Presentació de “Seguici popular” de Barcelona: De les Dionísies als carrers de la ciutat

Diables i Seguici Popular, de El Cep i la Nansa
Diables i Seguici Popular, de El Cep i la Nansa

Aquest dijous es presentà a La Casa dels Entremesos de Barcelona, centre de folklore i cultura popular de la ciutat, el llibre «Seguici popular, Toc d’Inici i altres elements singular de les Festes de la Ciutat». En ell podeu trobar totes les bèsties del seguici de la ciutat, com l’Àliga, el Drac o la Víbria, a més dels gegants del Pi i de Santa Maria del Mar. Les colles del Toc d’Inici, com els Ministrers, Trabucaires, Ball de Diables, Falcons i Esbarts. Tot acompanyat d’altres festes i criatures singulars i menys conegudes, com el Dofí, la Carassa de Nadal, l’Home dels Nassos, la Moixiganga o els Gegants de Foc i de la Pedrera, entre d’altres. Totes elles vénen acompanyades d’un text, elaborat per Xavier Cordomí, en què es destaquen els trets més importants de cada figura i colla, de la seva història i característiques, a més de dibuixos ben fidels de l’il·lustrador JuanolO.

Aquest llibre és la segona part d’un recopilatori de totes les festes popular vives de la ciutat, amb records a colles o bèsties que ja no hi són, essent el primer volum dedicat a les colles de Diables de Barcelona. I ha sigut editat per El Cep i la Nansa, que també publica recopilatoris de gegants, dracs, bèsties i figures singulars d’arreu de Catalunya en la seva col·lecció de «Figures de Festa», amb textos d’Heribert Massana i Aitor Garrido. Col·leccions amenes, pensades tant per a un públic familiar com per a algú que vulgui conèixer millor el territori i la seva relació amb la cultura popular, també perquè darrere d’aquests éssers fantàstics, els seus balls i les seves rondalles, sempre hi ha una història, un fet, un indret d’aquell poble i barri. De Gegants porten fetes quatre guies, cada una d’elles amb 100 gegants, de dracs trobem dos guies, amb 50 dracs cadascuna. I per últim la de figures «singulars», un volum molt curiós, on no hi ha dracs pròpiament dits, sinó figures curioses, com el Boc de Vandellòs, el Gat Sirius del Poble Sec o la Cucafera de Tortosa.

Víbria de Barcelona
Víbria de Barcelona

Aquesta nova col·lecció dels Grups Festius de Barcelona ve a complementar l’altre, ambdues en constant renovació i amb possibilitats d’ampliació amb nous volums. Si una cosa va quedar clara de la presentació, és que la cultura popular segueix ben viva arreu del territori, amb figures en constant transformació, cada una d’elles relativa a llegendes, històries o fets propis de cada barri i poble. Hem de recordar que aquesta tradició és relativament recent i alhora molt antiga.

Figures de festa, balls de diables, gegants i capgrossos, són tradicions que es remunten, com a mínim, a l’Edat Mitjana, hereves de les Saturnals, Liberàlies i d’altres festes de l’Antiguitat, especialment les relacionades amb cultes agraris i rurals, que donaren lloc al gènere de la comèdia en teatre. Com diu en Vito Pandolfi a la seva clàssica «Història del teatre»: «Les festes fàl·liques, de caràcter familiar, i les processons fal·lofòriques, alegres mascarades en honor a la fecunditat, eren molt corrents a la Grècia antiga.» Durant aquestes festes, les Festes Dionísies, el Komos, les Lenees i la tradició ambulant de les farses i màscares grotesques, els «fliacis», les portes de les ciutats s’obrien a tot tipus de disbauxes i bogeries, on la gent del camp podia entrar a les polis gregues amb les seves màscares i disfresses, els seus carros decorats i les seves bèsties de fusta, en general amb un to burlesc i satíric, però també relacionat amb cultes del territori. Aquestes tradicions rurals, esteses per tot el Mediterrani, especialment a les àrees del camp, són els orígens d’aquestes figures festives d’avui que, en molts llocs, com l’Aquelarre de Cervera, han mantingut aquest caràcter satíric, burlesc i subversiu.

Però al segle XVIII, el rei espanyol Carles III, el mateix que va reprimir durament la llengua catalana, va prohibir les figures festives, els balls de diables i totes aquestes expressions populars que es consideraven pròpies de gent inculta i poc apropiades per la «cultura», recordem que a Carles III se’l vol vendre com un rei «il·lustrat» que va portar la Il·lustració francesa a Espanya, amant de l’«alta cultura», el simbolisme «profund» i totes aquestes coses que, en el fons, són buides i no volen dir res. Va ser després de la dictadura espanyola que es van començar a recuperar aquestes figures i balls de diables, algunes d’elles, com el Lleó, l’Àliga o el Drac de Barcelona, tenen orígens que podem documentar, com a mínim, entre els segles XIV i XV.

Avui, i fins que la cultura popular segueixi viva al territori –i està més viva que mai–, seguirem gaudint d’aquests seguicis, que podem trobar recollits a la col·lecció d’El Cep i la Nansa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada