Mercat Medieval de Vic 2017 i L’assalt de l’Altarriba

El mercat medieval de la ciutat de Vic, un dels més importants dels Països Catalans, arriba a la seva vintena edició tornant a omplir els seus carrers amb parades vingudes d’arreu i, especialment, d’Osona, per oferir als seus visitants tot de productes agroalimentaris i artesanals com en un gran aparador que, en aquestes fredes èpoques ja nadalenques, serveix bé per escalfar el cos i l’esperit, omplint els carrers d’olors i espècies, de música, dansa, cançons i de personatges del nostre passat, que deambulen, tot sovint amb molt de sentit de l’humor, al nostre voltant.

A més, en ella, podem gaudir de diversos actes culturals, com per exemple la visita teatralitzada al Museu Episcopal de Vic, «El retorn del cavaller», on un d’aquests personatges, un cavaller català tornat de Terra Santa, acompanyarà als visitants i els hi parlarà de l’interessant fons del museu, així com de peces que es presenten per a l’ocasió, com la recent troballa de les relíquies a la creu de Sant Joan de les Abadesses.

L’acte central del mercat és L’assalt de l’Altarriba, una sèrie d’escenes, repartides per tota la capital de la Plana, en què es recorden els fets que sacsejaren la ciutat al segle XV, al final de la Guerra Civil Catalana, un dels fets més sagnants, negres i complexos de la nostra història. Per parlar de l’Assalt hem de remetre’ns als fets que van portar a la guerra civil que enfrontà els catalans entre ells durant deu anys i que tingué unes repercussions terribles per al nostre esdevenir.

Després de la Pesta Negra i un seguit de males collites a causa de sequeres i inundacions, Catalunya es trobava, com tota Europa, en una profunda crisi, però a més se li ha d’afegir la fi de la dinastia bel·lònida, el tradicional casal de Barcelona amb Martí el Jove, també anomenat l’Humà o el Savi, un rei que es trobà el tron a les mans gairebé sense voler-ho i que va intentar lluitar per la seva nissaga fins, literalment, el seu últim dia. Els bel·lònides, que trobaven els seus orígens mítics al Rasés i Carcassona, però probablement el tenien als Pirineus, són substituïts per l’arribada del llinatge de la casa Trastàmara, d’estirp castellana, que mai acabaren de comprendre les terres que governaven però que amb el temps s’ensenyoriren de Catalunya fins al punt que Ferran el Catòlic va fer mans i mànigues per tindre un descendent directe masculí i no haver d’unir la Corona amb Castella –en realitat estem parlant d’un altre òrgan, però–.

Escena de l'Assalt de l'Altarriba. Foto d'Adrià Costa
Escena de l’Assalt de l’Altarriba. Foto d’Adrià Costa

Podríem dir que la Guerra Civil Catalana va ser la darrera i la primera gran guerra catalana, una guerra que va cremar els camps i les muntanyes, les ciutats i els pobles; una guerra tradicional en el ple sentit de la paraula, encara no compresa ni estudiada del tot. En ella s’enfrontaren Joan II, el Sense Fe, amb el seu fill, el Príncep de Viana –legítim hereu del Regne de Navarra–, i la noblesa d’estirp –el Consell del Principat–. Enfrontaren als mercaders i potentats, establerts en dos partits, la Biga i la Busca. I enfrontaren, especialment, el camp català, els camperols amb els nobles per l’abolició dels Mals Usos. Tothom estava en guerra, uns contra els altres, pares contra fills i germans, la guerra que no s’acaba, durant deu anys i amb enfrontaments abans i després.

Joan II, el Sense Fe, es trobava en una greu crisi financera i un endeutament endèmic que heretà i empitjorà greument durant el seu regnat. Essent un monarca inflexible i arrauxat va fer el que no s’atreviren a fer els seus antecessors, per molt Trastàmara i castellans que fossin, que va ser carregar tot el pes dels deutes sobre noblesa i mercaders, amb l’ajuda de la seva segona dona, l’astuta Joana Enríquez, que enverinà el Príncep de Viana, fill de la primera dona de Joan, Blanca de Navarra.

Però, com en un Joc de Trons qualsevol, Joan II buscà una aliança inesperada amb un dels cabdills remences, Francesc de Verntallat, un autèntic heroi de la nostra història i un personatge de novel·la, membre de la petita noblesa de la Vall d’en Bas. Va ser Verntallat, del que he de parlar en algun article futur, el que derrotà les hosts nobiliàries d’Hug Roger de Pallars, un cabdill brutal i sanguinari, mostrant una astúcia i coratge poques vegades vistos. El camp s’aixecà contra la noblesa i la ciutat, començant la Guerra dels Remences.

En aquest clima assedegat de sang, la ciutat de Vic va ser un centre dels enfrontaments i aquí hem de parlar dels Altarriba, una família d’aquelles també de novel·la, que la historiadora Elisenda Collelldemont, que també va treballar amb les guionistes que escriviren les escenes de l’Assalt de l’Altarriba, retratà molt bé en el seu estudi «Els Altarriba. De Sant Martí de Riudeperes a la Cerdanya. Ascens d’una família de la noblesa rural en temps de canvi (s. XIV–XVI)». Els Altarriba van ser una família de cavallers ennoblits que venien de la pagesia i que no dubtaren en utilitzar les armes quan calgués, tot sovint confonent-se amb bandolers i assassins, una estirp violenta i que utilitzà totes les eines a la seva mà per ascendir socialment, fins a arribar a assaltar la ciutat de Vic quan aquesta capitulà, creient que el tractat de pau era massa benèvol per a la ciutat.

L’Assalt de l’Altarriba implica a tota la ciutat de Vic, però també és un esdeveniment amable per als forasters, que així podran conèixer, juntament amb la visita teatralitzada al museu episcopal, la nostra història des d’una perspectiva més viva, diferent i immersiva. De mercats medievals com els de Vic n’hi ha arreu de la nostra geografia, i la capital d’Osona té un patrimoni històric ric i una història complexa, que aquests dies podem conèixer de primera mà.