Pedres de Llamp (II i final): Foc del cel

Pedra de llamp inscrita amb caràcters grecs

Imagina’t que ets un pagès o una pagesa de fa 90 anys. Si sou gent de la terra, pastors o pagesos, si viviu propers a tot allò que creix i mor, ho comprendreu millor.

Tens les mans plenes de durícies i ferides mal curades que han cicatritzat. La vida la passes gairebé tota treballant al camp amb els teus, et despertes abans que surti el sol i a l’albada ja tens la mà a l’aixada. No importa que sentis dolor, que estiguis cansat o que no hagis dormit. La terra i el sol no s’aturen. Tu, que estàs lligat a ells, tampoc. Solament respires per fer un bon mos al migdia. No deixes de treballar, amb les mans brutes de terra i les espardenyes gastades, fins que el sol es pon. I així cada dia. Sense vacances. Sense pagues. No saps llegir, ni escriure. L’única lletra que coneixes és la que recita el mossèn el diumenge i la que llegeixen els nois més joves del sindicat.

Però sí que saps altres coses. Saps on és el nord sense mirar cap estri. Coneixes cançons i balls que ja ballaven els teus rebesavis, saps que si plou per la lluna nova d’agost, hi haurà bona vinya. I saps que si trobes una pedra de llamp, seràs el més afortunat del poble. Imagina’t que la trobes. Tu, que no saps res d’homes primitius, ni de teories de l’evolució. Però si saps que per l’etern Cel hi ha una carreta que porta pans i pedres i, quan cau una, floreix en el ventre de la Terra. Protectora del mal donat, llança de Sant Pere. On cau un llamp mai més torna a caure-hi cap.

Potser el mossèn us dirà que allò no és cap pedra màgica, ni cap llamp. I els més llegits del sindicat, els joves que van als mítings polítics a ciutat, bramaran que són coses de vells. Però tu saps que la pedra és el llamp i que protegirà als teus. Guarda-la bé, no hi ha ningú més afortunat al poble.

Posseeixes el secret del foc del cel.

Pedra de llamp trobada a les proximitats del jaciment de Can Bernades i al Bosc de la Sardana, a Santa Perpètua de Mogoda, fa 97 anys pel pagès Isidre Fité, mentre llaurava els camps. La família la va conservar fins al 2015, quan la seva néta la va donar al museu municipal.

Colpejat pel llamp

El poble deia que hi havia dues variants de pedra de llamp: La freda i la calenta. La freda tenia una temperatura normal. Però la calenta semblava que cremés i eren perilloses, perquè atreien llamps que poden provocar greus incendis. Per això no es creia que el llamp, en si mateix, fos destructiu, sinó que depenia de la qualitat de la pedra que portava dins d’ell. El llamp és el portador del foc del cel i si era calenta, provocaria incendis. Si era freda, no faria cap mal. Res és bo o dolent en si mateix. La realitat mistèrica, fantàstica, mítica o llegendària, com li vulgueu dir, no comprèn els conceptes morals i, molt menys, els conceptes morals actuals. Tot, com a mínim, conserva dues polaritats o idees. Com deia en l’anterior article, els iguals són diferents i els diferents són similars.

Hi ha pedres que atreuen el llamp i n’hi ha que el rebutgen. Lògicament això és una rondalla que, del que parla realment, és del caràcter ambigu i lliure de l’esperit de la pedra. Però sobretot té a veure amb la voluntat del seu esperit, amb el territori i amb vosaltres mateixos. Amb qui sou, amb què sou i en com hi dialogueu, ho viviu, ho penseu i imagineu.

Com són el llamp, aquesta reacció també succeeix entre elles. I atents, perquè això també ens parla del caràcter del seu esperit. Com diu Amades: «Creuen pel Solsonès i pel Cardener que les pedres de llamp no es poden resistir elles amb elles i que es tenen un odi ferotge. No se’n poden tenir dues a una mateixa casa ni haver-n’hi una vora d’una altra, perquè s’enfureixen i descarreguen llur odi contra llurs possessors, que en reben gran dany.»

«Al Vallès diuen que quan tempesteja, les pedres de llamp s’exciten i que arriben fins a bellugar-se i a centellejar, i que a voltes per a deturar un llamp, sobretot si és dels grossos, els cal fer un esforç tan fort que arriben fins a esclatar i fer-se en mil bocins.»

«A Prats de Molló creien que hi ha pedres que així que tempesteja es belluguen i neguitegen per tornar-se’n cap als núvols, per tal de fer llamps novament. És aconsellable fer els possibles per evitar-ho, puix que redoblaria la força de la tempesta. El més aconsellable és guardar aquestes pedres furioses enterrades en lloc on no puguin sentir la remor de la tempesta ni veure la claror del llamp, o bé així que s’inicia el temporal posar al seu damunt una altra pedra molt més grossa i pesant que ella perquè no es pugui moure ni agitar-se.»

I és que tot el que sigui voluntat i esperit enfocat a una direcció conserva propietats d’atracció i repulsió, de creació i destrucció, és un encanteri per si mateix: «Per un efecte de la màgia de la paraula, a la Pinya, a la Vall d’en Bas, prop d’Olot, creuen que el sol fet d’anomenar el llamp ja el crida i que els qui en parlen massa moren assombrats –colpejats pel llamp–. Per efecte d’un poder atribuït de manera subconscient a la paraula, hom creu que tota cosa esdevé realitat només anomenant-la, és a dir que:

Qui del llop parla,

a prop li surt»

Si no mories pel cop del llamp el que adquiries eren els seus poders. «A Montclar de Berga deien que els assombrats per un llamp adquireixen gràcia i virtut remeieres i poden curar de gràcia senyant o, simplement, tocant el mal amb un gra de blat. Si el llamp l’ha assombrat dues vegades, la virtut és redoblada, i si arriba a tres, adquireix facultats gairebé divinals.» Més amunt he explicat que, per la mentalitat antiga, el llamp en si mateix no destruïa, sinó que era la qualitat de la pedra que portava –freda o calenta– la que el feia destructor o no. En haver sigut colpejat per ell i no morir calcinat, estaves mostrant que el llamp que havia caigut a sobre teu havia deixat la pedra –freda– dins del teu propi esperit. D’alguna manera tu et converties en la pedra del llamp. I, naturalment, havies mostrat capacitats antinaturals perquè no havies mort. Eres un escollit per déu, pel Cel o el mateix llamp i la teva naturalesa havia transcendit a una qualitat en la cruïlla entre mons.

Però recordeu que el llamp pot ser cosa del Mestre, el gran entabanador. «A la Plana de Vic pensen que els qui moren assombrats pel llamp fan una olor de sofre tan forta que es deixa sentir des de molt lluny. Interpreten el cas com una prova de l’origen infernal i demoníac de les descàrregues elèctriques.» Aquí ho deixo.

Estripagecs, en una casa del Pallars Sobirà. El ferro forjat català comprenia diverses tècniques simbòliques i formes tradicionals, avui gairebé perdudes. Als peus de l’estripagecs, a l’esquerra, podeu veure la pedra de llamp tal com es col·locava al costat de les finestres.

Protectora del foc celestial

Com heu anat veient, la gran virtut popular de les pedres de llamp és protegir dels mateixos llamps. I és normal que protegeixin del llamp perquè si contenen el seu esperit no poden ser colpejats per ell de nou. La dita popular diu que un llamp mai pot caure dues vegades en el mateix lloc, per aquesta llei d’atracció-repulsió en portar la pedra de llamp marques d’una manera mòbil el lloc on ha caigut el llamp i tu assoleixes les seves atribucions. Això és la versió més folklòrica, popular i senzilla. Al Costumari trobem que: «La pagesia ripollesa creu que el llamp no pot caure dues vegades a un mateix arbre. Portada per aquesta creença, per tal d’immunitzar-se del llamp cercava branques d’arbres ferits de centella, les duia a beneir i, quan tempestejava, en cremava fulles o fusta. Per augmentar el valor preservatiu d’aquest amulet tirava també a la flama pedres de llamp.»

Als Països Catalans, així com a altres llocs d’Europa, es creia que els llamps entraven per les xemeneies, per això guardaven la pedra de llamp damunt la lleixa de la llar de foc o a l’escudeller, el lloc on es penjaven les olles i calderes al costat de la xemeneia. O al costat dels estripagecs, les barres metàl·liques de ferro forjat amb formes simbòliques que protegien les finestres. Hi havia qui la deixaven damunt mateix de la llosa de la llar de foc o en un racó d’aquesta, a dins d’ella.

Ramon Violant i Simorra, a «Etnografia de Reus i la seva comarca», diu: «…sense cap mena de dubte, del culte a la pedra, també foren objecte de veneració les destrals de pedra prehistòriques. Pedres del llamp, les anomenaven al Camp i a la Conca, perquè creien que les duien els llamps en produir-se. Per això, els pagesos, quan en trobaven alguna pel camp o allà on fos, solien guardar-la sota la teulada o bé a la lleixa de la xemeneia de la llar, per tal que els guardés la casa del llamp.»

Però les que es consideraven més efectives eren les que es feien servir en la mateixa construcció de la casa, adossant-les a la campana de la xemeneia, a la vora d’una finestra o al sostre, entre les teules. En aquests casos sempre es deixaven dretes, a tall de parallamps. I recordem que, el mateix, es feia amb les destrals a la Catalunya del Nord. Altres variants es feien posar en els fonaments de les cases o dels corrals, davant mateix de la llosa de la porta d’entrada.

Vila romana de Rocafonda, a Mataró, on s’hi han trobat pedres de llamp. Probablement per protegir la llar

Troballes: La glòria i la pols

Fins ara hem parlat d’història i folklore de les pedres de llamp. Per les que s’han trobat en antigues barraques de pedra seca, en masos i en cases antigues sabem que era un costum popular i viu. Però com sol passar amb la tradició oral, trobar-ne documents que en parlin és més difícil.

El mateix Cels Gomis va trobar-ne: «L’any 1874 ne vaig trovar duas en los encontorns de Sant Gervasi de Cassolas: eran de pórfit negre, y una d’ellas tenía senyals evidentas de haver format part de una mampostería puig que conservava encara alguns pegats de morter. Sens dupte abduas provenían de las runas de alguna pagesía, perque’s trovavan damunt de un munt de teulas trencadas, de trosos de mahons y de guixots.» Aquí cal apuntar que Gomis era enginyer de construccions, ponts, camins i arquitecte. Sant Gervasi de Cassoles és l’actual barri de Sant Gervasi, que abans de ser engolit per Barcelona era una vila de pagesos. El que ens interessa més d’aquesta cita és que eren de pòrfir negre.

Com ens indiquen els textos d’autors clàssics i medievals que veurem més endavant, les pedres de llamp gaudien d’un folklore oral i d’unes atribucions màgiques molt més complexes que el que ens ha arribat. Molt d’això s’ha perdut en el temps. Però troballes com aquestes de Gomis són molt indicatives. El pòrfir negre és una roca ígnia, utilitzada en grans monuments com Santa Sofia, a Bizanci, a la tomba de Pere el Gran o a l’altar i les quatre columnes principals de la Sagrada Família. Àmpliament utilitzada per les civilitzacions antigues en espais sagrats, el pòrfir conserva el caràcter relacionat amb el foc, com les pedres meteorítiques de les quals parlaré més endavant.

El caràcter escàs de les pedres de llamp l’hem anat veient en l’article anterior, quan Amades diu que qui posava la pedra de llamp als arbres perquè donessin fruit, mirava d’amagar-la. O que els pagesos tenien cura de què ningú els hi robés. En general no es deixaven en llocs molt visibles i si la portaves al damunt que no fos gaire visible. Com us podeu imaginar, això és una dificultat afegida a trobar-les. Cels Gomis a «Lo llamp y’ls temporals», ho remarca: «Esta creencia popular fá que sía tant difícil poder tenir pedras de aquesta classe, puig lo pagés que’n arriva á trovar una la guarda com se sol dir ab pany y clau y no la ven per cap diner.»

Antigament era normal que qui estava més relacionat amb les pedres de llamp fos la pagesia. Eren ells qui removien la terra i qui podia trobar-les. Avui és diferent. Avui qui les pot trobar és, sobretot, aquells que tenen la sort de trobar-ne en antigues construccions. És el caràcter dels nostres temps.

Al Maresme, per exemple, tenim documentació d’algunes d’aquestes pedres de llamp: «A la comarca del Maresme podem documentar algun exemple de reutilització amb fins apotropaics. Així, podem interpretar que la destral apareguda en una tomba romana de Cabrils, i una altra al costat d’una tomba romana també de tegulae, a prop de Can Bruguera serien per a la protecció del difunt. En el context d’un assentament tardoromà a Rocafonda datable entre els segles V-VI, van aparèixer dues destrals de pedra fragmentades, que també podríem interpretar que tindrien en aquell moment una funció simbòlica.» Tenim documentació de troballes a Teià, Caldes d’Estrac, Sant Sadurní d’Anoia, Manresa i d’altres llocs. Totes elles han acabat formant part de museus locals, col·leccions particulars, polsegosos armaris i garatges, en jardineres com a elements decoratius o en el fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya, lluny del cel i la terra.

Ermita romànica de Sant Cristòfol, a Cabrils, als peus del Montcabrer, on l’any 1953 va trobar-se una pedra de llamp entre els rocs de la finestra

La pedra de llamp del Montcabrer

L’arqueòleg i professor Ramon Coll Monteagudo, de qui n’he parlat en un article, narra una troballa intrigant, potser una de les més interessants que he trobat, a l’ermita de Sant Cristòfor, a Cabrils, el Maresme: «Una de les creences més freqüents dels pagesos del Maresme, com dels de tants altres llocs, era que el llamp era un cos material i palpable, i que allà on n’avia caigut un no n’hi queia un altre.», «El que sobta més és que aquest costum, de clara arrel supersticiosa i fins a cert punt contradictori amb les pràctiques catòliques, s’hagi pogut documentar en un lloc de culte. Efectivament, quan es procedí a restaurar l’ermita de Sant Cristòfol de Cabrils a finals dels anys cinquanta, es trobà una destral neolítica de basalt en la finestra lateral de l’absis, enmig de la runa que la tapava. Tenint en compte que aquesta finestra havia estat anul·lada en el segle XIII, cal suposar que la col·locació de la destral fou, precisament, en aquell temps».

Després segueix amb una afirmació encara més intrigant: «Ara bé, potser aquest fet no resulta tan sobtant si tenim en compte la gran quantitat de llegendes i tradicions que hi ha en la zona de Burriac-Montcabrer entorn de bruixes, mals esperits, etc, i que precisament l’ermita de Sant Cristòfol de Cabrils es troba situada al peu mateix del Montcabrer. Si la destral havia de protegir un lloc sagrat (que sent-ho havia d’estar més o menys protegit per sé) en el segle XIII, això potser vol dir que com a mínim algunes d’aquestes llegendes i tradicions ja circulaven aleshores.»

Aquesta troballa és extraordinària, primer perquè la pedra no es col·locà en una casa, sinó en una ermita cristiana. En un altre document que he trobat expliquen com la pedra va ser trobada per Marià Ribas, l’any 1953. El fet que estigui en una finestra tapiada té a veure en, com he dit abans, el costum de col·locar-les al costat de finestres, per on es creia que entrava el llamp. I en segon lloc perquè va ser col·locada en el segle XIII i això ens explica, com ens diuen Lecouteux i Le Goff, una actitud sincrètica en el tracte amb els esperits dins l’edat mitjana.

Del Montcabrer i la seva profunda relació amb la bruixeria en vaig parlar en dos articles, així que no en diré res més. Però si remarcar que això és molt important per entendre que, les pedres de llamp, no solament protegien del mateix llamp, sinó del mal donat i els esperits malèfics. I el Montcabrer, com ja vaig explicar en el seu article, és un lloc cabdal de la nostra geografia màgica. Curiosament, molt a prop de l’ermita i també als peus del Montcabrer, en el Camí de Cabrera, hi ha una enigmàtica caseta, «la coetera de Ca l’Amat», avui llar de fades i follets que abans va ser una «coetera» des d’on es disparaven coets i salves d’escopeta per trencar tempestes. És una caseta que albergava algun tipus d’imatge religiosa i la seva antiguitat i funcions es desconeixen.

Què va impulsar, quina mena de por o reverència, a col·locar la pedra de llamp en una ermita cristiana? I als peus mateixos d’un altre temple, molt més antic, el Montcabrer, el Turó de l’Infern i les seves coves. Paradoxalment, la creu del Montcabrer, en una de les seves diverses destruccions i desaparicions va ser trinxada per un llamp. O no és tan paradoxal?

Pedres de llamp en una casa de l’Alt Urgell

El foc i les ombres

Josep Romeu i Figueras, a Recerques d’etnologia i folklore, ens explica que: «Hom materialitza el llamp en una pedra, l’anomenada pedra de llamp, és a dir, una de les destrals prehistòriques que es poden trobar pels camps; duen bona sort i serveixen d’amulet contra l’adversitat i tota mena de perills.» I també: «A la Garrotxa, contra la Por i els perills indeterminats algunes persones se serveixen d’amulets diversos, com la pedra de llamp –contra el foc, el llamp i les bales, per exemple–, imatges sagrades i un determinat tipus d’oracions més o menys esotèriques.»

La pagesia catalana les tenia en moltíssima estima pel seu caràcter apotropaic, és a dir, de protecció contra el mal i els esperits malvats. Joan Amades, al Costumari, ens explica el cas d’un xicot de Sentfores, a la Plana de Vic, que a inicis del segle XX portava amb ell una d’aquestes pedres com una gran relíquia, «deia que més s’estimaria que se li morís el porc a punt de matar que no pas perdre la pedra». I és que no solament protegeixen del llamp. Portades al damunt et donen les atribucions del seu esperit, tocat pel foc celestial: Felicitat, bonaventura, de morir o patir atacs fora de teulada, com de l’atac de lladres, feres i gent que et vulgui qualsevol mal.

Amades ens diu que els pagesos podien portar-la dins de la cistella de l’esmorzar, ben dissimulada. Els traginers, que havien de passar mitja vida amunt i avall pels camins, exposats a tot tipus de situacions, portaven una pedra de llamp al cornaló –la punta– de les alforges o penjada del mul que guiava la filera. Els pastors la portaven dins del sarró o penjada com a batall de les esquelles dels guies del ramat, perquè el protegís del llamp, el llop i el pànic que tenen els animals de les tempestes, que poden fer que caiguin per penya-segats. Cels Gomis és més precís: «Á Queralps y en altres punts de la Cerdanya espanyola, sólen posar una pedra de llamp pera batall de las esquellas dels menés, esquellés o manyachs que van devant del bestiar, puig créuhen que de aquesta manera tot lo remat está assegurat contra’l llamp.»

Aquesta capacitat protectora també està relacionada amb la creença, que ja tractaré en un altre article, de la capacitat de certes eines per tallar tempestats i dels oficis màgics que es dedicaven a escampar boires i altres fenòmens meteorològics nocius pel camp. Una de les eines més emprades per tallar tempestes era la destral, que com he narrat en l’anterior article, està relacionada amb el cel.

Desconec si als Països Catalanes es feia, però en algunes cultures europees es creia que llençar la destral als núvols de tempesta els partiria en dos o acabaria amb els mals esperits que els habitaven. A casa nostra, en temps més recents, tenim constància que això es feia amb trets d’escopeta i bales que els mossens beneïen per matar les bruixes i bruixots que conduïen les pedregades. És probable que aquests trets d’escopeta siguin una evolució lògica de llençar pedres o destrals al cel, com alguns folkloristes han recollit d’altres punts d’Europa.

Altres usos guaridors de les pedres de llamp també tenen a veure amb la salut, al Costumari Amades ens diu que: «Pel maig les ceraunites i destrals de pedra, qualificades popularment de pedres de llamp degut a la creença que les llança el llamp en caure, tenen virtuts especials de caràcter mèdic. Hom les bull amb aigua de font, de pou o de pluja, però obligadament de maig, la qual cobra la gràcia de guarir el mal de queixal al qui en glopeja i la dolor al qui s’hi renta; també s’enduu les berrugues del qui se les hi mulla.» L’aigua de maig, segons creença popular, té virtuts guaridores i de fertilitat, pel caràcter d’aquest mes. Unida a les atribucions de la pedra de llamp, pot ser un costum que Amades ha recollit d’algun poble català que desconeixem. De totes totes, és ben probable que Amades ho hagi extret d’Albert el Gran o Paracels, de qui parlo més a baix.

Torre dels Encantats, a Caldes d’Estrac, a prop on van trobar-se pedres de llamp en un context ritual d’època ibèrica. Fotografia de 1940

 

En el gran poblat ibèric de la Cadira del Bisbe, a Premià de Dalt i proper al Montcabrer, també s’hi han trobat diversos objectes d’ús ritual i pedres de llamp

Ser el llamp

Hem vist quan he parlat de les troballes que el seu ús ja el trobem documentat, per l’arqueologia, en època romana. Però inclús podem trobar-la més enrere: «L’any 1938 Josep Maria Pons i Guri ja va interpretar en aquest sentit el material prehistòric, format sobretot per destrals de pedra, aparegut a prop de la Torre dels Encantats de Caldes d’Estrac, on s’havia excavat un poblat ibèric. D’aquesta manera, va escriure: L’existència de tan abundant quantitat de material eneolític, podria donar lloc a la suposició d’haver-hi una estació eneolítica prop la Torre dels Encantats; però no és així. Amb tota probabilitat, els objectes de pedra neolítica i eneolítica foren recollits per curiositat, si no per superstició, o bé utilitzats en el ritual religiós durant el període en què els ibers ocuparen aquell lloc en un poblat, a l’igual manera que els romans, que les coneixien amb el nom de ceràunia, els donaven culte…» Com apuntava en l’article anterior, aquest estil de troballes arqueològiques desmenteixen completament que el seu ús per part de la pagesia fos simplement supersticiós, sinó que es remunta al culte de la destral en temps de la prehistòria. Els pagesos contemporanis el que feien era, gràcies a la memòria popular, donar vida a velles costums i tradicions que, a poc a poc, van anar encotillant-se i folkloritzant-se.

L’escriptor romà Plini el Vell, al segle I dC, en la seva «Història natural» va ser el primer a descriure les propietats de les pedres de llamp o ceràunies: «Entre les pedres blanques també hi ha una que es coneix com “ceràunia”, que absorbeix la brillantor de les estrelles. És d’una formació cristal·lina o d’un color clar i blau, i és originaria de Carmània. Zenothemis admet que és blanca, però afirma que té la figura d’una estrella ardent. Alguns d’elles, diu, són fosques, en aquest cas és costum submergir-les durant alguns dies en una barreja de nitre i vinagre; al final d’aquest període l’estrella fa la seva aparició, però poc a poc es mor després d’uns mesos.

Fòssil d’equinoïdeu, coneguda popularment com garoina, eriçó o castanya de mar. Era una variant de pedra de llamp

 

Tomba d’una dona i una nena, rodejades d’equinoïdeus. En un túmul de l’Edat del Bronze de Dunstable Downs, al Nord de Londres

Sotacus també menciona dues altres varietats de ceràunia, una negra i una altra vermella; i diu que s’assemblen a destrals en la seva forma. Les que són negres i rodones, ell diu, són considerades com sagrades, i per la seva assistència, les ciutats i les flotes són atacades i preses: el nom que se’ls dóna és “bætyli”, les d’una forma allargada es coneixen com “cerauniæ”. També diu que que hi ha un altre tipus de pedra, que poques vegades es pot trobar, i que és molt cercada per a les pràctiques de la màgia, malgrat que mai es troba en cap lloc que no hagi estat colpejat per un raig.» Segons alguns estudiosos les primeres, les negres i rodones, serien fòssils d’equinoïdeus. La creença que els fòssils marins, de calamars, garotes o caragols, eren del cel ha estat viva fins fa relativament poc en llocs com Anglaterra, Alemanya o els països escandinaus. S’han trobat aquests fòssils en tombes i en aixovars personals. A Catalunya, segons ens expliquen Josep Romeu i Figueras i Joan Amades, també s’han pres com a pedres de llamp.

Les segones de les quals parla Plini el Vell sí serien destrals prehistòriques. Tot sovint les gravaven amb diversos dissenys, pregaries o paraules màgiques, simbologia que avui difícilment podem desxifrar. El seu ús era, en general, per protegir la casa. A la bibliografia us deixo un enllaç que inclou molts dibuixos i dissenys de diferents pedres de llamp gravades, trobades en contextos de protecció de la llar o d’altres usos màgics.

I les darreres serien pedres meteorítiques. Els savis i científics que portaven a terme treballs que avui consideraríem propis de la «màgia», fins al Renaixement anomenaven «Abbadir» –el Gran Pare– a aquests aeròlits i el nom «bætyli» significa el mateix. Tots tres elements, fòssils, destrals prehistòriques i restes de meteorits, van ser utilitzats per mags i sacerdots en els seus ritus. No hem d’oblidar que hi ha un tipus de mineral, la fulgurita, que són autèntiques pedres de llamp produïdes per l’impacte d’aquest sobre terres sorrencs. Com us podeu imaginar, també era tinguda en gran estima. Un dels meteorits més famosos de l’edat mitjana és el caigut a la ciutat alemanya d’Ensisheim, quan l’emperador Maximilià s’hi trobava de pas. El fet va causar tant revol que va convertir-se en famós i l’humanista suïs Johann Bergmann von Olpe va investigar-ho, deixant testimoni escrit. Von Olpe va aconsellar a l’emperador declarar la guerra a França, doncs la caiguda del meteorit era una clara senyal de déu.

Necròpolis romana de la Plaça de la Vila de Madrid, a Barcelona
Pedra de llamp inscrita amb caràcters grecs, de temps romans imperials. S’ha considerat un talismà protector

Més amunt, quan he parlat de les troballes, hem vist com els romans les utilitzaven per espantar els mals esperits, en les tombes i en les llars. Per no parlar del culte a la destral doble romana o destral celestial, representat sobretot per Júpiter Fulgurant. Pels romans, com per la majoria de cultures europees de l’antiguitat i per qualsevol tradició mistèrica, no es rendia culte a la divinitat o a l’esperit, ni solament se li feien ofrenes per dialogar-hi. Es tractava de ser el déu, de ser un mateix l’esperit. Invocar-lo, fer-lo viure en el teu interior i adquirir la seva naturalesa. El mateix amb l’esperit de la destral del cel. Sense anar més lluny a la plaça de la Vila de Madrid de Barcelona, en la seva necròpolis romana, podem veure l’emblema de la destral celestial. Els romans s’incineraven amb elles, forjades amb materials caiguts del cel i per tant que havien estat en contacte amb els déus, i la columna de foc que sorgia de les seves restes ascendia al cel, en l’èxtasi final de qui ha vençut els Misteris. Per això el culte de la destral romana creia que el combat era el context adequat per assolir l’ascensió.

El concepte de la pedra de llamp perd sentit si tu mateix no et converteixes en el llamp, encara més, si no ets ell. I no parlo d’una possessió per part d’un esperit, com podem trobar en el candomblé afrocaribeny, on l’humà és un receptacle; ni d’una unió o diàleg, com en les versions més flonges del paganisme. Ets el llamp. Aquest concepte no és exclusiu dels romans, ni de les pedres de llamp. Excalibur és Artur, tant com Artur és Excalibur. El Rei és la Terra, i la Terra és el Rei. Els guerrers ibers eren el llop quan anaven a la guerra. Les bacants eren Dionís quan esquinçaven un home. L’oracle és l’herba que la fa somiar. La bruixa és el Mestre.

El nom ceràunia, que Amades també utilitza, ve d’un mot grec que significa llamp i el trobem per exemple en l’arma de Zeus, el Keravnos. Els pobles cèltics van anomenar «mega-garan» als menhirs i les pedres llargues d’origen megalític, un nom que segons alguns autors significa «pedres del llamp» i denotaria una possible connexió prehistòrica d’aquestes pedres amb un culte dedicat a aquestes i, com apuntava en l’anterior article, amb els menhirs. És una hipòtesi.

Caiguda de la pedra del cel (un meteorit) sobre la ciutat d’Ensisheim, el 7 de novembre de 1492

 

Penjolls apotropaics amb marc de plata, de defensa contra el mal donat, d’origen italià. A Itàlia, tot sovint, eren penjats del coll de la mainada. Són sagetes prehistòriques, també relles de llamp

De l’edat mitjana fins avui: Els autors

Entre el 1067 i el 1081, el bisbe francès de Rennes, Marbodeu, en el poema «Liber lapidum» o «Liber de gemmis», va escriure: «Aquell que porti el llamp no serà afectat pel seu raig, i si amb ell té la pedra no serà colpejat per la tempesta quan viatgi en vaixells pel mar o els rius, aquest llamp el farà guanyar en judici i batalla i assegura un bon son i bells somnis.» De nou, trobem que la pedra, en si mateixa, és el llamp o té el seu esperit, a més a més del de la terra. Durant l’edat mitjana algunes destrals de pedra prehistòriques van ser utilitzades, com a «armes celestials» o de Déu, per espantar dimonis. Al segle XI, l’emperador bizantí va enviar a l’emperador del Sacre Imperi una d’elles. Fins i tot al segle XVII, l’ambaixador francès va regalar una d’elles al Príncep-Bisbe de Verdun, que encara es pot veure al museu de Nancy, perquè deia que tenia propietats guaridores.

És probable que de la Història Natural de Plini i, sobretot, el Liber lapidum del bisbe Marbodeu, entre d’altres obres, influenciés el «Lapidari Gili», un anònim català traduït del llatí, del segle XIV, que tracta les virtuts de les pedres. En ell trobem aquesta cita, que recorda molt l’anterior: «De la conaxenssa e virtut de la pedre Cerannius Ceraneus és la pedre del lamp qui ve ab foch del çel, e la on lo foch fer, ço és lo lamp, ella roman aquí. E és fosque de verdor e an’i de moltes colors. E en nau hon ella sia no pot perir, e encara qui la aurà en batalla no serà venssut, e fa l’oma bé cantant e ab dolça e plasent veu. E an’i de dues colors, e és trobat en Bretanya. E an’i d’altres semblant a cristall. E an’i de mesclades ab vermella color, e són trobats en Espanya. E an’i d’altres qui han color de foch».

Molts altres autors, com Albert el Gran en El Llibre dels Minerals –segle XIII–, o Paracels –segles XV-XVI–, en parlaren. Els hi atribueixen diverses propietats guaridores per a la salut o per a l’ànima. Aquests valors s’anaren transmetent d’autor en autor amb variacions. Fins i tot al segle XVII podem trobar, en la Pharmacopoeia, del doctor alemany Johann Schröeder, el valor guaridor de diversos tipus de pedres i que les ceràunies «estimulen el flux de la llet o la sang quan són fregades amb els pits o els genolls.» En el context de la medicina antiga, que barrejava elements populars, màgics i empírics, el que ens interessa és veure com una tradició que es remunta a l’època prehistòrica va filtrar tant en la concepció popular com en les elits cultes. És en aquesta època i, en gran part, a causa de l’obra de Paracels, que el concepte mistèric i la unió de l’esperit amb el territori comença a separar-se i a disgregar-se en diverses branques: La ciència que avui coneixem, la superstició, el folklore i la llegenda…

Martells prehistòrics trobats per pagesos suecs a Västergötland, i que van anomenar Torsviggar, les pedres de Thor. Els gravats són posteriors, del segle XII o XIII.

Els nòrdics a l’edat mitjana les anomenaven Åskviggar o Torsviggar i tenien les qualitats que hem anat dient. Creien que protegien contra els trolls, els elfs i els esperits malèfics del bosc, foragitaven rates i malalties, feien que la llet no es fes malbé i podien atreure l’amor. A Suècia s’incloïen a les parets de la casa per protegir-la, o s’amagaven sota terra o a l’entrada. Eren considerades com déus o esperits familiars protectors i benèfics, se’ls hi feien ofrenes de cervesa, que es vessava sobre elles, i a vegades se les ungia amb mantega. Als Alps també en trobem. A Suïssa hi havia el costum de giravoltar la pedra de llamp per sobre del cap fins a tres vegades, lligada amb una tira de cuir, davant de la porta de la casa. Això prevenia que la llar fos colpejada pel llamp. A la Itàlia alpina es penjaven del coll de la mainada, com a amulet que protegia del mal donat. I als Alps francesos protegien les ovelles.

A les Illes Britàniques –Regne Unit i Irlanda– conserven moltes tradicions, costums i llegendes al voltant de les pedres de llamp, però en general eren associades a les fades i follets. Per això se les anomenava «elf darts», «fairy arrows» o, sobretot, «elf-arrow» –fletxes de follet–. Es creia que eren disparades per la Gent de l’Altre Costat per encantar els humans i emmetzinar-los –elf-shot–. Però si en posseïes un, podies protegir-te d’ells, així com dels esperits dels morts. A Irlanda es mullaven en aigua, que aconseguia propietats guaridores. En un marc de plata podia evitar qualsevol malaltia provocada per les fades. Al sud d’Anglaterra els fòssils d’equinoïdeus també eren anomenats pedres de llamp, tradició portada a la Gran Bretanya pels danesos i els anglo-saxons.

Cap a finals del segle XVI Michele Mercati, científic del Vaticà, ja va argumentar que en realitat eren armes de «races primitives d’homes». Aquesta idea va trobar un gran desenvolupament al segle XVIII, amb els pares de l’etnologia francesa, Antoine Lauren de Jussieu i Joseph-François Laffitau. I durant el segle XIX, amb les obres del francès Boucher de Perthes i l’anglès Charles Lyell, la idea de les pedres de llamp va quedar completament desacreditada –però no pel poble català, que encara va trigar unes quantes dècades–. El que és interessant és que Mercati no va veure publicada la seva obra fins al cap de més de cent anys, Jussieu i Laffitau van ser ignorats en aquest punt. I De Perthes va ser assetjat amb una «conspiració de silenci» i els atacs d’altres científics.

Per què? Lògicament les seves troballes i investigacions, com les del pare de la teoria de l’evolució, Charles Darwin, anaven encaminades al descobriment dels orígens de la humanitat i això, per les autoritats, especialment les religioses, no era plat de bon gust. Preferien mantenir al poble en les seves creences de pedres de llamp i comunidors, que enfrontar-los a una realitat de la qual ells no en traurien cap benefici. Però també ens parlen de com la realitat es va anar fragmentant en les branques i categories de les que parlava quan he citat a Paracels, fins arribar a la dissolució, el buit cínic i el nihilisme.

Llamp sobre Barcelona. Font i autor

La veu del foc

Dir que la pedra de llamp tenia un esperit propi i autònom és com no dir res. Per la mentalitat antiga tot tenia un esperit propi, els rocs i els rius, el vent i l’aigua, les herbes i els animals, per descomptat, però també els estris, les cases i tot el construït. Però la pedra de llamp tenia un esperit particularment capciós i lliure. El seu caràcter té elements del llamp, és un llamp concentrat en la forma d’una pedra, per això com qualsevol element de foc i de cel pot mostrar-se furiós i juganer, pot proporcionar l’èxtasi o la perdició.

Joan Amades ens explica una anècdota humorística: «Fa molts anys que caigué un llamp a la platja de Vilanova i La Geltrú i va matar un pescador, del qual només es trobà mitja barretina tota rostida. Hi hagué gran consternació per tota la platja i els seus companys es feren intent de cercar la pedra del llamp mortífer per tal de donar-la com a record a l’atribolada família del dissortat pescador. Van cavar un pou a la sorra ben creguts que trobarien la pedra, la qual no aparegué, amb sorpresa inexplicable. Van témer de no haver endevinat el punt just de l’accident i tractaren d’obrir un altre pou, però davant de la feinadassa que representava i de la possibilitat de tornar a no encertar en el punt just, decidiren esperar set anys, en què la pedra, sense esforç, sortiria a flor de terra. Al cap d’aquest període i just a la mateixa hora acudiren al lloc del sinistre i registraren curosament aquells verals sense trobar la pedra, que cregueren que algun desaprensiu féu fonedissa atret per l’afany de posseir un preat talismà, ateses les excepcionals virtuts que són atribuïdes a les ceràunies.»

Com ja podeu imaginar, no, el llamp no porta amb ell una pedra que deixa caure en el moment en què impacta amb la terra. O sí? És normal que els pescadors de Vilanova no la trobessin, però això vol dir que, simplement, hem de veure l’ús de les pedres de llamp com una superstició dels nostres avantpassats que volien donar una explicació a aquestes destrals prehistòriques que trobaven? Hem anat veient com no és així, com la destral, el llamp i la pedra tenen unes qualitats que s’enfonsen en el culte, la religió i la màgia, així com dels nostres propis orígens com a espècie.

Tampoc hem de veure les pedres de llamp com un element passiu del qual es fa ús. És cabdal diferenciar entre folklore, màgia i ús medicinal. En general, per la mentalitat antiga, res era passiu si no ho volia ser. Al contrari, la pedra de llamp té el seu propi caràcter, que hem anat desvetllant. El fet de trobar la pedra en el mateix lloc on cau el llamp té a veure amb la raresa i particularitat de la troballa i, per tant, amb el seu caràcter immaterial, amb qui es dialoga.

Llampec al cel de Vilanova i la Geltrú. Font i autor

Si un pagès que estava llaurant trobava una d’aquestes pedres «per casualitat», si sabia que eren les pedres de llamp el que faria és dotar-la de tot el que he anat explicant, conèixer-la, dialogar-hi amb tot el seu pes simbòlic i la profunditat de generacions anteriors. Si queia un llamp i anava a la seva cerca activa, podria ser que no la trobés… o sí, el que feia de la «casualitat» de la troballa quelcom encara més extraordinària. Ella s’havia mostrat a ell o ell l’havia trobat? Què en penseu?

La forma afilada o com a punta de fletxa que remet a la destral i al llamp, el seu caràcter fora de la «realitat» –no tenien manera de saber que era una construcció d’humans prehistòrics–, trobar-la en l’interior de la terra, la seva raresa… tot, per la mentalitat antiga, venia acompanyat d’un context on tot era símbol i ritu d’una manera natural i gens intel·lectualitzada, on exterior i interior gairebé no es distingien i amb una sèrie de compassos, valors i atribucions, que avui és difícil que copsem no titllant-los de mera superstició i ignorància.

Per tot això, una pedra de llamp no podia ser comprada. Havien de ser trobades, robades o rebudes com a regal –això és un tret comú de nombrosos elements màgics–. Si et regalen una, no pots donar les gràcies, ni bescanviar-les per res. La versió més popular diu que la pedra s’enfurismaria per haver estat mercadejada i, en lloc de fer bé, faria tot el contrari, atraient la mala sort i la desgràcia. Trobar-ne una o rebre-la és, en canvi, com rebre un autèntic tresor. Si algú us en regala una us està regalant més que un amulet, us està regalant el seu propi esperit.

Més enllà de la versió popular això s’explica amb un sentit més profund. Comprar-la la desproveeix de l’element «activador» del seu esperit, que hi dialoguis –metafòricament o literalment–, que coneguis profundament tot el que implica i tot el que és, que ella et trobi a tu, tot això fa d’ella la teva companya, fa de la troballa o del regal un ritu en si mateix. Comprar-la, en aquest context, mata el ritu, enfurisma el seu esperit.

L’esperit de la destral i l’esperit humà van agafats de la mà, trenats l’un amb l’altre, companys des de l’inici del temps sota la resplendor del llamp.

Si algun dia trobeu una pedra de llamp guardeu-la bé i vigileu, que no sigui de les que atreuen el foc del cel.


Enllaços per si voleu saber-ne més

Coloma Mestre, de Santa Perpètua de Mogoda, dóna una pedra de llamp al museu municipal

Pedres de llamp i amulets màgics a Sant Sadurní d’Anoia (amb moltes fotografies antigues i interessants)

Pedra de llamp trobada a Castellet, conservada per Miquel Vila i altres troballes iberes i prehistòriques.

Per a una sistematització de la bruixeria al Maresme. Ramon Coll Monteagudo. PDF on és parla de la pedra de llamp de l’ermita de Sant Cristòfor

Estudi i contextualització de la destral de la murtrera de Teià. PDF

La coetera de ca l’Amat (Cabrils, el Maresme). PDF. Laura Bosch i Jordi Montlló

Blog d’en Jordi Casamajor, dedicat a la fotografia de pintures rupestres, gravats  i llocs prehistòrics

Pedres de llamp inscrites en temps grecs i romans (en anglès, text realment interessant, amb nombroses il·lustracions i dissenys)

La història de la pedra de llamp d’Ensisheim (en anglès), la caiguda d’un meteorit a l’Alemanya del segle XV

Sobre troballes arqueològiques i fòssils marins, en contextos màgics o en ritus funeraris (en anglès)

En les fotografies de les pedres de llamp que encara són a cases no he posat la seva ubicació exacta, ni les fonts, si és que les desvetllen, perquè aquests tresors no siguin espoliats.

Podeu recuperar la primera part de l’article aquí:

Pedres de llamp (I): El culte a la destral del cel