Les vostres preguntes, anècdotes i rondalles (I)

Uelh deth Garona, al Pla de Beret, a prop de Bossòst

D’ençà del principi he pensat Llegendàrium com un lloc on trobar-se amb les llegendes i les tradicions, no solament com una pàgina que va en una direcció. La penso més com un hort sense amo, un prat salvatge que ningú cuida però al que tothom pot accedir. En ell s’hi poden trobar herbes verinoses amb boniques vestidures, herbes esquerpes però sabies, d’altres que no podeu veure però que són allí i fins i tot algunes que expliquen acudits i ballen. Perquè hi ha qui balla al voltant del foc, hi ha que ho fa dins del foc. I hi ha qui és el foc.

Així que avui obro les portes de la pàgina perquè els qui llegiu i gaudiu d’elles també en participeu. Tots tenim personatges de la nostra història que ens fascinen, llocs que estimem o que volem conèixer, criatures que hem vist en somnis o amb les que ens agradaria trobar-nos. He volgut que aquesta vegada sigueu vosaltres qui em demaneu els propers articles i que poguéssiu preguntar-me tot allò que us passés pel cap. Aquest és el resultat de les preguntes que m’heu anat fent durant aquesta setmana a Facebook i per altres mitjans.

També he afegit totes les aportacions que m’heu anat fent, explicant-me històries i anècdotes del vostre poble o que us explicaven els vostres avis. Algunes són simplement “regals”, com fotografies o cançons que m’heu enviat. He rebut desenes d’aquestes històries, així que no sé si m’hauré deixat algú, però si és així, intentaré que hi sigui la següent vegada. Com ha funcionat molt bé, i si us agraden aquest estil de propostes participatives, no serà la darrera.

Espero que en gaudiu i tots plegats n’aprenguem del que trobem al prat. Perquè mai se sap què pots trobar-hi.

 

“Estelades, gallines que ressusciten i polítics escomesos” El Cosso, a Sant Agustí de Felanitx, podria ser l’origen de les neofestes mallorquines. Font

 

Ensaïmada gegant a la matinada de Porreres, a Mallorca. Font

 

Les neofestes mallorquines

En Marc Toda, de Mallorca, em comenta un tema molt interessant de folklore viu: Les festes mallorquines que han creat tot un imaginari popular nou, que tot sovint són el centre de la festa, amb un fort caire reivindicatiu de la llengua i la cultura.

El folklore no és quelcom que existís abans i ara s’hagi mort. No són criatures o rondalles dels avis. Aquest fenomen de les neofestes és una mostra que sempre, en qualsevol situació, en qualsevol temps, el folklore ho impregna tot i adopta formes adequades a l’esperit del temps. El problema el trobem quan pensem què considerem folklore. Si el veiem com quelcom encotillat, apamat, que es pot col·leccionar, tenim un problema. Si el descategoritzem i obrim l’espectre de què pot ser, aleshores és quan començarem a albirar la seva verdadera força, la unió íntima amb cadascun de nosaltres, els que ens precediren i tots els que ens seguiran.

Si sou de Mallorca, Menorca o les Pitiüses, i em consta que tinc bons lectors d’aquelles contrades germanes, suposo que sabreu què és. Pels qui sou del Principat o del País Valencià i no ho conegueu, el que em diu en Marc és prou significatiu: Es tracta de festes creades els darrers anys pel jovent dels pobles amb tot un imaginari festiu nou que, en alguns casos, s’han acabat convertint en el punt central de les festes locals. A més totes elles tenen en comú un fort sentiment nacionalista (per no dir independentista directament) i de crítica social i política. M’envia també un enllaç, molt interessant, que podeu consultar aquí.

M’agrada molt l’article que es diu “Festes d’autoestima” i us convido que el llegiu. Una mostra radiant d’una cultura viva i amb força s’expressa a través de les seves festes, de la seva capacitat d’articular un llenguatge propi, festiu, icònic, simbòlic. L’humà ha festejat d’ençà que va tenir pensament abstracte i l’expressió de l’alegria i la disbauxa amaga molts més significats dels que us pugui semblar a simple vista. Per això, crec que hauré de dedicar un article complet a aquestes festes mallorquines, que reivindiquen la força del seu esperit popular, que també és el nostre, llegiu des del Principat, de la Catalunya del Nord, del País Valencià o de les Illes!

I espero poder participar-hi també, és clar. Si no, com voleu que en parli amb propietat?

Auto de Fe de la Inquisición. Francisco de Goya

 

No hubo remedio. Francisco de Goya

Era tan dolenta com diuen la Inquisició espanyola?

Ariadna Vilu em pregunta que en penso d’un article publicat en un famós diari espanyol, que blanqueja la imatge de la terrorífica Inquisició espanyola, i em pregunta si era tan dolenta com diuen.

Aquest és un tema que em toca els nassos per moltes raons. Primer perquè el blanqueig que n’està fent el nacionalisme espanyol d’una de les institucions criminals més terribles de la història de la humanitat és equiparable, si no pitjor, per la barra i la manipulació sense complexos, que la dels negacionistes que blanquegen la imatge dels nazis. De fet, moltes vegades neguen ambdues coses. I no és estrany, els nazis són aprenents dels inquisidors.

En segon lloc i, encara més important, és un menyspreu absolut als milers de víctimes de la Inquisició. Aquest menyspreu és normal si ells adopten l’òptica dels vencedors de totes les guerres que hi ha hagut a Espanya, una opció purament ideològica i ahistòrica, basada en els seus prejudicis patriòtics espanyols.

El tema aquest que s’han tret de la Llegenda Negra l’utilitzen d’una manera partidista i desvergonyida. Programes de televisions i ràdios espanyoles, seudohistoriadors, periodistes molt mediàtics, tots sempre des d’un mateix espectre ideològic, han anat filtrant la idea que la Inquisició espanyola “no era tan dolenta” com la resta d’inquisicions d’Europa i coses per aquest estil. Però si anem directament a les fonts i llegim els professors, estudis seriosos, fets per acadèmics de prestigi, que estudien el funcionament de la Inquisició espanyola d’ençà de la seva fundació, trobarem que el quadre és d’autèntic horror.

Per tot això, crec que serà necessari fer-ne un article ben documentat, per combatre amb el meu gra de sorra aquesta mentida de l’espanyolisme. I a Goya i a les seves pintures i gravats sobre la Inquisició, bé, per què fer-li cas?, al final, segons ells, era un traïdor afrancesat.

Alguns gravats del Roc de les Bruixes, a Canillo, Andorra

El boc en el llegendari català

Ruben Ruga m’escriu per preguntar-me si tinc algun article sobre bocs que no tinguin referències del Mestre, és a dir, diabòliques.

A l’article del Boc de Biterna comento en algun dels seus paràgrafs que, com va intuir Ramon Violant i Simorra, Biterna i el Boc són romanents prehistòrics, probablement anteriors a la introducció de l’agricultura i els metalls. Però dir que la bruixeria ve de la prehistòria i quedar-se tan ample és també un error.

El boc, el mascle cabró, en el llegendari català usualment és un representant del Mestre o ell mateix, i quan dic català vull dir d’arreu dels Països Catalans. Però també tenim algunes rondalles o motius simbòlics en què el boc representa motius aparentment allunyats de la bruixeria o d’elements diabòlics. Dic aparentment, perquè si precisament la bruixeria va trobar en el Boc i en Biterna un símbol i un espai no va ser per casualitat. La cabra, d’ençà d’època ibera i romana, ha estat relacionada amb la disbauxa i la lascívia, amb la fertilitat i l’astúcia amb un punt embogit. Així ens ho mostren els seus ritus i les seves rondalles. I tots coneixereu l’expressió “estar com una cabra”.

Els mascles cabrons, especialment els negres o els rojos, es col·locaven en ramats de cabres que normalment eren blanques o tacades per produir major diversitat genètica, evitar l’endogàmia i fer més fort el ramat. Com és lògic, els nostres avantpassats no sabien explicar científicament perquè era sa per a un ramat que hi hagués un mascle d’un fenotip i un ramat totalment diferent, que compraven en fires llunyanes o intercanviaven amb altres pastors. Si sou pastors o coneixeu el món de la ramaderia, especialment l’antiga, sabreu que aquest boc era l’únic o pràcticament l’únic mascle que podia copular amb la resta de cabres. És clar que, quan passava un temps, sacrificaven el boc rei i el substituïen per un altre. La seva funció havia quedat inservible i, com els reis celtes de l’Antiguitat, calia substituir-lo.

Aquest caràcter relacionat amb el sexe desenfrenat i lasciu va ser observat atentament pels nostres avantpassats. “Aquelarre” no deixa de significar “prat del mascle cabró”. I què fa el mascle cabró en el prat? Cal dir-ho? Ho aneu veient? Però això solament és una minúcia, una anècdota de tot el quadre complet. És Ginzburg qui ens parla de com l’organització de les juntes de bruixes i bruixots, tot sovint, prenia una organització i funcionament simbòlic i orgànic molt proper al de la natura, al del territori. Per exemple, el de les abelles.

O, per dir un altre exemple, el de les cabres. Cal dir alguna cosa més? És clar que això solament és una petita anècdota. Però si sou boc d’algun prat, aneu amb compte quan vingui el temps de substituir-vos…

La Molsosa

Un lector amb el pseudònim Carl G Jung m’escriu per demanar-me un article sobre la Molsosa.

La Molsosa també és una criatura del nostre territori a qui li tinc molta estima. És, potser, una de les representants més clares d’un esperit del bosc caigut en desgràcia, oblidat i maltractat. Un dels trets més interessants que té és que, en ella, podem veure molt clarament l’evolució dels humans amb el tracte amb la natura, despullada, desproveïda de qualsevol artifici i domesticació.

I, recordeu, que quan parlem de folklore, de criatures, de natura, de territori, mai parlem de quelcom que, solament, és extern a nosaltres, sinó també intern. De fet, no hi ha diferència entre el que és intern i extern. I encara més, no som nosaltres, amb el nostre tracte, els que modifiquem la Molsosa com si fos un element passiu, és ella la que s’adapta, es mostra, dialoga amb nosaltres de determinada manera d’acord a nosaltres. I viceversa.

Per cert, m’encanta que m’escrigui en Carl G Jung!

N’hi havia homes bruixots… I molt temuts…

Hi havia homes bruixots?

Nati Nacenta vol saber si hi havia homes bruixots i si hi havia diferència entre la tasca que feien els bruixots i la que feien les bruixes.

Aquesta pregunta es pot respondre d’una manera curta o llarga. La curta és: Sí, n’hi havia. Hi havia diferència? Lògicament, també.

La resposta llarga és més capciosa, més enrevessada. Tot depèn de què considerem com a bruixa i de qui escoltem. El problema que tenim amb la bruixeria és que gairebé tota la documentació que conservem és dels processos judicials. No tota, però sí la majoria. Això fa que tota la visió que tenim de les bruixes i bruixots del passat estigui filtrada pels ulls d’aquells que les executaren. Això ha fet que alguns historiadors diguin que les bruixes no van existir mai, que són una invenció dels inquisidors i que simplement eren remeieres, gent que s’oposava al sistema aristocràtic o bocs expiatoris per part del poble, gent utilitzada per les comunitats per fer-los pagar les seves frustracions col·lectives amb linxaments populars. Però cal diferenciar entre remeieres, bruixes i el folklore llegendari de les bruixes.

Hi ha d’altres autors, però, que tenen en compte altres factors, no els purament documentals. Factors etnològics, mitològics, fins i tot geogràfics. I que han explorat documents anteriors a l’edat moderna, com els de les visites pastorals, on es parla de les bruixes i els bruixots més enllà dels judicis. Pel que fa a això recomano molt visitar les exposicions “Per bruixa i metzinera” i “Se’n parlave i n’hi havie“, d’ambdues en faré una ressenya aviat.

Com deia, també depèn de què considerem bruixa o bruixot. Si considereu bruixa a tot aquell que tenia un ofici “màgic”, com els endevinadors de tot tipus i especialitat, les alcavotes (que feien filtres d’amor, preparaven abortius i, en general, treballaven amb les passions), els tallanúvols i altres oficis que espantaven tempestes i pedregades, i molts altres, sabem que hi ha que eren d’ofici pràcticament exclusiu d’homes. Per exemple el soler o esteler, que endevinava el futur observant el sol i les estrelles. Una de les seves pràctiques era col·locar una copa amb aigua al bell mig d’un prat a les dotze del migdia i, observant el reflex del sol que queia a pic sobre l’aigua, entrar en estat de trànsit i predir el futur.

Hi havia altres oficis màgics que, als Països Catalans, eren practicats bàsicament per homes. Hem de tenir en compte que aquests homes i dones, normalment, no s’hi dedicaven a això a temps complet, molts ni tan sols cobraven. D’altres utilitzaven la picardia per estafar al poble i miraven de treure’ls-hi tots els quartos que podien. Com ens explica l’estudiós de la bruixeria a l’Aragó, Ángel Gari, hi havia casos on els mateixos sacerdots feien d’astròlegs, en general per enganyar a la gent i augmentar el seu patrimoni.

Però suposo que, el que voleu saber, és si hi havia bruixots home dins de la visió “clàssica” que tenim de la bruixa, homes que anaven a Biterna i que volaven fins al prat del boc. Si llegim la documentació de les persecucions, per tota Europa tenim judicis on apareixen bruixots. I no són pocs, al contrari. Alguns són protagonistes de casos ben espectaculars, on a més a més de bruixots se’ls acusa de canviaformes, de transformar-se en gat, serp o llop. D’altres se’ls acusa d’assassinats i canibalisme, d’enverinar i infanticidi. Totes són acusacions que no varien sensiblement de les que feien a les bruixes, tot i que ens han arribat casos molt particulars dels que parlaré en el seu moment, com el de Pere Torrent, el bruixot llobater; els “cures diaples” així anomenats per la Franja de Ponent i novel·lats per Baroja; Ángel Gari, per tot el Pirineu aragonès, del que parla en català fins el qual parla aragonès, passant pel ribagorçà, ens parla de gairebé un centenar de casos perseguits de bruixeria masculina; a Catalunya i la resta dels Països Catalans també els podem comptar per desenes i centenars. A l’article del Boc de Biterna, per exemple, vaig parlar del cas de Valentina Guarner, del Pont de Suert, que el 1485 va ser penjada, segons els judicis, va ser iniciada a la bruixeria per dos homes, que li donaren l’ungüent per travessar portes i xemeneies.

Pel que fa a si tenien una pràctica o una tradició diferent de la femenina, pel que sabem la resposta és sí… i no. Com m’han escrit diverses persones preguntant-me pel tema, faré un article complet dedicat a la bruixeria masculina i en parlaré més en detall.

Aigüestortes

Criatures pirinenques i minairons

Holm Oak i en Pere Escabrós Porta volen saber-ne més de les criatures del Pirineu i els manairons.

Quan parlo de territoris boscosos i les criatures que en ells van néixer, una cosa que m’agrada sempre recordar prèviament és que, fins fa no gaire, el que avui veiem convertit en bosc en el passat eren camps i pastures treballades per l’home. Amb la industrialització, que a Catalunya va arribar cap a la segona meitat del segle XIX, i que no es desenvolupà plenament fins als anys 50-60 del segle passat, el bosc es va abandonant en massa i tots els antics oficis de bosquerol es perden, com els de carboner, llenyataire i molts d’altres. D’altres es mantenen, però ni molt menys en les quantitats del passat, com el de pastor. El que vull dir amb això és que moltes zones que avui veiem convertides en boscos feréstecs, en el passat eren zones transitades i apamades, més encara directament convertides en pastures i camps. Una tècnica immemorial, practicada fins fa no gaire i encara utilitzada en territoris com l’Amazones o l’Àfrica Central, era directament cremar tot el bosc de manera descontrolada. A Galícia i Astúries encara ho fan, recolzats sota mà per la infame “Ley de Montes” i la replantació d’espècies com els eucaliptus, com al nord de Portugal. Una de les hipòtesis que parlen del nom Pirineus, “Muntanyes de Foc”, ve del fet que els grecs observaren com els pastors pirinencs portaven a terme aquestes tècniques, això ho vaig comentar a l’article dedicat a l’origen mític d’aquesta serralada tan important del nostre llegendari. I a l’inrevés, zones que avui són aeroports, pobles de blocs de pisos interminables i barris formats exclusivament per naus industrials, asfalt i plàstic, els famosos no-llocs, abans eren boscos, camps, pantans, aiguamolls.

Per parlar del Pirineu també heu de tenir en compte un altre concepte, que és que el Pirineu català no va ser una zona aïllada, si no que va ser una zona de pas d’ençà de la Prehistòria, amb mines, camps i pastures. Concretament per dues zones, la Cerdanya i la Junquera. Per allà van passar les primeres cultures de la metal·lúrgia, els primers agricultors, els cartaginesos, els romans, els visigots, els francs. El Pirineu central i atlàntic sí van quedar relativament aïllats i els avenços tecnològics van arribar-hi més tard. Qui parla d’això amb gran encert és Ramon Violant i Simorra, en els seus estudis etnològics sobre el Pirineu. Però, també cal dir que tots ells, començant per la cultura protocèltica dels camps d’urnes, que van portar amb ells el bronze i l’agricultura i la ramaderia avançada, van establir-se escassament. Totes les cultures que passaven per Catalunya, com ens explica el medievalista occità Pierre Bonassie, no van establir-se sinó superficialment, com a elits governants o sense mesclar-se gaire amb els pobles autòctons. Això ho explico més en el tercer article dels simiots. És per això que les religions monoteistes, com la cristiana, van trobar a Catalunya una zona on va ser difícil penetrar-hi per molts segles, deixant les zones rurals sense cristianitzar o vagament cristianitzades. La cristianització de les zones rurals catalanes va ser un procés lent i tardà, de generacions, tot sovint amb molta sincretització o tradicions amb les que els mossens rurals van decidir aliar-se o directament participar-hi. Quan això va passar, quan van cristianitzar-se, van convertir-se en autèntics bastions del catolicisme, com podem veure amb el carlisme tradicionalista al segle XIX.

L’atracció romàntica que generen en nosaltres serralades com els Pirineus, que podem veure com l’últim lloc on van arribar les costums modernes i la cristianització, no són del tot encertades. És normal que avui, en el segle XXI, especialment si viviu en zones urbanes, veieu els Pirineus o el Montseny així, però en el passat el paisatge era completament diferent. Per altra banda sí que és cert que, en aquesta atracció idealitzada, noucentista, romàntica, hi ha quelcom molt més profund, una visió del bosc que, com explica Claude Lecouteux, té a veure amb el seu tracte amb nosaltres com un territori a mig camí entre aquest món i l’Altre Costat, on tot és possible, el territori d’allò salvatge i feréstec, que connecta amb el nostre jo més arcaic, aquell que va viure durant milions d’anys sota l’ombra del roure i l’alzina. Valorar el bosc simplement des dels punts antropològics, històrics, psicològics o sociològics, pot fer que ens oblidem de la part més important, que és aquella que s’estableix en diàleg entre un mateix i el territori.

I, lògicament, si Catalunya va ser una zona de pas, però no de quedar-s’hi en massa, podeu imaginar-vos que els Pirineus són especialment propensos a mantindre una relació especial amb el territori, més feréstega, però alhora central de la història de Catalunya. Com he anat explicant en els articles del comte Arnau, els Pirineus són el bressol de Catalunya. No solament d’una manera, diguem-ne, metafísica, idealitzada, de rondalla, sinó palpable, real. Tots, qui més qui menys, coneixereu la rondalla medieval i cortesana d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, sorgida al mateix Montgrony, igual que el nostre heroi per excel·lència, el comte Arnau. Però també hem de pensar que el comte Guifré organitzà el repoblament de Catalunya, en base a castells i monestirs, dels Pirineus estant. En els Pirineus neix, literalment, l’esperit català. Després de la conquesta franca el centre de Catalunya queda molt despoblat, amb grans zones pràcticament buides, on no hi havia ningú. Catalunya, com tota Europa en aquella època de l’Alta edat mitjana, era un lloc escassament poblat. Això és una idea sobre la que es fa molt poca importància, però que és cabdal. Avui veiem gent per tot arreu, també a les zones rurals. Abans podies passar dies i dies caminant o cavall, creuant Catalunya, i no veure absolutament a ningú.

Els Pirineus, així com altres serralades de Catalunya, però sobretot els Pirineus, han estat en diversos moments de la nostra història un lloc on s’ha retirat la població, s’ha unit amb el territori, i ha tornat a fluir. I així en un cicle, com el bategar d’un cor. Són refugi i són bressol. Com els Alps. Com el Caucas. Per això és des d’on els comtes francs van planejar la repoblació de Catalunya i des d’on es va començar a gestar el que avui coneixem com el poble català.

Els minairons o manairons, seran les properes criatures que publicaré, ja tinc l’article preparat i esbossat, i no trigaré en publicar-lo durant aquest mes. Mentrestant, podeu llegir una ressenya que vaig publicar d’un dels millors llibres sobre criatures petites de la mitologia catalana, on es parla molt dels minairons, Més ràpids que el llamp, més vius que el foc,; o podeu recuperar l’article que vaig publicar sobre Pirene i l’origen mític dels Pirineus; o algun del comte Arnau, n’he publicat fins a tres, el personatge més representatiu del caràcter català, amb el seu origen en una part dels Pirineus més fascinant i salvatge, la serra del Montgrony.

Ulls de gat mesquer, d’en Joan Barceló i Cullerés

Recomanacions de novel·les d’història i llegendes catalanes

David Ros em pregunta per recomanacions de novel·les i llibres de ficció relacionats amb la història de Catalunya, personatges mítics o amb llegendes catalanes.

N’hi ha molt on triar i remenar! Les meves primeres recomanacions sobre novel·les històriques o sobre mitologia catalana són les antologies de relats curts que han editat Orciny Press i Edicions SECC. D’elles pots trobar-ne ressenyes a Llegendàrium. Catalunya Mítica, d’Orciny Press, és una antologia de relats sobre llegendes catalanes posades al dia. Edicions SECC també té dos llibres en la mateixa línia, el Bestiari i el Monstruari, la ressenya la podeu recuperar aquí. Edicions Comanegra va publicar fa poc dos llibres molt interessants i que són una magnífica porta d’entrada a la mitologia catalana, amb il·lustracions molt evocadores que fan volar la imaginació i una edició impecable, El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya, que he ressenyat aquí, i El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya. Més ràpids que el llamp, més vius que el foc, que també he ressenyat, és un assaig molt amè sobre criatures fantàstiques d’arreu els Països Catalans, també del País Valencià, Andorra i les Illes Balears. Un bon clàssic, amb un llenguatge que ha quedat una mica antic però que encara és molt llegidor, i que pot servir com a introducció, és la sel·lecció que va fer-ne el mestre Joan Amades a Les millors llegendes populars, la ressenya també la podeu trobar a Llegendàrium.

Pel que fa a novel·les sobre història i llegenda catalanes, hi ha dues per la mainada que recomanaria molt, una és L’ocell de foc, d’Emili Teixidor, i l’altra és Ulls de gat mesquer, de Joan Barceló i Cullerés. L’Ocell de Foc és una obra mestra de la literatura catalana que tracta l’època de l’edat mitjana després de la desfeta de Muret vistes pels ulls d’un jove joglar anomenat Ocell de Foc, una novel·la que pot llegir perfectament un adult, doncs és molt rica en subtext i està molt ben documentada. Ulls de gat mesquer és una obra d’un dels nostres autors més injustament oblidats, Joan Barceló, en la que se’ns presenta una història amb riquíssims elements simbòlics, situada al segle XVI, en que un jove viu la captura del seu pare per part de la Inquisició espanyola, acusat de convers. Acompanyat d’una bruixa i set gats mesquers, de bandolers i altres personatges fora de la societat, Ulls de gat mesquer és una novel·la que, com el seu autor, s’hauria de tornar publicar i reivindicar. Ambdues les ressenyaré properament a Llegendàrium.

A un nivell més personal, una novel·la que quan era mainada em va fascinar i que vaig rellegir tant que ara les pàgines se’m cauen de les mans, és La lluna de les mil cares, de Dolors Garcia i Cornellà. També la ressenyaré properament. És una novel·la fascinant en els seus elements, en la seva recerca sobre elements màgics i en la seva recreació d’un món totalment real, el nostre, però alhora en la cruïlla de la màgia, el somni i la fantasia. Dolors García i Cornellà es nota que coneix molt bé els temes dels que tracta i que s’ha inspirat en la mitologia i la història catalana. Novel·les sobre personatges i fets importants de la nostra història en tenim de molt interessants, com Victus, d’Albert Sánchez-Piñol, que tracta els fets del 1714 o la trilogia dedicada a Jaume I, que comença amb El punyal del sarraí, escrites per Albert Salvadó, són molt entretingudes.

El Pedraforca

Llocs bruixats

Sonia Cabana em pregunta per mitologia dels Pirineus, de la que he parlat més amunt. També em pregunta per quins llocs freqüentaven les bruixes i, concretament, per “El prat de les bruixes”, on es reunien les bruixes araneses i on, a prop, es va cremar una famosa bruixa de Bossòst, la que es deia que era la principal de la junta.

Fa pocs mesos vaig ser-hi en aquest prat. Hi he estat ja dues vegades, així que tenia en ment fer-ne un article aviat. Aquest lloc està íntimament lligat a la tradició de Biterna, així que no trigaré en parlar-ne.

Pel que fa a llocs que “freqüentaven” les bruixes. Doncs tot depèn del que entenguem per llocs que freqüentaven. A grans trets els podem dividir en tres categories: Els llocs on van ser penjades, els llocs on la tradició popular i llegendària diu que es reunien. i els llocs on els inquisidors i les torbes populars que van linxar-los deien que es reunien. De tots tres n’hi ha a grapats. Però el que més hem de comprendre és que “el lloc” que freqüentaven les bruixes, si és que freqüentaven algun, era un lloc al que no s’hi pot accedir a peu.

Malgrat tot, la tradició llegendària catalana cita tres llocs importants i cabdals dins la bruixeria catalana. Probablement el primer sigui la muntanya forcada, el Pedraforca, on no solament les llegendes i la mitologia citen que allí hi anaven les bruixes, sinó també els judicis i les persecucions. Per exemple, una famosa cita d’un judici de 1619, contra Jacoba Ricarda, la Pellisona, diu així: “…jo me untí amb ungüents dejús les aixelles i en ser untada tota nua, me’n aní per la xemeneia dient: “Dejus fulla!, dejus fulla! Jo em don al Dimoni!” I me’n anava per los aires a Pedraforca. I allí ja trobí lo Dimoni com a home que estava ballan amb totes…“. La tradició diu que les bruixes i bruixots es reunien en la base que hi ha entre la forca de la muntanya. La segona muntanya en importància, probablement tant com la primera, és el Canigó, a la Catalunya del Nord. Són dues muntanyes que conec bé i que he pujat i baixat diverses vegades, i és normal trobar-se tot tipus de gent, tant excursionistes i escaladors, com d’altres que acudeixen atrets pel que ells anomenen “energies” del lloc. A la base del Pedraforca i ha un restaurant i alberg on, s’hi teniu sort, us explicaran històries molt interessants. El tercer lloc en importància dins la tradició llegendària de bruixes està molt disputat, però jo diria que és el Montnegre-Corredor.

En la tradició màgica catalana tant el Pedraforca, com el Canigó, s’han d’entendre que eren llocs que eren vistos com entre mons, punts on trobar-se no tant amb el cos físic com amb l’interior. Però també, com és lògic, amb el palpable, perquè no hi ha diferència entre un i l’altre.

Pel que fa a llocs amb història, les Valls d’Àneu van patir una de les primeres persecucions sistemàtiques contra la bruixeria, tal com vaig dir quan us vaig parlar de les ordinacions de la Vall d’Àneu en l’article del Boc de Biterna i en el que us parlava de l’obra d’en Pau Castell Granados. El poble de El Mallol, capital administrativa del Vescomtat de Bas o Besalú, a la Vall d’en Bas, és el lloc d’on conservem el judici complert més antic de Catalunya contra una bruixa, Astruga Meigarda, i probablement un dels més antics d’Europa. El mateix poble d’Altafulla, que conté en si mateix la formula bruixesca per anar volant al sàbat també és un lloc fermament relacionat amb la tradició de bruixes. Si visiteu el poble trobareu que les bruixes i el record d’aquestes són arreu.

De tots ells, i de molts altres, n’aniré parlant.

Bruixeria a Palamós

Ester Casas em demana que parli de bruixeria a Palamós.

Fa poc vaig escriure una llegenda de Palamós que conté elements de bruixeria, però cercant he trobat tot un estudi molt interessant del tema, que podeu descarregar-vos clicant aquí. En llegir el pdf és un tema que m’ha semblat molt interessant, així que n’hauré de parlar.

Dones d’aigua i el Dimoni Cucarell

Laia Jones em pregunta per les Dones d’aigua i si puc fer-ne un article. Pere Cardona em demana per un article del dimoni Cucarell.

Després dels minairons, la següent criatura de la qual parlaré seran les dones d’aigua. A twitter també m’han demanat que en parli i alguns de vosaltres m’heu escrit preguntant-me si ja ho havia fet, així que no trigaré. Tant els minairons com les dones d’aigua són dos “pesos pesants” de la nostra mitologia així que, com vaig fer amb els simiots, m’estan portant molta feinada. És molt probable que els hi dediqui diversos articles, però espaiats amb el temps. El concepte de dones d’aigua també comprèn altres éssers que a vegades són iguals, però que a vegades tenen tradicions diferents, com les Païtides, les Encantades… De totes n’aniré parlant. Sé que les dones d’aigua són de les criatures més vives i més estimades del nostre llegendari. I és normal.

Però, sabeu com són realment? N’heu vist alguna? Potser no són com us imagineu…

El diable o dimoni Cucarell em sembla un personatge molt divertit i entranyable del nostre llegendari i, d’alguna manera, té molt més al darrere del que sembla. Ho anoto per parlar-ne després dels minairons i les dones d’aigua.

Les bruixes de Vallgorguina

Mercè Sala em comenta si puc parlar de Vallgorguina i la seva relació amb la bruixeria

Ai, Vallgorguina! Hi he estat tantes vegades pels seus encontorns! Fins i tot vaig estar a punt, a una passa, d’anar-hi a viure fa no gaire. De Vallgorguina, del seu dolmen i d’altres llocs dels seus voltants, així com de les seves tradicions i llegendes, n’hi ha molt a parlar, molta controvèrsia i una història de folklore viu i algunes estafes que s’estenen fins pràcticament el segle XXI, especialment entre finals dels anys 80 i inicis dels 90, quan va convertir-se en un lloc multitudinari de peregrinatge. Del llibre que debat l’emplaçament original del dolmen, de les trobades a finals dels 80 i inicis dels 90, tots són fets que em semblen igualment fascinants, per molt que alguns els vegin molt críticament, però tenen un component sociològic interessant per contextualitzar l’època. D’alguns curiosos fets que sí que contenen llavors de misteri i d’alguns detalls que passen molt desapercebuts, també us en parlaré.

M’agradarà dedicar-li, no solament un article, sinó reprendre una sèrie d’articles d’aquells de senderisme i rondalles que fa temps que no faig.


Les vostres aportacions

En Talltendre: L’Albert Alba m’envia aquesta foto d’un dels bocs amb els que treballa, de raça pirenaica francesa, en Talltendre. N’Albert és pastor. No trobeu que en Talltendre és encantador? Quin pelatge roig més bonic i quines banyes més espectaculars!

Com a curiositat, en alguns documents de persecució a les bruixes catalanes es diu que el Mestre se’ls hi apareixia en la seva forma de Boc de Biterna amb pelatge negre o, tot sovint, roig. Qui sap què s’amaga sota aquesta cara de bon jan d’en Talltendre! Vosaltres què en penseu?

Gràcies Albert!

En Talltendre gaudint del sol

Serps que xuclen la llet de les dones: Pel twitter, Aracné, que és arqueòloga i fa il·lustració històrica, em comenta un fet que va explicar-li l’àvia del seu marit: “L’àvia del meu marit era d’un poblet de la Franja, sempre explicava la llegenda d’una serp amb cabells que mamava la llet a les dones que alletaven mentre dormien”. Em cita els pobles de Natxà, Camporrells i Baldellou.

Si plou per la lluna nova d’agost: Sus Marques, també pel twitter, em comenta que: “En canvi si plou durant la lluna nova d’agost és bon any de rovellons, o això diuen“. No he conservat el poble.

Més serps que xuclen llet humana i el Salvatxo: “FLNA PV 3 i 4”, pel twitter, em comenta que a Pego, al País Valencià: “A les serps els agrada la llet. A vegades se n’ha vista alguna mamant d’una cabra o d’una ovella. Diuen que a voltes s’avícien a beure llet de dona i fins apleguen a secar-ne la llet. Ho creia una llegenda fins conéixer una persona q em contà que l’àvia, al mas, perdé un fill per això.

I també em comenta una curiositat sobre els llangardaixos: “A Pego del llangardaix, gran enemic de les serps, se’n diu Salvatxo. Perquè salva als humans de les serps, per això no se’ls ha de molestar. Una volta un home es va adormir i en despertar-se a la vora tenia un salvatxo q engolia una serp.

La lluna tendra: Laura Corsà, a twitter, em comenta això dels pagesos noguerencs i la Lluna: “A casa meua, pagesos noguerencs, de la lluna plena en diuen lluna tendra, si no vaig mal fixada. També és bonic, com si fos un formatge.
Les canyes i l’agost: “Refelet el ceguet”, pel twitter, em diu aquest costum del País Valencià: “Al País Valencià les canyes (per plantar tomatas per exemple) es tallen en minva per a que no es podreixen.
Pedres de llamp trobades a cementiris: N’Hèctor Pampín m’explica aquesta troballa: “Jo tenia una pedra de llamp. Va sortir sota un campanar medieval rodejat de calaveres. L’arqueòleg en cap me la va regalar dient: Es una pedra de llamp, es forma quan l’energia de la tempestat cau i fon la terra.” M’explica que va ser trobada a Sant Julià de Ramis, prop del jaciment iber de Kerunta.
He vist a la Pesanta!: David Subirana m’escriu un parell de vegades per dir-me que va veure a la Pesanta de petit. No l’hi he pogut treure més informació!
La paràlisi del son: Maria Pilar Colas em comenta que ha viscut situacions de paràlisi del son en que li sembla haver vist a la Pesanta: Jo nomes sé que es una sensació anguniosa, el curiós que m’ha passat no de nit, algun cop fent migdiada“, “Yo a veces los días de fiesta leo y me quedo dormida y entonces me pasa, no siempre pero más de lo que me gustaría.
Tractes amb la Pesanta: Molts veu escriure’m les vostres experiències en un dels articles que ha tingut més èxit de tots, el de la Pesanta. En Cristian Sánchez em comenta una experiència terrorífica amb llenguatge molt planer i natural, una de les aportacions sobre paràlisi del son més interessants: “Yo suelo tener parálisis del sueño. La última hace dos dias, mi novia se quedo flipando porque movia la boca y respiraba fuerte… en realidad le estaba pidiendo ayuda a gritos y yo veia como ella me miraba y se acercaba pero no hacia nada… en fin… se pasa mal pero te acostumbras. He aprendido a despertarme por voluntad pero tardo un rato.
Una cançó de la Pesanta: En Narcís Boter m’envia una cançó de death metal de la Pesanta, del grup Cruz. Collonuda, gràcies Narcís! Aquí us la deixo.
Sobre l’origen de l’herba talpera: Anaïs de les Crestes m’escriu una correcció boníssima a l’article de l’herba talpera, us la deixo aquí:  “S’han trobat restes en jaciments del bronze a Europa. Crec que a Hongria. Crec que ho vaig llegir a Las drogas en la prehistoria d’Alicia Guerra Doce. I l’Aina Erice en va fer un article. Crec que la cosa està amb que ve d’Amèrica (confirmat per genètica), però va arribar d’alguna manera abans de la invasió/descobriment ja que s’han trobat vàries restes arqueològiques.
Herba talpera per tot arreu: Mercè Ydalga, de Vilanova de Sau, em comenta que al seu poble n’hi ha arreu, d’aquesta bona amiga. Gràcies Mercè! N’he pres molt bona nota! Visc just aquí al costat…
Un poble terrorífic: Júlia Miquel López em comenta que un poble molt poc conegut i terrorífic de Catalunya és Sant Miquel de Vilaclara. Gràcies Júlia, l’hauré de visitar aquest agost! Espero trobar-hi bona gent.
Una llegenda de serps… que xuclen llet de dona!: Les històries de serps us van agradar molt (i jo que me n’alegro, m’encanten), això ho vaig veure clar quan em vau explicar nombroses històries d’aquesta bestiola. Mariàngels Vilaseca Torruella em diu que: “Una altra llegenda de serps, que m’explicava la meva mare com una història verídica. Una dona que dormia amb el deu nadó, que cada dia estava més prim i demacrat. Una nit el seu home es va amagar i va descobrir l’entrellat. Mentre la mare dormia una serp es colava al Llit, li xuclava la llet del pit i posava la cua a la boca del nadó perquè mamés.” Alguna cosa em diu que investigui això de les serps que xuclen llet de dona, molts m’ho heu comentat!
La serp amb cabellera de cal Marçal, Puig-Reig: En Joan Ramon Santasusana m’escriu aquesta interessantíssima rondalla de serps amb cabells: La meva àvia Maria, quan anàvem a passar les vacances a Cal Marçal, a Puig-reig, on vivia, sovint em parlava de serps amb banyes i serps amb cabellera. A ambdós tipus de serps sempre els hi atribuïa una gran edat, dient que quan les serps es feien velles i tenien molts anys, els hi creixien banyes, cabellera al cap i el llom, o fins i tot bigotis. No cal dir que les serps eren immortals, ja que el canvi de pell sempre les rejovenia. I un tema a part ja és el de les serps que mamaven dels pits de les dones que alletaven als seus nadons, a les que adormien, posant la punta de la seva cua a la boca del nadó, mentre elles mamaven del mugró, engreixant mentre el nen s’anava posant magre. Moltes d’aquestes històries me les explicava com casos reals i em posava exemples de cases i famílies, de las que ja no recordo el nom.
Més serps peludes!: En Xevi Golet també diu que “Al meu poble, al Voltreganès, quan era petit en edat escolar ja s’havia parlar d’una serp peluda i amb una joia enclestada al cap….
Serps, serps, serps: En Francesc Teixidor Sabater, de Maials, al Segrià, em comenta això: “Jo he sentit a dir que quan la gent feia migdiada a les cabanes de les finques, les ser es posaven a sobre i els hi xuclaven l’ale. El meu pare, durant uns dies arribava a casa amb gran mal de cap. Fins que un dia va prendre la gossa, va descobrir i atacar una serp gegantina, que semble ser s’havia alimentat del alè del meu pare.
Una cançó del Cavall Bernat de Montserrat: En Marc O’Callaghan, creador de Coàgul, m’envia una cançó que porta el nom d’aquest lloc de Montserrat. Gràcies Marc! Us la deixo aquí.
Un Cavall Bernat al País Valencià: Cris Climent em comenta això de la seva terra: “A València, a la Ribera Alta, també tenim el Cavall Bernat a La Murta.” Ho hauré d’investigar, segur que té les seves rondalles.
El Cavall (carall) Bernat de Sant Llorenç del Munt: Chony Torvisco afegeix: “Al Vallès Occidental, amb la Muntanya de Sant Llorenç del Munt, la Mola, també tenim un “Cavall Bernat…
Seguiré amb més aportacions que m’heu anat deixant en el següent article. Gràcies a tots, de tot cor!