Recull de llegendes i tradicions (III): Agost, les tempestes de l’ànima

El mes d’agost és un moment del cicle anual que sol passar desapercebut. A les nostres contrades és un moment en què la terra descansa, a diferència del nord d’Europa, que tenen un estiu curt que pot durar a penes un mes. A la nostra terra és temps de recollir les avellanes, les ametlles i les figues, es fan canyes i es netegen els estables i els pallers, es cremen formiguers i es foragiten les bestioles que poden fer malbé camps i bestiar. Però també és un temps de profundes contradiccions i altes passions. Per començar, és el temps tradicionalment més calorós, el de la canícula, però a la nostra terra també és un temps de tempestes, pedregades i forts alts i baixos de temperatura. Com si el que hi ha a dalt fos com el que hi ha a baix, també és un temps de festes majors, se celebren les collites de juny i juliol, es prepara la vinya per rematar-la, i les parelles festegen i se celebraven ritus relacionats amb trobar una parella propícia.

El mes d’agost és un moment del cicle anual que sol passar desapercebut. Avui. Perquè com qualsevol altre reflex del mirall té els seus secrets, les seves tradicions i la seva manera de parlar i dansar, dins dels compassos de la lluna i el sol.

L’escola de bruixeria de La Font del Gat

Les nits sense lluna (com demà) es deia que a la Font del Gat de Montjuïc hi apareixia una escola de bruixeria, on un gat negre immens ensenyava les arts malèfiques a qui estigués disposat. D’aquest fet li vingué el nom a la famosa font.

Herodies i la tempesta de l’ànima

Els estols que fugen esparverats de les tempestes, els nostres avis i àvies els tenien per bruixes i bruixots que menaven la pedregada, conduint-les fins on ells volien amb gran cridòria. Al Penedès deien que eren les filles d’Herodes, convertides en ocells de mal averany.

Com diu el professor Lecouteux a Chasses fantastiques et cohorts de la nuit, la cavalcada d’Herodies és relaciona amb la Cacera Salvatge i cultes femenins arcaics com Perchta o Frau Holle, estesos per Europa. També la trobem als Països Catalans. Aquesta és solament una petita referència.

El Ball de la Morisca, de Gerri de la Sal

Una de les joies de la cultura popular catalana és el Ball de la Morisca, de Gerri de la Sal, amb l’antiga festa que hi anava lligada. Es desconeix el seu origen, però probablement és altmedieval o més antic, amb successives reformes. Se celebrava l’1 d’agost, per Festa Major. La Morisca és un dels pocs balls populars de parella sola que se celebren a Catalunya, això ja ens indica els seus orígens antics, amb possible relació amb ritus que avui desconeixem. Però si presteu atenció a la festa en què se celebrava encara veureu més coses curioses…

Els fadrins joves (els xicots adults i solters) s’aplegaven en un prat comunal i, asseguts en rotllana, decidien entre tots l’organització de la festa. Tots contribuïen amb mesures de blat, amb quartos per llogar els músics, i escollien els caps de festa. Enllestida l’assemblea ballaven pel prat l’antiquíssim ball dels cascavells, ball de l’antiguitat propiciador de fertilitat i sort. En acabat s’escollia una casa comunal, la “cambra”, on els fadrins menjaven durant totes les festes i hostatjaven els fadrins forasters.

Els fadrins forasters de viles riques pagaven una pesseta i els de les pobres mitja. I tots tenien les pallisses accessibles per dormir-hi. El tracte de concòrdia era comunal i recíproc: Tal com els tractessin a Gerri, els de Gerri serien tractats al seu poble en la seva festa. En arribar als afores els forasters disparaven les seves armes al cel. I els de Gerri els responien amb una altra salva de trets. No respondre als trets amb trets era considerat un gran deshonor i un menyspreu, que feia que els forasters no entressin al poble, ofesos.

La festa començava a la vigília, quan es feia fosc. L’arribada dels músics era rebuda amb trets i cançons alegres. Els obsequiaven amb beguda i menjar, i eren tinguts en gran estima. Les noies els hi llençaven flors per les finestres i després de sopar tocaven fins a l’albada. La formació habitual era una cobla de tres músics formada per una cornamusa (també dita “sac de gemecs” a tot Catalunya, o “buna” al Pallars), la gralla, el flabiol i el tamborí, ambdós tocats per un sol músic. Ells eren el nucli central de la festa popular.

Amb el blat dels fadrins es feien els “redorts”, tortells rodons, fets amb farina, ous, aiguardent (ratafia) i comí, que recorden a les menges rituals en comunitat. Eren fets per les mares i es menjaven compartint. La beguda més habitual era el vi i la ratafia, molt consumida. Els fadrins plantaven un pollancre al centre de la plaça, del que s’hi penjaven cintes de colors i es ballava al seu voltant. Les majorales (dones joves casades), guarnien la porta de l’església amb papers i cintes de colors. El majoral principal els hi calava foc.

Al migdia de l’endemà, el majoral principal portava una safata amb una poma plena de monedes clavades, tapada amb un mocador. Destapada damunt la taula, els fadrins hi llençaven monedes, que després el fadrí més jove es lligava en un tovalló llarg que portava penjat i del coll. Durant el Ball de la Morisca, a diferència d’altres balls, tot radica en el punteig alt i frenètic de la balladora, que tot sovint feia descalça. El ballador només la segueix saltant, en un pla inferior.

Per tal de ballar-la, els fadrins es comprometien amb una balladora. El tracte era que tots els balls de la festa els havien de fer solament amb ella durant els tres dies. A canvi ells les protegien de qualsevol incidència o violència. La pubilla que havien escollit els convidava a dinar uns dies abans. I pel ball portava un redort, que havia elaborat ella mateixa el millor què sabia. Després el donava al seu fadrí, que el portava amb ell durant tot el primer ball. En acabat el ball, se’l menjaven.

La gentada els hi llençaven llaminadures, perquè perdessin el compàs, i la mainada anava recollint-les entre les cames. Per acabar-lo, amb el peu donaven un cop molt fort a terra. La gent cridava i disparava enlaire, fent gran estrèpit. Després entrava una altra parella. Els balladors més atrevits ho feien amb llargues barretines de 5 o 7 pams que es penjaven esquena avall i al fons de la barretina hi portaven un cascavell molt gros, que feien dringar i sentir amb salts molt alts i enèrgics. Els cops de cascavell eren saludats per trets.

No cal dir que aquest ball era relacionat amb les prometences entre fadrins i fadrines, una dansa d’amor entre els joves de Gerri o d’altres viles properes amb les noies solteres del poble. Fins i tot tenia una llegenda associada, que explicaré en un altre moment…

Serp verda, típica de les nostres muntanyes

Agost, temps de l’estrella més brillant

Agost és una part del cicle de l’any que sempre he trobat interessant. En primer lloc és el mes en què, normalment, fa més calor de tot l’any. El temps de la canícula. El mot “canícula” es fa servir quan fa una calor xafogosa molt intensa. Però d’on ve? Doncs segons costum antic de l’estrella Sírius, el Ca. El mes d’agost és el punt culminant de la canícula, perquè Sírius surt i es pon a la mateixa hora que el Sol. Els pobles de l’antiguitat deien que el Ca, el Gos, encomanava la xardor al Sol. El seu nom grec, Σείριος, Seirios, significa “extremadament calorós”. Pel mite popular, Sírius, l’estrella més brillant del cel nocturn, regeix l’albada i es troba amb el Sol, a qui guia pel dia. D’aquí també ve la festivitat de Gwyl Aust, tal com l’anomenen els gal·lesos.

Anomenat pel neopaganisme Lammas o Lughnasadh, se celebra durant la segona lluna plena després del Solstici d’Estiu, a mig camí entre el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. Basat en calendaris lunars, les festivitats dels celtes insulars i del nord d’Europa, tenen a veure també amb la sega i la recol·lecció de les collites, doncs Gwyl Aust celebra els primers fruits de la collita, entre altres coses. Al sud d’Europa les collites van un mes avançades respecte al nord, el nostre estiu és més llarg i el clima ben diferent. Per això les nostres festivitats són també diferents a les del nord d’Europa i no se celebrava cap equivalent del Lammas Day en aquestes dates. Tradicions similars, però, com portar els pans solars o amb figures d’animals i l’aixecament de fogueres, les trobem molt semblants durant o poc després de les festes del solstici d’estiu, com ja vaig comentar fa unes setmanes.

Però tornant al nostre agost, en segon lloc em sembla interessant la contradicció, perquè és el mes de les tempestes i les pedregades. A molts llocs dels Països Catalans es creia que les pedregades eren congriades per bruixes i bruixots, que empraven pèls de cabra que esquilaven d’amagades per a fer les pedres. Si agafaves una pedra i, quan se’t fonia a la mà, tenia un pèl de cabra a dins, era pedregada de males arts, si no era natural, enviada per Déu.

No cal dir que ambdues feien mal per igual, però la primera podia tenir solució trobant al culpable i linxant-lo; la segona, en ser del Senyor, solament podia enfrontar-se amb “resignació cristiana”. A Prat de Comte collien una de les primeres pedres que queien i la posaven en un plat d’aigua beneïda: Si es fonia ràpidament, era maligne; si trigava a fondre’s, era del Cel. A Sant Bartomeu del Grau la fonien sobre una medalla beneïda, que després els podia guiar a la bruixa que havia invocat o cavalcat la tempesta.

A Menorca i Mallorca, a més a més de bruixots i bruixes, hi havia uns altres éssers que invocaven les pedregades i les tempestes que desfeien els camps: Ses bubotes, esperits malèfics, entre fantasmes i dimonis, com Sa Bubota Negra.

Agost, als Països Catalans, no és temps ni de collir, com al nord d’Europa, ni de sembrar. És un temps de festejar-se els uns als altres, de trobar l’amor, de celebrar les passions intenses, de festes majors i de protegir-se del mal (o fer-lo). Un temps on tots és intens i crema ben alt, la calor, les tempestes, els cors. I la lluna ens explica moltes d’aquestes tradicions i cerimònies de protecció dels antics catalans.

“Lluna vella” és com s’anomena tradicionalment en català a la lluna minvant, especialment a la que va del quart minvant a la lluna nova. La lluna vella es tenia per malèfica per a animals, plantes i homes. I la pitjor era la primera lluna vella d’agost. Aquella lluna que té forma de banyes, la forca de la nit. Vegem per què. Una de les malediccions catalanes més terribles i sangonoses era: “Mal llamp et mati en lluna vella“, perquè mai més tornaries a rebrotar si mors durant aquest temps de decreixement. Aquesta maledicció és, segons l’etnologia, un fragment d’una vella formula més complexe i llarga. I es deia que si hi havia tempesta per la lluna vella d’agost, les plantes morien sense remei. Per això el pagès català tenia el costum, per la lluna vella d’agost, d’esbotzar formiguers i eliminar tot rastre de bestioles que poguessin fer mal.

Per la lluna vella no plantaven o sembraven res, que no fossin plantes “d’arrel”, alls, cebes, patates… Això és perquè, per la saviesa popular, la saba de les plantes, en aquesta fase, baixa a les parts subterrànies. Aquesta lluna vella és un temps de treballar amb l’interior i escoltar a les arrels. Altres dites catalanes ens ho recorden:

En lluna minvant no sembris ni un gra.”

Mata el porc en creixent i cada tall valdrà per cent, mata el porc en minvant, tot seran ossos i sang.”

Sembra en creixent i arrenca amb minvant, i tindràs un lli com un gegant.”

També és temps de desfer-se de tots els paràsits que poden fer mal als camps i els ramats. Temps de tallar canyes perquè no es podreixin o de cremar els formiguers. Però compte: A la terra on mor una serp, segons la tradició catalana antiga, no hi creix mai més res. Per això, quan es cremava un formiguer, s’havia d’anar amb compte. Si hi havia una serp amagada, no hi llevaria mai més cap planta, per més que se la sembri.

El Pedraforca, l’origen de l’enforcadura

El Pedraforca, com sabreu, està molt relacionat amb la bruixeria i les llegendes. Per això, Isabel Artero, va recollir del pagès de Saldes, Isidre Massanes, que qui no és de bon grat dels bruixots, mai assolirà el cim. Això és, el cim real, no el que podeu veure amb els ulls… Hi ha diverses llegendes que expliquen l’origen de la seva impressionant enforcadura. Una diu que uns enamorats, de famílies enfrontades per velles rivalitats del camp, com no podien estar junts es llençaren del cim estant. La muntanya, afligida, s’obrí al seu pas.

Però la gran majoria parlen de bruixeria. La més coneguda és la que diu que al cim de la muntanya hi vivien els “moros”. Quan “moros” volia dir, simplement, gent pagana, del passat més remot, que no eren cristians i que sovint gaudien de trets mítics i terribles.Atemorits, cap cristià s’hi apropava. Fins que una nit de Sant Joan van escoltar profunds udols i crits esfereïdors. L’endemà van veure com un gran castell s’aixecava al seu cim. Obra que van atribuir al Mestre. Doncs qui podia aixecar un castell en una nit, sinó el Diable?

Els bons cristians van intentar atacar el castell, però els pagans s’hi tornaven amb negres sagetes i amb fortes llances. Era impossible foragitar-los d’allà. Els vilatans temien que, a causa d’allò, Déu portaria desgràcies i males collites. Vivien corpresos per la por. Van pregar dia rere dia. Fins que la nit de Sant Silvestre, la darrera de l’any, s’escoltà un fort terrabastall, la terra tremolà i cent crits s’esgargamellaren alhora. L’endemà el castell s’havia enfonsat i, amb ell, part de la muntanya, que s’emportà els pagans a l’Infern.

Vesc
El vesc i els jocs d’agost
 

El mes d’agost, especialment durant en la seva lluna creixent, era el moment en què els nostres avis i àvies recollien el vesc que creixia enfilant-se als roures. És durant aquests dies quan creien que gaudia de major poder i virtuts. El reduïen a un pols molt fi i el guardaven dins d’una bosseta, que penjaven del coll dels infants perquè els protegís del mal donat i de les malalties; amb els grans se’n feien rosaris, que protegien d’accidents, dels lladres i de les feres. Com és lògic, aquesta és una tradició antiquíssima, que remunta el seu origen a temps precristians, però que se sincretitzà amb el cristianisme. Així, a Catalunya i altres llocs d’Europa es deia que el vesc tenia aquests poders apotropaics, de defensa màgica, per haver-se enfilat a la creu.

Agost és també un moment de l’any que la mainada sortia a jugar al carrer perquè hi regnava el bon temps i no feia fred, els reis dels jocs eren els de llançament, els de figuració i tots aquells que empreaven esforç físic. La majoria d’ells avui s’han perdut. Un d’aquests jocs era el del «pim pam», jugat per la canalla més petita. Un dels infants es tapava els ulls i assegut mostrava l’esquena, l’altre li picava al so d’una cançó que encara conservem i, un cop acabada, li posava les mans damunt formant diverses figures com si fossin mudres, fent diferents formes que l’infant dels ulls tancats endevinava. Hi havia diverses formes tradicionals: El punxó, l’estisora, la papallona, el ribot, la creu…

Un altre joc molt propi del mes d’agost era el de les bitlles. Segons Amades les bitlles, com el pim pam, tenen un origen màgic. Ens explica que les donzelles de l’antiguitat hi jugaven per saber quin dels galants que elles preferien seria llur marit. Cada una de les nou bitlles era un dels pretendents, però la bitlla mestra, la més grossa, era la que representava el pretendent que elles preferien. Feien setanta passes de distància i tiraven tres bitllots seguits contra les nou bitlles, que formaven un grup de tres fileres amb la bitlla grossa al mig. Pel nombre de bitlles que queien endevinaven quina seria la seva sort en amors i amb qui es casarien.

Partitura i figures recollides per Amades i J. Tomas

El joc de les bitlles està molt estès arreu d’Europa i ja apareix a l’Odissea, quan els pretendents de Penèlope hi juguen mentre ella teixeix i desteixeix la seva tela, fent temps pel seu promès. Hi ha variants nostrades, com les bitlles catalanes. I en molts llocs es tiren els bitllots per sota les cames amb un sentit que antigament tenia una gran càrrega eròtica, com Amades diu que feien les sibil·les, les bruixes i les gitanes que feien la bonaventura als seus clients. Segons el nostre folklorista: «Aquest és, potser, l’art endevinador o sistema màntic i oracler que, a través de les moltes generacions que l’han practicat, conserva encara millor la seva fesomia i ha perdut menys en passar de cerimònia sagrada a joc i entreteniment infantil».

També era típic, i molt interessant, el «toca’m, si pots», un joc en el qual el «malalt» s’asseia a terra sostenint amb la mà una corda. Qui parava agafava el cap contrari de la corda. Així, assegut i parador quedaven units per ella, com si fos un cordó umbilical. Aquest últim podia moure’s el que volgués, sempre que estigués dins del que li permetia la corda i la seva tasca era defensar el malalt assegut dels qui l’assetjaven, que podien arribar a ser molts, impedint que el toquessin i colpegessin.

Com bé llegeix Amades, existien arreu d’Europa pràctiques guaridores de caràcter pràcticament igual, on el malalt ajagut sosté una corda per sobre del cap, mentre que el bruixot l’agafa per l’altra part. Durant una cerimònia el bruixot s’enfronta als dimonis i esperits que assetgen enfurismats el malalt. El bruixot, així, actua com a intermediari entre aquest món i l’altre, interpretant en aquest cas un guerrer de l’esperit o dels somnis que habita els dos llocs alhora.

Ermita romàntica de Santa Maria de Cervelló, al Baix Llobregat
Visites pastorals i bruixeria al Baix Llobregat medieval

 

A l’edat mitjana les visites pastorals eren aquelles que un bisbe o un delegat del bisbe feia per les terres del bisbat que dominava. Gràcies als dietaris que portaven amb ells, avui coneixem informacions de gran valor sobre la vida quotidiana d’aquell temps. Aquests llibres de comptes es feien per al seu ús individual o el del bisbe; per saber quins crims s’havien comès, què s’havia fet per solucionar-los, qui devia o donava diners al bisbat, i a vegades què deien i quins eren els costums del poble. Eren llibres pràctics, tot sovint esquemàtics, que a les seves vores a vegades hi escrivien frases molt interessants. Els primers dels quals gaudim són del 1303. I en ells ja hi trobem dones i homes acusats de bruixeria, heretgia, pràctiques màgiques més enllà de les de l’Església, com les relíquies de sants o els miracles, i tot tipus de religiositats sincrètiques o alternatives al cristianisme.

Un dels llocs de Catalunya on s’han estudiat és al Baix Llobregat. Durant la primera meitat del segle XIV el Baix Llobregat era un lloc rural i agrícola, molt allunyat del que és avui, amb grans zones pantanoses al Delta i dens boscam als vessants del Garraf i Collserola.

 

En les visites pastorals trobem classificats els oficis màgics per activitat, tal com les veien i entenien els bisbes i la visió popular medieval. A grans trets, per una banda hi havia els endevins i els sortílegs que feien la bonaventura; i per l’altra els conjuradors, que feien encanteris i eixarms. Després hi havia tot tipus d’especialitats.

A Sant Boi, l’any 1303 trobem el cas de dues dones Na Catalana i N’Elicsèn. En el seu grup hi havia l’anciana Na Godaia, que era de Molins de Rei i era endevina. Desconeixem com feia la bonaventura. No van ser jutjades, ni per multa ni res. A l’edat mitjana no era com a l’edat moderna. Na Catalana era conjuradora. Guaria amb eixarms, no amb herbes, les persones i les bèsties, amb fórmules sincrètiques en les quals barrejava el Parenostre, l’Ave Maria, paraules profanes i divines. El bisbe li imposà com a penitència estar-se tres diumenges a la porta de l’església durant la missa major. Quin era el seu objectiu? Bàsicament que la gent no li fes cas, però tampoc humiliar o agredir. N’Elicsèn, entre altres coses, guaria el bestiar ferit amb un ganivet màgic amb el qual donava poders guaridors al menjar blanc, un plat originari de Catalunya, encara menjat com a postres a l’Ebre, a Menorca i a Castelló, entre d’altres llocs. La seva penitència? Passar un sol diumenge a la porta de l’església de Sant Boi durant la missa major.

També hi havia nombrosos homes, o grups de fetillers que barrejaven homes i dones. A Sant Just, el 1313, trobem En Bosom, conjurador i nigromant; el mateix any, a Sant Joan Despí, el matrimoni format per Guillem Ferrer i la seva dona feien fetills, conjurs i mal donat, és a dir, malediccions per encàrrec; a Cornellà, el 1314, en Guillem de Cladells, tingut en molta fama com a conjurador. A Martorell, el mateix 1314, Arnau Tintorer feia la bonaventura com a sortíleg.

Com ens indiquen Amades i Gomis, Molins de Rei era un dels pobles més coneguts arreu de Catalunya pels seus bruixots. I de les viles del Baix Llobregat, la més relacionada amb fetilleries. Fins i tot es deia que qualsevol persona nascuda allí podia ser-ho. Una de les més temudes, i reals, era d’aquesta vila, anomenada Na Maluaregue, els molinencs deien que anava acompanyada de dimonis i fantasmes de morts, però que era una gran endevina i fetillera, cap allà el 1305.

Després hi havia qui guaria amb herbes i remeis casolans, però els bisbes no els anotaven perquè no els hi interessaven gaire, si no era com a curiositat. A les visites al Baix Llobregat tenim citada, per exemple, Na Serra Bona, del Papiol, que jutjava orins i també era metgessa. La medicina medieval barrejava supersticions, màgia, ciència de l’antiguitat, assaig-error… i tenia diversos oficis, els barbers-cirurgians, els “curanders” màgics o els doctors, tot sovint una barreja dels tres. Depenent de la classe social i els estudis. La medicina popular o l’herbalisme no era perseguit i no tenia perquè estar relacionat amb fetilleries, o sí, però en el context medieval d’estar tot barrejat. Per això no cridaven gaire l’atenció als bisbes.

Pagesa recollint figues, deixades assecar

Agost, temps de figues

Fa algunes generacions a l’agost se l’anomenava “temps de figues”. A l’antiga Cartago una de les representacions del mes d’agost eren unes figues i unes espigues. També Roma ideava el mes d’agost, entre d’altres símbols, amb les figues. On no hi havia vinya i no s’hi feia vi, l’agost i el setembre eren mesos de poca activitat per la terra, que descansava fins a la sembra si no era per plantar alls, cebes o “arrels”. També es collien ametlles i avellanes, entre moltes altres tasques. Però la terra dormia.

Pel Ripollès i Osona, a la Plana de Vic, deien que l’any del pagès “acabava per les figues”, és a dir, per l’agost, quan comencen a collir-se. I començava per la sembra, vers l’octubre. Per això, una manera tradicional catalana de referir-se a l’any era “de figues a figues”. A Mallorca la collita de figues era molt important, perquè se’n feien a cabassos. Per celebrar-la els joves s’aplegaven pels masos i ballaven una jota anomenada “des figueral” o “jota figuerolera”, encara popular i coneguda a l’illa. Era un ball alegre, de joventut. On va gaudir de més importància va ser a Alaró.

En altres temps, arreu dels Països Catalans les figues eren considerades un menjar de pobres i bestiar, sobretot de garrins. Les porcades es deixaven anar pels figuerals, perquè s’atipessin de les caigudes a terra. Pels porcs eren mel.

La seva collita va ser un treball, en gran part, relegat a les dones, especialment dones pobres, molt joves o molt grans, amb unes condicions força deplorables. Anaven a mitges amb l’amo del figueral, treballant per llur compte i sense rebre cap jornal. Damunt mateix dels sequers es pagava la collita. Les collien amb un ganxo i les possaven en cistells, després les estenien en escanyissades per assecar-les i les anaven girant per seguir el curs del sol. S’havia d’evitar que les figues caiguessin sota l’ombra o es mullessin, perquè es farien malbé. També podien assecar-se en forns. Les “casetes de figueral”, de pedra seca, podien tenir petits forns i solls pels porcs, a més a més de ser un lloc on el pagès es protegia del sol i les calorades d’agost.

Però hi havia qui no volia menjar figues, perquè deien que feia de pobre i cridava la misèria, com si la figa en si mateixa pogués atraure el mal averany. El motiu principal d’aquest malnom era que en època de males collites de cereals es feien pans de figues, que els substituien. Així, menjar figues, feia recordar a la gent del camp els temps de la terrible fam. També hi havia altres motius, més ancestrals…

Cadaqués a inicis del segle XX

Tradicions del Cadaqués antic

Fins a les darreries del segle XIX Cadaqués era un poble completament aïllat de la terra, rodejat per l’agrest serra del Pení, solament podia accedir-s’hi per mar. Aquest aïllament gairebé absolut, va fer que Cadaqués conservés un caràcter i unes tradicions molt antigues fins a temps ben recents, íntimament relacionades amb la mar i els seus esperits i criatures, que van sorprendre molt als etnòlegs i folkloristes com Joan Amades. Hi havia vells gats de mar que havien fet nombrosos viatges a Amèrica i no coneixien Girona, Figueres o Barcelona. I als anys 40 encara hi havia qui recordava la sensació que va causar l’arribada del primer carro per terra, quan es va obrir el primer camí. Ningú n’havia vist mai cap.

Un dels trets més interessants i enigmàtics que van trobar-hi els etnòlegs van ser els jocs de la mainada. Els nens i, sobretot les nenes, es feien curiosos atuells marítims, amb petxines se’n feien collarets i arracades amb les conquilles més petites. Als dits s’hi posaven cargols marins, com si fossin didals. I amb la tinta negra del calamar es pintaven la cara i els braços amb ratlles i rodones, que portaven fent-se d’ençà de temps immemorials i que recordaren als folkloristes a tatuatges amb funcions màgiques. També feien servir de monedes les petxines. I amb espines de peix, a tall d’agulla, cosien. Les bales, les baldufes, totes les joguines tradicionals, les ingeniaven per fer amb el que tenien, materials naturals o de rebuig de la mar.

Les branques d’arbre i troncs que portaven les onades servien per fer-se barquetes, buidades amb petxines que afilaven damunt de pedres. Amb bocins de suro, velles fustes i ormeigs abandonats pels pescadors feien “lluernes”, fanals de joguina buidats per dins amb les petxines afilades, on hi posaven espines de peix fosforescent.

I el més enigmàtic de tot eren “els ulls de Nostre Senyor”, que consistien en un tros de suro o fusta foradat pel mig, forat que tapaven amb un bocí de vidre mariner, disposat de tal manera que en mirar veien el seu propi ull reflectit. Aquest deien que era l’ull de Nostre Senyor de la Mar o simplement l’Home de la Mar, que se’ls mirava, vigilant que no fessin dolenteries, de vora l’aigua. Entre ells es feien reptes a fer i no fer coses que les pogués veure l’Home de la Mar. Entrant i sortint de la platja, on ell habitava. Probablement un antic esperit o deïtat marina…