Minairons (II): Molts rostres, un sol aspecte

Alós d'Isil, un dels pobles més importants en les rondalles de minairons

On s’han conservat més històries d’aquests éssers és al Pirineu català occidental, concretament a una sèrie de valls del Pallars. Però, com veurem, hi ha històries de minairons més enllà, sota diferents formes. I és que no hauríem de parlar de com «es va estendre», perquè això implica un nucli original. I les criatures que habiten el territori no funcionen així, amb «nuclis» dels que van estenent-se com si fossin «memes» o «formes-mentals» formades per nosaltres. Més aviat hauríem de dir que «van néixer», o sorgir, arreu de molts territoris en relació amb les seves gents. Encara millor, que la gent que els habitava o que va anar-hi a parar, se les va trobar o hi va tractar.

Si voleu revisar si el vostre poble va gaudir de rondalles dels minairons, els llocs on els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus van trobar referències directes als minairons, tant bibliogràfiques com fent treball de camp, van ser: Alt Urgell (Ars –ras de Conques–, Castellàs, la Guàrdia d’Ares, Roc Picó, la Seu d’Urgell), Alta Ribagorça (Aulet, Durro, Perves, el Pont de Suert, Sarroca de Bellera), Andorra (Aixirivall, Aós de Civís, Escaldes-Engordany), Pallars Jussà (Aguiró, Astell, Salàs de Pallars, la Torre de Cabdella), Pallars Sobirà (Alós d’Isil, Berrós Jussà, Borén, Burg, Estaon, Esterri d’Àneu, Farrera, Isil, Montardit, Ribera de Sort, Son, Tavascan, Tírvia i, en general, a la vall Ferrera, vall de Cardós i valls d’Áneu).

He especificat «directes», perquè hi ha altres criatures, amb altres noms, que són pràcticament el mateix que els minairons, i són de molt més enllà. A Muntanyes Maleïdes, en Pep Coll en parla així: «A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons –amb les variants de manairons o menairons; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femelians».

Com podeu veure, els minairons són éssers que viuen als Pirineus. Però són originaris dels Pirineus? En l’anterior article vam començar a parlar de les relacions dels minairons amb els dimonis familiars dels fetillers. No és que els minairons siguin «dimonis familiars», doncs tenen certes particularitats que els diferencien, però sí que podríem dir que estan emparentats amb aquests. Per això Violant, que va estudiar els Pirineus amb diverses obres, els equipara a moltes altres criatures d’arreu dels Pirineus, dels atlàntics, al País Basc, fins als martinets i petits de la Cerdanya. Malgrat tot, els dimonis familiars són criatures que podem trobar en el folklore, la història i les tradicions d’arreu del món, sota diferents noms o aspectes. Aleshores, de què estaríem parlant? Enguany els minairons són criatures dels Pirineus catalans, però sempre ha sigut així?

Les opcions són molt clares. La primera és que els minairons fossin una criatura autòctona dels Pirineus catalans, que va sorgir empeltada amb el seu territori i que conserva el seu caràcter. Dels Pirineus, com a nucli territorial del que sorgeixen esperits, rondalles i llegendes, va escampar-se per la resta de la terra i per això trobem i nformacions fragmentaries dels minairons pel Bages, per la Garrotxa o pel Tarragonès, però molt barrejades amb altres criatures o cristianitzades.

L’altra opció és que, en algun moment de l’antiguitat, abans de l’edat mitjana, arreu del territori hi havia certes creences amb esperits i criatures que, no s’anomenaven minairons, però eren el que van acabar esdevenint els minairons. Aquestes criatures, els manes i els lares, els esperits de les famílies i les persones, fins i tot els esperits familiars dels fetillers, van anar-se perseguint, censurant i morint amb l’avenç primer del cristianisme, després del pensament racionalista i materialista. En les zones més esquerpes i aïllades dels Pirineus van perviure més temps aquestes creences que, d’alguna manera, van anar agafant caràcter propi i individual, esdevenint el que coneixem com minairons.

Personalment no m’inclino per cap de les dues opcions, malgrat també penso que probablement hi ha quelcom de veritable en les dues pel que fa al procés de sorgiment dels minairons. Les grans serralades europees –Pirineus, Alps, Urals…–, al llarg de la història sempre han exercit un pol d’anada i vinguda, on s’hi ha amagat la gent i, per tant, les seves creences i tradicions. Han fet d’autèntics baluards en temps convulsos i de dissolució. Gent que després de moltes generacions, quan tot era en calma, ha tornat a repoblar de nou el territori.

Però seriem força ingenus si penséssim que el territori, en si mateix i per si mateix, no exerceix una influència sobre les persones, els esperits i tot el que en ell neix, viu i mor. De fet, és molt més que «influència». Diferenciar persones de territori, de la terra on viuen, és un impossible. Com ho és intentar pensar «d’on sorgeix un esperit o una criatura de la mitologia». En el passat més reculat, quan les creences amb esperits i criatures boscanes eren comunes a tothom, probablement hi havia esperits similars als minairons arreu, per bé que no se’ls anomenava així. Avui ningú creu en esperits, dimonis o criatures de la imaginació i la terra, però elles segueixen amatents en algun racó de la nostra ment i els nostres esperits. Els minairons, enguany, viuen en la màgica dels Pirineus, empeltats amb les arrels de les muntanyes, les coves i la seva gent.

Castellàs, a la vall d’Aguilar

Riqueses!

Vam veure, quan vaig parlar-vos dels nyitus, que en algun moment del passat «tindre els nyitus» era una frase feta que indicava mal de nervis, patir dolor i perdre la memòria. «Nyitus» o «nyítols» també era una manera de referir-se a les «entranyes», als interiors de les persones. Desconeixem si les criatures que van ser els nyitus van agafar aquest nom perquè el poble, en observar el seu comportament, va donar-los un nom que coneixien. O si va ser a l’inrevés. Però amb els minairons passa quelcom força similar. La frase feta «aquest té el canut dels minairons», o una variant similar, es feia servir quan algú s’enriquia ràpidament o feia tasques que semblaven impossibles. En realitat no és que realment ho pensesin, simplement era una manera de dir que allò era impossible. I hem de tenir en compte que això era en un temps on tot anava més a poc a poc.

Pep Coll ens explica a «Viatge al Pirineu fantàstic», quan cita casa Jaume de la Torre de Cabdella, la Vallfosca: «…casa Jaume, un dels tres déus de la Vallfosca –els altres dos són Jaumet d’Astell i el Farré d’Aguiró–. Curiosament, el Jaume havia accedit a la divinitat gràcies a la possessió del diabòlic canut dels minairons, els quals li dallaven els prats en un tancar i obrir d’ulls».

I a Muntanyes Maleïdes en cita diversos noms, alguns ja apareixien en Amades i Violant i Simorra, i estan entre la realitat i la llegenda: «Un bon grapat d’hereus del Pirineu han estat, en alguna ocasió, amos del canut dels minairons, gràcies al qual la casa ha anat amunt com un bolet. Entre els propietaris del canut, hi ha, per descomptat, els hereus de les cases bones, però no hi manquen tampoc els vividors amb fama d’emprar males arts per poder viure amb l’esquena dreta. Encara avui, els padrins es recorden de les cases que disposaven d’aquests jornalers incansables que, de més a més, treballaven de franc. Si fes una relació completa de les cases que, des de Benas fins a Andorra, havien estat posseïdores del misteriós canut, no hi faltarien aquests noms: Llibrada de Benasc, Joaniquet de Forcat, Teixidor d’Aulet, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, Tor d’Alós, Badinet d’Isil, Sidro d’Estaon i el Feu de la Guàrdia d’Ares

En realitat l’essència dels minairons és la seva capacitat de manifestar en el pla material allò que resideix en l’esperit, en la voluntat del posseïdor del canut -aquest concepte és cabdal–. Els tresors, en les rondalles i en la mitologia, normalment simbolitzen la culminació de la voluntat del protagonista. I fecundar la terra és precisament aquesta materialització en la matèria del fet intern, subterrani, d’allò que no es veu… fins a dalt, fent néixer l’ufanós fruit. Per això els minairons tenen certa relació amb allò que rau en la terra i, més enllà, en l’Inframón. Però… no són solament això. De la seva relació amb les mines, les roques i les tarteres, la terra i l’Inframón, amb el que hi ha dins d’ella i de nosaltres, en parlaré més en el tercer article d’aquesta sèrie.

En Pep Coll ens parla d’aquesta capacitat de realitzar tasques extraordinàries, quan visita les valls d’Aguilar: «Un xicot que trobem a Castellàs ens explica que abans el poble era una mica més amunt, al serrat de Malveí. Quan es van traslladar a l’indret actual, l’hereu de Servós –la millor casa de tot aquest país– s’encarregà de fer baixar, pedra a pedra, l’església vella. A la paret del campanar hi ha una pedra amb el nom de Servós que ho recorda. L’home tenia el fabulós canut dels minairons, però no està comprovat que els emprés en aquesta obra.»

Com vaig citar de passada en l’anterior article, hi ha alguna cosa en els menairons de genis de la llàntia, més precisament de dimonis familiars i, encara més, de diables. Si ens fixem, de nou, en l’etimologia, «Manes» pels romans eren els esperits dels morts familiars, que resideixen a les cases i en alguns llocs particulars, com certs camins o temples. Com els minairons, als manes també podies demanar-los protecció i fets. De la relació dels minairons amb figures demoníaques en parlaré més endavant, doncs hi ha moltes rondalles, conceptes i idees que són pràcticament iguals entre ambdues figures, per exemple el fet de que poden fer realitat els desitjos.

Encara un altra entrada etimològica recollida pels antropòlegs Casanova i Creus és «Manera», del llatí manuarius, en que guarda un sentit de manejable i hàbil, dues qualitats que també tenen els minairons. La paraula «manès» és un altre arcaisme que indica «quelcom que es fa sense parar o durant un matí», on també trobem la frase llatina «mane ipso». Els minairons i les seves rondalles, normalment, estan relacionades amb el matí, no apareixen de nit com els follets o la Pesanta.

«Menar», però, té dues accepcions, la més comuna és aquella que té a veure amb «encomanar a algú que faci alguna cosa de pressa»; la segona és un arcaisme llatí provinent de minaire, que significa «amenaçar cridant». L’etimologia aquí defineix exactament el que sabem que fan els minairons: En quant surten del canut comencen a cridar, demanant que els encomanis feina, si no ho fas amenacen amb devorar-te.

Cova de Santimamiñe, a Kortezubi, Euskal Herria (País Basc). Kortezubi és un dels llocs on Violant i Simorra, que equiparà tota la mitologia pirinenca, parla de llegendes que diu són d’éssers iguals als minairons: Els familiars.

Les diferents cares dels minairons

En el primer article d’aquesta sèrie vaig comentar que els minairons no tenen exactament una «forma». Com la seva etimologia múltiple i intrigant. D’aquesta capacitat de transformar-se en diferents aspectes, el rondallari i les informacions recollides pels antropòlegs en van plenes. Com us els imagineu vosaltres? Com una munió de follets empipadors amb aletes petites? Com una mena de microbis gairebé invisibles? Anem a veure algunes d’aquestes visions i rostres que hem conservat, deixant pel final de l’article les seves aparicions més «diabòliques».

La versió més clàssica és la que ja vaig citar en l’anterior article, la d’Amades, que en un altre volum del Costumari, ens la torna a dir d’una manera similar. Val la pena citar-la sencera: «Els prodigis de la sega vertiginosa s’obtenen per l’ajut d’uns éssers infinitament menuts, tant, que en caben moltes dotzenes de milers dins d’un didal. No tenen altra missió ni facultat que la de treballar a la desesperada i amb una rapidesa mai no somniada. Estan sempre a les ordres i sota la veu del qui els posseeix, disposats en tot moment a fer les obres més grans i portentoses que hom els demana. Segar un camp, per ells, és cosa tan senzilla que resulta comparable a no haver de fer res. Així que hom acaba de manar-los una feina, tot suats i adalerats de tan de pressa que l’han feta, ja demanen amb gran daler una altra feina, la qual, per extraordinària que sigui, la tenen feta tan bon punt com l’amo els l’ha acabada de manar, i prestament en demanen més. Hom ha d’ésser prou amatent per a dir-los que se’n tornin a la capsa o estoig on hom els guarda, car del contrari, irritats per manca de feina, matarien l’amo sense pensar-s’hi gens. Aquests éssers, que vénen a ésser com una mena d’escarabats o de mosquits, són anomenats maneirons a bona part de la Catalunya occidental; a l’Urgell els diuen familiars o famelianos, nom que també els és aplicat enllà de la carena pirinenca, fins al Cantàbric». Éssers petits, microscòpics, frenètics, com si pràcticament no existissin, com si solament estiguessin dins de la ment i del cos de la persona que els té.

Solament com a hipòtesi molt fantasiosa: I si aquests éssers que hom guardava dins el canut dels minairons era, en realitat, una substància que feien servir per treballar més de pressa i sense esgotar-se? I si era una substància de la qual, si n’abusaves, podia embogir-te o matar-te? Volia incloure-ho però solament és una idea que, a vegades, se m’ha passat pel cap. En aquest sentit, sempre m’ha semblat molt curiosa aquesta informació de Bellmunt: «Dels segadors amb més fama de posseir-los –els manairons– potser cal mencionar en Marçal. Es conta que van arribar a la seva possessió gràcies a l’encàrrec que li hauria fet un antic fargaire perquè fes arribar un canut on hi havia ungüent al ferrer de Tírvia. L’home si comprometé, però pel camí tingué la temptació de la curiositat i en obrir el canut veié que no hi havia tal ungüent sinó els manairons que demanaven feina. Feta la descoberta en Marçal va prendre una decisió, amb aquells diminuts éssers tenia la vida garantida sense donar cop, així que es quedaria amb el canut i els mítics personatges. El ferrer de Tírvia encara espera avui els manairons, des d’aquell moment als del Burg, d’on era en Marçal, van batejar-los amb aquest mot: manarions de Burg.» Ferrers, ungüents, canuts i un dallaire astut, conté elements per fer-nos pensar.

En una altra cita, Amades rebla el clau dient: «Quant a la forma dels manairons, no hi ha unanimitat de parer. Hi ha qui creu que són uns homenets com nosaltres, però infinitament petits; d’altres els creuen una mena de cuques, i encara hi ha qui els té per uns escarabatons.»

Violant i Simorra, a El Pirineu Espanyol, insisteix en aquesta versió dels minairons com insectes –cucs, eixams d’abelles, mosques, tàvecs, mosquits, escarabats, borinots…–: «…són uns insectes que es porte en un canut de canya o en un canonet d’agulles i sempre treballen pel seu amo; en destapar el canut, surten volant, com un eixam d’abelles, i si no se’ls encomana treball, piquen fins a matar el seu posseïdor. També a Kortezubi (Euskal Herria) adopten la forma d’insectes. Altres creuen que són uns cucs negres infinitament petits mentre són dins del canonet d’agulles; però quan surten d’ell, es transformen en diminuts diables amb banyes i cua (Sarroca de Bellera)» Probablement no volgués dir que «fossin insectes», sinó que la gent els comparava amb ells per la seva petitesa, és un us instrumental de la imatge, com quan Amades ens explica que volaven en grans estols que cobrien la llum del sol, és a dir, que et cegaven, interna i externament.

Personalment, una de les cares dels minairons que més m’agrada és la recollida per Casanova i Creus a Isil el 1990: «A Isil, els menairons s’identificaven també amb una mena d’espurnes que pujaven per la xemeneia en prendre el foc de llar el sutge adherit a les parets interiors. En el nostre treball de camp també vam recollir alguna dada en aquest sentit: De vegades també en diuen menairons en aquells piquets vermells del foc que es mouen, que fan com si caminessin. Però sempre és associat a una cosa molt petita.» Aquesta imatge em resulta molt interessant perquè ens mostra, amb imatge, l’espurnejar intern de certs estats d’ànim i la visió del foc.

Gorg del Dimoni, a Castellbell i el Vilar, on es situa una llegenda que sincretitza minairons i dimonis. Si és que són esperits diferents…

Els minairons i els dimonis

Probablement l’escriptor que va parlar primer dels minairons, el més antic de tots, no va ser ni Amades, ni Violant, sinó el nostre poeta romàntic per excel·lència, Jacint Verdaguer. Verdaguer va ser un gran viatger i va conèixer molt íntimament tots els racons de la terra catalana. Entre ells, és clar, el Pirineu. Dels minairons ens va deixar diverses cites i rondalles. Una de les més destacables és aquesta, recollida en les seves rondalles: «Els minairons són diables tancats dins un canut com el de les agulles, que diu que tenen, per fer-se rics, alguns que en tenen pressa. Qui el té, a l’obrir el canut, té obligació de manar-los alguna cosa, sigui el que sigui, baldament sigui traslladar una muntanya o ficar-se de nou al sarró. Si no els mana res, s’enduen l’amo a l’infern». Verdaguer és molt clar amb les seves paraules. Ni petits follets, ni gnoms, ni homenets, ni insectes. Els minairons són diables que s’enduen el seu amo a l’Infern. És clar que, per Verdaguer, que era mossèn i exorcista, ben bé que li podrien semblar diables aquests éssers, però és que no és l’únic que ho diu.

Bellmunt, en el recull que va fer porta per porta al Pallars, escriu aquesta interessant cita: «La gent contava que pujant d’Esterri cap a Alòs, en passar per l’indret de Borén veien sortir uns petits dimoniets de sota les roques. Alguns deien que eren minairons, altres que eren fills de l’infern, altres que actes de bruixeria, però tothom observava aquells éssers, que segons diuen s’apareixien, amb molta temença». Aquesta cita és molt important per comprendre el seu caràcter, relacionat amb el món del que hi ha avall, a dins, dessota.

A la vall de Benasc, on es parla el benasquès, llengua de transició entre el català i l’aragonès, hi ha una rondalla dels diapllérons, referència de caràcter molt arcaic que ens parla d’uns éssers molt similars als minairons. Pep Coll, a Muntanyes Maleïdes, ens parla dels diablorins de l’Alta Ribagorça. Els antropòlegs Casanova i Creus ens parlen del procés de com els minairons van anar patint un procés de demonització per part de l’Església, diferenciant entre «demònic» i «satànic».

«Per la nostra banda, hem delimitat alguns trets que apunten a com es devia realitzar aquesta conversió dels menairons en dimonis: d’una banda, el fet que aquell qui fa servir els menairons per obtenir-ne guanys materials pot veure reclamats l’ànima i el cos en morir; de l’altra, i com a símbol del pecat que pot ésser redimit, el recurs a l’astúcia, o fins i tot a la intervenció d’un personatge de la divinitat cristiana, per a deslliurar-se d’aquest pacte que hom havia invocat en un moment de feblesa o d’impotència; i encara, l’elaborada però clara substitució dels petits esperits per dimonis –o pel diable, atès que aquests treballen per a ell– en la realització de tasques impossibles per a un ésser humà, substitució necessària com a pas previ per a l’última i definitiva substitució, la de Déu o Nostre Senyor pel Diable (…).

En podríem treure una mica la impressió com si en les contrades pirinenques aquesta darrera substitució –la del diable per la divinitat– no s’hagués arribat a consumar del tot, potser per la resistència del clima, el terreny i la duresa de la gent i de la supervivència oferien a l’impuls evangelitzador (encara avui notem traces d’un fort anticlericalisme quan entrevistem algunes persones molt grans). Aquesta evolució incompleta explicaria que només es conservi el record de creences en menairons, follets, encantades, etc. a les comarques de muntanya, i que sobretot en aquestes zones es trobin encara relats que barregen clarament els dos estadis d’aquesta transformació impostada.»

La tesi proposada per Casanova i Creus és interessant. Però com expliquen medievalistes com Bonassie, aquesta evangelització a Catalunya va ser lenta i dificultosa. Tampoc és cert que «només» es conservin històries d’éssers fantàstics en contrades de muntanya, al contrari, podem trobar-ne arreu dels territoris, fins i tot moltes d’autòctones de zones de plana, vall, riu o costa. També m’agradaria afegir que, precisament a Catalunya, l’evangelització no comença pel mar, sinó per la muntanya. El mateix Guifré el Pilós reorganitza el territori en base a abadies i convents, servint-se de l’evangelització, dels Pirineus estant cap a les valls i les planes. El mateix van fer els reis d’Aragó, els comtes de Pallars i els d’Empúries. En temps més moderns, cap al segle XIX i XX, les zones més tradicionalment clericals, carlistes i tradicionalistes, eren aquelles de muntanya, sobretot els Pirineus.

Josep M. Pujol, ens diu que: «…alguns tipus narratius protagonitzats per menairons han estat utilitzats en una operació d’inversió feta sobre els dimonis a l’entorn de tasques impossibles que configuren alguns tipus rondallístics: un sabater o un pagès contracta tres dimonis perquè li facin feina (segar en el cas del pagès), i després d’algunes temptatives frustrades, a la fi se n’ha d’alliberar ordenant-los estirar un cabell arrissat, anar a cercar aigua amb una cistella o rentar un velló negre fins que es torni blanc; (…) els mateixos tipus apareixen protagonitzats per menairons o dimonis boiets a Mallorca, Menorca i Eivissa. Les temptatives frustrades d’alliberar-se dels dimonis/menairons consisteixen generalment a manar-los de fer alguna cosntrucció que ells realitzen tot seguit (detall que també és molt demònic): els dimonis envolten d’una paret la finca del Vilar (Sant Bartomeu Sesgorgues, Osona) i els menairons han de fer una pallissa, un pont, una font o una cisterna, i a Mainou (Consell, Mallorca) els demanen també que voltin la possessió amb una paret, com fan els dimonis del Vilar».

Aquesta cita ens parla de com els elements de les rondalles de dimonis van sincretitzar-se amb les dels minairons. Malgrat és cert que l’Església va intentar, més o menys, evangelitzar les creences anteriors a l’establiment del cristianisme, també ho és que moltes vegades, simplement van solapar-se o els sacerdots el que van fer va ser, al contrari, utilitzar les creences anteriors per explicar les noves d’una manera sincrètica. El relat d’una Església extremadament hostil contra tot allò que no fos cristià és massa lineal i simple, i tenim proves, arqueològiques, lingüístiques i folklòriques de que no sempre va ser així.

Però encara més. El que proposen Casanova i Creus, i Josep M. Pujol, no és excloent de tot el que acabo de matissar. Però hi ha un ingredient molt important a tenir en compte, que és el del caràcter mateix de la criatura i del territori on viu. Si els minairons van ser confosos o titllats de «diables» durant l’establiment del cristianisme no té perquè ser, solament, perquè se’ls va demonitzar en la mentalitat popular degut a l’acció de la nova religió, sinó també perquè compartien trets de caràcter que van fer que acabessin per sincretitzar-se. N’he parlat ja de molts: La capacitat de materialitzar desitjos, la seva relació amb l’Inframón, la similitud amb els familiars dels fetillers –amb els quals Violant equipara totalment–. I el caràcter personal, intern, alhora inhumà, frenètic i venjatiu… Com si fossin part del caràcter desdoblat del seu posseïdor, els minairons tenen capacitat de parlar, però una capacitat limitada, monotemàtica, posseïts per un estat maníac o de trànsit, en el qual es repeteix un mantra una i altra vegada: «Què farem? Què direm?».

En aquest sentit proper, sincrètic, dues de les cares més intrigants dels minairons són aquelles en que es transformen en ramats de cabres i en grups d’homes foscos. Normalment aquestes dues versions van associades, directament, a bruixots o persones concretes, com hem vist que citava Pujol. En una de les rondalles de fora dels Pirineus, a Castellbell i el Vilar, en la rondalla del Gorg del Dimoni, adopten formes de «bèsties negres», com ombres o grans mastins, com la Pesanta. En la rondalla del Gorg del Dimoni, com indica el seu nom, els minairons i els diables estan fermament equiparats. Pel que fa a les rondalles amb dimonis contractats per bruixots o homes estranys, trobem que, com indiquen Casanova i Creus, i també Pujol, les trobem tant unides com separades amb les dels minairons, en alguns casos amb la mateixa estructura, el que ens parla de la seva similitud. Amades n’explica algunes rondalles molt interessants, que deixaré per un altre article, doncs la relació entre la sega, la bruixeria i els diables troba a Catalunya un important nucli tradicional.

Església de Sant Joan d’Isil

El jardí salvatge

El nom és una eina ambigua. Per un costat dóna poder, perquè tot el que té nom, existeix. Per altra banda, categoritza. I, en categoritzar, estem posant límits i fronteres. En un ideal platònic, tot el que té nom pertany al món perfecte de les idees, però el món de les idees platònic és un món erm i mort, en la seva perfecció sense monstruositat i divergència no pot seguir creixent. La perfecció és una trampa. Per això és tan interessant una etimologia i un caràcter multiforme i equívoc com el dels minairons, que ens ve a dir que el dualisme de bo i dolent, que la ciència de la pedra polida, sempre elitista, són obsoletes armes de gent entristida per un món inabastable que crema, crida i dansa constantment. Com els minairons.

Els minairons són una de les criatures de les terres catalanes més conegudes i transmeses. Per molts són estimats records de la infància i la joventut.

Per què? Per què unes criatures que en el seu moment van ser reverenciades, estimades o temudes, avui s’han oblidat, i d’altres que potser eren meres comparses avui són al centre de la tempesta? Què en penseu? Aquesta és una pregunta a la que els etnòlegs, psicòlegs i lingüistes han explorat durant dècades. Però els passadissos i cavernes sembla que no tenen final. Un quadre que puc pintar-vos és que si el territori és com un bosc, com un jardí salvatge, hi ha herbes que creixen amb més força en moments determinats i d’altres que s’amaguen o hivernen, esperant el seu moment propici per tornar a créixer i florir; d’altres s’empelten i formen espècies noves i, a vegades, el temps fa que neixin espècies noves; algunes que es creien males herbes, més tard són tractades com apreciats fruits, i a l’inrevés.

Però nosaltres no en som els jardiners, si no una espècie més.

I, en aquest jardí, res és lineal. Encara menys el temps. Per això, en ell, tot és possible.


Podeu recuperar el primer article seguint aquest enllaç:

Minairons (I): Què desitgeu?