Intentar definir o encotillar els corrents subterranis que formen el llenguatge ocult d’un poble, els seus símbols i la seva màgia, no es pot fer enumerant una sèrie de característiques. El folklore viu d’una cultura és fill dels seus somnis, de les seves pors i els seus amors, dels seus desitjos i de tot allò que canvia constantment al ritme del batec de la seva parla i del seu territori. Aquest cor que parla en el territori de la mitjanit, en el regne foscant de més enllà de l’Arc de Sant Martí, és la suma de la imaginació i anhels de tots aquells que ens precediren i de tots aquells que vindran, del que som i del que volem ser, amb la voluntat ferma de projectar-nos en la comunitat dels pobles. És la veu única del territori que parla amb aquells que l’habiten a través dels seus fills i filles, els guardians invisibles amb els quals tracten els mags, els bojos, els ballarins, els músics i els narradors.
En el territori del crepuscle queden tots aquells pobles dels quals hem oblidat el seu nom, però la melodia dels seus déus i esperits encara perdura sota els peus dels dansaires i en els acords de músics i mags. Agafats de les mans, els uns amb els altres, homes i dones, éssers de la terra i avantpassats, formen l’eterna dansa que diu: Som perquè somiem, som perquè ens expliquem històries, perquè estimem. I estem vius i estimem i somiem i morim i tornem a nàixer perquè el nostre cor batega fort, la nostra sang corre forta.
Iniciem així una nova secció de Llegendàrium, la dels «altres pobles», que també són el nostre si aprenem a ballar la seva dansa i escoltar la seva melodia. No serà una secció habitual, solament apareixerà quan viatgi i us pugui portar un tros d’aquest llenguatge ocult fet de vent i foc, de l’olor de la terra i els crits de les aus. Escoltem avui la melodia d’un poble diferent del nostre: El portuguès, els lusíadas, fills del déu Bacus.
