L’home llop a Catalunya (III): La cançó de les bèsties

Llops cridant a la lluna a Hesse, Alemanya

La gran majoria de tradicions tenen un o més grans mites relacionats amb l’home llop. Per citar-ne solament alguns, a França tenen la Bèstia de Gavaldà, Escòcia té el bondadós Wulver, a Suècia diuen que els sami poden tornar-te llop i convertir-te en un varulv, a Galícia tenen el lobisome i aquell pobre home anomenat Manuel Romasanta. Mites de canvia-formes trobem arreu, els pobles de Mesoamèrica tenen el nahual, el poble guaraní té el lobisón i els navajo els skin-walker. Als Països Catalans tenim rastres molt importants de l’home llop de nord a sud, com els que he tractat en anteriors articles –el Conjur de Lobàs a la Catalunya Nord, la possible influència de les lupercals a Barcelona–. El que no tenim és una «gran llegenda» de l’home llop, probablement perquè no hem pogut gaudir d’un estat al darrere que la promocioni per motius socioeconòmics, com sol passar arreu del món –la Bèstia de Gavaldà n’és un exemple de llegenda turística–.

Però el que sí que tenim és moltes llegendes, algunes menys conegudes d’altres més, éssers mítics i documents de folkloristes que, fins a temps ben propers, asseguren que hi havia gent que canviava la seva pell amb la bèstia i els hi posen nom i cognoms. En aquest article parlarem d’algunes d’aquestes memòries del poble. Preparats per escoltar la cançó que criden les bèsties?

A la mà del llop sempre hi ha foc.

Dita popular, recollida per Joan Amades

Torredarques i la Punta de la Camiseta

La camisa del pastor

A l’extrem sud del Matarranya, la Franja de Ponent, trobem Torredarques, un petit llogarret d’uns cent habitants, i Mont-roig de Tastavins, d’uns tres-cents. En la frontera entre Catalunya, el País Valencià i l’Aragó, aquests pobles es troben rodejats de boscos i natura, encara avui, escassament humanitzada. D’entre els seus paratges destaca la serra de la Cogulla i un turó anomenat amb un nom ben curiós: La punta de la camiseta.1

L’enigmàtica anècdota comença quan un pastor jove que sortia amb el seu ramat per la serra de la Cogulla va desaparèixer. Com en aquella època, podríem estar parlant del segle XVIII, la presència de llops era molt habitual arreu, la gent del poble es va alarmar. Els homes de les masoveries i de la vila van organitzar una recerca amb gossos i a peu, però no el trobaven enlloc. Solament ovelles mortes, «violentament espellissades i destrossades a bocins per les costes dels barrancs de la mançana i dels Noguers». Els homes començaren a sentir por i horroritzar-se per aquella carnisseria. Algunes s’havien salvat, però estaven malferides i perdudes pel bosc, talment com si una bèstia les hagués atacada a mossegades. Del pastor l’únic que van trobar va ser «una samarreta, intacta, sense la més mínima mostra de violència i plegadeta davall d’una pedra, al cim més alt de la serra». Tota la gent del poble va creure que els causants d’aquella matança eren els llops. Però i el noi? Mai més el tornaren a veure.

Portada del pamflet satíric Wie man die falschen Propheten erkennen (Com reconèixer falsos profetes), 1809

El bruixot llop

Un llibre interessantíssim del nostre folklore, del que aniré parlant, és «Procés d’un bruixot», de Nolasc del Molar, frare caputxí d’Olot. En ell, entre diversos casos de bruixeria de la Vall d’en Bas i la contrada que la rodeja, ens parla del bruixot Pere «Cufí» –Pere Torrent–. Pere Torrent fou executat per la Inquisició a Sant Feliu de Pallerols el 1619, els càrrecs de bruixeria dels que se l’acusava ja els podeu endevinar, els de sempre: Pactes diabòlics, usar ungüents, matar bestiar, fer pedregades, transformar-se en bèstia, volar i cavalcar dimonis amb altres bruixes i bruixots… i, com a nota força original d’aquest procés, trobem que Torrent tenia una especial relació amb els llops del seu territori, a tots els coneixia pel seu nom i era «el seu amic i germà».

I com a germans i amics, l’ajudaven: Se l’acusà de la mort del sabater Lleonard Hilari, de les Planes d’Hostoles, mitjançant un llop, perquè el sabater es negà a posar-li soles a les sabates. També un pagès anomenat Nicolau Llapart va declarar que Torrent l’havia amenaçat greument perquè havia mort «un llop de la seva ramada», el qual havia devorat alguns animals de granja del pagès. Segons la crònica del procés, fou el Mestre qui havia inspirat a Torrent a acollir diversos llobatons de la cova de Cogolls, a les Planes d’Hostoles: «jo en trauria molt pler, que després d’ésser nodrits, me seguirien com uns cans allí on jo voldria. I així los trobí; i los fiu en una barraqueta en lo mateix bosc, ab una pareteta que hi fiu. I los aportava llet i carn de bestiar dolent, que es moria. I quan los haguí nodrits, dits llops me seguien per allí on jo anava, que eren amistançats ab mi; i, aclamant-los, m’eixien; i d’ordinari, revenien cerca de les cases on jo estava». Lluny d’entendrir als inflexibles i silenciosos inquisidors, aquests decidiren que això era cosa del mateix Satanàs.

I va ser el Boc de Biterna, en paraules del fiscal, el que li ensenyà «que amb mala art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que donen i causen molts danys matant bestiar». La Inquisició espanyola sabia que per aquesta contrada de la Vall d’en Bas i rodalia n’estava ple de bruixes i bruixots, així que utilitzaren el cas d’en Torrent com a exemple principal per atemorir a la resta. Segons el procés, els noms que posà als llops eren els mateixos dels dimonis que ell coneixia i amb ells volava a l’aquelarre, en companyia d’altres bruixes. Els noms dels seus amics eren: «en Vermell» –que era el capitost–, «en Carrua, en Gruanya, na Grea, en Poca-llàstima, en Burbó, na Espardenya i en Sergent». Com veiem, una relació que podria ser quelcom realment bonic i extraordinari, va ser transformat en les grapes dels inquisidors en un fet pretesament horrible. De l’extraordinari Pere Torrent i la seva relació amb el Mestre escriuré aviat un article únic, com vaig fer amb la bruixa del Mallol, Astruga ça Gainarda.

Gatillop o Llop cerver

El rei dels llops

L’home i el llop han conviscut fins fa relativament poc. Hem de pensar que, per exemple, a la Garrotxa fins als anys 40 n’hi havia d’aquestes feres i que per tot el territori, solament a Catalunya, hi ha més de vuit-cents topònims llobaters. Tot sovint el llop prenia trets humans i diabòlics, com ens explica Joan Amades al Costumari: «Els pastors ripollesos i lluçanesos miraven el llop, no com un animal, sinó com un dimoni amb forma de bèstia, enemic de Nostre Senyor, i creien que atacava els ramats per esbravar la malícia que sentia pels pastors perquè van assistir la Mare de Déu a Betlem. Per efecte d’aquesta creença s’abstenien d’anomenar mai el llop, car creien que, com a diable que era, només en pronunciar el seu nom ja es presentava; solien anomenar-lo en banya verda, en peu forcat, en pota grossa i encara amb d’altres noms propis del dimoni.»

A les rondalles dels Països Catalans el llop representa un animal més aviat soca i estúpid, molt brutal, silenciós, però poc intel·ligent i molt primari; a diferència de la guilla, que era la seva contrapartida astuta i que, normalment, fa parella cínica amb ell en un matrimoni nihilista que treballa junt, sempre per diners o fato gros. Un matrimoni peculiar, més o menys ben avingut, en el qual la guilla té molta picardia i sempre li està prenent el pèl i li fum calbots i tot. L’excepció d’aquesta visió popular del llop com una fera ferotge però simple i bastant ximple, fins i tot tova i infantil, és el gatillop.

Document de l’Arxiu Municipal de Salt amb la recompensa pagada per la mort d’un llop cerver el 1923. Revista de Girona, 272

En Pep Coll, a Muntanyes Maleïdes, ens parla d’aquesta fera tan particular i favorita d’aquest que us escriu: «Per altra banda, sobre la natura real del gatillop o llop cerver, no n’he pogut traure l’aigua clara. En alguns pobles m’asseguren que té forma de gatot monstruós i que és la fera més malvada que existeix, ja que combina l’astúcia del gat amb la brutalitat del llop. He suposat que es referien al linx o llop cerver, una fera que vivia fa mols anys en algunes valls del Pirineu. A Ferrera dels Llops em diuen, però, que el llop cerver és el rei dels llops, el qui mana tots els altres, i m’ensenyen uns Bojos en els quals demanen a santa Agnès que els guardi del mossec del llop cerver.» Ja podeu imaginar el per què… Coll en els seus llibres parla d’altres temes relacionats amb llops, homes llop i canvia-formes, però ho anirem veient en altres articles.

Mossèn Jacint Verdaguer ens el caracteritzà així en el poema Lo Bruel, on satiritza a un usurer: “Un pagès hi ha a l’Empordà – que Llop-cerver s’anomena – té les urpes de voltor – la cara de gos de presa – d’escanyapobres com ell – no n’hi ha un altre a la terra. – Com a Llop-cerver que es  diu – xucla la sang de les venes – si no els pot xuclar la sang – a bocins la pell los lleva – si no els pot llevar la pell -sense – un fil de roba els deixa”. Això ens dóna una idea de com els nostres avantpassats veien a aquesta bèstia mitològica ferotge.

Un home llop ataca un cavaller. Gravat escocès del segle XV

Com tractar amb els homes llop

A l’«Índex tipològic de la rondalla catalana», imprescindible i complet recull de rondalles de Catalunya i al clàssic i genial «El llop a Catalunya», d’Albert Manent, trobem que, més enllà de tots els motius simbòlics i invisibles que vulgueu, la relació de l’home amb els llops estava molt marcada per la por terrible que l’home els hi tenia, més que a qualsevol altre animal. El llop té una forma peculiar de comportar-se quan caça, que el diferencia d’altres animals. Si parleu amb gent que els ha conegut, com avis i àvies que encara viuen per les nostres muntanyes, us explicaran que, per exemple, quan el llop entra en un corral no mata les gallines solament per menjar, mata tot allò que es mou entrant en un frenesí de sang que no s’atura fins que tot el que hi ha al seu voltant està quiet.

És normal que l’home tingués por d’una de les poques bèsties que, encara al segle XX, podien matar-lo sense gaires dificultats. Com ens narren els testimonis entrevistats per en Daniel Rangil a «Històries i llegendes de l’any vuit», els llops entraven a les masies del Montnegre i podien arribar a robar als nadons del bressol. Per això els homes llop adoptaven aquestes característiques que els homes atribuïm als llops. Una narració moral força curiosa ens diu que uns taverners del carrer de les Carretes, a Barcelona, per engolir l’hòstia consagrada amb grans glops de vi, sense gens de respecte, el Dia de Corpus van ser convertits en llops, doncs a aquest animal se li atribuïa una gran gola.

“Monstre pelut a quatre grapes” al “Prodigiorum ac ostentorum chronicon”, de Conrad Lycosthenes. Segle XVI

I si hi ha homes que poden fer-se germans de les bèsties i cavalcar sobre elles al sàbat com hem vist amb en Pere Torrent, també trobem homes que es transformen en fera. Per què no? A molts de nosaltres ens sonen històries d’una bruixa o bruixot que es transforma en un animal –rata, gat, gos, llop, guilla, senglar… hi ha de tot– i un pagès o caçador li fot un cop o un tret i l’endemà hi ha algun vilatà que, tot i no haver-se mogut de casa seva i haver estat dormint, desperta amb una ferida de balins o amb la cama trencada. D’aquestes llegendes en podeu trobar per tot el territori. A vosaltres què us suggereixen?

Però, com és lògic, eren els pastors els que sabien com enfrontar-se millor amb ells, entre les seves eines més preuades estava el mastí, gegantins gossos que podien triplicar o més el pes d’un llop ibèric i que tot sovint anaven amb collars de punxes d’un pam de llargària per evitar les mossegades del llop. La dita pirinenca diu que «dos gossos contra el llop, se’l mengen tot», però compte, perquè també «fa més el llop callant, que el gos lladrant». També s’ha de tindre en compte que, segons la veu popular, si tu veus abans el llop, que el llop a tu, aquest es queda mut i mansoi per sempre. No en va Sant Llop, del que ja parlaré, és el patró dels afònics.

Amades ens ho explica així: «Els pastors de Prats del Lluçanès creien que hi ha bruixots que tenen la facultat de tornar-se llops, o bé persona de dia i bèstia de nit. Per saber si un llop és o no un bruixot, cal ventar-li bastonada entre els dos ulls si no és llop, al moment es tornarà home. Els gossos mastins que antigament guardaven els ramats, així que s’abraonaven al llop, el primer que feien era atacar-lo entre els dos ulls, i més d’una vegada havia passat que la fera es convertia en un home. Hi havia bruixots que gaudien de la facultat de tornar-se isards, senglars, óssos i encara d’altres bèsties grosses de bosc o de muntanya».

Castell de Móra d’Ebre

El Llop de Móra

La llegenda del Llop de Móra és una d’aquelles històries que, si fos francesa o anglesa, la coneixerien tots els nens catalans i s’haurien fet pel·lícules i novel·les. Conté tots els ingredients dramàtics, tot i ser una llegenda medieval, per poder-se fer una bona narració, com ara veureu. Va ser, de nou, l’infatigable Amades qui la recuperà, i ha sigut reivindicada des d’àmbits locals a partir dels 90. Es diu que al castell de Móra d’Ebre, a la Ribera d’Ebre, cap al segle XII hi vivia un senyor feudal tirànic i sanguinari que tenia terroritzada la contrada, un d’aquells exemples d’hubris glam que tant agraden a Llegendàrium.

Amades ens ho descriu així: «El senyor del castell era molt cruel i, sobretot, molt orgullós. Volia que tots els seus vassalls i àdhuc els qui no ho eren li fessin reverència així que el veien i que s’ajupissin fins que el cap els toqués als genolls. El qui no ho feia era pres i tancat a les presons del castell, fosques i humides, i podia estar content si abans no el feia assotar. Com a càstig a tanta crueltat, quan va morir, fou tornat un llop, que va arribar a esser grossíssim i com una mena de gegant entre els llops. Conservava la mateixa dolenteria que quan era home, i era el terror de la gent de la contrada, que en sentir parlar del llop de Móra tota s’esbraonava. Va viure molts cents d’anys perquè era impossible matar-lo. Com que era tan gros, d’un bot saltava de l’una riba a l’altra del riu. Fa anys que no se’l veu». En resum: You can’t stop Rock and Roll.

Gravat del segle XV anomenat “Bruixot dirigint-se a l’aquelarre” muntat en un llop. Fons de Josep Maria Massip

El Salt del Llop

I ja que parlem de salts, per acabar aquesta primera part d’històries d’homes i llops us porto una història de la qual solament ens ha quedat un rastre molt minso. A «Històries i llegendes de l’any vuit», llibre que tracta la cultura oral del Montnegre, els dos informants d’en Daniel Rangil, Miliu Bigas i Joan Dalmau, parlen del lloc conegut com a Salt del Llop, una història fragmentada que, probablement, tenia a veure amb una rondalla d’un llop humanitzat –o a l’inrevés–:

«El Salt del Llop, surts de la font de la Brinxa i tires, tires i ve un puesto que hi ha un revolt i una serra. Doncs aquella serra avall, abaix. Per can Riera hi havia una carretera que hi pujava. Hi havia unes pedres i una muntanya que és aixís i en deien el Salt del Llop. Són unes roques i una muntanya molt penjada». –Miliu Bigas– «A can Preses hi ha un punt que en diuen “el Salt del Llop”. Diuen que un llop va fer un salt d’aquí fins a sobre cal Borni, a can Lari. Però no podia ser perquè hagués hagut de fer un salt, al menos de mig o un quilòmetre». –Joan Dalmau–

Així que ja sabeu, si alguna vegada cavalqueu un llop camí a l’aquelarre, aneu amb compte amb els salts i agafeu-vos fort a les crineres. Els llops no són taxis.


Articles anteriors

L’Home Llop a Catalunya (I): El conjur de Lobàs

L’Home Llop a Catalunya (II): Lupercals a Barcelona

Lectures

  1. L’explicació de per què es diu així la podem trobar en el llibre del folklorista Josep A. Carrégalo, «Mont-roig, el patrimoni immaterial (literatura oral)». El novel·lista Carles Terès realitzà una novel·la sobre aquesta llegenda, anomenada «Licantropia», editada per Edicions de 1984

Pep Coll, Muntanyes (mig) maleïdes, Empúries

Pep Coll, Retorn a les muntanyes maleïdes, Columna

Daniel Rangil, Històries i llegendes de l’any vuit

Nolasc del Molar, Procés d’un bruixot

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre