Minairons (I): Què desitgeu?

Falguera del gorg de Santa Margarida, a la Garrotxa, vora el volcà de Santa Margarida

He de confessar que la sèrie de quatre articles dels minairons m’han portat més lluny que qualsevol altre article que he escrit fins ara. Intuïa que els minairons em donarien la mà i em portarien fins a les entranyes del Somni. El que no sabia era fins quan i fins on. He hagut de rastrejar pels més inversemblants llibres, he hagut de comparar i filar amb puntades precises en tapissos desfigurats pel temps. Tot sovint he visitat autors que mai imaginava que hauria d’interrogar per parlar-vos d’aquests dimonis. Però la cançó de la seva flauta d’Hamelín és capriciosa i astuta.

Escriure aquesta sèrie ha estat com reconstruir un trencadís, m’he perdut per viaranys que feia dècades que ningú recorria, he quedat ronc de parlar i parlar amb criatures i viatgers –de vegades ben esquerps– i… de tot el que he escoltat i vist, aquest n’és el resultat.

Durant els tres següents dijous publicaré un article dedicat als minairons. Espero que trobeu el que jo he trobat, tot escrivint el que em diuen les veus de dins la canya. Jo solament en sóc el copista.

 

Engranatges

Els desitjos són la benzina del món.

Tots desitgem. Tots. Tu també. Què vols? Potser tens desitjos senzills: Alguna cosa per menjar, una llar on descansar l’ànima, una família feliç, salut física i mental. Potser ets més de clàssics: Joventut eterna, pau interior, intel·ligència diferenciada, ser únic, enamorar a una persona determinada… o moltes. O potser ets d’aquells que gaudeixen amb les coses brillants: Diners a cabassos, un cotxe de luxe, una casa gran, ser millor que els altres, tenir el que té aquell que enveges. Per resumir-ho tot en una sola paraula: Poder. Desitja, desitja. El desig mena els nostres passos. Què faràs per aconseguir el Poder? Què diràs per acariciar el seu llom vellutat? Treballaràs de valent? Enganyaràs? Et posaràs màscares? Et creuràs les teves pròpies mentides? Protagonitzaràs greus tragèdies i comèdies absurdes? Llegiràs molt? Et vendràs bé? Firmaràs amb el teu nom en el Llibre Negre? Què faràs? Què diràs?

A vegades no t’importa que sàpiguen què desitges. Aquests desitjos no són importants. A vegades t’avergonyeixes dels teus desitjos i et torturen. Aquí comença la festa. Però els millors desitjos, els més sucosos, els que regalimen dimonis i batecs sangonosos, aquells que fan giravoltar els engranatges del sistema en el qual danses, són els desitjos intensos, abrusadors, els que et cremen per dins, els que dicten cada una de les teves accions, accions que tot sovint ocultes; desitjos que, potser, ni tan sols saps que et dominen i et fan plorar, embogir, cridar, guardar silenci. Les històries de minairons amaguen els engranatges del desig. Quan surten esvalotats de la canya et preguntaran sense aturar-se ni un segon: «Què farem? Què direm?» I si no els hi dónes feina, et maten. Així de senzill. Net.

Minairons no són un, sempre són molts. Però són un. Com els desitjos. Incomptables. Però tots són una cosa, Poder. Són un exèrcit d’insectes que poden cosir-te el cor a fiblades. Són petits cucs negres que poden devorar-te per dins. Són l’ànsia que rau a la base del nostre ventre i puja per l’espina dorsal fins a l’espai que hi ha entre els nostres ulls. Són una xarxa de la qual no pots escapar. Fins i tot, no voler desitjar per ascendir és un desig. El camí cap al final està pavimentat amb desitjos. Els cementiris n’estan plens, esperant que el bruixot els culli, blancs i llustrosos pel temps. D’ells en farà instruments, en farà miralls, en farà paraules de màgica. Les millors flors són d’os. I quan els minairons et maten, fan desaparèixer la teva ànima… i el teu cos. Un cop ets tocat per l’Altre Costat, ets de l’Altre Costat. O què esperaves? Els desitjos són la benzina del món i la benzina es paga. I amb els teus diners es munten les festes a l’Infern.

La canya on viuen no la pots comprar, no la pots trobar, l’heretes, te la regalen, la robes. La transmissió del desig es propaga com una malaltia vírica que no pot guarir-se fins que caus en ella. Abans o després l’heretaràs. Recorda qui ets quan posseeixis la canya dels minairons. Per què ho saps, oi? Ells poden transformar-se en homes foscos que realitzen les tasques més impossibles. Poden convertir-se en un ramat de cabres i en un mar de diables. Associats a les rondalles de dimonis i éssers de l’interior de la terra, guarden tresors emmetzinats. Són fosfens que plovisquegen en els nostres ulls quan som en trànsit.

Però, sobretot, són tu mateix.

El cuc tallat perdona l’arada.

William Blake

Estaon, a la Vall de Cardós, és un dels llocs on es van recollir fets dels minairons

Què són els minairons?

Els coneixereu per diferents noms: Minairons, menairons, manairons, maneirons… Tots aquests noms i alguns més depenen, simplement, de la zona geogràfica d’on és el parlant, de la seva vall o de la seva plana. Però tots són el mateix. Abans que la norma homogeneïtzés l’ensenyament de la llengua hi havia gent que parlava de maneres molt diverses d’una muntanya a l’altra i, fins i tot, podia ser que no s’entenguessin pas o ho fessin amb dificultat a alguns quilòmetres de distància. Els éssers de la tradició popular, abans de ser recollits pel folklorista, s’adaptaven al territori com el mateix idioma. De les valls de la Ribagorça –la meitat d’elles avui a l’Aragó– amb el nom de diaplerons, fins a la Cerdanya i el Ripollès, on en tenim notícia sota diferents noms com martinets o petits. O també a Manresa i a la Plana de Vic. I a Mallorca, Eivissa i al País Valencià trobem criatures molt similars, com els diables boiets, els berruguets o els fameliàs.

L’estudi més detallat que s’ha fet de l’etimologia múltiple dels minairons l’han fet els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus, en un assaig que vaig ressenyar a Llegendàrium. Cada una de les seves possibilitats etimològiques, que anirem veient en els successius articles, ens indiquen la riquesa de matisos que amaguen. No és que una sigui l’encertada i les altres no, sinó que cada una afegeix, amb una sorprenent precisió, un concepte més, un detall més, que forma part del quadre. L’origen real de la seva etimologia, com és lògic, el desconeixem. En el cas dels minairons la multiplicitat de noms ens indica la potència de la seva figura, de la vivacitat amb què es va estendre arreu.

Joan Coromines, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, ens cita un vell document del segle XVIII: «Menairó, ‘minaire, treballador de les mines’. A la Vall Ferrera i de Cardós, ja en documents del segle XVIII: ‘ningún individuo dels pobles de esta vall ni en comú ni en particular, ni àdhuc les menairons‘, en el Capbreu de Castellarnau –Vall Ferrera–, any 1759.» Aquesta cita de Coromines ens mostra com no estem davant d’una nova criatura, creada durant el segle XX com els dips o el comte Estruch, sinó amb un ésser antic, que podem rastrejar en documents com a mínim fins al segle XVIII però que per la cultura oral és veritablement arcaic.

Què són els minairons s’explica ràpid, però és intrigant que ningú es posi d’acord en quina forma tenen exactament. I això és, senzillament, perquè no la tenen. És a dir, no tenen forma concreta, definida, categoritzada, que puguem col·leccionar en una enciclopèdia o un àlbum de cromos de «criatures mitològiques». Hi ha qui diu que ni tan sols es poden veure o que són com pampallugues de llum. Un dels primers a recollir-los en text és Joan Amades, que ja parla d’ells amb aquesta indefinició enigmàtica: «Són éssers infinitament petits, dotats d’una resistència i d’un afany de treball que els feia aptes per a escometre i portar a terme les empreses més fantàstiques i més immenses en un tancar i obrir d’ulls (…) Quant a la forma dels manairons, no hi ha unanimitat de parer. Hi ha qui creu que són uns homenets com nosaltres, però infinitament petits; d’altres els creuen una mena de cuques, i encara hi ha qui els té per uns escarabatons.», però no els defineix, perquè la seva definició és la indefinició.

Aquesta indefinició formal és part, en realitat, de gairebé totes les criatures i esperits de la tradició. Ho vam veure amb l’article de la Pesanta, quan es deia que era una ombra, un mastí negre o un porc famolenc. La indefinició és un tret del folklore viu, que va mutant de boca en boca, canviant, creixent i adaptant-se al territori, un territori encara no escombrat pel folklorista o antropòleg que el defineix i l’encotilla, normalment quan ja està agonitzant o quedant-se encarcarat. En el cas dels minairons, a més a més, aquesta indefinició és part del seu ésser, doncs com veurem el que són no és altra cosa que criatures que en la seva essència hi ha el canvi, la transformació. Aquests esperits poden transformar-se en diverses figures, sempre relacionades amb el seu caràcter de l’Inframón, i poden fer de missatgers. I d’entre tots aquests personatges, sembla que tinguin especial predilecció per les cabres o per foscos homes negres, com ombres maleïdes. Els minarions no són un, sinó molts –o molts que són un–, i per això es comporten com un estol innumerable que actua en conjunt i alhora, com els mateixos àtoms que conformen la realitat.

El que sabem segur és que són éssers que esquerps homes de cases fortes del Pirineu, estranys viatgers i foscos bruixots porten dins d’una canya –l’element més citat pels informants–, un canut, un buirac de sastre o una capsa de picadura de tabac. Els qui posseeixen un canut de minairons solen ser homes peculiars, de caràcter tot sovint violent i embogit a ulls de la resta del poble, que no respecten cap tabú i no temen cap pecat, els seus trets són clarament diabòlics. El canut és seu, és personal i intransferible, no el poden regalar mai, fins que moren. Com amb els dimonis familiars dels fetillers, la relació amb els minairons és en un pacte ferreny i terrible, que arrela fins a les profunditats de la persona que els porta.

Quan destapen el canut els minairons surten en una violenta onada, sempre fent greu brunzit o fort estrèpit, demanant frenètics: «Què farem? Què direm?» o, simplement, «Què farem, què farem, què farem». Si els hi manes fer qualsevol cosa, per molt difícil i enutjosa que sigui, l’acompliran en un tancar i obrir d’ulls. I si els manes un impossible, seguiran intentant la tasca com maníacs fins a la fi dels temps, encara que no se’n surtin, com tornar blanca una pell de cabra negra. Tot això fins que els ordenis tornar dins de la canya i la tanquis de pressa. Si no els hi ordenes res, si dubtes o estàs un temps pensant què pots demanar-los, si no els hi manes res a l’instant, els minairons et fan desaparèixer en cos i ànima. Et devoren. Fins i tot quan el posseïdor del canut mor, els minairons fan que desaparegui. Inútilment buscaran el seu cadàver. Endevineu el per què?

Espero que tot això ho tingueu en compte si cau a les vostres mans un canut de minairons.

Bosc de Virós, a la Vall Ferrera, cobert de falgueres

L’herba maneironera

El cas de l’herba maneironera és intrigant: Ningú sap què és. Alguns antropòlegs s’han trencat el cap intentant esbrinar-ho, per exemple, han afirmat que és el bolet conegut com a reig bord o reig de fageda, la famosa amanita muscaria –J. M. Fericgla, Joan Casanova i Joan Coll–, o bé altres bolets i herbes. Però encara és més intrigant perquè sabem què és: La llavor de la falguera, on es poden collir els minairons i ficar-los a dins del canut. Per què… és una falguera, segur? Són Joan Amades i Ramon Violant i Simorra els primers que ens parlen d’aquesta herba maneironera. En comparar els seus textos trobem pistes reveladores de què pot ser, com a mínim fer-ne hipòtesis.

Violant ens diu: «Al Pallars ningú ens ha sabut dir la manera d’adquirir-los. (…) A Mungia, a Biskaia, diuen que els prakagorri o familiars es recullen a la muntanya de Sollube. solament en obrir un buirac de sastre una nit determinada. A Añes –avui dins el municipi d’Aiara, a Àlaba– diuen que qui agafa la flor de la falguera la nit de Sant Joan, els troba. En alguns punts de Catalunya, que Amades no precisa, provenen de la llavor de determinada planta anomenada maneironera; floreix i grana a les dotze en punt de la nit de Sant Joan, dins de profundes coves de molt difícil accés.» És molt interessant la comparació que fa Violant amb els familiars. D’ella en parlarem més endavant, quan parlem dels minairons i el Mestre.

Pel que fa a l’herba maneironera, Violant és molt clar: «Ningú ens ha sabut dir la manera d’adquirir-los». S’ha de tenir en compte que Violant i Simorra, nascut a Sarroca de Bellera el 1903, al mateix Pallars, va ser un dels grans coneixedors de la seva terra d’abans i després de la Guerra Civil espanyola. La major part del seu treball és un recull minuciós i monumental de la manera de viure i sentir d’aquella part del Pirineu català, que conservà en el Museu Etnogràfic de Catalunya, del qual fou un dels fundadors. I si ell no ho sabia, d’on sortia això de l’herba menaironera?

Per veure-ho hem d’anar a Amades, el primer a citar-la. En el Costumari ens diu: «També floria i granava l’herba manaironera, la qual produïa una llavor menudíssima, que es tornava en manairons…» Més endavant insisteix en el que Violant i Simorra deia –citant al mateix Amades–: «No se sap de ningú, però, que hagi adquirit els manairons collint-los directament de la herba manaironera». I encara, una mica més endavant, hi torna amb una frase ambigua: «Aquesta herba i la collita del seu fruit singular tenen les mateixes característiques que la falguera». Si anem al seu volum de Rondallística de «Folklore de Catalunya», o al «Fabulari Amades», tampoc trobarem cap aclariment. Solament un altre ambigu: «És l’herba d’on es diu que surten els menairons. Anomenada també de Sant Joan, que en florir i granar…»

Però, atents, Amades ho diu directament: «tenen les mateixes característiques que la falguera…», és a dir, l’herba menaironera no és una falguera. Però sí que té les mateixes característiques. Què vol dir amb això de «característiques»? Què s’hi assembla? Què té les mateixes propietats? Què el seu esperit, relació amb el territori i llenguatge és similar? O cap d’aquestes coses?

Reig bord al Bosc de Virós, a la Vall Ferrera

Herba bruixada

La falguera i la seva llavor –grana– o flor han estat relacionades amb la bruixeria, especialment a casa nostra, però també arreu d’Europa. De documents en tenim diversos. Per citar-ne solament un, us convido a conèixer a Montserrat Fàbregues, nascuda a Gurb, a la Plana de Vic, on era coneguda com «la Graciana». Va ser acusada de bruixeria per part de la muller de l’amo per qui treballava i va ser penjada a la forca el 1618. Entre les diverses acusacions que se li van fer. Com ens cita Jordi Torres, a Bruixes a la Catalunya interior: «També se l’acusà de tenir grana de falguera, ja que aquesta llavor gaudeix de poders infinits, en especial de proporcionar grans riqueses. També li encolomaren el fet que mitjançant la grana de falguera iniciés sexualment el fill del patrici de la Sala

L’herba maneironera, en principi, solament és citada per Amades i, després, per Ramon Violant i Simorra i Antoni Maria Alcover a Mallorca, ambdós recollint el que diu Amades. Més enrere d’Amades, no hi ha res sobre l’herba maneironera. Hem vist en altres articles, com per exemple en la sèrie dedicada als simiots, que Amades no sempre és precís amb les seves informacions, ni explica d’on les ha recollit o qui li ha dit què. Però sempre, quan afegeix alguna cosa de la seva collita, ho fa perquè ha llegit el que hi ha darrere de la imatge folkloritzada i ens dóna pistes del que podria ser aquella criatura o fet folklòric. Encara que, per fer-ho, a vegades agafi elements de cultures foranes a la catalana, que cap informant li ha dit.

Joan Soler i Amigó parla extensament sobre la falguera, d’acord a la nostra tradició i a la d’arreu d’Europa: «El fet de ser una planta criptògama, sense flors ni llavors visibles –espores–, excita la fantasia popular: és una planta meravellosa que floreix i grana la Nit de Sant Joan, es torna d’or o de foc, emanació solar. És una variant menor de l’arbre de la vida. Com que «allò semblant causa allò semblant», qui pugui haver-ne la grana descobrirà filons d’or i tresors sota terra, serà ric mentre visqui i durà una vida falaguera. Per arreplegar-la s’hi ha d’anar al punt de la Mitjanit de Sant Joan i posar sota la mata un mocador de seda blanc –o vermell–, fent nou dobles, amb el qual es poden recollir les llavors –sense tocar la mata!–, que es tornen unces d’or. Però és molt difícil i arriscat de trobar-la: en ser la Mitjanit es desencadenen sorolls fortíssims i estranys –lladrucs, bruels, udols, grinyols de cadenes, crits esgarrifosos– capaços d’espantar al més valent; i, a més, desprèn una son irresistible. Collir la falguera és, doncs, un ritu que s’ha de realitzar en condicions de puresa ritual i arriscadament: no tothom la pot haver. També diuen que qui en duu llavors al damunt esdevé invisible, o té poder d’atreure les noies que vulgui –o els nois, si és noia–…»

Com veieu, és pràcticament calcat del que diu Amades de l’herba maneironera.

És ben probable que Amades, que devia conèixer les atribucions populars que se li donaven a la llavor de falguera arreu d’Europa, va barrejar o cobrir aquesta herba sobre els minairons que, efectivament, també poden proporcionar grans riqueses. Però també podria ser que les dues tradicions, la dels minairons i la de la llavor de la falguera, conflueixin en el mateix punt i que d’alguna manera tinguin les mateixes arrels, aquelles que beuen de la tradició bruixada. M’inclino per pensar que les dues coses són certes. Originalment, com ens diu Violant, ningú al Pallars sabia què era això de l’herba maneironera o com es podien aconseguir els minairons. Amades va incloure la llavor de la falguera europea en el mite dels minairons català perquè va saber-ne llegir la relació subjacent entre ambdues tradicions i, com és natural, la va anomenar herba maneironera.

Aquesta «llavor» o «flor» de la falguera no és una herba «real», que puguem copsar amb la percepció comú, amb els ulls i els dits de l’hora del sol, sinó amb els de la vigília i els somnis. Els botànics sempre l’han titllat d’una herba fantàstica. Com l’unicorn, és la representació d’una quimera, un «miracle», un «impossible». És molt popular en el folklore d’Anglaterra, on és coneguda com a fern-seed, també a Alemanya i el nord i est d’Europa. En els processos per bruixeria alemanys apareix en les pocions que feien les bruixes per la Nit de Walpurgis. Shakespeare en fa parlar a un personatge d’Enric IV: «Tenim la recepta de la llavor de falguera; caminarem invisibles», però ràpidament la ironitza com a un impossible o un conte de la vora del foc: «Més et convindria caminar sota la capa de la nit, que bevent de la llavor de la falguera», se’n riu un altre personatge.

La llavor de la falguera podria ser una herba concreta que avui desconeixem. Podria formar part d’una tradició que es perd en el temps. O, com diu Shakespeare, podria no ser una herba sinó una recepta, que la veu popular va sintetitzar en la «flor de la falguera». Llavor o flor que pot donar-te tot tipus de poders màgics. En resum: La «llavor de la falguera» era un nom que amagava un seguit d’herbes, un lloc comú que es feia servir per parlar d’altres coses, com qui diu «l’herba màgica», així a l’engròs, sense precisar quina. Però que, en sí mateixa, tenia entitat i personalitat pròpies, existeixi o no en la nostra percepció, ho fa en el món d’allò imaginat. Això últim, el sil·logisme, és la clau de volta de la seva essència. Com ho és de la màgica, del símbol i de la bruixeria.

Com a element del folklore europeu i català, sobre la llavor de la falguera hi ha molt a dir, però en parlaré més en detall en un article dedicat exclusivament a ella, perquè s’escapa de l’àmbit d‘aquest article. El que ens importa ara és copsar l’íntima relació d’aquesta herba real i somiada –com si hi hagués alguna diferència entre ambdós conceptes!– amb els minairons.

Bosc de Virós, Vall Ferrera

Herba de la nit interior

Amades, fent referència a la tradició europea, ens diu que l’herba maneironera floreix la nit de Sant Joan i, de la seva llavor –a vegades flors–, en surten els minairons. O encara més, detall important, les mateixes flors «són» els minairons. Com comento sovint, segons la rondallística i tradició europea el solstici d’estiu és un dels moments del cicle anual en què el vel entre aquest món i l’Altre Costat és més fi. La nit de Sant Joan la trobem present en la màgica i en rondalles de moltes altres criatures, com vam veure a l’article dels nyitus, on la nit del solstici d’estiu aquests cruels éssers travessen les portes de l’Altre Costat fins a aquest, fent embogir ben fàcilment la seva víctima  i devorant-li la memòria.

Recollir certes herbes la nit de Sant Joan és una tradició que s’estén pel territori europeu, sigui per motius remeiers o de màgica. L’alfàbrega, l’orenga i el llorer, sense anar més lluny, eren tres herbes que les remeieres catalanes collien la Nit de Sant Joan, perquè es creia que en aquell moment gaudien de major poder. I el mateix amb el pericó, com vaig comentar en el seu article. Recordo aquí que bruixa i remeiera no és el mateix.

En general es creia que la potència màgica de certes herbes «s’activava» aquella nit. Però, per ser precisos, en realitat hauríem de dir que aquella nit, per qui sap parlar-ne el llenguatge i es mou entre mons, com escriu Gemma Gary, l’esperit de l’herba es fa més proper a nosaltres i podem dialogar-hi i trobar-nos amb ella. En el folklore, que hem de diferenciar dels fets de màgica, això és per l’apertura de portes que hi ha la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any. Són aquests moments d’encreuament, els solsticis i equinoccis, els moments «de l’entremig», en què els dos mons poden trobar-se. És la nit més curta de l’ànima.

El folklore en va ple de com la nit del solstici d’estiu i en altres moments i llocs assenyalats, sota l’ombra de determinades herbes, podeu trobar-vos amb minairons i altres criatures. Recordeu el detall que ens deixa anar Amades de passada quan diu que, potser, els minairons «són» la mateixa herba? Vosaltres què en penseu d’això?

Antic canonet de sastre de plata, del segle XIX, on es guardaven les agulles. En canonets així es deia que es guardaven els minairons o els dimonis familiars

Herba impossible

Per altra banda, deixant enrere la caiguda del vel entre les realitats, tenim que la relació amb Sant Joan i el moment precís de collir els minairons és en el punt fugaç de la mitjanit, d’unes llavors menudíssimes que gairebé no es veuen, d’una herba impossible que no té nom i que ningú coneix, en una cova profunda que, com diu Violant, gairebé ningú pot accedir-hi. Una autèntica quimera.

Aconseguir una tasca aparentment impossible és un fet folklòric que existeix arreu d’Europa en nombrosos contes. Amades ens fila una sèrie d’elements temporals, geogràfics i físics, que són extremadament complicats o difícils d’aconseguir. Proves que, per si mateixes, ens mostren la qualitat inabastable del que cerquem. De fet, ho diu gairebé literalment quan ens explica que: «No se sap de ningú, però, que hagi adquirit els manairons collint-los directament de la herba manaironera». Impossible… en aquest món, clar. Amades ens està parlant de la relació íntima dels minairons amb el món dels somnis, la imaginació i la fantasia. I ens està dient que són nascuts del regne del nostre interior i del que hi ha més enllà.

Per què… la flor de la falguera, no existeix, segur? Joan Amades, agafés el concepte de l’herba menaironera d’altres tradicions europees i l’implantés en la nostra, o bé el recollís d’algú que no coneixem, el que fa és parlar-nos de la natura dels minairons, ho fa amb la imatge i amb el símbol. I, tot podria ser, que existís una tradició molt similar a Catalunya. Hem vist de què es va acusar Montserrat Fàbregues. A Andorra, a l’estany d’Engolasters, es creu que hi creix una «herba d’or» la Nit de Sant Joan i que dóna felicitat i riquesa a qui pot collir-la, protagonista d’una antiga rondalla andorrana. A Catalunya, l’«herba cabra» o «d’oreneta», la Nit de Sant Joan, es torna daurada i llueix en la foscor, dóna bona sort i màgica a qui la posseeix. A Mallorca, de la llavor de la falguera, en neixen els diables boiets.

I això solament és la superfície, encara hi ha molt més. Però aquí m’aturo. Crec que, amb tot el que he dit, si heu prestat atenció vosaltres també podreu anar a collir l’herba maneironera. La veieu?

Vespre de primavera, Arnold Böcklin, 1879

El canut dels minairons

Si l’heu trobat, sabreu que l’herba maneironera –la llavor de la falguera– és personal de cada persona que la cull, sempre diferent per cadascú. I és que no es pot comprendre correctament l’esperit i el significat dels minairons si no comprenem el caràcter «personal» i «intransferible» d’aquests éssers. No hi ha minairons que no vagin associats a una persona amb nom i cognoms, a un posseïdor. Això és molt important. El canut dels minairons és la representació imaginada i simbòlica d’aquest caràcter personal. Els minairons són «posseïts» per una persona individual que mai pot desfer-se’n. Per què, qui posseeix a qui? Jo no ho tinc tan clar… vegem-ho.

Recordem que tant Amades com Violant ens diuen el mateix: «Ningú ens ha sabut dir la manera d’adquirir-los». Per què? Doncs perquè, com veurem, els minairons no «s’adquireixen». I, també, perquè en aquell temps la gent que creia en aquests éssers els hi tenia respecte i, fins i tot, por. Els minairons es relacionaven amb la bruixeria i els diables. Observeu això que ens explica Amades: «A Figueres embolicaven un ou amb set crins de cua de cavall i el posaven al caliu de la llar. Al cap d’una hora en sortia un dimoniet que es posava al servei del seu amo i l’ajudava en tot i per a tot. Era tan petit que calia guardar-lo dins d’un canonet d’agulles semblantment als manairons

O a això altre que ens diu Violant: «…es creu que el poder dels bruixots prové dels familiars que els serveixen; creença que està molt extesa, segons veurem en els contes populars, principalment en El castell d’iràs i no tornaràs i a Blancaflor, on veiem que la protagonista, una maga, es serveix d’aquests diminuts dimonis per realitzar els treballs que el seu pare mana fer al seu estimat durant una nit…» Aquest fet, utilitzar diminuts diables o esperits familiars per a assolir tasques impossibles, també ho trobem en alguna versió de Joan de l’Ós, com vam veure en el seu article, així com en altres rondalles d’arreu d’Europa, d’est a oest.

El canut és la versió catalana i de muntanya de l’ampolla, calavera, mirall o flascó on els fetillers de totes les èpoques i països conservaven els seus dimonis familiars. El Geni de la Llàntia d’Aladí, el Mirall Màgic de la Blancaneus… Però, dit així, a l’engròs, ens perdem els matisos, els detalls, que com diu la dita medieval és on rau el dimoni, que és on hi ha la part important. Del mateix Sòcrates se’n deia que posseïa un daimon personal, el que els antics grecs anomenaven «el geni». La tradició de conservar esperits personals dins d’un recipient es perd, doncs, en el temps.

Gorg i coves d’en Fitó, a Sant Llorenç del Munt, lloc d’antics samaniats. A la dreta s’aprecien els canyissars

El dimoni dins la canya

Aquest fet, recollit per Joan Guillamet a «Bruixeria a Catalunya», ens explica una anècdota ben curiosa:

«(…) No era pas cap mal home, encara que diguessin que era bruixot i tot això (…) Se’n va anar un dia a veure els treballadors que estaven fanegant i un d’ells li diu:

Feliu, ja veniu bé. Us vull demanar un favor.

Diu:

Un favor? Què vols?

M’han dit que vós teníeu un canó de canya que, ficant-lo a la butxaca, corries tant que volies.

(…) I quan va veure que la pedregada anava a arribar a lo del seu, allarga el braç, agafa aquell canó i li diu:

Surt, espect, que el amo te lo manda.

I diu que va sortir una llengua de foc…»

És extraordinari que conservem el nom del dimoni que habitava la canya que, qui sap, pot remetre al caràcter de mirall, especular, de la seva naturalesa. Però d’això ja en parlaré en un altre moment, hi ha un detall més subtil que ens interessa més ara: La canya. Una canya, com la flauta del déu Pan, és el que més citen els informadors que parlen directament del que recorden. La capseta, el buirac, moltes d’elles són elaboracions posteriors, més properes a la rondalla. Però no la canya.

Alguns dels instruments musicals més antics del món són fets de canya. En la rondalla de «La flor romanial» trobem que un pastor toca una flauta de canya en el canyissar on un noi assassinat és enterrat i una veu canta una cançó, de dins la mateixa canya, que delata als assassins: «Pastor, bon pastoret, tu que em toques i em remenes, / sóc colgat al riu d’arenes per la flor romanial / per la cama del meu pare que li feia tant de mal» La canya, normalment, en les rondalles va associada a la música i a les premonicions i visions. El déu Pan no va poder abusar de la nimfa Siringa perquè aquesta es transformà en canya, així que amb ella es construí una flauta i amb la música fa present el seu esperit. En els cants fúnebres els romans feien instruments amb les tíbies del difunt, fent present la veu del mort amb la música –l’os de la tíbia es diu «canya» o «canyella»–.

També va ser amulet màgic. Per dir alguns exemples de les nostres contrades, fins fa no gaire les àvies posaven una canya dreta o una escombra de canya al costat del llit o darrere les portes, com a protecció. De la mateixa manera, també es diu que són estris infal·libles contra serps i bruixes, a vegades és al contrari i són elles qui les porten. A Mallorca guarneixen les carrosses amb canyes, degut a la seva capacitat per allunyar mals esperits. Però, alhora, també és símbol del bastó del diable –l’òrgan sexual– en antigues cerimònies de l’edat del ferro de creuar o caminar per sobre del foc. D’aquí venen dites ambigües com: «Qui té canyes té flautes», o «foc de canyes porta banyes», doncs es creia que el fum de la canya i, sobretot, de la seva resina i el seu rizoma, menava a la gent a ser infidel. O això és la primera explicació, perquè n’hi ha alguna més que deixaré per un altre article dedicat a aquesta tija. Les propietats psicoactives d‘aquestes parts de la canya, utilitzades d’antic per tribus d’indis nord-americans com els Navajo, a l’Antic Egipte o a l’Antiga Grècia, també poden estar relacionades amb tot aquest seguit de rondalles i fets folklòrics.

El fet que els minairons vagin dins d’una canya és probable que sigui una casualitat, les canyes han sigut utilitzades tradicionalment per la gent del camp per guardar monedes, tabac o altres components. Si té alguna relació amb tot el que acabo de citar, ho desconeixem.

Vull remarcar que sovint es tendeix a idealitzar la gent de muntanya, especialment pels que sou de ciutat. És lògic que a muntanya no tothom hi creia en bruixeries, ni en cap element de màgica. Però qui hi creia sabia que els minairons anaven indefectiblement associats a una persona, com si la persona i els minairons fossin una cosa i la mateixa. La prova d’això la tenim en que, quan un posseïdor d’un canut o canya de minairons mor, aquest desapareix juntament amb ells. Desapareguts minairons, desaparegut el seu amo.

I és que no ho són?


En el segon article parlaré d’aquests temes: En quins pobles i llocs hi ha notícies dels minairons? Els minairons com a lloc comú del poble. Les diferents transformacions i cares dels minairons.  Els minairons, la bruixeria i el Mestre.

En el tercer article tractaré la relació dels minairons amb l’Inframón. Els minairons i els tresors amagats sota terra. Persones entre la realitat i la ficció que posseïren canuts de minairons.

En el quart i últim analitzaré rondalles i informacions que recolliren els antropòlegs dels records del poble. En ell podreu endinsar-vos directament en les històries que protagonitzen els minairons.

En aquest últim article us deixaré una bibliografia complerta, amb els llibres que he utilitzat.