Llegendes, passió i arrels. Joan Frank Charansonnet

Joan Frank Charansonnet interpretant al baró Roger Bernat d'Erill.
Joan Frank Charansonnet interpretant al baró Roger Bernat d'Erill a Pàtria.

La primera entrevista que publico a Llegendàrium no podria haver sigut més adequada. El director i actor català, Joan Frank Charansonnet –La Vall de Santa Creu, 1971–, que recentment ha estrenat la pel·lícula Pàtria, sobre la llegenda dels Nou Barons de la Fama, va rebre la meva trucada amb molta amabilitat i amb ell vaig tindre l’ocasió de parlar de la importància de fer les coses amb coratge i passió, de la transmissió dels símbols arrelats a la terra, d’un saber popular transmès pels nostres avantpassats a través de la història, fins als nostres dies en forma de llegendes.

Ens acompanyeu?

Quina és la llavor de Pàtria?

Bé, per respondre’t a això haig de tirar enrere, quan vaig estudiar al CECC amb en Miquel Sitjar, l’actor que fa d’Otger a Pàtria, ara fa vint-i-sis anys. Inicialment no hi vaig estudiar direcció, vaig estudiar per ser actor i després, l’últim any, vaig fer direcció perquè ja m’interessava molt. Encara mantinc contacte amb l’Hèctor Faber i amb en José Luís Guerín, va ser una etapa molt maca. Al CECC, amb en Miquel, vàrem anar a veure Braveheart i, quan vam sortir, com dos adolescents engrescats que es prometen coses en un futur, ens vam prometre que faríem un «Braveheart a la catalana», però òbviament Pàtria no és Braveheart, ni per pressupost ni per intencions, però si hi havia una sola cosa que volia recuperar d’aquesta pel·lícula és l’esperit de llibertat que porta William Wallace al poble escocès. Però no, no és el «Braveheart a la catalana» com han dit alguns periodistes, molta gent ha anat a veure això, esperant una superproducció i no ha sortit contenta i és normal, ja que, com et dic, no és això.

Miquel Sitjar com a Otger Cataló

I, tornant als teus orígens, com et vas formar com a actor i director?

La primera pel·lícula que vaig fer com a director va ser Ànima, que ens va costar quatre mil euros i amb la que vaig fer una campanya de Verkami de sis mil euros. Amb Ànima ja vaig començar a entendre què era dirigir i finançar una pel·lícula. Mira, jo venia d’un món més comercial, perquè vaig estar vivint durant vuit anys a Moscou, a Rússia, on vaig protagonitzar durant dos anys una sèrie de màxima audiència produïda per Sony Pictures, Dorogaya Masha Berezina –«Estimada Masha»–. A Rússia vaig començar a dirigir teatre, així que quan vaig tornar a Catalunya em vaig passar darrere de la càmera, em venia molt de gust dirigir. Abans d’Ànima vaig co-dirigir Ushima Next, una pel·lícula amb en Jesús Manuel Montané, que va presentar-se al Festival de Cinema de Sitges.

Després vaig iniciar un projecte personal que es deia Laboratori d’Actors, on formava a persones en el món de l’art dramàtic per a què, un cop graduades, tinguessin la primera oportunitat de debutar en cinema i ser actors professionals amb contracte. Però, com t’he dit abans, tot va començar amb Ànima, una pel·lícula molt humil on jo portava la càmera, una Canon Mark II, un amic meu portava la perxa, un parell de micros de corbata i amb set dies vam rodar-la. Va ser candidata als Gaudí i, res, es va estrenar en quatre sales. Però això em va donar força a mi i a una sèrie de gent que ara són Dejavu Films, el Dani Bernabé, l’Efrén Casas, la Susanna Plana i l’Alba López, per a continuar endavant. Amb ells va vindre una pel·lícula que es diu Doctrina i que s’estrenarà al gener, una pel·lícula de cinema social sobre la Doctrina Parot, que es rodà abans que Pàtria.

Retall de La Vanguardia sobre Joan Frank Charansonnet i l’èxit rus d’Estimada Masha.

Parlem ara de llegendes, d’on ve la idea de fer una pel·lícula d’una llegenda fundacional catalana poc coneguda, com és la dels Nou Barons de la Fama?

La llegenda me la va explicar, quan tenia nou anys, la meva àvia, l’Emília Roig Carles, una persona extraordinària que per culpa d’una dictadura feixista va haver d’abandonar Catalunya a causa de la seva manera de pensar, per ser catalanista i republicana. La meva àvia va marxar amb l’escolta d’en Negrín i va creuar le Boulou amb els peus descalços entre la neu, després va anar al Camp d’Argelers i com també havia sigut anarquista, de la CNT, va portar el fusell… doncs la van posar en una llista negra i la van deportar a Mauthausen, camp de concentració comandat pels nazis. Allà va ser una de les supervivents, protagonista d’una història d’aquelles de pel·lícula on cinc noies republicanes van poder escapar abans de l’alliberament. La meva àvia va estar caminant durant molt de temps i després de molt viatjar va arribar a Saint Etienne, una ciutat minera, on va conèixer al meu avi. Per això jo tinc un cognom d’origen càtar, Charansonnet.

La meva àvia es va anar acostant a Catalunya i va convèncer el meu avi per viure a Perpinyà, però no va voler tornar a Catalunya fins que va morir el dictador, ella volia tornar a l’Empordà, just a sota de Sant Pere de Rodes, on és la casa de la meva família. El meu avi, ex-militar de la Legió francesa, trenta anys a Indoxina i Vietnam, va acceptar per amor anar a viure Perpinyà i li volia regalar el seu mas, però no va poder perquè ens el van robar els falangistes, al meu besavi li van fotre un tret davant tota la família i es van quedar el nostre mas. Així que el meu avi va comprar una casa al costat i quan va morir Franco van tornar allà. Jo vaig néixer a aquella casa i amb nou anys, ho recordo com si fos avui, la meva àvia, que era una dona molt forta, amb molt de caràcter, m’explicava quines eren les nostres arrels, la nostra identitat i aquelles llegendes tan ocultes, entre el paganisme i el cristianisme primitiu, com aquesta llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons. A la casa del Port de la Selva me la va explicar com a ella li explicà el seu pare.

Amb aquells ulls d’enfant recordo que me la va explicar, em va fer un petó, se’n va anar a dormir i em va deixar seguint veient el foc a terra, era una dona molt especial ella, amb molta energia i que veia altres coses, una mica fetillera. Jo a les flames vaig començar a imaginar, a veure aquells nou cavallers, i la figura d’Otger, que mai la vaig veure com està retratada al segle XVIII pels italians, jo el vaig veure amb una altra cara. L’Aran, el personatge que interpreta Pau Llatjós, el fillastre d’en Boris Ruíz, això és la primera vegada que ho dic a un periodista, no deixa de ser jo mateix quan tenia nou anys escoltant a la meva àvia, quan ho vaig escriure volia un adolescent i acabo la pel·lícula amb un nen que sóc jo mateix, aquell nou català, que veu aquella màgia que jo vaig veure a les flames.

La llegenda dels Nou Barons de la fama és un mite farcit de simbologia i molta d’ella es veu reflectida a Pàtria. Què ens pots dir d’això?

Sí, certament. Hi ha escenes a Pàtria que són metàfores, com quan Otger fa l’amor amb la dona d’aigua, que no és res més que un esperit que simbolitza la Terra. És la unió de l’Heroi amb la Terra i el seu fill és l’esperit català. Per això la dona d’Otger, és també la dona d’aigua. A més, per reflectir aquestes arrels antigues de la nostra terra he volgut que es parlés iber, el seu nom, Sikunin, és un nom iber, t’ho explico, ho vaig treure d’una placa d’Empúries. A les excavacions que es van realitzar van trobar l’esquelet de la que es diu que és la primera dona ibera de Catalunya, i el seu nom és Sikunin. Jo volia que això aparegués a la pel·lícula.

I el número nou és un número simbòlic, fixa-t’hi, els nous cavallers d’Artur, de la Chanson de Roldan, un número màgic, tel·lúric, de comunió, tot va unit sempre. Això m’ho va explicar el Professor d’Arbó, que amb els anys ens hem fet molt amics. Jo era oient d’ell, i ell també és cineasta i membre de l’Acadèmia del cinema català. D’Arbó és un gran defensor de Pàtria, per aquests aspectes que comentem. Ell i altres historiadors, que també vam consultar per documentar la pel·lícula, ens van parlar del fet que tota la Vella Europa és plena d’aquests mites de nou cavallers que defensen la seva terra seguint a un líder espiritual, un Heroi unit en matrimoni a la Terra.

Sebastià d'Arbo i Joan Frank Charansonnet
El Professor Sebastià d’Arbó amb Joan Frank Charansonnet al programa Misteris, de RAC1

I, respecte a la part històrica, he trobat que també hi ha voluntat de reflectir-la a Pàtria.

Sí, aquesta llegenda la recollí un capellà benedictí, Pere Tomic, al monestir de Sant Llorenç, de Guardiola de Berguedà, que és l’únic personatge real i que realment està datat. Ell va rebre la llegenda per fonts orals però no sabem qui li va explicar i, així, fent tasca de documentació, vam imaginar que era un noble, també real, en Climent de Vallcebre, que vivia a prop i es té constància de què havia viatjat per gran part de la Vella Europa. Climent de Vallcebre vivia a uns cinquanta quilòmetres del monestir de Sant Llorenç, i vam imaginar que podia ser ell qui portava el conte de la Vella Europa a Pere Tomic, amb tot el bagatge de llegendes i mites europeus. Això és ficció, però podria haver sigut real.

Però, a més, com em va dir el Professor d’Arbó, als Països Catalans al segle VIII, que és quan s’ubica la llegenda, no hi havia més de seixanta mil habitants, els àrabs van atacar la Península amb no més de vint-i-cinc mil homes, Portugal inclòs. Quants sarraïns podrien haver arribat a Catalunya? Mil, màxim? L’emir que tingués més tropes què tindria? Cent tios? En aquella època les batalles eren d’escamots i això és el que vam intentar fer allà, cent vint herois, especialistes i figurants, en quatre dies, rodant la batalla amb coratge.

Monestir de Sant Llorenç, localització de Pàtria i la llegenda d'Otger Cataló
Monestir de Sant Llorenç, localització de Pàtria i la llegenda d’Otger Cataló

Ara que parlem de les batalles, m’agradaria preguntar-te pels magnífics Alma Cubrae. A qui ens agrada la recreació els coneixem bé. Com va anar la col·laboració?

Als Alma Cubrae jo els conec perquè vaig fer un documental de Cristòfor Colom, com a actor, sobre aquest tema de si va sortir de Pals i Calonge, allà els vaig conèixer, sobretot als dos germans, molt afables, que viuen i conviuen per i amb el que fan. Sabies que es fan artesanalment les seves pròpies armadures? I ho fan a mà. Tenen una manera de viure molt medieval, molt autèntica. Però també t’he de parlar de Fets Històrics, en Mario i en Roger, que han fet un treball brutal.

Ens va costar unir-los a tots, perquè aquestes companyies no solen treballar amb ningú, ells tenen cada una la seva filosofia i per Pàtria es van ajuntar Fets Històrics, part d’Aestus i Alma Cubrae, i després especialistes individuals que van portar Fets Històrics, especialistes que venien de la sèrie de Televisió Espanyola Isabel, un d’ells en Dani Velasco, que és una màquina, a la batalla final el veuràs que porta un fuet, aquest va vindre des de Saragossa!

Fotograma de batalla a Pàtria
Fotograma de Pàtria

Una pel·lícula feta a contracorrent, amb voluntat d’arribar a la gent. A Pàtria hi ha una essència popular, del poble?

Tu ho has dit, per mi l’essència de Pàtria és popular i alguns mitjans de comunicació ens han tret l’essència de popular. Per mi és una pena, però crec que amb els anys es farà molt més gran de com la vam concebre, tot i que també en taquilla ha sigut un cert èxit. Va entrar al Top 20 de la taquilla de tot l’Estat Espanyol, que per una pel·lícula independent, feta per persones privades que em apostat calers i que ens costarà recuperar-ho, ja és molt.

La vaig concebre amb en Pau Gener, i gràcies a la meva àvia, com a pel·lícula popular i perquè fes ruta per tots els pobles, perquè en facin cinefòrums, que anem els actors a fer xerrades amb la gent, que en parlem i se’n parli, explicar tot això com t’ho explico ara a tu o com vam fer la setmana passada al monestir de Guardiola de Berguedà. Ara estem tot just iniciant una ruta per municipis que esperem que vagi molt bé i que la gent en gaudeixi.

I tens pensada una segona part? Quins són els teus propers projectes?

Ara mateix econòmicament no puc fer una segona part. Tinc escrita una pel·lícula important i que estic movent, que és sobre els càtars, i sobre tota la connexió històrica i de persones entre Catalunya i el País Càtar, però ha quedat en standby i després al gener faré una pel·lícula d’autor, tornaré als orígens amb Dejavu Films. I quedo a l’espera de poder fer Pàtria 2, que ja esta escrita, l’storyline, quaranta pàgines… A Pàtria 2 toco la figura del Comte Guifré i fins a Jaume I. Aquestes figures, fonamentals per a la creació de Catalunya, m’encantaria fer-ne una pel·lícula. Però necessitem l’ajuda popular, potser faig un gran Verkami, ja ho veurem.

També vull dir que Pàtria és una gran metàfora. Volia aportar el meu granet de sorra al moment actual, sense faltar al respecte ningú. Jo he viscut a Madrid, hi tinc molts amics i he treballat molt allà. Per això vaig anar a buscar aquella llegenda, en un temps on no existien ni imperis, ni regnes, però una llegenda on planava un missatge de valentia, de ser valents, tirar endavant tots els milions de catalans junts. Un missatge de llibertat, de llibertat d’escollir, però no «sí o no», si no «fem-ho, endavant». Té una part de dir, lluitem, volem expressar-ho, siguem valents.

Fotograma de Pàtria
Fotograma de Pàtria

Si voleu llegir l’article que vaig escriure sobre Pàtria, seguiu aquest enllaç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada