Llibres de bruixeria (VIII): Un judici a la terra dels bruixots

«Un judici a la terra dels bruixots: La cacera de bruixes a la Vall Fosca 1548-1549» és un dels llibres imprescindibles sobre la bruixeria catalana. Però no és un llibre introductori o generalista. De fet no és exactament un assaig. El medievalista Pau Castell, un dels més importants especialistes del tema de la bruixeria a Catalunya i de qui ja vaig parlar-vos en un article, recull, tradueix i facilita la lectura d’un judici per bruixots a cinc persones, tres homes i dues dones, de Mont-ros, a la Vallfosca. La joia que és aquest llibre la podreu valorar quant més conegueu la bruixeria de les nostres terres, tant en l’àmbit popular com en el literari, el construït per l’Església i les institucions de poder durant segles.

Els pròlegs de Ramona Violant i el mateix Pau Castell són d’una claredat i una precisió excel·lents. Molt interessant és la proposta de Ramona Violant, quan ens diu que en el judici xoquen les visions populars de la bruixeria i la visió «construïda» que d’ella començava a fer-ne l’Església. Com ens diu després Pau Castell, començà a gestar-se durant l’edat mitjana d’ençà del segle XIII. Aquest vessant «diabòlic» i demonològic no s’ha conservat en el folklore popular sobre bruixes, que s’ha centrat més, com diu Ramona Violant, sobretot en la transformació en animals i el vol de l’esperit. L’ús de metzines –veneficium–, la capacitat de fer el mal a distància o l’atac nocturn a infants –maleficium–, com cruixir-los, emmetzinar-los o jugant amb ells a pilota, són elements populars que van anar barrejant-se i entrant en la concepció més culta i eclesiàstica.

El context històric, geogràfic i social previ que fa Castell fa que es comprengui molt millor el judici, mostrant que en aquella zona pallaresa hi havia una alta conflictivitat social entre famílies, entre els mateixos senyors jurisdiccionals i entre els costums antics i nous. En cap cas essent una zona pobra, poc poblada o aïllada, al contrari. La importància de la «fama», de la paraula en si mateixa –la paraula donada, blasfemar, renegar…–, del contacte físic, de l’alta mortaldat –per la pesta, dels nounats, de les malalties–, també queda perfectament dibuixat.

Aquella zona pallaresa, entre la Vallfosca i Gerri de la Sal, va ser un lloc on va haver-hi nombrosos judicis i persecucions. Pau Castell respecte a això comenta que: «…la superposició jurisdiccional podria haver afavorit, juntament amb la conflictivitat social pròpia de l’època, la canalització de les tensions i els desequilibris dins la comunitat per mitjà de l’acusació de bruixeria». En resum, que els judicis per bruixeria eren autèntics linxaments socials, que homes i dones aprofitaven per descarregar contra certs elements de la comunitat que rebutjaven per les seves accions i la millor manera de desfer-se d’ells era acusant-los de bruixot. Violant i Castell ens diuen que durant segles les mateixes famílies van ser acusades de bruixeria i que, fins entrat el segle XX, encara hi havia persones que portaven l’estigma de ser bruixes per pertànyer a famílies que ja al segle XVI van ser jutjades en diverses ocasions. I si recordem la concepció popular, una de les maneres de transmetre el poder bruixat és mitjançant la sang, la descendència.

La Coma, amb els pobles de Mont-ros, Pobellà i Paüls de Flamisell

El judici, celebrat en un dia com avui, 12 d’octubre de 1548, comença quan es fa una «enquesta de veu i fama» –interrogatori i cerca de proves– a testimonis que juren que els cinc inculpats són bruixes i bruixots que han comès crims horribles contra la comunitat. Els dos principals encausats són Jaume de Puyo, pagès amb terres i ramats propis, i Pere de l’Hereu, el capità de la vila. Dos homes de certa importància dins d’aquella societat i que van tindre greus baralles amb altres veïns que exerceixen de testimonis i acusadors. Fins i tot sorgeixen les enemistats entre la família, matrimonis, germans i germanes, fills i filles, aprofiten per acusar-se i perjudicar-se.

Mitjançant les delacions clau de Joan de la Dida, tercer acusat i criat de Jaume de Puyo, i de Johanot, el seu fill, es procedeix a la seva tortura i a la seva execució per forca. D’una de les acusades, Caterina, no s’ha conservat el judici. I la cinquena, Margarida Rugalla, no sabem com va acabar, però va ser acusada anteriorment de bruixa, fugint a Lleida per un temps, on va ser pressa. Rugalla practicava la metzineria, això és, guarir mitjançant conjurs i herbes, com veurem més endavant. També se l’acusava de la mort del batlle del poble, amb qui el marit de Margarida tingué violents enfrontaments. Endemés de la mort de nens i nenes que no va poder guarir.

El caràcter de cada un dels acusats queda perfectament definit per les seves respostes. La vivesa de les escenes és gairebé palpable, com per exemple en els acaraments quan el delator Joan de la Dida és confrontat amb els altres a qui acusa. La transcripció de les mateixes tortures és esfereïdora i el trencament del relat dels primers testimonis i acusadors, i les confessions posteriors a les tortures és visceral. Més impactant per la seva senzillesa i fredor, sense floritures.

La riquesa dels passatges és tanta que escriure una interpretació comparativa i hermenèutica del judici dels habitants de Mont-ros i dels seus símbols, amb les troballes que hi he fet, podria ocupar-me diverses pàgines, així que deixaré l’anàlisi d’aquest judici i els seus protagonistes per un article propi. L’estudiós, l’acadèmic i tothom qui vulgui aprofundir en la verdadera cara de la bruixeria hi trobarà passatges que el deixaran impressionat. Endemés, l’organització cronològica que n’ha fet Castell facilita molt la seva lectura, podent-se llegir com si gairebé fos una novel·la de ficció, enganxant-te fins al final si superes l’escull del català antic, que s’entén prou bé.

Però per destacar-ne aquí alguns passatges, podria parlar de les transformacions –millor dit, com deixen entreveure els acusats, «les possessions»– en porcs negres, en gats, els samaniats que diuen que participen nombroses persones vingudes d’arreu del Pallars, l’ús de verins per matar infants, el joc de la pilota amb els seus cossos, la figuració del Mestre com un home amb llarga barba blanca muntat en una mula –mules que són dimonis que fan servir els mateixos acusats–, com el Diable obre les portes i els il·lumina, la importància que no vessin llàgrimes durant les tortures, la Marca del Diable trobada en el cos dels acusats com un símbol fet amb nombrosos i petits forats –fets pels mateixos torturadors?–, maleir amb gatirnons –cúmuls tumorals que sorgien a la gola o al coll i mataven al malalt–, entre molts altres passatges.

M’agradaria destacar aquí dos, un per la importància que té per a mi com anècdota personal. Un altre perquè és una troballa que he fet que m’ha sorprès força.

La primera és el lloc dels samaniats, que els acusats situen a Serraspina. Ancs i Serraspina són els primers llocs que vaig visitar del Pirineu. Crec que seria l’any 1995 o 96, jo era mainada i vaig veure per la televisió, als vespres de La 2, que feien un reportatge sobre un esdeveniment que feien a Ancs, en aquell moment una vila abandonada on solament hi havia un alberg. Li vaig comentar als meus pares i aquell mateix cap de setmana vàrem visitar-lo. El poble era buit, l’esdeveniment havia acabat el cap de setmana anterior, però vam trobar un home barbat que ens va obrir l’alberg, l’església i altres llocs del poble. Crec que ens van dir en un bar de Gerri, per on vam pujar, que era l’amo o un dels amos d’Ancs en aquell temps, no recordo el seu nom. Passejant per senders i per la carena vam arribar a Serraspina, lloc al qual he tornat després més vegades. No he pogut evitar un somriure en recordar-lo quan l’he vist citat pels acusats com a lloc de multitudinaris aquelarres. Un lloc preciós, tranquil i idíl·lic.

Mont-ros, avui

La segona té a veure amb un dels primers articles que vaig publicar sobre l’home llop: El conjur de Lobàs. Recollit el 1397 per un notari de Perpinyà, Joan Ornós, en els seus viatges per la Catalunya del Nord, és pràcticament igual al conjur que diu Margarida Rugalla, en un interessant passatge del judici on explica algunes de les seves pràctiques: «“Déu y la Verge Maria y mossèn senct Pere y mossèn senct Johan, per són camí van. Encontraren lorp galant. Digues lorp galant ahon vas? A mengar-me’n la carn y beure’m la sang de tal persona”. Has de nomenar la persona qui és malalta. Y lavons diu: “No faràs pas. Ves-te’n alt en la montanya a rompre lo pols y mengar les herbes salvatges”. Y dir lo pater noster y la avemaria y senyant-se. Y ayxí en millora molts.»

Aquesta troballa és cabdal per moltes raons. Primer perquè ens demostra amb documents a la mà que, efectivament, hi havia un corrent d’aprenentatge de la metzineria per tota Catalunya. Ornós recollí el Conjur de Lobàs a finals del segle XIV i el conjur que cita Rugalla és de mitjans del segle XVI. Molts anys han passat entre uns i altres, i encara més quilòmetres, de la plana del Rosselló fins a la Vallfosca pallaresa. Però ha variat ben poc i la seva funció és la mateixa. També podria indicar que Rugalla el que diu és simplement un conjur que era molt conegut arreu de Catalunya, com qui és acusat de fer una cosa greu i, en canvi, confessa un crim molt comú i popular per dissimular. I també ens mostra que l’ofici de metzinera o, com li diuen en el judici, «metgessa», que portava a terme Rugalla era del tot veritable, amb fonoll i ungüents d’oli i mantega, oracions i: «…a les criatures les enboliqua y perfuma ab bones herbes que se cullen lo matí de Senct Johan». Aquesta comparació l’analitzaré més en profunditat quan publiqui l’article sobre el judici en sí mateix.

En tot cas, si us feu amb el llibre us animo a llegir-lo pensant amb el que diuen uns i altres, amb les seves motivacions personals i socials. No penseu que estem, simplement, davant d’uns fets bàsics, senzills: Una comunitat vol desfer-se de certs elements que els hi són molestos i utilitzen l’espantall de la bruixeria per acusar-los i així desfer-se d’ells. Res més lluny de la realitat. Això hi és, sí. Però hi ha molt més. Ramona Violant ho deixa entreveure al principi: «La present publicació és una contribució valuosa i interessant al coneixement i a l’estudi d’aquells fets terribles, i en part inexplicables, sobre la creença i la persecució de la bruixeria en terres del Pallars al llarg del segle XVI». No tot es pot explicar amb aquesta premissa, com veureu si llegiu atentament i amb esperit crític el que es diu en el judici. Les conclusions, si n’hi ha, les trobareu vosaltres. Darrere les acusacions, les mentides, les tortures i la por hi ha ombres fugisseres que es deixen entreveure de cua d’ull.