no l’obrissis pas, perquè si l’obres, una gran desgràcia caurà sobre el teu cap”, l’avisà el bruixot. L’home, en arribar als afores de Sant Guim de Freixenet (al costat mateix de Veciana), no podent resistir-se més per si hi havia calés a dintre, l’obrí. I del seu interior sortiren milers de petits éssers similars a grills o tàvecs que cridaven: “Què farem! Què farem!”

Així que l’home, veient la seva vida perillar, perquè l’envoltaven i el mossegaven, cridà: “Feu un pou!” Així aquells dimoniets van excavar un pou profundíssim, portant la terra fins a Mallorca, i en acabat van ficar-s’hi tots a dins. Avui el forat és conegut com el Pou del Diable de Veciana, normalment és sec i malauradament les persones l’han convertit en un abocador. Diuen que el turó mallorquí on abocaren la seva terra és l’única de Mallorca on creixia timó, herba molt típica de la Segarra.

El pericot, l’esperit del ferro i el foc

El pericot és l’esperit del ferro. Quan aquest s’escalfa amb foc, el pericot desperta i s’emprenya, saltant entre les flames i podent créixer fins a tornar-se un gegant enorme. Els ferrers del Pirineu donaven tres cops de mall sobre l’enclusa per despertar-lo, tenint-lo així a favor seu. També deien que eren per reforçar les cadenes del Diable, que es tenia per senyor de tots els metalls. El pericot també era anomenat pericó o Peranton. I fins entrat el segle XX era conegut per tot el Pirineu, del Pallars a l’Alta Garrotxa, passant per Andorra, la Cerdanya i el Ripollès, entre altres terres, com ens explica Violant i Simorra.

La Font de les Donzelles

A Sant Boi de Lluçanès, enmig del bosc i molt aïllada, hi ha la Font de les Donzelles. Diuen que una nit un humil pastor va caure daltabaix del sender proper, ferint-se greument. Cridava ajut a les fosques, però passaven les hores i, allà lluny, ningú podia ajudar-lo. Amb la veu cada vegada més esprimatxada, sanglotava recordant-se de la seva mare i el seu pare. Finalment, sentint-se perdut el jove pastor tancà els ulls esperant la mort. Aleshores, amb el cor bategant lent, escoltà una remor d’aigua i unes mans suaus l’acariciaren.

El pastor entreobrí els ulls aclucats i li semblà veure set noies que el rodejaven, amables i somrients. El bressolaren i sentí calor. Li donaren menjar i les ferides guariren. I quan despertà l’endemà no veié a ningú. No les tornaren a veure mai més. Certa o no la rondalla, explicada per Antoni Vinyoles a Xevi Roviró el 1986, La Font de les Donzelles és en una zona obaga i de difícil accés, dins la propietat de Viladecans, i és una de les fonts del Lluçanès que mai ha deixat de rajar aigua.

Donar carabasses i la garronada

D’on ve l’expressió “donar carabasses”? Antigament, quan un noi pretenia a una noia, era normal que demanés per festejar-la en un àpat formal davant la família. Una manera dissimulada de dir-li que no hi havia res a fer era servir-li un plat amb carabassa.

A la Catalunya del Nord “donar la garronada” significava que una noia havia deixat al seu promès i era soltera de nou. Això era perquè lluïen una garronada (el boixac o calèndula) al cosset o la camisola, ben visible. L’hereva d’una família també lluïa amb orgull la garronada quan era soltera i totes les seves germanes ja eren casades. La cançó deia així, però, quan qui deixava a la noia era el xicot: “Garronada m’han donada, garronada portaré! Malhaja la garronada, malhaja de qui me ve!”

Curiosament alguns folkloristes catalans ben famosos, com així consta en els seus llibres, van creure que “donar la garronada” era donar garró amb pernil al xicot rebutjat per la família!

9 d’octubre, Diada de València

Avui, 9 d’octubre, és la Diada Nacional del País Valencià. I què commemora? En ella es recorda l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, l’any 1238. Jaume feia 5 mesos que assetjava València, un setge llarg, dur i violent, que era l’epicentre d’una campanya on havia patit moltes dificultats, com l’abandó dels cavallers aragonesos quan començava la tardor. Però finalment, el 28 de setembre, l’emir Zayyan signa la rendició.

L’emir demana uns dies per abandonar ell i els seus la ciutat, amb tot el que poguessin endur-se. La llegenda diu que l’emir va ser l’últim en abandonar Balansiya el 8 d’octubre, amb el cor trencat i la cara coberta de llàgrimes. L’endemà, dia 9, Jaume entra a València. La pressa de València no va ser la culminació de la conquesta cristiana del País Valencià que coneixem avui, però el rei Jaume el 1261 jurà els Furs de València i crea un nou Regne. Era el bressol de la identitat valenciana.

Els Furs i llibertats del Regne de València foren vigents d’ençà del 1261 fins al 1707, quan Felip V els aboleix després de la desfeta d’Almansa, en que les tropes austriacistes són derrotades. Però la forja del Regne de València i la identitat generada al seu voltant no podia morir pel Decret de Nova Planta. El rei Jaume, després de l’entrada a València, el 1240 va donar jutges, lleis i potestats al nou territori, repoblat amb gent vinguda de Catalunya i l’Aragó.

Els nobles aragonesos van amenaçar el rei Jaume, perquè volien estendre els Furs d’Aragó a la nova conquesta, és a dir, que fos part sencera de l’Aragó. Però Jaume, per no provocar una situació de guerra, creà un nou regne, com explica aquest bon article.