Lluna de Sang: Comença la nova cançó

Al principi d’aquest viatge amb Llegendàrium vaig escriure un article sobre la Guerra Civil espanyola i una aurora boreal vermella que va propagar la por, així com diferents supersticions i enraonies, entre els soldats i la població. Aquest divendres hi ha una llarga Lluna de sang, que creuarà el centre del planeta i que serà visible dels Països Catalans estant. Personalment, la Lluna de sang i els eclipsis són fenòmens que sempre m’han interessat molt. Per això he escrit aquest article, on ens endinsarem en els valors i significats folklòrics, simbòlics i mitològics dels eclipsis de Lluna o, com diuen alguns, la Reina de la Nit o la Mare.

«Quan una criatura mira la Lluna, se li sol dir: No li miris la cara, que ‘t menjaría.»

Cels Gomis, La Lluna segons lo poble

La cara fosca de la Lluna

Abans d’entrar en la seva història, és necessari parlar de què és un eclipsi. Què ens diu la ciència? Doncs que tot el que no sigui una Lluna plena alineada a la perfecció amb el sol, el que produeix és un eclipsi parcial. Atès que l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra es troba en un pla lleugerament diferent i inclinat respecte de l’òrbita de la Terra al voltant del sol, l’alineació perfecta per a un eclipsi no es produeix a cada lluna plena, el que seria força particular.

Un eclipsi lunar total es desenvolupa normalment en un parell d’hores. Heus aquí com funciona: la Terra fa dues ombres que cauen sobre la Lluna durant un eclipsi lunar: l’umbra és una ombra fosca i densa; la penumbra és una ombra exterior parcial. La Lluna passa per aquestes ombres en etapes. Les etapes inicials i finals, quan la lluna està a l’ombra penumbral, no són tan notables, de manera que la part més visible d’un eclipsi és durant la meitat de l’esdeveniment, quan la lluna està sota l’umbra, la més fosca d’ambdues.

Durant un eclipsi total de lluna aquesta no desapareixerà completament, com el sol en un eclipsi solar, però reflectirà una llum molt tènue, atès que no tots els rajos del sol queden darrere la Terra, alguns passen per l’atmosfera i es dispersen, refractant-se i tornant-se a centrar a la lluna donant-li una resplendor misteriós. Per això, la lluna pot arribar a ser de color sang durant un eclipsi. Mentre que altres colors de l’espectre queden bloquejats i dispersos per l’atmosfera terrestre, la llum vermella pot arribar a filtrar-se. L’efecte és el mateix que el de les albades i les postes de sol, i és explicat pel fenomen conegut com a «difusió de Rayleigh».

Un fet curiós és que, d’ençà de la seva creació fa uns 4.500 milions d’anys, la Lluna s’allunya de la Terra quatre centímetres per any. A causa d’això, milions d’anys d’aquí en endavant, la configuració de la distància entre la Terra i la Lluna no permetrà veure cap eclipsi. Ara és quan ens trobem en la distància perfecta perquè l’ombra de la Terra cobreixi totalment la Lluna. A més a més, els eclipsis solars són molt més freqüents, de dos a quatre cada any segons la NASA, però els lunars són molt més rars: És un fenomen estrany, poc comú i eventualment condemnat a desaparèixer.

La Lluna vestida de dol

Joan Amades explica en el Costumari que la mainada barcelonina feia un joc que representava ser un eclipsi. Era el joc del Sol i la Lluna. Es dividien en dos grups iguals en nombre cada un, dirigits per un cabdill; un cabdill era el Sol, l’altre, la Lluna. La mainada del Sol se situava sota la llum i la de la Lluna, sota l’ombra. Les dues colles s’esbatussaven, agafant-se i empentant-se, estirant-se cap a la llum o cap a l’ombra, per vèncer-se i agafar membres de l’altra colla i passar-los al seu bàndol. Qui dominava a l’altra colla era el vencedor i, aleshores, es deia que havia guanyat el Sol o la Lluna.

Amades escriu que la concepció popular catalana veia un eclipsi com una baralla entre el Sol i la Lluna i que, en temps antics, els catalans s’inquietaven per saber qui guanyaria. Per acabar amb unes frases que tenen molt a veure amb el corrent de pensament de la seva època: «Potser recorda alguna pràctica encaminada a afavorir el triomf del Sol damunt de la Lluna, pràctica que respon a la preferència tinguda per la nostra societat humil d’avui, molt allunyada de les cultures matriarcals, que preferien i estimaven la Lluna per damunt del Sol.» Com sol passar que antics rituals, costums o pràctiques màgiques, acabin dins de l’àmbit dels jocs de la mainada, no seria forassenyat veure en aquest joc una mena de lluita entre el Sol i la Lluna, entre la llum i la foscor, ja molt cristianitzada.

Cels Gomis, a La Lluna segons lo poble, fa referència a una sèrie de dates populars que no tenen a veure amb l’eclipsi però sí amb una Lluna roja: «Los franceses donan lo nom de Lutie rousse, lluna roja, á la que fa‘l ple á las darrerias d’Abril ó als primers de Maig, y deu aquell nom al color roig que prenen los brots de las plantas geladas en aquell temps. Hi ha duas llunas rojas ó equinoccials: la una es la ja esmentada d’Abril, y la altra es la d’Octubre á Novembre, sols que aquesta passa desapercebuda pels pagesos, perqué en son temps la vegetació‘s troba en estat de repos. Los pagesos francesos donan la culpa de las geladas de las plantas á la Lluna roja».

Tot és mentida, tot és possible

Ha sortit la lluna de sang
per glopejar sang de peix.
La mort davall l’aigua va,
no li guanya cap soter.

Joan Francesc López Casasnovas, Mort de peix a l’horabaixa

L’alteració aparent de l’ordre natural que suposa un eclipsi solar o lunar per a les cultures antigues era un fet que no solament podia remetre a una visió supersticiosa, sinó a un arrelament profund amb els cicles naturals i el mateix territori, a més a més de veure’s com un símbol en sí mateix. Els hindús, per exemple, el consideren un fet a-shubha, és a dir, de malastrugança.

Segurament molts de vosaltres recordareu l’entranyable còmic de Tintin, El Temple del Sol, en què viatja al Perú dels inques i en un moment de perill utilitza el seu coneixement sobre un eclipsi solar per escapar. Aquesta visió, la de l’home de ciència, occidental, que utilitza els seus coneixements científics «superiors» per espantar una cultura antiga, que té el sol com a deïtat principal del seu panteó, és una visió pròpia del colonialisme del segle XIX i inicis del XX i de la filosofia positivista nascuda a la Revolució Industrial. Avui és la idea més estesa que tenim sobre com veien els fenòmens de la naturalesa els nostres avantpassats. Però, com és habitual amb els prejudicis, la realitat es troba molt allunyada d’aquesta idea, que el que fa és simplificar-la fins a l’anècdota.

A l’antiguitat i l’edat mitjana els eclipsis lunars o solars podien ser vistos com a auguris de moments especials o grans calamitats, en general fets extraordinaris que no tenien per què ser dolents. És el que guarda l’Hora del Desordre, de l’error, l’hora equivocada, de la maledicció i la meravella. Al segle VII aC, el poeta grec Arquíloc de Paros va ser un dels primers a documentar un eclipsi de sol: «Res pot ser més sorprenent o més miraculós que el que ha fet Zeus, pare dels Olímpics, tornant el migdia en nit, amagant el brillant sol. I la por ha caigut sobre el poble. Després d’això, les persones poden creure i esperar qualsevol cosa.» Aquesta idea no era merament supersticiosa, sinó que reflecteix com veien i com tractaven amb el sol els pobles antics: El sol –o la sol, en les cultures nòrdiques– era un/a representant de l’ordre. El sol surt cada dia, per moltes tradicions indoeuropees era el déu/deessa principal, dóna vida i «governa» el cel.

Que l’ordre es vegi trasbalsat fa que les paraules d’Arquíloc cobrin un nou caire, més profund que el de la mera superstició o la por d’un poble primitiu: «Després d’això, les persones poden creure i esperar qualsevol cosa.» Res és el que sembla, el que crèiem fermament és incert. I si hi ha una altra realitat més enllà de la mesurable? I si el que pensem, potser, no és tan senzill i palpable? I si els nostres valors no són certs? I, finalment, al final de la cadena de raonaments: I si tot és fals? El nihilisme. Això és al que temien els nostres avis i àvies de temps antics i això és el que podia significar, en primer lloc, un eclipsi solar. D’alguna manera irònica, podríem dir que el que temien és als temps actuals, en què tot és qüestionat i la postmodernitat dissol els marges en el magma de les possibilitats, la subjectivitat i la fricció entre les polaritats de l’afirmació i la negació, del que és a baix i el que és a dalt, sense solució de continuïtat –aparentment–.

 

Visió medieval d’un eclipsi lunar

L’Hora del Desordre

Com sempre dic, correm el perill de sobreintel·lectualitzar, centrant-nos exclusivament en el seu ús, els perquès, les estructures, els significats i la lògica de tot plegat, oblidant-nos de la senzillesa de l’experiència vivencial i de baixar els llibres i els textos per, simplement, mirar al cel. Les visions populars, del comú del poble, també resulten molt interessants. A continuació citaré alguns fets històrics que mostren com eren vistos pel poble comú i per la gent de ciència. Hi ha una falsa dicotomia entre la baixa i l’alta cultura, entre el saber popular i la ciència, instigada pel mateix esdevenir del sistema que progressivament ha anat degradant la visió d’uns i especialitzant la dels altres. Però també s’ha de recordar que l’astronomia, l’astrologia, l’alquímia i la ciència, fins i tot la màgia, entre d’altres disciplines, formaven part d’un conjunt a Europa, d’un continu, d’ençà de l’antiguitat fins a pràcticament el segle XVIII.

Mostres molt antigues d’eclipsis lunars són les que trobem al Museu Britànic, procedents dels arxius reials de Nínive i pertanyents als reis assiris. En aquestes tauletes del segle VII aC es veu com els endevins i astròlegs del rei feien servir els eclipsis per a realitzar els seus ritus, entre els quals hi havia evocacions d’esperits per predir el futur. Una tauleta astrològica del 675 aC, diu: «L’eclipsi de Lluna que va ocórrer a Marchesvan, el vuitè mes, va començar a l’est. Això és dolent per Subartu. Què hi ha de greu? Després d’ell, Júpiter va entrar a la Lluna tres vegades. Què s’està fent per fer guarir aquest mal?» Com veiem, el que era dolent no és l’eclipsi lunar en sí, sinó que Júpiter entrés a la Lluna. Però el que ens interessa és com aquest text ens mostra com l’eclipsi era un moment propici per a l’endevinació, l’evocació i invocació d’esperits.

L’historiador grec Tucídides, en la seva narració de les Guerres del Peloponès, ens fa una de les primeres narracions d’un eclipsi lunar, que va tenir lloc el 27 d’agost del 413 aC. En ella els comandants atenesos Nícies i Demòstenes van donar l’ordre de marxar als seus exèrcits, que es trobaven a Siracusa. Eren preparats però aleshores va ocórrer l’eclipsi lunar, els soldats i els mariners van negar-se a marxar i, fent cas dels seus endevins, Nícies va decidir quedar-se a Siracusa tres vegades nou dies. Els siracusans van aprofitar-ho per destruir tota la flota atenesa.

El mateix van viure els nadius de Jamaica que van trobar-se amb Cristòfor Colom en el seu últim viatge a Amèrica. A causa d’una plaga de cucs que van menjar-se la fusta dels vaixells, Colom va abandonar-ne dos i va aturar-se a Jamaica el 1503 amb una única nau. Els nadius els van rebre i alimentar però sis mesos després ja no es mostraven tan amistosos, perquè els homes de Colom volien abusar violentament d’ells i de la seva hospitalitat. Els mariners s’amotinaren contra les ordres de Colom i van robar i assassinar diversos jamaicans.

Perquè la situació no anés a més, Colom utilitzà l’almanac que portava a bord per predir un eclipsi lunar de sang el 29 de febrer de 1504, tot dient al cabdill de la tribu local que el Déu dels cristians estava emprenyat amb la seva gent per no donar menjar als mariners, per això, tres nits després, «la lluna apareixerà inflamada amb ira». Segons la història narrada pel fill de Colom, tres nits després els esfereïts nadius van anar corrents cap al vaixell: «Van sorgir corrent de totes direccions, amb grans udols i lamentacions i carregats amb provisions, que van deixar als vaixells». Just abans del final de l’eclipsi, Colom va dir als nadius que Déu tornaria la lluna perquè estava content. Així van poder tornar als regnes de la corona hispànica.

Tintin i El Temple del Sol, d’Hergé

És possible que Hergé s’inspirés en aquest fet pel seu Temple del Sol, encara que m’inclino més a pensar que va utilitzar Les mines del rei Salomó, d’H. Rider Haggard o Un yankee a la cort del rei Artur, d’en Mark Twain, dues novel·les on apareix aquest truc.

Però no solament les tribus americanes o els pobles de l’antiguitat temien els eclipsis o els veien com moments de desordre, propicis a la màgia. Els cristians europeus també. Als Fets dels apòstols es recull: «Faré prodigis dalt del cel i senyals a baix a la terra. El sol es canviarà en tenebres, i la lluna, en sang, abans que vingui el gran dia del Senyor.» Tenim diversos reculls medievals, tant musulmans com cristians, de llunes de sang. Molts fets importats –bons o terribles– de la història europea han estat marcats per ella, segons les creences populars alguns d’aquests fets històrics són: La crucifixió de Jesús –encara que és més popular la creença en un eclipsi solar–; l’expulsió dels jueus per part d’Isabel de Castella i la Inquisició espanyola; la caiguda de Constantinoble davant dels turcs; o el final de la Segona Guerra Mundial.

Un exemple medieval molt significatiu és el registrat per l’ardiaca de Londres: «El digne Arquebisbe Bradwardine, que va florir en el regnat del rei Eduard i va morir el 1349, explica una història d’una bruixa que tractava d’imposar-se a les persones simples de l’època. Era una bonica nit d’estiu i la Lluna sobtadament s’eclipsà. “Feu-me bons donatius“, va dir ella, “per vells pecats, o faré que el Sol també marxi“. Bradwardine, que havia estudiat amb astrònoms àrabs, no era rival per aquest senzill truc. “Digues-me“, va dir, “a quina hora fareu això i us creurem. I si no m’ho dius, jo et diré quan el Sol o la Lluna s’aproparan, en quina part del seu horitzó començarà la foscor, fins a on es propagarà i fins a quin punt continuarà». El valor real que guarda aquesta curiosa història és que ens mostra clarament com, d’ençà del segle XIV, hi havia una visió diferenciada entre la gent de ciència i la resta del poble.

La religió cristiana no deixa de ser, en la seva base i a molts grans trets, una religió solar, que recull gran part de la tradició romana i grecoegípcia, alexandrina, anterior. Com a exemple, quan els romans van derrotar als macedonis del rei Perseu a la Batalla de Pydna, poc després, el 21 de juny del 168 aC, va haver-hi un eclipsi de sang. Segons l’historiador grec Polibi, contemporani als fets, «el fet va ser vist per les creences populars com un símbol de la derrota del rei Perseu. Això va donar coratge renovat als romans i va atemorir als macedonis.» El mateix Polibi, que no creia en aquestes coses, afegeix un comentari irònic: «Doncs és certa aquella dita que diu hi ha moltes coses buides en la guerra

Aquesta última frase és molt important, perquè també ens indica que, en aquell moment, hi havia certa visió diferent entre uns i altres. La divisió que ja trobem en Polibi, molt més accentuada al segle XIV, fins a l’absoluta dominació de la visió científica sobre la popular en temps actuals a Europa, el que realment ens mostra no és solament l’avenç imparable de la ciència desproveïda de significants, seguint un model positivista i materialista de la història i la societat, sinó la dissolució de la visió tradicional i del tracte profund de les persones amb el que ens envolta, la pèrdua de les paraules que es mostra en la cada vegada més acusada pobresa del lèxic, i l’oblit de significats, emocions i esperits en el sentit que vulgueu –religiós, poètic, màgic, artístic…–.

Eclipsi lunar en el tractat d’astronomia musulmà d’al-Biruni. Els musulmans van ser els grans astrònoms de l’època medieval

La Lluna en un cove

Per entrar en aquests significats, el primer que hem de tenir en compte és que un eclipsi lunar solament pot passar quan és Lluna plena. Això és molt important: En la visió tradicional dels cicles naturals, la Lluna plena és la fi d’un cicle. Una compleció, per bé o per mal. Un viatge extern o intern, que s’acaba amb una expressió completa. L’ocultació d’aquest cicle a través d’un eclipsi el primer que fa és negar-lo, capgirar l’ordre, no en un sentit de variar l’estructura de la realitat com l’eclipsi solar, sinó la mateixa essència de les coses. La seva compleció ha sigut alterada.

La Lluna –o el Lluna, per les cultures nòrdiques– era relacionada amb les emocions i el món intern, ocult. Això és a causa de diversos factors que els nostres avantpassats van observar en la Lluna. El primer és que té diferents formes cada dia, com les mateixes emocions, és mutable. El segon és que té efectes palpables sobre les marees, el creixement dels vegetals, els cabells, les ungles o la menstruació, per dir-ne solament alguns. Per tant, d’alguna manera la van relacionar amb el vaivé de la vida, en un sentit molt més ampli que les meres emocions.

He escrit diversos articles sobre costums i tradicions de la pagesia catalana, així com un sobre calendaris i almanacs, en que he recollit dies lunars concrets on plantar determinades herbes o portar a terme determinades tasques. A l’article de la víbria també vaig fer referència a la relació entre «les aigües», la Lluna i la feminitat. Si la Lluna, especialment la Lluna plena com a expressió desbocada de les emocions, ha sigut habitualment relacionada amb els torrents d’aigua interns, podeu imaginar que un eclipsi forma part d’una revolució radical d’aquestes mateixes emocions. És un moment on tot és possible, on el fet bo pot tornar-se dolent i allò que creies fals, cert. I viceversa.

Fins ara tenim dues idees principals: La fi d’un cicle o viatge i les emocions. Un tercer concepte principal seria que un eclipsi és, per les tradicions més relacionades amb les pràctiques màgiques i religioses, una «apertura» de la realitat a l’Altre Costa. Tot sovint us he parlat de què els moments i llocs d’apertura són aquells que es troben «a mig camí», portals que també poden ser, sobretot, interns. Segons trobem en diverses tradicions d’arreu d’Europa una manera de provocar aquest «eclipsi intern» és a través de l’ús de miralls, objecte que s’ha relacionat amb la Lluna, els eclipsis, les possessions i les portes. Un eclipsi és, doncs, un moment en què la Lluna, la Terra i el Sol, alineats, són a mig camí els uns dels altres, un moment molt propici per a la màgia, la transformació en animals, la possessió per esperits o la trobada amb altres realitats o éssers de l’Altre Costat, els anomeneu fades, dimonis, àngels, déus o avantpassats.

Representants d’aquests tres conceptes són deïtats com l’antiquíssima Artume, deessa etrusca del neolític, associada amb la nit, la cacera, els animals, la natura en general i les assemblees, més tard va ser assimilada a la gal·la Artio i a la grega Artemis. L’interessant i enigmàtica etimologia d’aquestes deesses ens remet, entre d’altres possibilitats, a Arktos, l’ós, el culte a l’estrella polar i als óssos, un dels cultes «totèmics» més antics d’època indoeuropea que van perviure a Grècia i arreu d’Europa sota diferents vestidures. Arktos és la natura mistèrica, no solament la seva força nua, sinó també el misteri que s’amaga al darrere i que no té tant a veure amb la força desendreçada, caòtica, com amb un altre aspecte de la realitat que vibra amb el rugit de l’ós.

La grega Selene –o la romana Luna– ofereix un aspecte diferent de la Lluna, més relacionada amb el déu nòrdic Máni. Ambdós condueixen el carro que guia l’astre i tenen un germà que és el sol, Helios en el cas de Selene, Súnna en el cas de Máni. És el viatge, el trànsit d’un estat a un altre d’una manera fluïda i mutable. Tant Artemis com Selene formen una tríada amb un tercer aspecte de la Lluna, el que ofereix la deessa Hécate, la senyora de les cruïlles i la màgia. D’una manera o altra després de l’escola francesa –Dumézil–, d’autors de ficció com Robert Graves i la seva obra La Deessa Blanca o de la gran influència de la Wicca, durant la segona meitat del segle XX, s’ha volgut veure en aquestes deesses un aspecte triple de la Lluna, més o menys forçat, però que no té res a veure amb el passat sinó amb l’esperit del segle XX, que ara potser sembla llunyà. El que no deixa de ser també molt interessant.

Sobre això, sobre la Lluna i d’aquests déus i deesses i d’altres com la ibèrica Ataegina, la gal·lesa Arianrhod o la basca Ilazki, en parlaré més en detall en el seu article corresponent.

Lluna de Sang

Tenint tot això present, la Lluna de Sang d’enguany és força interessant. Per començar és la més llarga de tot el segle. A més a més ve acompanyada de fets curiosos. En la visió tradicional, que recull el folklore, l’etnologia i diferents costums i pràctiques antigues, un fet mai és en si mateix. I cap fet és bo o dolent. Els fets anteriors assenten el to dels fets d’avui i els d’avui, els de demà. Tot és, com la lluna, segons l’aspecte que agafi en aquell moment segons cadascú. Recordeu la por al nihilisme, al desordre, dels nostres avantpassats?

Per citar-ne solament un grapat, el 2014 i el 2015 es van produir quatre eclipsis lunars, això solament ha passat tres vegades en els últims cinc-cents anys. Si us dic que, a més a més, va haver-hi un de solar al bell mig dels eclipsis lunars, no sabria dir-vos quan s’ha donat aquesta casualitat en la història. Seguint amb «les casualitats», no vull allargar-me massa amb temes astrològics però tant hi creieu en ells com si no, dir-vos que el Sol es trobarà orientat a Mart retrògrad i la Lluna a Urà, Aquari. Si sabeu alguna cosa d’astrologia, ja sabeu què significa això. Si no en sabeu, ni us interessa pas, dir-vos que és una conjunció estranyíssima i molt «peculiar». Més: La darrera Lluna de sang, del 31 de gener, a més a més va coincidir amb tres fets astronòmics que no passaven d’ençà de 150 anys, era la segona lluna plena del mes –la lluna blava– i a més a més era una superlluna –es trobava a no més del 10% del punt més proper a la Terra–, que a més va patir un eclipsi total. Una immensa Lluna tenyida de vermell, que no es va poder observar als Països Catalans, però sí a altres contrades. I podria seguir amb els fenòmens astronòmics, casualitats i fets curiosos.

En aquest article hem vist com els eclipsis totals de lluna són tractats per la ciència, com la visió del fenomen es va anar separant en la visió popular –que, alhora, s’anava degradant– i en la visió «culte», com alguns déus i esperits representaven aspectes de la Lluna, i molts d’altres fets i històries, dels Països Catalans i d’arreu del món.

Però res de tot això podrà suplir la vostra pròpia experiència amb ella. Serà un moment de canvi? Un moment especial? O passareu la nit jugant a videojocs o dormint? Fareu «poderosos treballs màgics» amb la vostra colleta? Ho veureu com una mera curiositat astronòmica i gaudireu de «la respectable ciència»? Correreu a amagar-vos amb por? Rugireu amb ràbia i els punys ensangonats aixecats a la nit? Sigueu qui sigueu, la Lluna de sang, al final, serà el que vosaltres veieu en ella, el que us inspiri i el que obri en vosaltres, reflectint els vostres desitjos ensangonats o la manca d’aquests, els vostres somnis en el moment de l’alteritat, els vostres malsons quan hagi marxat.

Feu el que feu ella seguirà allà a dalt, vestida amb la capa del vostre cor. De qui és la ferida? Concentrant tot el que sou en el seu vaivé, en la impassibilitat i subtilesa del canvi, tant fèrtil, pàl·lid i sensual com descurat i vermell, violent. I tot el que toqueu, i tot el que veieu, i tot el que sentiu, i tot el que estimeu, i tot el que odieu, i tot el que creeu, i tot el que destruïu, i tot amb el que lluiteu, i tot el que és ara, i tot el que ja ha passat, i tot el que vindrà, tot es concentrarà en sintonia amb la lluna, però la lluna està eclipsada sota la sang i comença una nova cançó.

El sentiu bategar?