Octubre (III i final): Ninots de sang i ossos

Crani iber perforat d'Ullastret

El mes d’octubre és un temps en que la terra obre el seu ventre de nou. Antigament es creia que la sembra s’havia de fer poc abans de Tots Sants, perquè les ànimes dels difunts familiars ajudessin a protegir la llavor, en la seva germinació i creixement. Encara més antigament es té notícia de sacrificis humans i animals per ajudar a protegir la collita. Algunes d’aquestes tradicions, molt propagades per l’arqueologia i l’antropologia pioneres, romàntiques i utòpiques, han sigut descartades. D’altres han sigut confirmades i, fins i tot, descobertes amb cert horror per l’arqueologia o pels investigadors, que sempre intenten posar-ho en context.

Ninots de sang i ossos

En altres articles de costums i tradicions us he explicat com els pagesos vessaven sang d’animal sobre la terra per diversos motius, no sempre era per establir un pacte amb ella o amb el geni de la sega, com vam veure per juny. No és infreqüent, en aquest temps, que hi haguessin cultures foranes que enterraven els ossos dels enemics o dels avantpassats al camp, com un adob espiritual. I a l’Antiguitat o al Neolític, quan s’estengué l’agricultura per Europa, els sacrificis de diferents animals, béns o, fins i tot, humans, formaven part imprescindible del ritu. Els sacrificis, tot sovint, solien ser d’estrangers, gent de fora de la comunitat especialment gent notable i de cert poder. A vegades era el mateix rei el sacrificat, com ens indiquen mites de diferents pobles indoeuropeus.

A les terres de parla catalana, d’aquestes tradicions sagnants n’han quedat diferents ritus, jocs o costums fins fa no gaire. Al segle XIX, a l’inici del ferrocarril, va córrer la llegenda urbana de que L’home del sac segrestava infants per treure’ls el greix i untar amb ell les vies del ferrocarril, perquè així no hi hagués cap problema. Aquesta llegenda, que probablement fa referència a les ànsies i al tracte sovint inhumà de la burgesia industrial vers l’obrer i la seva família, també té ressons mítics en una època pre-industrial.

Un joc molt comú a l’octubre, ens diu Amades, era aquell en que la canalla, aprofitant que és una època abundant en pluges, feien ninots de fang que posaven en fila i després jugaven a apedregar-los, després els tornaven a muntar i així successivament. Mentre els pastaven cantaven una cançó que s’ha perdut. Amades diu, però: «Aquests ninots, desfets a cops de fang i pastats i desfets vegades i més vegades, poden ésser el record de víctimes propiciatòries de la sembra».

Deessa banyuda dels elamites

Els sacrificis als déus

Dels misteris d’Eleusis grecs, celebrats en honor a la tríada formada per Demèter, Persèfone i Dionís, ja n’hem parlat, però en seguirem parlant. Una escena dels seus misteris menors i majors comprenia el sacrifici d’una víctima, en època micènica probablement humana. També els celtes sacrificaven humans. Tenim restes arqueològiques notables com a la ciutat de Gordià, a l’actual Turquia, on habitaven els celtes gàlates que practicaven el sacrifici o documents com La Guerra de les Gàl·lies, on Juli Cèsar ens explica que els celtes cremaven els criminals en homes gegants fets de branques. També tenim sacrificis o execucions rituals en pantans, on s’ofegaven els bruixots i altres criminals per part de tribus germàniques. I aquests són solament alguns dels exemples.

Una tradició ben curiosa és la que es feia pel Pla de Barcelona, a l’antic delta del Llobregat, on els pagesos enterraven una vella olla amb la que s’havia fet l’últim àpat de la sega. Quan llauraven, ara per octubre, si l’arada topava amb l’olla es feia l’impossible per trencar-la, per afavorir la collita. En altres llocs de Catalunya es trencava un càntir o una olla, possible substitut d’un crani humà.

L’enterrament de la vida

Enguany és molt difícil que els que viviu a ciutat, en ambients europeus i tecnològics, aïllats del camp i de les seves feines, pugueu comprendre com era possible que els nostres avantpassats s’estimessin molt els seus animals i alhora els sacrifiquessin. Sembla una contradicció. Normalment aquesta reflexió s’acaba amb la frase «eren altres temps» o una encara pitjor, que denota certa supèrbia moral, «vivien amb molt de retràs, eren gent primitiva». Però en realitat la relació entre l’home, l’animal i la terra era molt més complexe, profunda i depenent de la que avui podem imaginar o copsar en un temps on per trobar carn animal simplement la compreu d’una safata asèptica al supermercat, sinó viviu propers a la feina i la vida del camp. I potser tot i així.

Per exemple, a Mallorca es guardaven en sal uns talls de l’ovella morta quan s’acabava la sega, perquè se’ls mengessin els llauradors a l’octubre, es creia que donaven força i el solc era més profund i fèrtil. A la Terra Alta s’estimaven molt els gats tigrats i els roigs. Ja vaig comentar en un altre article com pel Bages i el Montserratí tenien en molta estima els gats tigrats perquè se’n deia que eren els millors ratadors. Però cap allà a la Terra Alta era costum engreixar un gat roig per a sacrificar-lo en el temps de la sembra, untant la rella de l’arada amb el seu greix. Al Lluçanès perseguien un gall, també roig, i el llaurador el perseguia per tot el camp a cops, fins que el matava. A l’Empordà mataven una gallina roja, damunt del primer solc, i en vessaven la sang. A l’Urgell feien el mateix amb un conill ros – pèl-roig–, els conills d’aquesta capa tant particular eren cercats per l’àpat del primer dia de la sembra.

La preferència per animals pèl-rojos no és casual, trobem sacrificis de pèl-rojos a l’antic Egipte –pel deu Set, el déu foraster–, en els antics gals o en els pobles germànics, com veiem en el mite de la guerra entre els Aesir-Vanir i el sacrifici de Gullveig. També hi ha qui relaciona el roig del cabell amb el sol. O fins i tot per un caràcter simbòlic més antic. El pèl-roig i la pèl-roja sempre han estat envoltats d’una aura mistèrica.

Encara més sanguinària era una tradició força estesa arreu fins fa quatre dies, la de penjar un gall pels peus per la fi de la sega i arrencar-li el coll dins d’un joc ritualitzat, a vegades a cavall. Amades ens ho explica així: «...el joc de l’ànec, la mort del gall de la festa infantil de Sant Nicolau i el joc de l’herbeta de Sant Tomàs, recorden, molt probablement, ritus de sembra conduents a fertilitzar la terra i fer germinar les llavors per mitjà del vessament de sang al camp». Com vam veure en altres articles, l’animal sacrificat és alhora la mateixa divinitat o geni expressant-se. Dels ossos dels animals sacrificats i menjats en un sopar festiu, era habitual cremar-los i les seves cendres es barrejaven amb el gra, perquè així es creia que germinava amb més força.

Enterrar cendres i ossos de la matança del porc, que es realitza més endavant, eren vistos per la pagesia com a bons per fer adob i la cendra certament ho és, però el significat original, la seva arrel, probablement en fou una de molt diferent. Recordant a aquest valor teofàgic, d’alimentar-se de l’esperit, es realitzaven diversos cocs o galetes en forma d’animal, home o espiga, com també hem anat veient en altres mesos. Per Nadal, al nord d’Europa era costum fer una coca en forma de porc, que coincidia amb la matança, i se’n feien diverses parts. Una se la menjava el llaurador, l’altra l’enterraven amb la llavor i una tercera part la donaven al bestiar que menava l’arada. A Catalunya i a la resta de terres de parla catalana hem vist com era costum de fer figuretes amb formes antropomòrfiques i animals.

Camp llaurat a les valls d’Olot, inicis del segle XX

L’erotisme de morir

Joan Soler i Amigó ens diu que «l’acte de llaurar tenia per als antics la força de la màgia eròtica de fertilització: el bastó o l’arada roturen el terrer com un fal·lus, i en el solc o vulva s’hi sembra el sement». Més enllà de la sobre-utilització de conceptes com fertilitat que van fer els psicòlegs i antropòlegs del segle XX, en el cas de la llaurada la transposició i simbolisme sexual i eròtic de la llaurada i la sembra és més que obvi, mostrat per les divinitats, tradicions i rondalles que la rodegen.

Allà on va el sexe, la mort hi va de la mà. Allà on cau un cadàver neix una flor. Això és quelcom que d’ençà de ben antic era present en el ritu i el simbolisme, que després va ser analitzat i posat sota el microscopi per innumerables acadèmics i literats del segle XX.

És normal que la mort i el sacrifici anés de la mà de l’eròtica de la fertilitat, doncs ambdues han estat íntimament relacionades d’ençà del principi de la humanitat i és quelcom que és fàcilment observable en la natura: Les herbes i els arbres neixen sobre una base feta d’humus format pels cadàvers dels animals i d’altres plantes i arbres, en descomposició. Els camps són fertilitzats amb cendres, ossos i fems, moltes vegades, també avui, fets amb la sang d’animals escorxats. Els nostres avantpassats, que observaven atentament el funcionament dels cicles ho van veure molt clarament, ells que vivien subjectes a les anades i les tornades de la natura, a plagues mortíferes i a guerres, tenien nombrosos fills i gran part d’ells morien en la infància. Era una realitat que enguany difícilment podem copsar o comprendre, perquè el coneixement no pot substituir la vivència.

Els filtres d’amor comprenien elements bàsicament mortífers, i la diferència entra la maledicció i el lligament d’amor era molt fina. En aquest sentit el valor del crani humà jugava un paper cabdal, del crani en parlaré en propers articles. Estudis sobre el crani i les màscares s’han fet molts, sobretot des d’un vessant antropològic, de com la personificació del deu i la deessa, de l’esperit que et posseeix forma part cabdal de la immersió en un altre món que està al costat del nostre, dins mateix del nostre, dins de nosaltres i de tot allò que fem, perquè simbòlicament amb una carícia es pot matar i amb un cop es pot estimar i viceversa. Quant esteu disposats a patir i a gaudir?

Temps era temps, històries d’una realitat perduda, quan els llops baixaven udolant dels boscos nevats i que avui podem entreveure de cua d’ull sota l’asfalt i entre les esquerdes dels grans edificis i, també, en tota la seva glòria de creació i destrucció en la tempesta i les onades, en les muntanyes interminables i en la força misteriosa de la petita llavor que creix en el ventre obert de la terra i dins de les nostres ments, ninots de sang i ossos.