L’ham de foc va ser un grup de música nascut a València l’any 1998 de mans de dos extraordinaris músics, Efrén López i Mara Aranda.
Durant nou anys, fins al 2007, van gravar tres discos i van fer nombrosos concerts i gires, amb formacions canviants que van incloure col·laboracions de desenes de talents d’arreu del món. Durant aquest temps L’ham de foc es va llaurar un nom de culte que, cantant principalment en català i amb cançons originals d’altíssima qualitat instrumental i compositiva, va travessar les nostres fronteres amb gran èxit, fins a ser coneguts arreu d’Europa pels amants del folk i més enllà amb una sonoritat tradicional que no renuncià a integrar i fer-se seves nombroses influències, des de la música medieval d’arrel popular, passant per influències del Mediterrani oriental, gregues, turques i àrabs, però també més properes com les andalusines, occitanes o sefardites. Això es veu reflectit en l’ús de desenes d’instruments diferents que s’harmonitzen formant una sonoritat pròpia, perquè ja des del primer disc, malgrat la seva vocació tradicional i les seves influències ben reconeixibles, trobem que L’ham de foc té una personalitat sonora única.
Quan van dissoldre L’ham de foc el 2007 ambdós músics van emprendre una trajectòria molt fèrtil, col·laborant amb nombrosos grups i engegant diversos projectes de gran qualitat. Entre ells i per a qui vulgui explorar-los, destaco Al-Andalus Project, amb el conegut grup alemany Estampie; Aman Aman, centrat en la música sefardita; Evo, projecte d’Efrén López que agradarà a seguidors de folk medieval com In Extremo, Stille Volk, Faun o Saltatio Mortis; Dèria, disc on Aranda acompanyada del grup Solatge interpreta el cançoner tradicional de la Corona d’Aragó amb delicadesa i sentiment; i per acabar el disc El fill del llop, on López i el grup Abracadabra recuperen un so potent, directe, embolcallador, que et transporta des de la primera nota a un món passat i proper. Ben segur que d’aquests diversos projectes en parlaré en propers articles.
Avui em complau celebrar el seu record, que vaig descobrir quan era un adolescent entre els anys 2000-2001, amb una sèrie d’articles que aniré publicant sobre aquesta formació i els seus tres treballs: U, Cançó d’home i dona i Cor de porc.
U, on trobar-se amb el mar i la lluna
U és un nom que apel·la a la condició de ser el seu primer LP, però també a un símbol visual, l’ham del seu nom, la feminitat inequívoca i també a un símbol sonor, una certa sonoritat profunda que conté la darrere de les vocals. I és que si un escolta atentament la primera cançó i l’última, descobrirà que es pot escoltar perfectament en cercle. Un detall agradable de producció, sí, i és que el primer que crida l’atenció en una escolta inicial és la cuidada producció en un disc de 1999, publicat per una petita companyia madrilenya, Sonifolk. Aquesta producció nítida i precisa és un segell de tots els discos d’Efrén López. Distribuït a Espanya, França, Bèlgica, Grècia i, per descomptat, pels Països Catalans, U va obtenir un èxit notable tant de crítica com per l’acollida del públic amant del folk que l’escoltà i pogué gaudir-lo en directe.
A principis del 98 gràcies a una maqueta guanyaren un concurs de l’INJUVE, que els va portar de gira per Espanya. Poc temps després, l’any 99, ja entraven als estudis de gravació per fer palesa la seva màgia amb aquest primer disc, car L’ham de foc és un grup que desplegava tota la seva força en directe, on la seva música no s’escoltava, es vivia. Per copsar l’atmosfera entre etèria i carnal que desplegaven, ni que sigui pel forat del pany i d’esquitllentes, recomano donar un cop d’ull a qualsevol vídeo en directe que podeu trobar a Youtube, del seu concert al Tradicionàrius, per exemple, perquè us pugueu fer-ne una petita idea si no veu tindre la sort d’escoltar-los i saltar i ballar amb ells en directe.
Tornant al seu primer treball, U és un disc que pot agradar tant a aquells que gaudeixen amb bandes com Qntal, Omnia o Corvus Corax, com aquells que prefereixen melodies molt més tradicionals –així tenim Al matí i una preciosa peça tradicional valenciana com Cançó de bressol, o l’instrumental Tocs occitans– i de folk popular i ballable –l’arabesca La lluna no vol– però que també explica històries i conté certs elements narratius –la cançó tradicional grega Nikita i Estelis, o la més propera a un simbolisme i una sonoritat persa i índica D’un joc de flors–.
U és un disc lliure, gens encotillat, que desafia amb acords salvatges i melodies llibertàries les definicions pròpies de la mera classificació. Allò que anomenaríem «tradició mediterrània» ens envaeix com un torrent imparable cavalcat per les cordes del buzuki d’Efrén López i la veu de Mara Aranda, convidant-nos a ballar entre la foguera i el mar, sota la lluna de València com els bojos alegres. Si hagués d’escollir un context d’evolució, en aquests tres discs de L’ham de foc, és aquest afany de trencar esquemes i, dintre d’una tradició, generar melodies pròpies, cada vegada més viscerals i espirituals, mostrant-se com uns autèntics recuperadors d’allò perdut, no reinterpretant, sinó creant, connectat mitjançant la música, idioma universal, amb allò invisible i etern. La creació, la imaginació i la màgia.
Llunàtic, eròtic i llibertari, mar i foguera, escoltar U, com qualsevol altre disc de L’ham de foc, és obrir una porta cap a l’interior de tots els que hem nascut i viscut a la riba del Mediterrani. Les seves lletres, escrites per Aranda, contenen un encís d’olor de sal i mar. D’entre les seves cançons, i ara opino de manera purament personal, destacaria la sensual i negra Dels amors del dimoni, que comença en un silenci expectant, amb uns tocs similars a la cua de la serp, i que a poc a poc va creixent, en cercles i espirals, un crescendo apassionat i alhora contingut; Lluna d’Algeps, una cançó d’aquelles que obren concerts amb salts i balls endinsant-se en un somni arrauxat; i la romàntica Els Camins, de sonoritats medievals i rodones, calentes, vincladisses com la cintura d’una ballarina àrab.
Per anar acabant, una recomanació: Si us agrada València, el folk, les llegendes, les melodies tradicionals, el ball, l’Edat Mitjana, l’Orient i la Mediterrània i no heu escoltat mai L’ham de foc o els altres treballs d’aquests dos músics valencians, us recomano molt que us hi poseu ara mateix. Els vostres cors i les vostres ànimes us ho agrairan.
