Mites i llegendes de Portugal (II): Ophiussa, la terra de les serps

El Déu Cornut subjectant una serp al Calder de Gundestrup, entre el 200 i el 300 aC

Normalment, quan pensem amb el passat més arcaic, creiem que els pobles no viatjaven més enllà de les seves costes immediates. Però l’arqueologia moderna, cada vegada més, està descartant aquesta idea. Sabem que els comerciants i viatgers grecs i fenicis van arribar fins a les costes de l’actual Regne Unit, que els pobles llatins comerciaven amb joies i esclaus amb l’actual Escandinàvia, que desitjaven el seu vi i les seves eines, i que els rius i mars eren camins per on transitaven vaixells del Mediterrani, del Mar del Nord i de l’Atlàntic. No eren, lògicament, autopistes plenes de mercaderies com poden ser avui però sí que alguns valents, comerciants i exploradors, s’embarcaven en aventures que en un temps amb tantes facilitats per al viatge ens semblarien impossibles, pròpies d’una novel·la fantàstica. Avui, on vendre per Internet en anglès és relativament senzill, se’ns fa difícil imaginar el seu caràcter i esperit de foc i vent. Si som capaços d’imaginar, ni que sigui per uns segons, com eren, si ens podem posar en el seu lloc, podrem copsar el seu coratge i la seva habilitat.

Fem un petit exercici. Fem volar la imaginació. Posem-nos en el lloc dels nostres avantpassats. Imagineu que pugeu a bord d’una antiga embarcació del segle II aC a les costes del Mediterrani. És un vaixell petit, amb una vela quadrada i amb rems a banda i banda. No heu sortit mai del vostre poble i aquesta és la primera vegada que marxareu més enllà dels vint quilòmetres a la rodona. Amb vosaltres viatgen amics i familiars amb els quals heu crescut, homes i dones dels que coneixeu el nom i la família de fa generacions. Les ancianes del poble us han parlat de terres increïbles, on els tarongers donen fruits d’or i hi ha gegants amb mans de foc que guarden tresors en coves profundes, tresors que esperen l’astut i el valent. Els vells mariners xiuxiuegen sobre terres on es practica el sacrifici humà i l’amor és màgia negra, i saps que hi ha un poble que anomeneu «iber» que clava els caps dels seus enemics a les portes de les cases amb claus llarguíssims i decoren els seus cavalls amb els membres dels vençuts en combat.

Ara imagineu que, en aquells temps, qualsevol petita infecció podia conduir-vos a la mort, que la llei no era com la d’avui i pels mars i les terres hi havia qui dedicava la seva vida al saqueig i la mort amb total impunitat, que els aparells de viatge eren senzills i intuïtius i que confieu a reposar els queviures pel camí, sense cap més alè que l’esperança. Però vosaltres no sou uns covards. Sou una barreja de guerrers, comerciants i exploradors, tant podeu agafar el rem com l’espasa, sou gent amb un do de paraula extraordinari, en un temps on les llengües que es parlaven cada cent quilòmetres podien variar enormement, perquè no hi havia cap mena d’unitat lingüística o cultural. Confieu solament en la vostra voluntat i en la companyia dels vostres déus i esperits, que viatgen amb vosaltres i us empenten a cridar per sobre de la tempesta i la por.

Si ara podeu olorar l’aroma salat i profund del mar, si podeu escoltar el lament de les gavines i cruixir la fusta sota els vostres peus, si podeu veure els ulls dels vostres companys brillar i el vostre cor s’inflama per la perspectiva del viatge, podreu entendre què era Ophiussa, la terra de les serps.

Deessa de les serps, al Palau de Knossos, a l’illa de Creta, 1600 aC aproximadament. Alguns estudiosos diuen que, també, podria ser una sacerdotessa posseïda per la deessa

Ophiussa

Aquesta terra va ser anomenada Oestrymnis

per aquells que habitaven el camp i la regió de l’Extrem Oest,

molt més tard la Gran Serp perseguí els seus habitants

i va donar el seu nom a la terra, ara buida.

Rufus Afienus Festus, Ora Maritima

Els antics grecs van escriure un text extraordinari sobre els seus viatges, el Periplus, on s’explica que a l’extrem més allunyat del món conegut, Oestrymnis –L’Extrem Oest– , hi vivia un poble molt i molt antic, que havien hagut de fugir de la seva terra per l’atac d’un drac. Aquest poble era anomenat Ophii, el Poble de les Serps, i també Dragani, el Poble dels Dracs, i adoraven les serps per sobre de qualsevol altre animal. La serp, guardiana del Secret i donadora del regal ocult. Entre els estuaris del Tejo i el Douro, dos dels rius més grans de la Ibèria, allà vivia aquest poble. Poble que més tard va ser anomenat lusità i avui és conegut com a portuguès.

Quan els celtes van arribar a Ophiussa van témer el poble de les serps i, encara que el celta era un poble guerrer i valent que viatjava en companyia dels esperits del cavall i el llop, no van poder conquerir-los per molt que ho intentaren, protegits com estaven els Ophii per una criatura que habitava l’interior de la terra. Com vaig comentar en l’anterior article, els portuguesos tenen com a animal patró aquest animal ferotge, que va onejar en els estàndards de diverses batalles. Allà era quan Viriat va derrotar a les totpoderoses legions romanes, i encara quan Nuno Álvares va fer fugir als castellans amb la cua entre les cames. Els reis de Portugal l’anomenaren Serpe Real.

El somni de la bruixa Vitastjerna a la Saga de Guta, amb les tres serps entrellaçades i ella al fons. Pedra rúnica trobada a Gotland, Suècia

La donzella serp

Ja he repetit l’encanteri antic, i la gran deessa negà amb els ulls. Ja he repetit, en els silencis de l’ampli vent, les pregàries que tenen ànima fecunda. Res em mostrà Déu o l’Abisme. Estic sol, on només torna el vent, i tot dorm en aquest món confús.

Fernando Pessoa, Ó último sortilégio

Diuen que a l’antiga Porto, quan el poble portuguès encara adorava a les serps, hi havia una deessa que era estimada i temuda per sobre de totes les altres. La deessa vivia en una cova dels boscos, a les afores de la ciutat, i ningú s’atrevia a visitar-la. Els pastors, per aplacar-la i estimar-la, vessaven la preuada llet dels seus ramats sobre la terra per renovar el pacte amb el territori, doncs durant tot l’any tenia l’aspecte d’una terrible serp.

Però, un cop l’any, durant el solstici d’estiu es transformava en una donzella de bellesa inigualable. Durant aquella nit els habitants de Porto li obrien les portes de la ciutat, perquè els regalés amb la seva presencia i el seu ball. Era aleshores quan aixecaven grans fogueres i feien festes i banquets en el seu honor. Quan era entre ells podien sentir la seva presència i eren feliços escoltant la seva música. El seu ball era hipnotitzant i els seus cabells li queien per darrere de les espatlles en moviments sinuosos, quan els joves eren tocats per la seva cabellera queien presos d’un amor apassionat i les noies sentien els seus cors bategar amb força, els ancians murmuraven paraules que eren veritat i els guerrers no temien l’esdevenir. Però, quan acabava la nit, la donzella serp tornava sota la terra recobrant la seva forma inhumana, esperant, guaitant, dormint.

La Serra da Arga

Els enamorats de la Serra da Arga


My curse is to love you
Until we see the last of us
Our chance of surrender
Nothing but eternity

Moonspell, The Last of Us

Evígio era un antic rei molt respectat pels seus súbdits per la seva força i duresa. Degut a la seva habilitat amb les armes va arribar a ser rei de tota Ibèria i solament tenia una filla, Eulália, que era d’una bellesa corprenedora, de pell blanquíssima, ulls foscos com les aigües del Tejo i cabells castanys com l’escorça del roure. Els bruixots de la tribu deien que la seva mare era la fèrtil terra ibèrica i, per això, la seva vida era un reflex de la Península i els seus corrents. I podria ser cert, car no es coneixia la mare de la donzella i es deia que el rei havia conegut a una reina de les serps i les fades en un dels seus viatges terra endins. Evígio, temerós que la seva filla fos tacada per un estafador bord o un home dèbil, la va prometre amb el més valerós dels seus guerrers, el bell Remismundo, que el poderós rei volia que fos el seu successor, doncs no hi havia espasa millor en tot el regne a part de la seva.

Però Eulália estava enamorada d’un altre home, el noble bard Egica que també era valent i hàbil amb les armes, puix havia combatut a moltes batalles amb els enemics del rei, però no gaudia del vistiplau d’Evígio per la seva afició a la música i els contes. Així, la donzella va fugir una fosca nit amb Egica ben lluny, on el seu pare no els pogués trobar i fossin feliços. L’endemà Evígio s’assabentà i, molt irat i trist, va posar preu al cap del bard i va enviar darrere d’ells els millors homes del seu exèrcit, amb Remismundo al capdavant. Els dos enamorats van amagar-se tot el que van poder i una nit, sota una violenta tempesta, van arribar a Medúlio, terra muntanyosa prop de Galícia, on hi havia el monestir de Máximo. Allà Egica hi tenia un bon amic, el savi monjo Gondemaro, que els acollí amb afecte, com si Egica fos el seu germà.

L’endemà al matí els dos enamorats trobaren que rodejant al monestir la bellesa de la natura es mostrava en tota la seva esplendor: Camps curulls de fruits, denses arbredes des d’on observaven els llops i les feres, torrents d’aigua que queien amb fúria de les roques, pastures on campaven ramats salvatges que es deixaven amanyagar. Escoltaren el malenconiós mugit dels bous i la remor de la vida feréstega entre els matolls s’aixecava al cel, on els ocells celebraven la vida.

Davant d’aquest espectacle, Eulália sentí la sang de les seves venes unir-se al territori, i exclamà:

Per què aquesta muntanya s’anomena Medúlio i no Agro, com es mereix? Doncs veig tots els dons de la terra aquí desplegats i, fins i tot, puc escoltar la veu de la meva mare serp cridant-me.

– Tens raó, filla de la terra. Però aquesta abundància ve de l’amor dels monjos, que cuiden la terra de l’albada fins a l’hora foscant i no temem parlar amb llops i fades i les ombres sense nom que rodegen el monestir a mitjanit –Contestà el monjo Gondemaro.

Els dos enamorats van casar-se en secret abans que els homes del rei els encalcessin i el savi Gondemaro va oficiar el seu matrimoni, unint-los amb el vent i les arrels, amb els torrents i les feres. Després d’això, el matrimoni fugí a un regne encara més llunyà, a les costes del Mediterrani, on els homes d’Evígio no els poguessin trobar. Amb el temps la tristesa d’Eulália creixé doncs, lluny de la terra on havia nascut, la seva bellesa i el seu ànim es marcien inevitablement. Amb el pas dels dies notà com les llàgrimes li rodolaven galta avall i estranyes marques començaven a aparèixer acceleradament per la seva cara, els seus óssos es començaven a marcar sobre la seva pell blanca, no podia dormir i profundes ulleres negres li rodejaven els ulls foscos, ni tan sols volia que Egica la toqués.

El bard, que no sabia que fer, va cridar el seu amic Gondemaro. El monjo arribà al regne llunyà entre l’Ebre i el Pirineu molt fatigat pel viatge, que havia estat ple de perills, doncs la terra d’Ibèria s’havia tornat un lloc perillós i feréstec. Un cop arribà els hi donà la bona nova: Evígio havia perdonat a la seva filla i al bard, desitjant que tornessin al seu regne. Solament demanava una condició, que Eulália li donés un nét que alegrés la seva vellesa, un hereu de la terra que portés la pesada corona que, en els seus últims dies de solitud i malaltia temia perdre, doncs els bruixots havien anunciat la seva mort imminent tot veient que el territori s’havia tornat erm i marcit. Els rius ja no portaven peixos, la caça era escadussera i els ramats naixien deformats i moribunds. I el que era pitjor, els bandolers campaven a plaer matant i saquejant, els bruixots no podien parlar amb els esperits.

Amb aquesta bona notícia Eulália recuperà part de la seva alegria i color, pensant amb les costes blaves, els rius infinits de la seva estimada pàtria i la veu profunda i suau de la seva mare. I quan tingué un fill amb Egica tornà a la seva llar. Era un nen fort i amb caràcter, amb els ulls de la seva mare i la planta del seu pare. Arribaren a la capital tement que tot fos un engany del vell rei, però Evígio complí la seva paraula doncs, malgrat era sever i dur, no era cruel estúpidament i estimava la seva terra i la seva filla per sobre de totes les coses. Aquest va morir dormint, amb el seu nét en braços, tenint un final plàcid i feliç. I la terra tornà a florir i els fruits tornaren a créixer. La parella s’acomiadà del rei, que va ser col·locat sobre una barca en el Douro que el portà fins a l’oceà.

Després volgueren tornar a la muntanya on es casaren, que a partir d’aleshores va ser anomenada Serra da Arga, que diu la llegenda és on va néixer l’agricultura a les terres de Portugal. També que, d’ençà d’aleshores, tothom que viatja fins al seu cim a la recerca de l’esperit de la terra pot recuperar l’alegria perduda i, escoltant el murmuri de la serp que viu dins seu, tornar a néixer.

Estàtua del Gall de Barcelos a Lisboa

El Gall de Barcelos

Una vegada més, et veig, però jo no hi veig! El mirall màgic en què em reflectia s’ha trencat,

i només un tros de mi veig en cada fragment fatal: només un tros de tu i de mi!

Fernando Pessoa

Un dels símbols més famosos de Portugal és el del Gall de Barcelos. Però d’on ve aquesta llegenda? Diuen que el seu origen el trobem a l’edat mitjana, en el temps en què els peregrins portuguesos que viatjaven a Santiago de Compostel·la eren pocs i la gent els tenia per bojos.

No tota la gent a la qual s’acusa de cometre un crim és culpable. Les enraonies poden córrer com el verí sota els llavis malintencionats i les malediccions poden colpejar als homes i les dones més innocents, perquè a vegades els déus es mostren capriciosos i la justícia no és la seva matèria. Això va passar a la ciutat de Barcelos, on s’hi havien succeït una sèrie d’assassinats esfereïdors dels quals ningú tenia idea de qui podia ser el culpable. Alguns deien que era una ombra femenina, d’altres que era una gran serp.

Un mal dia un pare i un fill passaren per Barcelos cap a Santiago, on el fill esperava trobar-se amb la seva promesa gallega. I la jove que s’encarregava de servir a la taverna on s’hostatjaren s’encapritxà del noi, que era de bona planta i sabia tocar cançons que eren encanteris i explicar contes sense fi. Al voltant de la llar de foc es reuniren comerciants i nobles, vagabunds i tafurs, homes i dones, pobres i rics, per escoltar les tonades del jove peregrí, que deixà a tots meravellats amb el seu coneixement d’històries llunyanes, balades alegres i picants, i rondalles de guerra, d’amor i pèrdua. Els seus dits corrien per sobre de la viola com si fossin les frases d’un moribund enamorat, d’un savi que coneixia tots els Secrets, d’una noia valenta i guerrera. Les dames ploraren i els homes sentiren el seu cor encongir sota l’embruix dels seus acords, que els portaren per viaranys de somni que mai més tornaren a transitar durant les seves vides. I la jove tavernera sentia cremar els seus ulls immensos i verds, i els seus dits de llargues ungles crispats i tensos li feren nafres a la pell de la mà. Volia aquell noi, fos com fos. El volia amb ànsia, com volen les serps a les aus.

Quan el peregrí acabà l’última de les cançons, la tavernera presentà davant de la taula dels dos peregrins tot de viandes i vi negre, convidant-los a tot el que volguessin. I quan el jove s’acabava un got, ella li tornava a omplir, regalant les seves oïdes de paraules boniques i les seves espatlles i cabells de carícies. No serví de res que el noi li digués que l’amor l’esperava a Santiago, ella seguia insistint. Era bonica i molts homes la cobejaven. Ningú se li havia resistit mai. Havent begut més del compte, amb les panxes plenes i les escarselles curulles de monedes dels espectadors, se n’anaren a dormir. I quan estigueren sobre el dur terra i davant les brases de la gran llar de la taverna, la noia anà a raure al costat del jove, arrapant-se al seu cos. Quan el jove despertà la trobà observant-lo de fit a fit amb aquells ulls verds i profunds, a un dit de la seva cara, tal com els depredadors observen les seves preses. El peregrí l’apartà del seu costat de males maneres, empentant-la i cridant. Pare i fill recolliren les seves coses i marxaren de la taverna, decidits a passar la nit al ras sota una figuera.

Quan despertaren es trobaren rodejats de llances apuntant-los. S’acusava el jove músic de ser el culpable dels assassinats terribles que terroritzaven la ciutat de Barcelos. Per molt que el seu ancià pare insistí en la seva innocència, els soldats el portaren a la forca doncs les enraonies havien corregut com la pólvora per la ciutat. Deien que el jove era un bruixot, que ningú podia tocar com ho feia ell i que s’alimentava de les ànimes de les seves víctimes per poder cantar d’aquella manera. El capità de la guàrdia tenia por que esclatés un tumult violent així que decidí portar el noi a la forca, que era on penjaven a les bruixes i bruixots, abans que passés res molt pitjor. Però una dama molt jove, que havia assistit al concert de la nit anterior, era l’única de tota la ciutat que no creia que aquell músic fos el culpable dels assassinats, així que corregué al castell del comte que governava la ciutat per aturar aquella injustícia.

El comte en aquell moment estava dinant, puix havia tornat d’una batalla contra els sarraïns i ja se sap que la guerra buida els estómacs. Era un home iracund, amb poca paciència i amant dels vins forts i els licors, així que s’emprenyà molt quan la damisel·la interrompé el seu banquet, però l’atengué perquè era filla del seu germà i, havent escoltat les acusacions que pesaven sobre el jove, volgué enllestir aquell assumpte ràpidament, proclamant que «el gall negre rostit que hi ha sobre la safata de plata cantarà tres vegades, si aquest criminal fastigós és innocent», i seguí menjant i bevent com si res hagués passat. Aleshores el gall negre s’aixecà de la safata de plata i començà a cantar amb tota la força de la mitjanit: Una. Dues. Tres vegades. El comte es quedà amb un mos de cérvol a la boca, incrèdul d’allò que acabava de veure. I la jove donzella cridà al seu tiet: Havien de córrer! Abans que pengessin el peregrí!

La gentada havia apallissat al jove, la vida del qual penjava d’un fil. El capità de la guàrdia es disposava ja a penjar-lo a la forca, sobre el cadafal, a la vista de tothom. Allà li llençaven fruita i ous podrits, merda de cavall i altres porqueries. Tot l’odi de la ciutat estava concentrat sobre el noi, que era el boc expiatori de frustracions, tristeses i anhels incomplets. I uns ulls verds somrients s’ho miraven de la foscúria estant. El final del músic era imminent, tenia ja la soga al coll. Però aleshores neboda i tiet arribaren a la plaça, el comte encara amb el menjar a l’estómac, doncs era de pair lent. Anaven acompanyats de la guàrdia d’elit del noble, que obriren pas entre la violenta multitud. El comte, panteixant, aturà l’execució i reprovà al capità. El que més detestava era que no l’haguessin deixat acabar de dinar per culpa de la seva ineptitud i covardia, així que l’exilià de la ciutat.

Aleshores un potent crit inhumà de ràbia i frustració sobrevolà la plaça, deixant a la multitud muda de cop. Diuen que una gran ombra sortí de Barcelos i mai més se la tornà a veure. Els assassinats s’aturaren i alguns anys més tard el peregrí tornà a la ciutat amb la seva dona i els seus fills, allà esculpí el Cruzeiro do Senyor do Galo, monument que encara avui podeu visitar al Museu Arqueològic de Barcelos, situat al palau dels comtes i que la jove damisel·la guardà per sempre.

Cruzeiro do Senyor do Galo, on es poden apreciar esculpides imatges de la llegenda, en la seva versió on apareix Sant Jaume