Llibres de bruixeria (XVII): Fades, bruixes i homes llop a l’edat mitjana, d’en Claude Lecouteux

Les bruixes i els bruixots, les transformacions en animals, les fades o «poble dels turons», tots són figures o elements que apareixen en multitud de rondalles i en històries d’ençà dels nostres orígens com a humans, d’ençà del temps quan en les cavernes i en les construccions prehistòriques apareixen intrigants figures entre l’home i l’animal, enigmàtiques representacions d’un home o dona savi de la comunitat? O alguna cosa més? Molt més relacionats del que ens podem imaginar, són motius que amb el pas del temps i la seva categorització per part de les narracions literàries –no populars– s’han anat separant. Però no fou així en la memòria popular, que va mantenir aquesta unió ancestral, que es remunta als temps precristians i encara més, molt més enrere.

Encara a principis del segle XX, cap als anys 1910 i 20, vam veure com Cels Gomis ens informa de bruixes de Dosrius que, segons la veu popular, es transformaven en guilla o en corb. Amades ens parla de com a la Terra Alta hi havia mainada que parlava amb «éssers d’esperit, com fades o criatures de fantasia», cap als anys 30 d’abans de la Guerra Civil espanyola. I hem anat veient com, també a la nostra terra, hi ha històries molt habituals de transformacions en llops, com els bruixots que es transformen en llop al Ripollès, dels quals van parlar-li els pastors a Amades; o la història de la serra de la Cogulla a Torredarques, a la Franja de Ponent, que va succeir-se al segle XVIII. Solament per dir-ne algunes, de l’home llop a casa nostra n’he escrit una sèrie d’articles que aniré ampliant amb el temps

A Fées, Sorcières et Loups-garous au Moyen ÂgeFades, bruixes i homes llop a l’edat mitjana–, el professor de literatura medieval de la Sorbona, Claude Lecouteux, desfà el sender que en algun moment va començar-se a separar, cercant orígens comuns i analitzant la fenomenologia social, etnològica i lingüística que acompanyen a aquestes figures de les creences populars, centrant-se principalment en l’edat mitjana, que és el camp que coneix més, però anant molt més enllà. Els que seguiu Llegendàrium de fa més temps potser haureu vist que Lecouteux és un dels autors preferits d’aquest que us escriu, doncs solc citar les seves obres amb certa assiduïtat. Però, precisament per aquest èxit del professor francès, que durant els 90 i inicis del 2000 era molt popular i conegut, arribant a convertir el llibre que avui us ressenyo en un «petit best-seller», ha sigut sovint menystingut per l’academicisme més ortodox i conservador de fora de França.

Imatge de la pel·lícula L’estudiant de Praga, de 1926, d’en Henrik Galeen, remake d’una pel·lícula expressionista de 1913 d’en Paul Wegener i Stellan Rye. Basades en relats de Poe, Hoffmann i Meyrink, el Doble és un motiu fonamental de la literatura gòtica i romàntica, com el Schauerroman alemany, una de les més incipients literatures d’horror

El mateix Régis Boyer, un altre savi, director de la càtedra de llengua, literatura i cultura escandinava de la Sorbona, ens prevé en la introducció que aquest llibre forma part d’una trilogia que Lecouteux començà amb Fantômes et Revenants au Moyen Âge, publicat el 1986, i Les Nains et les Elfes au Moyen Âge, de 1988, seguint amb el llibre que avui ressenyo el 1992. Durant tot aquest temps el professor Lecouteux ha seguit escrivint un gran nombre de llibres, molts d’ells els he anat citant a Llegendàrium i també els aniré ressenyant.

La tècnica comparativa de Lecouteux se centra, en aquest llibre, en el Doble com a fil conductor: La separació entre les diferents capes de l’esperit i les diferents capes del cos. El que avui coneixem per una dicotomia molt simple cos/esperit –o, directament cos físic i res més, un receptacle de carn i ossos habitat pel no-res–, en el passat contenia diferents cares i paraules adequades que Lecouteux ens porta de les llengües escandinaves i germàniques, com fylgja, hamr i hugr, que pels antics grecs i romans tenien una correspondència en diferents aspectes de l’ànima i l’esperit, individuals, col·lectius i fins i tot aliens a l’ésser humà o als mateixos animals.

Segons Lecouteux: «El fylgja, literalment la seguidora femenina”, és el Doble espiritual d’un individu. Normalment ella apareix com geni tutelar adjunt a un individu o una família. Una persona pot tenir nombroses fylgjur, i a l’edat mitjana es creia que com més en tenia una persona, més forta era aquesta». «Alguns individus, anomenats hamrammr, (…) neixen amb l’habilitat de doblar-se a ells mateixos», aquests hamrammr tenen la capacitat d’entrar dins del seu doble físic, el hamr, que generalment és zoomòrfic, és a dir, poden transformar-se en o posseir un animal. Del tercer component de l’ànima nòrdica, el hugr, Lecouteux diu que: «És una mena de principi actiu universal, més o menys independent dels individus però pot, en algunes ocasions, manifestar-se directament o indirectament en un humà. Fins i tot pot manifestar-s’hi contra la voluntat de les persones. Aquesta entitat pren una forma i anima el Doble/Hamr per anar més enllà, per fer-lo complir una missió per a una tercera força o per complir un desig poderós».

En la primera part del llibre el medievalista francès ens parla, amb una quantitat de cites i documents molt abundant, del desdoblament de l’esperit o viatge extàtic dins l’Europa cristiana, de les visions i bilocacions de sants, tant de cristians com d’heretgies com la càtara; per després endinsar-se en l’Europa pagana, gairebé sempre germànica o nòrdica, no solament escandinava; també parla del poble sami de Finlàndia i Noruega o dels bàltics. Cobra una importància cabdal la llengua i l’ús de les paraules en l’obra de Lecouteux, que també és germanista i, per tant, lingüista, càtedra que ocupà a la universitat de Caen entre 1981 i 1992. Molt intrigant és, per exemple, l’ús que fa dels somnis, estat molt proper al coma, al viatge extàtic, als estats de profunda hipnosi o catalèptics on pot produir-se el desdoblament. Amb precaucions com aquesta: «Els cossos d’aquells caiguts en estats catalèptics no deuen ser molestats, ni tocats».

Schatten (Ombres, una al·lucinació nocturna), pel·lícula alemanya de 1923 d’Arthur Robison, centrada en els desdoblaments i l’altre món simbòlic

En la segona part, anomenada «Les màscares del Doble», ens relaciona el que prèviament ens ha descrit amb diferents manifestacions, com les fades. Lecouteux cita nombroses llegendes, com les relacionades amb la fada Melusina o La cançó de Lanval, on apareixen fades que el professor francès relaciona amb el concepte de fylgja, el geni femení tutelar de l’esperit humà i de la comunitat. Amb intrigants conceptes com aquest: «El fylgja sovint és zoomòrfic. D’ençà dels segles dotze i tretze ha existit una relació directa entre les fades i alguns animals: El porc senglar, el cabirol, el cérvol. Aquests animals corresponen, per descomptat, a les relacions de caça segons els cànons de la civilització cortès i reflecteixen una cultura aristocràtica, però també tenen un pronunciat caràcter sobrenatural, que és denotat pel seu color –blanc, per exemple–, un detall anatòmic o un comportament estrany. Ells poden transformar-se en persones humanes» Lecouteux també indica que les fades són pròpies de les tradicions romanes i celtes, però no de les escandinaves, que tenen formes properes però diferents.

Els dos capítols següents parlen d’altres formes del doble, relacionades amb la bruixeria i els homes llop: «La màgia i la bruixeria treballen en el Doble, no en el cos real: Aquesta és l’explicació que jo proposo. Mitjançant els encanteris i els conjurs els mags extrauen l’alter ego animal de l’home i el força a deixar el cos i quedar-se a la terra. Quan aprenen a controlar el seu propi Doble, els mags –homes i dones– també poden actuar en el Doble dels altres. No és cert que la història de la bruixeria va plena de dones canviant en gats a la nit? Malentesos, manca de coneixements, l’oblit d’uns coneixements arcaics en l’existència d’alter egos teriomòrfics, i la intervenció de l’Església i els homes de lletres: Tot això ha fet que les metamorfosis donessin un gir d’allò que era meravellós a allò malvat i satànic, i l’exemple de l’home llop és un exemple perfecte d’això».

Lecouteux comenta en algunes entrevistes dels anys 2000 i en la introducció a l’edició anglesa del 2001, que el seu estudi s’ha quedat incomplet o –en les seves paraules– «antiquat», com quan relaciona la transformació en llop amb un atavisme masculí, quan en realitat hi ha desenes de casos documentats –en parlava en una ressenya sobre la bruixeria bàltica fa poc– de dones que es transformaven en llop; o quan relaciona fades amb un element clarament femení, quan el poble dels turons i aquells esperits que no tenen nom en van plens de rondalles, documents i relacions amb fades masculines o esperits que no tenen cap mena de gènere definit. És probable que el professor Lecouteux, no ho diu però, estigui pensant en uns elements més enllà del sexe, propers als conceptes junguians d’anima i animus, els principis femenins i masculins que poden encarnar-se en qualsevol aspecte de la realitat, sigui «femella» o «mascle». Però, si prestem atenció als documents i testimonis, no podrem classificar-los clarament.

Per acabar, en l’última part Lecouteux parla de la visió del mateix doble, l’autoscòpia: «L’autoscòpia fa referència al fenomen de percebre el mateix Doble com una entitat separada; veure el Doble com una imatge malvada d’un mateix és un tema que ha jugat un paper molt important en la literatura romàntica germànica». També ens indica que és important distingir entre el «Doble espiritual» del «Doble material» –com les transformacions en animals o les bilocacions dels místics cristians, dobles que tenen corporeïtat–, així l’autoscòpia solament es relacionaria amb el Doble espiritual, mentre que el Doble material té a veure amb aparicions. Així, ens diu que «Avui sabem que els fantasmes són, de fet, els Dobles materials dels morts».

L’ombra, el Doble, forma part fonamental de la cultura europea, una cultura malentesa i fragmentada que Lecouteux fila i reconstrueix amb paciència. A la imatge, The Howling, pel·lícula d’homes llop de 1981, dirigida per Joe Dante

Les ombres, els reflexos, els miralls, les imatges, totes juguen un paper destacat en aquesta fenomenologia al voltant del desdoblament. «En un gran nombre de mites i llegendes, el tema central de la història és la d’una persona mirant-se a si mateixa en un mirall, sigui natural o artificial, i les conseqüències que es deriven d’aquest acte». Tenim la història de Narcís, la de Blancaneus i el Mirall Màgic, etcètera. O, com diu el professor francès: «Pels neoplatònics aquest acte resultava en l’equivalent a perdre la felicitat de l’ànima. Segons els gnòstics, Adam va perdre la seva natura celestial quan va mirar-se en un mirall i s’enamorà de la seva imatge».

És aquest un llibre molt important per diverses raons, fonamental si volem entendre les possibles pràctiques de bruixes i bruixots, d’on venien i amb què es relacionaven, un món que amara la llengua, el pensament, la cultura popular i culte, les rondalles, el cinema, la literatura, la religió. Com diu Lecouteux: «La importància del Doble en la ment dels nostres ancestres més llunyans ha quedat ara clara. El Doble es manté en el centre d’un constructe antropològic fonamental: La relació de l’home amb l’altre món, tant en els seus aspectes més elevats com els més infernals». El seu assaig, com totes les seves altres obres, recullen pacientment desenes de fragments escampats per tota la cultura europea i li donen una coherència i un trellat preclar.

Per això, a Llegendàrium ens trobarem moltes vegades més amb el savi professor de la Sorbona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada