L’Home Llop a Catalunya (II): Lupercals a Barcelona

Seguim la sèrie d’articles que va començar amb: L’home llop a Catalunya (I): El conjur de Lobàs

Lycaea: El frenesí i l’èxtasi del doble

L’inici del mes de maig era el temps en que els Arcadis de l’Antiga Grècia celebraven la Lycaea o Lykaia, un festival anual nocturn que es remuntava a temps anteriors als mateixos grecs com a cultura. Durant la nit, nois joves celebraven sacrificis d’animals i d’humans, banquets caníbals i trànsits que els «transformaven» en llop enmig d’un violent èxtasi. Segons Plató en els seus diàlegs de la República, els homes joves d’un clan particular es reunien cada nou anys a la Muntanya Liqueos –Lykaion, la Muntanya del Llop– per a realitzar sacrificis humans. Es sacrificaven animals i, dins les entranyes d’aquests, s’hi barrejava un sol tall de carn humana, d’un humà que havia sigut sacrificat prèviament. Aquell que es menjava el mos amb carn humana es transformava en llop durant un cicle de nou anys. Moment en que tornava a la seva forma, si no havia tornat a menjar carn humana. Si queia en aquesta temptació era castigat a romandre en la seva forma de llop per sempre més, posseït per la fúria d’una sed de sang insuportable.

Muntanya Liqueos amb l’altar de cendres en el seu cim

No hem de llegir les paraules de Plató literalment, car els ritus que es celebraven al cim del Liqueos eren del tot secrets i dubtosament Plató els coneixeria més que per rumors, a més a més que els utilitza a la República per satiritzar irònicament als tirans. Però, per altres autors i excavacions arqueològiques, sabem que els ritus que allà s’hi celebraven eren reals i es van succeir durant mil·lennis. Què s’hi feia? No ho sabem. Probablement, segons l’antropòleg Walter Burkert, implicava un ritu de frenesí i supervivència en què els efebs, nois adolescents molt joves, celebraven un ritu de pas cap a l’edat adulta on hi havia elements de dolor i resistència extrema, banquets orgiàstics, enginy i secretisme. Com tot el que cau sota l’espectre de persones joves se sol titllar a l’engròs de «ritu de pas», també hem d’agafar les paraules de Burkert amb precaució.

Pausànies, que visqué al segle II dC, ens explica que va intentar visitar el cim del Liqueos però no l’hi varen permetre, indicant-li que «deixés estar aquella celebració tal com era des del principi dels temps». Per ell sabem que al cim de la muntanya hi havia el lloc on es dipositaven les cendres dels sacrificis, on estava prohibit accedir i cap ombra s’hi podia projectar. Qualsevol persona que entrés en el recinte era executat sense cap mena de mirament. Ell també torna a repetir la idea del cicle, que probablement llegí de Plató o era un rumor estès: «En totes les èpoques, molts esdeveniments antics –i fins i tot aquells actuals– no es creuen perquè els que menteixen usen la veritat. Hi ha notícies que diuen que des de l’època del rei Lykaon, un home sempre es transforma en llop durant el sacrifici de Zeus Lykaios, però que no roman llop tota la seva vida. Cada vegada que algú es converteix, si s’absté de la carn humana, la gent diu que pot tornar-se home una altra vegada deu anys més tard. Però si la torna a degustar, sempre serà una bèstia.»

Analitzem el que tenim, que no és poc. Tenim algunes dades interessants, el ritu es celebrava a inicis de maig i per part de nois joves, adolescents. Era doncs un ritu en què la primavera es trobava a mig camí de l’equinocci i el solstici d’estiu, un temps de màxima esplendor de la vida. Moment extern que coincideix amb el moment hormonal i físic dels joves, que es troben en la plenitud de les seves forces. També era un ritu nocturn, probablement buscant el moment central de la nit, quan et trobes a mig camí de tot. A mig camí de la nit, de la primavera i de l’edat dels joves, que no són ni nens, ni homes. Estem davant d’un «ritu de pas» o d’alguna cosa més? De la coincidència entre Pausànies i Plató és interessant el rumor «del cicle». Estem parlant d’un concepte simbòlic de renovació home-bèstia relatiu a cultes arcaics dels pobles caçadors-recol·lectors, a la recerca de la força i el frenesí? Probablement.

Faldes de la Muntanya Liqueos

O, per altra banda, estem parlant de carn humana real o bé aquesta «carn humana» no és més que un simbolisme que feia referència a un preparat, ungüent, poció, ball o exercici físic-mental que «transformava» als joves en llops, entenent aquesta transformació com un estat de trànsit bestial en què es feia present el doble dels joves –l’ekstasis grec, que significa «separació de l’esperit»– al que, si s’hi avesaven massa, podia trencar-los la ment per sempre més? Si fos així, tindria sentit aquest menjar «carn humana», perquè faria referència a la seva pròpia carn devorada pel seu doble, en un sentit simbòlic intern, com passa en tradicions de tribus d’arreu del món quan aquest doble devora a l’iniciat per convertir-lo en «alguna cosa més». En tot cas, ritu de fúria, força i renovació o trobada amb l’èxtasi i el doble, un concepte no exclouria l’altre i de fet són complementaris. Solament són hipòtesis que llenço aquí. Tampoc això exclouria que efectivament s’hi haguessin celebrat sacrificis humans reals, no eren tan estranys en els pobles europeus antics, com per exemple entre els gals.

Liqueos, la muntanya més alta d’Arcàdia, també és un dels llocs que la tradició identifica com l’espai on va néixer Zeus, a la cova de Rhea, i en el seu honor a la muntanya se celebraven importants jocs panhel·lènics on acudia gent de tota Grècia. Segons Plini aquests jocs eren encara més antics que els d’Olímpia. També hi havia temples a Apol·lo i Pan en les seves formes de llop, formes molt arcaiques i que alguns associen hipotèticament a l’inici d’aquests déus. Les recents excavacions arqueològiques del projecte grec-americà «Mt. Lykaion Excavation and Survey Project» han revelat que a la muntanya s’hi celebraven rituals, com a mínim, a principis del 3000 aC, mil anys abans que Zeus existís com a déu i, per tant, existís cap cultura grega.

Lupercals: Dansa de llop i dona

A Roma també s’hi celebrava una festa relacionada amb els llops i la sang, les Lupercals. Plini el Vell va relacionar-la amb les Lycaea, dient que provenien de l’Antiga Grècia, però no tenen res a veure, ni en la forma, ni en el fons. Els romans solien relacionar tradicions pròpies amb les gregues per donar-se importància perquè tot el que era grec era vist com avançat i cultural, malgrat que els grecs quan van ser annexionats per Roma feia segles que estaven en decadència.

Ara és el moment de fer un altre spoiler alert: Sempre que alguns antropòlegs no saben com catalogar un ritu solen dir que servia per «purificar i espantar mals esperits», que és com una mena de lloc comú, un comodí que serveix per tot. El segon comodí seria «ritu de fertilitat». Eren simplement això les Lupercals? Vegem-ho. D’elles tenim molta més informació que de l’anterior ritu grec.

Les Lupercals romanes, que es celebraven a la mateixa ciutat de Roma, eren un ritu que venia del camp. Com vaig comentar a l’anterior article sobre els ritus de la Bona Dea i Maia, la majoria dels ritus arcaics que els ciutadans romans adoptaren venien de fora de la ciutat, de les cultures de pastors nòmades i seminòmades que els precediren, adaptant-los a la idiosincràsia social i política d’una ciutat immensa i complexa, per l’antiguitat, com era Roma. Les Lupercals a més a més no són un festival de primavera, sinó un ritual d’hivern. Se celebrava el 15 de febrer i, amb el pas del temps i mesclat amb altres ritus, seria una de les festivitats que influenciaria al nostre Carnestoltes.

Lupercalia (1635), pintura d’Andrea Camassei. Visió idealitzada del segle XVII

Les Lupercals o Luperques també eren anomenades «dies Februatus», que significa «dies de purificació» o més literalment «dies de purga», fent referència als februa, les tires de pell que penjaven del fuet que brandaven els lupercs, els sacerdots que celebraven el ritu. Com ja podeu imaginar, dies Februatus va donar lloc al nom del mes: Febrer. Per cert, un mes molt interessant. L’etimologia de februa és molt fosca, segons el poeta Ovidi significava «purga» i venia dels etruscs, un dels pobles que precediren als romans, el que ens torna a remetre a un ritu antiquíssim. De la paraula februa ens ve la paraula febre, relacionant el fet de suar amb una purga del cos.

El ritu se celebrava a l’interior del Turó Palatí, és a dir, dins la terra. En un turó molt important dins del mite de fundació romana, això és, s’estava pactant la trobada entre la ciutat i la terra. Aquest caràcter tel·lúric el confirma l’existència, al costat de l’entrada a la cova, d’un temple a Rumina, la deessa de la lactància materna, i on es deia que hi havia hagut el Ficus Ruminalis, la figuera que la tradició romana identificava com la que va donar cobertura a Ròmul i Rem i on la lloba els va alletar. La llet que exsuden les figues, la seva forma i el nom amb què les coneixien els romans, «caprificus», és a dir, de les cabres, també reforcen la relació d’aquest arbre amb la maternitat i la terra dins del món simbòlic i mític romà. El mite dels fundadors de Roma, alletats per una lloba a l’ombra d’una figuera i de l’entrada d’una cova, torna a parlar-nos de l’aliança entre la terra i la ciutat.

Els lupercs –que significa «germans del llop»– eren homes joves entre els 20 i 40 anys, encara amb tota la seva força i capacitats, però no adolescents. Molts d’ells portaven imponents màscares amb forma de cap de llop i parracs de pell d’aquest animal. A l’altar a l’interior del Turó Palatí s’hi sacrificava un boc –un, dos o diversos bocs– i un llop, sota la direcció del Flamen dialis, el sacerdot en cap del culte a Júpiter, per bé que la seva presència era testimonial i afegida amb el temps, de la mateixa manera que a Grècia es va adoptar el culte a Zeus a les Lycaea, probablement per intentar portar un raig d’ordre i adaptar-les a la nova societat adés grega, ara romana. Els lupercs feien aleshores una ofrena sacrificial d’aliments salats cuinats per les Verges Vestals, les sacerdotesses de Vesta, la deessa del foc sagrat.

Un cop fetes les ofrenes i els sacrificis, dos lupercs escollits s’acostaven a l’altar i eren ungits al front amb la sang de les víctimes, directament treta del ganivet cerimonial. Després la sang era netejada dels seus fronts amb llana mullada en llet i els lupercs entraven en un estat d’alegria i riallades. Després d’això es realitzava un banquet on regnava la disbauxa i el vi.

Les Lupercales (1737), d’Edme Bouchardon. Visió molt idealitzada, al segle XVIII aquest estil de festes romanes cridaven molt l’atenció a la societat absolutista

Per acabar, els Germans del llop sortien del turó totalment nus i coberts de sang, excepte per les màscares i els parracs de pell, els que en portaven, corrent i saltant al voltant el turó en direcció contraria al rellotge, posseïts per una alegria frenètica i brandant els februa, que estaven fets de les tires de pell dels animals sacrificats. Amb aquests fuets de carn viva colpejaven a tothom que trobaven al seu pas, especialment noies joves, que els buscaven i s’interposaven en el seu camí perquè les engrapessin, perquè es deia que, si sagnaves pels cops del luperc, tindries amor i fertilitat. Plutarc, ja en una època força avançada, ens ho descriu així: «…corren per la ciutat despullats, juganers i riallers, colpejant a tots els que es troben amb tires de pell sagnant. I moltes dames nobles també s’hi apropen i, com els nens a l’escola, presenten les seves mans als forts cops, creient que si queden embarassades, això els ajudarà en el part…»

Bé, què tenim aquí? Aquest ritu que acabem de veure, d’estètica i formes sadomasoquistes, és una forma recreada del mite de Ròmul i Rem. Però els seus orígens són anteriors a Roma, per això hem de despullar-lo de les seves formes mítiques romanes si volem anar al fons de la qüestió.

El ritu més similar que tenim a les Lupercals és d’origen sabí, el poble que precedí directament als romans i que era una cultura ramadera d’origen nòmada molt fosc, amb les seves arrels a la prehistòria. Els sabins tenien el culte dels Hirpi Sorani –«els Llops de Sorà»–, celebrat a la muntanya de Soracte. Si parlem dels Llops de Sorà, entrem en un territori verdaderament antic, arcaic, a l’inici de la religió dels pobles nòmades i seminòmades d’Europa de la prehistòria i l’Edat del Ferro. Sorà era un déu sabí de l’Inframón i la muntanya de Soracte era la muntanya dedicada als déus infernals, els principals dels quals eren la parella formada per Feronia i Dis Pater –que podria ser el mateix Sorà–. Els Hirpi Sorani caminaven per sobre del foc en cerimònies extremes en què entraven en trànsit i es vestien amb les entranyes d’animals sacrificats, en el que era un culte salvatge i dur. Aquí s’ha d’incidir que els déus de l’Inframón eren els principals de molts pobles antics, a diferència dels romans i cultures posteriors, que desplaçaren el centre cap a déus celestials.

Cupido i altres personificacions de la fertilitat es troben amb els Luperci, disfressats de llops i cabres, en un esbós d’Adam Elsheimer (1578–1610) dins del seu cicle d’obres “El festival de les Lupercalies a Roma”

Més tard Sorà s’assimilà a Apol·lo, en un moviment calcat al de Liqueos amb el temple d’Apol·lo Likayon, el que ens indica en la figura d’aquest déu la transició del ventre de la terra al cel de la simbologia de molts pobles, doncs Apol·lo originalment era un déu de l’Inframón i després adoptà la forma d’un déu solar, Inframón al qual torna a la recerca de l’amor personificat en Persèfone, dita Koré, «la donzella», la reina de l’Infern. I els romans, probablement, adaptaren els ritus dels sabins a la ciutat de Roma.

Dit tot això podríem aventurar, solament com a hipòtesi, que les Lupercals són, originalment, un ritu de trobada amb l’Inframón, a la recerca dels Déus interiors, acompanyats o cavalcant una forma de doble bestial. Aquesta trobada no seria simplement estàtica, sinó que cercaria la purificació, la neteja d’un mateix, d’aquí el fet de caminar per sobre del foc –abandonar les impureses–, l’aplicació del dolor sobre el mateix cos i el dels altres i la vestimenta d’entranyes, que després es cremarien, implicant desfer-se de tot el que ens sobra internament i externament per quedar-se amb allò que importa i, al final, lògicament tenien un esclat d’alegria i riallades per la victòria, unes riallades en èxtasi, encara en trànsit. Els alquimistes a aquest tipus de procés l’anomenaren nigredo, la putrefacció. Però tot i això ens manca molta informació, perquè pel que tenim s’intueix una relació poderosa amb el fet amorós i la connexió amb allò femení que avui desconeixem.

En aquest context mític, el fet de donar fertilitat i protecció no és més que una conseqüència, no la finalitat del ritu en si mateix. L’ésser «purificat» que s’ha trobat amb els déus de l’Inframón, pel contacte amb aquests i per la seva purga, està dotat del do de la protecció i la fertilitat. Probablement recorden també a què, durant aquesta alegria, homes i dones es fonguessin en encontres sexuals. Amb el temps, del pas dels Hirpi Sorani a la restauració per part d’August durant la Roma Imperial –les Lupercals van ser prohibides durant llarg temps per la disbauxa i caos que generaven a la ciutat–, aquesta festivitat es folkloritzà i encotillà, dins del marc mític romà, fins que es convertí en res més que un seguici còmic i divertit on els nobles i magistrats romans aprofitaven per fer el pinxo, beure, drogar-se i mofar-se dels seus conciutadans.

Ja us he dit que febrer és un mes molt interessant? Ah, avui les Lupercals són San Valentí, d’això en parlem un altre dia.

Plànol de la Barcelona del segle XVIII, la part baixa de la Rambla. A la part superior del mapa, al centre, veiem la disposició dels convents de les Egipcíaques

Unes Lupercals a Barcelona?

Barcelona, avui, no és una ciutat coneguda per les processons de Setmana Santa. Però no sempre va ser així. De l’edat mitjana ençà, fins al segle XIX, els gremis eren els encarregats d’organitzar una processó on els misteris, esculpits per importants artistes, cridaven l’atenció de gent de tota la ciutat i de la rodalia. Més enllà de l’expressió religiosa i el fervor, el poble se la va fer seva i la Setmana Santa era una festa on se succeïen tot de fets de caràcter popular, com també passa avui dia.

Una de les processons més impactants pels barcelonins era la que sortia de l’església del Bonsuccés, al Raval, fins a la capella de les monges conegudes com a «Penedides». Els seus penitents, que eren homes joves, anaven amb el tors despullat i fuets de cuir amb els que s’assotaven violentament l’esquena. La tradició deia que si una noia jove era salpicada per la sang i la pell d’algun d’aquests nois, aquest la correspondria en amors si ella s’enamorava d’ell. Multitud de dames anaven a veure la processó, tot esperant i sospirant per la sang del noi que l’hi agradava.

El convent de les «Egipcíaques» no sembla ser casual per a acabar aquesta processó, puix era un dels convents on es recloïen antigues prostitutes que volien abandonar l’ofici, conegudes com a «penedides», que eren les que acollien els penitents i els hi curaven les greus ferides. Eren temps on una petita infecció podia portar-te a la mort, així que fer de penitent era quelcom molt més seriós i dur del que avui ens podem imaginar.

Carrer de les Egipcíaques, a Barcelona

Les dones d’aquells temps solien anar cobertes, especialment les casades i per Setmana Santa, però les donzelles que anaven a veure la processó mostraven la cara i els cabells al descobert, portant-se amb delit la sang salpicada a les galtes i els llavis tot esperant que així els hi arribés l’amor. Aquesta processó ens pot semblar fruit d’una violenta superstició, però recorda a uns altres ritus que, connectats o no amb ella, es remunten a temps precristians dels que ja he parlat.

No sabem si aquesta processó tindria alguna relació amb les Lupercals romanes, de fet, podem dubtar fins i tot de què aquestes se celebressin perquè la font que he trobat no és gaire fiable. No tinc cap notícia, ni he trobat cap informació, que confirmi que les Lupercals se celebressin a Barcelona, Tarragona o a cap altre lloc dels Països Catalans; però sí que he trobat informació del fet que van arribar fins a la Gàl·lia i arreu de l’Imperi, en una forma força decadent però guardant certa simbologia i mesclant-se amb els ritus propis de cada lloc.

No seria gens estrany que a les colònies romanes de Barcelona ens arribés aquest ritu romà, sincretitzat o assimilat al culte iber al llop, del que parlaré en el següent article d’aquesta sèrie.


Bibliografia i recomanacions

Walter BURKERT (2001), Savage Energies: Lessons of Myth and Ritual in Ancient Greece, University of California Press, Londres

Walter BURKERT (1991), Greek Religion: Archaic and Classical, Wiley-Blackwell, Londres

Walter BURKERT (1983), Homo Necans: The Anthropology of Ancient Greek Sacrificial Ritual and Myth, University of California Press, Londres

Walter BURKERT (1989), Ancient Mistery Cults, Harvard University Press, Londres

Willem DE BLÉCOURT Ed. (2015), Werewolf Histories, Palgrave Historical Studies in Witchcraft and Magic, Macmillan, Londres

Marcel DETIENNE i Marcel VERNANT (1998), The Cuisine of Sacrifice among Ancient Greeks, University of Chicago Press, Chicago

Eva PÓCS (2000), Between the Living and the Dead, Central European University Press, Budapest

Claude LECOUTEUX (1992), Fées, sorcières et loups-garous au Moyen Age, Imago, Paris

Robert EISLER (1948), Man into Wolf, West Press