Llibres de bruixeria (XIV): Inquisició i bruixeria a Mallorca (1578-1650)

Inquisició i bruixeria a Mallorca –1578-1650–, és un assaig escrit per l’antropòleg i professor de filosofia palmesà Bartomeu Prohens Perelló. Prohens va dedicar la seva tesi doctoral a la bruixeria de caràcter africanista amb «Bruixots i libacions a esperits entre els wolof de Senegal», l’any 1993. Ha publicat articles com «El concepte wolof de la bruixeria» a Studia Africana. I també ha publicat més llibres relacionats amb la bruixeria de les nostres contrades, que ressenyaré més endavant, com «Caterina Floreta. Una bruixa del segle XVII», també amb l’editorial Lleonard Muntaner.

Fins fa poc els estudis sobre bruixeria a Mallorca i la resta de les Balears eren molt escassos, com també ho eren a València, Andorra i Catalunya, però aquest assaig de Prohens omple un buit amb el rigor de qui ho fa des d’un vessant antropològic i històric, però que resulta llegidor per a tothom qui vulgui apropar-se al fenomen de la bruixeria a Mallorca, perquè el seu autor no solament n’ha fet un recull, sinó que n’ha fet una interpretació amb l’òptica de qui sap tenir l’empatia necessària i els coneixements necessaris, més enllà dels que podem trobar en els llibres. L’autor del pròleg, el professor de filosofia de la Universitat de les Illes Balears, Camilo José Cela Conde, ho encerta del tot quan diu que: «Amb Prohens, duits de la mà, anem a fer un viatge tan interessant i misteriós com cruel. És la Mallorca de fa tres segles la que apareix a l’altra part de les planes, sí, però vagi vostè amb compte. Del que Bartomeu Prohens ens està parlant és, en realitat, de la natura de nosaltres mateixos». I el professor Prohens ho rebla amb la primera frase del seu pròleg: «El lector no trobarà en aquestes pàgines cap estudi historiogràfic sinó més bé etnològic».

Aquests coneixements planegen per sobre de tot el llibre, com quan diferencia entre «bruixeria» i «fetilleria», essent pels antropòlegs africanistes, la primera una activitat o capacitat innata, un estat de l’esperit indesxifrable per a qui s’ho mira des de fora. I el segon, fetilleria, seria l’activitat adquirida, la sèrie de coneixements que s’expressen a través d’una pràctica sobre el món. El mateix Caro Baroja diferencià entre bruixeria rural i una fetilleria urbana. «És important remarcar que al segle XVII mallorquí és la fetillera el personatge principal. Les bruixes en sentit africanista, o les bruixes rurals tal i com foren definides per Caro Baroja només apareixen és a les rondalles».

Una de les característiques més destacables del llibre de Prohens, doncs, és que, dins del recull que fa d’usos màgics, de possessions, malediccions, tracte amb dimonis i esperits, ens endinsa de ple en les pràctiques i en les persones que les portaven a terme, els fetillers i fetilleres, sense jutjar-los i mostrant-los de manera despullada, sense interpretacions artificioses. Per exemple, desconec si el professor de la Universitat de Bergen, G. W. Knutsen, coneixia l’assaig de Prohens, però en l’últim capítol l’antropòleg palmesà ens parla de la relació entre bruixeria i Islam a Mallorca i Eivissa o de cristians nous, moriscs conversos, com Caterina Prats, filla de Llorenç Fe, un cristià nou originari de Granada, que en ser interrogat per la Inquisició va confessar ser metge, herbolari i fetiller, utilitzant tècniques hidromàntiques, quiromàntiques, de vol amb dimonis o d’endevinació. Caterina seguí la tradició del seu pare i el 1620 fou feta presa com ell.

Els signes del Zodiac a la mà. Jean Baptiste Belot, 1640

Les propostes i investigacions complementen i alhora xoquen amb les proposades per Knutsen en relació a la bruixeria al Regne de València, com vam veure en la ressenya del seu assaig Servants of Satan and Masters of Demons; conformant un context únic a les Balears, similar i proper al cas català i valencià, però alhora amb trets únics.

En la seva delimitació de les pràctiques de la Inquisició mallorquina Prohens és molt precís i, si tenim en compte que aquest llibre es publicà el 1995, el trobem a l’avantguarda dels posteriors estudis de bruixeria que començaren a publicar-se en català d’ençà d’inicis de la dècada dels 2000. Per exemple, parla de la importància del rumor i la blasfèmia, que retrata amb diversos casos, com el de Caterina Serra de Sa Pobla que «El 2 de desembre de 1625 era detinguda una al·lota orfe de catorze anys, Caterina Serra. Els denunciats eren tres, una dona major d’edat i dues menors, i el delicte era de blasfèmia. L’afer no seria sinó un més dels molts que la Inquisició va tractar per perseguir l’heretgia (…). Actualment aquests delictes d’opinió ens semblen molt estranys, però el control del pensament i les accions era el primer objectiu del Sant Ofici». També parla de llegendes o de com aquestes influenciaven la realitat, en un capítol dedicat als cercadors de tresors o, per exemple, en el seu capítol dedicat a la demonologia no dubta en endinsar-se en les relacions entre la falguera, les persones i els dimonis boiets, els minairons mallorquins, com vaig tractar en els articles que vaig dedicar a aquestes criatures.

A través de la relació entre bruixeria i sexualitat, de bogeria i pràctica màgica, de pràctiques concises com els filtres d’amor, les oracions o eixarms per enamorar i el mal d’esperit, seguint de prop les passes de les persones que eren fetilleres –i bruixes–, Prohens pinta un quadre detallat i valuós de la bruixeria a Mallorca entre els segles XVI i XVII, durant la fase epidèmica del fenomen de la cacera. El mateix autor reconeix, en el pròleg, que: «Aquest estudi té un caràcter provisional, i les seves aspiracions tenen un caire sobretot teòric. No he entrat dins una anàlisi dels fets històrics, sinó que més bé he intentat una descripció fenomenològica, una interpretació». I, precisament per això, potser el seu llibre resulti tant interessant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada