Minairons (III): Bruixots, poderosos i tafaners

Sant Martí de Taús, a les valls d'Aguilar, a prop de la Guàrdia d'Ares

En anteriors articles dedicats als minairons han anat apareixent alguns personatges dels quals s’ha dit que posseïen el canut dels minairons, com per exemple l’hereu de casa Jaume, de la Torre de Cabdella, a la Vallfosca. Avui ens centrarem en alguns altres. Alguns són clarament personatges llegendaris, com el que he anomenat «dimoni de la Ribagorça» o el «sabater de Torregrossa». D’altres, com l’hereu de casa Jaume, Xollat de Perves, el llinatge de la casa Tort d’Alós o l’hereu de la Guàrdia d’Ares, són persones reals que van acabar convertint-se en llegenda i protagonitzant rondalles, o persones de les que es desconeix si tenen un origen real o llegendari. Per acabar, una tercera tipologia són personatges llegendaris però que narren successos reals, com «el comerciant de Gerri».

Casa Tort, a Alós d’Isil, on visqué la família dels Arnalot, la més poderosa i rica del Pallars. En aquesta casa es situa un autèntic cicle de llegendes i rondalles

La casa Tort d’Alós d’Isil

D’entre tots els noms que rodegen les llegendes dels minairons el llinatge de la casa Tort, els Arnalot, és el més conegut, el central, el que recull en ell mateix tots els trets propis de les rondalles d’aquests esperits. Com vam veure en l’anterior article un dels primers escriptors catalans, si no el primer, que va parlar dels minairons va ser Jacint Verdaguer. I Verdaguer ja en parlava d’aquest Tort d’Alós. Concretament a Alós, el poeta romàntic situa una de les més antigues rondalles al voltant dels minairons, aquella que diu que van sortir de sota de les ruïnes d’una ermita, on hi havia grans tresors que aquests dimonis guardaven.

Violant també parla del llinatge, segons aquesta informació que recollí a Durro: «També a un vell del Tort d’Alós, a la vall d’Àneu, durant la nit els minairons li fabricaven tants diners com volia, i per això podia comprar grans ramats» Amades també en parla d’ell. És ben probable que quan en el Costumari fa la seva descripció clàssica dels minairons, la que ha passat a la història, quan comença dient «hi havia un ric senyor que en posseïa una capseta. Sempre la duia al damunt, fins per a dormir…», estigués pensant en el vell Tort. En aquesta llegenda ja trobem una de les clàssiques rondalles dels minairons, la d’aquell mosso que, tafaner, gairebé perd el control dels minairons, o el perd, fatalment per ell. Aquesta rondalla dels minairons té un gran paral·lelisme amb els contes de l’estil de «l’aprenent de bruixot».

Però qui n’ha parlat més és Pep Coll, que prologa una novel·la d’en David Gràcia, «L’últim hereu», dedicada a la casa Tort. Coll, a «Viatge al Pirineu fantàstic», ens explica: «Des de l’Aragó fins a Andorra i la Cerdanya, el nom d’Alós va associat amb la família dels Tort, la casa més bona d’aquestes valls pirinenques. El Tort d’Alós –la llegenda no especifica mai de quin hereu es tracta– és protagonista d’un cicle llegendari ben viu encara entre els pirinencs».

Aquesta família era una de les més riques i benestants de tot el Pirineu al segle XIX i inicis del XX. Per això és normal que se’ls atribuís el canut de canya dels minairons. Els Arnalot es feien amb el control de les fires de bestiar i tenien nombrosos ramats. Del vell Tort, el cabdill de la família, feien córrer multitud de rondalles. Bellmunt, en el seu recull antropològic, constata que la memòria de la riquesa de la casa Tort d’Alós era ben viva als 80: «Molta gent de la contrada, això m’ho comenten a Isil, deien entre ells: Potser que anéssim a casa Tort a demanar-li es minairons, que ens els deixés…» Els Arnalot de casa Tort exemplifiquen el que comentava en l’anterior article. Quan algú s’enriquia per sobre de tota la resta dir que tenia «el canut dels minairons» sembla que era un lloc comú. No té perquè ser que la gent hi creia.

Una altra versió diu que la riquesa de la casa Tort venia de quan el vell Arnauot o Arnau Tort va robar als frares de Gerri de la Sal. Segons aquesta rondalla, que recullen molts autors i folkloristes, en la guerra contra el francès a inicis del segle XIX els frares de Gerri volien passar les seves possessions a l’altra banda de la frontera, per amagar-les i protegir-les, per després retornar-les quan la guerra hagués acabat. Contractaren al Tort perquè així ho fes, que no era res més que un pobre traginer. Però quan va obrir les alforges i va veure què hi havia dins just quan estava creuant el port de Salau, va decidir quedar-se amb tota aquella riquesa i així és com fundà la casa Tort, que naixé d’un robatori a uns monjos. Un tret que, en aquell moment en que la religió era omnipresent, era tingut per poc més que diabòlic.

La família Arnalot de casa Tort, d’Alós d’Isil, va envoltada de moltes altres llegendes i anècdotes. Pep Coll ens explica algunes: «el rei del bestiar podia anar i tornar de Lleida dormint cada dia a casa (…) i ridiculitza els senyorets de Barcelona, que el prenien per un qualsevol perquè l’home anava a la ciutat amb la roba de la feina». I, per descomptat, se li van dedicar cançons populars o de cec: «Casa pairal i renombrada / cabdal de l’alta muntanya / tenia sa gran ramada / i pastors de molta manya. / Per Tots Sants ja ell baixava / voltejant-ne la Noguera / fins a l’Urgell mai no parava / aquella larga filera». Els antropòlegs Casanova i Creu, en el seu treball de camp fet als anys 90 del segle passat, també van trobar-hi força records: «A Alòs hi ha una casa molt gran, casa el Tort, que tenia mig Pallars, gairebé totes les propietats d’aquí eren seves. A Esterri també. Noguera avall tenia moltes propietats a tot arreu. Tenia moltes ramades, aquest senyor. A l’estiu pujaven cap aquí, i a l’hivern cap abaix. Era pràcticament un senyor feudal».

Però també troben el final de la casa, que coincideix amb l’arribada de la modernitat: «La meva padrina explicava que ella hi havia estat en els darrers temps de la casa. Se la van vendre. I l’hereu, que s’ho va vendre tot i se’n va anar a viure a Lleida. Suposo que ara ja és mort. Diuen que era molt afeccionat a jugar en la borsa, i que s’ho va patejar tot. La meva padrina sempre deia que a casa el Tort bevien el vi amb copes d’or, ella deia que eren calzes (….)», «Oh, aquí a Lleida encara hi ha descendència de la casa aquesta. L’Arnalot, aquella la Pilar Arnalot d’això del Partit Popular a Lleida… Aquella encara ve de descendència d’aquí, el seu pare era fill d’aquí d’aquesta casa, va ser l’últim amo i l’últim fill que hi va haver aquí. Nascut aquí.» Però la casa, en aquell moment, ja no era forta.

I també es trobaren amb una història ben sinistre que recorda la del llegendari Barbablava, inspirat per Enric VIII i Gilles de Rais, quan casa Tort va gaudir de l’últim amo poderós: «L’últim amo que va ser fort de la casa es va casar com tres o quatre vegades. Les dones se li morien i la gent deia que les matava. Es casava, tenia un fill, o dos, i la dona es moria. Perquè de la mateixa manera que en molts pobles deien allò: «De qui ets fill, tu?», «Del capellà», doncs a Alòs eren tots fills del Tort, perquè tenia dret de pernada. I si hi havia alguna noia, les minyones o el que fos que li agradaven, doncs… Li agradaven molt les dones, i a tot arreu deien que hi tenia fills escampats».

Perves

Xollat de Perves

Les rondalles al voltant de Xollat de Perves, poble proper al Pont de Suert a l’Alta Ribagorça, tenen molt a veure amb la bruixeria i els trets diabòlics dels que vaig parlar en l’anterior article. Violant ja ens el descriu així, amb una rondalla del seu poble natal, Sarroca de Bellera: «Uns altres els convertien –els minairons– en grans ramats de cabres, que durant el dia pasturaven i per la nit les munyien. L’amo d’aquest ramat màgic era un vell anomenat Xollat de Perves, de qui s’explica, a més a més, que si pel matí es ficava la xavalla a la butxaca, per la nit se li havien convertit en monedes de duro». És a dir, que Xollat no solament tenia el famós canut de canya, si no que a més a més podia fer altres bruixeries com fer or del no-res, un tret comú a les rondalles de bruixots d’arreu d’Europa.

Tant Violant com Amades ens parlen que a Sarroca de Bellera i a pobles propers els minairons: «tampoc no falten atribucions a formes més humanes i a formes demòniques, ambdues en definitiva igualment antropomòrfiques, però les trobem en menor nombre i sovint poc detallades: homenets menuts, petits diablets amb banyes i cua, etc» o bé «en quant surten del canut es transformen en diminuts dimoniets, amb banyes i cua…»

Xollat de Perves és la figura del bruixot per antonomàsia. Un home vell, esquerp, violent i orgullós, que viu més amb els animals que amb les persones, que defuig el contacte humà però que es mostra davant dels altres com amable i, fins i tot, astut i de bones paraules. Violant ens diu que, quan el Xollat va morir… «hem escoltat que quan va morir el vell Xollat de Perves, els seus familiars van voler regalar el canut dels minairons, però ningú va acceptar aquell obsequi. Qui ha de voler aquelles arts del dimoni?, deia la gent».

Aquest fet és exactament el mateix, gairebé paraula per paraula, que altres que han recollit diferents antropòlegs relacionat amb el traspàs del do de la bruixeria quan una bruixa autèntica mor. Jordi Torres, per exemple, recull que quan va morir la bruixa Badia, d’aquella famosa casa pairal de Sant Feliu Sassera, quan ella agonitzava al seu llit de mort no deixava de repetir: «Qui el vol? Qui el vol?» I no hi havia manera de llevar-li les mitges per fer-li la extremunció, perquè ningú volia el poder de bruixa. Quan va morir finalment va exclamar: «Qui el vulgui és a la xemeneia», davant la consternació del capellà.

Doncs com ens diu Jordi Torres: «Hi havia la creença que quan moria una bruixa els poders de bruixeria passaven al familiar més proper, és a dir, si té filles passava el poder de bruixa a la noia més gran. Però, si aquesta no era al costat de la moribunda llavors passava a la següent, i així successivament (…) Així va seguint fins que troba el familiar que agafa el poder de la bruixa».

De Xollat de Perves, del personatge «real» que va donar origen a aquesta figura, que res té a veure aparentment amb la màgica, i del llegendari i la seva relació amb la bruixeria, n’he de parlar en un article únic.

Els dimonis de la Ribagorça

La Ribagorça està partida antinaturalment en dos per una frontera. Una banda cau a la part catalana i l’altra a l’aragonesa. És normal que a l’altre costat hi hagi una terrible rondalla popular que també tingui a veure amb la part més fosca i bruixada dels minairons, com hem vist amb Xollat de Perves, també ribagorçà. La copio aquí traduïda del castellà, tal com la va escriure Lafoz, perquè sempre m’ha fascinat profundament per com explica les relacions humanes en els àmbits rurals i pel retrat cruel, despullat i alhora simbòlic. Ella ens pot donar una imatge molt clara del bruixot català per excel·lència, a un nivell popular:

Hi havia al poble un home alt, fort, robust, d’ulls blaus, amb una gran faixa a la cintura en la qual hi amagava un gran trabuc, i amb ell hi havia una gran canya amb un tap ample. Deien que aquella canya tenia vuit dimonis petits. I a les mans portava un gran bastó.

Aquest senyor era temut pel poble, perquè allí no hi havia policia i ell era qui manava. Al qui no li feia cas i no feia el que ell volia, li fotia un bon cop de bastó o el matava amb el trabuc. Fins i tot la seva pobre dona el temia perquè quan era borratxo, a la més mínima, o a vegades sense fer res, la feia posar davant el crucifix i li deia que resés el «Senyor meu, Jesucrist», l’oració que antigament resaven els afusellats. Com l’home anava molt borratxo mai encertava ni a la dona, ni al crucifix.

Era ric i les seves terres sempre estaven molt ben cultivades, les fustes tallades, etc. El secret era que ell anava tot el dia al camp i quan arribava la nit, treia la canya, obria el tap de suro, i els vuit diables treballaven la terra, tallaven la llenya, etc.

Un dia va morir i, malgrat no era religiós, li feren una caixa. Quan el van ficar a dins van veure que l’home no hi era. La dona, perquè no ho sabés el poble, li va posar unes fustes gruixudes, calculant més o menys el pes del seu marit. Així el van enterrar. Però la dona mai més va estar tranquil·la i sempre escoltava sorolls molt estranys per la casa i veus que li parlaven a cau d’orella, com si fossin la veu del seu marit.

Aquesta història, amb elements propis de les narracions romàntiques i de terror, conté elements que són en rondalles atribuïdes a Xollat de Perves, com la desaparició del cos. Cosa que també és present en altres rondalles dels minairons. Com ja he dit en els anteriors articles d’aquesta sèrie, el pacte amb els minairons, amb els familiars, és similar en molts aspectes al Pacte Diabòlic. Quan aquests desapareixen no solament s’emporten l’ànima del damnat, si no també el seu cos, perquè ha sigut tocat per l’Altre Costat i no pertany a aquest món si no al que hi ha més enllà. I també perquè no distingeixen entre cos i ànima, doncs per la màgica tot és un.

Tartera de la Guàrdia d’Ares

L’hereu de la Guàrdia d’Ares i les tarteres

Intentar delimitar els personatges no té gaire sentit perquè tots comparteixen trets, com la riquesa, la seva condició masculina o el seu desafiament públic als tabús socials i religiosos. Aquest caràcter de «fora de la llei», de salvatges, de bruixots, és compartit pel vell Tort i per Xollat de Perves. Però podríem dir que el primer és el representant clàssic de «l’home ric i poderós» i el segon el «bruixot salvatge», dues figures cabdals de la rondallística manaironera. L’hereu de la Guàrdia d’Ares ve a representar el tercer personatge en importància dins del cicle dels minairons: El jove inexpert i tafaner que precipita la desgràcia, però que acaba aprenent… per bé o per mal.

Aquest «aprenent de bruixot» podria ser una versió jove e inexperta del bruixot salvatge o de l’home poderós, el que passa que encara no ha sigut «tocat per l’Altre Costat» i la seva naturalesa és encara matussera i rudimentària perquè no coneix la visió del que hi ha més enllà; fermament ancorat en el món, podríem dir, «real», el jove inexpert i tafaner és aquell que vol conèixer l’altre realitat de la imaginació i dels esperits i oblidats, però no té les eines per fer-ho adequadament. I com no coneix les consignes, el llenguatge adequat, el context i la seva carn i esperit encara és de la realitat, precipita una sèrie de fets que o bé se l’emporten a l’altre barri –en el cas de les rondalles moralitzants i d’avís– o la figura del bruixot experimentat salva el dia en l’últim segon i ell aprèn la lliçó –en les rondalles d’aprenentatge–.

Hi ha una tercera versió, menys comú, però que és la meva preferida de les tres, que és aquella en que el dia es salvat per ell mateix i el seu propi enginy o per un personatge secundari, sempre una dona, que juga un paper fortament simbòlic.

La figura d’aquest hereu és tant important com les altres dues i la prova d’això és que protagonitza nombroses versions de la mateixa rondalla, estesa per tots els Pirineus occidentals. És aquesta una de les que ha gaudit de més èxit popular i probablement la més coneguda de totes les relacionades amb els minairons, doncs és la que cita Amades –i que vaig narrar en el primer article de la sèrie– i la que, fins ara, ha filtrat més en l’inconscient col·lectiu i popular. I és la que té a veure amb les famoses tarteres.

En Pep Coll, a Muntanyes Maleïdes, ens narra una de les seves versions: «L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pillat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el canut a casa i hi va fer tornar el mosso.» Com hem anat veient, el do o poder de bruixeria és personal i intransferible. Aquest hereu està mostrant, en fer anar al seu mosso –una versió desdoblada d’ell mateix–, que encara no domina realment el seu poder i la relació amb els seus dimonis familiars.

Lògicament el mosso acaba per fer-la grossa, perquè se li escapen els minairons quan aquest, tafaner, destapa el canut i com no sap què fer davant els continuats «Què farem? Què direm?» els hi mana atarterar els rocs que trobin, cosa que fan en un tres i no res i, amb una intuïció genial –la part inexperta de l’hereu ha aprés, ja ha sigut tocada per l’Altre Costat–, els hi mana tornar a entrar dins el canut.

És com una prova d’iniciació, doncs d’altra manera sense aquesta «intuïció» –gens casual –, els minairons l’haguessin mort allà mateix, però ell no ho sap. Cosa que li confirma el seu amo, com ens narra Coll: «Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix. / Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairions.» Com també passa amb les clàssiques rondalles en que es mana al Diable o a bruixes i bruixots escometre construccions impossibles, la prova del trànsit entre un món i l’altre queda marcada per una fita que, a ulls dels nostres avantpassats, era impossible: Un menhir, un dolmen, una tartera de roques, un pont tant antic que ningú sap qui el va fer, una font…

De la transmissió diabòlica també en parla Pep Coll a Muntanyes Maleïdes, quan parla dels «diablorins» de l’hereu de Llibrada de Benasc, un altre dels posseïdors del canut, que el perd com a bruixot imperfecte. En això que el troba un altre home de la casa Peró, una de les més pobres de la contrada. Però quan l’hereu de Llibrada li demana pel canut, aquest li torna aterrit: «M’estimo més fotre’m de gana que tenir tractes amb aquella patuleia de diables».

Casanova i Creus encara van recollir-ne una tercera versió d’aquesta rondalla el 1997, el que mostra que encara seguia ben viva la seva memòria.

Antiga fira de Salàs de Pallars

El comerciant de Gerri

Hem de situar-nos en un temps en que la fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars era una de les més importants de tot Catalunya i Espanya, va ser-ho durant segles i fins ben entrat el segle XX. Fins allí hi anaven traginers i comerciants d’arreu. I hi passaven coses com aquesta, que Casanova i Creus van recollir: «Ara, que portaven un anell, els compradors valencians, portaven un anell aquí, i aquí li sortia una punxeta. I quan reconeixien els animals, que es toca el braguer, antes de d’allò, de comprar. I li fotien una punxada al braguer, al tocar-lo, i fotia una coça… I collons, aquí, cago’n déu, si en voleu… Si n’hi demanaven, suposat, trenta mil pessetes, si n’hi voleu deu mil o quinze mil… Oh, hi havia hagut follons, eh?».

Aquest tipus de picaresca, habitual en totes les fires d’arreu, ha donat lloc a rondalles com la que explica Pep Coll en que un comerciant de Gerri de la Sal utilitza, en lloc del punxó dels valencians, els mateixos minairons perquè burxin l’entrecuix de la pobre bèstia.

Més interessant encara és l’anècdota relacionada amb un estrany «ungüent d’ós»: «Lo que sí havia sentit a explicar una història del greix d’ós, que no sé què feien amb el greix d’ós, no sé si el cremaven, no sé què feien, i allò es veu que despedia una espècie de tufillo, i les bèsties s’encabritaven i no els deturava ni Cristo, i es va alborotar tot lo firal, i no va haver una masacre perquè no sé el que va passar. Això és lo que havia sentit a explicar, eh? I a gent ja molt gran. Allò despedia un tuf, com les abelles quan s’escapen del «cubo», pués mira, allò encabrita els animals, saps… (…) Li deien greix d’ós, el greix de l’ós, no sé si preparaven algun ungüent amb art de bruixeria…»

El Manresà de Ferrera

Un element que m’estic reservant per l’últim article de la sèrie, que serà el següent, és la relació dels minairons amb la sega i amb tot allò que hi ha sota terra. Un dels llocs on Amades els situa, per exemple, és dins de les falçs dels segadors, en les seves esquerdes.

En aquest sentit, la història del Manresà de Ferrera, que de nou ens explica Pep Coll, té molt a veure amb la capacitat de la transformació de la mateixa terra per part d’aquests dimonis familiars. En ella, el Manresà de Ferrera contracte un jove dallaire de casa Marçal que tenia el canut dels minairons i l’hereu desconfia d’ell. Però quan veu els prodigis que fa, portant a terme una feinada en un obrir i tancar d’ulls, queda del tot espaterrat.

Una història similar ens explica Coll quan parla de la masia de Saverneda, de la que diu «és un dels prats més bons de tot el Pallars». En ella l’hereu, un jugador empedreït, lloga a un dallaire francès que posseeix el canut dels minairons. I de nou torna a fer la feina en un segon, aquesta vegada convertint els minairons en obscurs homes.

Però de la relació entre la terra, les tarteres, la Vallferrera, l’Inframón i els minairons; de perquè tots els seus posseïdors són homes; o de si els minairons en realitat podem trobar-los per tot el Pirineu, com proposava Violant i Simorra, en parlaré més en el següent article.