L’Ham de Foc: Cançó de dona i home

Cançó de dona i homedona i home

D’una pell de serp ma madrina em feu un vestit… diu la potent cançó que obre el disc, «El que vull», amb les lletres i la veu de Mara Aranda, que en aquest disc despleguen una força que, també, és delicada i subtil.

«Cançó de dona i home», el segon disc de L’Ham de Foc, es va editar l’any 2002, un disc de folk produït per Efrén López després de l’estança de sis mesos dels músics valencians a l’illa grega de Creta i que es presentà a diversos festivals del moment, assolint un estatus de culte instantani. Amb el seu títol, de ressons lul·lians, L’Ham de Foc ens presenta un quadre musical intens que assoleix un balanç perfecte entre les melodies carnals i contingudes d’«U» i el deliri musical, la rauxa i la llibertat de «Cor de Porc». A «Cançó de dona i home», a més de l’ud –també conegut com a llaüt àrab–, el ney o el buzuki, tots instruments d’Orient Mitjà, també inclouen encara més instruments i sonoritats diferents que en el previ «U«.

Tornant al que ja vaig ressenyar a «U», la seva sonoritat és molt rica i orgànica –molts dels músics que hi participen, començant pel mateix López, són multi-instrumentistes–, amb un fort component de somni; com si estiguessis viatjant per un paisatge sonor entre el fet somiat i el ball a la vora del foc, una crida del territori amb cançons com «La dansa dels fadrins», amb lletra i compassos propis d’una visió molt pròpia de l’antiguitat i el present, com si mai hagués passat el temps. En realitat, escoltant un disc com «Cançó de dona i home«, moltes vegades, no cal cercar si les cançons són una versió d’una tonada tradicional o si són composicions pròpies, tot és fon en un mateix riu sonor que beu de les mateixes fonts, desafiant els segles i la geografia, els quilòmetres, el mar, el temps i l’espai.

En les seves estances a Creta, Salònica i Istanbul, els dos músics principals de L’Ham de Foc arrepleguen influències d’aquells territoris de l’altra riba del Mediterrani. Les sonoritats turques, gregues, àrabs, jueves, medievals, s’apleguen com un torrent en interpretacions modernes que no renuncien a una identitat pròpia molt forta, com en la cançó que tanca el disc, «Alè», que recorda molt a la tradició valenciana, també gràcies a un altre músic extraordinari, Eduard Navarro. Cap a l’any 1999 Efrén López comença a col·laborar amb una de les formacions imprescindibles de la música medieval i renaixentista, la Capella de Ministrers de Carles Magraner, a més de, també per l’època, funda «Joi de Trobar», trio de música medieval amb Maria Lafitte i Miriam Encinas.

Tota una revolució per ser l’any 2002 a casa nostra, amb lletres en valencià –menys algunes tradicionals com «Andarletto» –tradicional sefardita–, en castellà– i amb records a melodies turques i gregues –«Kopenitsa», tradicional búlgara–, que sempre conviden a ballar i a moure’s, també internament. Totes aquestes influències no són merament banals, són una recerca de les arrels, de l’origen. Un viatge allà on tots aquests corrents es troben i van iniciar-se. En cançons com «Un nom» o «Somniava», hi ha una intenció de despertar aquestes arrels, de tornar-les a fer presents. Com tota la música arrelada, també és rebel. Rebel sense necessitat de fardar de ser-ho, simplement amb l’acte, la melodia, la paraula. Ens parla de dones i d’homes, llunyanes i properes, de dones que somien i homes maleïts, que són ells i som nosaltres.

La música i el ball són màgia, es troben a l’origen de tots els nostres ritus. I aquest disc, com els altres treballs de Mara Aranda i Efrén López, com els seus directes, és màgia. Amb ell podem viatjar al passat i podem fer-lo present, podem trobar-nos amb les nostres arrels i podem somiar, i despertar, tot descobrint que, com a «Somniava», el somni és la realitat:

«Estels em duu la nit, però jo vull crits de ferides del desig