L’espasa de Vilardell (II i final): La fi del Drac, el principi del somni

Relleu porta de Sant Iu
Relleu de la porta de Sant Iu, Catedral de Barcelona. Confosa amb una imatge de Soler de Vilardell lluitant contra un griu

Primera part d’aquest primer article: L’espasa de Vilardell (I): Filla del Misteri


L’espasa de Vilardell existí a l’Edat Mitjana. Com ja hem vist a l’anterior article, tenim suficients proves i documents com demostrar-ho, tot i que avui desconeixem on està, la darrera cita que coneixem d’ella és pel «Dotzè» d’Eiximenis, al segle XIV. S’ha de dir que no era l’única espasa de virtut, ni l’únic element màgic en una època on tot estava embolicat amb la creença metafísica i religiosa. Al contrari, les fronteres entre allò que després de la Il·lustració anomenem com a «real» i «altre món», eren molt més fines que avui. Pel que sabem, és de suposar que els objectes i les armes màgiques eren relativament comunes a l’Edat Mitjana, especialment en mans de nobles i reis. Per què l’espasa de Vilardell sobresortí per sobre d’altres?, espases com la de Sant Martí o la Tisó, que després fou coneguda per ser brandada per l’heroi de gesta castellà Rodrigo Díaz de Vivar, conegut com a «El Cid».

A l’anterior article us feia una pregunta cabdal: És la llegenda anterior a l’espasa i aquesta l’adoptà? O bé la llegenda es va escriure posteriorment i s’identificà amb l’objecte? No ho sabem. Però vaig acabar apostant que ambdues coses, llegenda i espasa van parelles. Per respondre a això, que té molt a veure amb el territori d’on prové, hem de tornar a 1935. Però, abans, tornem a escoltar el passat. Recordem que, en el «Dotzè del Chrestià», al segle XIV, Eiximenis cita la llegenda «la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens passants per lo camí», que fou derrotada per un «famós cavaller» amb l’espasa de Vilardell. I en un poema escrit pel rei Pere el 13 de novembre de 1379, en una carta que escriu al seu fill, l’infant Joan, diu «no volgre ésser mullerat, pel valent de Sant Celoni, qu’en perdés tal gran heretat.»

sant marti de pertegas
Església de Sant Martí de Pertagàs, esmentada per primera vegada el 878. Segons Roig i Jalpí fou el lloc on Soler de Vilardell anà a invocar protecció abans de lluitar contra el drac. Aquest motiu fou una invenció del frare. Si contenia una traça de tradició oral, es desconeix, el que sí ens diu és que el religiós coneixia bé la contrada.

Per tant al segle XIV la llegenda ja existia, aparellada a l’espasa. No hem d’esperar al fet que algú la narri més tard, però a l’Edat Mitjana no tenia una forma fixada escrita, com a mínim no que hagi sobreviscut fins als nostres dies. La primera de les seves formes fixades de manera extensa va ser impresa el 1602 pel llegendari Sebastià de Comellas, impressor que fins i tot visita Don Quixot a la segona part de les seves aventures, quan el cavaller manxec viatja a Barcelona. El títol del llibre és: Sermó vulgarment anomenat del sereníssim senyor don Jaume segon, justicier y pacífich rey de Aragó y compte de Barcelona, fill de don Pedro lo Gran y de dona Costança, sa muller; sermó realitzat el 1596 a la Catedral de Barcelona pel doctor de teologia i amic de l’impressor, Onofre Manescal. Poc a veure amb llegendes, com s’intueix per l’enrevessat títol. Aquesta fou incorporada posteriorment al llibre, cosa molt típica en el passat, on s’incloïen tot tipus d’històries i curiositats, a tall d’apèndix i amb un sentit comercial en llibres de diferents gèneres.

No sabem qui la va recollir, si fou el mateix Manescal, el seu amic Comellas o algú altre per vendre un llibre de sermons que, probablement, es vengués ben poc. Però en aquella època era una llegenda que encara es presumeix viva i, en aquesta forma, encara conté, com veurem, elements propis de la tradició oral. El resultat l’afegeixo a peu de pàgina, per qui el vulgui llegir.1 Però el que ens interessa és que Manescal diu que manllevà el relat de la tradició oral –«segons antigua tradició»–. En si mateix això no és prova de res, ja que en aquella època era normal que s’atribuïssin fets i «autoritats» que no eren certes, però hi ha una sèrie de detalls en el relat de Manescal que reforcen el seu component oral. Com diu Martí de Riquer, en primer lloc la seva cita a la pedra partida, que fins aleshores no teníem en cap citació històrica. Aquesta pedra partida encara es pot visitar avui dia a Sant Celoni. Qui, si no és algú de Sant Celoni o la seva contrada, no coneixeria aquest detall de la pedra? Com enllaçaré al final de l’article, aquest element de la pedra és summament important per entendre que estem davant d’una llegenda pròpia del territori i la tradició.

Però, sobretot, en el relat de Manescal, el que destaca és que el protagonista no és cap cavaller, sinó un home comú, un llenyataire, un pagès. Recordem que, més amunt, en citar Eiximenis i el rei Pere, fan referència a la condició de cavaller del protagonista. Per què Manescal, que cita «segons antigua tradició», fa del protagonista un home comú? Podria ser per reforçar el seu sentit religiós? Amb aquest text ens trobem per primera vegada amb el caràcter cristià de la història, el que també ens indica que ja, al segle XVII, la tradició oral s’estava perdent. Però aquest component comú del protagonista, com veurem al final i de la mateixa manera que la pedra partida, són rastres d’una tradició anterior.

En Manescal l’ancià vagabund ja no és un home misteriós, ara apareix en «olor de santedat», les proves de l’arbre i la pedra són simples proves, sense el caràcter simbòlic sobre el territori que guardava la llegenda pagana, i, sobretot, la greu incongruència que apunta De Riquer en la mort de Soler de Vilardell, quan aquest mor al final, aixecant el braç amb l’espasa, crida la frase: «¡O espasa forta y bras valerós d’En Vilardell!». El doctor en teologia aprofita aquest crit, que trobem recollit per primera vegada, per donar un caire moralitzant, de què l’heroi mor a causa de la seva supèrbia. Totes les vegades que la llegenda es glossà posteriorment, amb variacions interessants i complementaries, utilitzaren la versió de Manescal. Reforçant el seu caràcter cristià i el clímax moralitzant. Ningú s’adonà del verdader significat de les paraules de Vilardell, no fins al 1935, quan els tres amics erudits viatjaren al Montnegre.

Entre els anys 1640 i 1652 l’arxiver Diego de Monfar i Sors escriu la seva «Historia de los condes de Urgel», on tracta amb extensió de les espases de virtut que posseïren els reis d’Aragó. Diego de Monfar, a la introducció de la llegenda de Vilardell, escriu: «La espada de mejor fama y estimación era la que llamaban de Soler de Vilardell, que fue de los reyes de Aragón y que trabajaron mucho para alcanzarla y la estimaron como una de sus más preciosas joyas.» El que més ens interessa de la versió de Monfar, gairebé un calc de la de Manescal, és quan diu que la penya esquerdada «se ve el día de hoy junto a la villa de San Celoni, y es tradición que lo que falta de ella fue cortado con esta espada». De nou, «es tradición».

Més tard, entre el 1673 i el 75, el frare menor Joan Gaspar Roig i Jalpí publica «Libre de feyts d’armes de Catalunya», una falsificació que Roig i Jalpí volgué atribuir a un fictici «Bernat Boades» i a l’any 1420. Roig i Jalpí retorna a Vilardell la seva condició de cavaller i confon l’espasa Vilardella amb la de Sant Martí, error que es perpetuà fins el dia d’avui, on l’espasa adquirida de Josep Estruch per Georges Pauilhac el 1899 i que es guarda a París, al Musée de l’Armée, sovint és confosa amb la Vilardella, quan és l’espasa de Sant Martí, una altra «constel·lada». D’ella en parlaré en un altre article. Però malgrat ser una falsificació i aportar diverses confusions històriques, Roig i Jalpí recull, sense voler-ho, dos temes populars força comuns al substrat europeu.

Espasa de Soler de Vilardell
Espasa de Sant Martí, conservada al Musée de l’Armée de Paris. Una altra mostra d’espasa constel·lada o màgica, confosa amb l’espasa de Vilardell.

En primer lloc la mort del drac, espantat pel seu propi reflex sobre l’armadura d’en Soler de Vilardell, «se’n va vestir tot d’arnesos ben lluents, que parexia que·n era tot un mirall… pren sa llança e son scut de ser, tant lluent com un mirall», el drac, paralitzat per la seva pròpia imatge, no pot aturar l’espasa de Vilardell i es mort allà mateix. En segon lloc, quan el cadàver del drac es cobert de pedres, perquè no infectés la terra amb la seva ferum, «que·l cubrissen de pedres e de terra, e tant, que sobre d’ell s’i faé un gran munt». El drac doncs és retornat a la terra i al territori, d’on va sorgir. Ambdos temes són repetits en altres llegendes catalanes i europees. És molt probable que Roig i Jalpí, aficionat a les llegendes i al folklore, recollís aquests motius d’altres llegendes orals, com la de la Cucafera de Tortosa, enterrada sota terra al llindar de l’Ebre, o la del Drac del Coll de Canes, llegenda totalment oral que Josep Romeu i Figueras recollí el 1948 a prop de la localitat de Riudaura, al Ripollès, on el drac és derrotat per l’efecte del mirall i el seu reflecteix, talment com Perseu assassinà a la Medusa: Els orígens d’aquest motiu són ben antics. Si formaven part en algun moment de la llegenda, que recordem que són mòbils i canviants, no ho sabem.

Però la versió que més ha perdurat en el temps i que ha fixat la llegenda fins als nostres dies és, com no podia ser d’una altra manera, la versió romàntica, publicada en castellà el 1839 per Pau Piferrer a «Recuerdos y bellezas de España», bellament il·lustrat per Parcerisa. Encara que, recordem, la Renaixença no havia començat, sí que utilitzà aquest volum de Piferrer per difondre la llegenda. Piferrer, tot i fixar-la d’una manera molt elaborada, no innova en cap motiu i abunda en el fet cristià i moralitzant de Manescal. Cal destacar la seva confusió quan atribueix la persona de Soler de Vilardell al cavaller que lluita contra un griu a la Catedral de Barcelona, a la porta de Sant Iu. Com bé analitza Martí de Riquer, això no és pas així i desconeixem la personalitat d’aquest cavaller, que porta, si més no, l’escut amb l’emblema dels antics reis privatius d’Aragó: La creu d’Ènnec Arista o «senyal antic d’Aragó», l’autèntic emblema d’Aragó i no les quatre barres, que són pròpies del llinatge i comtat de Barcelona i que després passaren a representar tota la Corona.

Al segle XIX la transmissió oral ja es trobava pràcticament perduda, és per això que el romanticisme, expressat a Catalunya amb la Renaixença i el modernisme, suposà un retorn poc o molt artificiós a aquestes arrels, sempre amb ànims de recuperació. En tot cas, quan el març de 1917 el rector de Sant Celoni, mossèn Francesc de Paula Figueras, pronuncià al Foment Catòlic de la localitat el seu discurs «Històries i tradicions», va dedicar una bona part a la llegenda de Vilardell. Mossèn Figueras recupera el motiu, que ja veiérem amb Manescal, de fer de Vilardell un pagès, cosa que, de nou, coneixedor ell del territori com era, no dóna lloc a dubte: És molt probable que el caràcter de cavaller de Vilardell fos un afegit aristocràtic medieval a una llegenda anterior. A més, mossèn Figueras recull tant elements erudits com d’altres que encara pervivien entre el poble.

Com els més antics reculls, la mort de Vilardell aquí no és deguda a la seva supèrbia. Ho recollí així:

«Acabada la tasca, pujà a caball nostre campió i a galop es dirigeig a Sant Celoni, ont és rebut amb crits de gaubansa dels veïns de la vila, mentres s’encenien grosses fogueres en les torres i les campanes amb son tritlleix escampaven la victòria. Arrivà Soler de Vilardell a la plassa de Sant Celoni envoltat de tot el poble i desenvainant l’espasa l’enlairà dient: «¡Oh bona espasa! ¡Oh braç meu, quina victòria n’has obtingut!»; i, oh dissort, mentres estava fent aquestes exclamacions, una gota de sanc que del drac havia quedat en l’espasa, caigué sobre·l bras del victoriós, que, alsant sos ulls al cel, caigué mort de son cavall… Els compungits veïns portaren el cos del valent Soler de Vilardell a l’església deixant-lo en els graons del presbiteri…

La recordansa d’aquest fet queda vulgaritzada en aquesta popular quarteta:

Espasa valerosa,
bras de cavaller,
partiràs la roca
i el drac també.
»

Aquest quartet final, amb ritme de cançoneta, és cabdal per entendre la llegenda. Va ser la primera vegada que es recollí en aquest format, per bé que, com hem anat veient, la frase ja apareix en Manescal i en altres reculls per escrit. Era cançó, com diu el bon mossèn, que corria ben viva per Sant Celoni i el Montnegre.

Sant Llorenç de Vilardell
Sant Llorenç de Vilardell, església esmentada per primera vegada el 1041, de la sufragània de Vilardell i patrimoni d’aquest llinatge.

I, per acabar, tornem a l’inici. 1935. Quan els tres amics començaren a investigar per la contrada i a preguntar a la gent, es van trobar amb fragments de la llegenda, alguns ja contaminats per les llegendes escrites, però «Les fonts ancestrals les hem trobades ben vives en la memòria de la gent d’aquella rodalia. Els vells masovers de la capella de Vilardell ens han contat com “el drac xuclava la gent que passava”; al molí d’En Coll ens han dit que per fugir de la bèstia “els vianants havien d’anar per Campins o Vila-rasa» –antics camins ibèrics–. La llegenda s’articula al voltant dels vessants de la Tordera i la part baixa del Montnegre, el Sot d’en Coll i els torrents de Bocs, de Palomeres i de Pertegàs. Martí de Riquer, amic personal de Josep Maria de Casacuberta, un dels tres investigadors, rebé d’ell una versió bastant diferent: «(…)em digué que en l’enquesta del 1935 no aconseguiren un relat coordinat i seguit de la llegenda per part de cap informador: tots en tenien una idea més o menys vaga, la referien a uns punts concrets de la comarca, però eren incapaços d’oferir-ne una versió íntegra i detallada.»

Fins i tot, el geògraf Pau Vila, tractà de donar una explicació evemeritzada –humanitzada– de la llegenda, el 1937 a Llegendes de la història de Catalunya, publicació per Enric Bagué: «Aquell dia el cel era d’un blau clar, i el fred molt viu en aquell acanalament de la Tordera, entre els aturaments inferiors del Montseny i del Montnegre. Ara la canal és oberta i llisa. En els temps medievals, però, entre els aiguamolls riberencs i el bosc selvàtic que davallava de les muntanyes, l’indret era ple d’amagatalls. La malesa boscatana i els sots feréstecs de les torrenteres formaven un paratge a posta per a entafurar-s’hi malfactors que podien robar a mansalva els qui transitaven entre Barcelona i Girona. Quan closa la Reconquesta el tràfic s’intensifica, els lladres de camí ral s’ensenyoregen d’aquest tros i coaccionen brutalment persones i coses, amb dany de vides i hisendes. La brama lúgubre de crims i robatoris acabaria per crear, a través de la imaginació popular, espaventada, una bèstia fantàstica, executora de tanta malvestat com hi succeïa i encara més de la que hom imaginava. Així sorgiria el drac monstruós, i s’originà la llegenda amb llevat d’altres contalles. És un cas de zoomorfisme com se’n troben a totes les mitologies antigues i a la mitologia popular.»

Però en tota història i llegenda del territori ha d’haver-hi un Guardià i en aquesta ens el trobem amb la figura d’un anònim pagès del poblet de Montnegre, que els hi donà una versió força peculiar de la cançoneta de Vilardell que hem vist abans:

Braç de virtut,
espasa de cavaller,
roca i drac
jo partiré.
»

Aquesta cançó, segons aquest pagès sense nom –es ben curiosa la casualitat de que, si Vilardell era un pagès, sigui un pagès el que resolgui l’enigma–, va ser pronunciada per Soler de Vilardell abans de matar el drac. Però en realitat, el que hauria d’haver pronunciat és, segons ell:

Espasa de virtut,
braç de cavaller,
roca i drac
jo partiré.

I per això caigué mort.

Això dóna una consideració totalment diferent de la versió cristiana de la llegenda. Desfent el fil, hem hagut d’arribar al segle XX per trobar sentit a totes les errades i fragments dispersos que hem vist fins aquí. Aquest és el motiu clàssic del conjur equivocat o «invertit», que ens retorna als orígens pagans. La dominació o aliança amb el territori per part d’un capitost el qual, validat per la terra on cop unit amb la bèstia o derrotada aquesta, pot retornar al poble amb l’Elixir, del que parla Joseph Campbell a L’Heroi de les Mil Cares, l’essència que renovarà la terra erma o, millor dit, el florir de la terra un cop està aliada amb l’humà, amb el poble. Però en aquest cas essent ell mateix, el capitost, sacrificat, com solia ocórrer en tradicions cèltiques i per extensió indoeuropees: La seva mort és necessària perquè hi hagi un nou cicle, apuntat per la qualitat circular de la cançó reversible.

Quan el 1950 en Martí de Riquer encarregà a l’escriptora Ester de Andreis una nova enquesta per la contrada, a la recerca d’aquesta llegenda, ja la trobà perduda, excepte per un nou personatge ben curiós, el farmacèutic del poble de Sant Celoni, senyor Draper, que aleshores tenia vuitanta anys. Segons ell, Vilardell matà el drac d’un sol cop, alhora que partia la pedra: És a dir, drac i pedra quedaren partits alhora –noteu la riquesa ancestral del motiu–, mentre exclamava:

Espasa valerosa,
braç de cavaller,
has migpartit la roca
i el drac també.

Era el pagès del Montnegre el que sabia que Vilardell morí perquè no pronuncià el conjur d’una manera correcta, no per la seva fanfarroneria o cap altre motiu moral. Si tornem a Manescal, que la recollí en forma de frase per primera vegada, reforça encara més la idea que el doctor en teologia del segle XVII va tenir contacte amb la tradició oral, per bé que no entengué el sentit original del conjur, ni perquè hi estava relacionat: «Espasa de virtut, braç de cavaller» essent l’inici indubtable de l’encanteri. Estem doncs davant d’una advertència: «Vigila el que desitges, perquè es pot fer realitat», vigila el que reps, perquè ho pots fer malbé, cuida del territori o sigues sacrificat.

Com hem vist en el primer article i ara que ja acabem, la llegenda ja existia el 1274, en l’època que Arnau de Cabrera i Bernat de Centelles es reteren a duel. Set segles després aquell misteriós pagès del Montnegre revelà els vertaders mots del conjur que la feia màgica, invencible; era ell, com si fos un verdader diable astut, el que recordava la qualitat circular de la llegenda.

La resolució del misteri era l’inici del somni en què dormen les llegendes que han nascut, habitat i mort –si és que moren– al territori.


1.Relat d’Onofre Manescal: De la espasa de Soler de Vilardell. La pedra partida que sta prop de Sant Saloni, la qual partí Soler de Vilardell ab la espasa tant nomenada, és cosa digna de consideració. Y perquè aquest cas maravellós que succehí no·l trobaran en històries, y és cosa certa que ha succehit, segons antigua tradició, serà bé referir lo que en esta ocasió succehí. Lo cas és que junt a Sant Seloni avia un drach de gran estatura, y tan ferós que ningú se atrevia a passar per lo camí; féu notables danys y tragà a molta gent. Emprengueren molts matar-lo, però restaren morts y vençuts del drach.

Un dia, vigília de una festa, estant per anar a tallar rama un home anomenat Soler de Vilardell, li acontegué que acudí, estant per exir de casa, un pobre, lo qual per amor de Déu li demanà almoyna. Dexà Soler la espasa que tenia en la mà a la porta, e pujà dalt per fer-li almoyna; quant baxà no trobà lo pobre ni la sua espasa, sinó una altra en lloch de la sua. Desembaynant la espasa aparegué-li bona, y pegant ab ella a un arbre, rompé lo tronch per lo mig.

De aquí prengué motiu per a pensar que alguna cosa miraculosa devia ser lo del pobre y aver-li cambiat la espasa; reduí’s a la memòria los danys que feya lo drach en aquella terra; pensà si Déu li auria enviada aquella espasa per matar lo drach. Consultà lo cas ab persones religioses y discretas, y tots li aconsellaren era rahó emprengués aquella cosa, de la qual avia de redundar tanta utilitat ab aquella terra. Comanà’s de veres al Senyor y determinà de armar-se y anar a pelear ab lo drach. Y acompanyat de molta gent, antes de despedir-se dels qui anaven en sa compañia, per a provar la espasa, pegà ab ella a una ferma pedra y partí-la per lo mig –que és lo que apuntava de la pedra partida que està en Sant Saloni–.

No fou de poch contento aquest partir la pedra, antes bé donà esperances a tots de la victòria avia de alcançar En Soler de Vilardell del drach. Despedit de la gent que l’acompanyava, acudí a hont sabia trobaria lo drach, y en acostar-se a ell an gran ànimo donà un colp al drach, tant ferm e rèzio ab la espasa, que restà lo drach partit y mort. Tornà-sse’n En Soler de Vilardell ab gran contento, y encontrant ab la gent lo avia acompanyat, alçà lo bras y espasa dient: «¡O espasa forta y bras valerós d’En Vilardell!» Y com en la espasa y agués sanch del drach, en lo alçar del bras caygueren algunes gotas de sanch de la espasa, y entrant-se’n per lo bras, li inflaren lo bras, del qual morí En Soler de Vilardell.