Llibres de bruixeria (XVI): Battling Demons. La construcció de l’estereotip de bruixa

Dins la col·lecció Magic in History de la universitat de Pennsilvània, trobem títols molt interessants com aquest que ressenyo avui, Battling Demons: Witchcraft, Heresy and Reform in the Late Middle Ages –Lluitant contra dimonis: Bruixeria, heretgia i reforma a la baixa edat mitjana–, on el professor Michael D. Bailey fa un retrat del dominic i teòleg Johannes Nider –mort el 1438–, perseguidor de bruixes i heretges, com els hussites txecs. A Llegendàrium normalment parlo de bruixes i bruixots, però i aquells homes i dones que tenien la tasca de perseguir-los? Què pensaven? Com eren? Quin era el context social i psicològic que els portava a creure en el complot diabòlic i en l’estereotip de la bruixa? A Battling Demons, el professor Bailey fa un assaig breu però molt acurat, fruit de la tasca de dècades d’investigació.

Nider, nascut a Nuremberg, Alemanya, probablement va ser el teòleg més important del segle XV que va escriure sobre bruixeria. La seva obra més celebrada fou el Formicarius, escrit entre el 1436 i el 1438 i imprès el 1475. El cinquè llibre del Formicarius, De maleficis et eorum deceptionibus –Els maleficis i els seus enganys, també conegut com a Llibre dels maleficis i el Diable–, va ser una de les obres cabdals que van propagar i construir l’arquitectura del relat de «conspiració diabòlica internacional», juntament amb el Directorium Inquisitorum del teòleg i inquisidor gironí, Nicolau Eimeric. Malgrat que, a diferència d’altres inquisidors i teòlegs, Nider va intentar entomar les idees del vol nocturn, el maleficium i altres prodigis amb precaució. Ell va ser un dels autors clau en propagar la construcció moderna de la bruixeria, una bruixeria associada al pacte diabòlic, l’analfabetisme, la misèria i al gènere femení perquè, segons escriu Nider seguint un corrent de pensament de llarga tradició, les dones són més sensuals i, per tant, més proclius al pecat.

Malgrat tot, Nider no era el fanàtic i embogit cremador de bruixes i bruixots que us podeu imaginar. El seu pensament està ple d’ombres i matisos, pot descartar les idees més estrafolàries i després ens parla de personatges de l’època molt curiosos, com el bruixot Scavius, un dels més destacats fetillers del moment que, segons Nider, per escapar dels seus captors es transformà en ratolí. Però més enllà de l’anècdota, el professor Bailey, que ho ha sigut de la mateixa universitat de Pennsilvània i de Wisconsin-Madison, com a especialista en història de la màgia, la bruixeria, l’heretgia i la superstició, ens mostra un Johannes Nider preocupat per una crisi profunda que rosegava les bases de l’Església catòlica i que es mostrà amb tota la seva força, poc més endavant, amb la Reforma protestant. En la seva època el teòleg alemany va ser conegut per la reforma que va fer de la seva pròpia orde, els dominics, fundada el 1216 al voltant de la persecució del catarisme. L’orde dels dominics es va distingir, durant segles, per nodrir les files de la Inquisició. Nider també va escriure força sobre heretgia, reformes religioses i la pietat o fe del poble, el que s’anomena «la pietat dels laics» i les seves pràctiques que, tot sovint, Nider veia com poc ortodoxes i apartades de l’Església.

Retrat de l’època del dominic alemany Johannes Nider, professor de teologia a Viena

He volgut ressenyar aquest llibre a Llegendàrium perquè, tot i no endinsar-se dins els límits de la bruixeria en terres catalanes, sí que és molt important per comprendre com va formular-se el discurs de la cacera de bruixes dels segles posteriors, XVI i XVII. Per exemple, cap al 1430, Nider escrivia que: «Finalment, aquest any he après de l’inquisidor d’Autun que en el ducat de Laussanne hi ha bruixes que cuinen els seus propis nounats i se’ls mengen. Endemés, també m’ha dit que per aprendre el seu art les bruixes es reuneixen en certes convocatòries i, mitjançant els seus treballs, veuen un dimoni que assumeix forma humana a qui la iniciada ha de rendir-li homenatge i renegar de tota forma de cristianisme, no tornar a adorar mai més l’Eucaristia i trepitjar la creu sempre que pugui». Bailey indica com les primeres dècades del segle XV són cabdals pel desenvolupament d’aquest relat de la secta internacional dirigida per Satanàs. Recordo que, per exemple, les Ordinacions de les Valls d’Àneu, de 1424, ja contenen els motius propis de la «conjura diabòlica».

Aquests motius, molts d’ells extrets de les persecucions a jueus, leprosos, heretges i falsos conversos, ens mostren que la bruixeria era un apartat més dins de la tempesta que s’estava preparant dins l’Església catòlica, amb crisis gravíssimes com el Gran Cisma d’Occident, període que coincideix amb el temps de Johannes Nider, 1378-1417, quan l’Església catòlica va tenir dos i fins i tot tres papes que es disputaven l’autoritat pontifícia, totalment immersos en els jocs de la política i el poder de l’època. No és casualitat que el nom més conegut pel que es coneix l’aplec de bruixes, «sàbat», faci referència a la tradicional tradició jueva del dissabte, on els jueus porten a terme una de les festes més importants de la seva religió, la mistvà, on segons la llei mosaica han de descansar.

El cinquè llibre del Formicarius era el segon llibre eclesiàstic que parlava obertament de la bruixeria, essent el primer el Fortalitium Fidei del clergue i demonòleg gallec, Alonso de Espina. De Espina escriu un autèntic tractat antijueu, manual predilecte dels inquisidors espanyols que el seguiren, on no dubta en barrejar bruixeria amb judaisme. En la ment de molts inquisidors els jueus, els leprosos, les bruixes, els heretges, tots formaven part d’un complot secret i organitzar per destruir la societat «bona», com després van ser-ho maçons, comunistes, homosexuals i, de nou, els jueus.

El Formicarius, obra principal de Johannes Nider

Els dos primers capítols, The life of Johannes Nider i Witchcraft in the writings of Johannes Nider, tracten la seva vida i els escrits que va fer sobre bruixeria. En un dels seus apartats, Els orígens de la bruixeria en el pensament dels clergues, Bailey escriu: «Mentre que els casos individuals poden, és clar, produir un nombre molt interessant de variacions, tots els elements principals de l’estereotip de la bruixa que van començar a forjar-se en època de Nider poden classificar-se en quatre categories: (1) bruixeria perjudicial o, pròpiament dita, el maleficium: matar o provocar malalties, aixecar tempestes, fer malbé cultius o qualsevol altre acte malvat fet mitjançant la màgia. (2) diabolisme, o creure que aquesta màgia implicava l’adoració de dimonis, és a dir, els crims de l’apostasia i la idolatria. (3) estereotips herètics, com sectes que conspiraven per derrocar l’autoritat, trobades secretes i nocturnes, i activitats sectàries com orgies, profanar objectes i llocs sagrats, infanticidi, canibalisme… i, finalment (4) elements folklòrics com el vol nocturn de les bruixes al sàbat, les bruixes transformant-se en animals i molts altres».

El retrat de Nider, però, no ens el mostra com un fanàtic molt foll sinó com un home profundament preocupat per la deriva i decadència de l’Església i de tot allò que la rodejava; la seva visió sobre la bruixeria recull elements preexistents en altres autors, com Eimeric, però també de les persecucions a heretges i gent que era vista com a «enemiga» de l’Església, com càtars o templers. En els dos capítols centrals de l’assaig Bailey escriu sobre l’heretgia, tema principal de la lluita Nider i en ell se’l veu com un home molt raonable, que tant podia pactar amb un heretge com condemnar-lo, d’una lògica freda i funcional, que va portar-lo a la reforma del seu orde religiós i l’escriptura del Formicarius. La lluita contra els bruixots era solament un dels punts importants contra els quals, segons Nider, calia lluitar per defensar la Cristiandat. Per això, segons Bailey, no es pot comprendre el fenomen de la cacera de bruixes i la propagació de la psicosi col·lectiva demonomaníaca dels segles XVI i XVII, si no és en el context reformista de l’Església i de les seves lluites internes. El mateix títol del llibre, Formicarius, el formiguer, fa referència al tipus de societat que Nider veia com ideal, aquella endreçada i jeràrquica de les formigues, títol que ens dóna una bona idea de la seva mentalitat.

Per molt estrany que ens sembli, Nider estava convençut que estava «lluitant contra els dimonis», les bruixes i els bruixots eren vistos com una amenaça real, molt seriosa, sobre tota la Cristiandat perquè, segons ells i el context de l’època, formaven part d’una secta organitzada i dirigida pel mateix Satanàs, una secta secreta a qui podia pertànyer qualsevol. Per sobre de tots els seus textos planeja la idea que es veia com un «escollit de Déu», per portar a terme la tasca de lluitar contra el mal i la dissolució de la societat. D’aquí que la seva obra va ser emprada per llibres sinistres, com l’inefable Malleus Maleficarum de 1486, «El Martell de Bruixes», manual d’inquisidors dels segles XVI a XVII, els segles de la cacera.

Tampoc és un relat diferent del que les visions totalitàries del segle XX han emprat, siguin del color que siguin: La cacera de suposats «comunistes» als Estats Units o el «complot judeomaçònic» del franquisme són dos exemples.

No solament les bruixes tenen el seu estereotip. El cinema, la literatura o el còmic també han contribuït a propagar l’estereotip del caçador de bruixes o l’inquisidor fanàtic. Aquí veiem en Peter Cushing a Twins of Evil (1971), interpretant a Gustav Weil, lluitador contra el mal, misogin i foll

L’assaig de Michael D. Bailey es centra, primer, en la construcció d’aquest relat sobre la bruixeria i, en segon lloc, en mostrar-nos el context i la psicologia dels homes i dones que se’l creien. Com ell mateix diu: «Les descripcions del maleficium demoníac, dels cultes diabòlics i dels horrors que es vivien en el sàbat de les bruixes eren, essencialment, molt similars als d’altres autors que escrivien a inicis del segle XV. Aquestes nocions eren àmpliament acceptades no perquè fossin xocants sinó perquè, després del xoc inicial, homes cultes, educats i raonables les veien lògicament coherents i molt comprensibles. La bruixeria, com és descrita, s’encabia fàcilment en un marc mental molt més ampli que les autoritats eclesiàstiques i, cada vegada més les seculars, van construir per a si mateixes al llarg del segle XV».

Com sempre, les seves condicions materials objectives i el context on els homes i les dones viuen, el context psicològic, sociològic, econòmic, religiós, són principals: Lluny d’imaginar-nos un fanàtic sàdic, embogit i assedegat de sang, com sovint ens han presentat els inquisidors al cinema o a les novel·les, Johannes Nider se’ns mostra com un ésser humà perfectament coherent amb la seva època, preocupat per la decadència religiosa, totalment honest amb les seves propostes. Conèixer la vida d’aquest dominic, la construcció del relat de complot diabòlic i de l’estereotip de bruixa, és important per poder veure més clarament la bruixeria dels segles XV a XVII a casa nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada