Recull de llegendes i tradicions (IX): Fetillers, llebres i potarrojos

Manual d'Inquisidors, de Nicolau Eimeric, inquisidor català

En aquest novè recull de llegendes i tradicions publicats a les xarxes socials parlaré dels temes:

Hi havia fetillers a Catalunya? Recull històric de fets relacionats amb la fetilleria, que no amb la bruixeria, d’una manera resumida i entenedora, especialment centrats en els segles XIV i XV.

Breu aproximació a la llebre. La llebre en la tradició catalana, especialment en la pirinenca, seguint el folklore pallarès recollit per Violant i Simorra.

La Cacera Salvatge a la Catalunya del segle XVI. Narració dels fets narrats per l’abat fra Jeroni Sitjar, del convent de Sant Miquel de Cruïlles l’any 1572, que enllacen amb les llegendes europees de l’Exèrcit Furiós o Cacera Salvatge.

Els pota-rojos de Castellbisbal. Narració de la llegenda dels Diables de Castellbisbal, amb la col·laboració de veïns i veïnes del poble, com Tatiana Bufill i el senyor Francesc Batalla Sala, de 74 anys.

Hi havia fetillers a Catalunya?

A voltes em pregunten: “A Catalunya hi havia fetillers?” Què si n’hi havia? Anem als documents i observem-ho amb ells a la mà. Penseu que aquests exemples solament són alguns dels molts existents!

El 1023 l’abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de Vic, el famós abat Oliba, escriu al rei Sanç el Gran, amb qui l’unia una bona relació, explicant-li preocupat que a la terra catalana hi havia un gran nombre de fetillers i malèfics. És una de les primeres vegades, potser la primera, on trobem documentació fefaent d’aquest fet.

Cap al 1372 el bisbe de Tarragona, Pere de Clasquerí, va ordenar una minuciosa i estricta investigació, perquè la fetilleria i els malèfics assolaven la seva important diòcesis i la situació s’havia convertit en intolerable.

El 1371 el conegut inquisidor Nicolau Eimeric s’enfronta a la Cancelleria de Barcelona durant el judici del jueu Astruc de Piera, Eimeric vol cremar-lo viu, la Cancelleria vol absoldre’l però, per intervenció del papa d’Avinyó Gregori XI, Astruc serà finalment condemnat a presó perpètua per invocar dimonis i emprar les Arts Negres, batejat en la fe cristiana a la presó el 1391 com a Guillem Vidal Pujol i, aleshores, probablement alliberat.

Com ens diu mossèn Josep Perarnau, important historiador i teòleg català que tant va investigar figures com les de Ramon Llull, Arnau de Vilanova o el mateix Eimeric, l’important inquisidor gironí, autor del Directorium Inquisitorum (Manual dels Inquisidors) que va influenciar arreu d’Europa, estava convençut que a Catalunya hi havia una “gran infecció” de fetillers, adoradors dels diables i practicants de les Arts Negres.

Eimeric va cremar llibres i persones, va empresonar, va torturar, va utilitzar falsificacions per perseguir a Llull i Vilanova, i va recórrer tota la terra catalana a ferro i foc, posant molt nerviosos a nobles i eclesiàstics, com així li pregaren al rei Pere, que l’expulsés de la ciutat de Barcelona perquè el ferreny i encegat inquisidor causava inquietud i por. El rei va intentar controlar Eimeric, moltes vegades sense cap mena d’èxit. El rei Joan l’exilià… però la seva història l’explicaré en un altre moment.

Això escriu Eimeric, que ha arribat a protagonitzar novel·les i còmics, sobre el text del Canon Episcopi on ens narren el Vol Nocturn i la Cavalcada de les Dones, pensant en les dones catalanes que ell havia conegut: “De tot això es dedueix que aquestes dones depravades perseveren en la seva perfídia, s’aparten del bon camí i de la fe, i els dimonis surten en cerca de les seves ments descregudes i les enganyen. (…) En conseqüència, cas que siguin batejades, han d’ésser tingudes per herètiques…”

El 1424 es parla de “fetilleries i maleficis” de nou, quan un grup d’homes i dones notables de Molins de Rei denuncien Eulàlia, amant adúltera del gentilhome Guillem Mata, de la casa de la reina Maria. La jove Eulàlia va ser acusada de metzinera, de malèfica i fetillera per aquelles gents. Ells descriuen els senyals que tenen aquelles persones que tenen l’Art del malefici i la metzineria. Segons ells, aquests senyals eren estesos per tota la terra catalana.

Trobats tots els fetills d’Eulàlia, perfectament descrits en el seu judici, Guillem la rebutjà i declarà públicament: “Verament açò són metzines e jo som metzinat per aquesta bagassa!» (que vol dir puta) o li cridava des de la finestra: “Bagassa! Metzinera! Que tu m’has metzinat e ab caramida me tiraves!”

El predicador de l’Apocalipsi Sant Vicent Ferrer, frare dominicà i incansable lluitador contra l’heretgia, ardent orador contra el Mal, per allà on passava provocava atacs de fervor, miracles, exorcismes, il·luminacions i, també, caceres humanes, pallisses populars i persecucions fanàtiques. Durant el segle XIV ataca impassible la fetilleria i l’Art malèfica i venèfica. Pel sant valencià tot era cosa del Diable, per descomptat!

Així ho escriu en un dels seus sermons, que causaven autèntic furor popular: “Fetilleries dyabolicals: açò són adevins e adevines, sortillers e sortilleres, qui ab versos del Psaltiri, o ab pa, ampolles o ab tallador… Guardau-vos-hi que en tot lo terme no n’i haje; si no, la ira de Déu està damunt la vila e terme de aquella!”.

L’arribada del showman apocalíptic era demanada, moltes vegades, pel mateix poble com una autèntica estrella del rock. El dominic i els homes armats i altres eclesiàstics que l’acompanyaven muntaven un espectacle, pujant sobre escenaris i essent rebuts a cor què vols, amb bones viandes i els millors vins, fent tiberis allà on anaven, com consta en actes de despeses de diverses viles.

Així predicà el sant contra el Diable i els seus perillosos servents i serventes arreu d’Europa: “E vosaltres mes filles, per degun mal de vostres fillets no façats fetilles ni anets a fetilleres, car més vos valrie que fossen morts! (…) Anave a adevins e adevines, a dimonis, que tot quan fan aquells, ho fan ab obra de dimonis!”.

Un altre important monjo i pensador, Francesc Eiximenis, va escriure al segle XIV sobre els malèfics, indicant que Catalunya era plena de fetillers. Les paraules més utilitzades per definir a tot un grup “d’oficis màgics” que, a ulls d’Eiximenis o Vicent Ferrer eren igualment perversos i diabòlics, van ser: “malèfics, venèfics o metziners, endevins, astrucs, sortillers o sortílegs, fetillers, conjuradors” i molts altres.

Això escriu el franciscà gironí, més mesurat que el valencià però igualment previsor del poder del Diable: “Alcunes fembes hi ha que prenen algunes coses, lletges de dir, del cos de l’hom mateix que volen embacinar (emmetzinar) e fant-ne mixtió, amb paraules e sens males paraules, o amb algunes supersticions del diable… e així s’embacinen avui al món innombrables homes”.

Tomás de Torquemada, el famós Inquisidor General, confessor de la reina Isabel la Catòlica i un dels principals inductors de l’expulsió dels jueus hispànics, a mitjans del segle XV en visitar Catalunya va escriure un exaltat informe dirigit al rei Ferran, que deia així: “…porque en estos Reynos ay muchos blasfemadores, renegadores de Dios y de los Santos, y ansimesmo hechiçeros y adivinos…”, per Torquemada la situació estava fora de control.

Finalment, fent un salt en el temps, podem recordar allò que va escriure el rei Felip III el 1620, en el seu perdó general: “Tengo entendido que hay gran cantidad de bruxas en ese principado de Cataluña y particularmente en los condados de Rosellón y Cerdaña…”

O aquells versos del poeta valencià Joan Roig a l’Espill, al voltant de 1460: “Moltes n’han mortes en foc cremades, sentenciades ab bons procesos, per tals excesos en Catalunya”.

Aleshores, n’hi havia o no n’hi havia?

Llebre. Font

Breu aproximació a la llebre

Una de les formes que pren el dimoni del gra en la tradició catalana és la de llebre. Us he parlat de l’esperit del gra i les seves encarnacions en altres articles, especialment en les entrades de juny i juliol de 2018. Dels ritus de l’última gavella i dels sacrificis als esperits del cereal.

Avui ens centrarem, breument, en aquesta forma que també té a veure amb aquell esperit d’esperits a qui bruixes i bruixots anomenen el Mestre. Nogensmenys, el record bruixat de la llebre va quedar fossilitzat en l’inconscient col·lectiu de l’edat mitjana i fins a l’edat moderna. Un exemple d’això, entre molts, ens és ben proper.

El desembre de 1619 van capturar la bruixa Margarida Templat, coneguda com l’Arnissa, una de les dues «bruixes grosses» o «abadesses» de la junta de Viladrau. Mentre feien el camí cap a Vic des de Viladrau i la portaven pressa i encadenada, del bosc va sortir una estranya i enigmàtica llebre que, sense espantar-se de soldats o eclesiàstics, va seguir-los durant tot el camí. Homes armats i de religió van espantar-se davant d’aquell valent animal, a qui no s’atrevien a foragitar perquè creien que era bruixa, diable o mal esperit.

Dos testimonis així van declarar-ho el 27 d’octubre de 1620.

Al Pallars Sobirà, a Estaron, una anciana va explicar-li a Ramon Violant i Simorra com, quan ella era joveneta cap a meitat-finals del segle XIX, quan quedava l’última gavella de blat per segar, els segadors i lligadores la rodejaven fent grans crits: «Agafeu la llebre!, agafeu la llebre!». Un dels segadors agafava amb solemnitat les espigues i una lligadora les lligava amb un falciot. A continuació, amb un gest greu i embolcallador, segava l’última gavella. A les cases grosses mataven un gall sobre el camp, perquè esmorzessin els jornalers i segadors.

A Espot, també al Pallars, quan falta l’última gavella, els segadors es diuen entre ells: «Pare compte, que no s’escape la llebre!» o es criden «Ature la llebre! Ature la llebre!», quan l’estan segant.

A les Valls d’Àneu i a Son, abans d’acabar la sega, els segadors i les lligadores feien gatzara, amb crits i renills, imitant cavalls. A aquesta cerimònia pànica, com de dissolució del Jo, l’anomenaven «agafar la llebre». Quan recollien l’últim floc de blat, cridaven: «A la garba!» i es reunien tots, alegres, xisclant, bevent de la bóta fins a quedar ben mamats. Això era «matar la llebre».

A Esterri d’Àneu a aquesta cerimònia l’anomenaven «voltar la llebre» i la rodejaven perquè l’esperit del blat, encarnat en la llebre daimònica, no fugís. A Isil cridaven: «Atureu, atureu que agafarem la llebre!», fent també un llarg glop de la bóta, com sang que raja d’un pit de cuir lúbric.

Trobem aquesta relació entre l’última gavella de blat i la llebre arreu del territori català, tant al Pirineu com a la Segarra, a les Terres de l’Ebre, al Berguedà o a Osona. No era l’únic nom o forma que prenia, ja n’he parlat en altres articles del «boc», la «cuca» o la brena, entre d’altres.

Com ens explica el medievalista i doctor Ilya Dines, la llebre i el conill per la mitologia clàssica grecoromana eren les bèsties covardes per excel·lència. Potser per això tant es meravellaren els soldats i els religiosos que menaven l’Arnissa pels viaranys retorçats del Cabrerès i pel camí ral de Vic que passa entre dens boscam i camps llaurats d’hivern.

Però sobretot simbolitzava una cosa: fertilitat. Aquesta relació simbòlica és reconeguda per moltes cultures antigues i, encara avui, es manté en frases fetes ben populars, com «cardar com conills». Podríem dir que hi ha una òbvia relació entre l’element de fertilitat i la sega de l’última gavella de blat, però això seria quedar-se solament en la superfície, perquè l’aparença que prenen els esperits o dimonis mai és materialista, literal o pragmàtica i s’escapa a les meres explicacions contingents o a les descripcions limitades.

La llebre apareix nombroses vegades en els processos per bruixeria, com en el de la famosa bruixa escocesa, Isobel Gowdie, és un dels animals en que bruixes i bruixots canvien la pell; el trobem als bestiaris medievals com animal corprès per passions extremes com l’amor o la violència; és protagonista d’estranyes llegendes de l’Est d’Europa o d’altres catalanes, com la del Mal Caçador, amagant lliçons antigues i, fins i tot, els Monty Python en fan broma com a conill blanc.

Aquest solament n’és un breu apropament. Per viure la seva relació profunda amb el blat, l’or secret que creix del ventre de la terra i de les coves de la Senyora, amb el dimoni del gra, hauríem d’anar molt més enllà.

*

Fonts

Documents de l’Arxiu Episcopal de Vic: El procés de Margarida Templat, l’Arnissa

Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII, d’Antoni Pladevall

Etnologia Pallaresa, de Ramon Violant i Simorra

Article d’Ilya Dines: The Hare and its Alter Ego in the Middle Ages

https://www.academia.edu/…/The_Hare_and_its_Alter_Ego_in_th…

The Black Toad, Gemma Gary

Monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Font

La Cacera Salvatge a la Catalunya del segle XVI

Al segle XVI fra Jeroni de Sitjar, prior del monestir de sant Miquel de Cruïlles, escriu sobre uns espantosos fets sobrenaturals que van succeir a la vila de Calonge a l’Empordà. En el manuscrit, el bon monjo ens diu que ell n’havia sigut testimoni l’1 de maig de 1572.

Aquell matí de primavera a les 12 del migdia, d’un dia assenyalat com és el primer de maig, quan el sol era al bell mig de la volta celestial s’abraonà sobre Calonge una gran tempesta que cobrí el blau de foscúria. Al centre de la tempesta hi havia un famolenc núvol de foc.

Els calongins van veure ben clarament com al centre del núvol prenyat de foc hi havia un Mal Esperit que comandava una furiosa cavalcada d’esperits malignes, que feien espetegar el cel amb greu i estrepitós soroll. Un soroll indefinible a guerra, xiscles i esgarips que solament cerquen una cosa: Acabar, la fi.

Aquests esperits prenien la forma de corbs, ocells gegants, negres com el sutge, porcs, humans, llops i animals aberrants, deformats i torturats per giravoltes impossibles i esgarrifoses. Al centre del foc, espiral de foc i ombra, la gatzara era insuportable de veure i escoltar.

Els malèfics caçadors van retorçar les lleis naturals, fent anar la riera de Calonge en direcció contrària, amunt i avall; les pedres de terra cremaven i els calongins no podien caminar o estar-se dempeus. Alguns valents van córrer fins a l’església, per tocar les campanes, però els mals esperits van foragitar-los, llençant-los roques i còdols de la riera. Seva era la victòria de l’hivern.

Finalment, quan tot semblava perdut i tota esperança esvaïda, uns xicots van aconseguir treure la creu i “el preciós Cor del SSm. Sagrament” de l’Església, alçant-lo al cel per espantar tot aquell mal que vessava furiós sobre el poble, com una cascada de sang i ràbia.

L’exèrcit ferotge va udolar, tots alhora, com si fossin un mateix ésser. I van sortir espetegant cap a les muntanyes, cremant vinyes i camps a una velocitat impossible, arrencant mil·lenaris arbres grossíssims i, com ens diu el prior a través dels segles…

…”feien coses que eren horribles per espantar. El Senyor sia servit de dar-nos de tals visions i perills per a sempre. Amén”.

Quines eren aquestes “coses horribles”?

Molt em temo que no ho sabrem mai.

Diables Pota-Rojos de Castellbisbal. Font

Els pota-rojos de Castellbisbal

Aquesta ha sigut una llegenda que ha comptat amb l’ajut i la col·laboració desinteressada de tot un seguit de veïns i veïnes de Castellbisbal, que narraré a continuació i a qui els hi agraeixo molt la seva intervenció!

En Francesc Batalla Sala, de 74 anys, fill de Castellbisbal, m’ha explicat com el senyor Siscu Falguera, “el Paulero”, li havia explicat perquè als castellbisbalencs els anomenaven pota-rojos. En paraules del senyor Francesc Batalla: “Jo li vaig preguntar el perquè de “potas rojus”. I em va dir: “això ve de fa anys enrere, molts, quan als mossos del poble anàvem a Molins de Rei un festiu a ballar, o de festa major. Viatjaven per las muntanyes i en arribar al destí, tenien sabates i pantalons vermells o rogents. I la gent deia, “guaita, ja son aquí als pota roges“.

Tatiana Bufill Gobern m’escriu per dir-me que la llegenda de Diable i els potarrojos va escriure-la els Diables Pota-rojos de Castellbisbal pel seu 25è aniversari. La Tatiana Bufill comenta que: “Ben cert que ens diuen potarrojos doncs antigament, la gent que treballava al camp, tornava a casa amb els peus ben vermellosos tintats per la nostra terra argilosa.  Que el diable visqués ala boscos de Can Corominas es va dir per primera vegada en aquesta celebració que us dic.” I afegeix que: “Malauradament sí que hem patit riuades, l’any 1962 el barri del Canyet va perdre el pont i va quedar tot inundat.

La llegenda original dels Diables Potarrojos en el seu 25è aniversari podeu llegir-la seguint aquest enllaç, en el seu web oficial.

Pàgina oficial dels Diables de Castellbisbal

Pàgina de Facebook dels Diables de Castellbisbal

Navegant per Internet he trobat una altra versió de la llegenda, que he reescrit breument aquí:

Als castellbisbalencs se’ls anomena potarojos i al seu territori, la Terra Vermella. Aquest curiós mot es relaciona amb una llegenda del Diable, que ara us explicaré. Fa molt de temps, segles i dies i hores, que als boscos de Can Coromines i Can Nicolau de Baix hi vivia un Diable molt i molt antic que, després de ser ensarronat al mític Pont del Diable, va fer-hi la seva llar en un catau fosc i profund, tant vell com ell mateix.

Els homes i dones de Castellbisbal, en lloc de foragitar-lo o caçar-lo de males maneres, van decidir fer-se’n amics i acollir-lo. El Diable, agraït i feliç, va fer de la terra de Castellbisbal el seu territori i la tornà fèrtil i dòcil, tenyida d’un intens color roig.Els habitants de Castellbisbal, que caminaven pels seus camins, portaven els peus tenyits del polsim vermell de la seva terra. D’aquí el seu nom, “potarojos”. Deien antigament que, així, el Diable podia reconèixer els seus amics i amigues, protegint-los i beneficiant-los.

I és ben cert que, els potes roges, han gaudit d’una gran fama i fortuna entre els altres pobles dels encontorns. Per exemple, Castellbisbal, per la seva alta ubicació, s’ha escapat de les temibles riuades històriques del Llobregat. Era un dels pobles més pròspers de vinya de la contrada. I va ser dels primers en gaudir de canalització i llum. La gent dels altres pobles, en veure la gran fortuna dels potes roges, acostumaven a renegar, amarats d’enveja: “Poble d’endimoniats!” o “Això és obra del Diable!”.

I qui ho pot saber? Solament els potes roges i el seu territori, la Terra Vermella.

La pàgina alternativa on he trobat la llegenda és aquesta, que podeu seguir aquí.

Vídeo d’una llegenda de Castellbisbal, de Yolanda Carmen Tomas Girol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada