Ritus i tradicions de juny (II): Les falles del Pirineu

Senet de Barravés. Fotografia cedida per Helena Casal López.

La tradició ancestral de les falles ha persistit als Pirineus fins avui. Una supervivent de les conversions religioses, de les superposicions de llengües, cultures i noms, del materialisme nihilista que tot ho buida. El descens del foc des dels alts cims, portat per la comunitat, és una de les diverses celebracions que ens mostren una cultura amb trets comuns arreu de les mítiques muntanyes; una cultura anterior a totes les llengües i pobles que ara hi són presents, anterior a Catalunya i França, a Andorra i l’Aragó.

El seu substrat el trobem arreu, en l’etimologia i en els costums, en l’ànima de les seves gents i guardians, en els crits dels déus oblidats, que encara ressonen entre els cingles, desencadenant el foc que baixa del cel.

El ritu

El capvespre del solstici d’estiu un grup nombrós de persones baixen corrents fent una llarga filera en ziga-zaga, des d’una zona alta de la muntanya –generalment, el faro–, carregant a l’esquena unes teies enceses –les falles–, fins a la plaça major. Amb elles aixequen la foguera de la Revetlla, que es mantindrà encesa fins a l’albada. Al voltant de la foguera hi ha balls tradicionals i moderns –sovint, balls rodons–, i gresca tota la nit. Si la falla principal és un arbre, aquest pot estar plantat al bell mig de la plaça, on s’haurà baixat prèviament i s’encendrà, acompanyat de les falles carregades pels fallaires, antigament nois solters capitanejats per un fallaire major.

Realment, no hi ha «una» celebració de les falles, n’hi ha tantes com pobles. Totes elles molt diferents unes de les altres i amb apel·latius diferents –baixada de Falles, córrer les falles, falles de la Verge…–. N’hi ha que són portades per parelles –un hereu i una pubilla–, com a La Pobla de Segur. D’altres són rantiners –de «rentina», resina–, com als pobles de la Vall de Boí, i hi ha «la Biga», a Senet –poble de l’Alta Ribagorça que és dins del terme de Vilaller–, que és on s’hi llencen. I la Fia-Faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà, ni tan sols se celebra per Sant Joan, sinó pel solstici d’hivern i, per aquest motiu, hauríem de parlar d’una tradició que avui no tocarem. Hem de tenir en compte, també, que les dates del calendari no coincideixen amb les reals de solstici astronòmic.

Vam veure-ho amb la llegenda de Pirene, el foc és cabdal dins el folklore i la tradició pirinenca, com ho és per la catalana i l’europea. Una de les moltes explicacions etimològiques de Pirineus és l’arrel grega de «muntanyes de foc». Segons el gran viatger i historiador grec del segle I aC, Diodor de Sicília, els pastors incendiaven als boscos pirinencs per convertir-los en pastures o enmig d’intrigants celebracions que els grecs emporitans no comprenien i van ser ells, els grecs, qui van anomenar així la serralada. Probablement la seva etimologia sigui anterior i desconeguda.

I falla? Ramon Violant i Simorra, etnòleg pioner del Pirineu que acostumo a citar a Llegendàrium, i el lingüista Joan Coromines, escriuen que així anomenaven les fogueres de la Revetlla a la Vall de Cardós a inicis del segle XX –però sense les torxes–, com també s’anomenaven a llocs com a Tavascan o com ara s’anomenen les celebracions valencianes. Si falla significava originalment foc o foguera i, per extensió, s’anomenà així a les torxes, o si va ser a l’inrevés, no pot afirmar-se.

Quan Joan Amades escriu el seu Costumari a les falles d’Isil les anomena curses. És un clar exemple de com aquest ritu no estava encotillat i folkloritzat i, per tant, no hi havia una clara consciència d’estar davant d’un fenomen diferent de les fogueres de Sant Joan clàssiques. Els noms de les fogueres de Sant Joan, com veurem en el seu article, eren molt diversos i cada poble de parla catalana tenia una riquesa abrusadora de ritus i compassos diferents, dels quals les falles solament en són un exemple. Per això, en aquells temps d’inicis del segle XX, «falla» sovint era un nom intercanviable amb el de foguera. Però si ho comparem amb altres celebracions, com les failles dels Alps –més endavant en parlo–, el seu significat podria ser «teia» i la seva arrel es relacionaria amb el mot foc.

Tipologia

Per la manca d’informació, tant documental com oral i material, és difícil saber com eren físicament les falles abans de l’últim quart del segle XIX i inicis del segle XX, diferien gaire de les celebracions de la Revetlla de Sant Joan d’arreu? Quina forma tenien? Quins arbres o espècies vegetals empraven? Enguany, 2019, a Catalunya i a l’Occitània hi ha falles de molts tipus. Sí que podem imaginar que, en el passat, estarien entrelligades amb la celebració del solstici d’estiu, d’una manera orgànica en el marc d’un conjunt de tradicions, moltes de les quals potser hem perdut.

Una de les varietats més antigues de falla pirinenca és la que Oriol Riart i Sebastià Jordà, en el seu detalladíssim estudi, anomenen falla de feix: un llarg farcell de branques i branquillons, lligat al voltant d’un pal rígid. És una de les que predomina avui a la Ribagorça, amb variants locals úniques. A la Bonansa i a Bissaürri és un farcell de sègol, lligat a un pal –el totxo– d’avellaner. Al Pont de Suert el feix –la trossa– és de boixos, el totxo també és d’avellaner. A Igüerri, Gotarta i a Sorpe, al Pallars, al bastó d’avellaner s’hi lligaven feixos «d’escoba» –la cornera, Cotoneaster integerrimus, que s’emprava per a les escombres–. Curiosament, aquesta construcció recorda molt als estris que, diuen les llegendes, empraven les bruixes per volar. Així mateix, la seva relació amb el boix o els brucs és força intrigant.

Les falles ribagorçanes, emprades arreu d’aquest territori, són quatre peces de fusta clavades sobre un pal d’avellaner, lligades amb filferro, abans amb cordes vegetals; transmeten una sensació de força feral. Una altra varietat antiga és el ja anomenat rantiner, emprada per la Ribagorça i, sobretot, a Taüll. Els rantiners són feixucs troncs de pi negre o roig, asclats amb tascons perquè s’assequin i deixin anar la resina. Els rantiners estan personalitzats, perquè cada fallaire en fa el seu. Una variant d’aquesta, també a la Vall de Boí i Castanesa, és la combinació d’una falla ribagorçana i un rantiner.

A València d’Àneu i, quan s’utilitzava, a Tírvia, la forma sembla molt primitiva. És directament un tronc d’avellaner o bedoll que no arriba al metre, sobre el qual s’hi han fet dos talls en creu, en aquests talls s’introdueixen els encenalls, creuats. Però la que sembla més antiga i impressionant és la falla d’Isil, que no és res més que un tronc de pi negre, d’un metre i mig o més, que s’ha pelat d’escorça i nusos. La part més estreta s’esberla en creu i s’hi introdueixen tascons de bedoll, perquè s’assequi. A Isil hi ha falles encara més grans, que s’estimben daltabaix de la muntanya.

A Senet de Barravés, cada any, el cap de setmana abans de la baixada planten una de nova i la deixen plantada fins l’any següent. Es posem en rotllana a mesura que van arribant del faro i, quan hi son tots, llencen la falla.

Hi ha més varietats, com les falles de Barruera, Vilaller, Saún o San Chuan de Plan. Molt destacables són les d’Andorra. Avui les falles andorranes s’han modernitzat, però l’estructura i idea és la mateixa que antigament, quan utilitzaven capes d’escorça de bedoll, foradades i unides per una branca de boix. Els fallaires andorrans fan giravoltar amb cadenes l’escorça encesa, en un espectacle únic que pot recordar un avantpassat llunyà dels balls de diables.

Com les falles d’Andorra, altres falles han anat evolucionant amb el pas del temps, podent variar en la forma, en els materials i espècies vegetals emprades, en els compassos de la celebració i en l’atuell dels participants. D’altres s’han volgut recuperar, com a Espot o Alins, i segons Amades se’n tenien notícies tant al sud com a Salàs de Pallars. A Alins va ser Isidre Micàs qui va dissenyar-ne la torxa a inicis dels 90, feta amb pi i d’una longitud de 70 m de llarg i 10 de diàmetre, l’escorça i les branques es pelen i es decoren en espiral. És natural que amb la recuperació i reivindicació de les velles tradicions aquestes s’adaptin, perquè mai són estàtiques, ni en el passat, ni ara.

Falles al faro d’Alós. Font

Origen

La primera descripció escrita que se’n fa a Catalunya –no a altres territoris europeus, com veurem– és per part de Jacint Verdaguer, que vaig citar a l’article de la Flama del Canigó, en el seu primer cant del poema èpic homònim de 1886. Verdaguer, que copsa l’essència d’aquest ritu amb expressió poètica, l’enllaça amb bruixes i diables i descriu, molt vivament, el camí flamíger dels fallaires. Si hi ha descripcions anteriors, es desconeix.

Les primeres notícies modernes que tenim d’aquestes celebracions a Catalunya són d’inicis del segle XX, la primera al diari La Veu de Catalunya, del 1902, que descriu la baixada de falles de la Festa Major d’Isil. El farmacòleg, excursionista i escriptor Joaquim Morelló, d’Esterri d’Àneu, va parlar-ne en la seva conferència de les Valls d’Àneu, el 1904. El folklorista Valeri Serra Boldú descriu les del Pont de Suert, el 1926. Però hem d’esperar molt, fins als anys 50, per trobar-ne una descripció rigorosa i metodològicament detallada. Són les que ofereixen Ramon Violant i Simorra, en la seva obra cabdal, El Pirineu espanyol, de 1949, on ens parla de les falles de San Chuan de Plan, a la Vall de Chistau; i, la més important, la que fa Joan Amades al Costumari el 1952, sobre les falles d’Isil.

Fins aquell moment les falles era quelcom que, sembla ser, es «donava per entès», una consagració del foc que celebraven pastors i pagesos de gran part de les poblacions d’una zona molt concreta del Pirineu. Probablement, en aquelles èpoques on la intel·lectualitat era dominada per la burgesia urbana benestant, la tradició de les falles es veiés com una cosa rural sense gaire importància, no les diferenciaven de les fogueres de Sant Joan d’arreu del territori català, que també tenien ritus d’arreplegar llenya, plantar arbres ardents o fer balls rodons al voltant de la foguera.

El seu origen real el desconeixem, però podem fer la hipòtesi que és anterior a les fogueres de la Revetlla i a la celebració de la Revetlla mateixa.

Territori

Oriol Riart i Sebastià Jordà escriuen que les poblacions on se celebren, s’han recuperat o s’hi han celebrat falles en el passat, avui perdudes, comprenen Andorra, la part occidental del Pirineu català, l’extrem més oriental del Pirineu aragonès, amb dos nuclis principals a la Ribagorça i les valls d’Àneu, i un tercer nucli occità, que en part fa frontera amb el Pallars –Comenge, Coserans, l’Aran–.

Si atenem a les idealitzacions romàntiques, podríem pensar que se celebraven falles per tots els Pirineus, del Cap de Creus al golf de Bizkaia. No ho sabem si s’hi van celebrar, avui no en tenim notícia. El presentisme, la mentalitat moderna, fa que pensem els Pirineus com en un dibuix d’un mapa: tot un conjunt «en bloc», homogeni. Però els Pirineus són un cos amb variacions, superposicions, connexions subterrànies i diferències fonamentals, que res tenen a veure amb fronteres o mapes actuals. No hi ha un Pirineu, sinó molts. Rics, complexos, densos d’humanitat i d’històries, sembrats d’esperits, de vida i mort. Si prenem com a punt d’inici l’actual disposició de fronteres trobarem que parteixen una continuïtat, geogràfica i cultural. Un exemple és la Ribagorça, esquinçada en dos artificialment, però amb una clara continuïtat cultural.

Com a curiositat intrigant, la zona que delimiten Riart i Jordà, entre Andorra i el Sobrarbe en el vessant català i entre Comenge i l’Aran en l’occitana, coincideix amb la que l’historiador i especialista en bruixeria Pau Castell situa les acusacions originals, dels segles XVI i XVII, d’anar al Boc de Biterna a ballar al voltant del foc. Casualitat? Com és lògic, no estic dient que les falles tinguin res a veure amb Biterna, però és un altre indicador d’aquesta continuïtat cultural, com van intuir Joan Amades i Ramon Violant i Simorra.

Haro de Les. Font

Altres contrades

La zona compresa, a grans trets, entre la Vall de Varossa, el Luixonès, l’Aran, les Valls d’Àneu, la Ribagorça, Andorra i la Vall de Benás, té avui seixanta-tres pobles que celebren festes del foc durant el solstici. La xifra va en augment i van entrar, el 2015, al Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Si obrim l’objectiu de què poden ser les falles, hauríem de parlar de les celebrades a França, als Alps, al Nord d’Europa, a altres territoris de l’Occitània, al Berguedà, la Garrotxa i a molts altres llocs de Catalunya, on es plantaven arbres que després es cremaven, com hem parlat en articles anteriors de la plantada dels arbres de maig i del solstici. Però moltes d’aquestes plantades manquen de l’element del foc que descendeix des dels alts cims, portat per la comunitat.

Un d’aquests ritus, agermanat amb les falles del Pirineu català, és la crema del Brandon, un alt avet que es planta a la plaça per Sant Joan, pelat de branques i escorça, i asclat perquè s’assequi per dins. Entre els nombrosos pobles que encara celebren la crema dels brandons de Sant Joan destaca el de Banhèras de Luishon, a la Gascunya, fent frontera amb l’Aran i la Vall de Benás. Documentat, com a mínim, d’ençà de 1648, quan Lluís XIV assistí a la seva crema al mateix poble de Banhèras, l’estudi comparatiu dels brandons occitans i les falles catalanes podria resultar molt interessant. Al Luixonès la crema del brandon també se celebra a llogarrets com Sales e Pratvièlh, Judèth, Montauban, Sent Memet, Mostajon, Òu i Sent Aventin. Hi ha vint-i-cinc pobles més que celebren ritus de foc durant el solstici a la Vall de Varossa, a Comenge.

Un altre famós ritu és la crema d’Eth Haro e des Halhes, celebrat a Les, a l’Aran. Com amb el brandon, es planta un llarg avet asclat al bell mig de la plaça, on hi és tot l’any. Al seu voltant s’hi fan balls rodons, comunitaris, i música tradicional. El capellà condueix una processó que acaba amb la benedicció de l’arbre. I aleshores entren els portadors de les halhes, les falles que recorden a les andorranes: capes d’escorça de cirerer enfilades per un filferro a l’extrem d’un bastó. Un cop les encenen, les fan giravoltar per sobre del cap, simulant lluites o trobades. Per Sant Pere, el 29 de juny, es torna a plantar un nou arbre a la plaça, que serà cremat l’any vinent.

A Arties, també a l’Aran, el ritu de la crema deth Taro cobra un significat encara més dramàtic essent, probablement, la més esbojarrada de totes les festes del solstici d’estiu pirinenques. El tronc beneït d’avet, que pot fer fins a vuit metres, és portat pel jovent pels carrers del poble, com amb les falles catalanes, entre gatzara i música, salts i exaltació. Ballant, bevent i esperant a la plaça, quan finalment el tronc entra es crida «Taro húec!» –foc al Taro!–, l’encenen i el llencen a terra. Després d’això s’agafa amb cordes i s’arrossega per tot arreu, els vilatans l’empaiten cridant, entre la música d’una xaranga que acompanya la comitiva. Quan les flames cremen altes, perquè se’ls hi llença gasoil, els joves salten pel damunt del foc provant-se a si mateixos. També hi ha un Taro infantil i castells de focs. Ben entrada la nit o a l’albada, quan ja és totalment cremat, es porta fins a la casa de l’alcalde, que l’apaga i convida a beure a tots aquells que han resistit fins al final.

A alguns llogarrets del cantó de Ginebra –Cartigny, Avusy, Bardonnex– i a la Savoia, vessant francès dels Alps, on curiosament també hi ha un altre nucli important de persecució de bruixes als segles XVI i XVII, encara es mantenen tradicions properes. Són anomenades «les failles» o «les alouilles». A Ginebra també s’anomena Le Feuillu i, també a Suïssa, a Payerne, durant el carnaval cremen «brandons» amb forma de torxes que simbolitzen la fi de l’hivern. A França les relacionen amb antigues tradicions gal·les, de l’edat del ferro celta. A Ginebra fan el ritu el primer diumenge de quaresma, dia que a França pot ser anomenat «dimanche des Brandons» o «dimanche des Bordes». A Savoia se celebra per Sant Joan. Com vam veure en l’article dels ritus de maig, sembla que quant més al nord les celebracions s’avancen en el calendari, intercanviades amb les de l’Arbre de Maig.

Hi ha moltes més celebracions similars o properes arreu d’Europa, però això no vol dir que totes siguin el mateix, ni que totes tinguin un origen comú. Com a fenomen viu i en transformació, la història d’aquest ritu solsticial és molt més complex.

Falles d’Isil. Font

Símbols i significat

Com hem vist, podem relacionar les falles amb molts altres ritus del solstici d’estiu o d’hivern d’arreu d’Europa, ritus de la vetlla del primer de maig i altres fites del cicle anual, on es planten arbres a les places i al voltant dels quals es balla, es fa gresca, se simulen combats i matrimonis.

Com sol passar amb aquests ritus, si els intentem copsar des del vessant purament acadèmic, ens trobarem amb un trencaclosques enigmàtic, impossible de delimitar per la seva mateixa naturalesa desafiant. I si els abordem des del vessant poètic i literari, ens arrisquem a fer hipòtesis estrafolàries o posar allà on no hi ha res. Per aquest motiu el millor abordament és el vivencial, en el seu context humà i territorial. Les teories més esteses són simbòliques i màgiques, però hi ha una recent, fruit de l’estudi d’Oriol Riart i Sebastià Jordà, que les complementa amb un vessant pràctic.

L’explicació més clàssica és aquella que relaciona els ritus solsticials amb la pujada dels ramats als turons i amb l’agricultura, amb la renovació. Aquesta teoria diu que els arbres incendiats i les falles simbolitzen el foc celestial, el sol, que baixa dels cels per unir-se amb la comunitat i fecundar la terra, cremant al seu pas el vell i propiciant el nou. El solstici d’estiu, el 21 de juny, és quan el sol és més temps al cel, però també quan comença a minvar fins al solstici d’hivern. El seu aparent regnat, malgrat que està sotmès al cicle, com l’humà, és absolut després de la primavera i fins a la tardor.

Des de la lògica d’una societat agrícola i ramadera, com ho eren les hereves del neolític, el solstici era el moment de la collita, moment central dels pobles que depenien per la seva supervivència del que es collís. Els vegetals creixen i els cereals maduren per l’acció del sol, la identificació del pa amb l’astre és constant arreu d’Europa. És per això que aquestes celebracions també s’han volgut veure com ritus propiciatoris de fertilitat, tant de la terra com entre la comunitat. Era un moment on  es trobaven les parelles i es prometien matrimonis. El binomi home-dona, fadrí i pubilla, és omnipresent en la majoria de celebracions del foc pirinenques.

Entre els bastidors d’aquest ritu també hi ha un fort sentit d’identitat comunitària i de cohesió. La recol·lecció de les falles marca el pas de la infància a l’edat adulta, perquè solament els joves que han deixat de ser nens poden baixar i fer córrer les falles. Hi havia, i hi ha encara, infants que esperen aquest dia amb molta il·lusió. En aquest moment passen a formar part del poble amb tots els drets, participen de la cerca de les falles amb els seus companys, de la seva talla i asclada, de baixar-les i cremar-les. En el cas dels rantiners de la Vall de Boí, fins i tot de la seva confecció personalitzada.

És una festa on participa tota la comunitat, homes i dones, nens i grans, tots. El foc entra a la plaça major, on tots els membres del poble el celebren dansant al seu voltant, saltant per sobre de les flames, compartint i fonent-se els uns amb els altres. El foc era font de llum en la nit, permetent les trobades nocturnes. I, segons la teoria proposada per Riart i Jordà, també tindria un ús pràctic. Segons ells el faro, el lloc des d’on baixen les falles, ve del mot far i per tant és un topònim relacionat amb les fogueres de senyals defensives, de guaita, avís i vigilància, i poden veure’s els uns entre els altres per tot el Pirineu, doncs la seva funció també era comunicativa.

Molts d’aquests faros també tenien atribucions màgiques i simbòliques que, després, van posar-se sota l’advocació de sants que protegien la comunitat, agafant el relleu o vestint-se amb robes noves dels antics esperits del lloc. La seva utilitat pràctica no va renyida amb la ritual, ans al contrari, per la mentalitat de les gents del passat va entrelligada.

La religió cristiana, com la llengua catalana, no s’acaba de consolidar en el territori on es celebren les falles fins als segles X i XI, de la mà dels comtes carolingis. Un poble intrigant i enigmàtic que ben probablement ja celebraria la baixada del foc nou.

Falles d’Alins. Font

Eixarms, fetilleries, avantpassats

Aquestes que cito a continuació són solament algunes de les moltes curiositats que acompanyen les festes de les falles pirinenques. Amades ens informa que a molts pobles dels Pirineus els fadrins joves carregaven falles i, enceses amb la foguera solsticial, voltaven amb el foc per tot el poble, pel bosc i pels conreus. Per Andorra, la Cerdanya i la Garrotxa hi havia joves que encenien manats d’herbes i repartien el foc pels camps i els boscos.

Com passa amb les fogueres de Sant Joan, les cendres o les restes carbonitzades del Taro aranès o, en algunes pobles, de la foguera de les falles, són molt preuades. S’utilitzen com a talismans de bona sort i es pensava que tenien propietats protectores contra el mal i fertilitzants, tant pel camp com per les persones. Les cendres de les fogueres podien utilitzar-se en fetills d’amor.

A Isil els troncs de les falles es deixen un mes abans, agrupades i plantades, perquè s’assequin. La Falla Major és un pi de molta més alçada, que es planta a la plaça. Els fallaires les carregaran fins al Faro i les baixaran enceses, fent ziga-zaga. Les noies els reben amb vi o aiguardents, coca i flors. I, a la porta del cementiri, el fadrí o fallaire major fa un senyal amb forma de creu amb la seva falla. Els altres fallaires l’acompanyen fent una creu enlaire. Després d’això deixen les falles a terra, fent creus amb parells, antic signe solar. És aquesta la crida i el record als morts, als avantpassats que caminen i ballen amb ells aquell vespre? És la protecció contra els mals esperits, perquè no els persegueixin durant l’any? Potser són ambdues coses.

Les Falles d’Alós, recuperades el 2014, se celebren per Sant Pere. Els fallaires passaven per davant de totes les cases habitades i, especialment, d’aquelles on hi ha hagut naixements i morts. Desconec si encara conserven aquesta part del ritu, estaria bé poder-ho confirmar.

A La Pobla de Segur, que celebren les seves falles el 17 de juny, desfilaven els fallaires i les pubilles. D’ençà del 2018 tant homes com dones poden fer de fallaire o desfilar amb les pubilles, però en la celebració antiga els fallaires eren els fadrins, que carregaven les falles des dels peus de la muntanya de Santa Magdalena fins al seu cim, allà mengen, es donen ànims i esperen que es pongui el sol per baixar-les, on són esperats per les pubilles. En arribar a la plaça ballen la sardana de La Pobla de Segur i si hi ha parelles que estan a punt per casar-se, reciten versos que ofrenen a la Verge de la Ribera.

A Andorra i a la Vall d’Aran feien córrer l’aro, rodes de foc com les que trobem a altres contrades, com a Irlanda. La mainada fa aros petits, els arets. Entren a plaça quan es fa fosc, com les falles. I després els escampen per camps i boscos, fent-los giravoltar a gran velocitat. Els encenalls que queden de l’aro els enterraven a horts i camps, perquè afavoreixin les collites.

A Esterri d’Àneu, quan se celebraven falles, ningú podia tocar-les mentre s’assecaven d’un any per l’altre. Amades ens ho diu així: «Ningú no els toca, i els consideren com a sagrats. Qui s’apropiés de llenya de les falles cauria en gran desgràcia».

Cendres

Si ets al poble, la visió talla l’alè, serps de foc que descendeixen de la fosca del prat i el bosc fins a les llars de pedra mil·lenària, una melodia furiosa i alegre que deixa darrere seu ressons enigmàtics.

Però les sensacions en participar-hi són impossibles de descriure, si no es viuen.

La pujada al faro, el sopar en comunitat, les paraules d’ànims, els cops a l’esquena, els desafiaments burletes, el pes de la grossa teia cremant sobre la teva esquena. Solament ets rodejat per la nit i els vells esperits, que t’aguaiten expectants. Els primers minuts són de silenci interior, sents a les teves entranyes com s’apropa: aquí ve l’incendi. I, de sobte…

Explota.

La guspira pren, tot crema alt dins teu, els teus ulls es tornen flama. I els fallaires corren, ensopeguen, criden, riuen, suen, entren en l’èxtasi físic i mental de l’acció directa, del contacte amb la fusta, les guspires, el foc… i ells mateixos. Com músics, com diables, com ballarins. Els crits dels companys es barregen amb els teus i amb els de la comunitat després, les emocions s’uneixen en la flama i tots formeu part de la falla, la foguera.

Com en un samaniat de bruixes.


Voldria agrair a Helena Casal López, de Senet, haver avisat d’errors en l’article i per les fotografies.

Així mateix, l’article és obert a tothom que hi vulgui aportar la seva tradició o si conté altres imprecisions o errades.


Bibliografia bàsica

JORDÀ RUIZ, Sebastià; RIART ARNALOT, Oriol (2016). Les falles del Pirineu: L’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. Lleida: Pagès Editors. Aquest és un dels millors llibres, potser el millor, on començar a informar-se sobre les falles.

Dos clàssics que recullen descripcions detallades:

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 10: Sant Joan, de cara a l’estiu. Barcelona. Edicions 62

VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1997). El Pirineo español: Vida, usos, costumbres y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Barcelona: Altafulla. No hi ha edició en català.


Articles relacionats

Ritus i tradicions de juny (I): La Flama del Canigó

Muntanyes de Foc: La llegenda de Pirene i l’origen dels Pirineus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada