Nyitus: Vénen de dintre de…

Cova de Solius o Cova dels Moros, a l'Empordà. Recordeu que "moros" tot sovint feia referència als pobles arcaics, oblidats i anteriors al cristianisme

Amb els nyitus o nyítols ens trobem amb un d’aquells éssers intrigants dels quals ens han arribat informacions minses, però que en algun moment van estar molt estesos arreu del territori, sota diferents noms i formes, desafiant tota «fixació» o categorització. Gairebé tot el que sabem d’ells és per Amades i algunes troballes d’altres folkloristes, especialment del País Valencià. En altres llocs d’Europa trobem criatures similars. El seu nom més conegut és prou graciós i les seves característiques van revestides d’un caràcter burlesc i malvat, cabdal per comprendre’n el que pugui haver-hi al darrere d’aquests éssers de tan petits, invisibles. Amb el temps els nyitus s’han convertit en frases fetes populars i entranyables danses per la quitxalla.

Però què eren? Una simple manera d’anomenar les entranyes? Un mal de cap? Un tipus de malaltia degenerativa? Els microbis d’una infecció? Eren unes criatures malvades? O genis del lloc que van acabar convertits en esperits perversos? En aquest article ens trobarem amb ells i mirarem de treure’n l’entrellat. Si més no, de conèixer les seves múltiples cares.

Amb cura, no fos cas…

La voracitat dels nyitus

Amades els descriu així: «És molt curiós d’observar que el terme nyetu o nyitu havia estat aplicat a un ésser fantàstic, tan infinitament menut que era imperceptible i que es ficava cap endins de les persones a través de les orelles, i se’ls menjava el cervell i de manera molt especial la memòria. L’estrany terme nyitu, tan excepcional com el ball, pot fer referència al geni».

Jan Grau en el «Fabulari Amades», que conté textos inèdits del folklorista barceloní, recull més notes sobre els nyitus que reforcen aquest caràcter malvat: «Entren per l’orella de la gent, i s’enfilen per la trompa d’Eustaqui fins arribar al cervell. S’hi instal·len tranquil·lament i se’l van menjant a poc a poc. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir. La frase tenir els nyitus s’aplica a les persones desmemoriades i les ennitades, els dormilegues. També han estat utilitzats per amenaçar les criatures que no feien bondat.»

Fins ara tenim aquests trets: Un és que «posseeixen» el seu hoste o, com diu Amades, «l’envaeixen», entrant insidiosament per l’orella o el nas. Un cop dins del cap, van alimentant-se a poc a poc de la memòria i les facultats de l’intel·lecte, com la parla. També afecten l’oïda, deixant-te sord. I finalment et fan ennitat, és a dir, tenir moltes ganes de dormir, com si patissis d’insomni o depressió, sense esma per fer res. No cal fer hipòtesis arriscades per adonar-nos que podríem estar davant d’una representació antiga dels mals de la vellesa i, especialment, de malalties com l’Alzheimer o la síndrome de la demència, que fa que vagis perdent capacitats cognitives, sobretot de les àrees de la memòria, l’atenció i el llenguatge. Però hi ha més?

El geni

Quan Amades parla d’ells per primera vegada diu que: «Per la Castellania, la Terra Alta, el Maestrat i el Millars sortien a rondar –la Nit de Sant Joan– els nyitos o nyítols, éssers tan menudíssims que entraven dins de les persones pels forats de les orelles; aviat arribaven fins al cervell i rosegaven la memòria, i hom restava com encantat i en estat de plena inconsciència». Pel que sembla és en aquest territori, entre el País Valencià i Catalunya, on trobem el nom nyitus més estès.

Hi ha éssers que avui considerem «criatures», com la Tinyosa, que simplement eren maneres d’anomenar un fet i així fer la Por a les criatures entremaliades, en aquest cas la densa boira d’Osona. D’aquest mer nom, amb el temps i les ganes de desenvolupar una mitologia pròpia, s’ha personalitzat un ésser. Podríem pensar que els nyitus són com la Tinyosa: Simplement farien referència al conjunt de símptomes relacionats amb la vellesa, conceptualitzada en la frase «tindre els nyitus», quan els nostres avantpassats no sabien donar-li explicació. No ens han arribat llegendes associades als nyitus, ni trets que ens facin pensar que no són res més que això. Com la Tinyosa, també es feien servir com a espantacriatures.

El seu mateix nom, nyitus, és intrigant. No sabem d’on ve ni quina és la seva etimologia. No té la força del nom «Pesanta», que indica la seva acció d’ofegar amb el seu pes i que la relaciona amb la «Pesadilla» en castellà. Tampoc fa referència a la seva imatge com «Tinyosa», la boira mateixa. Hi ha qui diu que el seu so, nyic-nyic, fa referència al soroll que fa al rossegar la orella. D’altres que té el nom nyítol per les seves costums nocturnes: Nyítol-nit.

Però, fent una hipòtesi, que pot ser complementària a les altres, nyitu sembla un nom fonosimbòlic que expressa per ell mateix una sensació, una idea. Nyítol o nyitu és un nom graciós, burlesc, potser infantil. Com hem vist, aquestes criatures tenen aquest caràcter enjogassat. Però també amaga un caire insidiós, fins i tot llefiscós. Repetiu diverses vegades i ràpidament el nom i ho veureu, és un nom curt, contingut, cacofònic. Poc a poc us vindrà la imatge dels mateixos éssers que són minúsculs i actuen en conjunt, com els microbis i bacteris que provoquen malalties. La paraula és: Parasitar.

Però hi ha una sèrie de detalls que ens indiquen que els nyitus no complien una funció merament utilitària i descriptiva. Una és que se’ls afegeixi al seguici de criatures de l’Altre Costat que entren la Nit de Sant Joan a la nostra realitat quotidiana. Aquestes criatures solien estar relacionades amb l’obertura de portes del solstici d’estiu i, en general, moltes d’elles estaven personalitzades i tenien rondalles pròpies. Desconec si això és un d’aquells apunts «peregrins» que fa a voltes Amades, però en tot cas convé molt al caràcter caòtic dels nyitus.

La segona és quan Amades deixa anar una enigmàtica nota: «L’estrany terme nyitu, tan excepcional com el ball, pot fer referència al geni.» Quan Amades parla del «geni» és probable que estigui apuntant a un daimon o un genius loci, un esperit lligat al territori o la llar. Quedar-se solament amb les funcions, la instrumentalització o una explicació lògica i racional, solament ens duria a quedar-nos amb una part del que són aquestes criatures i de com van anar naixent i transformant-se per tota la nostra terra.

Les coves de Ses Falugues, a Begur. Probablement, a la prehistòria van ser tombes on s’hi van celebrar ritus funeraris. Fixeu-vos-hi amb la forma. A què us recorda?

Nitos, falugues i tunes

Com la gran majoria de personatges del rondallari català, podem trobar els nyitus arreu dels Països Catalans, doncs la mitologia pròpia de les terres de parla catalana sempre és compartida. Hem vist com Amades els situa entre el Maestrat, la Castellania, la Terra Alta i el Millars. La Castellania és un nom antic de la Terra Alta o «Castellania d’Amposta», fent referència al domini templer d’època medieval: «Veu, doncs, que el nom històric i tradicional de la nostra comarca és el de Castellania d’Amposta, o millor, simplement Castellania. Les proves són contundents i decisives. Es un fet, però, que actualment el nom s’és perdut».1 El Maestrat és tota una regió del nord de Castelló, dividida en les comarques de l’Alt i Baix Maestrat i els Ports de Morella. El seu territori històric, al que Amades per antiguitat probablement fa referència, també abastava poblacions de l’Alcalatén i Morella. El seu nom també deriva del domini templer d’aquelles terres, fent referència al «Gran Mestre», cap de l’Orde del Temple. El Millars és una comarca que segueix el curs del riu homònim i que limita al sud amb l’Alt Palància i al nord amb l’Alcalatén.

Les terres en les quals ens situa els nyitus són, més o menys, les dels parlars de transició entre el català nord-occidental i l’apitxat, a grans trets entre Gandesa al nord i Morella al sud, amb Tortosa i Vinaròs al centre. És a dir, gairebé tota la província de Castelló i les Terres de l’Ebre. Com sempre, les creences i els esperits de la terra desafien les modernes fronteres. En aquest cas, però, és curiós que talment se subscriguin a l’àmbit d’un continuu lingüístic-dialectal entre Tortosa i Vinaròs.

A la Catalunya Vella també recollí uns paràsits molt similars als nyitus, les falugues: «Són uns éssers femenins, coneguts a Begur i molt similars als nyitus. Menudes com un gra de sorra, resideixen ran de mar, a les coves que porten el seu nom». Quan volen mortificar algú «envaït» li entren pel nas, les orelles o pels ulls, se li mengen el timpà i el deixen sord per tota la vida; o bé li fan unes estranyes pessigolles que acaben per fer parar boig a l’hoste posseït. Encara recollí uns altres éssers, les tunes o tenes, que segons Amades serien el mateix que les falugues però que viurien a la cova de Solius, a la muntanya del Mont, entre l’Empordà i la Garrotxa. Les tunes també complien una funció d’espantacriatures.

Potser els nostres avis i àvies no sabien què era una infecció vírica o un bacteri però sí podien veure, en la mateixa natura, com actuaven els paràsits. Paràsits com els cucs, tènies intestinals o altres malalties en homes i bestiar, molt habituals en el passat arreu d’Europa.

 

Penya de la Cova dels Moros de Solius. Utilitzada com a sepultura ritual, es pot apreciar a la part inferior dreta

Com podem observar, tot i que semblen molt similars, falugues i tunes ens despisten en tant el que fan no es pot traslladar tan fàcilment a una síndrome de demència. Més aviat sembla que siguin alguna mena d’infecció amb trets histèrics, obsessius. Podríem pensar que tot aquest reguitzell de petits éssers són en realitat microbis, virus i tots aquells causants d’infeccions i malalties que els nostres avantpassats no coneixien però que van personificar d’aquesta manera. I aquí, en aquest punt, si ho sumem al que sabem d’abans –possessions, degeneració, pèrdua de memòria i facultats cognitives–, començarem a entreveure el caràcter d’aquestes criatures.

El fet que visquin en coves també és intrigant. Tant les Coves de Ses Falugues, a Begur, com la Cova de Solius, són coves artificials, fetes per la mà de l’home en temps prehistòrics i molt poc estudiades. Com amb les coves del Montcabrer, han estat relacionades amb criatures, bruixes i fets misteriosos. D’alguna manera podríem estar veient els últims estadis d’una tradició relacionada, com deia Amades, amb genis, és a dir, amb esperits i avantpassats lligats al territori. Estadis enguany molt degenerats i mesclats amb altres éssers, com els mateixos nyitus. El que resulta més interessant és preguntar-se perquè van situar aquestes criatures en antigues coves funeràries.

A Mallorca tenen els nitos, que esperaven algú que dormís a la intempèrie. Quan aquest obria la boca mentre dormia, se li ficaven a dins, per xuclar-li la memòria. Com podem veure són els mateixos éssers que els nyitus de les Terres de l’Ebre o els nyítols del País Valencià. Aquesta pervivència de la criatura a Mallorca amb un nom similar és cabdal, com moltes altres coses que s’han conservat a les Illes Balears millor que a la Península pel seu caràcter insular, doncs ens dóna la pista que els nyitus eren en realitat una creença molt estesa i antiga, una manera d’explicar infeccions i malalties, però també estan revestits d’un caràcter actiu i personalitzat, perquè són ells els que cerquen a una víctima i tenen el mateix nom que a l’altra banda del Mediterrani. Si van traspassar el mar amb els colonitzadors catalans medievals, és lògic pensar que estem parlant d’un fenomen persistent i singularitzat en el temps.

On trobem moltes pistes d’aquesta persistència és també al País Valencià. Una sèrie de frases fetes i detalls recollits per l’escriptor valencià Víctor Labrado ens apunten que quan hi ha algú que està com embruixat, maleït o amb aspecte mortuori, se li diu «Xe, tu! Es veu que t’han entrat els nyítols!». Aquesta frase probablement temps enrere va ser molt comuna, en diferents llocs de les terres de parla catalana. «Pobre! Li van traure els nyítols!», era una frase del País Valencià que es feia servir per algú que havia patit una greu malaltia, en la que hi havia hagut molt de patiment intern. «Si et mamprenc et trauré els nyítols!», apareix a la Rondalla de rondalles del frare d’Ontinyent, Lluís Galiana, del 1767, com a greu amenaça que fa un pare a una filla quan aquesta s’enamora de qui no hauria d’enamorar-se. Encara una altra cita del País Valencià és: «Si veus facciosos, digues que no n’hi ha, encara que et traguen els nyítols!», escrivia Josep Bernat i Baldoví a El Mole, de l’any 1837.

Això ens indica que els nyítols eren, d’alguna manera, les «entranyes». Per contaminació mútua, les entranyes que roseguen els nyítols podrien haver acabat prenent el nom d’aquestes criatures o, a l’inrevés, les criatures que podrien ni tan sols estar personificades, sinó referenciades com un dolor, van agafar l’antic nom familiar de les nostres entranyes. Com l’única font principal de què gaudim és Amades, no ho podem assegurar. I sempre hem de tindre en compte que, en un temps en què les creences populars i la llengua no eren tan fixades i massificades, la transmissió de significats i de mots era molt més atomitzada i aleatòria que avui. El que en un lloc li donaven un significat, en un altre lloc, per influència del temps, el territori i les seves gents, podia prendre un significat més o menys diferent.

Ruïnes del castell de Bellpuig, Sant Julià de Vilatorta

El ball dels nyitus

Quan Amades ens deixa amb l’interrogant més gran és quan relaciona els nyitus amb un curiós ball, burlesc i festiu, que es realitzava el primer diumenge de Carnestoltes per alguns pobles d’Osona: Sant Julià de Vilatorta, Tavèrnoles i Folgueroles. Tres pobles veïns, a la falda de les Guilleries i propers a Sau. El folklorista descriu el ball d’aquesta manera: «A Sant Julià de Vilatorta ballaven l’anomenat ball dels nyetus o nyitus. El feien una parella de vells que tenia certa paritat amb la dels vells dels balls de les gitanes. Un home i una dona sortien enmig de la plaça ben disposats a fer riure el poble. Seguint el compàs de la melodia, ella feia tot allò que li venia bé, com més estrany i extravagant millor. El ballador havia de seguir-la i imitar-la sense perdre el ritme ni desdir del to, la lleugeresa i rapidesa d’ella per tal de no discordar. Abundaven molt les ganyotes, les llengotes i les mirotes més estrafolàries. Per regla general ballaven el ball dels nyitus gent gran i, en alguns casos, fins i tot gent ja vella.» En el Fabulari Amades es remarca que: «Avui el ball s’ha perdut i no se sap la relació entre el ball i els nyitus (…) la dansa tenia un caire més aviat obscè o de provocació sexual.»

També ens diu que a Besalú i Vilafranca s’hi realitzava un ball similar, també sexual: «A Besalú feien un ball molt semblant als nyetus. L’anomenaven la figuetaira. Els ballaires figuraven ésser una parella de vells que gairebé no s’aguantaven de tant que ho eren, per l’estil dels nyetus de Vilatorta. Es feien moixaines i ganyifes a desdir, algunes de molt llicencioses. Per la festa major de Vilafranca havia sortit una comparsa qualificada també de figuetaires. Eren diverses parelles i figuraven ésser ells soldats i elles cantineres. També es feien moixaines i magarrufes a dojo. Tant el ball de Besalú com el de Vilafranca eren fets al so de la tonada del ball de Sant Ferriol, que sol ballar-se amb una forca al coll, per celebrar l’èxit de la sega o de la batuda. Sembla que es tracta d’una dansa de sentit agrari.»

Hem de pensar que la relació entre les falugues, les tunes, el ball de Sant Julià de Vilatorta i les criatures que anomenen nyitus a les terres de l’Ebre, és feta pel mateix Amades, pels trets i característiques que comparteixen o pel nom. El fet que el ball porti el nom dels nyitus ens retorna a la idea que, «tenir els nyitus», era alguna síndrome relacionada amb la vellesa: El ball el protagonitzen ancians que fan ganyotes. Però si realment els nyitus de la Terra Alta, els de Mallorca i, en fi, tot el reguitzell de criatures similars escampades pel territori, tenen alguna cosa a veure amb el ball, hem de pensar en el context en què se celebrava, Carnestoltes.

Ball dels nyitus, segons el Costumari Català

Carnestoltes és celebrat set setmanes després de la primera lluna plena que hi hagi passat el solstici d’hivern, un temps de disbauxa i on tot és permès, perquè en el cicle de les estacions l’esperit es troba amb el desordre abans de l’ascetisme de la quaresma. Cremar el rei Carnestoltes es remunta als temps en què l’inici de l’any era el final de l’hivern i, per tant, es procedia a desfer-se de tot el que és antic –interior i exterior– amb una catarsi col·lectiva. Com a hipòtesis, algunes que podem pensar són: Que el ball dels nyitus estigués protagonitzat per ancians pot relacionar-se amb una visió burlesca i satírica de la vellesa, on la gent gran se’n reien d’ells mateixos i, d’alguna manera, s’enfortien. També pot relacionar-se amb un ball de protecció, on els ancians «feien» de posseïts pels nyitus per, així, que no envaïssin a ningú de la comunitat. Una variant d’aquesta és que, senzillament, estiguessin representant a posseïts pels nyitus.

En tercer lloc, seguint a Amades, també podria relacionar-se amb un ball de caràcter protector i propiciador de la fertilitat. Els dansaires eren emmascarats i, en temps pretèrits, l’hivern solia estar caracteritzat com un ancià. El fet que la dona guiés i l’home intentés seguir-la, el fet que es remarqui el caràcter sexual de les ganyotes, la relació amb els balls de Vilafranca i Besalú, tot fa pensar en una dansa que, en el context de les celebracions de Carnestoltes, celebra d’una manera grotesca i burleta, com convé a aquesta festivitat, la incapacitat, la impotència de l’hivern per donar fruit. En l’acte d’enriure-se’n, de ballar, és on rau el seu caire protector. No et pot fer mal allò que has convertit en l’ase dels cops, en la riota grotesca de la teva comunitat.

Si fos això últim, la relació amb els nyitus podria ser amb el que els nostres predecessors pensaven que feien aquestes criatures, dominar-te, com et dominen les passions, però d’una manera impotent i amb un caire histèric, grotesc, com provoquen els nyitus en les seves víctimes. Així, «tindre els nyitus» no se’ns revela com una mera degeneració, una infecció o una malaltia –solament–, sinó com una idea en si mateixa, un conjunt de sentiments, un aspecte de la vida: Ser dominat per una cosa que ens devora per dins i ens deixa impotents, inservibles, buits. Els nyitus podrien ser un amor desbocat, una maledicció, una possessió d’un esperit malèfic, una por atroç a la mort o, en definitiva, tot allò que fa que deixem de ser nosaltres mateixos, oblidant-nos de qui som.

Un suc dolç

Comptat i debatut aquests éssers microscòpics, lluny de ser matèria per la mainada feien molta por als nostres predecessors, per això eren utilitzats com espantacriatures. Hi ha notes d’Amades que ens indiquen que, a més a més, gaudien del mal que provocaven: «El poble diu que la memòria és com una mena de suc, de gust dolç, el qual és tingut pels nyitus com una delicada llaminadura». Hi ha alguna cosa de poètica de la crueltat en aquesta frase. En les pessigolles de les falugues també hi ha aquesta sensació de gaudi en la malvolença; el ball dels ancians que gairebé no poden caminar, fan ganyotes i cares estranyes, però alhora provoquen el riure cruel del públic com en una obra de grand guignol; els nitos mallorquins busquen a les seves preses entre qui dorm indefens al ras; i els nyitus «s’instal·len tranquil·lament» al cervell i el van devorant a poc a poc. No tenen pressa. És la por a la malaltia en si mateixa, expressada en una criatura.

Amb una mica d’imaginació podem copsar el que significaven aquests paràsits, els nyitus, pels nostres avantpassats, penseu: Criatures petites que no pots veure, que quan dorms i ets més feble, enmig de la foscor de la nit, entren dins del teu cos per envair-lo, posseir-lo, xuclar-te la memòria, la parla i fer que sempre tinguis son, estant deprimit i capcot, o fent-te fer tot tipus de ganyotes i moviments estrafolaris. No es poden controlar, no saps quan poden venir, no hi ha cap manera d’evitar-ho i, dins seu, bull una carència histèrica que fa que sempre tinguin fam, que gaudeixin del mal que provoquen. I no pots fer-los fora.

Bé, això no és del tot correcte… els nostres avantpassats coneixien la manera de fer-los fora, però per desgràcia l’hem oblidat. Amades ens ho explica així: «Hi ha manera de treure els nitus o nyitus del cap, però no hem trobat qui ens expliqués com es fa, ni en què consisteix l’operació que, no cal dir-ho, tindrà tots els caràcters de les pràctiques supersticioses. Sols hem pogut saber que es fan sortir per les orelles.» Per què, qui pot expulsar una obsessió, una infecció, un paràsit que et trastorna fins a anul·lar qui ets?

Potser vosaltres teniu el secret de fer fora els nyitus. El coneixeu?


Bibliografia

LABRADO, Víctor, Llegendes valencianes: Criatures mítiques de la tradició oral, Bromera, València, 2007

AMADES, Joan, Costumari Català, Vol.10, Sant Joan, De cara a l’estiu, pag.122, Edicions 62, Barcelona, 2005

AMADES, Joan, Costumari Català, Vol.4, El Carnestoltes (I), pag. 93-95, Edicions 62, Barcelona, 2005

AMADES, Joan i GRAU, Jan, Fabulari Amades, El mèdol, 1995

GARRIDO, Carlos, Mallorca mágica, Olañeta, 1995

CASANOVA, Joan i CREUS, Joan, Més ràpids que el llamp, més vius que el foc, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. Ressenya a Llegendàrium

  1. Terra Alta o Castellania. 80 anys de la creació de la nostra comarca