On s’han conservat més històries d’aquests éssers és al Pirineu català occidental, concretament a una sèrie de valls del Pallars. Però, com veurem, hi ha històries de minairons més enllà, sota diferents formes. I és que no hauríem de parlar de com «es va estendre», perquè això implica un nucli original. I les criatures que habiten el territori no funcionen així, amb «nuclis» dels que van estenent-se com si fossin «memes» o «formes-mentals» formades per nosaltres. Més aviat hauríem de dir que «van néixer», o sorgir, arreu de molts territoris en relació amb les seves gents. Encara millor, que la gent que els habitava o que va anar-hi a parar, se les va trobar o hi va tractar.
Si voleu revisar si el vostre poble va gaudir de rondalles dels minairons, els llocs on els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus van trobar referències directes als minairons, tant bibliogràfiques com fent treball de camp, van ser: Alt Urgell (Ars –ras de Conques–, Castellàs, la Guàrdia d’Ares, Roc Picó, la Seu d’Urgell), Alta Ribagorça (Aulet, Durro, Perves, el Pont de Suert, Sarroca de Bellera), Andorra (Aixirivall, Aós de Civís, Escaldes-Engordany), Pallars Jussà (Aguiró, Astell, Salàs de Pallars, la Torre de Cabdella), Pallars Sobirà (Alós d’Isil, Berrós Jussà, Borén, Burg, Estaon, Esterri d’Àneu, Farrera, Isil, Montardit, Ribera de Sort, Son, Tavascan, Tírvia i, en general, a la vall Ferrera, vall de Cardós i valls d’Áneu).
He especificat «directes», perquè hi ha altres criatures, amb altres noms, que són pràcticament el mateix que els minairons, i són de molt més enllà. A Muntanyes Maleïdes, en Pep Coll en parla així: «A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons –amb les variants de manairons o menairons; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femelians».
