Recull de llegendes i tradicions (IV): Setembre, vi de tardor

Aquest és el recull de llegendes i tradicions publicades a les xarxes socials aquest mes de setembre.

L’equinocci de tardor

El setembre i el maig són els dos mesos del cicle anual que celebren amb més força els dons de la terra i la seva profunda relació amb la vida i la mort. Si el maig és el temps de les flors i la vida, el setembre és, a casa nostra, el temps de la verema. És quan els ramats baixen de les terres altes a les baixes, el dia minva i la foscor s’allarga, i amb ella arriben el fred i les boires, però sobretot abundants pluges.

Després del descans d’agost, que al sud d’Europa és un temps en el qual la terra reposa, de nou obre el seu ventre amb les llaurades i les sembres immediates. Antigament començava la temporada dels bosquerols: Els llenyataires, els pinyonaires, els castanyers, els faigers, els carboners… Les velles tornaven a filar vora la llar i els caçadors sortien més que mai, per fer rebost de cara a l’hivern.

El seu nom, setembre, vol dir «setè mes», doncs en temps romans, quan el calendari començava pel març, el setembre era el setè mes del cicle. El setembre havia sigut el temps quan els mariners començaven a patir temporals i deixaven de navegar, i per les incessants tempestes els soldats es retiraven i no tornaven a guerrejar fins al març, quan acabava l’hivern, d’aquí que aquest mes agafi el nom del déu Mart, el déu de la guerra.

El nostre rei en Jaume explica en el seu Llibre dels Fets que els cavallers aragonesos, en arribar aquesta data, van abandonar-lo quan el rei i les seves hosts catalanes es trobaven lluitant sense treva davant dels exèrcits musulmans, faltant a la fidelitat deguda, actitud que va portar a Jaume a la ira i, fins i tot, a les llàgrimes. Que un rei plorés, en aquella època, simbolitzava la desfeta de la mateixa terra.

Per l’hemisferi nord el setembre és quan comença la tardor i pel sud, la primavera. El cicle canvia de mans i també, per això, es diu que la gent nascuda al setembre són persones que cerquen l’equilibri en el desequilibri i ser al centre de tot, entre les calors i passions de l’agost i l’inici de l’esmortiment de l’octubre.

I, no per casualitat, els dos mesos (maig i setembre) coincideixen amb els moments en què a la nostra terra se celebren les majors festivitats dedicades a la Mare de Déu; en el cas del setembre les «mares de déu trobades», que són aquelles advocacions marianes que, com el seu nom indica, van ser descobertes a la natura o en llocs inhòspits, normalment per personatges com nens, pastors o animals. Els llocs de celebració i aplec solen ser al redós d’ermites i santuaris situats en cims, en plena natura i entre boscos, on es menja, juga, canta i balla.

A les terres de parla catalana la celebració de l’equinocci de tardor es feia per «Sant Miquel de Setembre», el dia 29, un d’aquells sants inexistents que l’Església va posar per cobrir les antigues celebracions al voltant d’aquesta data. Als països anglosaxons, la lluna plena que marca l’equinocci enguany és anomenada «Harvest Moon», que vol dir «La Lluna de les Collites», doncs a molts països del nord d’Europa, on l’estiu és molt més curt, era quan es collia el cereal. A Suïssa, per exemple, el setembre és anomenat «Herbstmonat», el mes de la collita. En el calendari carolingi, a l’inici de l’edat mitjana, ja era anomenat «el mes de les collites». Al sud d’Europa el cereal es sega molt abans, entre juny i juliol.

A casa nostra tenim diverses dites que parlen de la lluna de setembre: «Lluna setembral, la més clara de l’any», «Lluna setembrina, set llunes endevina». La Lluna de les Collites d’aquest any serà la lluna plena del 24 i serà la més propera a l’equinocci de tardor, que a l’hemisferi nord normalment és entre el 21 i el 23, essent aquest any el 23.

Una part del neopaganisme anomena aquesta data Mabon. Mabon és un nom propi gal·lès, que fa referència a un personatge de la mitologia d’aquell país: El fill de Modron, la Mare-Terra. El seu culte, segons ens ha llegat l’arqueologia, s’estenia per tota l’àrea celta preromana, especialment pel nord de l’actual Anglaterra. Els romans van observar que els gals continentals anomenaven Dea Matrona, la Deessa Mare, a la Modron.

Més tard, durant la dominació romana va ser conegut com el deu romano-celta Maponos, sincretitzat amb Apol·lo, i a Irlanda era conegut com a Aengus, un dels Tuatha Dé Dannan, déu de l’amor, la joventut i la inspiració. Mabon va ser escollit per aquesta part del neopaganisme perquè, segons ells, és quan la Reina o Deessa cedeix el seu ceptre al Rei o Déu, fins al final de l’hivern, quan ella el recupera.

Us seguiré parlant del setembre, el vi i les seves altres tradicions, durant tota aquesta setmana d’equinocci.

La figa et faig i al dimoni li dono

Heu escoltat mai l’expressió “la figa et faig i al dimoni li dono”? Fer la figa és un gest màgic de la mà, com un mudra, normalment fet amb la dreta cloent el puny i encreuant el dit índex sobre el polze. Pot observar-se lateralment, on es veuen els dits creuats; o frontalment, on veiem el polze sortint entre l’índex i el del mig.

És un gest que remunta els seus orígens com a mínim a època romana i púnica, encara que probablement és molt més antic, com ens demostra l’arqueologia. A les nostres terres es feia, entre altres motius, per conjurar el mal o davant de persones que es creia eren bruixes i bruixots. És, sobretot, un gest fet a cultures del sud d’Europa i molt desconegut o inexistent a les del nord.

Al gest l’acompanyaven dites com: “La figa et faig, (nom de la bruixa), a tu i a la teva parentela”; “Bruixa, bruixònia, vés-te’n a Babilònia, i si no te’n vas, rebentaràs”; o bé “Vit de llop tres cops en creu, posat dintre d’una bóta, que mai més et pugui fotre”. Moltes d’aquestes frases fetes i tradicions estan empeltades amb la cultura gitana, que a Catalunya va arribar entre els segles XIV i XV. Són cantarelles rítmiques que originalment cercaven cert estat d’ànim o d’esperit, adequat a un trànsit lleuger i fugaç, com un cop.

La figa té subtileses que avui s’han perdut. Podem afirmar que és un gest principalment “d’inversió”, però no solament. Com altres gestos que formen creus amb les mans, tots ells són part de ritualitzacions per conjurar el mal donat i retornar-lo a qui el dóna o, directament, dissoldre’l. Així, besar-se els dits amb creu, com a jurament; o encreuar el dit índex amb el del mig, de les dues mans, tot tancant els ulls; o, també, persignar-se.

El símbol de la creu podem trobar-lo més enrere, al llarg i ample d’Europa, en inscultures de roques prehistòriques. A les nostres terres n’hi ha molts exemples, com la mateixa Pedra de les Creus, a la Serralada Litoral; als gravats del Montbaig, a Sant Boi de Llobregat; al Roc de les Bruixes, a Andorra; o a la Pedra de les Creus de Rocafort, entre d’altres.

Un gest ben habitual per part dels pares, encara avui, és el de “robar-li el nas” a la mainada, joc infantil que acaba fent una figa amb les mans i amb les rialles dels infants. Aquest innocent joc és un romanent ritual, doncs la figa sobretot era feta als nounats per protegir-los de la mort prematura, molt habitual en el passat i sovint atribuïda a l’acció del mal, com bruixots o mals esperits. És el Dant qui, en el cant vint-i-cinquè de l’Infern, ens canta en plena època medieval de la figa relacionada amb fer el Mal: “Al fine de le sue parole il ladro / le mani alzò con amendue le fiche, / gridando: Togli, Dio, ch’a te le squadro!”

La figa era i és portada com uns petits amulets, generalment d’atzabeja. Molt populars són a Itàlia, però la figa també és coneguda pel sud d’Europa, en general en països amb substrat romà. Famosos eren els amulets de la figa que es feien a Santiago de Compostel·la, que eren portats pels romeus i que es regalaven a la canalla. Aquests amulets també podien ser de corall vermell o d’altres materials. S’han trobat amulets d’època púnica, del segle VIII aC, que mostren que la figa és un gest ancestral.

Com indica el seu nom i imatge, la figa fa referència als genitals femenins. Els genitals, tant femenins com masculins, han sigut utilitzats com amulets d’ençà d’època antiga. Molt populars eren, per exemple, a l’Antiga Grècia, en el context de determinades festivitats rurals, les fal·lofòries o cultes fàl·lics, principalment dedicades als déus Dionís i Pan.

La gestualitat que avui podem veure com obscena, en altres èpoques va ser quelcom natural. En cultures d’arreu d’Europa i del món, les dones han mostrat els seus genitals per conjurar el mal. A Catalunya, per exemple, al Maresme hi havia un costum, citat per Amades, en què les dones s’obrien de cames mostrant la vagina oberta per desfer pedregades.

El diccionari Alcover-Moll també ens cita diversos casos en què “fer la figa” era una manera de fer burla, com per exemple en l’autor medieval Francesc Eiximenis o en el Tirant lo Blanch: “Fer la figa a qualcú: fer-li aquell gest per burlar-se’n o significar-li menyspreu. “Li fon accusat que quand son senyor li menaçava, que ell li feya la figa dejús la mànega de la almexia”, Eximenis, Dotzèn del Crestià / “Manasant me fan les figues per gran menyspreu”, Sermó Bisbetó / “Per força o per grat ell passarà a vós, aprés vos farà tres figues e les vos posarà en la barba”, Tirant.” D’aquest ús burlesc també en parla Rabelais a Gargantua i Pantagruel.

No és incongruent l’ús burlesc amb l’apotropaic (de defensa màgica). Com era un gest que es feia, sobretot, per conjurar el mal, va passar a fer-se a la gent que es menyspreava i que per tant per la societat era malvada. Doncs tot el que es veu com inferior sol caracteritzar-se com malvat.

Les subtileses de la gestualitat ritual, que en el cas de la figa ha acabat sent patrimoni de la infància i la grolleria, avui podem documentar-les amb dificultat o no podem documentar-les pas. Però podem fer hipòtesis que aquest gest, acompanyat de la paraula, formava part d’un ritu amb matisos relacionats amb els misteris generatius i de la terra.

Per anar acabant amb aquest resum sobre la figa, és un gest simbòlic que guarda certa equivalència o relació amb el “digitus impudicus”, mostrar el dit del mig per menyspreu o donar el mal, amb clares al·lusions fàl·liques. I amb la “mano cornuta”, és a dir, fer les banyes per defensar-se del mal donat i els mals esperits. Però d’aquests gestos, també habituals en les nostres contrades, en parlaré en un altre moment.

Els Segadors, Himne Nacional de Catalunya

Espero que aquest dimarts tots hàgiu gaudit d’una bona Diada! Per celebrar-ho, aquí teniu un petit recull d’anècdotes i curiositats de l’Himne Nacional de Catalunya, els Segadors, amb diverses versions històriques que podeu anar escoltant mentre llegiu.

Com sabreu, l’himne s’origina en la revolta popular del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, quan el president Pau Claris i la Generalitat van fer costat a la pagesia catalana, aixecada en armes contra els greus abusos i violacions de les tropes castellanes de Felip IV.

La melodia, però, és molt més antiga i, com a mínim, té el seu origen en els fets dels Corpus de Sang. El professor d’etnomusicologia Jaume Ayats, en el seu llibre sobre els Segadors, defensa que podria ser una tonada arcaica, basada en “Els tres garberets” o “Els tres segadors i la dama”, cançó que era popular entre els segadors.

És normal que si va ser una revolta popular, iniciada pels segadors, la pagesia i el sometent, el que cantaven fos una cançó de sega que coneixien. Cançó amb ressons eròtics, encara que hauríem de dir-ne de fertilitat, amb un simbolisme antiquíssim que es remunta als orígens de Catalunya i, potser, més enrere.

Us deixo una versió d'”Els Tres Garberets” interpretada pel pagès Laurentí Parramon, “Tino”, de Josa de Cadí, l’Alt Urgell, el 1988: https://www.youtube.com/watch?v=Q8ULRAt-Fpk

Un autor anònim del 1640, probablement diversos per veu del poble, recollí la lletra i la transformà en l’himne bèl·lic que després seria “Catalunya, Comtat Gran”, lletra original i també anònima del segle XVIII. Durant el segle XVIII, durant i després de la desfeta del 1714, la Guerra dels Segadors va ser recordada com un gran fet patriòtic amb cançons populars com aquesta.

Aquí us deixo una impressionant versió de “Catalunya, Comtat Gran” interpretada per en Rafael Subirachs, que s’enfrontà a la censura franquista el 1975 a les “Sis hores de cançó de Canet de Mar”. A mi em fa venir calfreds. https://www.youtube.com/watch?v=p4Pw0pQ5EpI

La lletra anònima del segle XVIII i la melodia antiga va ser recuperada, i modificada, per Milà i Fontanals el 1882, a qui li va recitar la mare d’en Jacint Verdaguer. En el context de la Renaixença, quan es recuperen els símbols populars perduts durant el segle XVIII i inicis del XIX, els Segadors van causar un gran impacte.

La primera edició musical va fer-la Francesc Alió a “Cançons populars catalanes” el 1892, que va harmonitzar i arranjar la melodia tal com la coneixem avui. Però la lletra que va triomfar va ser la d’Emili Guanyavents, de 1899, en un concurs de la Unió Catalanista. Aquí teniu la gravació més antiga, de l’any 1900: https://www.youtube.com/watch?v=_8V0PQvKDzg

La versió de Guanyavents va generar una forta polèmica. Hi havia qui la veia “massa patriòtica”. Hi havia qui la veia “massa revolucionària”. Guanyavents era anarquista i, en els Segadors, va incloure-hi una crida a la revolució social i ruptura nacional i de classe.

El polític i poeta Ventura Gassol el veia com a “massa bel·licós” i el 1931, després del seu exili per la dictadura de Primo de Rivera, va encarregar-ne un de nou sota l’auspici d’en Macià. Amadeu Vives i Josep Maria de Sagarra van compondre “El cant del poble”, però els Segadors s’havia convertit en popular i no va triomfar. Aquí una versió clàssica, interpretada per Ramon Calduch: https://www.youtube.com/watch?v=kIxqpmX7440

Que l’anarquisme fos la principal corrent revolucionària catalana del moment, va fer que els Segadors es convertís, no en un cant solament patriòtic i de la terra, sinó també una cançó popular que els obrers van fer-se seva i que alguns burgesos veien amb suspicàcia.

I, certament, tenia quelcom de subversiva. La lletra antiga original d'”Els tres segadors i la dama”, en què s’inspirà, descriu uns joves “ben dotats” que baixen de les muntanyes per segar i una mestressa, impressionada per la seva “gran falç”, hi envia la criada per acordar-hi una cita. Mestressa i criada acaben tenint relacions amb els segadors.

Per catalanista i revolucionari, l’himne va ser prohibit diverses vegades, per exemple durant la dictadura de Primo de Rivera i la dictadura franquista. I fins el 1993 no va ser declarat, oficialment, com a Himne Nacional. Aquí una versió “oficial”: https://www.youtube.com/watch?v=Zc-t_Z6EkaU

Un cop mort Franco, el que va sonar immediatament a les emissores catalanes va ser la gravació que en feren Els Cent Homes d’en Fontbernat, Emili Vendrell i la cobla Barcelona, manada enregistrar per Francesc Macià, l’Avi. En la proclamació de la República Catalana, feta per Macià, en acabat el seu discurs van tocar la versió instrumental, que aquí podeu escoltar: https://www.youtube.com/watch?v=qU7O05_TjG4

Sens dubte, un llarg camí per un himne de simbolisme eròtic i subversiu, revolucionari i combatiu, que feren seus els segadors del segle XVII, els obrers anarquistes del segle XIX i els guerrillers del segle XX, així com tota Catalunya.

Per acabar aquest resum, us deixo tres versions curioses: La versió per sardana interpretada per la cobla Selvatana, la techno de Pont Aeri i la versió heavy que van fer-ne el grup d’Estats Units, A Sound of Thunder i que, de nou, demostra que és un himne ben viu.

https://www.youtube.com/watch?v=gvHjQKYLPE4 (cobla Selvatana)
https://www.youtube.com/watch?v=kFRKU8kVSyg (Pont Aeri)
https://www.youtube.com/watch?v=VuzXAUN4Lh8 (A Sound of Thunder)

Elisenda de Montcada

Una de les reines catalanes més envoltades de llegendes fou Elicsèn o Elisenda de Montcada. Els motius d’haver-se convertit en un personatge llegendari, estimat pel poble i recreat pels escriptors romàntics de la Renaixença, segurament foren deguts al fet que va ser una figura molt notable en la seva època.

Es casà amb 30 anys amb el rei Jaume el Just, que en tenia 55. Era el seu quart matrimoni i el rei va fer mans i mànigues perquè el deixessin casar amb ella. Elisenda, que pertanyia a una de les famílies més poderoses del regne, els Montcada, era una dona molt culte, madura, intel·ligent i pietosa, que va participar en el consell del regne i, davant el dilema successori del rei, es decantà pel nét de Jaume, el futur Pere el Cerimoniós.

Avui se la recorda, sobretot, per haver fundat el Monestir de Pedralbes, un cop mort el rei i fins a la seva mort va residir-hi 37 anys, en un petit palau que va fer-se construir al costat. Portà una vida senzilla entre llibres i rarament sortia d’allí. Respectada i admirada pel poble, Elisenda era una d’aquelles figures properes a l’ideal de reina medieval.

A causa del seu caràcter, una de les llegendes que se li atribuïa és la de “L’enamorat i la coloma” (rondalla d’arreu d’Europa, amb molts diversos noms), on la noia esquiva l’enamorat transformant-se en successives formes com abella, coloma, aigua… Alhora que ell també canvia, mentre la persegueix. És una llegenda simbòlica, que ja trobem en mites de l’antiguitat grecoromana i celta, com per exemple en la història del bard Taliesin, figura cabdal de la mitologia gal·lesa, o en les narracions del poeta romà Ovidi, que bevien de la tradició grega.

La versió d’Elisenda és típicament medieval i romàntica, vuitcentista. I aquí us la presento:

Es deia que Elisenda, quan era jove, va enamorar bojament a un patge del palau dels Montcada. I, com el noi era molt pobre, per fer-se’n mereixedor va anar-se’n a la guerra, on assolí grans honors pel seu coratge. Res temia, perquè el seu cor cremava per amor de la donzella de Montcada, ni mort ni vida podien ferir-lo si no podia ser al seu costat.

Però quan tornà a la capital del regne, Barcelona, convertit en cavaller de fama i disposat a demanar-li la mà, ella era promesa amb el rei.

Aleshores el cavaller va exiliar-se, per no haver de suportar la desgràcia de tenir-la tan a prop i tan lluny. Es dedicà a fer negocis i a la guerra, i assolí gran fortuna i patrimoni. I malgrat oferir-li el destí la mà de belles, riques i intel·ligents donzelles, les rebutjà a totes.

Dècades després, quan morí el rei, el jove cavaller, ara un home de paratge, un dels nobles més rics del regne català, tornà per demanar la mà d’Elisenda una segona vegada.

Però era massa tard, Elisenda havia entrat com a monja de clausura al monestir de Pedralbes.

Decidit a tornar-la a veure, com a mínim una vegada més abans de morir per declarar-li el seu amor, el noble renuncià a tots els seus títols, durament guanyats a la guerra, i a tot el seu patrimoni, aconseguit amb astúcia i valor.

Agafà els hàbits i passà molts anys fins que aconseguí fer-se confessor de les monges del convent. El noble ara era un monjo molt ancià, però el seu cor encara cremava per Elisenda.

Però quan entrà al convent va veure que totes les monges eren de dol, enfonsades en una profunda tristesa…

Elisenda de Montcada acabava de morir feia unes hores.

La detenció d’Antoni Gaudí

Una anècdota molt desconeguda d’Antoni Gaudí és que va ser detingut i reclòs a la presó l’11 de setembre de 1924. El motiu? Assistir a una homilia a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona, en homenatge als caiguts durant el setge de 1714, i parlar-li en català al policia que vigilava l’entrada. El testimoni, un tal senyor Valls, explica que el policia aturà en Gaudí quan aquest volia entrar a l’Església:

—¿Se puede saber a dónde va usted? —l’increpà el policia espanyol.
—Vaig a missa —contestà en Gaudí.
—Pues no se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Usted no pasará! —i agafà violentament del braç a l’arquitecte.
—Per què m’agafa pel braç, vós? Deixi’m!
—Siga usted adelante. Siga! Va! —l’empentà.

Penseu que era el temps de la dictadura de Primo de Rivera i tots els símbols de catalanitat, així com la llengua i la cultura catalanes, van ser durament reprimits. La missa en honor dels caiguts del 1714 era poc més que clandestina, i fou celebrada perquè la Diada d’aquell any va ser prohibida. Les ordres en contra de les reivindicacions patriòtiques, i per censurar tot el que fes olor a català, eren estrictes.

El senyor Valls intenta defensar en Gaudí, que era un ancià de 71 anys. Però els detenen a ambdós i se’ls emporten a la Delegació de Policia de Regomir. El policia al·lega que en Gaudí l’havia insultat greument, per així poder-lo empresonar o multar. El delicte d’agressió i desobediència a l’autoritat era greu. Però el geni ho nega:

—Això és mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese usted —respon el comissari.
—Jo no puc ni dec callar, perquè no he fet res. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese usted. ¡Ya! ¡Siéntese! —l’escridassen i intenten fer-lo seure, engrapant-lo amb força.

La indagatòria i l’interrogatori va ser encara pitjor:

—A ver, ¿cómo se Ilama usted? —la pregunta era feta sorneguerament, doncs tots sabien qui era ell.
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene usted?
—71 anys.
—¿Qué profesión? —també ho sabien, la seva única intenció era que deixés de parlar català.
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a usted a hablar en español.
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua. – respon en Gaudí.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? —va burlar-se un dels policies.
—¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara. Sinvergüenza, cochino! – cridà un altre en sentir-lo parlar català.
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si usted no fuese un viejo de mierda ya veria, ya… —l’intimidaren.
—No m’insultin, que no hi tenen dret. – l’arquitecte no sabia què fer, estava molt nerviós, però es mantingué ferm.

Els policies espanyols segueixen maltractant l’ancià Gaudí. El maregen, el porten amunt i avall fins a una altra comissaria i tornen a començar de nou un altre interrogatori, encara més dur. El que més intenten és que deixi de parlar català, volen doblegar-lo.

El senyor Valls, que l’acompanya, els hi diu, en castellà:

—El señor Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán. Estamos en Cataluña.
—¿Ve usted, señor Gaudí, como su compañero habla español? —afirmà el nou comissari, intentant que l’arquitecte desisteixi.

Però en Gaudí no fa ni una passa enrere:

—Sí, ja ho veig. Però jo en tinc prou amb la meva llengua.

Finalment fan fora de la comissaria amb empentes i insults en Valls, que corre a avisar la gent de la Sagrada Família. Gaudí va ser insultat, maltractat i empresonat tota la nit. Durant les hores que va ser empresonat, perquè es va negar a parlar en castellà a la policia, segons explica el mateix Gaudí fou tractat de «sinvergüenza» i engegat «a la mierda» amb violència i menyspreu. Gairebé no el deixaren dormir.

L’endemà Gaudí va pagar deu duros (50 pessetes, que en aquella època era una suma important) per sortir del que va descriure com a “petit infern” i, en una mostra del seu tarannà, també va pagar cinc duros per alliberar un venedor ambulant que era a la cel·la amb ell, per vendre sense patents.

Quan l’agraït venedor li preguntà el seu nom, per tornar-li els cinc duros, Gaudí li respongué: “El meu nom no necessiteu saber-lo i els diners, quan ja els tingueu per retornar-me’ls, els doneu a una altra persona que ho necessiti, amb esperit de caritat com jo ho faig amb vós”.

2 anys més tard, un dels nostres genis més universals, fou atropellat per un tramvia quan comptava 73 anys.

Setembre, temps de verema

Setembre, a les terres de parla catalana, és el temps de la verema, del vi i de les festes relacionades amb la vinya, esbotzades a finals del segle XIX i inicis del XX per la plaga de la fil·loxera. Amb el temps les vinyes s’anaren recuperant, però les tradicions relacionades amb el vi foren tocades de mort per una pinça entre la fil·loxera i l’arribada del racionalisme i la industrialització.

Antigament les veremes es feien entre la meitat inferior de setembre i la superior d’octubre, curiosament el temps que coincideix amb el signe astrològic de la Balança. Per setembre les abundants pluges d’estels, més abundants que en qualsevol altre moment de l’any, per la gent del Priorat i el Camp de Tarragona eren senyal de bona verema, però sobretot era un temps marcat per l’aparició de «l’estel de Sant Miquel», també conegut com «l’estel veremador» o «estel dels borratxos». Visible durant el temps de la verema, brillava més que l’estel de la Mare de Déu, per això el refrany deia: «Al davant hi va l’estel / i a darrera, Sant Miquel, / que duu la verema del cel». Si algú bevia vi trepitjat abans de l’aparició de l’estel, es tenia per una metzina mortal.

«Vendimiatrix», com l’anomenaven els romans, és un dels principals estels de la constel·lació de la Verge, que domina la primera meitat de setembre. L’altre estel principal de Verge és anomenada Espiga, «Spica», i això és degut al fet que en l’època dels antics grecs i romans l’equinocci de tardor, el pas de l’estiu a la tardor, es produïa dins de la constel·lació de la Verge, en un temps que era molt més fred i plujós que enguany. Les constel·lacions astronòmiques i la seva relació amb l’astrologia, com tot, ha anat patint una evolució a cavall de la història. Un dels molts mites associats a la constel·lació de Verge la trobem a l’Antiga Grècia, que associava la constel·lació amb la deessa de l’agricultura i la terra, Demèter –de l’indoeuropeu «dheghom mater», Deessa Mare–.

Un altre mite grec deia que l’estel Vendimiatrix era la donzella Erigone, filla d’Ícar, cabdill d’Atenes –no té res a veure amb l’Ícar del mite del Minotaure–. Erigone fascinava al déu del vi, Dionís, que s’enamorà d’ella i es convertí en un gotim de raïms per seduir-la. Per beneir-la i fer-la feliç el déu, per primera vegada, va donar a la ciutat d’Atenes el seu vi, però els pastors de la contrada s’emborratxaren i, pensant que els havien emmetzinat doncs no sabien què era el vi, assassinaren el pare d’Erigone. Erigone, en companyia de la seva gossa Maera, va trobar el cadàver del seu pare i el dolor va fer que se suïcidés penjant-se. Dionís, corprès de tristesa, va convertir-los en brillants estels i castigà Atenes, fent que totes les donzelles que havien begut el seu vi, la seva sang, embogissin i se suïcidessin com Erigone.

Hi havia i hi ha, encara, diverses feines prèvies a la verema. Algunes encara es mantenen, d’altres s’han fet molt escadusseres i d’altres s’han perdut o s’intenten recuperar. Algunes d’elles són «l’estuba» i «l’estiba»: Netejar les bótes i refer-les. També es repassaven els bots, els millors dels quals eren de pell de cabró, com diu la cançó: «El bot de cabró / és el més bo. / El bot de cabró / fa el vi més bo». Una altra feina prèvia era repassar el cup de vi, emblanquinant-lo i arrebossant-lo, perquè no es filtrés a terra quan es trepitjava i contenia. La tradició a les nostres terres deia que el vi que es filtrava del cup i queia a terra se’l bevia el dimoni i si en bevia molt, embogia i començava a fer maleses arreu. És a dir, que perdre vi pel cup era considerat de molt mal auguri.

Per les diferències climàtiques, a cada lloc l’inici tradicional de la verema era diferent. Pel Penedès, Priorat i Camp de Tarragona es començava per la Santa Creu, el 14 de setembre; a les Balears, per Sant Mateu i al País Valencià per Sant Miquel. Més tard es collia el vi per les terres de Girona, pel Baix Empordà no començava fins Santa Teresa. Però fos quin fos el lloc de la nostra terra, sempre es deia que s’havia de tallar i trepitjar en lluna creixent. Igualment, es creia que els gotims més grossos eren donats pels ceps plantats i podats en lluna vella –quart minvant, les Banyes del Cel–. I si s’embotava el vi en divendres, com era considerat un dia «maligne», a Sant Quintí de Mediona llençaven un raget de vi nou a terra, probablement en un record d’antigues ofrenes. I és que la borratxera de la matinada de divendres cap a dissabte era considerada pitjor que la d’altres dies.

Per veremar s’utilitzava –i en alguns llocs encara s’utilitza– una petita falç anomenada falçó o veremall. Les colles de veremadors s’esforçaven perquè les feines que anaven de tallar el vi fins a trasbalsar-lo –la separació del most de les pellofes–, duressin justament set setmanes. Per això intentaven començar la verema en dilluns i acabar de trasbalsar-la el dissabte de la setena setmana. Si havien de treballar el diumenge, per fer coincidir la feina amb les set setmanes, malgrat ser dia de descans religiós per evitar la condemna feien donació d’una bona bóta de vi a l’Església.

Hi havia molts romanents de tradicions d’ofrenes a la terra, fins ben entrat el segle XX. A l’Empordà deixaven de tallar alguns gotims de raïm, perquè la següent collita fos més abundant, el mateix feien a Prat de Comte, a la Terra Alta. A Cornudella no tallaven els raïms dels ceps que en feien pocs, perquè l’any següent en fessin molts més. A Masroig, al Priorat, en plantar els ceps posaven una pedra sota les arrels i a la Terra Alta una moneda, com a tribut al geni o déu de la terra. A la mateixa Terra Alta, s’encenien fogueres per seguir veremant fins ben tard, els vespres de lluna plena les dones cantaven una cançó a la lluna i la saludaven alegres, cançó que avui tots coneixem: «La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare la vol». A Porrera els primers gotims solament podia collir-los una dona, i a Vila-seca els primers collits se’ls havia de menjar una dona embarassada, si era una nit de lluna plena, encara millor.

Era costum arreu de les terres de parla catalana menjar carn de cabra durant les veremes. Les més grasses es reservaven per aquest moment. Els veremadors contractats eren alimentats amb carn de cabra i el darrer dia de la verema, convidats per l’amo, feien un sopar solemne amb carn de boc. La cabra estava tan relacionada amb el vi que en alguna casa on no s’havia servit cabra els veremadors havien plegat emprenyats. A Mallorca hi havia caçadors que, en acostar-se la verema, es dedicaven a caçar cabres salvatges del cap de Formentor. I els traginers n’augmentaven el preu. El refrany català ho diu així: «Pel veremar, / la cabra s’ha de matar. / Verema sense cabra, / com núvia sense arracada».

El déu Dionís, déu del vi i de tot allò que no té forma, vestia una pell de cabra i a l’Antiga Grècia era anomenat «el de la pell de boc». En el seu honor, la bèstia més sacrificada era el mascle cabró. El déu Bacus, el déu romà del vi, podia ser representat com un home-cabra, amb la seva cort de sàtirs i silvans. En menjar cabra, el veremador s’està alimentant del déu, de la seva mateixa carn. Així com després de la sega, com he comentat en anteriors articles, els dallaires s’alimentaven del pa com si fos la mateixa carn del déu solar.

Els dimonis del badall

Per què ens cobrim la boca per badallar? Avui sabem que els badalls són produïts per la son, l’avorriment, el cansament, la gana, els nervis… En època medieval es creia que els dimonis (i les malalties, els “mals aires”) podien entrar per la boca més que per qualsevol altre lloc. La cosmologia cristiana medieval deia que al voltant d’homes i dones sempre hi havia dimonis, amatents per entrar dins teu i posseir-te si et distreies o feies un mal pas.

En època moderna i contemporània simplement era una qüestió d’educació. La salut dental dels segles passats no era com enguany (i, per tant, les ferums). També és una qüestió psicològica i d’instints inconscients: Els grans simis i altres mamífers, com els cànids, s’ensenyen dents i boques obertes per mostrar agressivitat.

En la nostra tradició i arreu d’Europa això és recollit en diversos costums. Per exemple: No s’ha de badallar de cara a la tempesta, ni al llamp, ni a la boira, ni al vent, ni a l’arc de Sant Martí. Els dimonis causants d’aquests fenòmens poden entrar per la boca i posseir-te o matar-te. Pels musulmans d’època medieval el badall era provocat pel mateix Satanàs.

El badall, per l’Europa cristiana medieval, que recollia la tradició grega clàssica dels diferents alés, esperits, ments i respiracions (pneuma, etc), era una exhalació de l’esperit. I, és clar, heu escoltat allò que diu que no és bo tallar un badall? Per què? Doncs perquè es creia que en l’últim badall surt l’ànima del cos i tallar-lo podia ser fatal!

El refranyer ens recorda moltes d’aquestes coses: “El badall no pot mentir: vol menjar o vol dormir, es recorda de l’amor o és senyal que vol morir”

“Badall no ment: O fam o son o avorriment”

“Els badalls van de boqueta en boqueta com els ocells de branqueta en branqueta”

Fins fa no gaire, a casa nostra, era costum senyar-se la boca oberta amb el dit polze de la mà dreta fins a set vegades mentre es badallava, per allunyar els mals humors, aires emmetzinats i dimonis. I per raons molt similars es diu el nom de Jesús o “Salut” a qui esternuda. Com deia al principi, sabem que els badalls són un reflex d’avorriment, cansament, gana, nervis, tot un seguit d’emocions que, en el passat, eren personificats per… dimonis.

El temps dels moros

“Moro” o “el temps dels moros” no feia referència, sempre, als musulmans que van conquerir la Península Ibèrica. Si no que assenyalava “un temps molt antic” o “d’abans del cristianisme”. El temps dels moros era un temps que ningú recorda, que es perd en les boires del temps. És a dir, és una referència a temps pagans.

Arreu de les terres de parla catalana trobareu coves del moro, castells dels moros, camins del moro, arbres del moro, personatges llegendaris anomenats “moros” o “mores”… en alguns casos sí que fan referència als musulmans, sobretot al País Valencià. Però en la majoria de casos no és així, especialment a Mallorca i a Catalunya.

Per dir-ne solament alguns: Hi ha el Castell dels Moros de Molins de Rei (o Castell Ciuró); la Cova des Moro de Manacor; la Cova del Moro de Riells del Fai; la Cova del Moro (o de la Dona) a Turballos, a la falda del Benicadell, al Comtat. O la Cabana del Moro (Dolmen de Céllecs), del qual vaig parlar-ne en una sèrie d’articles dedicats a la ruta megalítica de Céllecs, a la Serralada Litoral. O la Cova dels Moros (o de Solius), de l’Empordà, on vivien els nyitus, dels quals ja us en vaig parlar en un article. Els casos són molt nombrosos. Podríem fer-ne una carretada!

Hi ha gegants del llegendari català que es diu que són “moros”. Un d’aquests personatges llegendaris, un dels més clàssics antagonistes i malfactors de les rondalles dels nostres avis i àvies, era el Moro Muça, poderós bruixot i nigromàntic, senyor de Montserrat, on dominava la contrada amb arts diabòliques.

El poble veia en el Serrat del Moro de Montserrat el castell inconquerible del Moro Muça, que no respectava cap llei cristiana, ni humana. D’ell s’explicava que va portar dracs i altres bèsties ferotges a la terra catalana, i que solament es servia a ell mateix i al Mestre, el Diable.

Quan els cristians van arrabassar les terres als sarraïns i als pagans, el Moro Muça va amagar a les espectaculars i profundes coves del Salnitre de Collbató els seus tresors fabulosos, d’or i de màgica.

El nigromant va demanar qui voldria defensar per tota l’eternitat el Secret dels seus tresors, i un grup de fidels va oferir-s’hi. I, entre ells, la seva filla més estimada, de llargs cabells rojos i mirada de verd maragda. Resistint-se a fer-ho, la seva filla va contestar-li que en lloc estaria millor que allí, defensant el Secret. I amb amargues llàgrimes el poderós bruixot els convertí en pedres, fent ús del seu Art diabòlic.

Aquesta és solament una de les moltes llegendes que les nostres àvies i avis explicaven del Moro Muça, que també va fer d’espantacriatures. Però el Secret i el Silenci del seu fabulós tresor encara ningú el coneix, custodiat per l’ànima de pedra de la seva filla més estimada…

…o potser va descobrir-lo Antoni Gaudí? Es diu que el genial arquitecte català passava hores i hores dins de les coves del Salnitre, vagarejant ell sol amb l’única companyia d’una llàntia escadussera i les ombres de la seva imaginació, cercant inspiració per la seva Obra.