«Procés de contradicció suficient» és un còctel de bruixeria, realitats alternatives, màgia negra, dimonis, sexe i molta psicodèlia, escrita d’una manera subtil però crua, directe però profunda. Una novel·la molt 70’s, tant 70’s, amb tot el que això implica, que també és terriblement moderna i, alhora, estranya. Propera però llunyana: Fascinant. Pedrolo domina el fet de trencar l’espai i el temps –i fins i tot la quarta paret– amb una habilitat inqüestionable, submergint-nos en un viatge àgil, veloç i terriblement al·lucinat per una sèrie de paratges de l’ànima i ciutats imaginades, sempre encalçat i guiat per la Maia, la noia que és el Dimoni. I quan creus que ets en un lloc, en una frase és en un altre i res és el que és, però tot és alhora. Una novel·la que mereix passar a formar part de les obres de culte de la literatura catalana. I a més gaudeix d’una portada «diabòlica» de Branca Studio, què voleu més?
La novel·la transcorre en un temps que no és el temps i un moment que és ara, però que no és. En aquest espai «imaginat» però real, més real que la realitat, assistim a com un pintor, l’Enric Germa, personatge «pedrolià» fins a les arrels, té diverses trobades amb personatges que li desvetllen tot el ventall de possibilitats de la realitat i les realitats, sempre sota la mirada astuta del Diable, en forma d’una noia que és guia i alhora… potser, és amant. Però una altra força oposada, masculina i correctora, se’l disputa. La generació de binaris, d’oposats, és al centre dinàmic i creador d’una novel·la de corrents hermètics i alquímics, simbologia i context narratiu que el nostre autor utilitza sense cap mena de pedanteria, més aviat les va deixant anar tal com raja, amb ús de la paraula espurnejant i que sembla escrita a flamarades, formant un corrent de consciència inesgotable.
Res és el que sembla en ella. Pots pensar que estàs davant d’una novel·la «de tesi» i «idees», on la subversió de tot és al centre de la foguera, i aleshores Pedrolo et desconcentra amb recursos propis de la ciència-ficció i la literatura de terror, que l’escriptor de L’Aranyó coneix a la perfecció. Barreja el gènere amb la novel·la d’autor d’una manera tan intel·ligent i desimbolta, provocadora, que sens dubte podria molestar i molt als autors «d’alta cultura» que detesten els gèneres. A «Procés» hi ha Philip K. Dick, hi ha Burroughs, hi ha Leary, però sobretot hi ha Pedrolo. I aquestes idees l’autor català les va desembolicant com un regal, però amb frescor, sense estar-s’hi massa, tot passa de pressa, de volada, però hi torna amb onades inesperades que et retornen a les preguntes: Ell va preguntant, qüestionant-se, qüestionant. Publicada l’any 1975, la repressió franquista sobrevola greument per la història, però els temes que tracta són tots ells de rabiosa actualitat.
Una novel·la que, també, és molt visual. En ella tenen moltíssima importància les visions i les entranyes de nombrosos pintors i directors de cinema, de Buñuel a Magritte, de Klimt a Jean Vigo. Però no solament amb la referència, sinó amb l’ús que fa Pedrolo de l’«al·lucinació», un ús gens conformista, desafiant, visceral i molt immersiu, que et manté sempre dins del somni, dins d’un altre somni, mostrant-te que la realitat no és res més que una altra peça de la realitat. Els seus recursos visuals, la manera en que ens submergeix en les imatges, és com entrar dins d’un mar d’ones, líquid, com el fum i les seves volves inabastables però carnals.
Quan es publicà alguns ho van veure ràpidament, estaven davant d’una obra major, guanyant el Premi de la Crítica Serra d’Or, un dels més prestigiosos del moment, l’any 1977. Però, tot i ser una de les novel·les principals de Pedrolo, havia caigut «relativament» en l’oblit fins que Orciny Press l’ha recuperat amb molt d’encert. «Procés de contradicció suficient» forma una mena de trilogia dins de l’obra pedroliana, juntament amb «Crucifeminació», que tot just acaba de publicar Orciny Press, i «Múltiples notícies de l’Edén», formant les tres un conjunt d’obres que parlen de mites ancestrals, on «Caro Baroja» es troba amb el «Malleus Malleficarum», Cirlot amb el «Dictionnaire infernal» i el «Dictionnaire de démonologie», el Popol Vuh amb Ahriman. I tot això sense fer-se el fatxenda, sense provocar una indigestió de referències, ni banalitzant la cita. Tot flueix.
Potser perquè Pedrolo, que és un dels autors més importants de la literatura catalana, no és gens complaent amb res ni amb ningú, perquè ho qüestiona veritablement tot i se’ns revela com un autor honest i insubornable, no ha gaudit del mateix favor que altres obres més digeribles per les ments benpensants que volen «comoditat» i pensar, sí, però fins a un límit. Així se’ns revela com un autor literari més necessari que mai. Pedrolo no entén de límits, per ell no existeixen, t’agafa del braç i d’ençà de les primeres pàgines se t’emporta amb ell a paratges de llibertat on l’ordre establert és qüestionat i el somriure del Diable és arreu, com la pluja que mai arriba i esperes.
