L’espasa de Vilardell (I): Filla del Misteri

Cova del Drac, dibuixada per Francesc Aguilar el 1931
Cova del Drac, dibuixada per Francesc Aguilar el 1931

Finals de 1935, esportes de la Guerra Civil. Tres erudits viatgen en un atrotinat tren fins a la zona que hi ha entre Sant Celoni i el llogaret de Montnegre, entre la serra del mateix nom i el Montseny, tot resseguint els boscos del Montnegre i la vall de la Tordera, en aquella època encara feréstega i boscana. Són tres savis que foren cabdals per la cultura catalana de l’època, també sota la dictadura i l’exili, el geògraf i pedagog Pau Vila, el filòleg Josep Maria de Casacuberta i el medievalista Enric Bagué. El seu objectiu: Recuperar i fixar sobre paper tot allò que la gent senzilla de Sant Celoni i les seves contrades, al voltant de la Tordera, recordés de la tradició oral sobre una llegenda no gaire coneguda, a excepció d’en cercles cultes i catalanistes. La llegenda d’en Soler de Vilardell i la seva espasa màgica, que partí roure i pedra, que nasqué del Misteri i matà el drac que enverinava el territori, tornant la terra erma i buida.

Era aquesta una llegenda antiquíssima, que va trobar la seva major esplendor a l’Edat Mitjana i que, com ja intueix el nostre medievalista de més renom, Martí de Riquer, té fortes arrels paganes. Allò que trobaren els tres vells amics, enmig d’un relat on la transmissió oral s’havia interromput, fou un conjur i un enigma, un enigma que fins que ells no tornaren allà, front la tempesta que segà la vida d’un poble sencer, no es va resoldre. O això crèiem, com veurem en les següents parts d’aquest article.

Sant Jordi i el Drac
Sant Jordi i el Drac. Paolo Uccello. Oli sobre tela. 1456. Les llegendes de cavallers matadracs són cabdals a la mitologia i el simbolisme de les terres de parla catalana, així com arreu d’Europa.

18 d’octubre de 1274. Els cavallers Arnau de Cabrera i Bernat de Centelles, abans bons companys i camarades de batalla, es repten a un aïrat duel on bull la sang i udolen els esperits. El de Centelles acusant el primer de ser vassall seu, el de Cabrera negant-ho amb violència. El rei en Jaume, el Conqueridor, emet sentència seguint el costum de cavallers, que no és altre que resoldre el litigi mitjançant la sang vessada i la vida, si calgués. Arribat el dia, es presenten a la lliça i, cara a cara, es fan els juraments d’honor i de consuetud. Entre ells que no portaven res que fos «de virtut» –màgic–. El jurament es féu davant del noble Guillem Ramon de Montcada, un dels grans magnats de l’època, que intenta fer entrar en raó a Arnau, però aquest s’hi nega en rodó: Ell no era vassall de ningú, solament del seu rei i de Déu.

Ambdós entraren a cavall al camp de l’honor, disposats a defensar-lo amb la vida, aferrats a regnes i llances, però això no és una novel·la de cavalleries, no hi hagué honor, ni justícia i la lluita mai arribà a succeir-se. El de Montcada, amb el comte d’Empúries i altres prohoms, feren seu al de Cabrera, el baixaren del cavall armes en mà i a empentes, amenaces i forts cops l’obligaren a retre homenatge a contracor a en Bernat de Centelles. Però aleshores, Arnau de Cabrera, humiliat en el seu cor i ferit per la pallissa que li havien propinat els altres nobles, apel·là al rei en Jaume i acusà el de Centelles de quelcom ben curiós…

Però, aturem-nos aquí, tornem al present. Suposo que a hores d’ara estareu pensant, si no la coneixeu, quina és la llegenda d’en Soler de Vilardell i la seva espasa. I el que és més important: Què significa i quin és el seu origen? A trets bàsics, si l’observem superficialment, sembla no diferir gaire de moltes altres llegendes de cavallers matadracs i espases màgiques, com tantes n’hi ha escampades arreu d’Europa, connectades per un substrat comú. Però, com ja veurem, la llegenda de Vilardell té trets propis molt interessants i, segons la versió, complementaris entre elles. Deixant per la següent part de l’article l’anàlisi de les seves variants, ara la resumiré a grans trets.

Segell neoassiri
Segell neo assiri del segle 8 aC, representant un grup de guerrers derrotant un ésser serpentí, a vegades identificat, erròniament, amb la mort de Tiamat a l’Enûma Eliš. La derrota d’éssers serpentins o draconians, propis del caos i el desordre, per part d’herois representants de l’ordre còsmic, és tan antiga com la civilització humana.

A prop de Sant Celoni hi aparegué un drac, habitant d’un cau profund, fosc i humit. La bèstia devorava a tothom que passava pel camí ral, els senders i boscos propers, podrint la terra amb la seva ferum i la seva sang negra, impedint collites i propagant fam i malures. Per molt que van intentar derrotar-lo, cavallers virtuosos i ferms guerrers, ningú va poder occir-lo. Fins que cert dia un humil cavaller de la contrada, anomenat Soler de Vilardell, rep la visita d’un misteriós ancià, pobre i vagabund, que li demana aixopluc per aquella plujosa nit i alguna cosa de menjar. Soler li obre la porta de casa seva i es retira per anar a veure què li pot oferir, malgrat que ell mateix no tenia gaire cosa per a portar-se a la gorja. Quan el cavaller torna l’ancià no hi és, al seu lloc una espasa que crida molt l’atenció del cavaller. L’hi sembla una espasa senzilla i planera, però brilla d’una manera especial. Provant la seva vàlua, l’espasa parteix un roure per la meitat com si fos de boira. I, coratjós, en Soler de Vilardell pensa que amb ella podrà derrotar aquell terrible drac que tant de mal està fent a la seva terra. Per demostrar la seva força, davant del poble, trenca una roca per la meitat i, així, valerós s’encamina a lluitar contra el drac, al que derrota ben fàcilment. Quan aixeca el braç per demostrar la seva victòria al poble, que l’espera expectant, crida al vent la força del seu braç i espasa, però aleshores unes gotes de negra sang de drac li cauen de l’espasa sobre el braç i Soler mor allà mateix, emmetzinat pel verí de la bèstia. La poderosa espasa cau als seus peus.

Ho heu endevinat ja? Va ser això del que va acusar n’Arnau de Cabrera al seu oponent. Bernat de Centelles havia faltat al seu jurament de cavaller i s’havia presentat, entre altres elements màgics –«de virtut»–, com una camisa indestructible o una capseta amb una pedra màgica que impedia al seu portador ser ferit, amb la famosa espasa de Vilardell. Amb ella ningú que la dugui en batalla pot ser mort ni vençut –«portavit ensem de Villardello, qui quidem ensis habet virtutem ut nullus subcumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit»–. I a més d’atorgar un cor ferotge i fer al seu portador gairebé invencible, té més trets màgics. Però el que ens interessa més, com es veurà, és que si algú la deixava cap per avall, ella sola es girava i es posava cap amunt. Aquest element de reversibilitat, pròpia de la màgia ancestral, és un apunt important a tenir en compte.

El de Cabrera també va denunciar que el pare de Bernat de Centelles «llogà» l’espasa de virtut per mil cinc-cents morabatins, una suma molt considerable a l’època. «Virtut», a l’Edat Mitjana i en aquest cas, vol dir «prodigi», «meravella» o «condició sobrenatural». El tractat jurídic De batalla, escrit entre 1251 i 1255, posa les condicions d’igualtat d’un duel entre cavallers, en ell els combatents han de jurar: «Jo, Aytal, jur que açò de què he reptat Aytal és veritat, e que ho menaré, e e·l camp no metré… armes qui ajen vertut, ne nòmina, ne péra preciosa, ne breu, ne portaré sucre candi». És a dir, armes màgiques («qui ajen vertut»), conjurs escrits en papers («nòmina», «breu»), pedres precioses considerades sobrenaturals i sucre candi, que desconec quin poder tindria, però que hauria de ser considerat portador d’algun poder.

Segons Martí de Riquer: «Les espases de virtut eren aquelles que havien estat forjades en condicions astrològiques especialment propícies sota el poder de determinades constel·lacions.»1 I segons el frare medieval Francesc Eiximenis, al seu Dotzè del Chrestià –escrit entre el 1385 i el 1387–: «Quatorzenament, fa l’om fort, segons los filòsofs e segons ensenya clara experiència, armes constil·lades. Per què nota ací e no·u ages per dupte que armes fetes en constil·lació fan gran obra a aquell qui les porta. E majorment s’és açò provat en espases qui s’apellen de virtut, car tallen ferre axí com si tallaven una carabaça fresca, e fan lo cor d’aquell qui·l porta ardent e vigorós; e d’aquestes ach una lo rey En Jacme d’Aragó, de bona memòria, qui pres València, e yo sé que la an vista molts dins la dita ciutat; e lo senyor rey En Pere, qui uy regna aquí matex, n’à tres fort excel·lents e meravelloses en los seus tresors. E tot axí com se fan espases axí virtuoses, axí·s poden fer altres armes defenens e ofenens qui han especial e gran eficàcia a dar gran cor e gran força e gran ardiment e gran audàcia e gran colp. No penses que fer aytals armes sia cosa difícil, aüt lo temps covinent e bon mestre. És bé ver que lur efficàcia ne principal virtut no dura per a tostemps.»

Dit això podem deduir que, espases de virtut o màgiques, no eren solament les forjades sota condicions astrològiques propícies, per bé que tenim notícies d’Eiximenis de que això era així. A Europa de l’Antiguitat ençà, fins ben entrada l’Edat Moderna i inclús al segle XIX, tot tipus de rituals, talismans, prodigis, benediccions santes, papals i eixarms màgics s’han fet servir amb armes ofensives o defensives, essent l’astrologia solament una petita part o un complement a aquests, a voltes mesclant sense pudor benediccions cristianes i conjurs màgics.

Cova del Drac de Sant Celoni
Roca del Drac de Sant Celoni. Aquesta cova és l’emplaçament que la tradició del territori ha donat al cau del drac. En realitat és un aflorament de quars, de grans dimensions, coronat d’alts lledoners. L’aflorament, vora la Tordera, quedà al descobert enmig de camps de conreu gràcies a l’erosió fluvial. El forat probablement és artificial, fet per la mà de l’home en temps molt antics, potser prehistòrics o potser moderns. No ho sabem.

El rei en Jaume, doncs, va fer constar que Bernat de Centelles havia fet menyspreu a la seva paraula, anant en contra de tota la llei i l’honor, i invalidà l’homenatge forçós d’Arnau de Cabrera, restituint el seu estat anterior i el seu honor. Però el fill del rei, l’infant Pere, ja havia posat el seu interès en aquella espasa, com veurem més endavant. Però el que més ens interessa ara és que, les «espases de virtut», com la Vilardella, no tenien res a veure amb les «espases beneïdes» o «miraculoses», que també existien. Així doncs, en els seus orígens medievals, quan la llegenda va fer el salt de la tradició oral antiga, pròpia de la zona del Montseny i el Montnegre, a la història real, l’espasa de Vilardell era considerada màgica, sense cap caràcter cristià. Això és cabdal per comprendre que, l’origen de l’espasa de Vilardell i la seva llegenda associada, no tenen res a veure amb d’altres armes que existien a l’època, amb benediccions o properes a relíquies: El seu orígen és anterior al cristianisme.

Si va venir en els cors dels francs quan reconqueriren la Catalunya Vella, o dels germànics segles abans, o inclús si era més antiga, no ho sabem. Atenint-nos al substrat comú d’aquesta tipologia de llegendes europees, és ben probable que fos una tradició oral endèmica, molt i molt antiga, que s’ha anat refonent i adaptat als seus temps i nous habitants. És doncs una llegenda pròpia del territori, aliena i alhora filla de l’adveniment de noves cultures i noves llengües. I és que, el que sabem, és que el seu caràcter màgic i poc cristià amb el temps va canviar, es tornà a adaptar als seus temps, com segurament ho fes abans i com ja es pot veure a la primera fixació en lletra escrita de la història que citaré en la segona part d’aquest article, adoptant, ja entrat el segle XVI, un caràcter cada vegada més cristianitzat i erudit. A mesura que, alhora, agonitzava en la tradició oral i la seva transmissió s’interrompia per passar a formar part del folklore i els relats escrits. Però si va anar canviant de significat, també va mantenir la seva essència al llarg dels segles.

I, com hem vist, aquesta llegenda té la particularitat, a diferència de moltes altres, de què tenim documents històrics –i no pocs–, que acrediten l’existència de l’espasa. Per dir-ne alguns més, a més del duel que he escenificat, la primera vegada que se la cita tenim que, després del duel, l’infant Pere, el fill del rei Jaume, havia intentat adquirir-la per quatre-cents sous de Barcelona en rèdits anuals, però el seu propietari s’hi negà. Això és molt significatiu de la importància que tindria aquesta espasa, ja que quatre-cents sous eren moltíssims diners a l’època. Però, un cop rei, en Pere ja es féu amb ella. Tres mesos després de la seva mort el seu fill, el rei Alfons el Franc, la començà a pagar, en terminis, al cavaller Berenguer de Vilardell. Alfons el Benigne més tard la brandà a la batalla siciliana de Lucocisterna, quan encara no era rei i governava el seu pare Jaume II, d’aquest fet també en tenim notícia, així com del coratge que mostrà l’infant Alfons en aquella victoriosa batalla.

Si explorem el seu nom, Vilardella, també trobem pistes del seu origen. De Berenguer de Vilardell, propietari de l’espasa, n’agafà el nom o, més ben dit, li posaren el nom els erudits que escrigueren sobre ella més tard. Quin era el seu vertader nom abans de la seva compra per part de Pere? No ho sabem pas. Vilardella és el nom que li ha donat la tradició erudita seguint els textos. Qui era el seu propietari original abans de Berenguer de Vilardell? Tampoc ho sabem. Fou una espasa romana o germànica reforjada? Recordem que no era comú, però tampoc inaudit, que certes espases, considerades posseïdores d’un caràcter màgic, fossin reforjades, refetes, retocades, al llarg del temps. No ho sabem tampoc. El que sí que sabem és que el 1382 el donzell Pere de Soler, senyor del castell de Vilardell, fa uns tractes amb Ponç de Vilardell de Sant Celoni. Amb la unió d’ambdós noms el llinatge adoptà el nom compost de Soler de Vilardell, que mai va ser el nom de ningú, si no de la família. Un nom que, les posteriors versions escrites, com veurem, donaren a l’imaginari cavaller.

Relleu de Can Cortada
Relleu de Soler de Vilardell, a Can Cortada, nº93 del Carrer Major de Sant Celoni, antiga casa senyorial del llinatge de Soler de Vilardell quan marxaren del castell per viure a la vila. Avui el relleu ocupa el lloc on es col·locava l’escut del llinatge. Com es pot veure, la seva iconografia és molt propera a la de Sant Jordi i apareix clarament l’acció de matar el drac. Les N de Vinerdell estan dibuixades, curiosament, al revés.

Tornant a Eiximenis i al seu imprescindible «Dotzè», ara ens parla breument del cavaller de Vilardell: «És axí mateix certa cosa que spasa constel·lada e armes feytes en certa constel·lació donen o procuren ardiment e fortalea de cor a aquells qui les dites armes porten. Per tal, lo rey En Jacme d’Aragó, qui pres València, tostemps portava una spasa constel·lada quand venia haver batalla. E en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell, famós cavaller, ab la qual matà la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens passants per lo camí. E d’altres spases de gran virtut té lo dit senyor, segons que he oÿt dir a persona notable de son regne.» Aquesta és la primera vegada que es recull la història per escrit, de passada, sense precisar-la ni explicar-la, el que demostra que era molt coneguda en aquell moment, ja que Eiximenis la dona per sabuda. No podem dir si la llegenda era anterior i s’adherí a l’espasa o l’espasa va fer néixer la llegenda, però si heu seguit el fil fins aquí, probablement trobeu que les dues siguin certes.

Per acabar amb aquesta primera part, tornem a l’inici. Els tres erudits que varen visitar Sant Celoni el 1935 encara van poder trobar restes de les ruïnes del castell de Vilardell, entre bardisses i ja molt perdudes, quatre rocs només. Imagineu la seva emoció en aquells moments, explorant la fressa: «Era real! El castell era real! Havia existit el llinatge de Soler de Vilardell, i amb ell, l’espasa màgica» Avui dia, i fins que no hi hagi noves investigacions, les restes del castell de Vilardell es consideren totalment perdudes. I fins i tot, acompanyats de pagesos i pastors, van trobar el cau on el drac s’amagava, una cova probablement artificial on es pot encabir tot just una persona, no exactament un drac gegantí, el que ens diu alguna cosa del seu ús original. Però no avancem res… Diguem només que l’avenc encara es pot visitar avui dia i que és un lloc molt estimat i conegut per la gent de Sant Celoni.

Tenim, doncs, una espasa real per la que es barallaren magnats i reis, que anà a duels i batalles arreu d’Europa. Tenim un llinatge real, amb un nom real, Soler de Vilardell. Ambdós acompanyats d’una llegenda molt antiga, amb un substrat que troba el seu origen a l’Antiguitat i que s’escampa per tota Europa occidental i oriental. Però encara no he parlat del més interessant d’aquesta llegenda: Les seves particularitats. Amb quin enigma, en forma de conjur, es varen trobar els tres amics? És una trama que ben bé podria ser de novel·la, si és que s’ha resolt…

D’això en parlaré a la segona part d’aquest article.


 1. Martí DE RIQUER (2001), Llegendes històriques catalanes, Barcelona, Quaderns Crema, D’un dia a l’altre 7, p.119

Segona part de l’article: L’espasa de Vilardell (II i final): La fi del Drac, el principi del somni