Pedres de llamp (I): El culte a la destral del cel

Mireu! La nit s’ha trencat, la violenta flamarada agonitza en un estrepitós rugit. L’heu vist? És una mossegada famolenca que cau fugaç sobre la terra. És la destral de foc del cel, és el dit mortífer dels déus. La revelació desfermada. El llamp ens ha retornat al nostre estat d’infants, quan tot ens sorprenia. Quan ens ha cegat, la seva llum ens recorda que solament som com tota la resta, nascuts i morts del territori. Heu sentit por? Fascinació? És difícil separar una de l’altra. En el llamp hi ha un temor amb arrels que beuen d’aigües profundes. El mateix temor que sentien els nostres avantpassats arcaics, quan ni tan sols sabien parlar o utilitzar eines.

O potser ara ja no, potser sou adults seriosos, i solament heu sentit el respecte pel llamp quan éreu mainada. O potser solament ho feu veure, i heu arronsat les espatlles instintivament quan la realitat s’ha esquinçat i el foc ha baixat del cel esgargamellant-se. I feu bé. Rau un sangonós atzar en les seves paraules flamejants: «Avui t’has salvat de mi, demà potser no.» Ha esbotzat l’eternitat del cel i tot el que existeix aguanta la respiració…

Un.

Dos.

Tres.

I crida. Crida com mai heu sentit cridar a ningú que no fos vosaltres mateixos, en els racons més foscos de les vostres entranyes. I en el seu crit ferotge batega la verdadera naturalesa de la realitat, despullada de paraules banals i decoracions supèrflues, honesta com el fil de la destral: «Recorda, res té sentit, tot té sentit, tot és possible. Sóc la veu del foc.»

Destral de pedra, del neolític, amb el seu mànec original. Trobada a l’illa escocesa de Lewis. 3495-2910 aC

El llamp és la pedra

«…sobre’l llamp n’hi ha tantas supersticions a Catalunya que’s necessita’l concurs de totes les persones ilustrades si’s vol fer una campanya profitosa contra totas ellas. Es menester fer compendre á nostres pagesos y á alguns que no ho son que’l llamp es una cosa tant natural com lo vent y la pluja, com la nit y’l dia, y propagar entre ells lo coneixement dels medis inventats per la ciencia pera preservarse de llurs desastrosos efectes»

Cels Gomis, Lo llamp y’ls temporals. 1884

Per tota Europa podem trobar la creença que ens explica que el llamp neix d’una pedra del cel. El llamp porta la pedra a la punta, com una gran destral dels cels llençada pels déus, que esclatant penetra fins al ventre de la terra. A les terres de parla catalana aquesta pedra és anomenada «pedra de llamp». Qui tingui la sort de trobar-la tindrà a les seves mans un dels talismans protectors més poderosos i antics que existeixen. Els seus orígens, com veurem, es remunten a la prehistòria. Utilitzada pels romans, durant les edats mitjana i moderna, i fins a inicis del segle XX, quan a casa nostra es perd el diàleg amb elles. I compte, perquè les pedres de llamp són un esperit molt capriciós, juganer i alhora sever, el que avui és bona sort demà pot ser malastrugança. Unides al culte a la destral, no es pot parlar de pedres de llamp sense parlar de l’esperit de la primera eina que un humà agafà amb les mans.

Els esperits de la pedra de llamp, la destral i el nostre, l’humà, tenen una llarga història que explicar-nos… Atents.

Bifaç del neolític. O una pedra de llamp?

Companya de la humanitat

El culte a la destral i el llamp és patrimoni paneuropeu i les terres catalanes no són una excepció. Les més antigues s’anomenen bifaç o «destrals de mà» i es remunten a uns 1.6 milions d’anys aC, quan encara no tenien mànec i usualment eren de pedra foguera –una varietat del sílex–, amb el fil fet a cops precisos. Les primeres destrals de mà van ser ideades per l’homo ergaster i l’homo erectus, avantpassats de nosaltres, l’homo sapiens, i eren utilitzades per espedaçar animals, per tallar fusta i defensar-se. No és una casualitat que els ergaster i els erectus fossin els que ideessin les destrals. Pel que fa als ergaster, alguns paleoantropòlegs els inclouen dins de la branca dels erectus, d’altres no, alguns diuen que nosaltres descendim dels ergaster, no dels erectus, el debat segueix obert. En tot cas, la majoria de científics coincideixen en atribuir a aquestes espècies d’homínids un primer llenguatge rudimentari, pensament simbòlic i capacitat d’abstracció. I amb això, amb el temps, naixerà el pensament màgic i religiós, la capacitat de relacionar-se amb l’Altre Costat.

Un concepte intrigant que hem de tenir en compte és que aquestes destrals de mà van precedir als ganivets, fletxes i raspadors. Estem davant d’un estri molt antic, potser anterior o coetani a l’ús del foc, que ens ha acompanyat d’ençà que vam començar a pensar de manera abstracta i a relacionar-nos amb l’entorn dialogant-hi de tu a tu, transformant-lo tant com ell a nosaltres. En aquest context, pels nostres avantpassats la destral era com una navalla suïssa, servia per a tot. És la nostra amiga, la nostra companya més veterana. Porta amb nosaltres d’ençà del principi dels temps. I per què? Com explicar-vos-ho d’una manera vivencial? Si sou aficionats a la supervivència i heu anat a algun curs o simplement heu observat atentament la natura i als humans, sabreu que si demà hi hagués una apocalipsi que acabés amb tota la civilització i la tecnologia, i solament poguéssiu endur-vos una eina per a sobreviure els primers dies, faríeu molt bé d’escollir la destral, ni un encenedor, ni una farmaciola, ni molt menys un cotxe. Una destral.

Les primeres amb mànec –de fusta, os o banya– les podem remuntar, com a mínim, a 6.000 anys aC, durant l’epipaleolític i en el context de les comunitats de caçadors-recol·lectors nòmades i seminòmades que vagarejaven per Europa. Com la fusta és un material perible, que es desfà amb el temps i és difícil de trobar, no sabem del cert si hi hauria encara més enrere. Les que hem trobat gaudeixen de cert nivell de sofisticació. Tot sovint eren fixades amb brea de bedoll –quitrà– i amarratges de pell crua o tendons de cérvol o senglar. A voltes se’ls hi posava un fragment de banya de cérvol o cabirol entre el mànec i la pedra, perquè la força dels cops no recaigués sobre la fusta i així no la trenqués. Però solament tenim les que s’han conservat en dipòsits de torba o altres llocs que les han pogut preservar, com la destral del famós home dels Alps, l’Ötzi, de 5300 anys d’antiguitat i la mòmia humana més antiga del món.

Reconstrucció del poblat neolític de La Draga, a Banyoles

 

Rèplica exacta de la destral d’Ötzi, l’home dels Alps

La forma de vida dels europeus va canviar dramàticament pel gran canvi climàtic de després de l’era glacial. El clima àrtic i les grans masses de gel, que arribaven gairebé fins a la meitat del continent europeu, es retiren; s’escalfen les temperatures, grans boscos s’estenen arreu, la caça es torna més abundant i animals colossals com el mamut s’extingeixen. En aquest nou marc comença un tímid urbanisme amb les construccions dels primers assentaments estables i la tecnologia es refina. Cap al 4000 aC, dins el neolític, les destrals es van començar a afilar encara més, convertint-les en eines formidables i amb una precisió sorprenent. Amb destral i cavall, amb metall i déus assedegats de sang, les comunitats humanes, que abans vivien en espais molt concrets, comencen a vagarejar d’est a oest i viceversa, portant per tota Europa la seva cultura, costums i esperits. O coneixent els que es van trobant…

A finals del neolític i durant l’eneolític es van començar a fabricar destrals de coure i més tard de bronze. Usualment barrejades amb arsènic per augmentar la seva duresa. Com vaig comentar al primer article de rondalles de la metal·lúrgia, de l’ús de l’arsènic es creu que ve l’aspecte estrafet, coix o directament embogit dels déus i esperits ferrers –encara que el simbolisme sigui molt més profund–. D’ençà d’aquest moment, la destral va començar a sofisticar-se, amb forats on s’inseria la part metàl·lica i amb tot tipus d’elements i tècniques de forja que van mantenir-la com a eina i arma cabdal de les cultures clàssiques. Però també com a part del culte ritual, com veurem més endavant.

Comprenent el significat de la relació íntima de la destral amb nosaltres, que acabo de descriure, podreu començar a copsar què són les pedres de llamp.

El matrimoni entre el Cel i la Terra

A hores d’ara ja haureu imaginat que les pedres de llamp que guardaven els nostres avis i àvies, fins inicis del segle XX, eren destrals de pedra d’aquelles cultures prehistòriques –encara que hi havia excepcions, com veurem en el següent article–. Algunes són destrals de mà, autèntiques relíquies que es brandaren a l’albada de la humanitat i que recorden a petits menhirs en miniatura hi haurà alguna relació?. D’altres són de temps més recents, més refinades, però igualment antigues.

I ja està? Era tot fruit de la superstició? D’una mera explicació a troballes que, pels nostres precedents, semblaven impossibles? Dit així sembla molt simple, però en realitat amaga un laberint de significats i tradicions.

Cels Gomis, folklorista a cavall entre els segles XIX i XX, a Meteorologia i agricultura populars ens diu que «quan hom trobava una pedra polida o treballada, la considerava una pedra de llamp –el senyal que resta allí on n’ha caigut un– i com que la creença era que on havia caigut un llamp no en podia caure un altre, s’emprava com a escut, posant-la sota la teulada, a la xemeneia o a la porta d’una barraca de tros. La creença era comuna arreu del país.» Gomis dedicà un breu treball al llamp i, el seu primer capítol, a les pedres de llamp, «Lo llamp y’ls temporals», una petita joia del folklorisme català que citaré sovint en aquest article.

En ell ens torna a dir que aquesta era una creença popular ben viva i molt estesa per tot el territori català: «No hi ha ningú que no haja sentit parlar de las pedras de llamp, de aquestas pedras tallantas ó punxantas colgadas en la terra, que’ls nostres pagesos consideran com á llamps soterrats.» D’aquest llibre és d’on, probablement, Joan Amades extreu part de la seva documentació sobre les pedres de llamp, que inclou al Costumari. Y les dues frases que més ens interessen d’aquestes dues cites són: «La creença era comuna arreu del país» y «que’ls nostres pagesos consideran com á llamps soterrats». La primera ens indica l’extensió del costum i com n’estava de viu arreu de Catalunya; la segona ens dóna una idea cabdal, la pedra és el mateix llamp. Una idea molt més antiga del que ens puguem imaginar.

Segons Amades i Gomis, la creença popular catalana era que el llamp, en caure a terra, ho feia amb tanta força que la pedra que portava al bell mig de la punta s’enfonsava set canes. Una cana és una antiga mesura dels Països Catalans i Occitània, també anomenada «canya d’amidar», equivalent a 1 pas romà o 8 pams. Però cridada pel cel, d’on venia, la pedra començava un lent moviment ascendent per desenterrar-se, pujant una cana per any. Set anys després podíeu trobar-la en el lloc just on el llamp havia caigut. Aquest valor de les «set canes» i els set anys, que pot semblar graciós per precís, és en realitat simbòlic i conté la significació del número set que, entre altres coses, indica un cicle complet com els set dies que té la setmana. Un cicle de gestació dins l’úter de la terra.

Si llegim aquesta creença entre línies, veurem ràpidament que és una metàfora simbòlica bastant literal d’un acte sexual entre el Cel i la Terra i un posterior part. Utilitzant llenguatge hermètic, entre el que és vertical i el que és horitzontal, el que hi ha a dalt i el que hi ha a baix. Però no cal fer anar obscures significacions freudianes o hermètiques. Si seguim escoltant la veu popular dels nostres avis, trobem que reforça aquesta idea del part quan ens explica que, en caure, aquestes pedres són estrafetes i boterudes, però és el refrec amb la terra, en la seva lluita per néixer i sorgir a la superfície, que es tornen punxegudes i afilades per un extrem. És a dir, és en la seva gestació dins del ventre de la terra quan assoleixen la seva forma acabada.

Ho voleu més clar?

Clemàstecs de ferro forjat català

Les pedres de fetge

Però no totes les pedres de llamp són veritables. El poble català diferenciava entre pedres de llamp i de fetge, anomenades així probablement pel seu color o forma. S’hauria d’investigar més aquest nom amb els seus atributs. Segons Amades, però, les úniques que tenien virtuts màgiques reals eren les primeres. Per saber si una pedra era de llamp o de fetge les lligaven amb un fil de llana i les penjaven dels clemàstecs, les cadenes que hi havia sobre la llar de foc per suspendre els calders damunt les brases, després encenien un foc viu. Si la pedra i el fil de llana no es cremava i resistia el foc, era de llamp. Si es cremava, era de fetge.

Aquest petit ritu troba el seu significat quan entenem part de la naturalesa oculta de la pedra de llamp: Com ella és en si mateixa l’element del foc celestial –el llamp–, no pot ser cremada, ni res del que toca. I, per descomptat, el fet que mostri una actitud antinatural perquè no es tornava negra per l’acció de les flames i protegia el fil de llana, mostra el seu caràcter com a objecte –esperit– de l’Altre Costat. És probable que, aquest ritu, no ens estigui parlant realment d’una cosa que «es feia», sinó de la naturalesa de la pedra i de com tractar amb ella. Probablement, si és de llamp o de fetge, té molt més a veure amb nosaltres que amb la pròpia pedra de llamp. Creieu que funcionaria? Ho heu provat?

Hi ha un tipus de pedra que Amades diu al Costumari que és una variant de la pedra de llamp, però en realitat té unes característiques molt diferents, la «pedra de bruixa». De les pedres de bruixa en parlaré en un altre article perquè són una bèstia molt diferent. Però una variant que sí que està relacionada amb les pedres de llamp són les que tenen forma de sageta, és a dir, fletxes de l’antiguitat o de la prehistòria. Aquestes Amades ens diu que són anomenades pels catalans «pedres de centella» o «relles de llamp» i tenen les mateixes atribucions però encara amb més força. El nom rella també és indicatiu de l’acte sexual que abans citava, perquè una rella és la part de ferro de l’arada, la que serveix per obrir els solcs a la terra on sembrar-hi la llavor.

Punta de sageta, rella de llamp

Llavor del Foc

El tema de la «fertilitat» i el sexe era molt popular en els etnòlegs i antropòlegs del segle passat, influenciats per Freud i els primers psicòlegs i antropòlegs pioners, però en realitat es pot atribuir la fertilitat a través de llegendes, cites i troballes, a gairebé qualsevol símbol, objecte o esperit. Així el cel, el mar, els rius, els arbres –especialment alguns–, les coves, els corrents subterranis… Tot pot relacionar-se amb la fertilitat. Hi ha un batibull amb el qual s’ha d’anar molt amb compte per no construir un discurs interessat i postís i, al cap del camí, allò que pels nostres avantpassats tenia atribucions de fertilitat no es pot sistematitzar amb els valors actuals. Fins i tot podria ser que el concepte «fertilitat» en un sentit ampli i profund, com el de «mort», com els d’ordre i desordre, fos un concepte transversal a la seva vida i gens estanc, gens sistematitzat o categoritzat, que impregnava cadascuna de les accions i ritus del passat; on diferenciar ritu d’acció, en si mateix, no té sentit: Tot venia revestit d’un caràcter transcendent en relació amb l’Altre Costat.

Però i quan ens trobem amb un objecte, un símbol, un esperit, com la pedra de llamp que, com hem vist, sí tenia atribucions de fertilitat? Doncs com amb qualsevol altre idea, hem de prestar atenció al territori i al que diuen les seves gents –les que es veuen amb els ulls i les que no–, al seu context i al subtext. Per exemple: Ens diu Amades que la pagesia de Castellar del Vallès els hi atribuïa la capacitat de fertilitzar els camps i portaven amb ells una pedra de llamp, fins i tot en companyia del mossèn, per a fer-los productius.

També ens diu que: «Entre les gràcies que li són atribuïdes figura la d’augmentar sensiblement la creixença i sobretot la fructificació dels arbres, i d’ací que per la ruralia del Pla de Bages hom en posés entre el brancatge dels arbres fruiters gansoners i maimons a donar fruit, a fi d’espavilar-los; hom procurava sempre amagar-les ben bé entre el fullatge per tal d’evitar que les robessin.»

Replica exacte d’un amulet amb la forma del martell del déu Thor, trobat a l’illa sueca d’Skane. El Mjölnir, el martell de Thor, era una representació del llamp

Aquesta atribució de fertilitat no és casual, té molt a veure amb el mateix llamp. A grans trets, els sistemes mítics indoeuropeus giren al voltant del cel. El Sol, el firmament, les estrelles, tenien una gran importància. Déus i esperits de la pagesia i la fertilitat eren, per exemple, el nòrdic Thor, el déu del llamp; el déu eslau Perun; el cèltic Taranis o el famós cabdill de l’Olimp, Zeus. En la mitologia cristiana també hi ha Santa Bàrbara o els sants Abdó i Senen –coneguts popularment com a Nin i Non–, patrons de la pagesia, anomenats «els sants de la pedra», de qui ja vaig parlar en els articles dels simiots.

Tots aquests déus també ho eren de la guerra i la destrucció, cadascun amb les seves particularitats. No és una contradicció si observem, per exemple, el comportament del llamp. Quan aquest cau sobre un camp pot incendiar-lo, però la matèria orgànica carbonitzada que deixa enrere el farà més fèrtil el proper cicle. Destrucció i creació en un mateix acte caigut del cel.

En un sentit menys pragmàtic, hem de recordar la idea del part i com el llamp es revela com l’intermediari entre l’element celestial i terrestre que, unit, dóna a llum a una pedra que conserva un gran poder, com tot allò que toca la unió de contraris primordials i que habita dos mons oposats però que alhora conté l’essència d’ambdós. O si preferiu el llenguatge alquímic: Ell, el foc, és la pedra, transformada per l’acció de la terra, que el perfecciona. Per aquest motiu guarda un verdader caràcter fertilitzant, la seva concepció és el mateix acte sexual entre dos elements oposats però iguals, horitzontals com dos miralls que es reflecteixen l’un a l’altre sense poder-se tocar mai, units per la verticalitat del llamp que, en si mateix, uneix per uns segons ambdós mons i tot el que signifiquen. El llamp és el fugaç element que transcendeix per uns segons en unir els dos miralls. El resultat és la pedra.

I si porteu una amb vosaltres?

Destrals en el passatge gravat del cairn de l’illa de Gavrinis, a la Bretanya. Les trobareu a la llosa de la dreta, en la part inferior central, al costat de les serps

El culte a la destral del cel

El símbol de la destral i el seu culte no sempre va associat a déus del cel o solars. En cultures anteriors a l’expansió dels pobles indoeuropeus no era així. Per citar-ne algunes: A la laberíntica i immensa ciutat subterrània de Çatalhöyük, a l’actual Turquia, d’origen neolític –7.500 aC–, s’han trobat gravats i objectes relacionats amb la destral. A la cultura de la ceràmica de bandes, de l’Europa Central i situada entre el 5500 i el 4700, també. A la Bretanya, al cairn de l’illa de Gavrinis –3500 aC–, també s’hi troben. Sempre en contextos rituals, relacionades amb serps i elements ctònics, subterranis.

Però el que coneixem més són les cultures indoeuropees que vingueren després i els seus déus. Es deia que els llamps del déu eslau Perun eren pedres i fletxes de pedra, anomenades pedres de llamp o dits del diable. Les pedres de llamp de Perun passaven set anys sota terra abans de tornar a sorgir. És intrigant que tant Gomis com Amades reberen la mateixa idea, calcada, dels pagesos catalans, si la comparem amb territoris tan llunyans com Polònia o Ucraïna. Les armes del déu eslau, aquestes pedres de llamp, protegien contra la mala sort, el mal donat, la malaltia i, sobretot, els llamps. Estem davant d’una tradició paneuropea.

El déu finès Ukko també té les seves pedres de llamp. Zeus portava el Keravnos, una destral doble, amb la que al llençar-la provocava el llamp. El déu hindú Indra colpejava amb el Vajra, que també és un llamp. Els romans tenien diferents aspectes de Júpiter, com Júpiter Tonant o Fulgurant, de qui parlarem més en el següent article. I per acabar amb el que, probablement, us sonarà més, el martell del déu escandinau Thor, el Mjölnir, es diu que en temps arcaics era una destral, però en tot cas com ja sabeu Thor és el déu del llamp i fa que neixi amb el seu poderós martell. Existeixen unes espectaculars destrals daneses que eren alhora destral i martell que s’ha pensat que, a més a més de ser objectes de combat, també ho eren de ritu.

Tlàloc, déu asteca de l’aigua, la pluja, la fertilitat, però també de la destrucció i dels llamps

La veritat és que d’objectes similars a les pedres de llamp, déus del llamp i cultes a la destral podem trobar-ne arreu del món. Com a Àfrica, a Nigèria, on hi ha l’orishà Yoruba del llamp, Shangò; o a Egipte, on la destral va tenir gran importància. A l’Extrem Orient, al Japó i Indonèsia, també en trobem. Els incas del Perú creien en Apocatequil, veloç déu del cel i els llamps. I a Mèxic, a la fascinant mitologia i creences dels asteques, hi havia un gran respecte pel llamp, sovint relacionant-lo amb fosques i terribles deïtats, com Xolotl, déu de la mort i l’Inframón, i Tlàloc, déu de la pluja, per qui se celebraven cruels sacrificis humans i ritus de canibalisme. Diverses comunitats de nadius americans creuen amb els Ocells del Tro. De nord a sud i d’est a oest els humans han sentit gran respecte pel llamp. I sobretot allò que els anglesos anomenen «awe», aquella barreja de por, fascinació i temor.

Però totes elles són tradicions diferents de les originades a Europa, que són les que han influenciat i fonamentat el corpus de creences i folklore català. Totes aquestes coincidències a Europa, segons Georges Dumézil i altres antropòlegs i historiadors, tenen a veure amb l’expansió de les diferents cultures d’arrel indoeuropea, que tindrien la destral del cel com a un dels seus cultes principals.

Restes d’aquests cultes, per exemple, són el culte de la labris, la destral doble grega. L’escriptor Plutarc, al segle I dC, va ser el primer a anomenar labris a la destral quan parla del culte a Zeus de Labranda, a la costa grega d’Anatòlia, que portava una destral doble amb ell. Plutarc va escriure que labris era una paraula de la terra de Lídia, però estudis històrics i lingüístics recents han demostrat que el culte al Zeus portador de la destral doble és antiquíssim i que aquesta paraula no es lidia, sinó que és un manlleu d’una cultura avui desconeguda, probablement d’origen altaic o minoic.

La cultura minoica, centrada al voltant de l’illa de Creta, tenia la destral doble com a objecte de culte molt important. Va ser la civilització més avançada d’Europa durant molts segles i, segons sembla, els iniciadors de l’Edat del Bronze. Segons els estudis genètics, els minoics eren un poble proto-indoeuropeu del neolític, vingut de Grècia i Anatòlia. Per les troballes arqueològiques i algunes interpretacions lingüístiques, a inicis del segle XX es va voler relacionar la labris amb el laberint –que també és una paraula manllevada i van voler que signifiqués «palau de la destral doble»– i, aquest, al seu torn, amb el palau de Knossos, a Creta. Aquesta teoria avui dia és tinguda pels acadèmics com a romàntica.

Destral doble minoica, coneguda popularment com a labrys

El que és segur és que la labris, la destral doble, ocupava un important espai en els ritus de la cultura minoica, així com els braus. Per diverses troballes arqueològiques, com imatges, segells, àmfores pintades o restes funeràries, s’ha pensat que aquest culte de sacrifici de braus estava conduït per sacerdotesses en ritus de deïficació o iniciació als Misteris Menors o de la Terra, on l’aspirant podia ser posseït o convertir-se un déu per crear una realitat pròpia, amb la destral com a eina del cel i el brau sacrificat com a representant de la terra dominada.

Una dona que brandés una destral doble era tinguda, segurament, com algú de gran estatus dins la societat minoica. Això ha portat a que es vegi com una arma pròpia de cultes matriarcals on les amazones, el poble llegendari que els grecs situaven en diversos llocs d’Anatòlia o al voltant del Mar Negre, jugarien un paper cabdal. En el llibre de l’etnòleg anglès Robert R. Marret, Anthropology and the Classics, es vol relacionar aquest culte minoic amb l’origen de les amazones però avui es considera una tesi invàlida.

El més probable és que tant les amazones com el culte a la destral doble tinguin un origen comú en els pobles nòmades escites-sàrmates, a les terres al nord dels mars Negre i Roig, entre Ucraïna, el sud de Rússia i fins a Azerbaidjan. L’arqueòloga Marija Gimbutas va anomenar els ancestres de les cultures escites-sàrmates com la «cultura dels kurgans» –un kurgan és un túmul funerari–, avui coneguda com a cultura Yamna, i va proposar-los com el primer poble proto-indoeuropeu que s’estengué per tota Europa i fins a l’Índia. L’origen d’un poble indoeuropeu originari, si és que va existir un «d’originari» i no diversos superposats en el temps, encara és molt debatuda pels acadèmics.

Pel que fa a la destral doble i a les amazones, segons l’arqueòloga russa Vera Kovalevksaya, com a mínim el 25% de les dones escites-sàrmates dels segles V a II aC anaven armades i preparades pel combat, pel que s’ha trobat en els enterraments dels kurgans dels baixos Don i Volga, a les muntanyes d’Altai. Algunes d’elles, lògicament, portaven destrals i labris. Per això la labris, actualment, és un símbol del moviment LGTB, del feminisme i del lesbianisme, així com de la cultura grega ancestral. Malgrat tot, la labris no és un objecte de culte exclusiu de Grècia, s’han trobat també a Suïssa o al sud d’Alemanya en contextos rituals, solament per dir-ne un parell de llocs.

Segell minoic d’una arbreda sagrada, amb sacerdotesses, la destral doble i altres elements simbòlics

 

Destrals de la Cultura de la Destral de Guerra

Una cultura molt important que arribà o influencià gran part de l’Europa del nord, del centre i de l’est, va ser l’anomenada Cultura de la ceràmica cordada. Els orígens d’aquesta cultura segueixen sent foscos i molt discutits, però probablement s’haurien de cercar entre els anys 3000 i 2500 aC al centre d’Europa com a part d’una migració o aculturació de l’est, en diferents onades i maneres de relacionar-se amb les gents que hi havia prèviament. Els estudis genètics han demostrat que són descendents de la Cultura dels kurgans de la que ja he parlat, també anomenada Yamna. I és molt probable que en aquesta cultura, i en les diferents onades relacionades amb ella, puguem trobar l’origen de molts dels mites sobre la destral celestial i una part del substrat mític europeu.

Una variant molt notable de la Cultura de la ceràmica cordada va ser la Cultura de la Destral de Guerra, que s’estengué per Suècia, Noruega i aculturà les terres de Finlàndia. Aquesta cultura tenia la destral de guerra com a centre de la seva vida, més de 3000 destrals votives en forma de vaixell s’han trobat en tombes i ofrenes. I en ella potser, com a hipòtesi, trobem l’origen de mites i llegendes nòrdics com la Guerra entre els Aesir, els nous déus que viuen al Cel, a l’Asgard, i els Vanir, els vells déus de la Terra que precediren a l’arribada de la Cultura de la Destral de Guerra.

El que podem veure amb tot això és que la destral, fos relacionada amb esperits de la Terra com posteriorment amb déus celestials, va ser un objecte que no solament era funcional i de combat, sinó també un important esperit d’un culte que es va estendre per molts llocs d’Europa.

Qui va influenciar a qui? L’humà a la destral o la destral a l’humà? Qui va crear a qui?

Roca on s’afilaven destrals de pedra. Trobada a Suècia

El mirall de la terra

És molt probable que l’ús de les pedres de llamp tingui a veure amb el culte a la destral, però també amb vells mites que ens han arribat molt fragmentats. Tampoc ho podem assegurar, però hi ha molts elements, arqueològics, etnològics, religiosos, que ens ho indiquen. Usualment res té una explicació lineal i unipolar, construïda basant-se en cites i troballes espúries. Tornem a Gomis, quan diu que: «En molts pobles pyrenáychs de la provincia de Girona, hi ha la costum de posar aquestas pedras ab lo tall cap amunt quan hi ha temporal, creguts de que aixís se lliuran del llamp. D. Joan Galter, antich professor de física del Institut de Figueras, m’ha dit que en molts pobles del Rosselló fan lo meteix ab la destral de ferro.» Aquesta última relació entre la destral i la pedra és or.

L’arqueologia ens explica que, en general, les cultures que venien del centre i est d’Europa a la península Ibèrica ho feien a través del pas català per la Catalunya del Nord, perquè era més fàcil que travessar els Pirineus més esquerps. A grans trets, a la Península es trobaven dues tradicions que evolucionaren de manera diferent i que acabaren per influenciar-se mútuament en major o menor grau segons la zona, l’atlàntica o de l’oest i la que venia del centre i est d’Europa. Eren aquests darrers pobles els que, probablement, portaven amb ells la relació de la destral amb un culte de déus solars i celestials.

En altres cultures amb substrat indoeuropeu trobem costums com la citada per Gomis, de deixar les destrals sobre els camps per protegir-los de les tempestes, amb el fil de ferro cap al cel. Enterrar-les cap amunt a la porta d’entrada, per protegir la llar de bruixes i mals esperits. I si era deixada sota el llit, podia proporcionar descendència masculina. De tot això en parlaré més en detall en el proper article de rondalles de la metal·lúrgia, però per ara dir que el Costumari Català en va ple de tradicions similars, per dir-ne solament un parell de força intrigants: «A la pagesia ripollesa, així que es veu venir una tempesta, treuen el peu de la porta els clemàstecs, o un parell d’arreus, especialment falçs, que disposen en creu i amb el tall enlaire, i damunt del tall o a la punxa de les falçs hi deixen un pa o bé hi claven dos panets. Seguidament tanquen totes les portes, finestres i finestrons, encenen un ciri o una candela beneïda i passen el rosari.»

I també: «Per les contrades migjornenques treuen al peu de la porta, a la finestra, o a la teulada, dues eines de conreu encreuades i disposades de tall enlaire perquè tallin els núvols. Si cau una pedra en el vèrtex, la pedregada para en sec.»

“Destral catalana”. Destral tradicional de Catalunya

El Cel i la Terra podem veure’ls com a elements oposats, però tot el que és oposat és alhora similar i conté una llavor de l’altre. L’origen de les pedres de llamp també el podem trobar en mites paneuropeus que diuen que els astres i els cels contenen terra i pedres, pedres que podien caure amb les pluges o el llamp, perquè són fenòmens que uneixen ambdós mons per uns instants. Segons recullen diferents autors, com el medievalista francès Claude Lecouteux, per moltes creences populars europees les tempestes són produïdes per pedres gegants que xoquen entre si, o carros plens de rocs que viatgen pels cels i quan un d’ells cau ho fa en forma de llamp.

De nou, en Amades, podem trobar variants nostrades i, en general, cristianitzades: «La gent de la Terra Alta diuen que Sant Pere encén la pipa, i la guspira que fa en picar foc amb la pedra foguera i el foguet és la claror del llamp; i el tro, el cop del ferro amb la pedra»

«A Girona, quan trona, diuen que passa la carreta d’En Dalmau tota carregada de rocs i de pa que li cauen per ací i per allà, car el camí és molt pedregós i la carreta va balandrim balandram»

«A Llofriu diuen que els angelets juguen amb unes bales gegants de pedra foguera que tiren amb tanta força que cada vegada que fan toc o pet, és a dir, que topen dues bales, fan una gran foguerada que es veu des de la terra, el llamp, i les bales s’esbocinen i els trossos cauen a la terra»

«A Barcelona diem que els angelets juguen a bitlles, o bé que Sant Pere muda de casa i remou i arrossega els mobles, i a Tarragona, que muda l’estiba del celler i fa rodolar les bótes», i així podríem seguir amb moltes més cites.

Catalunya i la resta de terres de parla catalana són, com qualsevol altre territori amb esperit propi, una superposició de costums i tradicions, de creences que han cristal·litzat en relació amb el lloc que ens rodeja, amb la seva parla i amb tots aquells que ens precediren i tots aquells que vindran.

Els angelets juguen amb bales, de les que és desprèn una pedra de llamp. Segons el Costumari Català

 

La carreta d’En Dalmau, carregat de pans i pedres. Segons el Costumari Català

En el següent article, que publicaré demà, trobareu usos, costums i llegendes sobre els diferents poders i atribucions que tenien les pedres de llamp als Països Catalans, tant a Mallorca, País Valencià i Catalunya, així com a altres llocs d’Europa. Us parlaré d’altres tipus de pedres de llamp, com les pedres de ferro meteorític o els fòssils d’equinoïdeus. Us portaré fins al lloc on va haver-hi troballes reals, documentades fins temps molt recents, de pedres de llamp autèntiques, trobades en llocs tan intrigants com l’ermita de Sant Cristòfor al peu del Montcabrer o el barri de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona. També hi trobareu una bibliografia per si voleu saber-ne més d’aquest objecte màgic ancestral i parlaré d’autors com l’escriptor romà Plini el Vell, el científic medieval Albert Magne i d’altres que en van escriure.

I, per acabar, farem un viatge al cor del seu mateix esperit, on establirem un diàleg amb la pedra de llamp més enllà d’usos i valoracions folklòriques.