Mites i llegendes de Portugal (I): Els fills de Bacus

Estela celta, trobada a la ciutat fortificada de Castro de Avelãs, a l'extrem nord-est de Portugal, en plena zona d'influència galaica

Intentar definir o encotillar els corrents subterranis que formen el llenguatge ocult d’un poble, els seus símbols i la seva màgia, no es pot fer enumerant una sèrie de característiques. El folklore viu d’una cultura és fill dels seus somnis, de les seves pors i els seus amors, dels seus desitjos i de tot allò que canvia constantment al ritme del batec de la seva parla i del seu territori. Aquest cor que parla en el territori de la mitjanit, en el regne foscant de més enllà de l’Arc de Sant Martí, és la suma de la imaginació i anhels de tots aquells que ens precediren i de tots aquells que vindran, del que som i del que volem ser, amb la voluntat ferma de projectar-nos en la comunitat dels pobles. És la veu única del territori que parla amb aquells que l’habiten a través dels seus fills i filles, els guardians invisibles amb els quals tracten els mags, els bojos, els ballarins, els músics i els narradors.

En el territori del crepuscle queden tots aquells pobles dels quals hem oblidat el seu nom, però la melodia dels seus déus i esperits encara perdura sota els peus dels dansaires i en els acords de músics i mags. Agafats de les mans, els uns amb els altres, homes i dones, éssers de la terra i avantpassats, formen l’eterna dansa que diu: Som perquè somiem, som perquè ens expliquem històries, perquè estimem. I estem vius i estimem i somiem i morim i tornem a nàixer perquè el nostre cor batega fort, la nostra sang corre forta.

Iniciem així una nova secció de Llegendàrium, la dels «altres pobles», que també són el nostre si aprenem a ballar la seva dansa i escoltar la seva melodia. No serà una secció habitual, solament apareixerà quan viatgi i us pugui portar un tros d’aquest llenguatge ocult fet de vent i foc, de l’olor de la terra i els crits de les aus. Escoltem avui la melodia d’un poble diferent del nostre: El portuguès, els lusíadas, fills del déu Bacus.

Part restaurada del jaciment de la Citânia de Sanfins, castro (ciutat) del poble galaic, avui Portugal

Entre l’Atlàntic i l’Ibèria

Per començar a comprendre el caràcter portuguès hem de parlar de la tensió generada entre l’etern oceà i la península Ibèrica. Portugal és un poble que viu de cara al mar, tota la seva història ha estat abocada a la seva exploració i a la trobada de les criatures que poblen els seus estuaris i badies. Del muntanyós i feréstec nord, a la frontera amb els seus cosins gallecs i lleonesos, fins al plàcid sud que cantà la màgia de Pessoa, Portugal també és una terra vestida de verd, el verd d’una Ibèria submergida de potents corrents que constantment amenacen de trencar-la i unir-la, en onades que aboquen tota la seva fúria i tota la seva alegria a les seves costes. Escoltarem a Portugal llegendes dels seus constants enfrontaments amb els sarraïns, amb els espanyols i de l’exploració de nous territoris, més enllà de les terres amb què somiaren els europeus. Històries de llops i éssers que s’amaguen entre les ombres per observar-nos, d’il·luminats que s’atreveixen al que no s’ha atrevit ningú i noies senzilles que oculten un cor de foc. El seu esperit el podreu trobar a les seves costes de roca trencada i amplis estuaris, de rius freds, als turons salvatges de la Serra de l’Estrella, que parlen tonades de dolça gaita mirandesa, frenètiques d’adufe i viola amarantina, que té dos cors i canta dues balades, i del sord compàs de l’humil sarronca que marca el ritme de les onades.

Podríem pensar que, per estar abraçada a Espanya, els mites i llegendes de Portugal són molt similars als castellans, però el que veurem és que molts d’ells s’han construït contra aquests mateixos mites. El seu substrat, si el comparem amb els dels pobles espanyols que tenen més propers, extremenys, lleonesos, gallecs, andalusos, és alhora proper i radicalment diferent.

Hem de pensar que les fronteres d’un país modern no tenen per què tindre cap relació amb els espais territorials del folklore i de la màgia. Per això per ser precisos hauríem de parlar de regions o territoris, no de països. En aquest sentit, hem de fer un pas endavant i parlar del substrat cultural dels lusitans i els altres pobles antics que habitaren el modern Portugal.

Antic escut lusità, anomenat caetra. Era un escut petit similar a la més moderna rodella medieval. L’espasa és un gladius hispaniensis, l’arma curta habitual dels guerrers ibers i lusitans, que els romans van adoptar per a les seves tropes.
Armadura i atuells de guerra d’un lusità. Entre ells es pot apreciar la lorica squamata, que més tard va ser adoptada pels romans per a tropes auxiliars, centurions, cavalleria, músics… Era una armadura més lleugera que l’habitual lorica segmentata, pròpia dels legionaris, i estava feta d’escames de ferro o bronze superposades

El país dels lusitans

Parlar dels portuguesos és parlar de l’antiga Lusitània, que no és exactament el mateix que la província romana que va portar aquest nom. Els lusitans eren un poble de l’antiga Ibèria, per diversos historiadors romans com Plini el Vell o Pomponi Mela, eren anteriors a l’arribada dels pobles celtes. L’epigrafia confirmaria aquest punt, per tant estem parlant d’un poble arcaic, indoeuropeu, anterior als celtes dels camps d’urnes. Els lusitans com tots els pobles antics no formaven un conjunt homogeni, encara que historiadors romans, com el viatger Estrabó, els classificaren en un conjunt més o menys a l’engròs.

Aquest poble guerrer habitava l’oest de la Península, en el que seria el centre del Portugal actual sense arribar a la costa, al voltant del modern Castelo Branco. Al nord feien frontera amb el riu Durius, en portuguès Douro –de l’arrel celta «-dur», aigua–, on es trobaven amb els galaecci, els pobles galaics. Alguns d’aquests pobles galaics estaven barrejats amb elements pre-cèltics fins al punt de què la influència dels pobles celtes era molt minsa; a la costa la influència ètnica i cultural celta era molt més elevada i va jugar un paper decisiu en el caràcter de la tradició portuguesa. A l’est feien frontera amb un altre poble celtiber que els romans anomenaren vetons. Alguns acadèmics afirmen que els lusitans eren un poble celta o, fins i tot, germànic, amb una gran influència dels pobles ibèrics indígenes. Sigui d’una manera o altra, els hem de veure com un poble de caràcter ibèric amb poca influència celta, que amb el temps i l’ocupació administrativa romana va anar creixent.

Estàtues de guerrers lusitans portant caetras, aquest tipus d’estàtues es realitzaven en honor a grans guerrers i es creia que l’esperit de l’heroi de la comunitat habitava la mateixa pedra. Al coll porten una viria o torca, un braçalet de coll celta. D’aquest complement ve el nom que els romans van donar al cabdill lusità Viriat, “el que porta la viria”. Desconeixem el seu nom real

 

 Al sud els lusitans feien la seva frontera amb el riu Tejo –del romà «Tagus», nom d’un llegendari rei iber–. Tant al sud com a la costa hi havia pobles túrduls i turdetans, pobles indoeuropeus molt similars, que venien de la regió de l’Anatòlia, a l’actual Turquia. Aquests pobles, successors de l’extraordinària cultura tartèssica –poble que algunes llegendes identifiquen amb la perduda Atlàntida–, eren la cultura més avançada de tota Ibèria segons els romans, que els van concedir el seu dret llatí al veure que es romanitzaven ràpidament i que no van oposar cap mena de resistència a la seva dominació. A l’extrem sud, a les parts més costaneres de l’Algarve, habitaven els conii, un poble del qual sabem molt poc i que estaven mesclats amb celtes i turdetans, però eren indígenes d’Ibèria.

Molt diferents eren dels lusitans, que van ser uns dels pobles que més resistència van oferir als romans. Diodor de Sicília, historiador grec, va dir d’ells «els lusitans són els més braus de tots els pobles címbrics» i també que era la més gran de totes les tribus ibèriques. El cabdill més llegendari dels lusitans va ser Viriathus –Viriat–, que va posar contra les cordes a les totpoderoses legions romanes en moltes ocasions. Hem de pensar que totes les fonts que ens parlen d’ell són romanes, per tant no sabem l’opinió del seu bàndol però, així i tot, els romans el glorificaren, donant-li els títols de dux, imperator de les tribus lusitanes, celtes i iberes, i adsertor –protector– d’Ibèria. La història i vida de Viriat és massa llarga i apassionant per a explicar-la aquí, però amb ell podríem estar parlant d’un d’aquells personatges heroics on s’esborra la frontera entre la llegenda i la realitat. Com sempre, la realitat de qui va ser està essent molt discutida a l’actualitat doncs no gaudim de les fonts necessàries.

Els seus déus i esperits comunitaris, segons els romans, reflectien aquests trets combatius. Hem de pensar que els romans definien els déus dels pobles estrangers relativament a l’engròs, així que alguns dels déus lusitans, segons els romans, també eren compartits per altres pobles celtes i ibers. Déus com la deessa del renaixement, Ataecina, que tenia la cabra com a animal sagrat i que pels lusitans era la deessa de la lluna i la reina de l’Inframón. El cavall era un dels seus animals més reverenciats i tenien un déu que el caracteritzava, Ares, que compartia nom amb el déu de la guerra grec. El déu de la guerra lusità era Caricocecus, al que li sacrificaven les mans tallades dels presoners; segons Estrabó a ell sacrificaven cabres, cavalls i també éssers humans, sobre el ventre obert dels quals els endevins feien prediccions. Més fosc i desconegut és Trebaruna, deessa de la llar, el foc, la guerra i la mort, que recorda poderosament a la Morrigan irlandesa.

Estelae de marbre que va pertànyer a un Nimfeu, temple on habitaven esperits del territori, trobada a La fuente de la vaquera, al poble d’Alcuéscar, Extremadura. S’hi pot llegir el nom de la deessa ctònica, de l’Inframón i la terra, Ataecina. Era una deessa suposadament compartida per lusitans, celtes, ibers, carpetans i altres pobles d’Ibèria
Exvot d’una cabra a la deessa Ataecina, pertanyent a la cultura tartèssica

El símbol principal dels lusitans, i això és molt important, era el drac, en aquest cas un drac marí. El drac, malgrat el que puguem pensar, era un animal mític molt poc habitual en la iconografia d’Ibèria, que tendia més a animals sagrats com el cavall, el llop i el brau. Però el drac marcà la iconografia simbòlica portuguesa durant tota la seva història, apareixent a l’escut d’armes dels reis de Portugal. Abans, diuen les cròniques romanes que un drac verd sobre blanc era l’estàndard de Viriat, i el penó del general Nuno Álvares portava un gran drac verd, que onejà a la batalla d’Aljubarrota el 1385, quan derrotaren als castellans expulsant-los de les terres portugueses. El drac és un animal que té una tradició alquímica molt important i gaudeix d’un simbolisme paneuropeu –País de Gal·les, Eslovènia, per dir dos territoris que el tenen com a animal patró– que el caracteritza com un ésser de força imponent, guardià de secrets i tresors. La relació portuguesa amb el drac és molt propera amb l’altre territori de la Península que també guarda una forta iconografia i relació simbòlica amb aquesta criatura mítica: Catalunya. Com nosaltres, el seu patró també és Sant Jordi, el matadracs. De la seva relació amb les serps en parlaré més en la següent entrada.

El que ens interessa avui és que, aquests déus i esperits, el drac, les terres de roca i mar, els rius de presència gairebé humana i personatges com Viriat i el caràcter combatiu a ultrança dels lusitans, marcaren el caràcter dels mites, llegendes i folklore portuguès. Així com la forta influència cèltica al nord, on l’actual Porto, de tradició molt més guerrera, i la influència turdetana, més pacífica, avançada i tecnològica al sud, a Sintra i l’Algarve, conformen un substrat ple de matisos i contrastos que es veuen reflectits també en el paisatge –muntanyós i feréstec al nord, suau i amable al sud–. O bé podem pensar que el territori conformà la tradició, en un cercle virtuós. Això us ho deixo a vosaltres.

Recreació romàntica de Viriat, en una estàtua a Viseu

Terra de frontera i exploració

Un altre concepte molt important si definim el substrat del folklore i la tradició mítica portuguesa és el seu caràcter de frontera, entre l’Atlàntic i Espanya. Caràcter afaiçonat en la dominació de nous territoris sempre al sud, arrabassats als sarraïns en època medieval, i més enllà del mar en època moderna. Malgrat que no puguem parlar de «Reconquesta» pròpiament dita –concepte molt debatut i actualment molt antiquat–, puix el substrat etnològic i de pensament dels pobles de Portugal, tant sota la dominació musulmana, com sota la dominació cristiana, es van mantenir. Sí que hem de tindre en compte l’impacte cultural en el col·lectiu humà i social d’aquesta idea de «Reconquesta», en una terra de frontera en constant batalla, que generaren personatges mitològics com els «mouros», dels quals parlarem en el següent article.

Va ser Enric de Borgonya que, amb el recentment creat comtat Portucalense el 1094, va dirigir les primeres lluites definitives contra els musulmans. Amb el seu fill, Afonso Henriques, el comtat Portucalense aconsegueix la independència del Regne de Lleó el 1139. Afonso Henriques, nét de la nostra Sibil·la de Barcelona, va ser el primer rei de Portugal i és una figura molt similar a la del rei en Jaume, com ell va ser anomenar «el Conqueridor» i també «el Fundador». Com Viriat, la figura del rei Afonso i de la seva mare, la combativa Teresa de Lleó, són massa complexes per ser narrades aquí amb detall. Diguem ara que s’enfrontà per igual a castellans i musulmans, derrotant-los en diverses batalles èpiques i assolint la plena independència de Portugal amb grans conquestes que formaren el cor de l’actual país. La seva personalitat també influencià molt el caràcter dels futurs governants.

Retrat d’Afonso Henriques en el “Compendio”, 1312-25

Aquest caràcter fronterer i combatiu seguí durant l’anomenada, des d’una perspectiva europea, «Era dels descobriments». Portugal va ser un dels països que més va dedicar-se a l’exploració d’ultramar i parlar dels seus mariners i exploradors donaria per una llista interminable. Una èpica marinera que va donar fruits com «Os Lusíadas», epopeia èpica escrita per Luís de Camões al seu retorn d’Orient, en la que es recull la història mítica de Portugal, en que es caracteritza els lusitans com els descendents dels fills del déu Bacus.

Alguns personatges molt destacables van ser el rei Dionís de Portugal, que al segle XIV potencià el comerç marítim portuguès de nord a sud d’Europa i al nord d’Àfrica; Enric el Navegant, administrador de l’Orde del Temple, que va desenvolupar la tecnologia marítima i els vaixells anomenats caravel·les fins a un punt desconegut fins aleshores; les illes Açores, que apareixen per primera vegada a l’Atles català de Cresques Abraham, van ser redescobertes per Gonçalo Velho, al servei d’Enric; mariners com Dinis Dias i Nuno Tristão exploraren Àfrica i rius com el Senegal, a la recerca del tràfic d’esclaus i matèries primeres; per acabar amb un altre personatge llegendari real com Vasco da Gama, que a finals del segle XV va donar la volta al cap de Bona Esperança i arribà fins a l’Índia.

Les carracas portugueses eren gegantins vaixells de comerç i de guerra del segle XV i inicis del XVI, amb les que els portuguesos van explorar tot el món. La central és Santa Catarina do Monte Sinai, construïda el 1512 i reformada i ampliada durant dècades

Com els catalans, els portuguesos foren un poble explorador, conqueridor i, també, molt avesat al comerç. Durant segles podies trobar comerciants i cavallers portuguesos arreu del món conegut pels europeus, d’Amèrica a Àsia. Per exemple, ells van ser amb les seves naos els primers europeus a trepitjar el críptic i desconegut Japó el 1543, els primers als quals els daimyo, els senyors feudals japonesos, van permetre comerciar amb l’illa, amb tràgiques conseqüències posteriors per ells i els seus predicadors cristians que varen ser massacrats.

Hem de tenir ben present tots aquests trets de tracte amb el mar, d’exploració de cultures i terres foranes, de l’intercanvi cultural en ambdues direccions que això va suposar, per comprendre els mites portuguesos. Dins d’aquest substrat van anar sorgint tot un seguit de llegendes i criatures de les quals parlarem en el proper article, «Ophiussa, la terra de la serp», acompanyats per un guia d’excepció com és el poeta Fernando Pessoa, que va tenir una relació profunda amb les arrels ocultes de la tradició.