Llibres de bruixeria (XII): Servants of Satan and Masters of Demons. Els judicis de la Inquisició espanyola per bruixeria a València i Catalunya, ​​1478-1700

L’any 1820, en una de les revoltes populars que van succeir-se a Barcelona contra l’autoritat que suposava l’aristocràcia i l’Església catòlica i que va donar peu al Trienni Liberal, va incendiar-se l’arxiu de la Inquisició de Barcelona, la que va regir Catalunya per sota de la Suprema o Inquisició espanyola, d’ençà de la creació d’aquesta el 1488 després d’una butlla papal que demanaren els Reis Catòlics. Això va fer que es perdessin gairebé tots els documents que parlaven dels centenars de persecucions contra bruixes i bruixots catalans en els quals va intervenir la Inquisició catalana. Solament van salvar-se aquells que l’arxiver reial Pere Miquel va copiar el 1516 i que solament tenen a veure amb el seu període inicial –1487-1507–, per un costat, i alguns dels segles XVII-XIX que el viatger dels Estats Units, Andrew Thorndike, va comprar just abans de la destrucció de l’arxiu.

Tots els altres processos solament els coneixem breument per les «relaciones de causa», que són les cartes o documents que la Suprema espanyola escrivia per deixar constància dels processos en els quals intervenia la Inquisició catalana. Aquestes «relaciones de causa» són com una mena de notes en les que es recull el nom, l’ofici, l’edat i procedència dels jutjats i pels motius pels quals se’ls jutja, a vegades recullen menys informació i a vegades més. Aquests documents es conserven actualment a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid.

La pèrdua que va suposar l’incendi dels arxius de la Inquisició catalana és molt punyent, sobretot per aquells que ens dediquem a investigar sobre temes relacionats. Però hi ha un factor que minva la pèrdua, que és que la gran majoria de judicis per bruixeria, per la idiosincràsia de la justícia catalana, diferent de la dels altres regnes de la corona hispànica fins al segle XVIII quan s’unificaren les diferents justícies després de la desfeta del 1714, eren conduïts pels tribunals civils locals. Malgrat això, els arxius locals estan molt més sotmesos a l’atzar, a la destrucció i a la pèrdua. És molt probable que molts d’aquests arxius restin perduts i oblidats en soterranis o col·leccions privades, però com estan demostrant les exitoses recerques d’investigadors com Pau Castell, cada vegada s’estan recuperant nous documents i, és molt probable, que ara mateix s’estiguin descobrint nous documents en aquests fons dispersos.

La Inquisició espanyola o Suprema, tot sovint, el que jugava era un paper de mediador entre la justícia local civil i els condemnats. I no eren estranys els casos on si la víctima del procés aconseguia apel·lar a les autoritats eclesiàstiques, aquestes eren absoltes o la pena molt rebaixada. Fins i tot hi ha una famosa carta del rei Felip III apel·lant als Inquisidors a aturar la bogeria de la sangonosa cacera de bruixes que s’estava duent a terme a Catalunya d’una manera epidèmica, sembrant el desordre i la por per tot el territori. Això tenia la seva lògica interna, la Inquisició espanyola i les seves ramificacions catalana, aragonesa, valenciana o balear, van crear-se per perseguir el que ells consideraven heretgies –com el protestantisme–, els jueus o els falsos conversos, a qui va condemnar-se, cremar-se o perseguir-se en massa. Però la bruixeria, en el cas espanyol, no era vista en molts casos com a una heretgia, sinó com a superstició.

Això sí, com han estudiat investigadors com Ángel Gari Lacruz a l’Aragó o Agustí Alcoberro a Catalunya, quan la Inquisició veia indicis d’heretgia o un culte nombrós a idees que fossin subversives cap a l’ordre establert –com veiem a les Ordinacions de la Vall d’Àneu, en connivència amb les autoritats aristocràtiques civils–, no dubtaven en reprimir-les amb duresa, emmarcant-les en un context d’heretgia antisocial o apostasia, és a dir, renegar de la fe catòlica, que en èpoques reculades era vist com un dels pitjors crims que podia cometre un cristià.

Són totes aquestes fonts inquisitorials que van sobreviure al pas dels temps les que recupera i estudia, per primera vegada en conjunt –després dels estudis d’en Henry Charles Lea–, el professor d’història de la universitat noruega de Bergen, Gunnar Winsnes Knutsen, en una obra pionera i esclaridora: «Servants of Satan and Masters of Demons: The Spanish Inquisition’s Trials for Superstition, Valencia and Barcelona, 1478-1700». Una de les aportacions més notables de l’assaig del professor Knutsen és que, potser per primera vegada, estudia en profunditat la relació dels processos per bruixeria al Regne de València, en comparació amb els succeïts al Principat de Catalunya, utilitzant com a base el mapa dels judicis de bruixeria de Gustav Henningsen de 1993.

La diferència és molt clara: Mentre que a Catalunya els processos van ser nombrosos i les persecucions, especialment al segle XVII al voltant de 1620, van assolir el grau d’epidèmia –fent servir la terminologia establerta per en Pau Castell en la seva tesi doctoral, entre bruixeria epidèmica i bruixeria endèmica, aquesta última situada al voltant dels Pirineus–, al Regne de València no va ser així. Knutsen fa una proposta genial quan compara el mapa de les persecucions amb el mapa de les zones que eren principalment habitades per moriscs –els musulmans forçats a convertir-se al cristianisme–, que en el Regne de València, abans de la seva expulsió, eren molt nombrosos. La resposta de Knutsen, lluny de ser molt simple, és enginyosa. No solament està el fet, com han apuntat altres historiadors abans que ell, que els inquisidors es dedicaven més a perseguir les falses conversions a València, sinó que el patró dels processos valencians i catalans era molt diferent, així com el tracte que se li donava al fet «màgic» a València i a Catalunya.

Del primer factor ja n’he parlat, a Catalunya els judicis per bruixeria requeien en la justícia local, que portaven a terme condemnes més dures, amb un major nombre d’execucions. D’això vaig parlar-ne molt més en la ressenya de «Bruixes al Pallars» i els judicis a la Varvassoria de Toralla. A València, però, per la seva diferent jurisprudència, els crims de bruixeria requeien en els inquisidors, que els tractaven com a mera «superstició».

El segon factor també és força interessant. Knutsen afirma que València vivia fermament influenciada per la visió musulmana de la màgia, perquè en el Regne convivien dues realitats oposades: Aquelles dels moriscs conversos i la dels Cristians Vells o dels cristians d’arrel que van arribar per repoblar el sud de mans de Jaume I i els successius reis del Casal de Barcelona. La màgia popular musulmana, encara que avui ens pugui semblar al contrari per l’enduriment de les postures islàmiques, en aquell moment era molt més tolerant amb el control, el domini i la venda, fins i tot, de genis, esperits, dimonis i tota mena d’entitats, seguint l’esquema de màgia demonològica o de «grimori medieval» clàssica, tan influenciada pels musulmans i els jueus. Per això, a València, els moriscs no denunciaven als seus veïns per fer un «pacte amb el dimoni» o que el Diable estigués darrere d’una conxorxa internacional per subvertir l’ordre establert.

Els moriscs, com indica Knutsen «formaven una tercera part de la població valenciana» i eren uns «124.000, quan van ser expulsats entre el 1609 i el 1614», en una de les moltes accions d’extermini i persecució que van dur a terme els monarques espanyols i, segueix «malgrat que els moriscs i els Cristians Vells vivien segregats. Els moriscs vivien en petites poblacions rurals, mentre que els cristians vivien en les grans ciutats i en les zones més fèrtils», la visió musulmana popular de la màgia –i, per extensió, de la bruixeria, si ens posem dins de l’òptica i el context dels inquisidors i la justícia– van perviure a València, sincretitzades amb la visió de conxorxa diabòlica internacional i sectària dels Cristians Vells. Knutsen analitza d’una manera molt precisa deu judicis per bruixeria a moriscs conversos, on totes cauen dins de la «invocació de dimonis», que si nosaltres precisem més, serien més aviat treballs màgics d’invocació, evocació –o conjuració– i control d’entitats.

D’aquí el títol del llibre: els «mestres de dimonis» serien els moriscs conversos, aquells que practicaven màgia popular musulmana, mentre que els «servidors de Satanàs» serien aquells que, dins la visió cristiana, servien al Mestre i formaven part de la conxorxa diabòlica; els mestres de dimonis pels inquisidors de València eren practicants de supersticions, però els servidors de Satanàs, a Catalunya, eren tractats com enemics de la societat. Com diu en un paràgraf del tercer capítol: «Doncs, mentre que els catalans eren denunciats per maleficium i mal donat, els valencians eren denunciats per menar dimonis que els asseguraven trobar amor i tresors».

Però el llibre té, a més a més, una part on estudia tots els arxius i documents que han sobreviscut de la Inquisició de Barcelona. Knutsen parla per primera vegada de la influència francesa –en realitat vol dir occitana– sobre la cultura i la Inquisició catalana, on podem trobar figures que a València eren molt poc comunes, com la dels «caçadors de bruixes», aquells personatges dels quals vaig parlar a la ressenya de «Procés d’un bruixot», que utilitzant ells mateixos procediments molt poc ortodoxos i heterogenis, endinsant-se en la màgia popular, podien desxifrar qui era bruixa o bruixot. Personatges que a França, a l’Occitània o països del nord d’Europa eren més habituals. Knutsen estudia cinquanta-dos processos per bruixeria extrets de totes les «relaciones de causa» que conservem, quaranta-sis d’elles a dones, que s’endinsen de ple en l’arquetip del samaniat diabòlic que causava estralls a la resta d’Europa també durant el segle XVII.

Com vam veure a la ressenya de «Les Bruixes al Pallars», com a mínim van xocar dos constructes –que l’un beu de l’altre, doncs no són compartiments estancs–, aquell de la bruixeria popular d’abans del segle XII, i aquell discurs que va començar a forjar-se als segles X i XI, però que va trobar el seu clímax d’ençà dels segles XV i XVI, de la conxorxa diabòlica. Mentre que el primer és un corrent que ve dels temps més antics i precristians, el segon és un discurs que va estendre l’Església catòlica –i que després van recollir les diferents denominacions protestants– durant les successives persecucions i estès per autèntics best-sellers com l’inefable i famós Malleus Maleficarum, el «Martell de Bruixes», que formava part del manual bàsic de l’inquisidor i el caçador de bruixes, conegut per ser un autèntic compendi de sexualitat reprimida i misogínia.

El discurs de la conxorxa diabòlica va acabar filtrant-se de les elits eclesiàstiques i aristocràtiques, com va passar amb molts altres conceptes ideològics, a les classes populars, que cap als segles XV i, sobretot, XVII, van entrar en terres catalanes en un autèntic «pànic satànic», atiat per les particularitats de la jurisprudència catalana, que en ser localista, facilitava la desregulació i l’acció més violenta, com ja vaig parlar a «Les Bruixes al Pallars» –ressenya que us recomano recuperar si no heu llegit–. En aquest sentit, l’estudi etimològic i de terminologia que fa Knutsen de termes com «superstició», «hechicería», «brujería», «màgia» i «bruixeria diabòlica» o «adoració demoníaca», determinen el context i ens endinsa de ple en la mentalitat i l’estructura psicològica dels inquisidors i els caçadors de bruixes. En la primera part del llibre, on el professor noruec analitza la creació i la història de la Inquisició, d’ençà de la persecució als càtars al segle XIII, fins al pànic per la conxorxa diabòlica universal del segle XVII, veiem com es va forjant aquesta mentalitat, on coneixem inquisidors medievals com el català Nicolau Eymerich o el dominic occità Bernat Gui –un dels personatges principals, per cert, d’El Nom de la Rosa, d’Umberto Eco–.

Malgrat que sembli que Knutsen posa la bruixeria catalana i valenciana en compartiments segregats, res més allunyat de la realitat del seu sòlid assaig. Per exemple, un dels casos interessants que estudia és el de Tortosa, que malgrat que queia dins del domini de la Inquisició valenciana, la tipologia dels seus judicis és clarament l’establert dins de la conxorxa diabòlica catalana, fet que va produir tensions amb la Suprema espanyola. Casos dramàtics, com el de Bàrbara Esteller, una adolescent de catorze anys denunciada per tres persones al Sant Ofici, una d’elles el seu propi pare. Segons els denunciants, la mare i l’àvia de Bàrbara van ser penjades per bruixes. Knutsen, seguint la seva investigació extremadament minuciosa, descobreix que probablement van ser dues de les cinc bruixes penjades a Ulldecona el 1627. Les cinc bruixes d’Ulldecona no van ser jutjades per tribunals civils, sinó pel Sant Ofici com a heretges, el que desdibuixa, de nou, la diferenciació d’una «Inquisició bona» i uns tribunals locals «dolents», idea que planeja per tot l’assaig de Knutsen.

Paradoxalment al que ens puguem imaginar, Bàrbara va ser denunciada pels seus familiars perquè, segons ella mateixa, «la seva àvia anava amb ella a les assemblees i balls amb dimonis que celebraven a la nit» i «feien molts mals a persones i animals amb l’ajuda d’aquests dimonis». Bàrbara mai va negar, sense ser torturada, aquests fets. Els inquisidors tortosins van restar dividits davant d’aquestes declaracions i, finalment, com apunta Knutsen, després de la intervenció de la Suprema va posar-se a la noia sota la tutela de «bons cristians» i va ser absolta com a «practicant de supersticions», en l’estil de la Inquisició valenciana.

En aquest sentit, la part final del llibre, on Knutsen s’endinsa en les pràctiques de bruixeria i en les cosmologies de les diferents regions valenciana i catalana, és un bon punt de començament per aquell investigador seriós de la bruixeria: Els dimonis familiars, el maleficium, la invocació i conjuració de dimonis, el domini sobre els esperits…

Un altre cas que m’ha cridat l’atenció és el procés a la bruixa valenciana Vicenta Mapel, conduit pel Sant Ofici el 1588. Vicenta, corpresa pels sermons de l’inefable i fanàtic predicador Vicenç Ferrer, un dels principals causants entre el poble de la febre contra les bruixes arreu d’Europa i especialment en territoris catalans, va ser portada davant la Inquisició per tindre revelacions que comprenien la Verge, Crist, Sant Francesc i el mateix Vicenç Ferrer, endemés del Diable. Vicenta va confessar, sense ser torturada, que va mantenir relacions sexuals i amistat amb un dimoni anomenat Joan –nom tradicionalment relacionat amb bruixes o bruixots, com Joana, etimologia popular de la que parlaré en un altre article– durant dos anys. El relat de Vicenta és radicalment diferent de les relacions sexuals descrites en els samaniats catalans, com el judici d’Andreua Beltraneta, on es segueix el relat habitual del discurs paneuropeu del disgust durant les relacions sexuals amb el Diable per segellar el Pacte, on el membre resulta fred i punxegut; Vicenta descriu relacions sexuals càlides i satisfactòries per les dues parts, declarant que endemés ella va mantenir la virginitat en tot moment, cosa que recorda a aquelles viandes portades pel monjo vell de Rupit als banquets diabòlics on participà Pere Torrent, que malgrat ser copioses i delicioses, eren com vent i no els omplien gens.

Els inquisidors, dubtosos davant d’aquestes declaracions i comprovant que Vicenta, efectivament, era verge, van declarar que la noia no havia tingut relacions amb el Diable i que tampoc havia segellat el Pacte. Els despistats eclesiàstics van dictaminar que probablement la xicota no estava gaire bé del cap, sense entendre res del que ella els hi havia confessat. Knutsen no s’endinsa en fer comparacions relacionades amb el viatge de l’esperit que trobem en molts altres documents d’arreu d’Europa, com el citat d’en Pere Torrent; i tampoc parla del cognom de Vicenta, que tot i tenir un nom ben valencià, el seu apel·latiu familiar podria apuntar a l’Occitània, de la mateixa manera que Blanca Bardiera, la bruixa de qui parlaré en la propera ressenya, era d’origen gascó, és a dir, també occità. Doncs encara està per establir o estudiar, amb dades i documents a la mà, la relació entre el gran contingent d’immigrants occitans a Catalunya al segle XV, que van arribar a ser gairebé un terç o més de la població de diverses ciutats catalanes recentment devastades i molt delmades per la Guerra Civil, males collites i diverses plagues de pesta, i la febre per la cacera de bruixes. Són apunts que, si ningú pren, probablement intenti investigar en propers articles.

Tot i ser un assaig –relativament breu– dirigit principalment a l’acadèmic i a l’historiador, i que he trobat molt a faltar una incursió als processos mallorquins –i fins i tot aragonesos i occitans– dels quals us parlaré en algunes ressenyes i articles més endavant, i sense els quals l’assaig queda una mica desdibuixat, «Masters of Demons and Servants of Satan» és una obra imprescindible en el seu recull minuciós de casos, procediments i judicis de bruixeria en terres catalanes i valencianes. A més a més de ser un estudi precís i intel·ligent de la bruixeria a València, en relació amb els moriscs, fa una comparació molt original i interessant entre els processos d’Inquisició. Un compendi de pràctiques, judicis i documents que per primera vegada trobem reunits en un sol treball i que facilita molt la tasca de l’investigador o tot aquell que s’interessi per la bruixeria catalana i vulgui anar més enllà.