Octubre (II): Ritus de la Mare Lluna

Avui, 24 d’octubre, la nit veurà néixer la Lluna del Caçador. En l’anterior article d’octubre us vaig parlar de la lluna d’octubre, de com dominava, segons la tradició, les set llunes posteriors. La Lluna del Caçador (Hunter’s Moon) és un terme tradicional del qual tenim notícia documentada d’ençà del segle XVIII, emprat sobretot per les cultures del nord d’Europa, per fer referència a la lluna plena que segueix a la Lluna de les Collites (Harvest Moon), de la que vaig parlar-vos en el quart recull de setembre.

La Lluna del Caçador també adopta aquest nom per un motiu més prosaic, però no menor ni casual. Com vaig avançar-vos en l’anterior article d’octubre, aquest és el temps quan s’aixequen les vedes i els caçadors tornen al bosc. També és el temps quan el mateix territori «caça» les ànimes dels vius, perquè com us vaig dir la tardor era el temps quan la gent començava a morir en major nombre, preparant-se per l’autèntic temps de la Cacera Salvatge: L’hivern. Encara avui, a les nostres societats modernes i tecnològiques, l’hivern és quan més gent traspassa. Torno a recordar les dites: «L’octubre tots els mals oculta», «Nafra de l’octubre, no es cura», «Vells i tarats, en caure la fulla, colgats».

Avui, amb calefacció i bona dieta, amb hospitals moderns i la tasca incansable de doctors i infermeres, és difícil que copsem l’autèntica natura de la tardor i de com era temuda pels nostres avantpassats. Però no és casual que aquest fos també el temps de les «bones dones», aquelles que cavalcaven caçant amb Diana i Herodies, de la Mare Hulda; i el seu revers fosc, el que es troba darrere de l’etimologia de la «bruixa» catalana –em reservo això per altres articles–. Aquells esperits nocturns, gairebé sempre femenins, que vagaregen a la nit a la cerca d’infants per devorar-los en el seu bressol, que beuen el vi i mengen les viandes d’aquells que no els hi deixen parat un plat a taula. Encapçalats per un esperit masculí, la Maisnie Hellequin, o per un esperit femení, Herodies, les tradicions de la Cacera Salvatge, com indiquen els historiadors Claude Lecouteux i Robin Briggs, es perden en el temps, trobant-se als mateixos orígens de les cultures d’Europa. D’elles en parlaré més en els mesos d’hivern que ens esperen.

Àrtemis o Diana, deessa de la cacera. Fotografia de Thomas Dodd

La Lluna plena d’octubre venia acompanyada de tot un seguit de tradicions màgiques. A Castellar del Vallès creien que el pleniluni d’octubre era el millor moment per trobar l’amor o casar-se. A Lleida i al Pallars, Amades ens explica que les noies consultaven la Lluna plena, preguntant-li i demanant per un amor relacionat amb un home que fos «caçador». Abans de dormir la miraven a la cara i li cantaven velles tonades que avui són perdudes. Com un autèntic treball de somnis, si l’home que estimaven apareixia en el seu somni seria d’ella per sempre més, perquè la Lluna segellava la trobada en el món dels somnis, atrapant l’esperit dels enamorats.

A Barberà del Vallès les nenes feien un joc que us cridarà molt l’atenció, en deien «la Mare Lluna», i es jugava durant la Lluna plena d’octubre. La que era més bonica o espavilada feia de Mare Lluna i es posava a la llum de la Lluna. Les altres feien el paper d’estels i miraven de col·locar-se allà on no tocava la llum de l’astre, des d’on se’n burlaven i l’empentaven, però la Mare Lluna mirava d’agafar-les i portar-les a la seva llum, sempre sense traspassar la frontera de la llum blanca. Totes aquelles a qui la Mare Lluna agafava l’ajudaven a caçar la resta. Com bé intueix Amades, aquest joc té totes les maneres de ser un antic ritu, molt transformat pel pas del temps.

La tradició catalana i en general europea deia que mirar molt la lluna podia tornar-te boig, llunàtic. A Sant Quintí de Mediona les mares guardaven molt de respecte per la Lluna i impedien que la mainada la mirés fixament i els advertien que no se’n burlessin o fessin malifetes quan ella els podia veure, i encara menys assenyalar-la, perquè els hi podia caure el dit, tallat al terra. Els músics i lutiers creien que els instruments de fusta sonaven molt més melodiosament si eren tallats en Lluna vella, al contrari que la Lluna nova, que els tornava sords i malagradosos a l’oïda. Però la Lluna d’octubre, en canvi, era vista pels catalans com benigne. Així, hi havia la creença que si quan veies per primera vegada la Lluna nova d’octubre portaves una bossa plena de diners, tindries riquesa fins a la propera Lluna nova de novembre. Segons la tradició catalana, el quart creixent de la Lluna d’octubre és un moment adequat per dirigir-te a ella i demanar-li el que vulguis. Tradicions íntimament lligades amb la llaurada i la sembra, feta pels volts d’aquest temps. I els nostres avis i àvies li cantaven cançons perquè fes créixer les collites sembrades de poc.

Na Ruixamantells, esperit mallorquí dels mars, al Costumari Català de Joan Amades. Segresta a les profunditats els mariners de qui s’enamora follament

Com hem vist a altres mesos, els nostres avantpassats veien els esperits i déus o, millor dit, veien l’esperit que habitava en les coses o que «era» per si mateix. Per exemple, a Mallorca deien que Na Ruixamantells era un esperit femení en forma de núvol negre, ple de pluja, que portava mala maror i grans tempestes. La rondalla mallorquina deia que era una reina del mar que viu en un palau a les profunditats, una dama enamoradissa i juganera, llibertària i eixelebrada, que quan veu a un jove mariner o pescador que li agrada s’enamora bojament d’ell i, tornant-se núvol, invoca una gran tempesta per fer naufragar el vaixell i emportar-se el jove amb ella, al fons del mar.

En Pierre de Provença, de qui n’ha sobreviscut fins i tot alguna tonada d’època medieval, era com al Llenguadoc anomenaven un núvol solitari, fosc, que cobria tot el cel com si fos de nit i descarregava grans llamps sense aturador. A Catalunya i a les illes Balears els anomenaven En Fonoi i En Pierre, probablement per influència mútua de les terres de l’Occitània. Però, si el núvol ve de llevant a Mallorca l’anomenen En Jordà i, també a l’illa, anomenen En Paretjal a un porquer que mena la porcada del Dimoni. Però com un astut lladre li robà, el Mestre condemnà al porquer a ser un núvol, el núvol més gros que podia veure’s pels cels mallorquins. A les illes Balears les tradicions de vents i núvols, sempre relacionats amb el mar, són molt nombroses i han arribat fins als nostres temps amb molt bona salut.

Una llegenda de fantasmes mallorquina, de temps medievals, diu que quan el rei Jaume conquerí Mallorca un grup de valents musulmans aconseguí escapar de l’illa en una galera i, fent-se a la mar a força de braços i remades, van començar a cantar per donar-se ànims. Com tenien por que les tropes del rei cristià els atrapés, no deixaven de cantar i animar-se entre ells per torns, però la llegenda diu que va ser aleshores quan gran part de la tripulació, víctima del cansament, va caure adormida i la galera va començar a navegar sense rumb, entrant a poc a poc en el món de les boires. La tradició mallorquina diu que durant les grans tempestes encara es pot veure la «barca de dormen i canten» entre el temporal i, que si prestes l’atenció adequada, pots escoltar els cants i els rems dels valents sarraïns que van escapar del rei Jaume i van anar al món que no és ni aquí, ni a l’Altre Costat. Els mariners mallorquins deien que veure la «barca de dormen i canten» era un signe de gran malastrugança i que podia indicar mort imminent.

Si la Lluna de les Collites era la que marcava l’equinocci de tardor, la Lluna del Caçador és la que es troba abocada a l’hivern, és la lluna dels morts i de la cacera, de la salvatgia i els canviaformes, antigues tradicions europees quan els homes i dones sàvies de les comunitats precristianes vestien les pells dels animals de l’esperit, de l’astuta guineu que es disfressa i entabana, del carronyaire llop assedegat de sang, de l’àguila que regna en el cel quan el sol és immisericordiós i del cérvol que, amb ulls negres com miralls, observa l’esdevenidor en el ventre de la foscúria.


Si voleu llegir la primera part d’octubre podeu seguir aquest enllaç: Octubre (I): Temps de caça i foscor