Una llegenda cortesana: El naixement del rei en Jaume

Tots sabem que als monarques els hi agrada això d’anar amb moltes dones, quantes més, millor. No cal anar massa lluny, oi? Aquí al costat en tenim un, de rei –o rei jubilat, no sé com dir-ne–, que n’ha fet un estil de vida. L’època medieval no era una excepció, al contrari. Hi ha coses que no canvien mai.

Aquesta és la història de com va néixer el rei Jaume, el més famós de tots els nostres reis medievals, que tots coneixem com el Conqueridor. La seva història, com veureu, és ben curiosa.

El pare d’en Jaume, el rei Pere, era un home al qual li agradava la farra i el gaudi de la vida com al que més. En fi, que era un cigalero de cal ample. Les llegendes diuen que, fins i tot, això el va portar a la mort, doncs el croat Simó de Montfort el sorprengué a la seva tenda en mig d’una festassa, a la batalla de Muret, quan en Pere creia que ja ho tenia tot guanyat. Allà mateix el de Montfort posà fi a la seva vida entre copes de vi, cuixes i tocs del llaüt. Bé, no podem dir que no tingué un final alegre, si les llegendes són certes, morí com visqué. Una vida de rei com no s’ha vist.

Molts anys abans el rei Pere es trobava a Montpeller, ciutat francesa que, en aquells temps pertanyia a la corona catalana. Doncs s’havia casat amb la rica donzella Maria, que era l’hereva de la ciutat i de tots els territoris que hi havia al seu voltant. Territoris rics i pròspers. Però, com sabeu, fins que el matrimoni no va ser consumat, els feus encara perillaven i podien tornar al patrimoni de la dama Maria. I com? Pensareu. Què no havien consumat el matrimoni? Doncs no, perquè al rei Pere li agradaven totes, totes les dones, menys la seva.

Això portava de corcoll als nobles de Montpeller i de Catalunya, que no veien el moment en què el rei, finalment, anés al llit amb la reina i aquesta pogués engendrar un hereu per la corona, que segellés per sempre l’aliança entre l’Occitània i Catalunya. Però el rei es resistia. A ell li agradaven molt les dames de companyia de la reina, les joves donzelles que hi havia a palau. Però no la reina. La veritat és que, la pobra dona no era massa agraciada. Bé, diuen les males llengües que, fins i tot, la llet es tallava en la seva presència i, com ja sabeu, la higiene en aquella època no es tenia gaire en compte i la reina Maria no era diferent de l’estil medieval. Banyera? Un cop l’any, i encara gràcies!

– M’heu enganyat! Maleïts! Mamarratxos! –Murmurava el rei Pere emprenyat, quan els seus consellers el perseguien per Palau.

– Però, senyor…! – Exclamaven, tot preocupats i mustis.

– Res de res! La dama que hi ha a Montpeller no té res a veure amb el quadre que em veu ensenyar, colla de desgraciats!

Doncs ja sabeu que, en aquella època, no hi havia Tinder, però la manera que tenien de concertar els matrimonis era a través de quadres que… a vegades… els pintors… «arreglaven», potser una mica massa, com era en el cas de la dama de Montpeller. Un bigoti ben molsut? Cap problema! Unes celles massa juntes? Res que no pugui arreglar un bon pinzell. Dents estrafetes i deformades? Res, home, res! Així era Maria, una dona… una dona del seu temps, ni més ni menys. Com el mateix rei, que no us penseu que era un deixat de «gentilesa i bonhomia». Però, com avui amb el rei dels elefants, ell era el rei! Què voleu?

Els consellers, més preocupats que mai, doncs va passar un llarg any i el rei no volia ni veure a la reina, van fer venir un savi cavaller d’Itàlia, que era ros com un dimoni, i deien que era molt discret i traçut en qüestions d’amor. Li explicaren tot el que passava, amb tots els detalls, celles i dents incloses. I el cavaller va fer una riallada diabòlica:

– Cap problema, això ho solucionaré de pressa! Deixeu-me que parli amb la reina.

Els consellers, meravellats de l’alegria del cavaller ros davant tan greu problema, el portaren davant de la reina i, aquest, els feu fora de l’habitació a puntades de peu.

Ningú va saber que parlaren allà dins el cavaller italià amb la reina, però quan sortiren, ella somreia feliç com una beneita.

Durant tots aquells dies el cavaller italià es guanyà la confiança del rei Pere, perquè com era molt donat a la disbauxa, la bona vida i el bon vi, va ser un company ideal per al monarca. Fins que un dia, el cavaller s’apropà al rei enmig d’una gran festa i li xiuxiuejà a l’orella:

– Senyor, li he de confessar una cosa.

– Valga’m Déu, cavaller. Que no estic per conspiracions, ara… –respongué el rei amb un tros de cuixa de pollastre a la boca.

– No, Senyor. Que el tema és de faldes. I requereixo la seva discreció.

Allò va fer que el pollastre caigués a la platera com si encara estigués viu i ben viu! I el rei prestà tota la seva atenció. L’italià havia dit la paraula màgica: «Faldes»!

– Doncs resulta, savi i poderós Senyor, que hi ha una donzella del meu país, jove i ben formosa, que acaba d’arribar a Montpeller. És una donzella discreta, piadosa i… verge, de les més boniques del meu país. Que sap del seu valor i coratge heroic, així que voldria conèixer-lo… íntimament.

– Com, estimat italià? Quan? – El pollastre ja volava taula avall.

– Aquesta nit. – Quiquiriquí!

El rei s’aixecà de la taula d’un bot.

– Som-hi, benvolgut amic. On es troba? – Bramà el rei, amb la barba tota vermella de vi.

– Aquí, a palau. Però hi ha un problema – Seguí l’italià.

– No fotem, italianot, no fotem… que no estic per trucs de forasters i mira que et puc fer assotar…

– No, no és res greu, Senyor –contestà l’italià, somrient–. És que la nostra donzella acaba de sortir del convent, és una donzella piadosa i tímida. Vol trobar-se amb Sa Majestat, però a les fosques, doncs és tan tímida que té por que la veieu.

El rei es netejà la negra barbota amb la mà i va girar els ulls com si pensés molt profundament, molt, molt, molt profundament. Com si resolgués la teoria del Big Bang o el secret dels forats negres.

– Fet! – Digué finalment. Com si no ho hagués decidit feia molt de temps– I, ara, bon amic, porteu-me amb aquesta donzella.

L’italià acompanyà al rei Pere fins a la seva cambra i li digué, mentre apagava totes les espelmes de l’habitació i la llar de foc:

– Espereu uns minuts i ara vindrà. Sobretot, no encengueu cap llum, doncs l’espantaríeu!

– Per Crist Nostrusinyó –digué el rei–, que és dona o fada el que em porteu?

– Dona, dona, bon Senyor! I de les ben fetes –digué l’italià fent amb les mans com si les passes per les corbes d’una Venus de Milo.

El rei, a les fosques com gola de llop, estava nerviós. Ell que havia estat amb dones de tot tipus i condició, es sentia com si fos un adolescent que es trobava per primera vegada amb la seva estimada. I, quan sentí la porta grinyolar amb un fort xerric, el cor li feu un bot dins del gipó.

– Estimada donzella! – cridà.

La donzella no digué res. Però ben aviat sentí les seves mans sobre ell i un dolç perfum a violes d’olor i pa acabat de fer.

– Caram, m’havien jurat que era tímida… – mormolà el rei.

I bé, aquella nit van fer el que fan els reis i les reines, els pagesos i les pageses, les dones d’aigua i els mers mortals, com tots nosaltres.

Quan el rei despertà, al costat del seu llit solament hi havia un lleu perfum de violes. Mai s’havia sentit tan content! Inflat com un gall d’indi sortí al passadís i allà es trobà amb tots els seus consellers i, al mig de tots, la reina.

– Benvolgut Senyor nostre! – Cridaren tots– Gràcies a Déu!

I s’agenollaren davant d’ell. Tots, menys la reina. Que se’l mirava amb picardia.

Aleshores el rei comprengué l’enganyifa i, mirant-se a la reina, fins i tot la trobà atractiva, doncs mai havia vist brillar els seus ulls d’aquella manera. I els nobles respiraren alleujats, perquè els feus occitans quedaven de la seva banda. D’ençà d’aquell dia, el rei abandonà els amors de totes les altres dames i solament es dedicà a estimar a la seva senyora, la reina Maria, que d’ençà de d’aleshores fou coneguda per «La viola».

Nou mesos després naixé el nostre rei, en Jaume, el més valent i coratjós de tots els monarques que ha vist Europa. I, com tothom sap, el rei Jaume era ros. Ros com un dimoni.


Llegenda escrita per a ser interpretada al Festival de Llegendes de Catalunya.

He escrit la llegenda sobre la base de la crònica de Ramon Muntaner i la Commedia dell’Arte italiana, popular i de carrer, “El Burlador Burlat”, originaria del segle XV. La llegenda del naixement del rei en Jaume és una llegenda d’ambient cortesà, com va dir en Martí de Riquer, creada per a justificar el poder de la Corona d’Aragó sobre la Casa de Montpeller i per deixar malament al rei en Pere, doncs Jaume va ser educat per Simó de Montfort, essent hostatge d’aquest després de Muret. I el mercenari francès inculcà les males llengües i les enraonies en el jove Jaume, contra el seu pare, que havia mort a la batalla, però no estant de festa, que això és una altra llegenda, per un altre dia…