Lo Marraco: El mal que ve de Ponent

El Marraco l'any 1918, disposat a devorar un nen. Font als enllaços.

A Llegendàrium he parlat de dracs i serps moltes vegades. He parlat de la melodia retorçada de la terra amb el Drac de Vilardell, del Montnegre i Sant Celoni. Hem conegut l’enigma de la Víbria i la seva relació amb els corrents subterranis. Hem vist la imatge especular entre els homes i les grans serps, que habiten les coves de l’ànima, amb el Lluert del Coll de Canes.

Però fins ara no havíem anat a Ponent, on trobem una expressió única i terrible del Drac, lo Marraco, original visió lleidatana de la Por que devora la innocència i, alhora, la fa feliç.

On es pon el Sol: Lo Drach de Lleida

Aquesta bèstia va unida a la festa i la tradició de Lleida. Com a creació d’imatgeria festiva és relativament recent, del 1907. El seu origen com a fera popular lleidatana és incert, probablement molt antic, sempre relacionada amb altres personatges.

Al final de l’època medieval, el 1486, el Consell General de la Paeria de Lleida ordena solemnitzar les festes i figures festives, però, fins on sé, no apareix cap imatge o entremès especificat. Per què aquesta demanda de la Paeria? És possible que el poble fes sortir al carrer imatges festives, bèsties i gegants, sense cap ordre, sense cap llei. Potser, com va succeir a molts altres llocs de Catalunya i Europa, el Consell volia regularitzar i fer-se seves aquelles figures de desgovern.

En les processons catòliques medievals podien emprar-se figures que eren conegudes i estimades pel poble, imatges utilitzades en moments de disbauxa i celebració, com les cucaferes de Tortosa o Morella i la tarasca de Tarascó, a l’Occitània. En el segle XIV trobem la Cucafera de Montblanc, una de les imatges festives documentades més antigues de Catalunya. Una hipòtesi, proposada per Joan Amades, ens diu que s’anomenava marraco a qualsevol animal castrat, com el moltó. És a dir, una bèstia grossa i engreixada. Marraco podria ser un sinònim de «bestiota» o «fera grossa» i l’apel·latiu «cucafera» no deixa de ser, també, un mot arcaic i medievalitzant de fera grossa o salvatge. El Marraco té molt d’aquesta cucafera medieval, emparentada amb la tarasca, i a Lleida molts segles després trobà una versió pròpia.

El 1551 trobem documentat un drac que acompanya la processó lleidatana de l’Assumpció. Probablement és la primera vegada que un drac apareix citat en el seguici festiu de Lleida. Però això no vol dir que abans, durant el segle XV o més enrere, no hi fos. Simplement, aquesta és la primera vegada que apareix documentat un drac acompanyant una processó religiosa.

Aquestes feres, que avui ens poden sobtar en una processó catòlica, podien emprar-se per dos motius. O bé per apropiar-se de l’ús popular de figures monstruoses i estrafolàries, que trobem documentades d’ençà de temps romans arreu d’Europa, on el «bé» representat per la imatgeria cristiana derrota al «mal» personificat per bèsties que, es creia, pertanyien a temps passats o territoris fantàstics –un cas molt estès a Catalunya és la llegenda de Sant Jordi–; o bé per moralitzar i fer por, mostrant feres infernals. Els dos motius no s’exclouen.

El 1654 el Concili Provincial de Tarragona va prohibir els entremesos i qualsevol expressió festiva dins les processons i actes religiosos. Aquesta prohibició s’ha d’entendre en el marc que va crear la Contrareforma, que va fer l’Església catòlica molt més estricta. He llegit en diverses pàgines web que va ser el bisbe Antoni Agustí –qui participà a Trento, el Concili de la Contrareforma–, el 1656, qui va suprimir gegants, cavallets i drac. Però el bisbe Agustí va morir el 1576 i, en tot cas, correspondria la seva prohibició al bisbe Miquel d’Escartín, qui va ser bisbe de Lleida del 1656 al 1664. No he accedit a fonts primàries per documentar-ho, però si el bisbe Agustí fou qui ho prohibí, la data de 1656 deu ser errònia.

L’any 1671 el Capítol de la Seu ordena construir un drac com el que hi havia abans de la Guerra dels Segadors, quan suposadament va ser destruït. Aquesta citació és molt important, perquè ens indica que hi havia un drac anterior a la Guerra dels Segadors, però l’hem de llegir amb prevenció, perquè es troba en una obra d’inicis del segle XIX, el Viatge literari a les esglésies d’Espanya, del frare de Xàtiva, Jaume de Villanueva. En el volum dedicat a Lleida, que va ser publicat el 1851, Villanueva hi escriu, en castellà: «Tornant a la processó del Corpus, trobo que el 1671 el Capítol d’aquesta església va resoldre a 20 de desembre que es fes un Drach (ho escriu en català) com el que hi havia abans de les guerres (de Felip IV), per dita processó en memòria, diuen, del que matà el Comte de Barcelona a la muntanya de Montserrat»

És probable que aquest «Drach», juntament amb tota la resta d’imatgeria festiva com els gegants, fos novament prohibit per Carles III d’Espanya, que el 1780 promulga una cèdula reial on prohibeix, a tots els seus Regnes, l’ús de gegants, feres, correfocs i tota mena d’imatgeria festiva.

La llei diu això: «Coneixeu, que han arribat a la meva Reial notícia algunes notables irreverències, que en la Festa del Santíssim Corpus Christi d’aquest any s’han comés amb ocasió dels Gegants i les Danses, allà on encara perviu la pràctica de dur-los en Processó aquell dia; (…) en tot el successiu ordeno que es treguin Gegantons, Gegantes i Tarasca, perquè semblants figures no solament no autoritzen la Processó i el culte del Santíssim Sacrament, sinó que la seva participació causava no poques indecències (…), que solament servien per augmentar el desordre (…) Així, he resolt: Que en cap Església d’aquests, els meus Regnes, sigui catedral, parroquial o regular, es duguin a terme aquestes Danses o Gegants, que cessin del tot…»

Aquesta llei va afectar a totes les bèsties i imatges dels seguicis d’arreu de Catalunya, País Valencià i les Illes. I és de molta importància, perquè amb ella podem copsar què significaven realment aquests seguicis. Avui, potser, aquestes figures ens semblen quelcom innocent, propi de la mainada. Però va haver-hi una època on es van intentar prohibir i desterrar per sempre, no una, sinó moltes vegades. Perquè eren figures que representaven el desgovern i el desafiament a les autoritats, la subversió popular a l’encotillament autoritari i l’esperit lliure.

Les «indecències» amb què anaven acompanyades les desconeixem. Però probablement aquestes figures, com en temps romans, anessin de la mà de gatzara i disbauxa molt eixelebrades, molt allunyades de la reglamentació folklòrica actual.

Així, lo Drach de Lleida va perdre’s definitivament. Si durant el segle XVII va ser prohibit per ordre religiosa, durant el segle XVIII va ser prohibit de nou, per ordre del despotisme il·lustrat i per ser considerat un element propi de temps de supersticions, de gent inculte i sense valor, allunyat d’aquella «nova societat» que cercaven els il·lustrats del Segle de les Llums.

La del segle XVIII no seria l’última vegada que aquestes figures serien perseguides.

El Marraco l’any 1907, pot apreciar-se com treu fum per la gargamella oberta. Font

Ningú sabia què era: El naixement de lo Marraco

Malgrat que avui és reconegut com un sant apòcrif i llegendari, el 1571, per petició del bisbe Antoni Agustí, la Paeria aprova el culte de Sant Anastasi, sant que segons les Vides i martirologis del segle XV va viure a Lleida. Abans del segle XV l’origen de la llegenda de Sant Anastasi és difícil de rastrejar. La primera vegada que se cita a Catalunya és el 1491, per l’humanista Jeroni Pau. Fins al 1618 el seu culte no serà oficial, quan es convertí en sant protector el 1627 a la Seu Vella.

El dia del sant patró, Anastasi, era quan sortia lo Marraco. També sortia per Corpus com el vell Drach i, com veurem, se’l relaciona amb el Rei Carnestoltes. La seva primera encarnació va ser la del 1907, obra d’Antoni Renyé i Pere Soldevila, qui el dissenyà. Es desconeix si la seva intenció era recuperar la imatge del Drach medieval, prohibit diverses vegades fins a la seva desaparició. O si representen la mateixa criatura, marcada en l’inconscient col·lectiu lleidatà. No s’ha pogut documentar.

Els seus artífexs van ser un grup d’homes de lletres i ciència republicans, més o menys bohemis i artistes: Miquel Agelet, Magí Morera, el doctor i compositor Inglés i altres, com l’alcalde Manel Soldevila i Carrera. En l’article «Lo Marraco», de la revista Vida lleidatana de 1930, el metge Pere Castro ho recorda i escriu: «Després de molts dies quan la ciutat estava ataubada pel sol de l’istiu, una bona nit ens reunírem al reservat dels Camps Elisis tots els amics per celebrar l’èxit dels gegants amb un sopar; el Salvador (majordom municipal) n’era el mestre d’aquestes coses i d’allí sortí la idea de donar cos a la bèstia que servia a Lleida per espantar a les criatures i fer-les dormir quan no tenien son (…).

Aquí les velles de la terra exclamaven: Si no dorms t’agafarà el marraco! Això era més terminant, més esfereïdor i estupefaent per a les criatures que la morfina i tots els alcoloides de l’opi; el marraco ningú sabia què era; el nom sol espantava i nosaltres decidírem convertir-lo en cosa palpable: faríem un marraco i les criatures lleidatanes sabrien a què atenir-se».

Com els antics déus on se sacrificaven infants, com el Moloch cananeu o el Baal-Hammon fenici-cartaginès, la figura del Marraco ideat per aquest grup d’amics bohemis estava disposada amb la gargamella oberta de bat a bat, on podia asseure’s la mainada representant que el monstre els devorava. Les fotografies que en queden són molt sorprenents. Gràcies a un enginyós mecanisme, els nens i nenes eren empentats cap a dins i lliscaven pel ventre de la figura, gaudint i rient tot sent devorats. La fera els deixava enrere com si els hagués digerit, suportada sobre un antic cotxe de morts, que havien reutilitzat.

L’element de la por és fonamental per comprendre el marraco. A Tortosa anomenaven marracos a uns ninots que, fent d’espantaocells, penjaven de les oliveres perquè es moguessin frenètics sota el més mínim impuls del vent. A Menorca, per fer por a la mainada, també es deia «Mira que vindrà es marreco»». Aquest nom, marreco, podria estar relacionat amb la paraula marrec, que descriu un nen dolent i entremaliat. El marreco seria doncs el que menja marrecs, els nens dolents.

Joan Coromines va afegir que marreco tenia la seva arrel en moraco o moracot, és a dir, de moro, en referència als musulmans que van conquerir la península Ibèrica i que, com hem vist en nombroses llegendes i rondalles, es feien servir alternativament per fer por o per definir a figures no cristianes, paganes, allunyades del que era «l’autèntica religió» en temps medievals i de l’edat moderna. Al Maestrat, al País Valencià, el moracot era un espantamainades igual que el marreco menorquí o el marraco lleidatà. Si marreco vingués de moro, dir a un nen marrec seria el mateix que dir-li que no era «bon cristià», que era un pagà, algú que no volia creure, un amant del desordre.

També s’ha de tenir en compte que en la pronunciació lleidatana, com indica el lleidatà JM Mir en el seu blog «Quina la fem?», va haver-hi la conversió de la vocal tònica en a, com en valencià septentrional, per assimilació amb la pretònica. «Marraco» seria la transformació lingüística final d’aquest marreco, l’esperit que s’atipa amb els nens que no volen dormir.

El metge Pere Castro definia així la primera vegada que sortí: «Ço que havíem fet era una cosa esfereïdora, no pas d’aquest planeta. A l’infern hi deu haver molts de marracos. Així aquella nit es nuvola el cel i en el precís moment que la bèstia sortia al carrer major, descarregà una tronada de les més grosses que hem vist mai; a la plaça de la Paheria quedà l’artefacte esperant que afluixés el temps (…) Quan arribàrem al Pont no quedava del marraco més que l’esquelet de fusta, tot el guix s’havia desfet deixant blanca la ruta que féiem; decididament, el cel estava contra nosaltres

Malgrat que el cel estava en contra d’ells, l’endemà ho tornaren a intentar, aconseguint l’efecte trencador desitjat: «Aquella nit començava al Teatre la temporada d’òpera de festa major. La gent era al teatre, públic distingit, lleidatans forasters que senten l’enyorança del Campanar i venen a fruir per uns dies els perfums de l’horta i la fragància dels Camps Elisis; la nit era calurosa, semblava una nit de juliol; les finestres baixes del teatre estaven obertes per tal que entrés la fresca. L’hereuet arribava als Camps a quarts d’onze essent portador d’una trompeta alçaveu, com diuen ara, que anava dintre el Marraco per imitar lo bramit apocalítpic de la fera; l’orquestra tocava llavores l’intermezzo de Cavalleria Rusticana una sinfonia de violins molt pianíssima i a l’hereuet no se li ocorregué més que fent entrar un tros de trompa per la finestra llençar un crit que produí la hilaritat del públic i la indginació dels artistes; tothom deia ¡Fugiu que ve el Marraco! I a tres quarts de dotze del dia 10 de maig de 1907 entre l’espant de les criatures que omplien el pont, treient foc pels nassos i bramat esfereïdor, sortí el Marraco de Lleida camí de la Paheria…»

No sabem si aquest Marraco és un descendent d’aquell Drach medieval. Directe, no ho sembla. Però una sèrie de casualitats són ben curioses. Sorgit d’entre la broma de l’edat mitjana, probablement molt més antic, el Drach va ser prohibit pel rigor de la Contrareforma catòlica a principis del segle XVII. Després, no sabem com, tornà a ressorgir de la mà popular, de l’inconscient que el coneixia encara que s’hagués oblidat. Per, probablement, tornar a ser prohibit a finals del segle XVIII per part de l’autoritat del monarca espanyol. Aleshores tornà a dormir.

Però a inicis del segle XX tornà a despertar, amb una precisió cíclica gairebé minuciosa, atiat per un grup d’amics bohemis i republicans que actuaren de demiürgs, de canalitzadors. El seu objectiu: fer por, fer desgovern, trencar l’ordre a crits i brams, fer riure la mainada, que la gent fos feliç i alhora se sentís descol·locada. «servia per agafar les criatures i engolir-se-les; després quedaven a terra i no passava res, mes unes sortien rient i unes altres plorant, perquè quan eren a la panxa de la fera es trobaven amb les cares dels homes que la conduïen, que eren sis i en mànegues de camisa, que feien més por als menuts que el mateix marraco (…) Al cap de tres dies ja no feia por a ningú».

Llàgrimes i riures: el Pànic, la riallada del déu banyut. Molts dels homes que van despertar-lo del seu somni foren assassinats pel feixisme espanyol durant la Guerra Civil. Ells també, avui, somien.

El Marraco dels anys 40. Font

Retorn a Lleida

Cap als anys 30 el Marraco fou «convertit en llenya» i tornà a desaparèixer. Els rigors de la Guerra Civil espanyola no acceptaven una figura com el Marraco perquè l’horror no era necessari invocar-lo, corria desfermat per la terra i els cors. Abans de la guerra les seves sortides mai van ser regulars. Cap als anys 1912 i 15 tornà a sortir amb relativa freqüència i un cop acabada la guerra, el 1939-41, fou reconstruït un nou Marraco que també s’empassava la mainada.

Aquest segon Marraco de la postguerra fou abandonat definitivament entre 1951 i 1955, perquè costava massa treure’l. Però la gent de Lleida se’l va fer tan seu que volia que retornés. Hi ha qui ha volgut relacionar-lo amb els vells dracs ibers. Hi ha qui ha escrit que «marraco» ve de l’eusquera i que vol dir «drac». Però en batua –l’eusquera unificat, estàndard–, drac és herensuge, llangardaix és musker i serp, senzillament, suge. Dubto molt que marraco tingui cap relació amb el basc.

La Dictadura espanyola mai va veure amb bons ulls els correfocs i les expressions populars amb bèsties de foc i dimonis. Moltes d’elles foren prohibides, d’altres tolerades, però rebaixades. I mai tornaren a acompanyar processons religioses. Algunes sortiren en la clandestinitat, representant el desgovern que batega per sota de tota autoritat, esperant el moment adequat per prendre el que és seu per dret propi i retornar-lo al domini sense forma.

Potser per això, per pal·liar-ho inconscientment, al Marraco dels anys 40 se’l vestia amb faldons que ostentaven els colors de la bandera espanyola instaurada per la dictadura. Perquè la gent sabés qui manava ara, qui dominava la fera que representava la ciutat de Lleida i la seva part salvatge.

El 1957 es refà per tercera vegada. Serà la seva última encarnació, amb successives remodelacions el 1982, el 1993 –Joan Miró en retocà l’esquelet– i el 2004 –Agustí Ortega el repintà del tot–. Ara està articulat, es mou, fa llums de colors i llisca sobre una plataforma automòbil, però està molt allunyat d’aquella bèstia monstruosa de 1907, que feia riure d’alegria i plorar de por. Mai més tornà a devorar criatures. Avui és un drac més «civilitzat», més proper potser a aquella figura de lo Drach medieval, retornant d’una estranya manera a l’origen, fent un cercle capciós i estrafolari. Part de la identitat lleidatana és el Marraco d’avui una figura més amable, més riallera… que espera.

La seva és una rondalla subterrània de corrents subversius, que l’autoritat i l’ordre va intentar prohibir i soterrar moltes vegades passant els segles i, tantes altres, va tornar a renéixer, conjurat pel desgovern i la disbauxa dels lleidatans. La història d’aquesta bèstia també és la història de la gent de Lleida i la seva terra, Ponent, a qui acompanyà d’ençà de segles i segles.

Lo Peirot a la fira d’Organyà, per Carnestoltes. Font

Lo Peirot i altres ombres del Rei Carnestoltes

Ramon Violant i Simorra, en els seus estudis d’etnologia pallaresa, ens parla d’una figura del Carnestoltes anomenat lo Peirot, qui és una ombra de lo Marraco. El seu ball era estrafolari i grotesc, com parodiant els amos de la terra. Vestia com un gran burgès, amb barret de copa i bones robes, amb grossa panxa i faixa de qualitat, que alhora eren velles i esparracades. Agafant-lo de la cua del gipó anaven altres homes vestits com ell, com en una corrua de llufes, però cap era tan gras i opulent com lo Peirot. Joan Amades ens descriu com els fadrins joves feien ganyotes grotesques, balls rodons i giravoltes sense ordre, agafats d’aquest Senyor de la Disbauxa, que quan obria la boca deixava entreveure uns llargs ullals, afilats com els d’un monstre. Tots marcaven el pas del caos amb bastons, que portaven com si unes excèntriques estrelles de cabaret.

Lo Peirot, que també trobem a l’Occitània amb noms propers, és un ogre que, com el Marmajor o altres espantacriatures, devora els infants i no en deixa res, ni el record, perquè seu és el domini de la dissolució. La sàtira burlesca a senyors i burgesos dels segles XVIII i XIX es troba amb figures preexistents, molt més antigues i seculars, pròpies del folklore pirinenc. Per això és gras i llueix afilats ullals, perquè sempre té fam. També és una versió vuitcentista del Rei Carnestoltes, el Senyor del Desordre. A Berague, llogarret de l’Aragó avui abandonat, al Rei Carnestoltes l’anomenaven Peirote, un ninot de palla que passejaven per tot el poble i acabaven cremant al bell mig de la plaça. A altres llogarrets, com Organyà, en Peirot era l’equivalent al Rei Carnestoltes.

Quan el Rei del Desgovern devora la infància poden passar dues coses: Que quan és cremat retorni, transformat, a l’infant en home adult o que se l’endugui amb ell per sempre més. Lo Peirot no és l’única encarnació que pren aquest vell i gran senyor que, com diu la cançó: «Ell és molt venerat, lo digo, digo, digo, digo; ell és molt venerat, o per força o per grat.» Semblants són el Cullerot, d’Encamp, a Andorra o Sant Baluard, de Pacs, al Penedès. N’hi ha moltes més. Hi ha moltes d’aquestes figures o bèsties estrafolàries que han sigut recuperades després de la dictadura, com el Camell de Molins de Rei, antiga imatge festiva de Carnestoltes emparentada amb el Diable.

Ens diu Joan Amades que a les antigues Carnestoltes de Lleida apareixia un personatge que vestia com un excèntric senyor de barret de copa i portava aquest nom de Marraco, un dimoni antropòfag que és, com a mínim, tant antic com lo Drach i amb qui en algun moment va confondre’s o van intercanviar-se el nom. Aquest detall vessat per Amades –no l’he trobat en cap altre folklorista, tampoc en Valeri Serra i Boldú–, és un dels més cabdals. Cap símbol, cap criatura, és solament una cosa. Ni signifiquen solament una cosa. O vàries. O moltes. Ni són, ni deixen de ser.

De la unió entre aquest Rei Foll i caníbal, que sortia per Lleida durant el temps de desordre i subversió del Carnestoltes, i el vell drac tantes vegades prohibit, sorgeix en el col·lectiu lleidatà lo Marraco, símbol i esperit reforjat durant segles, conjurat cent i una vegades de l’Altremón.

La forma de drac solament és una de les moltes que pot prendre.

Lo Marraco actual acompanyant als gegants de Lleida. Ell sempre tanca el seguici de la Festa de maig, en honor a Sant Anastasi. Font

Boires

Parlar del Marraco és parlar de les terres de Lleida, de la seva identitat col·lectiva, de la mateixa terra del Segre i dels seus fills i filles.

De la mateixa manera que no pot entendre’s el Drac de Vilardell sense el tortuós curs de la Tordera, entre les obagues del Montseny i els enfonsats gorgs del Montnegre; per comprendre l’essència d’aquesta bèstia hem de conèixer la història i els perfils d’aquella ciutat de boira i argelaga, on en una fonda depressió xoquen el Mediterrani i els Pirineus, on els grans rius fereixen de blau suaus planes daurades i verdes que es perden en l’horitzó, amagant trencants sobtats i valls desconegudes que sorprenen home i fera.

No és lo Marraco un serpent que empudega de verí la terra, tampoc és un misteri arcaic i silent dins d’un torrent o una cova. És un lluert afamat i cruel, un llangardaix de gargamella desencaixada que no tem res i que frueix d’enfonsar la seva bocassa en el ventre de la mainada. És oblit i és plom vestit amb barret de copa, és el gran malèfic de frac i ullals afilats, la potent força que s’arrossega sense pressa i gaudeix retornant-t’ho tot a l’origen, mossegada a mossegada.

Però sobretot és aquella bèstia que trobà el seu naixement particular a Lleida, emparentada amb tantes altres de contrades llunyanes.

I, alhora, única.


Enllaços per saber-ne més

Edgar Cotes i Argelich escriu un relat amb el Marraco com a antagonista principal a El cau del drac, al llibre Monstruari, d’Edicions SECC

Joan de Déu Prats i Maria Padilla el descriuen a El Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya, de Comanegra

Entrada al blog de JM Mir, “Quina la fem?”, dedicat a la ciutat de Lleida, amb moltes fotografies interessants.

Entrada al blog “Altres històries de Lleida”, de Jordi Soldevila i Pau Joan Llop. Molt interessants també els comentaris de l’entrada, val la pena llegir-los.

El Marraco, des de fa cent anys! Article a Festes.org

Balls, danses i figures en els seguicis festius de Lleida. De Ramon Fontova, a Recerca i difusió de l’etnologia catalana

Vida lleidatana. Revista de 1930, que podeu descarregar-vos sencera. En ella trobareu l’article del Marraco, del doctor Pere Castro.

Viatge literari a les esglésies d’Espanya, volum 16, Lleida. Podeu llegir-lo sencer en aquest enllaç. La part del Marraco la trobareu a Ritus de la ciutat (pàgina 95 en endavant)

Reial cèdula del Rei Carles III d’Espanya, prohibint els entremesos, els gegants i les bèsties festives.

La llegenda del Marraco, al web de l’ajuntament de Lleida, on se’l relaciona amb l’eusquera.

Bibliografia

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 4: Carnestoltes I. Barcelona. Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 8: Maig, l’esclat de les flors. Barcelona. Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 10: Sant Joan, de cara a l’estiu. Barcelona. Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 15: Novembre, Tots Sants. Barcelona. Edicions 62

CURCÓ i PUEYO, Jordi (1996). Lo Marraco i els Gegants de Lleida i Comarques. Alcoletge. Ribera&Rius

CURCÓ i PUEYO, Jordi (1987). Els Gegants, Capgrossos i Lo Marraco de Lleida. Lleida. Col•lecció La Banqueta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada