Llibres de bruixeria (XIII): Bruixes a Sant Feliu de Llobregat. El procés a Blanca Bardiera (1578)

Enguany els estudis d’història de bruixeria a casa nostra es troben en un estat de revolució i aprofundiment constant, amb el descobriment de nous documents i l’exploració de vells arxius locals, professors com Delfi Nieto, Pau Castell o Agustí Alcoberro, estan portant les idees de la resta d’Europa a casa nostra d’ençà d’una dècada fins avui, amb investigacions pròpies i originals que donen una nova imatge, més detallada i subtil de la que teníem fins ara. Com a primera empenta que marca simbòlicament l’avenç en aquest sentit l’any 2007 va celebrar-se l’exposició «Per bruixa i metzinera: La cacera de bruixes a Catalunya», el catàleg de la qual també ressenyaré aviat, i de la qual l’exposició «Se’n parlave… i n’hi havie: Bruixeria a les terres de Ponent i el Pirineu» n’és una molt digna successora, centrada en el Pirineu lleidatà; així com el MOOG, curs universitari online, «Magic in the Middle Ages», de dos dels professors que he citat abans, també seria una bona mostra d’aquests vents de canvi que han arribat.

Però abans de la dècada dels anys 2000 els estudis de bruixeria a casa nostra eren molt escassos, centrant-se en estudis d’historiadors o aficionats locals, gairebé sempre seguint l’escola espanyola d’en Caro Baroja, tenint com a publicacions molt disperses en el temps el «Procés d’un bruixot», de Nolasc del Molar, o l’assaig d’Antoni Pladevall sobre la bruixeria a Osona. Alguns estudis, però, ja donaven mostres d’un nou interès i uns intents de canvi, empeltant amb aquest nou corrent historiogràfic que a Europa i als Estats Units s’estava donant d’ençà dels anys 80 amb investigadors com Michael D. Bailey. D’un d’aquests llibres «precursors» ja n’he parlat, «Les Bruixes al Pallars», publicat l’any 1999. Un segon llibre en aquest sentit és el publicat l’any 2000 per l’ajuntament de la capital del Baix Llobregat, «Bruixes a Sant Feliu de Llobregat. El procés a Blanca Bardiera (1578)», escrit per la historiadora, especialitzada en història moderna, Mercè Gras.

Publicat en el context d’una col·lecció monogràfica d’estudis socials i històrics sobre la dona a Sant Feliu de Llobregat, he trobat que «El procés a Blanca Bardiera» també trobava força connexions amb altres llibres que parlaven de la història de la dona en aquella regió de Catalunya, com els dos volums de «Les dones i la història al Baix Llobregat», editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 2002, on en un capítol anomenat «Eva entre les dones del Baix Llobregat durant la baixa edat mitjana», trobem un apartat de títol «Conjuradores, sortílegues, endevinaires, curanderes o bruixes: Formes alternatives de cultura i religiositat», on el doctor i catedràtic en història Luis Monjas Manso analitza diverses «visites pastorals» on trobem un estil de bruixeria, la baixmedieval, diferent de l’estereotip que ens ha llegat l’edat moderna i, sobretot, el segle XVII. Una visió històrica de la bruixeria molt més eclèctica, heterogènia, viva i desconeguda. D’aquest capítol de «Les dones i la història al Baix Llobregat», així com d’altres documents, us en parlaré en properes ressenyes i articles.

L’assaig de Mercè Gras està dividit en tres parts. La primera contextualitza les fonts dels processos, les cúries locals que les duien a terme, el Sant Feliu de Llobregat del segle XVI i, per extensió, el funcionament dels processos penals a la Catalunya de l’edat moderna. La segona part és un estudi i interpretació del procés de Blanca Bardiera. La tercera part és la transcripció íntegra del procés. En la seva segona part podem trobar idees que, fins ara, o no he trobat en altres estudis o ho fan sense aprofundir, que és la importància de la immigració francesa i occitana a Catalunya.

La Catalunya que va entre finals del segle XV i els inicis del segle XVI estava devastada. Els catalans –i la resta de regnes de la Corona d’Aragó–, després de l’anomenat «Lo mal any primer», el 1333, viuen una sèrie de desgràcies socials i històriques, com diverses males collites i l’arribada de la Pesta Negra –la segona onada més gran de la pesta bubònica a Europa– el 1348, que, entre altres motius, van començar a fer trontollar el que era una de les corones més poderoses de la cristiandat europea, capaç d’enfrontar-se i derrotar el Regne de França. Però el camp que preparà el segle XIV fou sembrat i recollit pel segle XV. El 1428 va haver-hi el terratrèmol més gran del que es té constància a Catalunya, destruint sobretot les comarques gironines del nord. La Guerra Civil Catalana, que perdurà deu llargs anys, entre el 1462 i el 1472, enfrontà la pagesia i el rei amb l’aristocràcia, diverses faccions burgeses i poderoses entre si convocades en dos bàndols, la Biga i la Busca, el camp contra la ciutat, els senyors contra els vassalls.

La Guerra Civil catalana, com a conclusió de tot un seguit de desgràcies i catàstrofes que duraren un segle, amb aturades i escenes especialment sagnants com la revolta dels remences, deixà una Barcelona reduïda a cendres, una ombra de la ciutat gloriosa que va ser, deixant pas a València com a autèntica ciutat de modernitat i prosperitat dins de l’àmbit catalanòfon. El camp i la ciutat catalana estaven delmades per tanta guerra, per epidèmies i males collites. Els documents de l’època ens retraten un camp on la llei tenia una presència escassa i les «bandositats» –enfrontaments armats entre petits grups–, el bandolerisme i el crim eren molt habituals. I la població va reduir-se dràsticament. Com diu l’estudi de Francesc Vall-llobera: «És per això que hom troba que Catalunya des del segle XV fins a la primera meitat del XVI és un país buit, amb una densitat molt inferior a la de les repúbliques italianes o a la de França, fins i tot inferior a la de Castella i Lleó, de Galícia, del País Basc, de Navarra, d’Andalusia i de València».

D’aquest temps de caos i foscor, de masos rònecs –abandonats–, Catalunya no es recuperarà, parcialment, fins a finals del segle XIX amb la Renaixença. Però les guerres civils franceses, per temes de religió i política, portaren un gran èxode d’immigrants, sobretot occitans, que vingueren a viure a Catalunya. Fins al punt que, com diu l’estudi de Vall-llobera, els immigrants occitans podrien haver arribat a ser fins al 40% de la població d’algunes regions catalanes. Una d’aquestes immigrants va ser Blanca Bardiera. El veritable cognom de Blanca el desconeixem, Bardiera és la «feminització» de Bardier o Verdier, el cognom del seu marit, doncs en aquella època era habitual que les dones prenguessin el nom familiar del seu company.

El primer paràgraf de l’estudi preliminar que fa Mercè Gras és molt esclaridor: «El procès començà com una inquisició oberta per part de les autoritats davant d’una sèrie de rumors que circulaven de feia temps però que darrerament semblaven haver enverinat la vida veïnal». D’aquest paràgraf hem d’extreure dues idees clau, que el professor d’Oxford Robin Briggs desenvolupa amb molt d’encert en una altra ressenya d’aquest cicle d’hivern que estic emprenent, «Witches and Neighbors» –Bruixes i Veïns», una és el «rumor», el valor del qual vaig parlar-ne a «Les Bruixes al Pallars», l’altre és «la vida veïnal». El 28 de novembre de 1578 Blanca fou empresonada després de prendre testimoni sota jurament a diversos vilatans que l’acusaven de bruixa i metzinera.

Quan el 5 de desembre se l’interrogà, Blanca negà saber de què se l’acusava –en aquell temps era habitual que no es digués als presos perquè se’ls havia empresonat–. El batlle, Antic Folch, evità que fos torturada com així demanava el fiscal, Pere Ferrer. El dia 10, l’advocat de Blanca la presentà a través de diversos articles com una dona «de bona vida» i «de fama provada», tornant a la importància de la fama, de la qual ja vaig parlar-ne a «Les Bruixes al Pallars» i de com aquesta s’enfrontava al rumor, les xafarderies que podien convertir-se, directament, en un judici i una execució.

Després se seguiren diversos dies on s’interrogaren setze testimonis a favor o en contra de Blanca. Una de les persones que la defensà, que finalment resultà cabdal per a ella, fou la noble Beatriu Castellví, que declarà que malgrat que l’acusada havia tingut contacte amb els seus fills, no els hi havia succeït res dolent i que era molt bona dona.

També intervingueren altres immigrants occitans, entre ells Domènec Fararres, que coneixia a Blanca feia més de vint anys, quan ambdós vivien a Coserans, un territori situat a l’Arieja, al nord de la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà. Aquest testimoni és molt important per nosaltres, perquè ens situa l’origen de Blanca en un nucli central de la bruixeria pirinenca. No és estrany, perquè com ja vam veure en el procés a Astruga Meigarda, la bruixa del Mallol, el seu origen també es trobava als Pirineus, en el cas d’Astruga, el Ripollès. Aquest fet, d’immigrants originaris de zones pirinenques que acaben embolicats en processos de bruixeria el podem trobar en altres judicis, també a Mallorca i València, a l’Aragó o a Euskal Herria. De fet, una altra dona inculpada durant el procés, Miquela, també era occitana. Blanca Bardiera, concretament, era de Volare de Genere, del bisbat de Sant Lizier de Coserans.

El context on, probablement, començaren les xafarderies i rumors contra Blanca provingué del matrimoni Macià, especialment de la muller, amb qui Blanca va tenir diversos enfrontaments per motius personals. Dels setze testimonis, vuit eren occitans que la coneixien, solament un d’ells declarà en favor seu, la resta ratificant les greus acusacions de bruixeria i metzineria que pesaven sobre ella. Però no va ser executada, el 22 de desembre fou treta de la presó, arrestada i reclosa a la vila de Sant Feliu, amb una fiança de 50 lliures que pagaren el seu marit, Joan i Francesc Nogués, que eren els sabaters de la vila, i Sebastià Homdedéu. Com diu Mercè Gras: «En la majoria de les jurisdiccions la pena de mort no podia imposar-se a menys que hi hagués una confessió, que teòricament havia de ser voluntària i no pas obtinguda per la força. A la pràctica, la majoria de les confessions de culpabilitat i les consegüents delacions de còmplices i altres implicats s’obtenien gràcies a haver doblegat la voluntat de l’acusat mitjançant els suplicis de la tortura».

A l’occitana no se l’arribà a torturar, tampoc acabaren de poder-se demostrar la relació entre el maleficium, les seves suposades pràctiques bruixades i les desgràcies que els veïns li atribuïen, prenent més importància pels jutges les baralles, tot sovint públiques i al carrer, en les que Blanca participava amb diversos veïns, especialment contra els Macià. Curiosament, la gran majoria dels testimonis del procés són dones, solament tres són homes.

Però què se li atribuïa? Aquí entrem, de nou, en aquell moment important del procés quan, potser, trobem pràctiques molt antigues que la bruixeria baixmedieval portava a terme i que trobem en textos com l’Indículi, del qual ja vaig parlar-ne, als segles VIII i IX. Però, probablement, les seves arrels siguin molt més antigues, transformades més o menys amb el pas dels segles. Els testimonis contraris a la dona occitana digueren que preparava guariments amb unes «sopes», es deia que els coneixements de Blanca sobre metzines i herbes era prou conegut. Que va promulgar una sèrie de «paraules», s’entén que màgiques, on va profetitzar –o guarir– que la malaltia d’una nena no seria res; també se li atribuïa clarividència, quan va preveure la mort d’un vilatà i la capacitat de conèixer –sense que ningú li digués– les dificultats que passava una altra dona amb la seva filla, que finalment perdé. No són les úniques atribucions de prediccions i clarividència que se li fan. Aquesta dona, Maciana, s’enfrontà directament amb Blanca a qui acusà de mal donat, el temut maleficium. Un altre home, el francès Martí, l’acusà també de maleir-lo. Altres testimonis li atribuïren la capacitat de donar el mal amb la paraula o el contacte físic, sobretot en el cas dels infants.

És a dir, el coneixement de la metzineria per guarir o matar –Veneficium–, de la clarividència i poder veure llocs tancats a pany i forrellat, i de la maledicció –Maleficium–; un quadre habitual en molts processos per bruixeria.

Blanca era una persona que, pel que veiem en el procés, era algú amb molt caràcter, que no s’estava de res i solia estar implicada en conflictes amb altres veïns. Una de les moltes feines que feia l’acusada era fer de dida de mainada òrfena. També va ser jornalera, minyona i bugadera. Era, doncs, una persona pobra. Joan Font, missatger de la Pia Almoina a Sant Feliu, l’acusà de la mort de quatre dels nens a càrrec seu. L’infanticidi és, com hem anat veient, un dels càrrecs més habituals contra bruixes i bruixots. La majoria d’acusacions que es feren contra ella van en aquest sentit, «la salut i la criança dels fills».

Mercè Gras acaba el seu encertat estudi preliminar amb unes paraules que ens poden deixar tranquils a tots si, com jo, simpatitzeu amb Blanca: «La hipòtesi més factible sobre el desenllaç del procés és que, alliberada de la presó per no haver-se pogut establir la seva culpabilitat en els fets que era acusada, Blanca acabés recollint les seves escasses possessions i, en companyia d’aquest marit gairebé invisible, desaparegués prudentment de la localitat on s’havia produït aquesta fractura de la convivència social i recomencés de nou en un altre indret on no se la conegués de res». Com tantes abans que ella i tantes després, també avui.