Recull de llegendes i tradicions (II): El solstici d’estiu, dones d’aigua i el gatillop

Torno a obrir el calaix de sastre on recullo totes aquelles entrades, dedicades a llegendes i tradicions, que he anat publicant a les xarxes socials. En aquesta segona part trobareu:

Tradicions i curiositats del final de la primavera i el mes de juliol; remeis estrafolaris dels nostres avantpassats; el simbolisme de la coca de Sant Joan i altres costums del solstici d’estiu; una breu nota de l’almogàver Bernat de Rocafort, cabdill mític d’aquests guerrers catalans; algunes llegendes urbanes catalanes, amb les serps com a motiu principal; el gatillop, una criatura de la mitologia pirinenca però també un animal real, el linx boreal. I tres llegendes clàssiques, reescrites i adaptades: La Roca dels Encantats, de Sant Hilari Sacalm; la llegenda dels Repicatruges, d’Argentona; i La llegenda dels Enamorats, de la Vall de Boí. Remeneu tant com vulgueu.

 

Flors de cascall

El Final de la Primavera

El final de la primavera és un moment clau del cicle anual. Els costums i criatures d’aquest temps i la nostra terra necessiten un bon article (o un grapat) per si mateixos. Però avui us parlaré breument d’un dels elements més importants d’aquest moment: L’esperit del gra. Amb una espiga de blat se senyaven els nostres avis i àvies. L’espiga de blat també la feien servir per guarir mals i malediccions, perquè es creia que l’espiga agafava la malura i la víctima quedava guarida. El cereal, especialment el blat i l’esperit dins del cereal, eren considerats pels nostres avantpassats com un dels més sagrats dels aliments.

A Menorca es cantaven corrandes que feien referència al tribut que els segadors rebien, com a instruments del geni del gra. A Mallorca celebraven un ball simbòlic anomenat “el retorn de l’amo“. Per tot Catalunya i, especialment a la Garrotxa, s’hi feien balls i músiques relacionades amb la “mort de la cuca“, l’esperit de la terra.

Al Ripollès feien un ídol amb un manat d’espigues dretes enmig del camp. A dins hi posaven una llonganissa i les lligaven pel cap. Els segadors feien un ball rodó al seu voltant i, al crit del líder: “Minyons, a matar la cuca!”, es llençaven a collir les darreres espigues del blat.

Les tradicions i costums del final de la primavera són molt nombroses. Amades en cita per centenars. A la Garrotxa, per dir-ne un altre, feien el “ball de la cuca fera”: Deixaven sense segar uns poms de blat, d’ells en feien un pom, el lligaven amb cintes de color i els dallaires ballaven al seu voltant, cantant:

Segueu-la, robeu-la,
l’espiga daurada;
segueu-la, robeu-la
a vista del drac.

El drac, com ja us he comentat, és la cuca. És l’esperit de la terra, és el mateix territori. A Palausolità, per amansir al drac, les noies joves que segaven ho feien nues de cintura en amunt i, amb la darrera garba (sempre la darrera, observeu-ho), feien una garlanda que es lligaven al coll i una corona daurada que se cenyien al cap.

De les coques de Sant Joan ja us en parlaré. Però us avanço aquí que, a llocs com Sant Quintí de Mediona, es feien coques antropomorfes, en forme d’home. Altres coques tradicionals eren en forma de gall, boc, conill i porc. Eren les mares les que les feien, solament elles.

A la Terra Alta, anomeaven a les claperes entre el blat (on no hi neixia el gra): llobades. Les poques espigues que hi creixien “eren del llop”. Si algú les segava, el llop s’enfurismaria i mataria bestiar, homes i dones.

A Gòsol, Jorba o Sant Pere de Torelló anomenaven al gra “boc” o “bocarrot“. A Samalús anomenaven a la darrere garbella “la cabra”. Allà, al darrer segador que collia l’última espiga, li cridaven: “T’has quedat boc!” i li feien “Beee, beee“, com una mostra burleta, però també de respecte.

A l’Urgell l’últim dallaire era “el rei de la sega“. Els seus companys li feien una corona d’espigues, sacrificaven un gall per menjar durant les acaballes (sempre el gall). Per fer-ho el deixaven córrer pel camp dallat. Quant més corria i més difícil era empaitar-lo, millor seria la següent collita. Al baix Urgell enterraven el gall viu, de la terra solament sobresortia el cap, i els dallaires el decapitaven amb les seves falçs. Es deia que si salpicava de sang la terra, aquesta seria fèrtil per l’any que ve. Amades ens diu que això es va fer fins fa quatre dies.

Una dita molt popular fins fa no gaire era: “Qui maleeix el blat, no hauria d’ésser nat“. El gra, com tot en el passat, era un element actiu amb personalitat pròpia. De fet, un dels més importants de tot el cicle.

I és que no la té?

La Fossa de la Minyona, Sant Hilari Sacalm

 

La Roca dels Encantats

Arreu dels Països Catalans i d’Europa hi ha històries d’humans que fan tractes amb éssers de l’Altre Costat, sempre associades a llocs concrets del territori, mostren la natura ambigua d’aquestes criatures, que l’humà comú no comprèn. Una d’elles és la de la Roca dels Encantats, a Sant Hilari Sacalm. I ara us l’explicaré.

Al capdamunt del camí dels Encantats hi ha la Roca del mateix nom, on podeu trobar una gruta on, d’ençà de temps molt antics, els sant hilariencs intenten evitar entrar-hi més enllà de les dotze de la nit. Diuen que és un dels llocs més perillosos de les Guilleries. Per què? Doncs perquè qui s’hi apropava a aquella hora creuada on el vel és fi i transparent, podien escoltar el cant de les dones d’aigua, que hipnotitzaven als viatgers per fer-los travessar les portes del somni i atrapar-los en la seva teranyina de dolces metzines i vi d’esperança. Fins i tot el valent Serrallonga i la seva tropa temien el lloc i l’evitaven.

Però hi havia una minyona, na Roja de can Riudecós, que se’n fotia dels temors de la gent senzilla. “No em fan pas por les goges”, reia sense gota de respecte. “Jo sóc de Viladrau i allà sabem com tractar amb bruixes, ja ho veureu quan em faci amb el seu or, deixaré aquesta vida miserable”, presumia tota ufana. Així que una nit arreplegà el seu cistell de vímet, una daga de ferro forjat i un mirall i es dirigí a la Roca a mitjanit, cantant una tonada que li havia ensenyat n’Antonia Roquelles, que tenia fama de fetillera per tota la contrada.

Quan arribà a la Roca escoltà la melodia de les dones d’aigua, que la cridaven. Ella posà el mirall davant seu i ensenyà les dents com una fera, que estaven foscos d’haver masticat dolça mare i belladona. I entrà decidida a la humida gruta. Dins la cova caminà per un viarany tortuós, resseguint un rierol fet d’imaginació i desitjos. La cançó de les dones d’aigua es feia cada vegada més forta i delirant. I els ulls verds de na Roja es dilataven com dos pous plens de nit. En ells habitava la cobdícia i el silenci del poder. Arribà al cor de la gruta on trobà una cambra que no era d’aquest món, perquè havia travessat el vel. Tota d’or, joies de tots els colors de l’arc de Sant Martí s’escampaven per terra, entre l’aigua feta de llum. Però les goges no s’oferien a ella, sinó com ombres sense nom que la rodejaven en silenci.

Mantenint les ombres a distància amb la daga i fortes riallades, la minyona s’omplia el puny de joies. Emplenava el cistell pensant amb el mas que compraria i com es deslliuraria de la servitud. Tan distreta estava, que una de les ombres s’apropà i sentí com l’acaricià el cabell. Va ser una carícia subtil i freda, que la corglaçà fins a les arrels on acaba el cos i comença l’ànima, si existeix aquest lloc, és clar. La minyona es regirà i apunyalà l’ombra amb la daga de ferro. Aleshores se sentí un agut xiscle, com de mil i una veus a l’uníson. La gruta desaparegué com un miratge que mai va existir i quedà la minyona sola amb el cistell ple de joies, i va córrer…

Sabia que no podia mirar el cistell fins a haver creuat el rierol, la Roquelles l’havia previngut. I així ho va fer. Però la seva por era massa gran. Havia servit d’ençà que era una nena i havia patit fam i misèria. Així que just abans de creuar, mirà el cistell per assegurar-se.

Allà on hi havia hagut joies meravelloses solament hi trobà sègol podrit. Na Roja cridà de desídia, escampant el sègol per terra. Però allà no hi havia res. En arribar al poble tothom la defugia, tot i que ningú sabia on havia anat… Es mirà al mirall i veié que el seu cabell, abans roig com l’albada, ara era blanc com el glaç. D’ençà d’aquell dia, na Roja no va tornar a treballar mai més a cap mas, tothom deia que estava maleïda. I la seva vida es perd en el toll brut de la història.

I el bell i perillós cant de les dones d’aigua seguí sorgint de la Roca dels Encantats, parlant solament per aquells que saben escoltar.

La detenció d’en Bernat de Rocafort

Bernat de Rocafort

En la història catalana pocs exemples d’hubris tràgic trobareu com Rocafort. Megalòman, embogit, violent, victoriós, aquesta estrella del glam medieval va acabar morint de fam en una cel·la, traït pels seus companys almogàvers. Ell és el final de la Gran Companyia Catalana.

I, és clar, és un favorit a Llegendàrium.

El seu gran amic va ser l’heroic almirall Roger de Flor, la figura que inspirà el Tirant. Quan aquest morí assassinat, els almogàvers seguiren en massa al carismàtic Rocafort a la Venjança Catalana, malgrat que els nobles volien a Bernat d’Entença. Rocafort ni el reconegué.

Rocafort i els almogàvers devastaren l’imperi bizantí, derrotant búlgars, turcs, grecs i germànics, en represàlia pel seu amic traït. Els búlgars, desesperats, li oferiren la germana del tsar com a esposa perquè els almogàvers s’aturessin. Rocafort va dir que a pastar.

Quan l’infant Ferran vingué a posar ordre, doncs el germà de Rocafort va assassinar al d’Entença, Rocafort el va engegar a fer la mà. Ídol. Quan abandona la Corona d’Aragó comença la seva decadència, arrasant i combatent fins al final. El veiem a la foto més a baix: Deixeu-me cabrons!

Si fóssim italians, no dubto que n’haguessin fet, com a mínim, una òpera amb molt de drama. Però nosaltres li hem posat un carrer a Barcelona, que alguns volen retirar perquè no és políticament correcte, amb una visió totalment moderna i descontextualitzada.

Sant Climent de Taüll

Els enamorats de la Vall de Boí

Hi ha llegendes que neixen del mateix territori, transformant-se al llarg del temps pel boca-orella. Altres es creen i propaguen per un interès polític o social, com les llegendes cortesanes, un exemple de les quals és la del naixement del rei Jaume, que vaig portar-vos fa uns dies. N’hi ha que sorgeixen arran d’un personatge real, la vida del qual és tan extraordinària que promou la creació d’una llegenda, com quan us vaig parlar del Trucafort. El mateix passa amb fets històrics notables.

Lògicament no podem categoritzar-les i encotillar-les d’una manera estricta, perquè la llegenda i el mite, quan és lliure i viu, és mutant, es transforma i s’adapta. La llegenda que us porto avui és una que va sorgir arran de donar explicació a un tret molt especial de la Vall de Boí, l’alineació perfecte de tres de les seves ermites.

Aquí us deixo la llegenda dels Enamorats de la Vall de Boí, que he adaptat en algunes coses. És una llegenda romàntica, amb un rerefons de moral cristiana. Desconec si recull una rondalla anterior però la intuïció em diu que sí, perquè el final em sembla forçat, per això he utilitzat un fet verídic per congeniar un final diferent. Un cop l’hàgiu llegit, podeu imaginar-vos com hauria de ser en realitat i inventar-vos el vostre propi final.

Tot comença com comencen moltes llegendes en què l’amor és al centre de l’acció. L’Eulàlia era una pubilla d’Erill la Vall que estava enamorada d’en Climent, un hereu de casa gran de Taüll, un altre poble de la Vall de Boí. Però, com ja us podeu imaginar, l’Eulàlia era molt pobre, així que la família d’en Climent no veia bé que la festegés, per molt llesta, bonica i bona persona que fos. “Moltes noies trobaràs com ella”, li deien. “Però patrimoni com el teu, cap”.

El pare d’en Climent era un dels homes més respectats de la Vall, un dels seus capitostos, així que quan aquest prohibí a l’hereu de veure a la jove d’Erill la Vall, el noi no pogué oposar-se. Però a Eulàlia se li ocorregué una idea ben extraordinària per poder esquivar la prohibició: Construir, en secret, dues torres, per veure’s a distància i fer-se senyals en la nit. No podrien estar junts, però podrien veure’s en la llunyania i parlar-se. Van començar a construir, primer d’amagat. La d’en Climent era més espectacular, perquè tenia més recursos, però la d’Eulàlia estava feta amb molt d’enginy, així que finalment les torres eren com dues ànimes bessones. I a mesura que anaven passant els anys, eren més altes.

Quan ja eren tan altes que no es podien amagar, com eren tema d’església ningú ho va veure malament, ni tan sols el pare d’en Climent s’hi oposà, això sí, no podia veure a la donzella. És més, el sacerdot de la vall n’estava ben content de la construcció. Fins que una nit de lluna plena, quan estaven parlant-se amb senyals de llum, van veure quelcom que els sorprengué molt… Una nova torre començava a aixecar-se entre les dues. Era la torre d’en Joan de Boí un jove que, amb l’ajut del pare d’en Climent, estava construint una tercera entremig de tots dos, per entorpir-los i que no es poguessin veure mai més. En Joan de Boí feia molt temps que era enamorat d’Eulàlia, però la noia l’havia rebutjat una i cent vegades perquè era una persona violenta, hipòcrita i envejosa.

Moltes donzelles i dames presentà el pare d’en Climent a l’hereu, però ell les rebutjà. El mateix passà amb Eulàlia. Els dos enamorats construïren un nou pis, però Joan de Boí construí un altre, fins a arribar a tres, quan s’aturà, perquè es quedà sense possibles. En acabar les dues torres, els dos amants es trobaren a l’Estany Negre on es pogueren tocar per primera vegada… Allò enfurismà a Joan de Boí, que els espiava. Així que un mal dia, quan es trobà amb en Climent pels camins, el reptà a duel. Els dos s’enfrontaren i el que caigué mort a terra fou en Climent, amb el cor travessat per l’espasa del de Boí. La donzella Eulàlia embogí de tristesa. A més a més, ningú sabia que estava en estat, fruit de la nit passada a l’Estany Negre. Ja sabeu com era la gent d’abans amb les embarassades que no estaven casades.

Aquí podeu trobar dues versions de la història, agafeu la que més us agradi. “L’oficial” diu que Eulàlia es va acabar casant amb en Joan de Boí i que, fins i tot, el papa els va fer sants. El noi va adoptar el fill d’en Climent com si fos el seu propi pare i, al final, la noia va acabar estimant-lo. És la versió que trobareu a tots els reculls de rondalles. L’altra versió diu que Eulàlia, obligada a casar-se amb el de Boí, va llençar-se del campanar de l’església de Boí, tot cremant-la, per retrobar-se amb en Climent a l’Altre Costat. El cert és que al segle XIII aquesta església va patir un greu incendi que encara avui es deixa veure, si visiteu l’ermita.

Però agafeu la versió que agafeu, les tres torres estan perfectament alineades, sent les d’Eulàlia i en Climent més altes que la d’en Joan, així que, d’alguna manera, els dos enamorats segueixen veient-se i parlant per tot el temps d’aquest món, més enllà de tot. I si visiteu la Vall de Boí hi ha qui diu que encara els podeu veure, fent-se senyals de llum en la fosca.

 

Remeis curiosos i estrafolaris

Els remeis dels nostres avantpassats es recolzen en l’assaig-error, en el valor màgic i simbòlic i, també, en els mites. Alguns són fruit de l’experiència i d’altres de la creença popular, que res té a veure amb el que avui anomenem “ciència”. Aquí us deixo alguns de ben curiosos. Avui ens poden semblar estrafolaris, però ens parlen de la seva psicologia i d’altres trets culturals. Proveu-los sota la vostra responsabilitat!

La serp és un dels animals més utilitzats en remeis antics. La seva capacitat de mudar la pell i regenerar-se, a més a més de la seva relació ancestral amb nosaltres, era vista amb molt de respecte. A Catalunya, per exemple, es deia que anar arreu amb un tros de pell de serp al front guaria o prevenia la migranya.

Per guarir la malaltia de la pell anomenada icterícia (grogor de pell i ulls), molt comuna entre els nadons i infants en el passat, els barcelonins bevien polls amb un bon got de vi negre. A altres llocs dels Països Catalans els polls eren bons per aquesta malura. A Blanes per guarir-la se’ls menjaven vius. La relació pot estar relacionada amb que els polls, a contrallum, són grocs i xuclen la sang mossegant la pell.

Teniu singlot agressiu o us esteu ennuegant? Doncs les nostres àvies deien que res millor per passar-lo que amorrar-se a la crosta de sota del pa (fet de poc, millor) i olorar-la amb la boca ben tancada. Aquest remei té certa lògica i, també, té a veure amb la qualitat sagrada del cereal, que podia guarir malediccions i malalties, establint una relació subtil entre el déu-la terra-nosaltres.

Aquest desitjo que no el faci ningú! A Avinyonet de Puigventós, a l’Alt Empordà, es deia que, per guarir la febre alta, res millor que ficar-se una dent d’all allà on l’esquena deixa de ser esquena. No he trobat si pelada o no. Ja em direu que tal. O… Millor no.

Aquesta m’encanta: A Mallorca es deia que per espantar les abelles i que no et piquessin havies de passar dos dits per la cara mentre repeties: “Demà és divendres, demà és divendres…” i l’abella sortia d’allà com perseguida pel Diable.

Per acabar amb les curiositats i pràctiques dels nostres avis i àvies: Si us lleveu amb un mussol a l’ull, feu com els barcelonins d’abans, que trucaven a la porta d’un veí tot dient: “Aquí us ho deixo!”, i si aquest no responia: “Aquí us ho torno! “, el mussol se’l queden ells i vosaltres marxeu guarits!

Un altre dia us n’explico més.

Serp verda o colobra, habitual a Collserola i arreu de Catalunya

Llegendes urbanes de serps

Llegendes urbanes és com anomenem a les llegendes actuals. Avui us parlaré de llegendes urbanes, populars a casa nostra i amb un motiu comú: Serps. Tota llegenda és un reflex del seu temps i les de la modernitat solen ser històries fugaces, fetes per ser consumides i oblidades, globals, amb humor negre o surreal i, tot sovint, amaguen idees i símbols que neixen i moren sense més transcendència.

Aquestes són algunes d’elles…

Els que vivim a pagès sabem que l’últim ou que posen les gallines és un ou rodó, petit, sense rovell i dur. Això és cert. Però els nostres avis i àvies tenien una opinió força particular d’aquest estrany ou…

Ells deien que aquest ou no era de gallina, sinó de gall, i que si l’enterres en un piló de fems de porc frescos, en neix una serp peluda i negra. Aquesta té una joia a la boca de gran valor, però la seva mossegada és molt letal. Alguns avis encara juren haver vist la serp peluda… I vosaltres, l’heu vist?

*

Un tret curiós de la nostra època és que a algunes persones, sobretot en àmbits urbans, els hi agrada gaudir de la companyia de feres salvatges. Aquesta és la història d’una parella jove de Sarrià, que va adoptar una gegantina serp amazònica… Potser l’heu escoltat ja…

La feliç parelleta gaudia de mostrar la seva colossal serp al jardí. Quan feien barbacoes amb els seus amics, manaven a la criada que li donés les sobres i aplaudien embadalits quan s’ho empassava tot sense deixar ni una engruna, però sobretot l’alimentaven amb garrins i conills d’índies. Un bon dia van veure com la serp es quedava del tot rígida, com si estigués morta. Van demanar al seu xofer que la portés al veterinari, però aquest va dir que la serp estava sana com un roure. Com no sabien què li passava, van decidir no fer-ne cas i seguir com si res amb les festes i les barbacoes.

Així van passar els dies, i la parella va veure com la serp ja no volia menjar les seves preses habituals, quedant-se cada vegada més temps rígida. Observant-los. Fins que un dia la noia va tornar de fer unes compres a l’Illa Diagonal i va veure la serp, grossa com un armari, i movent-se amunt i avall tot cofoia. Va buscar el seu marit però no el trobà enlloc, ni responia als whatsaps. Va preguntar a la criada i al xofer, que no en sabien res. Fins que va veure que, quan enviava whatsaps, el ventre de la serp vibrava.

I és que a vegades no és pas una bona idea adoptar feres salvatges…

*

I bé, tots sabem que els humans ens ho carreguem tot. També a les serps. Per això al Pirineu, durant un temps, va haver-hi una gran escassetat d’escurçons, que morien esclafats per les rodes dels turistes. Us preguntareu com ho van resoldre els genis del Ministerio de Medio Ambiente espanyol. Ara us ho diré…

Doncs no se’ls hi va ocórrer res més que carregar tot d’escurçons en helicòpter i llençar-les de dalt a baix, així que moltes quedaren penjades dels arbres, on s’hi van sentir d’allò més bé. Per això, si us trobeu pel Pirineu, aneu amb compte amb les branques altes, doncs als escurçons pirinencs els agrada viure-hi a sobre, i no seríeu els primers a qui han atacat!

*

De llegendes sobre serps n’hi ha moltes, antigues i modernes. Han conviscut amb nosaltres d’ençà que vivíem a les cavernes i són un poderós símbol etern. Però, en realitat, són animals porucs i tímids, us ho diu algú a qui li agraden molt i que les coneix bé. Si en veieu alguna, respecteu-la!

La coca de Sant Joan i altres tradicions del solstici d’estiu

Les coques del solstici tenen un origen arcaic, rastrejar-les és difícil, doncs és una tradició que es perd en el temps. Les més antigues de les que tenim constància, tal com ens explica Amades, tenien forma de disc solar, amb un forat al mig. Com la seva confecció i posterior menjar tenien a veure amb antics ritus solars, s’intentava que s’assemblés el més possible al sol que, com ja sabeu, la nit del solstici és la més llarga de l’any i a partir de la qual la nit comença a allargar-se.

Antigament les coques eren fetes a casa, solament per les dones, especialment per les mares. Les feien amb pasta de blat, una mica de sucre o mel (si en tenien) i pinyons, res més. Fer-les i menjar-les era una tradició comunitària. Però no es podien menjar sota teulat, sinó a l’aire lliure, i mai abans de mitjanit, doncs fer alguna de les dues coses portaria una mala sort terrible al golafre impacient.

Un cop feta un grup d’homes passejaven la coca (que solia ser molt gran) per tot el poble, perquè la veiés tothom, era la “presentació del sol“. I després es menjava en grup, tot sovint sucant-la en vi dolç o aiguardent. Després es ballava fins a l’albada al voltant del foc o les parelles aprofitaven per conèixer-se o fer l’amor, perquè la nit de Sant Joan és especialment propícia a l’amor.

A Menorca era típica una coca especial de forma circular que anomenaven “urana“, mot derivat d’Urà, el cel o déu del cel. Amades ens diu que, cap als anys 50, aquesta coca menorquina ja solament es menjava per Nadal, el solstici hivernal. També són típiques les ensaïmades menorquines, que de nou recorden al disc solar.

A l’Alguer, en comptes de coca, fan uns ninots de pasta dolça, els canallerus i munyicots, que venen en parades al voltant de l’església de Sant Joan, vora el mar. Com us vaig dir en l’anterior entrada, a altres pobles de Catalunya també feien coques en forma humana o d’alguns animals concrets.

A Mallorca feien coques petites com la mà, de forma circular i foradades pel mig (de nou, el sol). També es menjaven ensaïmades foradades. Una cançó mallorquina, que es cantava després de picar-se el palmell de la maneta de la mainada, recorda a aquesta funció solar:

Una coqueta
amb sucre i oliet
i enmig un foradet,
menja-la pes nasset.

Avui, les dues varietats de coca més tradicional són amb fruita glacejada i pinyons o crema i cireres. Altres varietats més modernes són amb llardons o cabell d’àngel. El cabell d’àngel, per cert, que és propi de les Illes Balears, especialment de Mallorca.

En alguns pobles de la costa catalana, com Cadaqués, les noies joves buscaven l’estrella més brillant de la nit, “l’estrella de Sant Joan” i cantaven set vegades mirant-la: “Estrella de Sant Joan, fes que trobi un bon galant, durant aquest any“. L’estrella els hi contestava i aquella nit, o durant l’any pròxim, es deia que podrien trobar l’amor.

Una altra tradició màgica relacionada amb l’amor i aquesta nit era la que feien les pubilles solteres, que llençaven tres faves sota el llit: una, pelada del tot; una altra, a mig pelar; i la tercera, amb tota la clofolla. L’endemà, en llevar-se, cercaven les faves sempre a les fosques i sense veure-hi res. Si troben la pelada, el marit serà pobre i dolent; si la de la clofolla, ric i bon jan; la del mig, ni una cosa, ni l’altra.

El “soler” o “esteler” era un endeví tradicional català, que vagarejava de poble en poble com a mínim fins al segle XIX. Una de les seves pràctiques era, en aquesta època, posar una copa o platera amb aigua sota el sol de ple migdia, quan és en el centre del cel i, tot observant-lo, entrar en trànsit i veure les estrelles de la nit que s’hi reflectien. A través del seu moviment podia endevinar el futur i tenir visions de l’esdevenidor. És deia que el migdia del solstici era especialment propici a aquest ritu.

Com ja he comentat, la nit del solstici d’estiu és la nit de l’amor, quan els fadristerns i les pubilles del poble poden trobar l’altra meitat del seu esperit. La tradició dels Països Catalans en va plena de costums, balls, cançons i màgia relacionada amb l’amor i el solstici, doncs el vel és quan és més fi i els éssers dels turons són a l’aguait. El refrany més clàssic ens diu que: “Nit de Sant Joan, nit d’amoretes“.

Antiga església d’Argentona

Els Repicatruges, llegenda d’Argentona

Als argentonins se’ls coneix per un nom ben curiós: Repicatruges. Voleu saber per què? Doncs presteu atenció a la llegenda que ara us explicaré. Era aquest un temps en què Argentona no havia crescut i s’estaven construint les primeres grans cases modernistes. Un pobre noi a qui tot li sortia capgirat intentava que li donessin feina de manobra però, com tenia fama de malastruc, ningú el volia contractar.

El mossèn del poble, veient que el noi portava una vida molt miserable, sempre vagarejant perdut pel voltant de la font de Sant Sebastià, es va apiadar d’ell i li va oferir feina com a campaner. El noi va quedar-ne encantat. Argentona té una campana de gran poder, que diuen que espantava a totes les bruixes de la contrada, la Juliana. Així que seria tota una responsabilitat! Va dir que sí, oi tant!

Quan ja feia un temps que treballava de campaner, i ho feia molt bé perquè hi posava tot el seu cor, el mossèn li va dir que vindria de visita el senyor bisbe i, per aquest motiu, volia que toqués les campanes ben fort quan el veiés venir en la llunyania. “Mira que no t’equivoquis, eh! El senyor bisbe és algú molt important, tot el poble estarà esperant el repic de campanes i no volem que les bruixotes facin de les seves!” li digué preocupat, el bon mossèn. “Tu quan vegis una bona polseguera pel camí, fot-li fort, que serà el seu carruatge!”

El xicot quedà molt nerviós i preocupat per la responsabilitat. I si les bruixes li volien mal al senyor bisbe? I si espantaven els cavalls? Fer repicar la Juliana era tot un honor, no podia fallar. Així va passar tota la nit, sotjant l’horitzó amb els ulls com un mussol. Com us podeu imaginar, el pobre noi no va dormir ni un minut aquella nit. Així que quan va arribar l’albada, va caure totalment rendit en braços de Morfeu. No van caldre bruixes, ni ungüents, perquè no despertés. Dormia com un soc.

A baix, a la plaça, tothom s’anava reunint per rebre el bisbe amb flors i aplaudiments. Allà hi eren l’alcalde i la parella de la Guàrdia Civil, el senyor doctor i, en fi, tota la gent més granada del poble, que esperaven el repic de campanes que anunciessin l’arribada.

Aleshores fos per la seva consciència, la malastrugança o, potser, per una carícia de bruixa, el xicot va despertar de sobte. I allà, pujant per la riera, va veure un núvol de polseguera que s’aixecava al cel. Així que va repicar i repicar amb molta força. Tothom va començar a aplaudir, a cridar d’alegria i a llençar flors. Però, quan el núvol de pols es va apropar a la plaça, tothom va quedar esfereït per la ferum. Quina pudor què feia el senyor bisbe! Talment semblava que l’acompanyés una cort de porcs… I el noi no deixava de picar i repicar.

I aleshores el núvol de pols, com apaivagat per una mà invisible de llargues ungles, va començar a minvar. I tothom va fer un fort esglai de sorpresa i horror. El senyor alcalde, que ja tenia els cabells blancs, s’emprenyà com una mona. La jove muller de l’alcalde es desmaià amb un sospir fingit. El sergent de la Guàrdia Civil es portà la mà al bigoti i el seu company al màuser. El senyor doctor va treure un mocador i un flascó d’Aigua del Carme. Els nens van riure molt, i pels bojos i els borratxos va ser un dia feliç. Doncs no era el senyor bisbe, sinó un ramat de truges que pujaven al poble tot cofoies perquè el seu amo les portava a fer la ruta de les fonts.

D’ençà d’aleshores, als argentonins se’ls ha conegut com a repicatruges. Un nom ben curiós, per a una vila que guardava la tasca de mantenir a bruixes i bruixots a ratlla amb el repic de la seva campana. No creieu? I si em pregunteu que va ser del xicot malastruc… bé, hi ha qui diu que el van fer fora del poble, però va ser ben acollit, allà per Dosrius…

 

Tradicions del mes de juliol

El mes de juliol és el temps de la calor, del plou-i-fa-sol, el moment de després de la sega, de garbejar i espigolar, dels llunàtics i de les contradiccions, de les passions i de l’Arc de Sant Martí. Ara us explicaré algunes curiositats d’aquest mes.

Antigament es deia de qui naixia per juliol que era un estrafolari, sotmès a les anades i tornades de la lluna, és a dir, un llunàtic. Els fills i filles de juliol poden patir grans desgràcies o alegries inesperades, moments de gran joia o de desesperança sobtada. Tot sovint sense raó aparent. Una tradició burleta afirmava que si naixien en dies parells, es casaran amb pubilla, si són nois, i amb hereu, si noies. Però si neixen en dies senars, no seran gaire afortunats. Era una manera d’expressar el caràcter ambivalent i, aparentment, erràtic de la lluna per a qui no sap comprendre-la.

Una cançó deia així, sobre els homes nascuts el mes de juliol:

Tot l’home que veurà
pel juliol la llum primera
sentirà alguna quimera
i aviat s’enfadarà.
No obstant, tal qual, ric serà,
si aprofita la fortuna,
puix, ocasió més d’una,
per a fer-la, trobarà.

Els nostres avantpassats el veien com un temps que cria baralles i, també, grans amistats. Moltes disputes que en altres moments passarien desapercebudes, pensaven que pel juliol s’enverinaven, podent acabar malament. A l’inrevés passava amb els amors, trobades que no serien més que amistats lleugeres podien acabar en amors encegats. Fins i tot es deia que era el mes de la bogeria, idea que ve d’època romana.

Deien que els motius eren la impassible calor i la influència de la lluna, que pren gran força aquests dies. Durant les messes i les garbelles mai es feia cap treball a la llum de la lluna i, si es dormia al ras, mai es feia en un lloc on la seva llum et caigués a sobre, doncs podies quedar “enllunat“. I quedar enllunat, tocat per la lluna, és el mateix que parar boig o assolir capacitats màgiques, tot sovint ambdues coses alhora.

Malgrat la por a la lluna, tenien per costum començar la batuda del blat en lluna vella, perquè així no es perdia gra i la feina retia més. I, en lluna nova de juliol, era el moment de desfer-se de les “males herbes“, així no tornaven a rebrotar, la dita fa així:

El gram es mor tot sol
si es llaura en lluna nova de juliol.

En aquest mes també començaven molts viatges per mar. Hi havia la creença que, pel juliol, no podies embarcar dones. Perquè si tenien els cabells llargs i es pentinaven desencadenarien fortes tempestes estivals, malgrat el sol, que enfonsarien el vaixell. Pentinar-se tenia molt a veure amb la pluja, en un temps on els llargs cabells suggerien erotisme i fertilitat.

I és l’època de l’any en què més es pot veure l’Arc de Sant Martí. Els gats de mar de Vilassar, Mataró i altres viles del Maresme l’anomenaven “corona de Santa Eulàlia“. Deien que era l’estendard d’un vaixell fantasma que errava per les boires, perdut entre ambdós mons sense trobar-ne la sortida. També a Vilassar de Mar, vila de tradició de bruixes i rondalles marineres, deien que era el camí que seguien per pujar al cel les ànimes dels mariners ofegats que, en dies concrets, s’apareixien amb forma de focs follets per sobre de l’església de Vilassar de Dalt o del Montcabrer.

A la Terra Alta l’anomenaven “la culebra del cel” i al Lluçanès “la serp del cel“, creient que era una gran serp assedegada per la calors. Deien que després d’haver begut, podia vomitar l’aigua i, si bevia d’un riu, del cel queien granotes. Si era del mar, peixos.

El mes de juliol és un temps de calor, d’exaltació i passions, però també és un temps d’honestedat i juguesques. I a vosaltres, què us està regalant aquest temps?

 

Linx boreal

El gatillop

A les rondalles i faules dels Països Catalans, així com de França i Itàlia, el llop sempre era caracteritzat com un personatge silenciós, cruel i brutal, però alhora molt ximple i beneit. La seva contrapartida era la xerraire guilla, astuta i tenaç, amb qui feia parella. Una parella amb trets humanitzats, tot sovint còmica i paròdica.

Una excepció a aquesta visió del llop com a tros de soca era el llop cerver. Criatura mítica d’arreu dels Països Catalans, especialment dels Pirineus, on se l’anomenava gatillop. Hi ha diferents versions de què és el gatillop, però sempre se l’ha caracteritzat com a un ésser cruel, astut i molt dur, fins i tot Jacint Verdaguer, en la seva poesia, va utilitzar-lo com a exemple d’algú molt malvat.

Joan Amades, al Costumari Català, diu que era una barreja de llop i cérvol o llop i cabra, amb grans banyes retorçades, que habitava una cova i era amic de les bruixes. Pep Coll, a Muntanyes Maleïdes, diu que pels pirinencs era un llop gros, més gran que qualsevol altre i més intel·ligent, el seu lider o rei. Però la versió més estesa és la que diu que el gatillop, com indica el seu nom, és una mescla de gat i llop, molt més gran que un llop normal, més fort, i amb l’astúcia i intel·ligència d’un gat.

La mainada d’Andorra jugava al “llop cerver“. Joc que recorda, segons Amades, a un ritu de caça. Els jugadors s’agafaven en fila, el primer era el pastor i el darrer el xaiet. La resta eren el ramat. Qui parava feia de gatillop. El gatillop havia d’agafar i emportar-se el xaiet, contra els esforços del ramat que era menat pel pastor, que els hi deia com havien de caragolar-se, córrer o doblegar-se, fins i tot empaitant al gatillop. El joc acabava si el ramat matava el gatillop o si aquest s’enduia el xai, com en una mena de versió mòbil i més feréstega del popular arrencacebes.

El gatillop, segons estudis recents, es diu que podria fer referència a una espècie de linx molt gran, molt més gran i espectacular que el linx ibèric, el linx eurasiàtic o linx boreal, que fins als anys 30 del segle XX va viure a Catalunya.

El linx boreal pot fer de 80 a 70 cm d’alçada fins a l’espatlla i fins a 1,30-1,40 m de llargada. És, per tant, tant o més gran que un llop ibèric o itàlic, que són els que habiten els Pirineus. El linx boreal és un animal espectacular que pot arribar a pesar de 40 a 60 kg i que s’extingí de Catalunya per l’acció humana. Però encara que l’hagin extingit, el seu esperit salvatge vagareja per les parts més aïllades i feréstegues de la serra pirinenca, d’on mai ha sigut foragitat.

El 1923 encara trobem una acta de l’Ajuntament de Salt, on es documenta que van ser pagades cinc pessetes al pagès Josep Palau per matar un llop cerver. Als anys 30, pel Cadí, es van caçar els darrers gatillops, quan es van donar per extingits. Mai més se’l tornà a veure a Catalunya… fins ara.

A la Garrotxa s’han documentat albiraments amb testimonis de llauradors i caçadors, als anys 2002, 2008 i 2012. En menor mesura, s’han documentat al Ripollès i al Pallars. I existeix un pla per reintroduir-lo a l’Aran. El gatillop o linx boreal és un animal molt astut, que evita l’ésser humà tot el que pot i d’hàbits nocturns, per tant és difícil que es deixi veure, perquè sap que nosaltres som el seu predador.

Abans, però, quan encara habitava la nostra terra, tampoc era molt comú. El gatillop és el que els biòlegs anomenen un “superdepredador”, un caçador solitari que ocupa un gran nínxol ecològic. Una persona, amb sort, potser en veuria un en tota la seva vida. Per tant, juntament amb el que transmet el seu esperit, era normal que se’l veiés com un ésser llegendari, propi dels mites, de les possessions espirituals, el representant d’un món que molts humans han perdut i que, a vegades, poden veure de cua d’ull en les altes muntanyes i en els viaranys torçats.

I on és la frontera? El gatillop entra i surt d’aquest món i l’altre, de la realitat i la imaginació, del somni i la vetlla. El seu esperit no va marxar mai de Catalunya, tot i que creien que havien acabat amb ell.

I ara, sembla que ha tornat.