Recull de llegendes i tradicions (I): Dimonis, gats i bruixes

Gats i bruixes, gravat del segle XVII

Aquesta és la primera part d’un recull de rondalles, anècdotes màgiques i tradicions que he anat publicant a les xarxes socials, gairebé totes estan escrites o reescrites per mi.

…jo me untí amb ungüents dejús les aixelles i en ser untada tota nua, me’n aní per la xemeneia dient: “Dejus fulla!, dejus fulla! Jo em don al Dimoni!” I me’n anava per los aires a Pedraforca. I allí ja trobí lo Dimoni com a home que estava ballan amb totes…
Jacoba Ricarda, la Pellissona. 1619

El Gorg del Diable

D’on ve el nom del Gorg del Diable? Ara us explicaré la llegenda d’aquest enigmàtic gorg de Llorà, a la Vall del Llémena, on trobem antics i poderosos llocs com el puig de la Banya del Boc, l’altiplà de Cabrera i la serra de Collsacabra, a redós d’on viu aquest que ara us fa d’intermediari entre els esperits i la imaginació. El vespre fosc, de pluja i boira, ens acompanya, així que agafeu lloc a la vora del foc i no feu cas dels sorolls que escolteu…

Fa menys temps del que us imagineu, al puig de la Banya del Boc, hi vivia un dimoni que s’estimava a la gent de Llorà. L’aliança del poble amb ell venia de ben antic, i al puig hi aixecaven fogueres en el seu honor, hi ballaven fins a la matinada al so de la seva flauta feta de canya i hi feien l’amor i eren feliços. No penseu que era un dimoni cruel i malvat. Vivia al puig abans que homes i dones hi arribessin. I hi viurà quan hagin marxat. Feia créixer les collites abundoses i protegia el poble de malvestats, pestes i guerres. Era el guardià del territori, amb la seva flama els inspirava i amb la seva forca els guiava.

Satyr and Witch, de l’artista anglès Austin Osman Spare

Però aquest dimoni, del que les cròniques no guarden el nom, tenia una mare que era freda com el gebre, seca com l’atzavara i dura com la veritat, que dormia sota l’altiplà de Cabrera, emmetzinada per la seva pròpia gola. Si ell era Flama, ella era el Buit que tot ho desitja.

I va arribar un vespre en què una pastoreta va perdre un dels cabrits que guardava. Temerosa de què el seu pare la castigués, sortí a buscar-lo en la freda nit d’octubre. El buscà i el buscà, i, perduda, arribà fins a l’altiplà, on s’arraulí aterrida sota una gran bauma. No sabia com tornar al poble, i tenia fred i gana. Quan ja se les veia ben magres, escoltà el lleuger bel del cabrit en la foscúria. S’aixecà esperançada i el seguí per un viarany entre la roca. Però era tan fosc, i la roca tan humida, que va relliscar i caigué per l’altiplà.

La sang vessada despertà la mare del dimoni de la letargia. I se sentí més afamada que mai, feia segles que jeia sota la terra i tenia gana de somnis i esperances. Va volar fins a Llorà i veié l’antiga aliança i la felicitat del poble. I no els pogué fer res. Estaven protegits. Va anar fins al puig de la Banya del Boc i discutí amb el fill. Ells eren del fred i el silenci, de la Nada que tot ho vol. Aquella aliança no tenia sentit, digué. Però el seu fill coneixia el secret del foc i ja no era del silenci. Així que barallaren i ell l’expulsà del puig amb la seva forca de figuera.

Puig de la Banya del Boc, un antic volcà

La mare del dimoni assetjà la gent del poble i, en una cova profunda, preparà un terrible malefici que portés la fi de l’antiga aliança i les seves gents. Però el dimoni s’assabentà pel crit del roure i el noguer, pel lament del corb i el jusquiam. I corregué fins a la cova. La baralla va fer plorar la terra, fins les bèsties més petites fugiren espaordides i el llampec retrunyí, trencant la nit. El poble despertà, però no sabien si eren a la terra dels somnis o a la realitat, perquè el vel s’havia partit i tot estava mesclat i confús.

El dimoni sorgí de la cova cobert de somnis negres com taques de sang. A la mà dreta, la seva mare. A l’esquerra, la flama que inspira l’ermità, el poeta i el guerrer. L’arrosegà pel bosc, i ella xisclava clavant les llargues urpes al terra. Per allà on passà arrossegada la terra esfereïda morí i res hi tornà mai més a créixer. El dimoni buscà el gorg més antic de tot el territori, el més profund i savi. I allà hi llençà la seva mare, que fou engolida pel vell esperit, que s’hi abraçà i l’enfonsà més enllà de les portes del somni. Ell ho observà entristit, alguna cosa no anava bé.

Gorg del Diable, a Llorà

Tan gran va ser la lluita que quedà tocat per la buidor i el silenci. Sabia que no podia seguir protegint el territori, però abans deixà al poble el seu secret. No el tornaren a veure mai més. Però seguiren aixecant fogueres en el seu honor, i ballant, i cantant i fent l’amor. I posaren al gorg el seu nom… El gorg del diable. Allà on encara es pot escoltar, si presteu atenció, la flauta de canya del vell guardià.

El gat de Tarragona

Diu la història que el noble normand Robert d’Aguiló s’establí a Tarragona després de segles d’abandó. La ciutat era una ruïna monumental, però amb esforç i constància, d’Aguiló i els seus retornaren gran part de l’antiga glòria a la ciutat. Solament hi havia un petit-gran problema: Les rates. N’hi havia moltes, moltíssimes, i de res servien els gossos, el verí i les trampes, doncs aquestes rates eren molt intel·ligents i rendien vassallatge al Rei de les Rates, que era la més intel·ligent de totes i les comandava des de la profunditat de les clavegueres romanes.

D’Aguiló no sabia pas que fer-ne, estava desesperat i ja s’estava quedant sense barba d’estirar-se-la. I un dia va rebre la petició del seu senyor, el comte de Barcelona, de visitar Tarragona amb tota la seva cort, per veure com anava la reconstrucció. D’Aguiló va acceptar a desgrat, perquè tenia rates fins i tot sota el seu llit i es temia el pitjor.

Malgrat tot, va manar fer un esplèndid banquet on s’hi va deixar força duros, i als seus homes que posessin verí i trampes per tot el palau, i que vigilessin les portes pam a pam amb la seva vida. El comte va quedar encantat de la feinada que d’Aguiló havia fet a la ciutat. I el banquet va enamorar a la cort. Tot semblava que sortiria perfecte. Però aleshores… Tot de rates van sorgir d’entre els peus de dames i donzells, que esclataren en crits d’horror. Va haver-hi corredisses i caigudes. Ningú sabia d’on sorgien. I, al mig de totes, el Rei de les Rates, que robà la ploma vermella del barret del comte de Barcelona i es rigué a la seva noble cara.

El comte marxà de Tarragona emprenyat amb d’Aguiló i li va dir que no li cediria el feu fins que no acabés amb les rates. Desolat, sense saber pas que fer, la seva dona l’aconsellà anar d’amagat a veure una bruixa que vivía en una cova d’Altafulla, i que era la persona més sàvia de la contrada. El bon d’Aguiló no va voler saber com coneixia la seva dona a la bruixa i, disfressat de senyora gran i pobra i a recer de la nit, perquè l’Església no el descobrís, visità la famosa bruixa. Ella estava aspirant uns vapors aspres d’una olla, que removia amb un cullerot de figuera, i sabé qui era solament veure’l. “Ets Robert d’Aguiló i vols acabar amb les rates”, digué abans de res.

“Però aquestes rates són guiades per alguna cosa més que un simple animal, una cosa molt antiga que vivía abans que tu sota la ciutat”. Somrigué ella. “I què puc fer-hi?”, digué d’Aguiló retorçant-se les mans. La bruixa s’endinsà a la seva cova i tornà amb un gat negre escarransit, tot ossos i pells. “Ell les matarà”, digué. El pobre d’Aguiló pensava que la bruixa li prenia el pèl (i poc que li en quedava). Però tal com estava de desesperat hauria acceptat qualsevol cosa, així que agafà el gat, que era manyac i poc feréstec. “Què vols a canvi?” Preguntà. “Escollir el nom de la teva primera filla”. Ell acceptà. Pensà que era poca cosa si realment acabava amb la plaga.

D’Aguiló tornà amb el gat roncant plàcidament a la seva falda. Quan el deixà a palau, però, la seva expressió canvià i els seus ulls verds es tornaren dos llamps entreoberts i la seva expressió mudà a una ganyota ferotge. Poc van poder dormir aquella nit, perquè el palau es convertí en un terrabastall de crits, miols i esbufecs.

L’endemà trobaren el gat fet un quadre, esgotat i dessagnant-se ple de ferides. I van escoltar una riallada des de les parets que semblava més de dimoni que de rata. El bon d’Aguiló volgué tornar el gat perquè creia que li quedaven dos avemaries, però la seva dona va fer perquè se’l quedés, ella feia confiança en la bruixa. El deixaren al costat de la llar de foc, panteixant i amb un filet de vida. Fins que deixà de respirar…

Claustre de la catedral de Tarragona, el gat és portat sobre una llitera per les rates

Aquella nit no s’escoltà ni un miol. El gat restà panxa amunt, amb els ulls tancats i els bigotis caiguts. Les rates sortiren a poc a poc dels seus caus i el seu Rei escoltà la respiració del gat. Veient que no respirava va fer un crit de victòria i totes feren festa. Manà que portessin el cadàver del felí al cor de les clavegueres romanes, on hi tenia el seu palau. Allà el ruixarien amb aiguardent i li calarien foc. Les rates l’agafaren entre totes i el portaren amb una llitera, cantant de felicitat. El deixaren a la mateixa cambra del Rei, i aquest agafà un flascó d’aiguardent i començà a ruixar-lo rient. Totes les rates emmudiren, en un funeral burleta i silenciós. Expectants.

Aleshores el gat despertà rugint, doncs es feia el mort, i arrencà el cap del Rei d’un mos. La carnisseria que va fer entre les rates no es pot explicar. L’endemà d’Aguiló trobà el seu amic més gros que mai i dormint davant la llar de foc, satisfet i fent ferum d’aiguardent. El bon d’Aguiló quedà meravellat, doncs mai més es tornà a saber de rates a la ciutat. Va convidar de nou el comte i celebraren una festassa com no s’és recordat. Ambdós es reconciliaren i la terra fou finalment d’Aguiló.

Claustre de la catedral de Tarragona, el nostre heroi ataca sense pietat

El dia que va néixer la seva primera filla el gat desaparegué i no el tornaren a veure… Com havia promès, la bruixa es deixà veure durant el bateig i escollí per a la filla d’Aguiló el seu mateix nom. Ell manà esculpir al claustre de la catedral la gesta del seu amic, perquè fos recordat per sempre més. Avui podem passejar entre les seves arcades i tornar-nos a trobar amb ell. Si l’escolteu bé us dirà que la moralina d’aquesta història és que, que… Hmmm… Que si sou rates i us trobeu amb un gat que sembla mort, que no diu res per molt de temps i ni respira, compte en cantar victòria!, perquè podria arrencar-vos el cap. O no és això? Què en penseu?

Espases màgiques

Les espases màgiques van existir a l’edat mitjana? La resposta és clara: Segons la documentació, sí. Fins i tot algunes han arribat als nostres dies. I no solament espases, els nobles utilitzaven talismans, camises encantades (armadures), ungüents, pocions, cartes astrals, amulets, miralls màgics…

Quan s’obrí el panteó reial de Santes Creus i es realitzà l’autòpsia i reconstrucció de Pere el Gran, Jaume el Just i Blanca d’Anjou, la reina portava un penjoll de corall vermell en forma de creu, que era molt desitjat per les nobles, perquè sota certes influències es deia que protegia a les mares i donava fertilitat.

Espasa de Sant Martí

La reina Violant de Bar, dona de Joan el Caçador, reuní al seu voltant una camarilla de foscos bruixots i astròlegs, es diu que era aficionada a la confecció de metzines i pocions. Paradoxalment, per l’odi i enveja que sentia contra Sibil·la de Fortià, l’última dona de Pere el Gran, acusà aquesta de bruixa i així ha passat a la història.

Pel que fa a les espases màgiques, segons el medievalista Martí de Riquer, a Catalunya (i tot el regne d’Aragó) va haver-hi fins i tot prohibicions reials d’utilitzar-les en duels, però els reis i nobles les cobejaven i pagaven sumes astronòmiques per brandar-les en combat, en un temps en què els reis anaven a combatre en primera fila amb els seus homes.

Eren les “espases de virtut”, amb poders com dotar-te de gran força i coratge ardent, fent-te invencible en combat. O les espases constel·lades, fetes sota l’auspici de signes astronòmics concrets i fórmules alquímiques que dirigien savis i mags. Eren espases com la dels comtes d’Urgell, Tisó, la Vilardella o l’espasa de Sant Martí.

L’infant Pere, futur Pere el Gran, va oferir una fortuna per la Vilardella que avui equivaldria a un patrimoni milionari. El seu propietari, un humil cavaller, s’hi negà. Més tard l’infant Alfons, que serà Alfons el Magnànim, la brandà a la batalla sarda de Lucocisterna, guanyant contra tot pronòstic i assolint gran fama com a guerrer coratjós. D’ella en vaig parlar en dos articles.

L’espasa de Sant Martí la vengué el ric coleccionista d’armes Josep Estruch al francès Georges Paulhiac el 1899 i sabem com és perquè es conserva al musée de l’Armée de París. La història de la Tisó donaria per una novel·la de misteri, el seu rastre es perd durant la Guerra Civil i avui està desapareguda, però la polèmica continua amb diverses còpies.

Amb tot això podem dir que sí, van existir les espases màgiques, tenim documents de duels, batalles i compra vendes on apareixen, fins i tot alguna d’elles ha arribat al segle XXI. Una altra cosa, és clar, és que tinguessin algun poder màgic. No he combatut mai amb cap per saber-ho. Ja us ho diré.

La Tosca dels Degollats

Espero que hàgiu paït el dinar o la barbacoa, perquè aviso que la història que ve ara és per estómacs forts. D’un temps dels nostres avis i àvies, no tan llunyà, on aquestes coses s’explicaven i es vivien. Eren els seus contes per, com deien ells, “fer la Por”. Passeu, passeu i poseu-vos còmodes.

Si alguna vegada sou pel poble de Vidrà, aprofiteu per passejar pels densos i humits boscos dels encontorns. Allà veureu que hi ha una formació rocosa, espectacular i enigmàtica, que anomenen la Tosca dels Degollats… Aquest macabre nom li ve d’una història de fa molts i molts anys. Hi ha qui assegura que va passar tal com us explicaré ara i alguns avis la recorden com si fos avui.

Tosca dels Degollats, a Vidrà

Si us perdeu pel bosc i deixeu els camins, que sempre és sa, trobareu prop de la Tosca les ruïnes d’una vella masia entre les bardisses, esbarzers i sotabosc. Ara solament hi viuen les fades, però el poble diu que pertanyia a un ric pagès, tant ric com garrepa i molt, molt gras, tan gras que no li entraven ni els pantalons. Era tan garrepa que ni volgué tenir família, per no compartir el seu patrimoni amb ningú. I quan al poble li deien que què faria sol a la vida, allà en aquella masia tan gran i solitària, ell contestava amb un somriure astut: “Prou que sé què he de fer jo a la vida!”

La seva riquesa principal venia de la criança de porcs, que eren famosos a la contrada perquè eren molt grassos i saborosos. I un bon dia, durant la matança, va decidir matar la truja més gran que tenia. Una bèstia colossal de més de 120 carnisseres, com no s’havia vist mai enlloc. Al pagès li venia salivera veient la truja, ja que el que més li agradava a la vida era menjar porc a la brasa . Per celebrar-ho es va posar el millor davantal que tenia i va esmolar bé les eines i ganivets. Un cop morta, va començar a cantar i a fer molta xerinola en solitari, com si l’acompanyés tot el poble.

Amb dificultat, penjà d’una biga del sostre la immensa cansalada, on va sentir que hi feia molt de goig. Ni tan sols li havia tallat els ullals al cap, perquè trobava que hi quedaven molt bé. I va menjar molt de la truja i beure encara més, buidant porró rere porró. “Què en sabran de la vida aquests beneits del poble!”, es deia, rient amb la boca plena de fato i creient-se el rei del món. “Ja ho veuran, com els espavilaré, oi tant!”, pensava amb els llavis i la papada coberts de llard.

Va passar el migdia i la tarda i a la nit el pagès seguia tallant trossos ben gruixuts de cansalada, que feia a la brasa. Tallant i tallant, bevent i bevent. Pensant amb els calés que faria al mercat amb aquella truja es fregava les mans i s’inflava d’orgull, com si li pogués cabre un centímetre més dins la seva panxassa.

Aleshores, enardit pel vi, per tot el seu patrimoni i per l’èxit que tenia a la vida, obrí la porta de la masia i cridà a la foscúria del bosc: “Ni el Diable és més ric que jo!” Li semblà que una riallada burleta li responia des del boirim, però ho atribuí al vi. Tancà la porta tot cofoi i anà a tallar l’últim tros abans d’anar a clapar. El volia el més gran i sucós, de la millor part del porc, així que apretà i apretà, però el ganivet es va encallar amb la cotna. S’hi arrepenjà amb tot el seu pes. Una, dues, tres. Avall! El clau clavat a la biga del sostre va cedir i li va caure la immensa cansalada a sobre com una roca.

Com havia deixat els ullals de la truja sense tallar, un d’ells s’enfonsà al seu coll tallant-li l’artèria. El pagès intentà treure’s la cansalada de sobre, però pesava massa. Cridà i cridà, però estava sol i aïllat de tothom. Així que la seva vida s’anà escolant a poc a poc…

L’endemà el carnisser del mercat, que pujà a bosc per comprar la truja, trobà el pobre home mort. I el poble donà a la masia el nom de “Degollats”, perquè un degollat, el porc, en degollà un altre, el pagès. Així de cruel és a vegades la imaginació popular.

El bruixot gat

Sóc un amant dels gats i els felins en general. En tinc tres (i més que en tindria). Com és lògic, de totes les capacitats de bruixes i bruixots una de les meves preferides és poder transformar-se en gat. De les rondalles recollides per Gomis a La bruixa catalana aquesta és una de les que més m’agrada i ara us l’explicaré:

A l’Hospitalet de Llobregat conten el cas d’un bruixot que cada nit entrava per la xemeneia en una casa; prenia la forma de gat negre i s’asseia sempre davant de la dona de la casa, que acostumava a filar asseguda a prop de la llar de foc.

Un dia el marit d’aquella dona va anar a consultar un veí sobre allò que passava a casa seva i aquest li va dir què havia de fer perquè el gat negre no hi tornés més.

Aquella nit la muller se’n va anar al llit i l’home, vestit de dona, es possà a filar a prop de la llar. El gat va baixar per la xemeneia com cada nit, va anar a asseure’s al pedrís del davant i va quedar-se mirant fit a fit l’home. Finalment, el gat va exclamar tot admirat:

-Portes barbes i files?

-Ets gat i parles? -Va respondre l’home- Doncs, mira, et convido a fer un ressopó!

I tot seguit va possar una paella al foc i hi va tirar força oli i alguns talls de cansalada i el gat es llepava els bigotis.

Quan la cansalada va estar fregida, l’home va posar un plat davant del gat però, en comptes d’abocar el contingut de la paella al plat, el va tirar damunt del gat que, sentint la cremor de l’oli bullent, va fugir xemeneia amunt fent uns marrameus espantosos.

L’endemà van saber que un veí d’aquella casa era al llit convertit en una nafra de cap a peus a causa d’unes fortes cremades. Ja no van tenir cap dubte: aquell veí era el bruixot que havia anat cada nit en aquella casa.

Aquesta rondalla humorística, que no té nom perquè ve de la tradició oral però que jo anomeno “El bruixot escaldat”, té variants per tot el territori català. En alguns llocs, com a Centelles, el gat va a dormir a la falda d’una pubilla jove, que és la que escalda el bruixot després de consultar amb una vella sàvia.

Tot i el seu caràcter senzill i còmic, li podem treure molta punta als seus motius simbòlics. Per exemple, l’home en disfressar-se de dona ocupa un espai intermedi que li permet comunicar-se amb el gat malèfic sense immutar-se. En moltes tradicions antigues els bruixots de la comunitat eren homes que mostraven característiques d’ambdós gèneres, és transvestien i tenien un caràcter ambigu. A l’alquímia la Unió simbòlica dels dos gèneres és un pas de la Gran Obra. Alguns “mags” moderns mostren canvis hormonals relatius a la seva feminització…

També podríem parlar del valor simbòlic de la xemeneia, el foc i l’acte de filar. I potser tot això siguin focs d’encenalls i no hi hagi res en el relat de la tradició oral… Vosaltres què en penseu? En tot cas, si un gat us ve a veure i s’asseu a la vostra falda, si us plau, no l’escaldeu, doneu-li alguna cosa de menjar i amanyagueu-lo. Tots els gats amaguen un bruixot darrere la seva mirada. Podria ser jo. Qui sap.

Vermella

Un dels contes més populars, a casa nostra i internacionalment, és el de la Caputxeta Vermella. Però per què la protagonista d’aquesta història porta una capelina amb la caputxa vermella que li dóna nom?

El psicoanalista Bruno Bettelheim, en el seu clàssic assaig The Uses of Enchantment, li dóna un significat psicològic: El color vermell de la caputxa simbolitza les emocions violentes, el despertar de la pubertat amb la menstruació i “la transferència de l’atractiu sexual de l’àvia a la néta”. Una de les versions literàries més interessants d’aquest vessant psicoanalític és l’adaptada per Angela Carter a l’antologia The Bloody Chamber, amb el seu relat The Company of Wolves. Alhora una molt bona pel·lícula d’en Neil Jordan, estrenada als anys 80.

Però l’origen de la caputxa vermella, més enllà d’interpretacions simbòliques, es troba en Perrault. Els orígens del conte, amb moltes variacions per tot Europa, es remunten a l’antiguitat remota. Va ser l’autor francès que al segle XVII va afegir-hi la caputxa vermella. Perrault, a Contes de la Mare Oca, va recollir la rondalla del folklore popular francès i el va transformar molt, dirigint-se a una audiència cortesana i noble, la de les extravagants festes de Versailles, la cort recent creada pel rei Lluis XIV. Els nobles francesos entenien els codis i idees de Perrault, el subtext simbòlic que nosaltres desconeixem.

Perrault afegí la famosa caputxeta vermella perquè, com esmenta en Jack Zipes al seu assaig etnològic The trials and tribulations of Little Red Riding Hood, adaptà el conte a la ideologia de les classes dominants de la seva època i el vermell, en aquell temps, estava relacionat amb l’atreviment i el pecat, també amb la prostitució. És un símbol de rebel·lia. Així, com apunta la professora Catherine Orenstein a Uncloaked, el que volia Perrault era moralitzar sobre aquelles corts llicencioses i sexualitzades de la França de Lluis XIV. En vestir de vermell, la protagonista crida la desgràcia sobre ella. Avui dia, lògicament, tot això s’ha perdut.

Perrault afegí el llenyataire i molts altres motius i més tard els Germans Grimm el tornaren a variar, per fer-lo més amable. Els motius de la Caputxeta Vermella, però, són riquíssims i solament un d’ells és la caputxa que li dóna nom, símbol molt més modern que la rondalla, que té altres implicacions. En les versions més antigues i populars no hi ha història moralitzant, ni caputxa vermella. El protagonista era un nen o una nena. Centrant-se en la dicotomia medieval bosc-civilització o en motius més salvatges com el canibalisme, el trànsit mental, la metamorfosi home-animal o la iniciació a l’edat adulta per part dels més joves de la comunitat.

Però el símbol va fer fama, probablement per les seves implicacions profundes. El conte ha sigut versionat arreu i ho seguirà essent per molt temps, adaptant-se als nous temps. Avui dia la Caputxeta Vermella és folklore universal, també, per què no?, una mica català.

El jugador de Petrer

El gran folklorista del País Valencià va ser Enric Valor. La dictadura espanyola censurà, prohibí i perseguí la seva obra lingüística i literària. Així que es dedicà al folklore. El seu llibre Rondalles valencianes és un tresor en el que Valor recollí girs de la llengua, melodies i trets populars. Avui us narraré una d’elles, la del Jugador de Petrer.

Enric Valor, escriptor i folklorista valencià

Això va passar al poble de Petrer, a Alacant, en aquells temps antics en que hi havia dimonis muntanyencs ben vestits i ben plantats, els quals visitaven camps i viles quan algú se’ls encomanava.

Al carrer Major de Petrer hi havia un casalot on hi vivía un solter de quaranta anys, en Pere Mestre, un fadrinot ric, amb un gran patrimoni i molt amant de festes, fer tabola i, sobretot, jugar i apostar a les cartes amb la seva colla d’amics noctàmbuls. Poc a poc s’ho anà jugant tot fins que solament li quedà el casal del carrer Major.

Una nit es trobava tot sol, pensant en recuperar la seva fortuna, doncs creia que si tornava a jugar ho recuperaria tot, i digué en veu alta:

―Si em feia ric altra volta donaria la meua ànima al dimoni!

Aleshores s’escoltà un gran tro i la casa pairal tremolà fins als fonaments.

Un cavaller de gust refinat i molt ben vestit apareixé al fons del llarg passadís.

―M’heu cridat, don Pere? ―va dir inclinant-se en una lleugera reverència, que deixà veure les seves banyes forcades―, em diuen Capralenc el Fi, i com ja haureu endevinat, sóc el Dimoni.

Mestre se n’alegrà molt de veure el cavaller, i el feu sentar a la taula.

Capralenc li oferí riqueses sens fi, un bon matrimoni i fills. A canvi, solament havia de signar un pergamí, que ja portava fet, on don Pere, com és habitual, li ofería la seva ànima a canvi al cap de deu anys.

―Bé ―digué don Pere―; però amb una condició. Us la donaré tot volenter, però no podreu venir per ella més que quan no hi haurà garrofes en els garrofers.

―I quin capritxo? ―somrigué el diable.

―Manies de terratinent, bon collidor de garrofes…

―No hi tinc res a oposar ―atorgà Capralenc, ansiós de fer-se amb aquella ànima tan fosca.

Garrofes madures

En un any Pere Mestre rescabalà totes les taules de joc de Petrer, Novelda i Monòver, recuperà totes les seves heretats i encara més, i es casà amb una ferma pubilla de Novelda, maca i dolça, que li donà tres fills. I així passaren els deu anys…

El dimoni, allà a l’agost, una nit va deixar la serra de Castalla on vivía i baixà a la vall de Petrer. Les garrofes eren ja madures i queien en terra. Capralenc es va dir:

―Dins quinze dies no en quedarà cap i llavors m’enduré l’ànima d’aquell calavera. Millor… Li donaré un mes.

Una nit d’octubre en Capralenc es presentà a la casa dels Mestre i, aquest, s’acomiadà de la seva família i sortí amb l’elegant cavaller pel camí a Elda. Li demanà l’ànima cent i una vegades, però Mestre s’hi negà fins que arribaren a un garrofer que creixia en un creuament de camins.

―Fa bona lluna ―digué el dimoni―. Vegeu si en veieu cap, de garrofa, ni dalt ni baix. Jo ja he baixat tres o quatre vegades de la serra per veure com les arreplegaven els camperols.

―Segons a què us referiu, dimoni Capralenc ―contestà l’astut Mestre.

I l’hereu mostrà al dimoni les garrofes tendres que hi havia per totes les branques.

―No s’ha complit el terme fixat, benvolgut Capralenc ―sentencià don Pere―, perquè el garrofer és un arbre que no para mai: ¡quan no en té de madures en té de verdes!

I és que aquell dimoni vivia a les terres altes, on no hi ha garrofers, i li eren desconeguts. Així que, desconsolat, hagué de tornar a la serra i ja no tornà a molestar a aquell hereu valencià que, per cert, seguí jugant. I ja us podeu imaginar com acaba la història… Per què no el tornà a molestar, oi?

 

Catalunya i el Tarot

Molts de vosaltres haureu jugat a jocs de cartes com la brisca, el set i mig, la botifarra o el pòquer. Fins i tot potser us han llegit la fortuna amb el Tarot o altres cartes. Però coneixeu la relació dels naips amb Catalunya?

La primera referència escrita arreu del món del joc de naips com el coneixem és de 1310 pel Consell de Cent, que en prohibeix el seu ús a causa de les quantitats milionàries que s’hi jugaven i a la violència que provocava. S’especula que els comerciants àrabs l’introduïren a Sicília, en aquell temps del regne d’Aragó, i els nobles i comerciants catalans l’adaptaren a la nostra cultura. El que a Catalunya coneixem com a baralla espanyola, de 48 cartes, a altres països com França o els Països Baixos és coneguda com a baralla catalana. La baralla espanyola per a ells és la de 40 cartes, sense els 8 i 9.

Harris-Crowley Tarot

Originalment els símbols eren simitarres i icones àrabs, fent referència a les classes i oficis medievals (noblesa, clergat, camperols i comerciants), aquests es van iconitzar als dibuixos de la baralla alemanya i d’aquests a la francesa, la que actualment es fa servir per al pòquer. Els acadèmics especulen que el joc original podria venir de l’Extrem Orient. L’etimologia de la paraula naip, segons la RAE i el IEC, ve del català naíp, adaptació de l’àrab ma’ib, “censurable”, doncs el joc inicialment era mental i espiritual però derivà cap al vici, en caure en mans de comerciants i nobles catalans i italians.

Les primeres referències escrites del Tarot són d’Itàlia a inicis del segle XV, probablement derivat de la baralla catalana en una transferència de sud a nord de la península Itàlica. El joc de Tarot més antic conservat és el Visconti-Modrone de mitjans de segle XV. A la baralla clàssica se li afegiren els triomfs, després dividits en Arcans majors i menors, que feien referència a figures mitològiques i llegendàries. Arcanum vol dir “misteri” i Triomf “per sobre de tot”.

Cartes del Tarot del segle XV

El Tarot originalment s’utilitzava per jugar, però amb el temps i especialment a partir del segle XVIII passà a utilitzar-se també per llegir la bona fortuna. El primer ús documentat de cartomància és de finals del segle XVI i més tard estigué relacionat amb el famós Tarot de Marsella. Hi ha estudiosos que diuen que el seu ús màgic començà a l’Occitània i la Catalunya Nord.

Van ser les gitanes, a França, de les primeres a utilitzar-la per aquest fi. Com a poble nòmada, el fet que poguessin escapar de les urpes de la Inquisició va permetre a les gitanes expandir l’ús del Tarot com a eina màgica. Avui es troben esteses per tot el món i acadèmics com el psicòleg C. G. Jung les han estudiat en la seva relació amb l’inconscient.

L’origen de les sardanes

Avui us parlaré d’una sèrie de curiositats relacionades amb les sardanes. Totes elles ens parlen d’un temps molt diferent del nostre, de la mentalitat dels nostres avantpassats i la seva manera de viure i veure el món. I també, amb el seu esforç i persistència, d’allò que ens han llegat. Ara potser no ens ho sembla però a la sardana, com a ball rodó popular i muntanyenc, hi regnava la disbauxa i l’exaltació. Al segle XVI era considerada lasciva per l’Església. El nunci d’Olot, el 1552, manà:”que’s prohibisca lo ball de la sardana y altres balls deshonests”. A Vic, el 1559, el bisbat també prohibí ballar-les davant les esglésies.

De balls rodons en trobem per tot el Mediterrani i el seu origen és arcaic. S’han trobat imatges de balls rodons a la Creta del segle XV aC i encara més antigues a Anatòlia. Era un ball d’unió entre el poble i el territori on hi participava tota la comunitat i els esperits, relacionada amb la lluna i els cicles. Avui, diferents cultures l’han adaptat a les seves particularitats i a la seva terra.

Sardanes a Montserrat

La primera cita a les sardanes la trobem al Llibre Vermell de Montserrat, un dels reculls de música medieval més importants del món. En ell trobem que els romeus ballaven balls rodons o cerdanes davant la Verge i fins a la matinada, tradició que s’ha mantingut fins avui.

En diversos processos judicials contra bruixes i bruixots se’ls acusava de ballar sardanes al ritme del flabiol i el tamborí. Fins i tot deien que el mateix Diable s’hi unia al ball. S’ha d’entendre aquelles sardanes com formes molt lliures i frenètiques de balls rodons. El mateix Mestre s’emprenyava si es tocaven sardanes suaus, segons declarà en Pere Torrent, un bruixot de Sant Feliu de Pallarols: “lo dimoni no volia que sonàs sardanes toves, ni com sonen los músics per ací, sinó ab un so tot arravatat, tant com jo podia fer sonar ab lo fluviol”.

Durant el segle XIX estava “mal vist” que les dones dansesin sardanes, doncs era considerat un ball sensual. No va ser fins a l’arribada de músics i coreògrafs extraordinaris com Pep Ventura, Enric Morera i Miquel Pardàs que la sardana no adoptà la forma que té avui i s’obrí a tothom, convertint-se en el ball català per excel·lència. Un llarg camí d’ençà l’antiguitat. Durant el franquisme la sardana s’intentà folkloritzar i convertir en un “baile regional” més, com en l’època de la Inquisició fins i tot a voltes es prohibí, però se seguí ballant com a símbol de catalanitat i, com en temps molt arcaics, seguí representant la unió del poble amb la seva terra.

La maledicció d’en Trucafort

Avui us porto un personatge molt favorit de Llegendàrium, una llegenda menys amable de les que normalment tracto, doncs en Trucafort és un dels personatges més ombrívols i terrorífics del nostre folklore. A diferència del que sol passar, on una llegenda acaba caracteritzada com una persona històrica en un procés conegut com a evemerització, l’origen d’en Trucafort és un bandoler real, en Gabriel Torrent de Goula, que com en Capa Negra, en Serrallonga o en Rocaguinarda, va enfrontar-se amb els representants reials d’Espanya a sang i foc.

A l’inrevés del procés d’idealització d’en Serrallonga, en Trucafort és recordat com un dels bandolers més cruels de la història de Catalunya. Va ser el líder dels cadells després de la detenció del seu germà, Galant de la Goula, executat pels espanyols, fet que no els perdonà mai i que el tornà brutal i despietat. Trucafort va escampar la por i la mort pels correus reials que recaptaven impostos a principis del segle XVII, especialment a Osona i Castellar de N’Hug, on més importància té la seva llegenda. El seu crit de guerra, que sempre cridava en entrar en combat, era: “Aquí no coneixem rei!”

Era un home baixet, ros o pèl-roig i barbat. Es diu que inicialment era fuster, va néixer a Sant Martí Sescorts i després va fer de masover al mas La Goula. Tan gran era la seva habilitat i carisma que va arribar a comandar una banda de cinquanta homes i dones fidels que mai el van traicionar, com així li passà a en Serrallonga.

Aquest líder de bandolers, com Serrallonga o Rocaguinarda, va patir la contrapropaganda espanyola i una de les enraonies que van fer córrer és que va tornar partit en dos un nen segrestat als seus pares, doncs solament van poder pagar la meitat del rescat. En Trucafort va ser finalment capturat a Sant Esteve d’en Bas (per cert, en una masia veïna d’on visc) i fou dut a Barcelona, on els espanyols li cremaren els punys davant d’ell de viu en viu, el van esquarterar i els seus trossos van ser exhibits públicament.

Fos real aquest fet del nen o no, segurament no, en Trucafort va entrar al territori dels somnis convertit en un ésser de llarga barba, pell assaonada plena de nafres i cara retorçada de dolor, que porta dues pedres, una sobre el cap i un altre molt pesada amb la qual mata els nens que fan més el ploramiques o es porten malament. Fins i tot a llargues distàncies pot llençar la seva pedra i esclafar la canalla xerraire i cridanera. Durant segles en Trucafort va ser un espantacriatures de la Catalunya central i el seu mite potser beu d’arrels més antigues, on per obra del Diable el record del despietat bandoler es barrejà amb velles criatures de la terra relacionades amb la foscor i la sang.

Veniu-me a buscar

A vegades el folklorista, sense voler-ho, es troba amb històries que remeten al conte gòtic o de misteri clàssic, amb la diferència que té persones amb noms i cognoms i fets documentats pels diaris que els confirmen. Cels Gomis, que ja coneixeu, n’explica una d’aquestes històries a La bruixa catalana, que li explicà Teresita Llibre de Can Carreres, pagesia d’Argentona, a prop de  Can Ridemeia.

Can Riudemeia, avui

És molt general entre la gent senzilla, i fins entre aquella que sembla que hauria de ser il·lustrada, la creença en les pràctiques endevinatòries. Quan algú vol saber una cosa i no troba cap altre mitjà d’aconseguir el seu objectiu, se’n va a trobar un endevinaire o endevineta.

Ara referiré un cas en el qual els endevinaires han encertat el que se’ls preguntava.

Fa uns dotze anys feien obres a can Ridemeia, a la riera d’Òrrius, al Maresme. Un noi petit de la casa jugava sota una de les bastides quan en va caure una pedra i el va deixar mort.

Els paletes, per estalviar-se declaracions i eximir-se del càstig que temien, van agafar el noi i el van emparedar.

Els pares de la criatura, veient que es feia tard i que el noi no compareixia, van preguntar als paletes si l’havien vist i aquests van contestar que no. Els passos que varen fer aquells pares desconsolats per trobar el seu fill no són per ser comptats.

Finalment, van acudir a un endevinaire i aquest els va respondre que tenien el noi a casa. Van regirar tota la casa de dalt a baix i no el trobaren enlloc. Van anar a veure un altre endevinaire, i un altre, i sempre en van obtenir la mateixa resposta. Tenien el noi a casa.

Aquells pares es trobaven boigs buscant-lo pertot arreu i no podent-lo trobar enlloc. Fins que, quatre anys després, un dels paletes va morir a Argentona i va declarar poc abans de morir el que havia passat i el lloc on hi havia el cos del noi, que, tal com havien dit els endevinaires, es trobava efectivament a casa.

L’àvia Guinarda

Hi ha molts pobles a Catalunya que tenen un passat relacionat amb bruixes i bruixots, processos de persecució i tradició arrelada d’ungüents i vol de l’esperit. Però d’entre tots ells Dosrius-Canyamars, al Corredor, per mi són els que tenen una tradició més profunda.

Podria explicar-vos moltes històries d’aquest indret, i de llocs propers com Argentona i les seves fonts, el Turó de l’Infern, Burriac o el Montcabrer. Però avui us explicaré una història d’una canviaformes, l’àvia Guinarda de Dosrius.

Pou de glaç

Fins al segle XX encara hi havia bruixes i bruixots com en Ramon Polayna de Canyamars, que coneixia els secrets de les pedregades i el vol de l’esperit amb familiars. Quan Cels Gomis visità el poble el 1880, n’hi havia tantes de bruixes que tothom coneixia una o havia viscut fets… Com a mínim estranys…

Quan morí una d’elles, durant el seu funeral, el badall de la campana Juliana, que era un gran remei contra les bruixes a Argentona, caigué tres vegades mentre la tocaven. I aquella tarda hi hagué una forta pedregada, l’única en tot l’any. Tant gran era el seu poder.

Però una de les bruixes més famoses de Dosrius i Canyamars fou l’àvia Guinarda. D’ella s’explica que, en un dia de temporal, en Pau Fontseca, minyó de Can Carreras de Dosrius, la va veure arribar des d’una barraca que tenia al mig del bosc.

L’àvia Guinarda es despullà, féu tres girs sobre si mateixa amb els ulls en blanc mentre murmurava una paraula tota l’estona i es convertí en guineu, sortint corrents. L’espavilat Fontseca va agafar la roba de la vella bruixa i la va amagar.

Al cap d’un temps, la guineu va
tornar, féu tres tombs més en sentit contrari i es transformà en dona. Aleshores, en Fontseca sortí de la barraca i digué:

– Desgraciada, més que poca-vergonya! D’on veniu de fer mal?

– No em descobriu, Fontseca! – implorà l’àvia.

– Que no? Ho contaré a tothom!

– Mireu, Fontseca, si em doneu la roba i no em descobriu, jo us faré feliç mentre visqui.

En Fontseca aleshores li tornà la roba, i l’àvia digué:

– Sembreu el que vulgueu i sempre tindreu bona collita; però només mentre jo visqui… Quan sigui morta, veneu-vos de seguida la collita perquè se us podriria. – assegurà l’àvia somrient.

Des d’aleshores ençà, en Fontseca va enriquir-se com mai. En un hort de no res collia quaranta quarteres de blat blanc molt bo.

Però un dia l’àvia Guinarda va morir. Aleshores, en Fontseca, per més pressa que es donava per vendre-ho tot, tot se li podria, i en pocs anys tornà a ser molt pobre. Tant que va morir completament embogit i sol…

De com va morir l’àvia Guinarda… Bé, això és una altra història. Però la moralina d’aquesta, jo diria que és… Mai provis d’enganyar una bruixa, perquè sortiràs escaldat, doncs darrere d’ella hi ha el Mestre. I robar-li la roba, encara menys!


Algunes fonts originals utilitzades

Gorg del Diable de Llorà

La bruixa catalana, Cels Gomis, Edicions Sidillà

La processó de les rates