Aquest recull fet pel nostre folklorista més conegut, Joan Amades, és una antologia de llegendes que ell considerava «imprescindibles». I podem trobar-hi algunes que encara són ben vives en l’imaginari col·lectiu, com la llegenda de Les quatre barres de sang, El rescat de les cent donzelles, la trobada de la Mare de Déu de Montserrat o la del Pont del Diable de Martorell. Amades, quan va donar a conèixer les llegendes que va anar recollint, alhora també es va convertir en corretja de transmissió i en popularitzador d’aquestes, que van fer més o menys fortuna en la gent segons l’època. Així, en fer-ne la selecció, el nostre folklorista també ens està parlant, no solament de les que ell creu que eren les més «importants», si no d’aquelles que ja eren molt populars en el passat, com la del Naixement del rei Jaume –com vaig comentar a la ressenya de Llegendes històriques catalanes, d’en Martí de Riquer–, així com les que en el moment del recull també gaudien de fama i que, gràcies a Amades, van seguir fent-ho.
Tot i que el llibre no ho explicita, podríem dividir les llegendes que Amades va escollir i glossar en aquest volum en quatre parts: Les dedicades al cicle del rei en Jaume, dedicades a la figura del Conqueridor, el rei més conegut de tots aquells que hi ha hagut per tota la Corona d’Aragó. Aquestes llegendes són de tot tipus i, potser, la part més important i voluminosa de l’antologia. Hi trobem tant històries satíriques com iròniques, mostrant tant la vessant de rei popular com el seu vessant més luxuriós i violent. Totes elles dins d’un marc conceptual romàntic i modernista. En tot cas, el rei Jaume gairebé sempre surt ben parat, donant mostres d’enginy i humilitat, de supèrbia però de noblesa, així com, sempre, d’estar a prop del poble. Una visió de les llegendes molt diferents de la que donen del rei Pere, mostrant-lo com algú cruel, violent i paranoic.
La segona part seria aquella dedicada al Comte Arnau, potser la figura més senyera i principal de l’imaginari col·lectiu català, i que és un habitual convidat de Llegendàrium. És tan important la figura del Comte Arnau dintre de les llegendes catalanes, que totes les que aquí recull Amades –i són solament algunes– mostren un ventall riquíssim sobre la figura, que la podem relacionar amb mites indoeuropeus ben antics, com la Cacera Salvatge o el mite de Prosèrpina i altres figures ctòniques, però també amb personatges reals o semireals, com el comte Hug de Mataplana i fets com el tancament del monestir de Sant Joan de les Abadesses per part del comte de Besalú, Bernat Tallaferro. Heroi a vegades, aliat de les encantades, de bocs i gats, d’enamorats i de perduts, antiheroi d’altres; encarnació del mateix Mal en la major part d’elles.
La tercera part seria aquelles llegendes que Martí de Riquer va anomenar «d’ambient cortesà». Nogensmenys pràcticament totes les llegendes d’aquest breu volum són d’origen –o semblen d’origen o la seva formulació és– medieval i relacionada amb la noblesa o la relació d’aquesta amb el poble, gairebé sempre amb moralines de tipus cristià. Però no sempre, que també hi ha espai per la subversió o la rialla. Dintre d’aquesta tercera part hi hauria un subapartat, que és el d’aquelles llegendes que donen explicació a fets històrics reals: La conquesta de Tortosa, la mort del Príncep de Viana, l’origen dels noms de llinatges nobiliaris i llocs de la topografia catalana, la fundació de monestirs com el de Poblet, Montserrat o Sant Pere de Roda, batalles i guerres contra sarraïns, l’origen d’emblemes i escuts, o enfrontaments com la Guerra dels Remences o els Nyerros i els Cadells de la Guerra Civil Catalana. Tot, com ja he dit, amb un estil encara vuitcentista.
L’última part, més reduïda i repartida arreu de l’antologia, són aquelles llegendes que podem trobar directament o en relació a les llegendes de molts altres pobles europeus, com aquelles relacionades amb la Cacera Salvatge, la del «Mal Caçador», la curiosa metamorfosi en bèstia de «Fra Joan Garí», l’home tronc del «Soler de Secabecs», el gegant Farell, de Caldes de Montbui i el gegant Ferragut de «La Fossa del Gegant». Tot sovint aquests elements «transversals» els trobem entreteixits amb llegendes cortesanes o dins de llegendes més llargues, com en un joc de nines russes. Però potser formen part de les llegendes més interessants i menys conegudes de les que podem trobar aquí.
Malgrat que no tenim una explicació d’on i com Amades va recollir les llegendes, ni una introducció a aquestes, no és pas l’objectiu d’aquesta. Sí que és un volum bàsic per a conèixer les nostres llegendes més populars, tant per part de la mainada com per part d’aquells adults que vulguin conèixer-les. Tot sovint en elles es fa referència a la diferenciació i a les particularitats catalanes, amb un esperit molt proper a la Renaixença i a inicis del segle XX, també en el seu lèxic. Potser ha quedat una mica antiquat a un nivell de llenguatge i marc narratiu, amb aquell al·lè vuitcentista, antic per romàntic, que a alguns lectors pot agradar i a d’altres fer enrere, i amb elements que avui serien tinguts com a «molt políticament incorrectes» però que són interessants de contemplar en si mateixos, per conèixer com pensaven els nostres avis i àvies.
I és que Amades va recollir en aquest volum un grapat de llegendes que podríem anomenar «fundacionals» del caràcter català. Si pensem que es publicà durant el franquisme, encara té més valor. Sempre us pot servir per seguir explorant, enfonsant-vos més en les arrels del nostre territori i el patrimoni invisible que ens llegaren els nostres avantpassats.
