Octubre (I): Temps de caça i foscor

La terra és adormida. Té el ventre obert per les aixades, avui per tractors i màquines modernes. Perquè octubre és el temps de llaurar la terra i sembrar. Abans de sembrar, les tres llaurades prèvies que es feien eren anomenades «rompuda» o «guaretada», la primera, «binada» o «mantornada», la segona, i finalment la «tercejada». Servien per airejar la terra i solejar-la. Els homes i dones del passat temien que esperits malèvols entressin dins d’ella i l’habitessin, fent-la erma, doncs com és oberta pot ser posseïda.

Hi havia cançons pròpies de la llaurada arreu de les terres catalanes, moltes d’elles s’han conservat, tant la melodia com la lletra, sobretot a les Balears. Moltes tenien un valor protector. Es deia que, si no es cantava, la terra no quedava ben llaurada. Però d’aquests ritus per protegir i beneficiar la terra, per exemple enterrar-hi certs elements com ossos humans, en parlaré en el següent article d’octubre.

Llaurant amb bous a les afores de Terrassa. Al voltant de 1920. Font

Enguany a Catalunya la gran majoria de les persones viuen aixoplugades sota un sostre i amb calefacció, però quan no era així el mes d’octubre era tractat com un dels més perillosos per la salut, perquè és un temps on abunden les pluges i comença el fred de veritat: «L’octubre tots els mals oculta», «Nafra de l’octubre, no es cura», «Vells i tarats, en caure la fulla, colgats» i així tenim un munt més de dites que mostren el caràcter poc amable del mes.

Els fruits boscans del mes d’octubre han sigut oblidats. Els més coneguts i molt apreciats, encara avui per milers de persones, són les magranes, les nesples o nispros, les castanyes i, per descomptat, els bolets. D’altres es coneixen però són poc consumits de manera regular, com les móres d’esbarzer o les de romegueró, els aranyons –amb els que es fa el patxaran, el licor més famós d’Euskal Herria, sobretot de Nafarroa i Iparralde–, les garrofes, els aglans o les cireres d’arboç –també conegudes com a cireres de pastor o de llop–. Molts d’aquests fruits han quedat relegats a farratge pel bestiar o a tresors pels passejants romàntics, que amb esperit vuitcentista visiten el bosc agraïts i fascinats per la «distància» dels ambients urbans de plàstic i asfalt on solen viure.

Altres fruits de tardor han sigut completament oblidats, com els lledons –els fruits del lledoner–, les fages –els fruits del faig–, el gavarró o grataculs –les fruites de la gavarrera o roser silvestre– o els badaülls –els fruits de l’arç blanc–, entre d’altres. Però tots aquests fruits eren part fonamental de l’alimentació dels nostres avantpassats. La faja era consumida en grans quantitats pels pobles indoeuropeus. Amb els gavarrons i els badaülls es feien confitures i medicines. I totes ajudaven a passar l’hivern. Són fruits caracteritzats en el seu esperit pel temps en què maduren: La tardor.

Arç blanc. Els seus fruits són els badaülls

L’octubre és quan s’aixequen les vedes. És quan comença la caça. És quan senglars i llebres van més desesperats per cercar aliment, preparant-se pel fred. I els ocells baixen de les muntanyes per viure al pla i els caçadors ho aprofiten per abatre les presses: Aloses, tords, guatlles, perdius. Per tradició propera a aquest temps de caça els catalans no diem que anem a «cercar bolets» sinó a «caçar bolets», expressió que no utilitzen altres pobles. També els pastors, durant setembre i octubre –en les terres més meridionals dels Països Catalans, com el País Valencià–, baixen els ramats de la muntanya a la plana. I les caceres al bosc també van acompanyades d’uns altres caçadors salvatges, que amb els ulls irats en flames cavalquen els cels acompanyats de gossades famolenques. Els seus corns comencen a escoltar-se entre els somorts boscos de mitjanit. D’ells us en parlaré més en un altre moment…

Els catalans i catalanes de fa més d’un segle deien que les ventades que remouen fulles i branques perdudes per sobre les cases són signes de mal averany. Escoltaven en el seu soroll la veu de les ànimes en pena, que volien entrar com fos dins dels masos, per condemnar aquells que no les honraven i recordaven com és debut. En la mitologia cristiana les ànimes en pena són aquelles que habitaven el Purgatori, atrapades en un espai entre el Cel i l’Infern, sense poder avançar si no era que algun viu se’n recordava d’elles i els hi elevava misses i pregàries. Aquesta tradició, directament relacionada amb les religions europees anteriors al cristianisme, és un record del culte als avantpassats i els membres destacats de la comunitat.

Octubre és el temps quan la Balança, que és al mig de l’estiu i la tardor, deixa pas a l’Escorpí, segons la tradició un dels signes més foscos i apassionats, dominat per profunds corrents subterranis, on transcorren les aigües de Mart –la passió i la guerra– i, quan es va descobrir, Plutó –l’Inframón, el més llunyà i fred dels déus–. Contradiccions, emocions intenses i extremes, moviments ocults, afinitat amb l’invisible i pulsions tanatòiques, autodestructives.

La mitologia grega ens explica que Orió, el gran caçador, fou mossegat per un escorpí que el matà. Els motius difereixen segons la versió, però totes envolten la cacera i la passió. Una d’elles diu que Orió era el millor caçador, caçava solitari per la terra, pels Cels i per l’Hades. Tanta era la seva fama que fou cridat a formar part del seguici d’Àrtemis, la deessa de la caça, d’allò feréstec, dels espais naturals sense domesticar, de les bèsties i la lluna minvant. Ambdós s’enamoraren bojament i caçaven per les parts més salvatges dels boscos i l’esperit, però Orió la traí quan volgué fer-se seva a Opis, donzella i guerrera hiperbòria, vinguda del Llunyà Nord per unir-se al seguici d’Àrtemis. Enfurismada, la deessa de la caça sabia que cap bèstia o home podria derrotar a Orió, així que envià la més mortal de les criatures: L’escorpí. En veure la mort del caçador els déus elevaren Orió i l’Escorpí als cels nocturns, allunyant-los el més possible l’un de l’altre en la cúpula de la nit.

La constel·lació de l’Escorpí

La lluna d’octubre es considerava una de les més brillants i lluminoses de l’any, llum de lluna que els caçadors aprofitaven en les seves batudes just abans que sortís el sol. En la terra catalana es diu que el cicle de la lluna d’octubre domina els cicles de les set llunes plenes següents –el set, un cicle simbòlic complet–, indicant quines característiques tindran: Molt o poc fred, molta o poca pluja… La dita popular deia que: «L’octubre, set llunes cubre, i si plou, en cobreix nou». O bé: «L’octubre vanitós, cobreix set llunes enganyós». Als Pirineus catalans centrals –valls orientals d’Andorra, la Cerdanya, Ripollès– els pagesos creien que octubre era un mes governat per la Lluna, que en aquest moment del cicle anual dominava per sobre del Sol. Per això portaven a terme les feines que, creien, la Lluna beneficiava més.

A molts llocs de les nostres contrades com Menorca i la Terra Alta, quan passava el pleniluni d’octubre, és a dir, quan iniciava la seva fase minvant, els pagesos aixecaven els ulls a la nit i la saludaven amb respecte, tot just quan tornaven de feinejar cap el mas. Feien servir diverses frases i fórmules, molt tradicionals, que segons Amades en gran part s’han perdut. Rastres d’aquestes salutacions els trobem a molts llocs, com a Sentfores, on la gent més gran s’agenollava quan veia la primera lluna minvant i li elevava un parenostre, possiblement una oració de substitució d’una fórmula més arcaica. A l’Espluga de Francolí feien la salutació a la Lluna i les dones feien uns cocs en forma de mitja lluna que es menjaven i s’enterraven als camps, protegint el blat de la llum de la donzella de la nit, que segons la tradició en alguns moments del cicle anual podia cremar més que la llum Sol.

Lluna minvant

I és en aquest temps de lluna, de fred i caiguda de les fulles, quan s’escolten més clares les veus.

Em creureu si us dic que la fosca torna a fer-se present i el cicle camina cap a l’apertura del món ombrívol? Per un dia aquells que van ser-hi ens recorden que nosaltres algun dia tampoc hi serem. Els escolteu xiuxiuejant-vos a cau d’orella? Són el vent entre els vostres cabells. Els veieu de cua d’ull? Són el «Qui» que us observa quan pregunteu: «Qui hi ha?» Noteu la seva carícia en el vostre coll? S’amagaven entre les ombres de la vostra habitació quan éreu mainada i mai han marxat, cada dia que passeu avancen cap al vostre llit esperant devorar-vos quan tot hagi acabat.

Però no cal esperar a traspassar –sempre m’ha fascinat aquesta expressió catalana–. Octubre, mes preferit de molts de vosaltres, conté el pany i la clau de la porta on comença el viarany al món dels morts. És el pont cap a la part més fosca de tot el cicle anual, on hi ha menys hores de lluny i els crits de la cacera són més propers que mai.