L’Orde de l’Atxa: El coratge de les dones de Tortosa

Simbol de l'Orde de l'Atxa, a Tortosa

La guerra és lletja. Estèticament, internament, externament. Ningú vol la guerra i és normal. Transportar-vos amb justícia i amb immersió a un temps on la guerra era el pa nostre de cada dia és complicat. Més complicat que parlar-vos de criatures i esperits. Podria narrar-vos els fets sense més, esperant que capturéssiu l’esperit del temps i de les seves gents. Però crec que us narraria l’acció a mitges si no us parlo, encara que sigui breument, de què era la guerra, realment, pels nostres avis i àvies.

Avui és fàcil parlar d’espases i destrals, d’estratègia bèl·lica, de ballestes i arcs, de càrregues de cavallers i d’esgrima. De la seva èpica i de totes aquestes coses. És fàcil parlar de guerra en tant, a Catalunya, fa dècades que no vivim un conflicte armat si no tenim en compte el terrorisme. Però la guerra és atzarosa i absurda, és tediosa, mecànica i frenètica alhora, bruta, pudent i sense un sentit que nosaltres puguem copsar amb lògica. Per la gran majoria dels nostres avantpassats la violència era arreu. Li podien anomenar «bandositats» o «cavalcades», duels o baralles. És difícil de comprendre en un temps i en un lloc com el nostre en el qual, per sort, hem gaudit d’un llarg temps de pau. Però la majoria de generacions que ens precediren, com a mínim una vegada a la vida, eren cridats a la guerra. Com a mínim una. I perquè comprengueu què era, no vull estendre’m gaire, solament us faré present una senzilla i desagradable imatge, no cal més: Les destrals i les llances tallen la carn. Us imagineu un tall profund a la carn? És desagradable, oi? Això és la guerra, la guerra real.

Ara us parlaré d’unes dones que van haver d’anar a la guerra per defensar-se elles i defensar els seus fills, desemparades, solament elles per elles mateixes, davant una fi inexorable i segura: El dolor i la mort. Un cop us heu imaginat la imatge que acabo d’evocar, sereu més capaços de comprendre el valor del què van escometre, el seu coratge a ultrança, el batec del seu cor sobre el mànec de la destral, els cabells lligats a l’espatlla i els seus crits aixecats a la nit, cremant amb coratge.

Curtmetratge de “l’Orde de l’Aixa”, de 2016. Marina de Miravall, interpretada per Montserrat Ocaña

Tortosa, 1149

La conquesta de Tortosa és digne d’una novel·la. Va ser un llarg setge, del 29 de juny a finals de desembre de 1148. El comte de Barcelona, Ramon Berenguer, amb el suport dels occitans de la vescomtessa Ermengarda de Narbona, els cavallers del Sant Sepulcre, els hospitalers i templers, els homes de Guillem Ramon de Montcada i un fort contingent de genovesos, anglesos i normands, posaren fi al domini sarraí d’una ciutat que era una de les més boniques i pròsperes dels regnes de taifes. Al-Idrissí, viatger, geògraf i científic musulmà, descrivia la seva esplendor així: «La ciutat de Turtuixa és emplaçada al peu d’una muntanya i protegida per forts murs. Hi ha molts mercats i bells edificis, artesans i pagesos, i hi són construïdes grans embarcacions amb la fusta treta de les muntanyes que la volten, cobertes de pins de corpulència i alçada notables».

Després de la conquesta, que deixarem per una altra ocasió, succeeixen els fets que ara us narraré. És una història en la qual es mescla la llegenda i la veritat. Els mateixos historiadors no es posen d’acord en si va passar realment o no.

Jo us narraré els fets i vosaltres decidireu amb què us quedeu.

Passat l’hivern, el comte de Barcelona i el seu exèrcit anaren a conquerir Lleida i Fraga. Volien que fos un atac ràpid, inesperat, així que deixaren Tortosa desprotegida. Els sarraïns, atents als moviments de l’exèrcit català, tornaren a posar setge a la joia de l’Ebre. Enrere havien quedat les dones dels guerrers amb els seus fills, moltes d’elles eren forasteres, angleses, normandes i genoveses. Viatjaven amb els seus marits, que com a mercenaris tenien la guerra per ofici. D’altres eren vídues i òrfenes, que havien perdut tota la seva família durant la guerra.

Els pocs homes que eren a la ciutat formaven part d’un consell provisional. Avisats pels seus espies del poderós i innumerable exèrcit que van reunir els musulmans més enllà del riu i de les malmeses muralles de Tortosa, donant-t’ho tot per perdut, els nobles del concili van decidir cremar la ciutat, que les dones i nens se suïcidessin i ells morir combatent fins al final. Tot això ho van decidir d’esquena a les seves mullers, i van disposar-ho tot perquè així es fes abans de l’atac sarraí.

Tres germanes filoses, que vivien a Tortosa abans de la conquesta catalana i hi serien molt de temps després d’aquesta, mentre debanaven les madeixes van sentir com, mentre giraven, la fusta i la tela va començar a cridar: «Els moros vénen!, els moros vénen!». Les tres germanes van fer córrer la veu entre les dones de la ciutat. La muller del governador provisional de la ciutat va convèncer-lo que elles defensarien Tortosa. El seu marit no va voler saber-ne res. Així que entre elles van organitzar el seu propi consell de dones, entre totes s’armaren amb les armes que van arreplegar, llances i destrals, escuts i maçes, cotes i cuir, tot el que tenien a mà. Eren dones nobles i dones plebees, nenes i ancianes, dones del camp i de la ciutat, mullers de soldats i de comerciants, vídues i òrfenes.

Perquè els sarraïns pensessin que la ciutat era fortament defensada, les que eren a les muralles van lligar-se les llargues cabelleres sota la cara, perquè semblessin frondoses barbes. D’altres cridaven, fent un gran estrèpit colpejant amb les empunyadures de les armes sobre els escuts i les pedres. Però tot això no va fer enrere als sarraïns, que eren molt nombrosos i tenien ardents desitjos de reconquerir una ciutat en la qual havien treballat i viscut durant segles, convertint-la en una de les més riques de totes les ciutats musulmanes. Ells sabien que, si conquerien Tortosa, tota la resta del territori seria seu. Veient el poderós estol sarraí a les portes, moltes d’elles van rendir-se i van voler seguir el pla que els governadors van proposar en primer lloc: Cremar la ciutat i suïcidar-se.

Castell de la Suda, Tortosa

El desànim va córrer entre elles. Moltes van amagar-se amb els seus fills a soterranis i clavegueres. Va ser aleshores quan una jove de llargs cabells pèl-rojos, que cap d’elles coneixia, va començar a recórrer la ciutat i el Camí de Ronda, enardint-les amb ànims i esperança. Va pujar les escales de l’església de Sant Miquel, recordant que dins la ciutat no solament hi havia les seves vides, sinó també les dels seus fills i filles, que les que no tenien família no tenien res a perdre i molt a guanyar, que totes formaven part del mateix poble i que la ciutat era seva perquè la sang que s’havia vessat era la seva. La veu va córrer i creient que tenien a Santa Brígida del seu costat, la jove pèl-roja va esperonar els ànims de les dones de Tortosa, que van disposar-se a fer front al massiu assalt musulmà. Encara no les tenien totes però sabien que no podien fugir, que era lluitar o morir. Moltes es van encomanar al seu Senyor, esperant la mort.

Quan eren davant les portes de les muralles, entre elles va aparèixer un home de llarga barba, borni i amb un barret d’ala ample, vestit i abillat tot ell com si fos un romeu de camí a Sant Jaume de Compostel·la. Ningú sabia d’on havia sortit aquell misteriós viatger, però les dones, prenent-lo pel mateix Sant Jaume, van posar-lo al capdavant de totes. Quan els musulmans ja colpejaven les portes de la ciutat amb els seus ariets, llençant-les a terra, es va sentir l’agut i potent crit de la jove pèl-roja i el romeu barbut va desenfundar una espasa que cremava amb foc sobrenatural. El portal que va defensar el misteriós peregrí encara avui és conegut com el Portal del Romeu, si aneu a Tortosa, podreu visitar-lo i, qui sap, escoltar el crit de coratge de les seves defensores.

En aquell portal i en tota la resta de la ciutat les dones van fer front als sarraïns a ultrança. Tanta era la seva valentia i força que, els sarraïns, no esperant-se una resistència tan ferotge van començar a fugir amb la moral esmicolada. I quan intentaven reorganitzar-se, elles s’hi llençaven a sobre, sabent que era vèncer o morir, que s’ho jugaven a tot o res i que protegien als seus fills. Quan els sarraïns retrocediren per tercera vegada va ser el seu final, perquè les dones de Tortosa van carregar darrere d’ells, donant-los caça perquè no tornessin a intentar atacar la ciutat mai més. Després d’aquella gran victòria les tortosines van pensar que, un cop haguessin reorganitzat les seves files, ben aviat els sarraïns tornarien a intentar un nou atac.

Com havien patit moltes baixes no sabien si podrien resistir un nou assalt, així que donaren un dels millors cavalls al misteriós peregrí, una colossal egua blanca. El romeu muntà i emprengué la carrera al galop per advertir al comte de Barcelona. Quan arribà entre Vallbona de les Monges i Rocallaura va topar-se amb una penya immensa, que li feia nosa. El romeu, sense pensar-s’ho, va partir la penya en dos d’un cop d’espasa i l’egua blanca saltà la roca. Avui és coneguda amb el nom de la «Roca de Sant Jaume», la veureu tota llisa pel foc de l’espasa del romeu i amb dos clots que són la peülla de les potes de l’egua, quan va caure a l’altra banda de la roca.

El comte Ramon Berenguer, en ser avisat pel peregrí, va córrer a la ciutat impedint un nou atac… I el viatger va desaparèixer tal com havia vingut. El comte i els seus consellers no donaven crèdit al coratge de les seves mullers, per molt que li explicaven no s’ho creia i va decidir brindar el més gran dels honors a les tortosines, un orde propi amb un emblema únic: La destral vermella sobre fons negre.

D’ençà d’aleshores les descendents de les valentes defensores de Tortosa van portar les vestidures de l’Orde de l’Atxa, instituïda pel comte Ramon Berenguer en honor a elles i perquè es recordés la seva memòria. Avui és una distinció honorífica de les pubilles tortosines.

Làpida funerària amb el símbol de l’Orde

L’Orde de l’Atxa

Aquesta és la llegenda de l’Orde de l’Atxa. Pràcticament no hi he afegit res del que ens expliquen Amades, Despuig i Lorenzo Villanueva. Tot el que sabem d’ella ho sabem per documents posteriors al fet, quan ja estava desapareixent. El primer que ens dóna notícia de la seva existència és Cristòfor Despuig a «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» del segle XVI, on explica que totes les descendents d’aquelles defensores podien formar part de l’Orde, que era considerat un gran honor i que estaven exemptes de certs impostos a més de gaudir de privilegis reials. Precisament el fet que ja estigués en desús, en època moderna, va fer que Despuig possés la seva memòria per escrit, perquè no s’oblidés.

El seu atuell de gala eren unes vestidures negres, Despuig diu a «mode de frare cartoixà» o a imitació dels ordes militars medievals, amb un escapulari en el qual hi havia una destral vermella. La destral és probable que faci referència a les amazones, que segons les cròniques clàssiques brandaven aquesta arma. Avui la trobem per la ciutat en làpides funeràries medievals, també en un relleu destacat, al costat de l’escut de la ciutat i de la imatge de la Mare de Déu de la Cinta, al claustre de la Catedral, en el lloc on es reunia el consell general de la ciutat al segle XIII. Això podria indicar-nos que pertànyer a l’Orde de l’Atxa no era solament un càrrec honorífic i tradicional, com va acabar essent en temps de Despuig, sinó que van tindre càrrecs i certa importància en el govern de Tortosa. No ho podem assegurar.

En resum, no sabem si va ser un fet real o imaginari. El detall de les barbes, que trobem en Amades, és una referència a la llegenda dels llombards, de la qual està agafada literalment. No gaudim de cap document que ens expliqui què va passar exactament durant el setge de la ciutat. Hi ha historiadors que diuen que és una fantasia. Hi ha d’altres que afirmen que, el que va passar realment, va ser que les dones van participar del setge i conquesta de la ciutat quan els homes flaquejaven. Alguns comenten que podria ser un orde militar amb totes les seves característiques. Si bé sabem que hi havia monges templeres i hospitaleres, les seves funcions dins de la jerarquia dels ordes militars encara és discutida: Uns asseguren que solament feien funcions sanitàries i de suport logístic, d’altres que rebien instrucció militar. Si l’Orde de l’Atxa va existir com a capítol militar, podria haver agafat com a model aquestes monges. És important remarcar que els templers i hospitalers van rebre una cinquena part de totes les conquestes del comte de Barcelona, amb llocs tan importants com el castell d’Amposta. L’any 1188 el rei Alfons el Trobador va concedir als templers tota la ciutat, amb el castell de la Suda, que van mantenir fins a la seva dissolució.

Personalment m’inclino a pensar que és una llegenda amb un fons ben real. El perquè és fàcil, no hi ha motiu de crear una orde honorífica si no és en record d’algun fet verídic, del que a més a més trobem la seva insígnia en el lloc on es reunia el consell de la ciutat i en llocs on vol que es recordi per sempre, com són les làpides funeràries. Però, el més important, és que cap rei i cap governant deixa de percebre diners –exempció d’impostos– per una cosa banal o una fantasia. Tots sabem la importància que tenen els impostos pels governants d’ahir, d’avui i de sempre.

Portal del Romeu, exterior

 

Portal del Romeu, interior

El tall de la destral

Avui no ens sembla estrany que les dones siguin policies, militars, que portin fusells, que condueixin tancs i avions de combat. Tots tenim al cap les milicianes catalanes, comunistes i anarquistes, voluntàries a la Guerra Civil espanyola. Si anem més enrere, és més difícil trobar exemples. Però el cert és que les dones sempre han participat en les guerres i les batalles. Tant en llocs a la rereguarda, com en primera línia en l’àmbit mèdic i de suport. El moment de la història –europea– que és menys habitual trobar dones soldat és, com ja sabeu, entre els segles XV i XIX.

A l’antiguitat era més comú trobar guerreres. Les dones gal·les tenien fama de ser poderoses i despietades en combat, el professor de la Universitat de Texas Philip Freeman, en el seu assaig «War, Women and Druids: Eyewitness Reports and Early Accounts of the Ancient Celts», ens parla de molts casos en què els romans van haver-se d’enfrontar amb dones celtes i germàniques. A les sagues nòrdiques tenim reculls de dones guerreres. La Saga de Vinland, per exemple, ens explica com les daneses es colpejaven els pits nus amb destrals per espantar els enemics. Les dones pictes, el poble pregaèlic d’Escòcia, armades, despullades i amb el cos pintat, per terroritzar els invasors vikings cridaven fins a quedar-se ronques, mostrant els seus genitals oberts, en una mostra desafiant de que no tenien cap mena de por i que lluitarien fins a la mort. Les irlandeses, quan van patir un intent d’invasió romana, cantaven i cridaven amb tanta força des de la costa, acompanyant als bards, amb els cabells punxeguts per greix animal i el cos pintat amb símbols i pintures de guerra, que els legionaris romans embarcats expliquen que van viure un autèntic malson, creien que el cel nocturn queia sobre ells i que viurien maleïts per sempre. Roma va desistir d’envair Irlanda.

Podeu pensar que això són rondalles però no cal anar-nos-en massa lluny per trobar un exemple molt similar, si pensem en la por atroç que tenen els soldats de l’Estat Islàmic a morir a mans d’una dona kurda o siriana. Per les cultures radicalment patriarcals i jeràrquiques morir a mans d’una dona és, en si mateix, una de les pitjors vergonyes i càstigs que li pot passar a un soldat. En aquest fet hi ha conceptes simbòlics i socials molt arrelats, en els que no entraré en aquest article.

Tampoc us heu d’imaginar que els batallons compostos per dones eren molt habituals a l’antiguitat, però si hem de fer cas dels documents que ens han arribat, n’hi havia. L’antiguitat era una època on la participació en la guerra venia determinada per factors no gaire allunyats dels d’avui. Hem canviat nosaltres, la nostra societat, però la guerra segueix igual, com va explorar l’antropòleg Georges Dumézil: La protecció del territori, de la família i dels infants requeia tot sovint en les dones, que en la cultura gal·la formaven un últim bastió contra l’invasor si els homes eren derrotats. Per influència del cristianisme i de l’establiment d’una nova estructura social i familiar, a l’edat mitjana era menys freqüent trobar dones a la guerra, però tampoc impossible. S’hi hauria de matissar en quina cultura, el moment i on.

Quan us vaig parlar dels vikings i els normands us vaig parlar de Sikelgaita de Salern i del fet que tenim restes arqueològiques i documentals que demostren que hi havia dones escandinaves que anaven a la guerra. Els pobles bàltics, enfrontats als croats de l’Orde teutònic i al regne de Polònia, també tenien dones entre les seves files. Bàltics que, per cert, van ser dels últims pobles pagans d’Europa, convertits sobre el paper durant el segle XIII. El que hem de pensar és que, sigui en l’Europa cristiana medieval, els pobles gals del segle I aC o les skjaldmö viking, les dones són la meitat de la població del món i, com és lògic, s’han vist tan embolicades en les guerres i les batalles com els homes, no com a elements passius, sinó com a participants actives en diverses maneres.

Avui hem conegut un d’aquests casos de la Catalunya medieval: L’Orde de l’Atxa de Tortosa. Una història i llegenda que val la pena que conservem a la nostra memòria, en record d’aquelles dones valentes que van defensar la ciutat, quan tot era perdut i l’hora era la més fosca.


Si voleu saber-ne més

No he canviat ni afegit pràcticament res de les fonts que he utilitzat per a la recreació de la llegenda, que són aquestes:

AMADES, Joan. Costumari Català, Vol.11, Juliol, la calor. Pàgina 256. Edicions 62, Barcelona. 2005

DESPUIG, Cristòfor. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Enllaç directe

LORENZO VILLANUEVA, Joaquín. Viaje literario a las iglesias de España. Enllaç directe

No l’he pogut llegir, però he trobat que una estudiant de secundaria tortosina, Pilar Salvador, va fer-ne un estudi molt complet de l’Orde, anomenat “Les matrones de Tortosa”, comparant dos textos de caràcter jurídic: el Liber Iudiciorum (segle VI) i el Còdex de Costums de Tortosa (segle XIII). En ell investiga si les dones de l’Orde de l’Atxa havien aconseguit un reconeixement jurídic gràcies als privilegis atorgats pel comte de Barcelona i, per tant, si aquest fet va quedar reflectit en l’ordenament jurídic d’aquells temps. A més a més d’aquests dos textos, ha consultat diverses fonts documentals per contextualitzar el seu treball i ha comptat amb el testimoni de Jesús Massip, historiador i director honorari del Museu-Arxiu de Tortosa.