Orciny Press: Arriscant per la cultura

Orciny Press
Orciny Press

Orciny Press és una de les editorials independents més innovadores i arriscades del panorama literari actual, especialment d’aquelles que publiquen autors novells, amb especial atenció al gènere fantàstic, al bizarro i als formats menys comuns, com el microrelat. I també, i per això l’he volgut portar a Llegendàrium, per recuperar clàssics de la literatura fantàstica en català com en Manuel de Pedrolo, o publicar autors de fantàstic en llengua catalana com en Sergi G. Oset o l’Enric Bassegoda.

Vaig contactar amb l’Hugo Camacho després de llegir Catalunya mítica, llibre que he ressenyat fa poc a Llegendàrium, sobre llegendes catalanes amb una reescriptura moderna, i de tindre l’ocasió de parlar amb un dels seus escriptors, en Víctor N. Monterroso. L’Hugo és un emprenedor que va començar de zero, seguint models vinguts dels Estats Units, el DIY i l’underground, fent un ús molt intel·ligent i extensiu de les possibilitats que dóna Internet i les xarxes socials, transformant l’edició en una feina totalment pròpia i particular.

Així que estem davant d’un concepte d’editor relativament nou al nostre país, que ultrapassa la idea que tenim dels editors tradicionals, amb una línia editorial personal i subjectiva, molt propera al lector que agrada dels gèneres i autors que ell ens proposa. Orciny Press retalla la distància que abans hi havia entre editors i lectors i, per què no?, torna l’edició en una tasca, si no ho era abans, o si en algun moment s’havia perdut, gairebé artística i amb dignitat, insubornable, comportant-se l’editor com un autor més; un model que, espero, hagi vingut a Catalunya per quedar-se.

Ciudad Revientacráneos, d'en Jeremy Robert Johnson
Ciudad Revientacráneos, d’en Jeremy Robert Johnson, bizarro a Orciny Press

Com va sorgir la idea d’Orciny Press i quins van ser els seus inicis?

Doncs la veritat és que la idea de crear l’editorial va sorgir d’un moment en el que portava dos anys a l’atur i vaig haver de buscar-me alguna ocupació que, a més, em fes feliç. Tot va ser culpa del bizarro i dels llibres de Laura Lee Bahr i Carlton Mellick III. Els vaig llegir i em vaig fer aquestes tres preguntes seguides: «Com és que ningú no ho tradueix, això? Si sóc filòleg i ja he traduït abans, per què no ho faig jo mateix? I per què en lloc de proposar-li a algú no ho publico jo mateix?» La resta és història. I els inicis han estat molt durs però molt gratificants. Vaig començar copiant el model de les small press nord-americanes i jo mateix feia la distribució, i des d’aquest setembre de 2017 començo amb un model més tradicional i amb distribució normal.

Explica’ns, especialment als lectors que no coneguin la teva editorial, com la definiries?

És una editorial independent especialitzada en gèneres fantàstics que busca publicar obres que no s’ajustin als paràmetres d’aquests gèneres. D’aquí el fet de dedicar una col·lecció al bizarro, que és «la secció de culte del vídeo club convertida en literatura», tot i que aquesta definició es queda curta però com a eina de màrqueting ja m’està bé. A més, tenim una comunitat per subscripció amb club de lectura a on publiquem relats exclusius per als seus membres. I ja per últim, et dono una primícia: al 2018 estrenem col·lecció de no-ficció amb una biografia.

I què és això de l’«Inner Circle» que fa poc heu començat? Trobo que és una gran idea, especialment pels autors novells i per apropar distàncies entre autor i lector.

Això que et comentava a la pregunta d’abans i que m’he avançat una mica a respondre: Una comunitat per als lectors on troben publicacions exclusives, articles, entrevistes amb els autors i una mica tot el que se’m va acudint. És una mena de micromecenatge recurent: per una quantitat al mes que tu mateix fixes i que pots variar quan vulguis, tens una sèrie de recompenses, que van des de l’accés preferent a notícies i fòrum fins als llibres que anem publicant, passant per aquest relat mensual exclusiu en format digital o d’edició limitada enquadernat a mà. Per als escriptors és una manera d’estar en contacte amb els lectors i els seus companys de l’editorial i als lectors els faig passar a la rerebotiga per a que vegin què és el que faig.

Teratoma, de Francisco Jota-Pérez, última novel·la publicada per Orciny Press
Teratoma, de Francisco Jota-Pérez, última novel·la publicada per Orciny Press

La novel·la experimental «Teratoma», d’en Francisco Jota-Pérez i situada a Barcelona, és el darrer llibre que has publicat. Què ens pots explicar d’ell?

És una novel·la arriscada i densa, que pretén funcionar més com a experiència lectora que com a producte cultural de consum. Si te l’hagués d’explicar en un viatge d’ascensor et diria que és el tipus de llibre que gaudiran els que s’ho hagin passat bé amb la nova temporada de Twin Peaks. És surrealista, ciberpunk i màgica alhora.

En el vostre catàleg hi ha alguns títols en català i altres en castellà. Com a editor que publica en ambdues llengües, trobes difícil editar en català? Més o igual que en castellà?

Sí, m’és més difícil editar en català, cosa que em sap molt de greu. Com a mínim és la meva experiència. Fins ara, amb el tema de l’autodistribució m’ha costat molt arribar a les llibreries i a la premsa. Fins i tot l’ajuntament de Barcelona ens va engegar fora d’on estaven les parades de Sant Jordi, vés a saber per què. A més, el fantàstic encara està vist com a gènere menor tot i estar totalment gentrificat. També està el fet que molta gent prefereix llegir en castellà abans que en català, que no hi ha un fàndom propi… Tot i així, al novembre publicaré Crucifeminació de Manuel de Pedrolo i continuaré donant la tabarra sempre que pugui.

Pel que fa als formats breus, un dels llibres que més m’ha cridat l’atenció del teu catàleg, del que espero parlar més endavant a Llegendàrium, és «Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund», d’en Sergi G. Oset. I copio textualment de la fitxa a la web: «Els cent onze microrelats d’aquest Hipermatrònic estan influenciats pel cinema de culte, els còmics, la literatura fantàstica i el rock ‘n’ roll. L’autor agafa aquestes influències, les fica a la batedora i extreu una cosa nova, palpitant i viscosa, capaç de deixar un rastre al cervell del lector del que difícilment es podrà desfer.» Realment original! Com va anar la seva publicació?

Conec al Sergi G. Oset des de fa molts anys i vaig aprendre a escriure microrelats gràcies a ell. Per a mi és el màxim referent que tinc en quant a literatura hiperbreu, o sigui que quan em va presentar el manuscrit i en vaig veure la qualitat, no m’ho vaig pensar. És una bogeria publicar un llibre de microrelats que a sobre són de gènere fantàstic i plens de referències, però havia d’estar al carrer i a l’abast de tothom. I penso que les editorials petites estem per publicar aquest tipus de treballs.

Aquesta aposta pel format breu, el microrelat, que tant té a veure amb els formats digitals i les xarxes, com l’ha rebut el lector a Catalunya?

Em penso que amb el peu canviat. Ningú no s’espera un llibre com aquest, és massa estrany en primera instància. Però els qui s’han atrevit a llegir-lo han flipat i l’han gaudit molt. A més, és un llibre que pots anar rellegint i agafar de tant en tant.

Avui és molt difícil trobar editorials –especialment les grans– que publiquin autors novells, que no «tinguin un nom previ» o autors decididament underground, diguem-ne poc coneguts, amb una bona freqüència. A Orciny Press, però, això no és així i hi ha una ferma aposta per autors o novells o bé menys coneguts fora de l’underground.

No hem d’oblidar que les editorials són empreses privades i, com a tals, la seva funció és fer calés. Però es dona el cas que si les grans tenen el seu model fonamentat a fer aquests calés amb escriptors consagrats o gent que fa un llibre que es vendrà molt. Les editorials petites no poden competir en el terreny de les grans i han de buscar per una altra banda, és per això que els escriptors menys coneguts hi troben un lloc a on publicar els seus llibres. També està l’altra part, la que potser veu més la gent, que és que aquest tipus de projectes busquem coses més particulars per anar creant un catàleg fonamentat més en la qualitat i el tipus de textos que volem publicar que no pas en les fotos o els noms dels autors.

Procés de contradicció suficient, d'en Manuel de Pedrolo
Procés de contradicció suficient, d’en Manuel de Pedrolo, clàssic del fantàstic català

Així mateix, però, a més d’estar avesat als formats més actuals, també has recuperat clàssics com «Procés de contradicció suficient», d’en Manuel de Pedrolo. Per què vas decidir publicar-lo? Seguirem veient a Orciny Press reedicions de llibres clàssics del fantàstic català?

Vaig decidir publicar-lo perquè a més de ser una obra de gran qualitat que no ha perdut gens de vigència, s’adequa al tipus de novel·la fantàstica que explora els límits del gènere fantàstic i que és molt particular. A més, trobo que el Pedrolo ha estat maltractat per aquest país tot i que la tasca de las seva vida va ser tractar tots els gèneres i formes literàries novel·la, assaig, poesia, teatre… per tal de dignificar la llengua catalana i que qualsevol tipus de lector hi trobés alguna cosa que li agradés llegir en la seva pròpia llengua. Només per això ja mereix un reconeixement molt més gran del que se l’ha donat fins ara. Espero que això canviï a partir del centenari del seu naixement que serà l’any que ve.

I respecte a la segona part de la pregunta, sí, espero poder publicar més autors clàssics del fantàstic català. N’hi han un parell als que tinc moltes ganes de publicar.

Ara et vull fer una pregunta una mica «compromesa» i delicada per molts: Consideres «literatura catalana» la literatura escrita en castellà a casa nostra? O bé creus que literatura catalana solament és literatura escrita en català? Ho pregunto perquè, per exemple, no veig a ningú dient que Finnegan’s Wake o les novel·les de Colm Tóibín –i en aquest cas, a més, novel·la «políticament militant»–, per dir-ne dues, no són novel·les irlandeses tot i estar escrites en anglès i no en gaèlic.

No és una resposta senzilla. Jo sóc català i escric tant en català com en castellà. Si em diguessin que no soc un escriptor català, m’emprenyaria encara que estiguéssim parlant d’una obra escrita en castellà. Però també entenc que si se li ha de donar un premi a algú per una obra, aquesta ha d’estar escrita en català perquè la llengua catalana encara està en una situació de desavantatge respecte del castellà, i perquè se suposa que es premia algú perquè fa avançar la cultura o això m’agrada pensar al meu núvol. Si mirem com es tracta el tema en altres idiomes, en parlem d’escriptors peruans o irlandesos, tal com deies. Potser el tema passa per preguntar-li a l’autor quina és la seva identitat, com se sent, i com pensa que contribueix al món de la cultura i després li pengem l’etiqueta.

Hipermatrònic, d'en Sergi G. Oset
Hipermatrònic, d’en Sergi G. Oset

Parlem ara de «Catalunya mítica», llibre que que m’ha semblat una gran iniciativa de recuperació i reescriptura de llegendes tradicionals. Com ha sigut l’acollida per part dels lectors, de «Catalunya mítica»?

Doncs la veritat és que molt bona, i de bon principi va superar les meves expectatives. Cadascú hi troba un relat que li agrada més que els altres i penso que a molta gent li ha agradat de trobar-s’hi tota una sèrie de llegendes reescrites en una clau diferent. A més, vam tenir el plaer de tenir dos d’aquests relats nominats als premis Ictineu, que són com els Hugo catalans, «Verd gasós sobre fons de neu i cendra», de Sergi G. Oset i «Llers, 1939», d’Enric Bassegoda, que finalment el va guanyar.

A la introducció del llibre comentes que la gent sol conèixer més les llegendes i tradicions foranes, principalment angleses o americanes, que les seves pròpies, les del territori. I que això va ser un gran al·licient per publicar-lo. Per desgràcia, potser encara és així. En aquests dos anys, del 2015 que vas publicar-lo, fins avui, i amb tota la lluita que està havent per tot el país, has notat un canvi en la mentalitat de la gent?

Ans al contrari. La cultura anglosaxona i especialment la nord-americana és una piconadora que passa per sobre de tot i n’estem molt influenciats jo el primer. Penso que aquí a Catalunya en aquest sentit tenim el pitjor de cada casa: aquesta mena de vergonya espanyola per tot el que es fa a casa, a la que hem de sumar la tendència catalana a demanar disculpes per existir. Això fa que cuidem molt poc el que fem aquí i la cultura pròpia. A més, no hi ha un recolzament institucional per als petits creadors. Per poder demanar una subvenció cultural, per exemple, has de tenir suficients calés per a no necessitar-la i això fa que entrem una altra vegada a la roda de publicar només el que es ven, i si ven més el Thor que el Comte Arnau, ja sabem com acabarà la cosa.

Però també dius que, abans de fer la selecció d’autors, volies escriure’l tu mateix, com un procés d’aprenentatge personal d’aquestes llegendes. Això em va cridar molt l’atenció. Ens pots explicar alguna cosa més sobre aquest procés?

Sí, em vaig adonar que no sabia res dels mites catalans perquè no me’ls havien ensenyat de petit i d’adolescent estava més pendent del heavy metal i les pelis de terror que d’altres coses. Després vaig estudiar filologia anglesa… fins que em vaig trobar als dips en un llibre d’en Perucho i vaig dir «hòstia, gossos vampir, tu!», i em vaig adonar que també tenim criatures fantàstiques i llegendes que molen un ou i les havia de descobrir. Aleshores em vaig proposar d’aprendre-les per fer un llibre amb històries que n’estiguessin inspirades. Però quan vaig crear Orciny Press se’m va ocórrer que estaria força bé que d’altra gent també digués la seva amb el Catalunya mítica. Fa poc, per cert, tant jo com alguns autors de l’antologia hem participat en Bestiari, que ha estat editat per Edicions SECC i que recupera aquest esperit de recuperació en aquest cas de les criatures fantàstiques catalanes.

Per anar acabant, quines són les properes novetats que podem trobar a Orciny Press? I publicacions?

Doncs ara al setembre surt Teratoma, de Francisco Jota-Pérez, de la que hem parlat en aquesta entrevista. Després vindrà Pícnic a la luz de la luna, una novel·la de terror de Nick Antosca (guionista d’Hannibal i creador de Channel Zero) que va guanyar un Shirley Jackson el 2009; Crucifeminació, una novel·la experimental de Manuel de Pedrolo; i, si tot va bé, a finals d’any sortirà una antologia que porta per nom Combustible Lovecraft, de diversos autors, i que amb aquest títol m’imagino que sabràs per on anirà.

Moltes gràcies pel teu temps i interès per Llegendàrium!

A tu, per descomptat! I enhorabona pel projecte. Calen més pàgines com la teva perquè la cultura la fa el poble i necessitem més gent que digui la seva en català.


Facebook i Twitter d’Orciny Press

Pàgina web