L’origen de les llegendes (I): Navegant el riu de les paraules

Joan Amades, banyes
Joan Amades fent el signe de les banyes, un dels signes populars que els catalans encara feien quan ell els recollí. Amades va ser un dels nostres grans recol·lectors i preservadors de llegendes populars

En aquesta sèrie d’articles, la sèrie més llarga en la que ens hem embarcat fins ara, viatjarem als orígens de les històries que neixen del territori, amb el vol de la imaginació als nostres peus i guiats pel foc del fet fugisser i enganyós que anomenem «realitat». Les llegendes en temps remots s’explicaven a la vora del foc a la comunitat com un acte màgic i més endavant en els encreuaments de camins per cridar la processó fantasmagòrica, i més, més endavant, sobre el mar, en fràgils vaixells per espantar la Por i també entre arbres i foscúria per donar-se escalfor i apaivagar les bèsties. I avui han fet forat fins als pisos de ciutats modernes sacsejades per l’esdevenir frenètic de la modernitat i els timbals dels déus… Que encara tronen per a qui vulgui escoltar-los.

En aquest viatge visitarem tots aquests espais, liminars o definitoris. Però, sobretot, ens trobarem amb nosaltres mateixos, perquè les històries que ens expliquem les imaginem nosaltres –o creiem que les imaginem nosaltres– i alhora ens conformen com som en un cicle inacabable. I escoltarem la veu d’aquells que ja estan morts però segueixen ben presents, escoltarem les cançons dels oblidats, la crida de déus i esperits. La veu del somni. Un reflex de tot allò que som i podem ser.

Les llegendes són llavors sembrades en el Territori, solejades per l’Esperit i regades per la pluja de la Tradició. Llavors que contenen una veritat més real que la mateixa realitat, que no és res més que una altra història, una altra llegenda, en la que creiem més que les altres. Serà un viatge sota l’auspici del roure, on ens trobarem amb velles bruixes i donarem la mà a murris contacontes, abraçant-nos amb l’esperit mateix de la nostra comunitat humana, que viu perquè somia, que batega al ritme de les històries que ens expliquem els uns als altres i que són allò que ens conforma com a pobles i societats. Perquè som les històries que ens expliquem.

Un conte del Decameró (1916), d'en John William Waterhouse
Un conte del Decameró (1916), d’en John William Waterhouse. El Decameró, escrit per Giovanni Bocaccio entre el 1350 i 53, conté més de cent contes i novel·les breus, amb un estil moralitzador i culte, com convenia als exempla medievals. Moltes de les seves històries, però, tenen orígens populars, i són properes a la tradició oral.

Aquesta primera part del viatge la farem remuntant el riu de les paraules, que formen el flux de consciència de la nostra ment. Pels que no estigueu acostumats a la lingüística potser us semblarà àrid però, si el seguiu, veureu com valdrà la pena. Les paraules són els ossos del nostre interior, l’estructura amb la que aixequem l’edifici de la nostra existència individual i col·lectiva, diferenciació que en realitat és més feble del que ens pensem.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, «llegenda» és una «narració popular d’esdeveniments sovint amb un fons real però desenrotllat i transformat per la tradició». El diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll, rebla més o menys igual: «Narració que té per fonament un fet o fets més o menys reals, però transformats per la tradició». Si llegim el Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, trobem que la seva definició no varia gaire: «Relació de fets que tenen més de tradicionals o meravellosos que d’històrics o verdaders». La Gran Enciclopèdia Catalana s’estén més en la seva definició, que val la pena recollir per complet a peu de pàgina: «Narració, oral o escrita, d’aparença més o menys històrica, però en realitat amb una major o menor proporció d’elements imaginatius».1

Si agafem aquest reguitzell de definicions, trobem que totes incideixen en un aspecte comú, una llegenda és una barreja de fets imaginats, transformats per la tradició i amb un fons, tot sovint, però no sempre, històric i real. Són aquestes tres paraules la clau sobre la qual anirem treballant en aquesta sèrie d’articles: «Tradició», «Realitat» i «Imaginació». Anirem veient com, en realitat, una llegenda és allò que desafia la nostra concepció de «realitat», que es troba en l’encreuament de camins entre el que és i el que no, entre la possibilitat de la terra i el vol de la imaginació.

Vasilisa la bella
Vasilisa la bella (1899), il·lustració d’Ivan Bilibin per Narodnye russkie skazki (Contes populars russos), recull de contes folklòrics d’Alexander Afanasyev. Com els Grimm, en qui s’inspirà, Afanasyev recollí centenars de llegendes d’una tradició antiquíssima, però com ells i gairebé tots els folkloristes de l’època, al redactar-los també els modificà.

L’etimologia de llegenda ens aporta alguna paraula més i matisos molt interessants. Llegenda té el seu origen en el francès medieval «legende» i aquest del llatí «legenda», participi de futur passiu de «legere», és a dir, «llegir». Si tirem més del fil de la llengua, que és la que conforma el marc en el qual pensem, vivim i transformem el món, «legere» conté l’arrel indoeuropea «leg-», que significa «escollir», «collir» –en un sentit agrari– o «recollir». Aquesta arrel, cabdal per entendre el significat profund de l’esperit de les llegendes, també la trobem en la paraula grega «λóγος», «logos», que significa «raonament», «argumentació», «parla» o «discurs», també es pot entendre com «intel·ligència» –que també està relacionada amb el llatí «legere»– o «pensament».

Aquesta etimologia de llegenda ens porta directament al segle XII, quan aquestes «legendas», literalment, «coses per ser llegides», es referien a les vides dels Sants, vides «escollides» que es llegien en el refectori per entretenir als monjos mentre menjaven, tot sovint amb motius edificants. No va ser fins al segle XVI quan la paraula ja es començà a utilitzar més enllà de l’àmbit religiós, per referir-se a fets entre la imaginació i la realitat –com les mateixes vides dels sants–. Una llegenda doncs, en el seu origen, era «allò que es narrava» o «es recollia per ser explicat».

L’origen de l’ús de la paraula «llegenda» per referir-se a fets «entre la imaginació i la realitat» la trobem doncs en un context medieval i erudit que, com sol passar, per osmosis va anar filtrant-se en el coneixement i el saber popular. Però no us penseu que això va produir-se de la nit al dia, no va ser fins a l’època moderna, entre el 1400 i el 1500, que no trobem documents a Europa que fan referència a llegendes en un context popular. Això vol dir que abans del segle XII no existien les llegendes? Quines paraules feien servir els nostres avantpassats de l’alta edat mitjana i de l’antiguitat per referir-se a fets «llegendaris»?

Les mil i una nits
Les mil i una nits, de la que en parlarem més en el proper article, és un recull de contes de l’àrab Abu Abd-Allah Muhammad el-Gahshigar, escrit durant el segle IX. Contes d’origen folklòric i popular i que ja es recolliren en el llibre persa Hazâr afsâna (Les mil llegendes).

Remuntant aquest riu de les paraules, la que ens portarà més enrere en el temps és «conte». La seva etimologia és molt reveladora i la història de la paraula, també. «Conte» ve de la paraula llatina «computum» –«càlcul», «compte»–, que es desdoblà en dos. En el llatí culte derivà a «còmput» i en el llatí popular, el que es parlava majoritàriament a la Península i Occitània –el llatí culte no passà de l’administració i els literats–, derivà a «conte». Conte doncs és una paraula, en origen, utilitzada pel poble per referir-se a quelcom que quedava fora de l’àmbit administratiu i eclesiàstic. I el seu origen dins de «computum» indica la seva probable relació amb un «recompte» d’històries.

És interessant que una paraula relacionada amb la matemàtica donés origen a una paraula relacionada amb les narracions. Com la matemàtica i la música, els contes també tenen ritme i compàs. També és força curiós que la paraula «tale» –conte– anglesa, tot i ser totalment diferent, deriva de l’equivalent de «computum» de l’antic germànic, «talo», que també significa càlcul.

En tot cas, no busquem en la paraula «computum» o «conte» un origen de les llegendes. L’ús de conte en relació a narracions entre la imaginació i la fantasia no la trobem popularitzada, com a mínim fins, de nou, el segle XVI. Abans, a l’alta edat mitjana, no era una paraula que s’utilitzés i a la baixa edat mitjana, en llengües llatines, és pràcticament inexistent i s’anà infiltrant a poc a poc. A l’edat mitjana sí que s’utilitzaven les paraules «faula», «fabliau», «apòleg», «proverbi» o «exempla», però tot són narracions compartimentades, estructurades a l’estil medieval en diferents formes i gèneres i diferents les unes de les altres.

«Faula» no ens resol res, les faules eren relats literaris moralitzants amb protagonistes animals i trets humans. Avui arcaïtzants i en desús són «apòleg» i «exempla». Un «apòleg» és una història en què es narren fets també moralitzants, però amb protagonistes humans. Els «exempla» o «proverbis» són històries morals derivades dels apòlegs sovint amb un rerefons religiós i, com elles, des del principi tenen una construcció literària que el lector o oient sap que és inventada per un autor o que formen part del cànon de les vides de sants. Els «fabliaux» són relats satírics i còmics, més en la línia del Decameró o Els Contes de Canterbury.

Pàgina del fabliau francès del Roman de Renart
Fragment d’una pàgina del fabliau francès anomenat Roman de Renart, un antologia francesa dels segles XII i XIII de contes protagonitzats per animals, molt satírics i surrealistes, amb un component fins i tot grotesc, que els joglars recitaven per les viles i ciutats. El seu èxit va ser aclaparador i el seu origen era oral i popular.

No estem davant de llegendes, del significat de «llegenda» que, recordem, està en l’encreuament de camins entre el fet inventat i real. La paraula rondalla, pròpia del català, és més significativa que totes aquestes, segons l’IEC, una rondalla és una «narració generalment breu, popular, sovint de transmissió oral, de caràcter fantàstic, llegendari o amb elements reals, destinada especialment a l’entreteniment dels infants». Per fi trobem una paraula que podria ser equivalent a llegenda però, per desgràcia, el seu ús també és relativament modern.

Fins ara tenim que en el temps llarg i boirós en què l’antiguitat anava acabant va començar a sorgir una paraula –conte–, que feia referència a històries populars entre la imaginació i la realitat. Però aquesta paraula no es començà a utilitzar –i ben poc– amb aquest sentit fins al segle XIV i ja àmpliament fins al XVI. La paraula llegenda també té el seu origen a l’edat mitjana, però el seu ús com el coneixem avui en dia no canvià íntegrament fins al segle XVI. Aneu copsant l’evolució?

Els nostres avantpassats, abans de la baixa edat mitjana, no s’explicaven llegendes? Si no tenen una paraula similar per designar-les, és potser que no en tenien? I la resposta és… No, no en tenien de «llegendes». Com? No s’explicaven llegendes? No s’explicaven històries d’herois? D’homes i dones valents que van lluitar i morir per defensar la Terra? I de reis que eren devorats pels seus súbdits i reines que coneixien el llenguatge de les plantes i els arbres? No s’explicaven històries dels seus avantpassats? Els gloriosos i els maleïts. De bruixes i monstres que vivien dins els turons? La resposta a tot això és ràpida: Sí. I no eren llegendes? No… no ben bé.

Xilografia del segle XV
Xilografia anònima del segle XV on podem veure una escena dels Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer, on un seguit de peregrins que viatgen a la catedral de Canterbury s’expliquen una sèrie de contes. Chaucer va escriure els Contes a finals del segle XIV però no es publicaren fins més tard. Són una obra literària, per bé que reflecteixen la societat de la seva època no tenen un origen popular estricte.

Fer-se aquesta pregunta i explicar-la, comprendre-la, és viatjar a l’origen del nostre pensament com a comunitat que s’explica històries. No podem analitzar la lingüística i la seva evolució amb les nostres eines i la nostra estructura mental d’homes i dones moderns, per comprendre-la realment hem de fer el viatge en el temps i veure el món com el veien ells, el mapa i la barca ja les tenim en les mateixes paraules. I és que, com començava l’article, el llenguatge és un reflex de la nostra estructura mental i la nostra visió del món. Per això l’estudi de la lingüística que hem fet fins ara és força revelador…

Però no en diré res més ara. Deixaré la pregunta en incògnita, d’aquesta mentalitat en parlarem en el següent article: El calder de les rondalles. En ell parlarem, doncs, d’això, de calders. I de música. I de dansa. I de sexe i menjar. I de déus i de monstres. Molts monstres. Però sobretot del calder.

Vosaltres què en penseu? S’explicaven llegendes els nostres avantpassats més remots? Sí? No? I com eren? Com les vivien i com les explicaven? De ben segur que molts de vosaltres ja sabeu la resposta: Solament heu de mirar dins de vosaltres i escoltar.


1.És generalment relacionada amb una persona o un grup humà, o amb un monument, un lloc o un territori. Acostumen a agrupar-se en cicles entorn d’un centre d’interès: protagonista, esdeveniment, etc. Poden ésser religioses, profanes o mixtes, segons el tema que desenvolupen. També poden ésser populars (de formació més o menys espontània o inconscient), erudites o fruit d’una combinació d’elements de tots dos orígens. Poden haver estat inicialment erudites i haver aconseguit després una àmplia popularitat. Contenen quasi sempre un nucli merament històric, al voltant del qual s’ha format una excrescència, més o menys gran, d’episodis imaginatius o procedents d’altres llegendes, però algun cop els elements històrics poden mancar-hi totalment. L’aparició de l’excrescència imaginativa pot provenir de motivacions involuntàries, com errors, males interpretacions, o de la suggestió d’un fet excepcionalment colpidor; o bé de l’acció conscient d’un o més homes que, per raons interessades o purament estètiques desenvolupen l’embrió original.

Entre les llegendes religioses hom pot destacar les relatives a Buda, o l’anomenada Llegenda àuria o Flos sanctorum. Entre les profanes, les llegendes èpiques franceses. Exemple de cicles són, dins aquestes darreres, el del Rei, el de Guillem i el de la Croada, el de Guifré el Pelós i el de Ramon Berenguer IV. Entre les llegendes de caràcter popular es podrien assenyalar la de Joan Garí, i entre les erudites, la d’Otger Cataló, mentre que la de Guillem Ramon de Montcada podria ésser un bon exemple de llegenda mixta.